Sant Pere de Sorpe (Alt Àneu)

Situació

Façana actual d’aquest edifici totalment alterat i amb l’orientació capgirada, on - s’observa l’única absidiola que s’ha conservat.

ECSA - J.A. Corbella

L’església de Sant Pere de Sorpe és a l’extrem sud-oest del poble de Sorpe, dins el seu nucli urbà.

Mapa: 33-9(181). Situació: 31TCH427242.

Per a anar-hi, cal prendre la carretera d’Esterri d’Àneu a Viella, pel port de la Bonaigua, i a uns 4 km de València d’Àneu hi ha el trencall que porta fins a Sorpe. (JAA)

Història

No coneixem dades documentals que il·lustrin l’època medieval de la vila, ni de l’església, de Sorpe, que pertanyia a la vall d’Àneu i que, per tant, gaudia dels privilegis i l’organització eclesiàstica de la vall.

L’any 1378, la vila de Sorpe apareix relacionada en el capbreu de la comanda de Susterris, per tal com aquesta hi tenia un home.

En l’ordinació d’Hug Roger II, comte de Pallars de l’any 1403, actuaren, entre altres testimonis de la vall d’Àneu, tres homes de Sorpe.

L’any 1553, la parròquia de Sorpe tenia dues co-rectories, cinc el 1566, el 1723 i el 1770, i tres en el pla del 1781, nombre que és mantenia el 1821. La parròquia de Sorpe consta com a tal, dins l’oficialat de la vall d’Àneu, en el llibre de visites del 1574. Actualment l’església de Sant Pere de Sorpe depèn de la parroquial d’Esterri d’Àneu. (JAA-MLIC)

Església

Planta en la qual se suggereix la disposició inicial que devia tenir aquest temple.

J.A. Adell

L’església de Sant Pere de Sorpe és un edifici profundament transformat i alterat per les importants reformes que patí, especialment entre els segles XVII i XVIII, si jutgem pel seu estil, i la data que consta en el seu campanar del 1726; aquests remodelatges suprimiren l’absis central i capgiraren el sentit de la nau, col·locant el presbiteri a ponent, transformant les seves naus laterals en sagristies i capelles, mentre que l’únic absis original que es conserva es destinava a baptisteri i se substituïen els sostres per voltes d’aresta.

La seva estructura original és la d’un edifici de planta basilical de tres naus, probablement cobertes amb estructura d’embigat, i separades per pilars rectangulars d’on arrenquen els arcs formers, de mig punt, actualment molt transformats. La nau sud presenta el tram de llevant ocupat per la base del campanar, que és una torre prismàtica de planta rectangular. La presència del campanar complica molt l’estructura de la capçalera, que en principi estaria formada per tres absis semicirculars, dels quals, com ja s’ha dit, el central i l’absidiola sud foren enderrocats quan es capgirà el sentit de l’església, i només se’n conserven els arcs d’obertura, visibles en el parament del mur, i l’arc presbiteral que precedia l’absis central.

Detall de l’absidiola nord, l’única que ha subsistit.

ECSA - F. Tur

L’absidiola nord, l’única que és conserva, té una planta semicircular, és precedida d’un arc presbiteral i al centre té una finestra de doble esqueixada. La porta actual s’obre en la façana de llevant, a l’indret de l’absis original, i en la façana sud és visible la porta original, paredada, resolta en arc de mig punt; prop d’ella és visible una altra finestra, també de doble esqueixada.

El campanar és una torre prismàtica refeta el 1726, situada a l’angle sud-est de l’església, que talla totalment la nau lateral i n’altera l’estructura de la capçalera. Potser una prospecció de paraments permetria aportar noves dades sobre la solució arquitectònica d’aquesta nau i la seva relació amb la base del campanar.

Aquest té una coberta de dos vessants, en sentit nord-sud, que no correspon a l’obra original, per la qual cosa no podem excloure que, almenys en el seu projecte original, fos més alt que en la seva forma actual.

Actualment, el campanar té dos nivells d’obertures per sobre de les cobertes de la nau, en general molt modificades i en part paredades, de les quals les corresponents a la façana oest són les més ben conservades, amb finestres d’esqueixada recta i arc de mig punt, molt més ampla la superior que la inferior, separades per un fris de cinc arcuacions llombardes, molt desfetes, que arrenquen de lesenes cantoneres, les quals en les altres façanes són molt alterades i refetes.

