Situació
Les ruïnes de l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Climent de Peralta son en un Llogaret d’aquest mateix nom i que és emplaçat en una petita i arraconada vall de les Gavarres, a recer de tramuntana. Les restes d’aquest temple i del cenobi són conegudes també amb el nom d’església vella del Mas Vidal”. Aquest mas és un casal del segle XIX, construït, en part, amb pedres procedents de l’enderroc de l’església i potser d’altres dependències monàstiques.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG080420.
Per anar-hi cal situar-se a la carretera de Girona a Palamós, entre la Bisbal d’Empordà i Palafrugell, prop de la qual hi ha l’actual església parroquial de Sant Climent de Peralta. Venint de Girona, a mà dreta, i una mica abans del camí que porta a aquesta església parroquial, hi ha el camí que amb uns 3 km de recorregut porta fins al Mas Vidal, on hi ha les restes de l’antiga església. (JBH-MLlR)
Història
Sant Climent de Peralta era una cel·la monàstica que en el primer document conegut que l’esmenta, un precepte de Caries el Calb de l’any 844, ja havia passat a ésser una població de la mitra de Girona. La cel·la és confirmada a la seu en altres preceptes reials al llarg del segle IX (anys 881, 886 i 899).
L’any 1137 l’església és anomenada Sancti Climentis de Petra alta. En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors diversos del segle XIV és esmentada corn a església parroquial.
Sembla clar que la cellulam Sancti démentis fou un dels antics establiments monàstics alt-medievals empordanesos, i és especialment significativa la referència que hom en fa en el diploma de Caries el Calb de l’any 844: “…cellulas Sancti dementis, una cum curtili in quo monachi ibidem Deo formulantes labores manuum exercere…”, on s’especifica que la cel·la és acompanyada d’un pati, on els monjos realitzen llurs treballs. Aquesta és una de les notícies més clares que hi ha a Catalunya de les dependències annexes a l’església que formen el conjunt d’una cel·la monàstica.
En aquest mateix document apareixen esmentades les propietats del monestir, de les vil·les de Fonteta (Fontedictus) i d’Abellars (Apiliare), les quals l’any 904 foren donades per la seu de Girona a l’església de Santa Maria de Fontanet, a la Bisbal, amb motiu de la seva consagració. Aquest fet pot entendre’s corn un indici que, amb la unió a Girona, la cel·la de Sant Climent devia iniciar una davallada, de la qual devia ésser un exemple la pèrdua de les dues vil·les esmentades a favor de Santa Maria de Fontanet, que era la principal possessió de la seu de Girona a la comarca. Amb reserves, podem interpretar aquestes dues dates, del 844 i del 904, com a moments en què el monestir de Peralta ja era construït i ja no tenia capacitat per a emprendre la tasca de construir el cenobi. Per tant, la construcció de l’església actual pot ésser situada, també amb reserves, en aquest moment de puixança entorn —abans o després— de l’any 844, bé que sempre abans del 904. (JBH-JAA)
Església
Planta del conjunt, amb l’església i els vestigis del possible edifici monacal adjunt.
J. A. Adell
El lloc d’establiment de l’església de Sant Climent de Peralta era poblat des d’antic, tal corn palesen l’existència als seus voltants d’una necròpoli de tombes cobertes amb tègula i la presència de fragments de tègula als paraments dels murs de l’església.
Aquesta avui és gairebé una ruïna, puix que pràcticament es redueix a la capçalera de l’edifici original i al seu mur del cantó de tramuntana, mentre que, de les dependències del clos monàstic, es conserven alguns vestigis que li poden ésser atribuïts i que, malgrat la seva migradesa, permeten d’establir algunes hipòtesis sobre el que era el conjunt de la cel·la.
L’església és un edifici d’una nau, originàriament coberta amb una volta de canó, de la qual només es conserva el mur de tramuntana i l’arrencada de la volta en aquest mur. La nau és capçada a llevant per un absis trapezial, cobert amb una volta de canó, amb tendència a la ferradura, la qual s’obria originàriament amb un arc triomfal, actualment desaparegut (la gent se n’ha endut les pedres i actualment només resten vestigis de l’obertura de l’arc). Entre la nau pròpiament dita i l’absis s’interposa un tram de nau, cobert amb volta de canó, d’eix perpendicular a la nau, el qual forma un transsepte elevat, bé que no sobresurt en planta de l’ample de la nau. La volta del transsepte recolza sobre l’arc triomfal i un arc de la volta de la nau, que arrenca de pilastres rectangulars, destruït corn el triomfal.
Al mur de tramuntana de la nau, a uns 7 m del transsepte, hi ha un massís d’obra que potser correspon a una pilastra d’arc toral, on es conserva l’arrebossat original amb vestigis de pintures, consistents en línies de color mangra que imiten una carreuada fictícia.
Al fons de l’absis s’obre una finestra d’una sola esqueixada, amb arcs ultrapassats, força barrocs, idèntica a la que s’obre al mur de migjorn del mateix absis. L’altra finestra que conserva l’edifici s’obre al mur de migjorn del transsepte i també és d’una sola esqueixada, amb l’obertura interior amb un arc sobre banquetes molt ben traçat.
En el seu estat actual no podem pas saber on s’obria la porta, o les portes, de l’edifici, que en qualsevol cas, devien trobar-se en els desapareguts murs de migjorn o en els de ponent.
