Situació
Aspecte que ofereixen les ruïnes del castell, al costat de tramuntana. Hi és visible un mur de poca alçada que té una filada d’espitlleres, altes i estretes.
F. Baltà
El castell de Monells era emplaçat damunt un pujol, a l’extrem de migdia de la població de Monells, al “barri del Castell”, que s’estén als seus peus fins al marge dret del Rissec. Aquest riu separa aquest nucli del veïnat dit “barri de la Riera”, on hi ha l’església parroquial.
Mapa: 334M781. Situació: 31TDG997469.
La vila de Monells es troba a 2 km de Corçà per la carretera local de Corçà a Bordils. Un cop situats a la notable plaça Major (o de Jaume I) porticada, que centra el barri del Castell, cal agafar un carreró costerut que surt del costat de migdia d’aquesta plaça, el qual desemboca en una petita esplanada dita “plaça del Castell”. En aquest punt i al seu entorn, pel cim del tossal, es veuen les minses romanalles que subsisteixen del castell. També s’hi arriba pujant pel carrer Major.
Història
En un precepte del rei Carles el Simple, de l’any 922, a favor de l’església de Girona, és esmentat el lloc de Mulnels. L’any 932 s’enregistrà la venda d’una vinya situada al comtat de Girona, al terme de “villa Mulnelli”. L’any 1019, en la dotació de la canònica de la seu de Girona és esmentada l’església de Sant Genís de Monells —l’actual parròquia— com a possessió de la comunitat.
El castell de Monells és citat des del segle XII. La població és anomenada, correntment, en la documentació, “castell de Monells”. A la mateixa època també apareixen esmentats personatges del llinatge que prengué el nom del lloc. Un document de l’any 1102 fa referència a aquest castell com a límit d’uns alous de Sant Sadurní de l’Heura.
Monells tenia —en temps medievals— una posició força estratègica. Es trobava al comtat de Girona, però vora el límit amb el d’Empúries, en un punt ben accessible, ja que hi passava un dels camins més importants que comunicaven les terres de l’Empordà amb Girona, d’origen molt antic: el vell “camí d’Empúries”. A Monells confluïren, d’altra banda, els interessos i els poders de la casa de Barcelona —com a comtes de Girona—, de la mitra gironina i dels comtes d’Empúries.
Totes aquestes circumstàncies degueren propiciar l’establiment del mercat setmanal de Monells, que fou la base de la notable prosperitat de la població. L’any 1103 el comte Ramon Berenguer III signà un conveni amb el cavaller Ramon Auger de Monells pel qual era traslladat al castell de Monells el mercat que se celebrava al lloc d’Anyells, del seu terme (actualment un veïnat del municipi de Corçà). Aquest mercat es convertí en el més important d’una molt extensa rodalia. L’any 1234, a les corts de Tarragona, el rei Jaume I, en taxar-se els preus dels cereals, establí com a mesura de grans per a les altres poblacions, la “migera de Monells”, juntament amb la de Girona, la qual cosa demostra la fama del mercat.
J. Pella i Forgas ha escrit que Monells, com a lloc fronterer i pel seu mercat, gaudia de notables privilegis (augmentats al segle XIV pel rei Pere III). Els prohoms de la cúria de Monells no eren obligats a agafar les armes, i en el mercat ningú no podia ésser detingut. El tribunal del lloc jutjava totes les causes en primera instància, sense dependre dels jutges de Girona ni de Castelló; a més, hom manava que les execucions s’havien de fer al mateix lloc.
El barri del Castell —estructurat a l’entorn de la plaça Major amb els seus porxos, juntament amb altres placetes i carrerons també amb voltes i arcades, i restes del recinte murat que el defensava i que enllaçava amb el castell— creà un conjunt arquitectònic que ha mantingut un gran atractiu i interès. És un clar testimoni de la vinculació del poble al seu antic mercat.
L’any 1019, en els plets entre les cases comtals de Barcelona-Girona i d’Empúries, sobre els drets del castell i el lloc d’Ullastret, ja hi és esmentat un cavaller de nom Auger de Monells. Era un antecessor, cal suposar, del Ramon Auger mencionat abans com a protagonista de l’establiment del mercat. Al mateix llinatge devia pertànyer Guillem de Monells, que fou bisbe de Girona (1168-78), el qual tenia propietats personals en el lloc, ja que en disposà en el seu testament. El seu germà Ponç de Monells fou abat de Sant Joan de les Abadesses des del 1140 i després bisbe de Tortosa (1178-93). Ambdós eren fills del cavaller Berenguer de Monells. Més endavant, al segle XIII, l’apellatiu de Monells era detingut per branques secundàries dels Palau, els quals havien d’esdevenir vescomtes de Bas.
