Sant Andreu de València d’Àneu (Alt Àneu)

Situació

Vista de la capçalera de l’església que, en la perfecció del seu aparell i l’ornamentació, revela la plenitud de les formes romàniques del segle XII.

ECSA - F. Tur

L’església parroquial de Sant Andreu és a la part alta del poble de València d’Àneu, fora del nucli antic de la closa, al capdamunt d’un turó que separa aquesta del serrat on hi ha les restes de l’antic castell dels comtes de Pallars. (JAA)

Mapa: 33-9(181). Situació: 31TCH452222.

Història

L’església parroquial de València d’Àneu no conserva documentació d’època medieval, en què probablement estaria vinculada al proper castell de València, sota el qual es formà el primitiu nucli de la vila de València, que no es traslladà al seu emplaçament actual fins a època moderna, al llarg del segle XVIII.

En les referències conegudes sobre el castell i els homes de València no s’esmenta en cap moment, malgrat la importància del lloc dins el conjunt de la Vall d’Àneu, la seva església parroquial. Aquesta, si hom la jutja per l’arquitectura, ja existia des del segle XII, o fins i tot abans.

L’església parroquial de Sant Andreu de València d’Àneu formava part del deganat de la Vall d’Àneu, amb la seva especial organització i privilegis. El 1553, aquesta parròquia tenia dues corectories, tres el 1566, quatre el 1723, i quatre també en el pla del 1781 i en el del 1821. En el llibre de visites del 1574, ja dins l’oficialat de la Vall d’Àneu, s’esmenta la parròquia de València. Entre el 1782 i el 1788 hi ha documentades importants reformes a l’església. Actualment és adscrita a la parròquia d’Esterri d’Àneu. (JAA-MLIC)

Església

Planta de l’església, edifici molt notable, bé que alterat amb capelles i un campanar tardà.

J.A. Corbella

És un edifici d’una sola nau, coberta amb voltes per aresta, amb capelles adossades als costats nord i sud, un campanar de torre de tipologia pallaresa en l’angle sud-est, i la porta a l’extrem sud-oest, aixoplugada per un porxo. Dins aquesta estructura, de factura clarament barroca, hi destaca l’absis, que és l’únic element visible que es conserva de l’anterior edifici alt-medieval, el qual segurament era també un edifici d’una sola nau, avui totalment desapareguda, coronada a llevant per una capçalera, íntegrament conservada, formada per un absis semicircular, precedit d’un ampli tram presbiteral, cobert amb volta de canó. L’absis conserva tres finestres, i una quarta és a la façana sud del tram presbiteral, totes de doble esqueixada, i amb l’arc exterior format per una llinda de pedra sorrenca, retallada en arc, que contrasta pel seu color fosc en el parament, on s’han gravat incisions que evoquen l’especejat d’unes dovelles.

Una part de les mènsules i el fris escacat que decora la capçalera de l’església.

ECSA - I. Sánchez

El ràfec és format per un fris bisellat decorat amb un escacat, i suportat per mènsules ornamentades amb temes geomètrics.

L’aparell, molt uniforme, és de carreus de pedra granítica, sense polir, disposats amb gran ordre i correcció, alternant amb peces de pedra sorrenca en les llindes de les finestres, i amb calcària en la formació del ràfec i les seves mènsules, palesant una clara voluntat selectiva en l’elecció dels materials de construcció.

Tot i la parcialitat dels elements conservats, l’església de Sant Andreu de València és un edifici concebut amb un ple domini de les fórmules expressives i constructives de l’arquitectura de la plenitud del segle XII, o ja del segle XIII, estretament emparentada amb l’església de Sant Llorenç d’Isavarre i el moviment artístic, molt ornamental, que es fa patent en les reformes de les esglésies d’Isil. (JAA)

Escultura

A l’absis de l’església i per sota la coberta hi ha una cornisa decorada amb un escacat. Així mateix, una part de les mènsules de l’absis (unes 14) i 4 de les del transsepte són decorades amb diversos motius ornamentals, bàsicament amb formes geomètriques, que segueixen una temàtica semblant a la que es troba en altres esglésies d’aquesta mateixa zona: amb incisions lineals, en general horitzontals, amb algun escacat o bé amb un quadriculat o amb línies radials o ondulades.

