Situació
Vista aèria del poble de Cruïlles, amb la torre mestra del castell, erigida actualment al mig de la plaça del poble.
J. Todó-TAVISA
La torre mestra del castell de Cruïlles és situada actualment al mig de la plaça de la Torre del poble, al centre i al punt més enlairat de la població, vora el temple parroquial.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG010450.
Venint de la Bisbal, des de la carretera, hom ja veu el poble de Cruïlles i, al seu cim, la torre. Podem entrar pel carrer de la Bordeta, arribar fins a la plaça de la Creu, donar la volta pel carrer del Gessamí i entrar amb cotxe fins a la plaça de la Torre. (JBM-ISB).
Història
L’any 991 surt documentat el lloc de Cruïlles (Crucilias) en relació amb la via que anava a la Bisbal. En un document de l’any 1136, una donació feta al bisbe de Girona, hi ha esmentat el nom d’Humbert de Cruïlles, que cal suposar que era senyor d’aquest lloc.
Els Cruïlles.
AFE
Tot i que aquesta és la primera referència segura d’un membre de la família dels senyors d’aquest lloc, Pelagi Negre ha cregut trobar els avantpassats d’aquest Humbert en un Gilabert —nom molt usual després a la família Cruïlles—, que féu testament l’any 1035, i en Jofre Gilabert, que devia ésser fill de l’anterior i que signà un document de l’any 1062, recol·l.it al Liber Feudorum Maior.
Després del document de l’any 1136, esmentat més amunt, l’any 1148 hi ha un altre instrument pel qual Gilabert de Cruïlles, potser fill d’Humbert, establí una concòrdia amb el bisbe de Girona.
Aquest nom, Gilabert, com ja hem dit, fou usual en aquesta família. En un document de l’any 1183, apareix novament esmentat un Gilabert de Cruïlles, probablement un fill o un nét de l’anterior. Un altre membre de la mateixa família sembla que havia estat, l’any 1172, afavorit per la concessió d’un feu del comte de Rosselló, Girard II.
Durant els anys següents, se succeïren els senyors de Cruïlles. Segons Francesc de Bofarull, l’any 1113 hi vivia Jofre de Cruïlles que, segons aquest autor, acompanyà, el 1114, el comte Ramon Berenguer III en la conquesta de l’illa de Mallorca. Vers el 1125, hi vivia Guerau de Cruïlles, el qual sembla que es casà amb Guillema, filla del vescomte de Cabrera.
El seu successor, Humbert de Cruïlles, al juny de l’any 1136 cedí al bisbe Berenguer Dalmau de Girona la tercera part de les tasques de la Bisbal —drets sobre la terra— i una quantitat que cobrava en metàllic també a la parròquia de Santa Maria de la Bisbal i a les parròquies de Sant Sadurní de Salelles i de Santa Eulàlia de Cruïlles mateix.
Segurament el seu hereu, Gilabert de Cruïlles, l’any 1148 establí una concòrdia amb el bisbe de Girona, per la qual cedí la tercera part dels drets en el terme del castell de Santa Maria de la Bisbal; en canvi d’això, el bisbe li atorgà una renda de 50 sous com a feu.
Segons trobem dins Els castells catalans, l’any 1193 surt documentat un Gastó de Cruïlles, parent o hereu del suara esmentat Gilabert.
A l’inici del segle XIII, un Gilabert de Cruïlles es casà amb Guillema de Peratallada, senyora d’aquest castell empordanenc. L’hereu d’aquest matrimoni fou Bernat de Cruïlles o de Peratallada. Amb aquesta unió s’ajuntaren dues de les senyories més importants d’aquestes contrades; el patrimoni de Bernat s’estenia sobre territoris molt extensos de l’Empordà.
Per un document de l’any 1226, sabem que Gilabert de Cruïlles i la seva muller Cecília eren senyors de Vila-sacra, a l’Alt Empordà; tanmateix, el 1240 vengueren els drets sobre el castell i el lloc de Vila-sacra a l’abat i els monjos del monestir de Sant Pere de Rodes.
Aquest mateix Gilabert de Cruïlles surt esmentat en la crònica de Jaume I per haver participat, l’any 1229, en la conquesta definitiva de l’illa de Mallorca. L’economia dels Cruïlles, com la de tants altres senyors feudals del segle XIII, no sempre fou, però, tan pròspera; l’any 1259, Gilabert hagué de cedir al rei les rendes del castell de Cruïlles, a causa del deute de 8 000 sous que tenia amb el monarca. La situació d’endeutament dels Cruïlles, però, no acabà aquí, ja que s’ha conservat la notícia, recol·l.ida per F. de Bofarull, que l’any 1263 el rei ordenà que Gilabert de Cruïlles no fos obligat a pagar als creditors, cada any, una quantitat més alta de 3 000 sous.
