Situació
Aspecte que ofereix un dels murs de l’exterior de l’edifici.
J. M. Melció
Sala o casa forta situada al costat de l’església de Sant Miquel, al sector més oriental de la Vall del Bac.
Mapa: 256M781. Situaciò: 31TDG549796.
Des de Sant Pau de Seguries, cal agafar un camí transitable amb auto, bé que no gaire bo, que travessa tota la Vall del Bac, uns 9 km, i porta fins a l’Hostal. Un cop aquí, cal anar a peu a Cal Ferrer, passar la riera i pujar per una pista, al llarg d’1 km escàs, fins a arribar a la Torre. Hom també pot anar a l’Hostal de la Vall del Bac des de la carretera d’Oix, seguint la vall de Carrera, tot i que la pista és una mica més dolenta. (JBM)
Història
Ja l’any 978 surt esmentat el lloc d’Avellana Curba —que correspon a l’indret de la Torre—, afrontació oriental de l’alou de Porreres donat pel comte bisbe Miró al monestir de Sant Pere de Besalú.
Les dades que hi ha sobre la creació d’una casa forta en aquest lloc de la Torre (o d’Avellana Corba, també anomenat a l’edat mitjana “sa Corba”) són, però, gairebé inexistents. L’únic que trobem, en un moment més tardà de l’edat mitjana, és l’aparició d’una família de cavallers a la Vall del Bac, que ha estat relacionada per la historiografia amb aquest indret. Cal dir, amb tot, que al segle X el lloc del Bac era situat lògicament a l’obaga de la vall, per tant en relació més aviat amb Sant Feliu del Bac i no pas amb Avellana Corba; el lloc de “ipso Bago” és documentat per primer cop també l’any 978, en el mateix document comtal.
D’acord amb Francesc Caula podem dir que l’any 1150 Bertran de Bac (“de Bacco”) signà en l’escriptura per la qual Arnau de Catllar retornà a l’abat de Sant Pere de Camprodon un alou que retenia injustament. Hom ha suposat que aquest senyor ja tenia la residènda al costat de l’església de Sant Miquel de la Torre. Malgrat que aquest sigui el primer dels Bac (o Desbac) documentats, és gairebé segur que abans d’ell hi havia hagut altres senyors en aquesta vall de l’alta Garrotxa. Sabem per exemple que abans de l’any 1000 hi tenia les seves possessions un terratinent —que fins i tot sembla que gaudia d’un privilegi reial— anomenat Teudemund. Tot i que, en aquest cas, no tenim prou dades per a establir un lligam entre l’estructura social d’abans i de després del canvi de mil·lenni, cal pensar que alguns dels cavallers o grans senyors dels temps plenament feudals tenen llur origen en els grans propietaris dominicals d’abans de l’any 1000. En aquest cas, però, per a saber alguna cosa més sobre aquesta família de cavallers no tenim més remei que anar seguint les dades biogràfiques que ens dóna acuradament Francesc Caula.
L’any 1199, Ramon de Bac (“R. de Bago”) féu de marmessor en el testament de Bruneta d’Aiguals. Així mateix, l’any 1222 apareix Pere de Bac que va fer de testimoni en la donació d’uns masos situats a Capsec, feta per Robert, abat de Camprodon, en benefici de l’abat de Sant Llorenç del Mont.
Segons F. Caula, Pere de Bac (o Desbac), cavaller, fill de l’anterior, es casà amb Esclarmonda, filla de Ramon de Milany, la qual li aportà en dot el castell de la Roca de Pelancà, amb les honors que tenia a Vilallonga, Llanars, Camprodon i Cavallera. Així mateix, l’any 1263, comprà a Berenguer de Roca la casa forta de Collell, a la Vall de Bianya i alguns masos a Castellar de la Muntanya, pel preu de 1 250 sous barcelonins de tern. Aquest Pere l’any 1268 vengué tot això a l’abat Guillem de Camprodon per la quantitat de 2 600 sous. L’any 1269, vengué al mateix abat les honors i possessions que tenia a Sant Martí del Clot i a Capsec, llevat del mas Plana.
El fill gran de Pere i Esclarmonda també s’anomenà Pere. L’any 1309, aquest fill, juntament amb la seva mare —el seu pare ja devia ésser mort—, varen rebre permís de la comunitat de Camprodon per tal que poguessin fer passar l’aigua d’un molí per l’hort del monestir, a canvi d’un cens anual de 12 diners barcelonins de tern. L’any 1310, Esclarmonda donà al seu fill Ramon la Roca de Pelancà (“Ruppe Pelonchano”), al Ripollès, mentre, segons Francesc Caula, la casa de la Vall del Bac restava per al fill gran, Pere.
