Castell de Peratallada (Vulpellac)

Situació

Vista aèria del nucli de la població de Peratallada amb el castell.

J. Todó-TAVISA

El castell és situat al costat de la població, al cim d’un indret lleugerament elevat, en una zona poc accidentada, a ponent dels plans de l’Empordà propers a la mar.

Mapa: 334M781. Situació: 31TEG075475.

Per anar-hi, sortint de la Bisbal cap a mar, cal agafar la carretera que va cap a tramuntana, vers Serra de Daró. En bifurcar-se la carretera, la de la dreta deixa al costat del poble de Peratallada. El castell normalment només pot ésser visitat els mesos de juliol i d’agost. (JBM)

Història

L’any 1065 és esmentat el castro de Petra Taliata com a límit del castell de Pals; segurament força anys abans ja hi havia alguna fortificació en aquest indret de Peratallada. D’altra banda, segons Pelai Negre, l’any 1039, un home que rebia el nom de Guillem de Peratallada assistí a un judici; probablement fou un dels primers senyors del lloc. Així mateix l’any 1054 hi ha un Bernat de Peratallada esmentat en un document de donació d’un mas situat al comtat de Girona, a Caldes. L’any 1062, per tant abans de la primera referència al castell, devien ésser senyors d’aquest lloc uns germans que s’anomenaven Bernat Bernat de Peratallada i Dalmau Bernat, els quals apareixen en una convivença o pacte relacionat amb el castell de Begur. També surt documentat un Dalmacii Bernardi de Petra Taliata, l’any 1068, en un conveni pactat entre Ramon Berenguer I i Almodis, d’una banda, i els vescomtes Ramon Bernat Trencavel i Ermengarda, de l’altra. En d’altres documents poc posteriors, recol·l.its al Liber Feudorum Maior, també s’esmenten aquests Bernat Bernat i Dalmau Bernat. Gràcies a tota aquesta documentació hom pot veure que es tractava d’uns personatges ja aleshores importants, no tan sols a l’Empordà, sinó amb relació a tot Catalunya.

En d’altres documents més tardans, també inclosos al Liber Feudorum Maior, apareixen els senyors de Peratallada ja esmentats d’una manera clara. L’any 1111 hi ha, per exemple, un Dalmau de Petra Taiata (en algun altre instrument ja s’intenta de llatinitzar el nom en Petra Incisa, any 1128).

Els Peratallada.

AFE

A mitjan segle XII (anys 1137, 1139, 1153) encara es fa referència a un Dalmau de Peratallada, segurament fill d’algun dels anteriors senyors del lloc. En aquest segle, la importància dels Peratallada continua essent evident. L’any 1153, un Dalmau de Peratallada, al costat d’altres personatges importants, fa de garant en un pacte establert entre el comte de Barcelona i la ciutat de Gènova amb relació a Tortosa.

En morir Ponç de Peratallada, a mitjan segle XIII, els drets sobre el patrimoni familiar passaren a Guillema de Peratallada, germana seva, que es casà l’any 1266, amb Gilabert de Cruïlles.

La nova família, unió de les cases de Peratallada i de Cruïlles, malgrat l’extensió i la importància dels seus patrimonis, es trobà, durant aquesta època, com tantes d’altres famílies nobles, en un moment econòmic difícil. Així, fins i tot, el 1284, perdé la vaixella d’argent, en canvi de 28 000 sous barcelonins donats pel tresorer reial.

Podem assenyalar també que, segons Pròsper de Bofarull, els nous senyors de Cruïlles i Peratallada, a partir de la fusió de les dues famílies, tingueren com a residència predilecta aquest darrer lloc, que, fins i tot, fou diverses vegades lloc de sojorn dels reis catalano-aragonesos.

El fill de Gilabert fou Bernat de Cruïlles i de Peratallada, que rebé l’herència del seu pare i també la de la seva mare. Sembla que tant Gilabert com Bernat tingueren un paper important prop del monarca, especialment conegut amb relació a l’aventura del desafiament de Bordeus de l’any 1283. Bernat també actuà d’una manera remarcable a l’hora d’enfrontar-se amb els francesos de Felip l’Ardit.