Segons la crònica de Bernat Desclot, Gilabert de Cruïlles i el seu fill Bernat tingueren un paper important prop del rei, en el moment crític del desafiament de Bordeus, de l’any 1283, entre el rei Pere II i Carles d’Anjou. Durant la invasió francesa de Catalunya, la família empordanesa dels Cruïlles també participà d’una manera destacada en la defensa del país.
L’any 1312, Jaume II confirmà a les viles de Cruïlles, Esclanyà i Regencós els privilegis, les llibertats i les immunitats que havien rebut del difunt Gilabert i del seu fill Bernat. També altres llocs depenien en aquesta època, any 1315, de Bernat de Cruïlles i Peratallada, a part els indrets esmentats, com, per exemple, la important població de Torroella de Montgrí. En aquest moment només les rendes de Cruïlles ja representaven unes entrades de 300 sous barcelonins anuals. Sembla, però, que d’aquests sous, calia treure’n 120 de destinats a subvenir a la guarda d’aquest castell.
També podem assenyalar la important intervenció i la presència de la família Cruïlles a l’illa de Sardenya, al costat del monarca catalanoaragonès. L’any 1325, Gilabert de Cruïlles acompanyà el rei en la primera expedició a aquesta illa. Així mateix, amb relació a les activitats mediterrànies d’aquesta família, podem dir que l’any 1339 Gilabert de Cruïlles dirigí un estol que atacà Ceuta i derrotà el soldà; Gilabert morí, però, en la batalla. L’any 1354, Bernat de Cruïlles era governador de Sàsser i el Logudor.
Com ja hem dit, els senyors de Cruïlles eren al mateix temps senyors de Peratallada. Això i les seves constants activitats al costat del monarca degueren fer que es poguessin estar relativament poc al castell de Cruïlles. Sabem, per una notícia de l’any 1355, que al lloc de Cruïlles hi havia un batlle que representava el senyor. Aquest batlle s’anomenava Pere d’Estanyol. En aquesta data, Gilabert de Cruïlles concedí a aquest batlle permís per a fer algunes reformes al castell de Cruïlles.
En el fogatjament de l’any 1359, són esmentats els llocs de Peratallada, Canapost, Peralta, Begur, Esclanyà, Regencós, Cruïlles, Sant Cebrià de Lledó, Sant Cebrià dels Alls i Santa Pellaia, que depenien dels senyors que estudiem. Aleshores, les dues poblacions més importants eren Cruïlles, amb 63 focs, i, a continuació, Peratallada, amb 60 focs.
Entre els anys 1393 i 1395 morí Gilabert de Cruïlles. En fou hereu Jofre Gilabert de Cruïlles.
En arribar al segle XV, nasqueren tensions socials i polítiques. Les jurisdiccions dels pobles que depenien de la baronia (Begur, Regencós, Esclanyà, Peratallada, Cruïlles, Sant Cebrià dels Alls, etc.) foren comprades al rei pels habitants d’aquests llocs, en canvi del pagament de 20 000 sous. Tanmateix, per la sentència d’un judici celebrat l’any 1402, el rei restà obligat a tornar el mer i mixt imperi de tots aquests llocs —que ell de fet ja havia alienat— a Jofre Gilabert de Cruïlles i a la seva mare. Finalment, després de nombroses tensions, alguns d’aquests llocs passaren a ésser carrers de Barcelona, fet que els permeté que es beneficiessin dels mateixos privilegis que tenia aquesta ciutat.
Aquests problemes ja enllacen amb els que s’esdevingueren al llarg de la guerra civil catalana del segle XV, durant la qual els membres de la família Cruïlles i Peratallada es repartiren entre els dos bàndols que s’enfrontaven. De la banda joanista trobem Gilabert de Cruïlles. Del bàndol contrari hi ha Bernat Gilabert de Cruïlles, Ausiàs de Cruïlles, etc.
Segons Lluís de Peguera, al segle XVII la batllia de Cruïlles era formada per Cruïlles, Sant Miquel de Cruïlles, Sant Joan de Salelles, Sant Cebrià dels Alls, Pastells i Rabioses. (JBM)
Castell
Torre circular que resta del castell. És una edificació que sembla del segle XII.