Les façanes de l’església són totalment llises, llevat de la façana de l’absidiola, on hi ha una ornamentació sota el ràfec formada per arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes, i amb un fris de peces disposades en dent de serra. Les arcuacions, de dovelles amples de pedra tosca, arrenquen de petites mènsules xamfranades.

L’aparell és molt uniforme, format per petits cÀrreus ben escairats de pedra granítica, i és disposat en filades uniformes i regulars.

En el seu conjunt, l’església de Sorpe és un edifici que s’avé amb les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, possiblement construït ja dins el segle XII, amb una concepció tipològica molt arcaïtzant que té nombrosos punts de contacte amb la propera església de Sant Joan d’Aurós, però construïda amb importants dubtes i manca de domini del tipus arquitectònic —posats de manifest en la resolució del campanar i l’anòmala solució de la capçalera— que revelen la inseguretat dels seus constructors, que seguien un model mal entès i, per tant, mal resolt. (JAA)

Piques

A l’interior de l’església de Sant Pere és conserven dues piques de pedra, una baptismal i l’altra possiblement d’oli.

Pica baptismal

Pica baptismal, decorada amb elements de tipus vegetal.

ECSA - F. Tur

La pica baptismal, que es troba en una cambra lateral, presenta una important decoració esculpida en baix relleu que ocupa tota la superfície externa de la peça. El vas, d’estructura semisfèrica, té un diàmetre exterior de 124 cm, un gruix de 12 cm i una profunditat de 24 cm. El suport és constituït per una peça cilíndrica llisa que a la part superior pren la forma d’un capitell, decorat per uns rostres força malmesos.

La vora del vas, en la cara exterior, és decorada per un fris o sanefa composta per una sèrie de motius vegetals o tiges entrellaçades. La decoració del vas, pròpiament dit, consta de dues bandes o registres amb motius ornamentals ben diferenciats. La superior, més estreta, forma com una sanefa on s’entrellacen els motius vegetals: tiges llargues ramificades i ondulades, molt estilitzades, que alternen amb elements animalístics, com ara ocells, serps o monstres, en els quals destaquen els ulls, les ales i el bec. Trobem una decoració semblant a la pica baptismal de Sant Feliu de Vilac, a la Vall d’Aran (vegeu-ne l’estudi dins el vol. XIII, pàgs. 440 i 441, de la present obra). De cadascuna de les corbes de les tiges sorgeixen uns brots secundaris que es cargolen en forma d’espiral.

A la part inferior de la pica, omplint tota la superfície disponible, s’estén el segon registre, una banda decorada amb elements vegetals que combinen amb una rigorosa simetria les tiges i els fruits.

L’ornamentació d’aquesta pica mostra un treball força acurat, en el qual destaquen formes ben definides. Moltes de les piques que es conserven en aquesta zona tenen un tipus de decoració semblant, a partir de motius vegetals generats per una línia corba que alhora genera tiges secundàries acabades en fulles. Són temes de tradició oriental que, durant el període romànic, gaudiren de gran expansió.

En principi, podem datar aquesta pica cap al segle XII. El basament i el suport sembla que no pertanyen a la peça original.

Pica d'oli

Pica d’oli, decorada amb figures lleonines.

ECSA - F. Tur

A l’entrada de l’església, a mà dreta, es conserva l’altra pica, probablement utilitzada per a contenir els olis. La base que la suporta és un pedra vertical, també decorada, que potser fou una estela funerària. El vas o contenidor, pròpiament dit, fa 31 cm d’ample × 46 cm de llarg i té una alçada de 38 cm. Sembla que un dels extrems es trencà; per tant, comptant que una part resta encastada en el mur, cal tenir en compte que devia ésser força més llarga que els 46 cm que hem esmentat.