Havent passat uns anys en els quals sembla que el rei tingué drets importants a la senyoria de Peratallada, durant el segle XIV, com a senyors d’aquesta fortificació apareixen Bernat i després un altre Gilabert, que morí al juliol del 1348, any de l’anomenada Pesta Negra. El sarcòfag on fou enterrat Gilabert s’ha conservat a l’església de Sant Esteve de Peratallada.

Segons el fogatjament dels anys 1365-70, el castell de Peratallada depenia d’un altre Gilabert de Cruïlles; al terme del castell hi havia 136 focs. Durant aquest segle XIV la importància i la riquesa del castell encara devien ésser molt grans; sabem que l’any 1390 el rei Joan I s’hi albergà durant uns dies per descansar. S’ha conservat l’ordre del rei per tal que hom endreci i prepari les coses per a la propera estada en aquest castell d’ell i de la seva muller.

El 17 de novembre de 1395, Elvira de Puispardines, vídua de Gilabert de Cruïlles, ordenà que hom dugués a terme un inventari de tots els béns mobles del castell de Peratallada. El document, però, comença, a l’inici, ressenyant totes les terres i els castells damunt els quals aquests senyors empordanesos tenien jurisdicció: els castells de Peratallada, Cruïlles. Peralta, Esclanyà, Begur, Torrent i Rupit (a Osona), a més de nombrosos drets en altres llocs i parròquies.

Les diverses dependències visitades pels que feren l’inventari d’aquest gran castell foren: la cambra de la volta, la cambra del parador, la sala de sobre el portal, la cambra major, la cambra que hi ha al seu costat, la cambra del costat del verger, la cambra nova pintada, la sala major, la cuina, el rebost, el pastador, l’estable major, el graner, la cambra de les tines (tinario), el celler, un altre celler, la cambra vella, etc. Segons l’inventari, hi havia relativament pocs mobles (cadires, taules, bancs, cofres), força draps o catifes (catifes, draps de paret, cortines, estores, matalassos, coixins, tapissos, etc.) i també algunes armes (ballestes, cuirasses). En molts objectes hi eren representades les armes dels Cruïlles. Evidentment, en algunes de les cambres o dependències del castell hi havia també tines, botes, alfàbies, etc. No hi mancava tampoc un tauler d’escacs, situat en una construcció que era sobre l’anomenada cambra vella.

Al final del segle XIV sabem, per una sentència de l’any 1399, que s’esdevingueren discussions entre Elvira, vídua i tutora de Jofre de Cruïlles, i Berenguer de Cruïlles. D’altra banda, durant la primera meitat del segle XV, hi hagué fortes tensions entre aquesta Elvira de Puigpardines i els pagesos de remença, els quals estigueren a punt fins i tot de cremar el castell davant la pressió senyorial.

Durant la guerra civil catalana del segle XV, mentre Bernat Gilabert de Cruïlles lluità contra el rei, d’altres membres de la família, com Marti Guerau de Cruïlles. es posaren al costat de Joan II. Durant aquesta guerra. a l’agost de l’any 1467, el príncep Ferran, després d’haver pres el castell de Pals i Gualta, ocupà la vila i el castell de Peratallada. Poe després, d’una manera efímera, el provençal Palomides Forbino, l’any 1469, rebia el titol de senyor dels castells de Peratallada, “Solers” i de la baronia de Cruïlles. Acabada la guerra, el 1483, per exemple, ja era senyor de Peratallada Pere Galceran de Cruïlles, que, d’altra banda, en aquesta data del final de l’edat mitjana, encara tenia problemes amb els remences. (JBM)

Castell

Planta del recinte del castell segons Lluís Monreal i Martí de Riquer (Els castells medievals de Catalunya. L’Empordà, pàg. 125).

Al poble actual de Peratallada s’han conservat diverses fortificacions: una torre mestra amb un mur que l’envolta, diverses construccions que eren part del castell palau bastit a migjorn del tossal on hi ha la torre mestra i, així mateix, importants fragments de la muralla i del vall que cloïen el poble —que es formà tot al voltat de l’espai reservat als senyors— i de les muralles i valls que circuïen els dos ravals del lloc, un a tramuntana del recinte de muralles principal i l’altre a llevant.