L’any 1126 Ramon de Palau reconegué tenir pel bisbe el dret sobre la tercera part del mercat de Monells i tot el delme del mateix lloc. Aquest cavaller testà l’any 1234; manà ésser enterrat a la capella de Sant Jaume del castell de Monells i, entre altres deixes, llegà el castell i les propietats a Corçà, Madremanya, Millars i Sant Sadurní al seu fill Simó.
Pel casament de l’esmentat Ramon de Palau amb Elisenda de Bas, llur fill Simó accedí al vescomtat de Bas. Apareix esmentat com a vescomte a partir de l’any 1243. A la mort de Simó de Palau, l’any 1247, la seva filla Sibilla, encara en minoria d’edat, heretà el vescomtat de Bas, la senyoria de Monells i altres castells del comtat de Besalú. Vers el 1262 Sibilla es casà amb el comte Hug V d’Empúries.
Sibilla de Palau, ja vídua, l’any 1280 vengué el vescomtat de Bas, el castell de Monells i altres castells al rei Pere el Gran, i ordenà als castlans, cavallers i tots els habitants d’aquests llocs, de retre homenatge i fidelitat al rei. Aquests fets són interpretats com una represàlia contra el seu fill i hereu, el comte Ponç V (o Ponç-Hug IV), amb qui Sibilla de Palau devia estar enemistada.
Tanmateix, el 19 de juny de l’any 1285 el rei retornà al comte Ponç V el vescomtat de Bas i les altres possessions, entre les quals hi havia el castell de Monells. Hom considera que fou un acte de gratitud de Pere el Gran envers el comte pels seus serveis durant la invasió de Felip l’Ardit. Potser hi influí, concretament, el cas de la fugida d’ambdós de la vila de Castelló d’Empúries, fet esdevingut només quatre dies abans d’aquest retorn al comte d’uns dominis tan importants.
Ponç V cedí el vescomtat de Bas al seu germà Huguet l’any 1291, mentre aquest feia donació al comte del terme i el castell de Monells que devia dominar, cal suposar, després del 1285.
En aquesta època, per documents dels anys 1293 i 1297, sabem que el terme del castell de Monells era d’extensió força considerable, ja que comprenia la parròquia de Sant Martí de Llaneres, dins el veí comtat d’Empúries, on poc després hom bastí el Castell d’Empordà, vers l’any 1300. Aquest castell, aixecat pel comte Ponç V, havia d’ésser un dels múltiples motius de les seves greus desavinences amb el rei Jaume II. Segons una reclamació de la cort de l’any 1302, en la relació de “torts quel comte d’Empuries fa al senyor Rey” es llegeix: “Item que ha feta força novella a Laneres qui es del terme de Monells, qui es de la jurisdicció o del destret de Gerona”. Per aquest motiu el comte hagué de lliurar el castell de Monells, però mantingué el nou Castell d’Empordà.
A conseqüència d’aquest embargament la cort reial es disposà a vendre o a subhastar el castell de Monells pel desembre del 1302, però el comte sollicità i obtingué una moratòria. A l’octubre del 1303 Ponç es veié obligat a signar uns complicats pactes amb el rei en els quals es retreien els deutes i els danys causats pel comte a la corona i a les possessions del bisbe. A causa d’aquestes qüestions la jurisdicció del castell de Monells fou lliurada al cavaller Guillem Esquerrer, qui, pel que sembla, només la posseí un cert temps.
L’any 1311 tornaren a sorgir amb més gravetat encara els enfrontaments. El comte emporità dirigí un deseiximent al sobirà. Les tropes reials, al setembre d’aquest any, atacaren i prengueren el castell de Monells i des d’allí envaïren el comtat i ocuparen Ullastret. El comte Ponç hagué de sotmetre’s de nou, ja definitivament, i demanar la pau. Ponç V morí l’estiu del 1313 i el seu fill Malgaulí heretà el comtat amb una infinitat de deutes i en una situació molt embrollada. Per fer cara als deutes el comte vengué els castells de la Tallada i de Monells; aquest darrer a Pere Amorós, de Cotlliure, que el tenia l’any 1316. Més tard, per recuperarlo, Malgaulí vengué el dret de bovatge de nombrosos llocs del comtat.
