Situació
Fragment de l’absis romànic, únic testimoni que ens ha pervingut de la construcció primitiva de l’església.
F. Tur
El nucli del poble de Monells és dividit en dos sectors pel curs del Rissec, un afluent del Daró que davalla de les Gavarres, de règim torrencial. Al marge dret del rieral s’estén el “barri del Castell” (conjunt arquitectònic d’interès) i a l’esquerra el “barri de la Riera” o de l’Església. En aquest darrer i al seu extrem nord-oest hi ha l’església parroquial de Sant Genís de Monells.
Mapa: 334M781. Situació: 31TDG998473.
Per Monells passa la carretera local de Corçà a Bordils, que enllaça, en els seus dos extrems, amb la carretera comarcal C-255 de Girona a Palamós. Si partim de Corçà, a 2 km trobarem Monells. A la sortida del poble, a mà dreta i a pocs metres de la carretera, hi ha l’església. (JBH)
Història
L’any 1019, en l’acta fundacional de la canònica de la seu de Girona, és esmentada l’església de Sant Genís de Monells, la qual donava el bisbe Pere de Carcassona —germà de la comtessa Ermessenda— amb totes les seves pertinences.
Aquesta església figura en les relacions per a recaptar la dècima, per a les croades, dels anys 1279 i 1280, i també figura en els nomenclàtors diocesans del segle XIV com a parroquial, condició que ha mantingut.
Al començament del segle XIV s’inicià la construcció d’una nova església, que és l’actual, gòtica, d’una sola nau amb capelles radials a l’absis i laterals a la nau, i amb façana d’estil barroc. L’actual capçalera poligonal i dues capelles que s’hi obren sembla que ja eren bastides l’any 1309. El nou presbiteri fou beneït l’any 1310, segons un dels pergamins que contenia la lipsanoteca de fusta trobada a l’altar major l’any 1962, en unes obres de restauració.
La nau fou bastida al llarg del segle XIV. Algunes de les capelles laterals són ja dels segles XVI i XVII; les dues darreres, les més pròximes al frontis, consta que s’acabaren el 1702. A la façana barroca figura l’any 1785, i el campanar fou començat el 1788, però restà inacabat; la part superior fou aixecada al començament del segle XX.
L’any 1936, entre altres peces, fou destruït el retaule major barroc, que datava del 1676. (JBH)
Església
A Sant Genís de Monells, l’únic testimoni arquitectònic de l’església romànica anterior a l’actual avui visible, és un reduït fragment d’un absis que fou respectat perquè servís de contrafort de la capçalera gòtica.
Aquest vestigi es pot veure només des de l’interior d’una petita construcció que fou adossada l’any 1708 —data de la llinda de la porta— al costat de migdia de l’absis gòtic. S’hi accedeix des del cementiri situat al sud de l’església.
L’estanca és coberta amb volta i la seva planta tendeix al triangle, la forma de la qual és donada pel seu emplaçament entre dues capelles radials de l’absis gòtic. Al fons de l’habitació hi ha el fragment de mur romànic que evidentment pertany al sector meridional d’un absis de planta semicircular.
El segment fa només 2,75 m i es pot veure —fins on hi incideix la volta de l’estanca— en una alçada de 4,40 m. No es pot comprovar la importància de les parts que poden romandre del tot amagades pels murs de l’església actual. L’aparell és de carreus grossos, ben escairats i polits, de calcària, els quals han estat col·locats regularment, a trencajunt. Hi ha una socolada feta amb pedres només desbastades.
El tipus de parament sembla indicar que l’absis pertanyia a una església romànica del segle XII. (JBH)
Lipsanoteca
Lipsanoteca procedent d’aquesta església i conservada al Museu d’Art de Girona, sense exposar ni catalogar.
F. Tur
De l’església de Sant Genís de Monells procedeix una lipsanoteca que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona, des del 7 d’abril de 1979. Fins al moment de redactar aquestes ratlles, aquesta lipsanoteca no hi ha estat ni exhibida ni catalogada.
La lipsanoteca fou trobada a l’altar major de l’església durant les obres de renovació que culminaren amb una nova consagració feta el 20 de maig de 1962 pel bisbe de Girona Josep Cartanyà. Mn. Josep Clavaguera, rector de Monells, el 15 de maig del mateix any lliurà la lipsanoteca al Museu Diocesà de Girona, on fou catalogada amb el núm. 121. D’aquí passà al Museu d’Art en el moment de la seva constitució, juntament amb el conjunt de peces que formaven el fons del Museu Diocesà.
La nostra lipsanoteca ha estat tallada en un sol tros de fusta. Fa 11 cm de llarg per 7 cm d’alt per 9 cm de fons. És formada per dues peces bàsiques: el recipient i la tapa. Es conserva en bon estat.
El recipient és una capseta prismàtica, de forma rectangular, amb quatre parets llises, sense polir i amb les arestes mortes, totalment mancades d’ornamentació, ni en relleu, ni en grafit, ni pictòrica. Aquesta capsa fou banyada amb algun producte líquid, potser greix o bé laca, possiblement per preservar-la dels corcs o de la humitat. La capsa ha estat rebuidada a l’interior, tot deixant les parets bastant primes i formant-hi la cavitat apta per a contenir les relíquies amb el pergamí corresponent. Tant d’aquestes relíquies originals com del seu embolcall, encara se’n conserven alguns vestigis. A la part superior, vora la boca, les parets han estat dotades d’un gran solc de secció inclinada, el qual fa de guia per a la tapa, que és corredissa, com les capses de dòmino.
La tapa consisteix en una petita làmina de fusta plana i rudimentària, tallada de manera que és perfectament adaptable al recipient. A l’igual de la capsa, la tapa és d’una austeritat total i manca de tota ornamentació.
El pergamí que contenia aquesta lipsanoteca correspon a una consagració de l’any 1310. A desgrat d’això la lipsanoteca, que és una peça molt simple i austera, sembla obra del segle XII, amb una pobresa total d’elements decoratius o ornamentals, d’aspecte pesant. És una peça feta amb l’única finalitat de contenir unes relíquies, tot excloent qualsevol pretensió artística. En un moment de gran activitat constructiva i pocs recursos econòmics, les esglésies més humils no es podien permetre unes despeses per a obtenir unes peces que, com la nostra lipsanoteca, al cap i a la fi havien d’anar amagades de la vista dels fidels. Molt probablement a aquesta causa cal atribuir l’existència d’aquests objectes tan elementals, dels quals Catalunya conserva tants exemplars. (JVV)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: Sant Sadurní de l’Heura, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 361.
- Joan Badia i Homs: Notícia sobre restes d’esglésies romàniques descobertes al Baix Empordà, “Estudis sobre temes del Baix Empordà”, núm. 2, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1983, pàgs. 69-71.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 511-512. (JBH)