El conjunt central, format per la torre mestra i el clos de muralles, és situat en un indret una mica més elevat. D’altra banda, per tal d’incrementar el desnivell, a tot el voltant del recinte de la murada la roca fou tallada verticalment; d’aquesta manera es formà una paret de pedra i carreus molt més alta: als gairebé 5 m de muralla, generalment cal afegir 5 m més de mur de roca tallat d’una manera artificial.

Al centre del monticle rocós tancat per les muralles, hi ha la torre, de planta rectangular, que té una longitud interior d’uns 7,8 m i una amplada de 4,2 m. El gruix de les parets al nivell inferior és d’1,75 m. Per damunt del sòl on s’alça la torre, a gairebé uns 7 m, hi ha la porta d’entrada principal a aquesta construcció que, tal com sol passar, coincideix amb el terra del pis superior. La separació d’aquests dos espais sembla que es devia fer amb un trespol de bigues de fusta; hi havia hagut també dos arcs rebaixats sota aquest sostre de fusta. En aquesta part més alta les parets son uns 25 cm més primes que a la part inferior; a partir dels 11 m aproximadament el mur encara es fa molt més estret. En aquest sector, que té uns 3 m d’alt, segurament afegit més o menys posteriorment, hi ha diverses obertures petites i els merlets.

Secció transversal del castell, segons Lluís Monreal i Martí de Riquer (Els castells medievals de Catalunya. L’Empordà, pàg. 129).

La porta d’aquesta torre, que té una amplada d’aproximadament 1 m, és coberta per un arc adovellat. Les parets d’aquesta construcció són formades per carreus escairats i força allisats; alguns son quadrats, bé que la majoria són més aviat rectangulars (fan, per exemple, uns 30 cm d’alt per uns 50 cm de llarg).

El sòl rocós que hi ha entre la torre mestra i el mur perimetral del tossal és irregular i cobert de diversos soles artificials, que segons Joan Badia poden ésser testimonis d’una ocupació del lloc precedent a la medieval.

La muralla que clou aquest recinte jussà s’adapta a la forma del tossal. L’entrada és situada a la banda de migjorn. Tot el seu costat de ponent és arrodonit; en canvi, les parets restants son rectes i l’angle del nord-est és ben marcat, com també els dos angles del nord-oest. A l’extrem sud-est del monticle hi ha una mena de bestorre angular. L’alçada interior d’aquestes muralles és d’uns 5 m. La zona closa per aquests murs té una longitud d’uns 20 m i una amplada d’uns 15 m.

Per les diferents característiques de l’aparell constructiu dels diversos sectors podem saber que aquesta muralla ha estat refeta més d’una vegada. A la part inferior, especialment dels costats de ponent i de tramuntana i també de migjorn, hi ha uns carreus força grossos, no ben allisats, que tenen una forma rectangular allargada formen filades seguides que s’han adaptat, sovint a les irregularitats de la roca del terreny. Seguint la descripció que en fa Joan Badia, podem dir que aquests carreus coexisteixen amb d’altres que tenen unes formes més quadrades o amb d’altres de col·locats verticalment. A la banda septentrional i de ponent del tossal hi ha aquest aparell més antic en, aproximadament, les deu filades inferiors; al costat de llevant, sembla que el mur gairebé s’ha conservat en la seva alçada original. La part superior és coronada per uns merlets quadrats acabats en forma de prisma de secció triangular. En alguns trossos d’aquests murs perimetrals hi ha pedres sense treballar o bé carreus de mida petita; aquests fragments degueren ésser afegits posteriorment al moment constructiu inicial. Al costat meridional i al sud-oest, damunt l’aparell de carreus. hi ha un fragment de paret de tàpia.

A I’extrem sud-oest del tossal hi ha una obertura d’entrada acabada amb un arc de mig punt. Al seu damunt hi ha una finestra també acabada amb arc de punt rodó.