A la primera meitat del segle XV el castell de Rocabruna passà a dependre de la família Bac o Desbac que, segons Francesc Caula, abandonà la seva casa pairal de la Vall del Bac.
Aquest historiador també assegura que provenen d’aquesta família de cavallers diversos abats del monestir de Santa Maria de Ripoll —Ramon de Bac (1217-34), Bertran de Bac (1256-80) i Hug de Bac (1326-51— i del monestir de Sant Pere de Camprodon —Bertran de Bac (vers 1237). (JBM)
Torre
Planta i secció transversal de la casa forta, a escala 1:200.
J. Bolòs
Si hom arriba a la Torre pel camí tradicional, el de baix, veu la façana de migjorn de l’edifici, amb una longitud d’uns 18,4 m, feta amb carreus treballats, almenys fins al balcó de fusta. Darrere la paret, en aquest nivell inferior, hi ha una sala espaiosa, a la qual actualment hom entra per una porta oberta al mur de llevant.
Aquesta sala té una longitud de 15,5 m i una amplada d’uns 5,3 m. Els murs tenen un gruix que oscil·la entre 1,50 i 1,55 m. A cada un dels murs curts d’obrien dues espitlleres; a la paret de migjorn hi ha sis espitlleres. Entre espitllera i espitllera del mur meridional arrenquen sengles arcades; en total n’hi ha cinc, que travessen la nau de sud a nord i que fan de suport de la coberta.
Les espitlleres, que comencen a uns 190 cm del terra actual i que s’acaben ran del trespol, solen tenir a la cara interior una alçada d’uns 110 cm i una amplada de 60 cm. A l’exterior, en canvi, només tenen una amplada de menys de 10 cm i una alçada de solament uns 35 cm, essent el seu ampit molt inclinat cap a dins, segurament per tal de facilitar que hi pogués entrar una mica de claror. Generalment, a l’interior de la sala són compostes per una petita llinda i uns brancals formats per tres o quatre carreus. A fora, només hi ha un carreu a dalt, un altre a baix i dos a cada banda.
Una de les sales de la casa forta.
J.M. Melció
Les arcades tenen una amplada d’uns 56 cm i les aproximadament 35 dovelles, una alçada lateral d’uns 25 cm. El trespol comença immediatament per sobre de l’arc. L’espai comprès entre les dovelles i el sostre, el carcanyol, és ocupat per carreus treballats. Podem assenyalar també que a l’extrem sud de les arcades, a poc menys de 2 m de terra, hi ha un forat que les travessa.
El mur de migjorn i també les dues parets de llevant i de ponent tenen un parament romànic, en canvi el mur del nord sembla fet d’una forma menys acurada. Els carreus de la paret de migjorn són més o menys escairats i tendeixen a ésser quadrats, encara que evidentment no sempre sigui així (les mides són, per exemple: 25 cm d’alt per 25 cm d’ample, 20 cm per 24 cm, 15 cm per 50 cm, etc.).
A part de la porta oberta modernament a l’extrem meridional de la paret de llevant, també hi ha una altra porta, amb uns graons molt gastats, a la paret de ponent. D’altra banda, uns 80 cm per sota de cada espitllera hi ha dos forats.
A l’exterior, com hem dit, al mur meridional, l’aparell constructiu fet amb pedres treballades s’acaba per damunt de les espitlleres, coincidint amb el sostre interior. Els seus carreus tenen unes mides de 15 cm per 25 cm, 15 cm per 10 cm, 15 cm per 40 cm, a la part baixa, 30 cm per 45 cm, etc., a la part més alta. Aquest aparell en molts aspectes recorda el d’edificis fets vers el segle XII.
Si hom puja al nivell superior de la casa troba testimonis també de construccions medievals: arcades o només l’arrencada dels arcs, pedres escairades, arcs rebaixats. En realitat, en aquest pis hom veu clarament l’existència de tres àmbits longitudinals, més o menys compartimentats, el més meridional dels quals coincideix amb la sala suara descrita. El segon dels àmbits té la mateixa longitud i una amplada d’uns 6 m i el tercer té una amplada d’uns 4 m. Més amunt, a l’angle sud-est de l’edifici hi ha una torre que sobresurt. Amb tot, mentre la sala inferior s’ha mantingut poc alterada i és clarament romànica, en la resta de l’edifici hi ha molts elements constructius d’època gòtica o sovint d’època molt més moderna, fins a arribar a les obres de restauració que s’hi han realitzat darrerament. (JBM)
Bibliografia
- Francesc Caula: El règim senyorial a Olot, “La Tradició Catalana”, Olot 1935-36 (reedició del 1982), pàgs. 60-62.