La seva cara frontal, estreta, i la lateral dreta són decorades amb figures d’animals. A la cara frontal hi ha la figura d’un animal, possiblement un lleó, del qual veiem clarament el cos, les potes i la cua sobre l’esquena. El seu rostre és, però, humà. El treball de la pedra i les actituds de la figura són molt semblants a les d’altres piques d’aquesta zona, encara que, en aquest cas, es tracta d’un treball en incisió. En el lateral dret veiem encara els peus d’un altre animal, estirat o potser saltant; tanmateix, com que aquesta cara ha estat partida per la meitat, li manca mig cos i tot el cap. La pica d’oli té un important paral·lelisme amb la de l’església de Son, dins aquest mateix municipi; en totes dues hi ha un lleó amb rostre humà a la cara estreta i un lleó estirat saltant a la cara lateral.

La base de la pica sembla que pot ésser una estela reaprofitada. La pedra és erosionada i una mica escapçada a la part superior, on s’uneix amb la base de la pica d’oli. S’eixampla tant en la part superior com en la inferior. Fa 54 cm d’alt i entre 30 i 40 cm d’ample i 17 cm de gruix. La cara frontal és decorada amb una figura en baix relleu i incisions molt marcades. La figura humana, d’actitud força rígida, apareix dibuixada fins a l’altura dels genolls i amb les dues mans elevades en posició frontal. Del vestit, molt llis i auster, hom destaca el coll i un cinyell nuat al centre, decorat amb una mena d’encordat. A més, el rostre d’aquesta figura és d’expressió sòbria, visible en els trets simples dels ulls, el nas molt recte i també la boca. Així mateix, un dels aspectes que criden l’atenció són les mans, elevades a banda i banda del cap, en actitud de lloança, tot mostrant els palmells. Podem veure en aquesta figura, per tant, un orant, i podem relacionar-la amb altres, com per exemple l’orant d’un balustre conservat en una col·lecció privada a Tarragona (Noguera, 1992, pàgs. 120 i 122). També convé d’assenyalar certes coincidències amb l’orant que trobem en una estela trevolada del Carcassès (Ucla, 1983, pàg. 73), o amb l’orant de trets molt esquemàtics que apareix figurat en la creu irlandesa de Cardonach. Un exemple molt més proper, pel que fa a la representació d’un orant, el trobem en un capitell interior de l’església de Viu de Llevata (Carbonell, 1974-1975, I, fig. 295). La de Sorpe segurament és d’època romànica, tot i que la datació d’aquest tipus d’esteles és difícil d’establir. (ISB)

Pintura

Dos fragments de la decoració mural provinent de l’església i conservada al MNAC, segons l’aspecte que oferien abans del remodelatge que actualment s’hi duu a terme.

ECSA - Rambol

L’església de Sorpe degué estar totalment decorada amb pintures murals, però en el seu estat actual i el que coneixem de l’exploració dels seus paraments, només tenim restes importants de la nau central, d’alguns arcs de separació d’aquesta amb les laterals i de restes de les pintures del col·lateral englobat en el campanar.

Part de les pintures de la nau central foren arrencades cap al 1929 per encàrrec del bisbat d’Urgell i muntades en plafons plans, separats, dipositats en el MAC. El museu les va adquirir el 1946; després de l’exploració que duguérem a terme a partir del 1964, foren completades per les restes trobades aleshores. El conjunt fou mostrat a partir del remodelatge de la secció d’art romànic del Palau Nacional de Montjuïc, el 1973.

Destruït l’absis central, en primer lloc descriurem la decoració corresponent als dos arcs d’ingrés a aquest. El més estret i més proper a l’absis presenta a la clau, dins un medalló circular, el colom de l’Esperit Sant, flanquejat per les figures dempeus, portadores de creus i llibres, dels dos sants patrons de Milà, Gervasi (SCS. GERVASIVS) i Protasi (SCS. PROTASIVS). A sota de sant Gervasi hi ha sant Ambròs (SCS. AMBROSIVS), sedent i portador de creu; més avall hi ha un altre sant, també assegut (SCS. M…), que Sureda proposà d’identificar amb Macari, germà d’Ambròs, tot i que les poques lletres que segueixen semblen correspondre a un nom més llarg. Aquest sant, situat entre dues estrelles de vuit radis, duu un volum enrotllat a l’esquerra. Per sota dels seus peus, on hi ha el bust d’una altra figura aparentment femenina, veiem, a l’extrem inferior, un cortinatge figurat amb brodats. Per sota de sant Protasi hi ha dos espais simètrics als anteriors, amb personatges sedents. El situat més avall, que mostra un volum enrotllat, és flanquejat per dues estrelles de vuit radis i té un bust femení sota els peus; el seu rètol és de mal llegir.