A la paret de roca tallada verticalment que fa de fonament d’aquest mur exterior hi ha nombrosos forats arrenglerats. situats sota el començament de la muralla de carreus. Són molt característics —bé que no siguin pas els unies— els vuit forats que hi ha al costat de tramuntana, que són limitats a banda i banda per sengles solcs, que s’uneixen damunt el forat, tot formant un angle agut, semblantment a una coberta. Aquests forats que apareixen sota les muralles i als valls de Peratallada pot ésser que servissin per a fer de suport de la bastida que fou utilitzada per tal de construir la muralla, o bé també els podem relacionar amb construccions que hi hagué en aquests indrets. adossades a les parets de pedra. Respecte a aquest tossal central, també hi ha forats corn aquests a l’altre costat de la mena de vall que hi ha en aquest sector septentrional o bé a la banda sud-oest del monticle; en podem trobar també en altres indrets del poble.

Del conjunt de construccions que s’estenen a migjorn del tossal de la torre mestra, la més ben conservada i més antiga és una sala orientada de llevant a ponent, situada a uns 15 m d’aquest tossal. Aquesta sala té una amplada, a l’interior. de gairebé 5,5 m i una longitud, també a l’interior, d’uns 17 m. Aquesta construcció ha estat identificada com la sala major (aula maior) que surt esmentada en l’inventari manat fer per Elvira de Puigpardines l’any 1395.

Al mur de ponent d’aquesta sala hi ha, al mig, una finestra d’esqueixada simple, acabada amb un arc de mig punt. Al mur de migjorn hi ha unes finestres de doble esqueixada, que tenen unes obertures cruciformes. Una porta acabada amb un arc de mig punt és situada al mur de tramuntana. El cobert d’aquesta sala és format per quatre arcs apuntats transversals, que recolzen en unes impostes, damunt els quals descansa el cobert de fusta de doble vessant. Els murs d’aquesta sala són formats per carreus escairats, arrenglerats en filades d’altures molt diverses: algunes més estretes tenen els carreus força allargats, d’altres de més altes són formades per unes pedres gairebé quadrades o bé rectangulars, col·locades verticalment.

Les altres construccions que hi ha a tramuntana d’aquesta sala i a migjorn o bé ja són clarament d’època gòtica o bé són principalment d’època moderna.

Tanmateix, entre el palau i el tossal de la torre mestra hi ha una esplanada on s’han trobat restes constructives antigues. Segons explica Joan Badia, uns 8 m al sud-est de la penya de la torre hi ha els fonaments d’un edifici de planta quadrangular. A la zona de roca natural entre aquestes restes i el tossal, hi ha també nombrosos soles i concavitats excavats a la roca, que sovint tenen una forma rectangular. Concavitats semblants a aquestes també han estat trobades en altres indrets del castell palau, edificats en època romànica o gòtica.

Cal destacar també que a l’interior de l’edifici gòtic, orientat de nord a sud i situat entre la sala major i el tossal, hi ha els fonaments d’una torre de planta circular que té uns murs molt gruixuts, bastits amb grans pedres sense tallar, travades amb un morter de bona qualitat.

Així mateix, al mur de tramuntana d’aquesta nau gòtica hi ha un fragment de paret format per lloses disposades en un opus spicatum. Malgrat tenir molts elements d’època moderna, a la façana principal, situada a llevant del conjunt de construccions del castell palau, s’han trobat igualment restes de la paret d’època romànica, formada per carreus ben escairats. En aquest mateix mur, al costat septentrional del portal de l’any 1745, hom pot veure actualment una finestra considerada romànica, geminada i d’arc de punt rodó, que té al mig un capitell esculpit.

Una vista del castell.

J. Bolòs

Secció de la torre del castell, segons Lluís Monreal i Marti de Riquer (Els castells medievals de Catalunya. L’Empordà, pàg. 126).