J. Bolòs
La torre de Cruïlles és de planta circular. El gruix de les seves parets és de 2,40 m i la seva amplada a l’interior és de només 2,88 m. Té una alçada total de poc més de 26 m. Especialment a la part superior té una forma lleugerament troncocònica. Actualment, si hom es fixa en els seus murs pot veure clarament l’existència de diverses etapes constructives, o, potser, més aviat, de diversos tipus d’aparells al llarg de la torre. Després de la socolada, hi ha uns 7 m fins a la porta d’entrada primitiva i, damunt la porta, encara uns 7 m més fins al primer canvi de parament; uns 5 m més amunt encara hi ha un nou canvi d’aparell constructiu. En aquest sector més superior hi ha una altra porta. Malgrat aquestes diferències, que ja veurem en parlar de l’aparell, en principi no sembla que tota la torre hagués estat construïda en unes etapes cronològicament gaire distants.
A la part inferior hi ha un basament o una banqueta de fonamentació, que sobresurt uns 30 cm i que té una alçada d’uns 90 cm; és formada per pedres sense treballar.
Actualment hom pot entrar a la torre per una porta oberta modernament a la part inferior de l’edifici. A dins hi ha un espai amb una alçada d’uns 5 m, acabat amb una falsa cúpula, potser en part refeta. Al seu interior, hi ha també dos relleixos, a 60 cm del sòl intern i a 2,70 m. Dins la torre, damunt aquesta cúpula, hi ha una arcada, que devia sostenir un trespol de fusta i, finalment, al damunt, hi ha una altra cúpula.
Al costat de migjorn de la torre, a l’exterior, podem veure al mur restes de l’arrencada d’un arc amb una imposta. Aquesta arcada —i potser també els vestigis d’una coberta de lloses de doble vessant— fa pensar que hi hagué una construcció adossada al sector més baix de la torre. És possible també que alguna de les construccions de les quals han restat aquests testimonis fos edificada posteriorment a la fase inicial de la torre (cal pensar que hom posava la porta expressament elevada per motius defensius i que, per tant, no hauria tingut cap sentit construir-hi ben bé al davant, ja de bell antuvi, una altra construcció que facilités l’accés a aquesta obertura). En ésser enderrocades totes les construccions incloses dins el recinte del castell, moltes de les quals devien ésser medievals, es formà l’ampla plaça al mig de la qual ara hi ha la torre.
La porta principal, per on es devia entrar a aquesta torre, és situada, com hem dit, uns 7 m al costat de sud-est. Aquesta obertura acaba amb un arc de mig punt constituït per 6 dovelles. Més amunt hi ha una finestreta formada a dalt per una pedra amb un encaix semicircular i dues pedres a banda i banda.
A dalt de tot de la torre hi ha una altra porta, amb la mateixa orientació sud-est que la inferior i bàsicament semblant a aquesta; també és acabada amb un arc de mig punt adovellat. Cal pensar que aquesta porta devia servir potser per a passar a una galeria volada que hi devia haver a tot el voltant (com, per exemple, la que apareix representada en un Beatus del segle X; J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, L’arquitectura romànica fins a les darreries del segle XI, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàg. 387). De fet, tot al voltant de la torre, a 1,5 m aproximadament de les darreres pedres superiors, hi ha uns quinze forats o encaixos que devien sostenir uns permòdols de fusta per a aquesta construcció volada.
Els carreus a la part inferior de la torre sovint són rectangulars, força grossos (uns 25 cm d’alt per 50 cm de llarg), escairats i units amb un morter de calç que hom pot desfer força fàcilment amb els dits.
Torre de planta quadrada, situada dintre l’antic recinte emmurallat.
F. Baltà
Per damunt dels 16 m, hi ha uns 5 m en què el parament constructiu, contràriament al de la resta de l’edifici, és compost de pedres sense treballar que formen filades molt irregulars. Enmig d’aquestes pedres hi ha alguns carreus barrejats. A la part superior, durant uns 5 m més —per damunt d’aquests 5 m d’aparell irregular— hi ha novament carreus, aquest cop més petits i allargats que els de la part inferior.
Segurament que aquests canvis d’aparell, en aquest cas, no responen forçosament al fet de tractar-se de construccions fetes en moments molt allunyats en el temps, per tant en moments constructius diferents. Pot ésser, per contra, que fossin causats per un motiu econòmic, per la pressa o bé pel fet de no poder disposar, per qualsevol causa, durant una temporada, del tipus de roca de la qual s’obtenien els carreus.