L’arc exterior, més del doble d’ample que l’anterior, té a la clau un gran medalló circular amb una creu al centre, i en un dels anells perifèrics hi ha una imitació d’inscripció aràbiga de caràcter ornamental. A banda i banda presenta dues figures masculines, molt mutilades, que semblen representar Caín i Abel oferint llurs sacrificis a Déu. A la franja externa hi ha un tema d’origen clàssic, repetit, que consisteix en una garlanda de fulles de llorer (número 89 del repertori de Prudhomme, del 1985) i discs d’aparença metàl·lica, un per costat, semblants als d’algunes pintures murals romàniques franceses. La garlanda és el tema 241 del repertori de Carbonell (1981).

El costat esquerre de l’intradós del gran arc conté de dalt a baix dues escenes. La de la banda alta és la més gran. Té al capdamunt una orla de colors vius (tema 200 de Carbonell, 1981), que deriva d’una inscripció cúfica semblant a les de Santa Maria de Taüll i Estaon, oblidant, però, el seu origen epigràfic i posant-la cap per avall. A sota veiem en el centre la Mare de Déu, que deriva d’un model clarament sedent, amb l’Infant a la falda, amb unes mans desproporcionadament grosses. Si comparem el tron de la mitja cúpula de Taüll, veurem que el pintor de Sorpe no entengué el model, i que el coixí travesser del tron fou interpretat sense entendre’l, amb un tractament divers a cada extrem. Les inscripcions SCA. MARIA, a la Mare de Déu, i EX(?) per Crist són de fàcil interpretació, però els arbres dels costats (el de la dreta de Maria ple de fulles i fruits, i el que es troba a l’altra banda mort i sec), ha estat interpretat per Hélène Toubert (1969) com l’arbre bo i el dolent, símbols de l’Església i la sinagoga.

Pintures murals corresponents al mur nord de l’església, tal com és trobaven al MNAC abans del remodelatge que actualment és duu a terme.

ECSA - Rambol

En el rectangle inferior, encapçalat pels noms ANDREA i PETRV…, seguits per una llacuna en la pintura, es feia al·lusió als apòstols Andreu, Pere i un tercer, que naveguen en una nau. Entre els dos noms conservats hi ha el signe d’un punt seguit d’un semicercle amb un apèndix serpentejant. El primer i el darrer duen rems, i el del mig aguanta una xarxa plena de peixos. Al pal de la nau hi ha, en lloc d’una vela, una mena de gonfanó blanc amb el crismó com brodat al mig, amb l’alfa i l’omega.

Les pintures del costat oposat estan tan malmeses que en resulta difícil la interpretació. Sembla haver contingut dues parelles superposades de sants (apòstols?) i, més avall, algun bust aparentment femení.

L’intradós d’aquest arc, que s’obre a la nau, conté temes ornamentals, sobretot un format per una doble pelta (Carbonell, 1981, tema 30). La decoració de la nau es conserva en bona part en el costat esquerre, en dues grans zones superposades. La inferior, en l’espai limitat per l’obertura de dos arcs que devien comunicar amb la nau col·lateral, conté a la seva part central una Crucifixió, adaptada amb dificultats a la forma dels arcs. En el centre veiem el Crist clavat en una creu de braços patents, com a Estaon. Als peus de la creu hi ha una calavera, al·lusiva al topònim golgotha, i a banda i banda corre una greca o meandre de tradició clàssica (Carbonell, 1981, tema 160). A banda i banda de la creu, les lletres …NI …ME P… sembla que són interpretables com restes d’una signatura que hauria acabat amb els mots me pinxit (em va pintar). Les limitacions ja esmentades degudes a l’emmarcament fan que tant Maria com sant Joan només siguin complets de cintura en amunt, mentre que els peus resten com retallats. Al costat dret de la creu vola un àngel turiferari. Més amunt d’aquestes figures hi ha una franja negra amb una inscripció molt mutilada de lletres blanques: EHENSVS …ISTA COHORS PLOR… Encara més amunt, entre dues franges vermelles, hi ha una faixa del tema clàssic de la doble pelta, de policromia molt variada. I encara a sobre, resten dues escenes de la infantesa de Jesús. De dreta a esquerra, l’Anunciació i la Nativitat. En el muntant que les separa de l’arc triomfal, un tema clàssic (Carbonell, 1981, tema 240) format per una mena d’espigaflor vertical. L’Anunciació és centrada per la Mare de Déu, que fila. Pel costat dret davalla el colom de l’Esperit Sant, i al fons una figura femenina contempla l’escena enretirant una cortina. A l’esquerra, l’arcàngel Gabriel s’adreça a Maria amb un gest de salutació; més enllà hi ha restes del mantell d’un altre personatge. El fons té tres grans faixes de color blau, vermellós i groc, sota del qual hi ha una decoració curvilínia que passa del blau clar al fosc i que conté lliris blancs i mates de vegetació florida. Damunt de l’Anunciació hi ha una altra inscripció blanca sobre fons negre, emmarcada per franges vermelles, que sembla al·lusiva a Maria i a Gabriel. Més enllà hi ha un fragment important però incomplet de la Nativitat, amb la Mare de Déu damunt d’un jaç o llit i el bany de l’Infant Jesús (EMANVEL), dempeus i acompanyat de dues llevadores. El mateix tema es repetia també en un indret anàleg de l’església de Santa Maria de Taüll.