Un cop extingida la primera dinastia comtal d’Empúries, el rei Jaume II, l’any 1326, cedí al seu fill Pere els drets del castell de Monells, com a possessió lligada al vescomtat de Bas. En el mateix sentit, pel juny del 1330, el rei Alfons encomanà al seu germà Pere, comte d’Empúries, el terme i castell de Monells, amb llurs drets.
A més del mercat, a Monells era celebrada una important fira anual de deu dies, que fou canviada de data l’any 1335 pel comte Pere, amb permís exprés del rei. Al mateix temps s’instaurà una altra fira pel mes de maig.
L’any 1344 l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries, comprà la part de la jurisdicció del castell de Monells que corresponia al rei Pere el Cerimoniós. El mateix rei, anys després, vengué a perpetuïtat al comte Joan d’Empúries el mer i mixt imperi i totes les jurisdiccions del castell, lloc i terme de Monells per 3 000 sous barcelonesos, amb la facultat de poder-hi erigir forques i altres signes jurisdiccionals i de bastir-hi fortificacions.
L’any 1364 el comte Ramon Berenguer havia renunciat al comtat d’Empúries i al vescomtat de Bas a favor del seu fill Joan i es retirà en un convent. Tanmateix, hi ha una versió no confirmada, segons la qual el fill devia prendre el poder a Ramon Berenguer i el devia fer empresonar al castell de Monells. Hom ignora si visqué molts anys més. Potser la versió esmentada pot tenir quelcom a veure amb l’estada al castell de Monells de la comtessa Maria Àlvarez de Xèrica, segona esposa del comte Ramon Berenguer, a partir, precisament, del 1364. El castell de Monells fou cedit a la comtessa mentre visqués. Segons sembla hi residí almenys fins el 1372, any que atorgà testament davant el notari de Monells. Aquesta dama fundà a Monells un hospital de pobres i pelegrins.
Durant les lluites del comte d’Empúries amb el rei, l’any 1385 les forces de Pere el Cerimoniós ocuparen Monells. El 16 de setembre d’aquest any, els representants de la universitat de Monells acudiren davant el rei, a Besalú, i li presentaren un memoràndum amb amplis privilegis per a la població i el seu mercat, que el rei aprovà. El fet significava un apartament voluntari dels veïns de Monells de l’obediència dels comtes d’Empúries i, pràcticament, la incorporació del lloc a la corona.
El mes de setembre del 1396 el comte Joan I d’Empúries —acusat de complicitat amb els invasors de Mateu de Foix— fou pres i portat al castell de Monells. El mes de novembre fou conduït al de Castellví de Rosanes, on morí a l’abril del 1398.
El rei Martí l’Humà, l’any 1405, per fer cara a les despeses de la guerra de Sicília, vengué la senyoria del castell de Monells a Bernat de Senesterra per 17 000 sous. Aquesta venda s’amplià el 1408 quan l’esmentat Senesterra adquirí també els castells d’Ullastret, Sant Iscle d’Empordà i Siurana.
El 22 de desembre de l’any 1484 els remences atacaren el castell de Monells i el prengueren escalant els seus murs; després ocuparen també el Castell d’Empordà. Més tard foren presos i executats, sobre la qual cosa manifestà la seva satisfacció el rei Ferran en una lletra del febrer del 1486.
Diferents notícies de la pervivència d’alguns drets sobre Monells per part dels Senesterra es rastregen fins al segle XVII. Tanmateix, l’any 1551 la baronia havia revertit a la corona. El 1968 Monells consta com a lloc reial.
La capella de Sant Jaume del castell de Monells ja existia l’any 1234. Com ja hem indicat, hi fou enterrat Ramon de Palau, senyor del lloc, que atorgà testament aquell any. Aquest cavaller dotà, al mateix temps, la capella del castell amb delmes de Madremanya, Millars, Sant Sadurní de l’Heura i altres llocs. Al començament del segle XV l’església és esmentada sota les advocacions de santa Maria i sant Jaume; a cadascun dels dos altars hi havia sengles beneficis fundats per la casa comtal d’Empúries. Al final del segle XV i al començament del XVI el primer d’aquests altars és anomenat de Santa Maria Magdalena. En les visites pastorals posteriors a l’any 1733 s’hi esmenta que, des de feia temps, ja no hi havia l’església del castell, ja que es trobava destruïda.
A l’indret del castell, no s’hi observen vestigis que es puguin identificar amb la capella. De fet, les restes actualment visibles del castell medieval de Monells, al pujol on estigué emplaçat, són molt minses. Cal destacar, d’altra banda, que força recentment el lloc ha sofert canvis o alteracions, alguns dels quals són molt negatius per a la conservació i l’estudi d’aquestes restes.