La datació d’aquest conjunt de construccions tan notable és difícil, a causa, en primer lloc, de la gran diversitat d’èpoques en què aquest indret ha estat utilitzat corn a lloc de fortificació i d’habitatge. Miquel Oliva considerà les cavitats buidades a la roca com a testimonis d’una ocupació molt anterior al castell medieval. D’altres elements de la fortificació també han estat considerats molt antics i precedents a l’edat mitjana. La torre de planta circular i de murs gruixuts, de la qual s’endevinen els fonaments a migjorn del costat, pot ésser, segons Joan Badia, romana o de ben avançada l’alta edat mitjana. El fragment de mur amb un aparell d’opus spicatum trobat en aquesta zona sembla segons aquest mateix autor, que ja no cal situar-lo cronològicament gaire abans de l’any 1000. També és difícil de datar la part inferior dels murs que circueixen la torre mestra, que Miquel Oliva considerà que era de l’època del Baix Imperi Romà o de l’època visigòtica; de fet, tot i que hi podia haver una construcció anterior, sembla probable que aquesta muralla hagués estat refeta o si més no aprofitada en època medieval. La torre mestra en canvi, ha d’ésser de cap al segle XII. La sala major situada ja a la zona del Palau ha estat datada al segle XI. Finalment segons l’estudi de Joan Badia, el parament romànic trobat a la façana principal és més aviat del segle XII. La major part de la resta de les construccions ja són clarament gòtiques, del segle XIII o XIV, a part les reformes que sofriren encara aquests edificis al llarg del segle XV o bé fins i tot als segles XVII o XVIII, especialment als sectors de migjorn i de llevant del castell palau. També deuen correspondre a una transformació posterior gòtica els quatre arcs diafragma que hi ha a la sala major, malgrat ésser els murs perimetrals molt més antics.

La vila restava dividida en tres sectors, tots ells closos dins unes muralles. En realitat, sembla que hi havia un recinte principal i dos eixamples o ravals, un de situat cap a tramuntana, respecte al clos emmurallat principal, i l’altre situat a llevant. En principi, tant els murs del recinte principal, com els dels dos recintes laterals tenen unes característiques semblants i, així mateix, els tres nuclis de població eren envoltats totalment —el clos principal— d’una manera parcial —els dos ravals— per muralles, molt sovint acompanyades d’uns profunds valls.

El recinte principal —que envoltava el turó on hi havia la torre mestra, la zona del castell palau i les cases properes a aquestes fortificacions— sembla que tenia una longitud, de nord a sud, d’uns 300 m i una amplada, d’est a oest, d’uns 280 m. Les muralles d’aquest recinte s’han conservat sobretot als costats de tramuntana, de llevant i de ponent. Hom pot veure entre els llenços de paret tres bestorres de planta quadrangular i potser les restes d’una quarta torre.

A llevant de l’espai que s’obre davant la façana principal del castell palau hi ha un portal, obert potser en una torre de planta quadrada, bé que profundament transformada. On s’han conservat més bé les muralles i el vall, amb relació a aquest recinte principal, és a la zona de tramuntana, en una longitud de més de 30 m. En alguns trams, els murs encara tenen una alçada de fins a 5 m. A part algunes obertures modernes, també hi ha diverses espitlleres. En tot aquest sector els valls són excavats a la roca i tenen, actualment, més de 3 m de profunditat. Aquest tram septentrional és limitat a llevant per una bestorre quadrada i a ponent per una altra bestorre anomenada la Torre de les Hores, oberta també a la banda intramurs. Al costat d’aquesta torre hi ha un altre portal. Més cap a ponent hi ha un llenç de muralla en part atalussat; s’hi veuen diverses espitlleres. En aquest sector hi ha també un fragment de mur format per pedruscall que té unes filades d’opus spicatum. En aquest sector més occidental hi ha una altra torre semblant a les precedents.

El recinte afegit a tramuntana del clos principal té una forma una mica més irregular; la seva longitud —de nord a sud— és d’uns 240 m i la seva amplada és d’uns 150 m. Aquest recinte a la banda de migjorn sembla que s’adossava al vall i a la muralla del nucli principal de població. Per tant, les muralles més ben conservades apareixen, sobretot als costats septentrional i de ponent. A l’extrem nord-est d’aquest recinte hi ha l’anomenat Portal de la Verge, obert en una bestorre de planta quadrada, de la qual resta només la part inferior. En aquest sector del recinte és on els valls que ressegueixen les muralles són més profunds, i alguns indrets arriben als 7 m de fondària. Davant el portal, segurament, a l’edat mitjana, hi havia un pont de balança que permetia d’accedir a l’interior de la població. Al costat de ponent d’aquest portal hi ha una altra bestorre també de planta quadrada. Al sector occidental de la muralla trobem una torre circular, que inclou, però, diverses espitlleres per a arma de foc. En aquest sector de ponent els murs han estat molt refets.