Fins fa uns quants anys, els paraments de l’església eren totalment invisibles, perquè eren coberts per una heura molt espessa, que ja havia estat esmentada per J. Pella i Forgas i que l’any 1978 fou parcialment tallada en una campanya del Grup d’Art i Treball del Baix Empordà, juntament amb el Grup d’Art i Treball de l’Alt Empordà i els Amics de l’Alta Garrotxa. A partir d’aquest moment hom pogué constatar que els paraments exteriors són formats per unes lloses simplement desbastades, col·locades amb tendència a formar unes filades més horitzontals o menys, les quals, en alguns punts, com a la part alta de la façana de tramuntana del transsepte, formen unes filades aïllades de pedres inclinades. Hom pogué comprovar també que les cobertes originals eren de lloses de les quals es conserven força vestigis on apareixen també fragments de tègula.
El mur tester de llevant s’aixeca per damunt del nivell de la coberta formant un fastigial que actualment es troba molt malmès.
Les cantonades eren formades per grossos carreus de pedra sorrenca, ben escairats, disposats al llarg i de través, alguns dels quals han estat arrencats i posteriorment aprofitats per a la construcció del mas actual. També els brancals de l’arc triomfal i de l’arc toral del transsepte han estat construïts amb grossos carreus de pedra sorrenca, ben tallats. Cal suposar que els arcs desapareguts devien ésser construïts amb dovelles de la mateixa pedra. ben treballades. Els paraments interiors restants han estat arrebossats i. com ja hem apuntat, tenen traces de decoració mural. No és visible cap vestigi del parament original.
Uns 15 m a ponent de l’església i al cantó de tramuntana, sobre el marge natural que forma el terreny, es conserven les restes d’un edifici, que darrerament havia servit de trull d’oli. Per l’estructura de l’aparell, fet amb lloses disposades irregularment, amb tendència a formar filades, aquest edifici pot ésser considerat, almenys en els seus trets bàsics, coetani de l’església. D’aquesta construcció es conserven els murs de llevant i de tramuntana, una part del de migjorn, del qual s’endevinen els fonaments, i una part del de ponent, on hi havia una porta, la qual no respon a l’obra original. També són visibles els fonaments de dos murs que perllonguen les façanes de llevant i de ponent fins a restar tallats pel marge; això evidencia que originàriament aquesta estructura era força més complexa.
Sense efectuar excavacions arqueològiques no és possible esbrinar res més sobre la naturalesa real d’aquestes restes, però no en podem pas descartar l’origen alt-medieval.
L’àmbit de la nau de l’església actualment és ocupat per l’hort de la masoveria, el qual és tancat per un senzill mur, adossat al qual, pel seu cantó de migjorn, hi ha el sarcòfag de pedra que fou trobat en ésser remogudes les terres per tal de fer la tanca de l’hort. És ple de terra i no és possible de veure corn és l’interior. (JBH-JAA-MLlR)
L’església de Sant Climent de Peralta és un edifici no gaire conegut, però que té un gran interès, tant pel que pot representar corn a exemple d’arquitectura monacal alt-medieval (en aquest aspecte cal relacionar-lo amb les restes de les celles de Sant Marti de Vallmala, o de l’església del Terrer, a Llançà, o amb el monestir de Sant Sebastià del Sull, al Berguedà), com per la seva relació tecnològica amb la propera església de Sant Julià de Boada.
Deixant de banda les diferències en l’estructura espacial que inclouen Sant Climent de Peralta dins un tipus arquitectònic ben definit, l’estructura constructiva de Peralta té molts punts en comú amb la de Sant Julià de Boada, especialment en l’aparell de reble, descurat, però amb carreus ben elaborats en angles i brancals; la pèrdua dels arcs de Peralta ens impedeix de precisar les similituds amb Boada, que també es poden estendre a l’estructura de les voltes i la forma de les finestres absidals.
X. Barral considera aquesta església una obra típica de la segona meitat del segle X, sense altres precisions. E. Junyent, bé que sense donar més detalls, la considera posterior a l’any 881.
Malgrat aquestes opinions, l’existència dels vestigis de la possible cel·la i la seva relació tecnològica amb l’obra de l’església fan que hàgim de considerar que aquestes dues obres pertanyen a un únic moment cronològic. Tal com ja hem apuntat, aquest cal considerar-lo d’una data anterior al 904, sense que puguem oblidar la data de referència de l’any 844, en la qual sabem que la cel·la ja era plenament formada arquitectònicament, sense descartar que aquesta arquitectura sigui la que ha arribat fins a nosaltres. La relació de Sant Climent de Peralta amb Sant Julià de Boada i la seva situació cronològica dins el segle IX podria contribuir a precisar el confús panorama de la cronologia de l’arquitectura catalana anterior a l’any 1000. (JBH-JAA)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca hispanica, París 1688, doc. LIV, col. 829.
- A. Merino i F.J. de la Canal: España sagrada, vol. 43, Madrid 1819.
- J. Pella i Forgas: Historia del Ampurdan, Barcelona 1883, pàg. 311.
- Francesc Monsalvatge i Fossas: Noticias históricas, vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 311-312.
- J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I. Barcelona 1946.
- Miquel Oliva i Prat: La arquitectura prerromanica en el Ampurdan, “Anales del Institute de Estudios Ampurdaneses”, vol. I, Figueres 1959; pàgs. 159-162.
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerromanicas gerundenses, “Revista de Gerona”, VIII, nûm. 20, Girona 1962, pàgs. 69-70.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclatores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”; Girona 1964-1965.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 331-332; vol. II B (Alt Empordà). Girona 1985, 2a. ed.. Notes a la segona ediciò, pàg. 518.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 118.
- class="div-item">
- Joan-Albert Adell i Gisbert: El transsepte elevat d’algunes esglésies alt-medievals. Notes per a un estudi, “Quaderns d’estudis medievals”, num. 7, Barcelona març del 1982, pàgs. 405-423. (JBH-MLlR)