En el límit esquerre del Naixement, la pintura s’acaba, tot i que continua l’arrebossat blanc de base. Aquest fet indica clarament que la decoració s’aturà per causes desconegudes (mort o marxa del pintor, etc.)

En el cantó oposat només resta una part de la decoració pictòrica, que corresponia aquí al Gènesi. A la part alta hi ha una figura nua (Adam o Eva), i al costat un gran arbre. Més avall veiem dos personatges, de mig cos, que aguanten grans recipients dels quals surt aigua. Comparant-los amb exemples anàlegs, deuen representar dos dels quatre rius del Paradís, en relació amb les figures d’Adam i Eva.

Dos detalls de la decoració mural que ocupava l’arc d’ingrés a les absidioles, on és veuen els signes zodiacals de Gèmini i Càncer, a més de diversos grafits que corresponen a comptes de misses.

ECSA - Rambol

Els arcs de comunicació amb les naus col·laterals conservaren també llur decoració pictòrica. El del costat esquerre presenta, a dalt, els sants Feliu i Pastor, primer i darrer dels màrtirs hispànics designats en la litúrgia que commemorava la Passió coneguda sota el nom del perseguidor Dacià. Més avall començaven els signes del Zodíac (Gèmini o Bessons i Càncer o Cranc). Aquest darrer, amb l’epígraf CRANX, semblant a la seva forma catalana, va acompanyat d’un nínxol de boca quadrada, flanquejat per la figura de dos calzes de copa hemisférica, com indicant que era una credença o lloc per a situar els vasos sagrats. L’arc del costat oposat té a la clau una aurèola crucifera amb el colom de l’Esperit Sant, i més avall dues figures d’arcàngel. A sota començava un bestiari, amb un elefant i un centaure (comprès entre els animals fantàstics). L’elefant segueix un model naturalista i té un castell o torre damunt l’esquena.

El repertori iconogràfic esmentat fins aquí ens posa de manifest l’ús de diverses fonts. A la nau, el paral·lelisme entre l’Antic i el Nou Testament (el primer a l’esquerra i el segon a la dreta, mirats des de l’absis) correspon a una tradició molt antiga. Recordem que al segle IV l’escriptor Aureli Prudenci Clement ja ho feia en els epígrafs inclosos en el seu repertori, anomenat Rètols d’històries o Doble nodriment (Dittochaeon), i que contenen dues sèries paral·leles que comencen amb Adam i Eva i l’Anunciació.

Un dels millors exemples de la perduració del sistema en època carolíngia el trobem en la descripció d’una església en temps de Lluís el Piadós, fill de Carlemany, en un poema d’Ermold el Negre.

Les sèries paral·leles del zodíac i del bestiari són d’origen clàssic. En el primer arc conservat veiem el tercer signe i el quart. Podem suposar que, o bé hi hagué un altre arc amb els dos primers signes, o que els encara existents hi són pel fet de correspondre el tercer a la diada de sant Pere, patró de Sorpe, que s’escau el 29 de juny.