Per les seves característiques, aquesta torre mestra sembla una construcció o bé de molt al final del segle XI o, més aviat, del segle XII.
A la població de Cruïlles, a part aquesta torre, hom pot trobar també diverses restes de les muralles que la cloïen a l’edat mitjana. Són especialment notables els llenços que formaven l’angle nord-oest del recinte, que pertanyen potser a una torre de planta rectangular. La paret occidental d’aquesta torre té una longitud d’uns 5 m; la paret de tramuntana és una mica més llarga. Aquests murs tenen una alçada d’uns 5 m fins al nivell de les espidieres. Hi ha dues espidieres a la façana de ponent i quatre a la septentrional. A partir d’aquestes obertures hi ha molts afegits posteriors.
L’aparell d’aquest sector de la muralla és de còdols sense desbastar, units amb morter de calç els quals formen unes filades força irregulars. En alguns indrets aquests còdols, especialment al mur de tramuntana, semblen disposats en un opus spicatum força maldestre; generalment hom pot veure curts rengles de pedres inclinades en un sol sentit; també sembla que en alguns llocs hi hagi una alternança de filades de llosetes horitzontals amb pedres rectangulars, que fan, per exemple, 15 cm d’alt per 20 cm de llarg. Els carreus de les espidieres són més clars i escairats.
Al tram oriental del recinte, darrere l’església i a llevant de la plaça, hi ha altres restes de la muralla, amb una alçada d’uns 4 m. El seu aparell constructiu és molt semblant al descrit suara.
Al sud-est trobem una torre de planta quadrada, potser més tardana, amb uns carreus escairats, amb espidieres i amb uns merlets potser afegits posteriorment. Al costat d’aquesta torre, a la banda meridional del recinte, hi devia haver un dels portals de la muralla. No hi ha altres vestigis importants d’aquest mur. Les cases dels segles XVI o XVII, que foren bastides sobre els murs antics, assenyalen, però, el traçat dels sectors de muralles desapareguts.
Tot i que gairebé només ens podem basar en les característiques de l’aparell constructiu, podem pensar que alguns dels trams fets amb còdols del nord-oest i del sector de llevant de la muralla són de cap a l’inici de l’època romànica, mentre que la torre del sud-est és del final del romànic o fins i tot pot ésser del segle XIV. (JBM-ISB)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Pròsper de Bofarull: Colección Documentos Inéditos, vol. XII, Barcelona 1856, pàgs. 96 i 226.
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàg. 669.
- F. de Bofarull i Sans: Gilaberto de Cruïlles, Barcelona 1886, pàgs. 10 i 15.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XI, pàg. 454; vol. XII, pàg. 521; vol. XIII, pàg. 113; vol. XIV, pàg. 139; vol. XVII, pàg. 245; vol. XVIII, pàgs. 116 i 355; vol. XIX, pàgs. 261-262.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Girona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s.d., pàg. 614.
- Liber Feudorum Maior, vol. I, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, CSIC, Barcelona 1945, pàgs. 475 i 503.
- Liber Feudorum Maior, vol. II, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, CSIC, Barcelona 1947, pàgs. 138 i 265.
- Pelagi Negre i Pastell: El testamento de Gilaberto, probable progenitor del linaje de Cruïlles, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. III, Girona 1948, pàgs. 198 i ss, 209 i 212.
- Santiago Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, Barcelona 1957, pàg. 44.
- Josep Gramunt: Los linajes catalanes en Cerdeña, Barcelona 1958, pàg. 64.
- Santiago Sobrequés i Vidal: Els comtes de Barcelona, Barcelona 1961, pàgs. 40 i 110.
- Circular Archivo Histórico y Museo Fidel Fita, núm. 16, Arenys de Mar maig del 1963. pàg. 47 i 80; núm. 19, Arenys de Mar maig del 1964, pàg. 90; núm. 20, octubre del 1964, pàgs. 149, 155 i 156.
- Josep Maria Pons i Guri: Un fogatjament desconegut de l’any 1358, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, vol. XXX, Barcelona 1963-64, pàg. 457.
- Pelagi Negre i Pastell: El testamento de doña Violante de Cruïlles, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. XV. Girona 1962, pàg. 265.
- Santiago Sobrequés i Vidal: Guerra civil a l’Empordà 1462-1463, Barcelona 1963, pàgs. 7 i 51.
- Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat, Miquel Brasó i Armand de Fluvià i Escorsa: Els castells catalans; vol. 11, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàgs. 649-660. (ISB)
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 168-169.