La muralla del raval de llevant sembla que cloïa un recinte amb una forma bàsicament rectangular, que tenia una longitud —de sud a nord— de gairebé 300 m de llarg i amb una amplada d’uns 130 m, tot ell adossat al recinte principal. De la muralla d’aquest raval han restat pocs vestigis. Les seves muralles sembla que devien ésser tres murs gairebé ben rectes, orientats a tramuntana, a llevant i a migjorn. Les restes dels murs són reduïdes i d’èpoques diverses.

L’aparell constructiu de totes aquestes muralles allà on s’ha conservat és en general bastant similar. Els murs són formats per carreus sovint força grossos i que constitueixen unes filades ben arrenglerades. Tanmateix, solien alternar les filades de carreus rectangulars i plans amb les filades de carreus més quadrats i les de pedres col·locades verticalment. Els carreus que hi ha a les bestorres solen ésser més aplanats que els que trobem en els murs restants de les muralles.

En principi, el conjunt de les muralles ha estat datat cap als segles XII o XIII. Cal dir, però, que la part alta d’algun dels murs 1 algunes torres foren refetes o fetes de bell nou ja en l’època moderna o molt al final de l’edat mitjana (corn demostra l’existència d’espitlleres per a armes de foc o bé dels mateixos talussos). Joan Badia creu que de les primitives muralles de l’època en què s’excavaren els valls només resta el fragment de llenç amb opus spicatum situat a la banda de ponent del recinte principal. (JBM)

Bibliografia

• Pròsper de Bofarull: Colección Documentos Inéditos, vol. XII, Barcelona 1856, pàgs. 224 i ss.
• Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàgs. 313, 440, 669, 670.
• Francesc de Bofarull i Sans: Gilaberto de Cruïlles, Barcelona 1886, pàgs. 6, 9, 12, 45, 47 i ss.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XIII, pàgs. 101, 182, 184; vol. XIV, pàg. 141, i vol. XVII, pàg. 36.
• Jeroni Martorell i Joan Amades: Castells de Catalunya, Barcelona 1933, pàg. 8.
• Daniel Girona i Llagostera: ltinerari del rei en Joan I, “Estudis Universitaris Catalans”, vol. XIII, Barcelona 1928; pàg. 382.
• Liber Feudorum Maior, vol. I, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, CSIC, Barcelona 1945, pàgs. 202, 313, 358, 409, 411, 424, 443, 503 i 524; vol. II, Barcelona 1947, pàg. 29.
• Pelagi Negre i Pastell: El testamento de Guilaberto, probable progenitor del linaje de Cruïlles, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. III, Girona 1948; pàgs. 218 i 213.
• Lluís Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya. Empordà, Caries Vallès Editor, Barcelona 1954, Figueres 1984 (2a. ed.).
• Santiago Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, Barcelona 1957, pàg. 20.
• Santiago Sobrequés i Vidal: Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1961, pàgs. 83 i ss.
• Antoni Pladevall i Font: La Vall d’Osor dels anys 1316 al 1318, “Ausa”, vol. IV, Vie 1961-63.
• Santiago Sobrequés i Vidal: Guerra civil a l’Empordà (1462-1463), Barcelona 1963, pàgs. 6 i 50.
• Lluis Batlle i Prats: Diplomatario gerundense de la reina Dª Juana Enríquez y del príncipe D. Fernando, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”. vol. XVI, Girona 1963, pàg. 67.
• F. Solana i Climent: Aspectos de la dominación angevina en Cataluña (1466-1472), Saragossa 1963, pàg. 47.
• Pere Català i Roca, Miquel Brasó, Miquel Oliva i Prat i Armand de Fluvià i Escorsa: Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàgs. 723-741.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 318-324. (ISB)