Pel que fa a la resta de l’església, només trobàrem elements de decoració a la base del campanar del costat de ponent. Hi havia la part superior de dues figures, potser apòstols, i la banda dreta d’una composició en arc de mig punt amb una serventa (PVELLA), situada a l’extrem d’una taula de banquet, i a sota el pobre Llàtzer (LAZARVS), que ha de correspondre al de la paràbola del banquet (Lluc XVI, 19-31), evocada també a Sant Climent de Taüll i Sant Joan de Boí, i potser a Aineto. El fragment de la serventa i de Llàtzer és ara al Museu Diocesà d’Urgell, i ha estat estudiat per J. Vivancos Pérez a les pàgs. 230-232 del volum XXIII d’aquesta col·lecció. Allí trobem també (pàgs. 229-230) la segona capa de les pintures murals de la Majestat de Maria de l’arc triomfal de Sorpe. Damunt d’un dibuix en ocre, hi ha una base rogenca per als vermells, una de negra per als blaus i els verds, i un to blanc rosat, molt opac, per a zones més clares. El MNAC conté altres fragments de la mateixa procedència.

Si ens fixem en l’estil o estils dels pintors de Sorpe, no deixa d’ésser més aviat paradoxal que el més refinat no és el dels arcs triomfals sinó el de la nau, més afí al del mur nord d’Estaon. Podem suposar per a tots una datació al voltant de la primera meitat del segle XII. Els estils i el repertori ornamental, molt variat, presenten afinitats amb el cercle de Pedret i només amb una pintura sobre taula coneguda, el frontal de Martinet (Cerdanya), ara al Worcester Museum of Art.

La iconografia ens acosta al nord d’Itàlia, encara que per via indirecta, no sempre ben compresa pels pintors. (JAL)

Inscripcions

Al damunt de la decoració mural procedent de Sant Pere de Sorpe, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, resten nombrosos grafits de tota mena.

Dos fragments de les pintures on es veuen nombrosos grafits, entre els quals cal destacar una figura humana gravada sobre la part inferior de la barca que ocupen els apòstols.

ECSA - Rambol

Just a la part baixa del muntant esquerre de l’arc triomfal menor és representa una figura asseguda no identificada, amb un bust entremig dels peus. La zona que segueix i que limita amb el terra és ocupada per cortines simulades. És entre aquests dos registres on s’identifiquen alguns gravats, com ara sèries de ratlles de comptes, una petita estrella i un intent de còpia de la barca de l’Església, que està pintada al costat mateix.

Sobre la decoració del costat dret del mateix arc s’hi representen, en grafits, algunes figures molt esquematitzades i de difícil interpretació, a més d’altres agrupacions de comptes.

Al mig del muntant esquerre de l’altre arc triomfal veiem, dins un gran espai rectangular, la representació pictòrica de la Verge amb el Nen com a Maiestas Mariae. A baix de tot i al costat del peu dret de la Verge, hi ha gravada la figura incompleta d’un cavall.

Ran de l’escena de la barca de l’Església amb tres apòstols, just de la barca en avall, és on s’ha identificat una concentració més gran de grafits, amb un gran nombre d’inscripcions paleogràfiques: noms personals i també lletres soltes, algunes d’elles decorades, nombroses sèries de comptes i grups figurats, molts d’ells indeterminats, i d’altres on es representen figures humanes molt esquematitzades, algunes d’elles inacabades; hi ha també algunes petites estrelles de cinc puntes fetes en un sol traç.

Sobre la decoració dels muntants de l’arc de pas a la nau esquerra, allà on són representats dos màrtirs i els signes zodiacals de Gèmini i Càncer, hi ha nombrosos grafits d’agrupaments de comptes, alguns d’ells travessats amb una ratlla i d’altres amb noms personals per sobre de cada sèrie de comptes.

Tots aquest motius és repeteixen en les parts baixes de les pintures conservades, sense l’aparició d’agrupaments intencionats i tampoc sense cap diferenciació ni selecció dels temes iconogràfics sobre els quals s’han fet els gravats.