El tema de l’escacat constitueix un dels elements característics de la decoració escultòrica en les esglésies romàniques de la Vall d’Aran, ja que figura en la majoria dels portals d’aquesta zona. Això no obstant, no és un element exclusivament aranès: també es troba sovint en moltes esglésies d’altres comarques catalanes, des de la Cerdanya fins a la Ribagorça; també és present entre els elements decoratius d’edificis aragonesos o, lògicament, d’esglésies situades a l’altra banda dels Pirineus. És un tema que, tot i ésser molt antic, durant el període romànic gaudí de gran expansió i cal considerar-lo d’arrel autòctona (vegeu l’estudi sobre l’escultura de Bossost en el vol. XIII, pàg. 364, de la present obra i Carbonell, 1981, tema 23). (ISB)

Pintura

Fragment de la decoració mural conservada al Museu Diocesà d’Urgell, amb la Maiestas Mariae, procedent de l’absis.

G. Llop

Fragment de la decoració mural conservada al Museu Diocesà d’Urgell, amb dos dels mags de l’Epifania, Melcior i Baltasar.

G. Llop

El Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 20 de l’inventari, tres fragments de pintura mural que procedeixen de l’absis de l’església de Sant Andreu de València d’Àneu(*). Les restes d’aquesta pintura mural, feta al tremp damunt d’un arrebossat de guix, foren arrencades del mur original, restaurades i col·locades sobre uns plafons plans de tela damunt taula (per a una descripció més detallada vegeu l’estudi fet per G. Ylla-Català dins el vol. XXIII, pàgs. 249-251, de la present obra).

Els tres fragments conservats representen la Maiestas Mariae, que ocupava la part central de la conca absidal, els reis Melcior i Baltasar, situats a mà esquerra de Maria, i el rei Gaspar i l’àngel, a la dreta de la Mare de Déu. Tots tres formen part del tema de l’adoració dels Mags. Aquest tema és freqüent en tot l’art medieval i sovint forma part d’un cicle iconogràfic més ampli que fa referència a la infantesa de Jesús. Hom troba les seves fonts en l’evangeli de Mateu (2, 1-11) i en altres narracions apòcrifes.

Les figures dels reis Melcior i Baltasar resten dempeus i amb actitud d’avançar cap al grup de Maria i l’Infant, amb les ofrenes aguantades per llur mà dreta i assenyalant la Mare de Déu amb l’esquerra. El rei Gaspar també és dirigeix vers el grup central, al qual assenyala amb la mà dreta mentre que amb l’esquerra sosté un greal amb ofrenes; tanmateix, adreça la mirada vers la banda contrària, justament vers una zona —la decoració mural no ens ha pervingut— que l’àngel que l’acompanya l’indica.

La imatge de Maria amb l’Infant a la falda, envoltada amb l’ametlla mística, resulta una transposició de la figura de la Maiestas Domini. Aquesta figura té com a font la narració de l’Evangeli del Pseudo-Mateu (16, 1-3) i com a precedent la figura de la Nicopea o Mare de Déu coronada que hom duia, en el món bizantí, durant les campanyes militars.

El tema de l’epifania, del qual forma part, és habitual dins el repertori iconogràfic romànic i, per tant, en diversos conjunts pictòrics de Catalunya: dins el mateix Pallars cal parlar dels conjunts d’Esterri d’Àneu i de Mur; a la Ribagorça, de Santa Maria de Taüll; al Berguedà, de les taules d’altar de Santa Maria d’Avià; al Penedès, de Sant Miquel de Marmellar; a Osona, de l’altar de Lluçà; a la Cerdanya, de l’altar de Mosoll; al Vallès, dels murals de Sant Iscle de les Feixes; etc.