S’han construït tres cases unifamiliars amb jardins al sector de migdia del solar del castell que limita amb el camí de Sant Sadurní de l’Heura. En aquests jardins hi ha alguns rastres de construcció antiga. A la part restant d’aquest espai, al costat de tramuntana, també fa pocs anys, hom hi ha ampliat i agençat quelcom l’esplanada dita “plaça del Castell”, i, al cim del monticle de les ruïnes, s’hi ha fet una mena de jardí, molt simple, que forma un mirador. Aquesta intervenció ha posat al descobert algun element de les ruïnes abans amagat.
El recinte fortificat que envoltava el barri situat als peus del castell vers tramuntana (el “barri del Castell”) formava com un ampli albacar de la fortalesa. D’aquesta muralla resten algunes parts força visibles, sobretot restes de llenç de tramuntana, parallel al Rissec, amb fragments de murs i de torres rectangulars, com també el portal d’entrada per llevant i algun altre element. Aquest recinte, per les estructures conservades, no sembla anterior als segles XIV o XV. Devia ésser bastit quan es consolidà el nucli urbà proper al castell, amb la puixança del mercat.
Castell
Del castell de Monells, com hem indicat, n’han pervingut restes molt escasses. És impossible establir-ne la planta. En l’actualitat els vestigis arquitectònics més apreciables són al costat de tramuntana del planell superior del pujol. En aquest lloc, hi és visible un mur de poca alçada que té una filada d’altes i estretes espitlleres. El seu aparell és de petits carreus de pedra sorrenca, allargats, estrets i sense polir, que s’arrengleren amb força regularitat.
El fragment de llenç —que ha estat redescobert casualment no fa gaire— enllaça pel seu extrem de llevant amb la base d’una torre de planta rectangular. Aquesta torre era clarament situada a l’angle nord-est del recinte murat del castell, el qual sembla evident que circuïa tot el planell del turó, recinte al qual pertanyen aquests elements. Són visibles dos dels murs de la torre, que mantenen uns 4 m d’alçada màxima. La torre, a diferència del llenç proper, és construïda amb carreus grossos, ben escairats, que es disposen en filades uniformes, a trencajunt; hi és visible el morter en les juntes.
Per la tipologia dels aparells creiem que, molt probablement, el mur espitllerat, de petits carreus, pot datar del segle XI o del començament del XII. La torre sembla menys antiga, del segle XII o del XIII.
Les restes esmentades avui fan de contenció del terraplè més enlairat que ocupa l’antic espai intramurs, que és format pels enderrocs. Per aquest motiu cal témer per la seva pervivència: els paraments conservats de la torre presenten unes esquerdes grosses i fins i tot desplaçaments; el fragment de llenç ha sofert fa poc temps alguna petita ensulsiada parcial.
La vegetació que cobreix els marges que limiten el planell pot amagar algun altre vestigi del recinte murat. Hi deu pertànyer un curt i poc alt fragment de mur que ha restat dins un pati o jardí de les cases noves construïdes al sector de migdia de les ruïnes. El seu aparell és semblant al del mur amb espitlleres del costat de tramuntana.
La construcció de les cases esmentades ha produït la destrucció, el soterrament o el cobriment d’algunes de les poques romanalles del castell que eren visibles als terrenys intramurs. Cal al·ludir, concretament, a un reduït fragment de mur d’aparença força antiga i als fonaments de dues torres circulars, elements que hom hi podia veure temps enrere. Un vell pou ha restat, també, dins el clos d’una casa.
Hi roman, però, encara, un sector força ampli, que és accessible. Entre la vegetació s’observen diferents rastres de fonaments de pedres i argamassa.
Al castell de Monells, hi és possible encara l’excavació arqueològica d’una part majoritària del seu àmbit, una tasca que fóra molt convenient per a conèixer les característiques de la construcció i altres qüestions del més alt interès.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Lluís Tassó i Serra, impressor, Barcelona 1883, pàgs. 514-517 i pàgs. 550-551.
- Pere Català i Roca, Miquel Brasó i Vaqués i Armand de Fluvià i Escorsa: Castell de Monells, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàgs. 675-681.
- Jaime M. Marqués Casanovas: Monells, “Revista de Gerona”, núms. 52, 53, any 1970, i núms. 54, 55, 56, 57, any 1971.
- Joan Badia i Homs: Sant Sadurní de l’Heura, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 361-362.
- Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687), Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, “col·l. de Monografies”, núm. 10, Girona 1984, doc. 155.
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 224.