A l’hora de valorar aquesta pràctica, creiem que la funció litúrgica i el seu espai arquitectònic han de condicionar d’alguna manera aquest tipus de manifestació, que de cap manera creiem contestatària. Les celebracions litúrgiques dins els temples havien de definir quina era la situació dels fidels i els celebrants, la periodització dels actes, i també —creiem— l’accés al temple fora de les celebracions.

D’alguna manera o altra, tot això havia d’incidir en aquesta pràctica, que de moment costa d’entendre, tot i que la identificació de grafits sobre pintura mural religiosa és ja avui dia abundosa: Sant Miquel de Cruïlles (Baix Empordà), Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça), Santa Eulàlia d’Estaon (Pallars Sobirà), Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça) i alguns d’altres.

En el cas que ara comentem, es pot fer una tipologia dels grafits estudiats segons la seva temàtica. Això pot ajudar, en part, a apropar-nos més a una comprensió tant de la seva significació com de la seva fixació cronològica. Hi ha un primer grup, el més abundós, que són els registres de comptes, del qual ja parlà J. Folch i Torres (1932) tot proposant una possible funció de comptes de misses o oracions.

Un altre motiu representat són les inscripcions paleogràfiques de noms personals, inscripcions o lletres aïllades. Aquest tipus de grafit és el que, en general, ha donat la fixació cronològica i que en el nostre cas es podria situar entre els segles XII i XIII.

L’altre model tipològic és tot el conjunt de motius figurats que es poden identificar: un cavall, figures femenines molt esquematitzades, una altra figura humana molt simple, estrelles de cinc puntes i la còpia d’una barca que apareix dins el repertori iconogràfic de les pintures. L’estudi i la interpretació d’aquest tipus de manifestació, possiblement popular, és un apartat més de les disciplines de recerca de la història de l’art que cal potenciar. Cal tenir present que avui dia ja s’ha identificat un gran nombre de gravats sobre diferents tipus de suports, en àmbits molt distints —castells, torres, hàbitats— com també sobre objectes materials de molt variada naturalesa (Carbonell i altres, 1981). (ARD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU. Llibre de Visites, 1574, núm. 31, foli 284v
• Ainaud, 1973, pàgs. 130-131
• Carbonell, 1974-75, vol. I, pàgs. 67-68
• Marquès, 1981, pàgs. 362-363
• Moliné, 1982, vol. V, pàg. 370
• Bertran, 1986-87, vol. VIII, pàg. 386
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 419.

Bibliografia sobre les piques

• Carbonell, 1974-1975, 1, pàgs. 67 i 70
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàgs. 245-246.

Bibliografia sobre la pintura

• Gudiol i Cunill, 1927, pàg. 493
• Kuhn, 1930, pàg. 63 i làm. LXI-2
• Post, 1930, pàgs. 144, i 1933, pàgs. 487-491 i fig. 187
• Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàgs. 39-41
• Pijdan-Gudiol, 1948, pàg. 147
• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 42-43 i 48
• Anthony, 1951, pàg. 170 i fig. 26
• Cook, 1956, pàgs. 24-26 i 39-41
• Ainaud, 1957, pàgs. 18-19
• Grabar, 1958, pàg. 73
• El arte románico, 1961, pàg. 59
• Junyent, 1960-1961, II, pàgs. 188-189 i 204
• Ainaud, 1962b, pàgs. 28 i 34
• Ainaud, 1964, pàg. 9
• Gudiol, 1965, s.p.
• Toubert, 1969
• Demus-Hirmer, 1970, pàgs. 152 i 164 i làm. LXVII
• Ainaud, 1973, pàgs. 130-139
• Bousquet, 1974, pàg. 18
• Durliat, 1974
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàg. 178
• Carbonell, 1974-1975, 1, pàg. 67-68 i fig. 206
• Vives, 1978, pàg. 430, núm. 3
• Carbonell, 1981, temes 12, 27, 30, 33, 34, 55, 57, 70, 71, 90, 126, 129, 137, 138, 140, 142, 160, 197, 200, 202, 240 i 241
• Sureda, 1981, pàgs. 42, 50, 72, 73, 74, 76, 82, 83, 85, 90, 99. 100, 190, 191, 201, 202, 215, 223, 315, 317, 319-320 i 321
• Ainaud, 1989
• Millenum, 1989, pàg. 192
• Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 90-91.