Cal assenyalar en aquestes pintures l’existència d’una forta linealitat a l’hora de representar les figures i una concepció de tipus geomètric en el dibuix de les formes. La imatge de Maria és totalment frontal. Les línies no sols limiten espais i colors, ans són la base del dibuix i fan expressius els personatges. El color té en la representació dels volums un paper secundari.

El fons és repartit en franges horitzontals de colors diferents. Per sota de la figura de Maria hi ha una banda amb uns motius geomètrics, fets a partir de quadrats i de parells de semicercles col·locats en llur interior. Hom troba aquest mateix motiu decoratiu en altres pintures, sobretot de la zona pirinenca.

Cook i Gudiol consideren aquestes pintures el fruit d’un darrer impuls del romànic als Pirineus, dins el cercle d’influències del corrent ítalo-bizantí del mestre de Pedret. En concret s’ha relacionat amb el frontal de Durro, fins al punt que hom ha cregut que ambdues obres són del mateix autor. Cook i Gudiol creuen que és una obra de ben avançat el segle XIII. Però darrerament, segons Sureda, hom tendeix a pensar que aquestes pintures són més antigues, de la primera meitat del segle XII, i més aviat fruit d’unes formes característiques del primitivisme popular. (ISB)

Talla

Talla romànica de Crist, guardada actualment al Museu Marès de Barcelona.

G. Llop

El Museu Frederic Marès de Barcelona conserva, procedent de Sant Andreu de València d’Àneu(*), una talla que representa Crist crucificat i que fa 96 × 87 × 22 cm. La imatge fou venerada a l’església fins poc abans del període 1936-39. Una fotografia anterior al 1939 (clixé Gudiol A-10 788 de l’Arxiu Mas) ens la mostra amb una corona d’espines, amb restes de policromia moderna i clavada sobre una creu també moderna, elements que ha eliminat una recent restauració. La talla, que fou amagada durant el període abans esmentat, patí alguns desperfectes, especialment en els dits de totes les extremitats i en els braços, que actualment són més curts i apareixen menys alçats que originàriament (vegeu Bastardes, 1978, pàg. 331). Cal assenyalar, també, el deteriorament que sofrí la peça l’any 1974, en què es va desplomar. Alguns estudis on s’analitza la peça i que cal destacar són els del catàleg del museu que l’allotja, de l’any 1958, i els fets amb motiu de la seva participació en l’exposició d’art romànic celebrada l’any 1961 (El arte románico, 1961, pàgs. 178-179), en què s’enquadrava dins una escola pirinenca catalana. Posteriorment se l’emmarcà en l’anomenat taller d’Urgell, tot diferenciant-lo dels d’Erill i Ripoll (Bastardes, 1978, pàg. 328). Altres autors, però, la situaren dins un grup de peces determinat pel crucifix urgellès datat el 1147 i compost també pel de Cabdella, al Pallars Jussà: així ho recullen Cook i Gudiol (1950, pàg. 288), Subías Gaiter (1956, pàg. 230 i làm. 5), Carbonell (1974-1975, I, pàg. 24), Marès (1977, làm. pàg. 468) i Bastardes (vol. XXIII, pàgs. 326-329, de la present obra).

A causa de la manca d’un estudi aprofundit sobre les crucifixions a Catalunya i atesa la dificultat d’establir les escoles amb relació als centres de producció, resulta gairebé impossible de classificar el Crist de València d’Àneu. Ara bé, intentarem comparar-lo amb altres exemplars. La lleu curvatura del cos l’emparenta, segons Cook i Gudiol, ([1950] 1980, pàgs. 287 i 288, làm. 355), amb el Crist datat el 1147 i conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. MAC 15950), però també amb les imatges de Salardú (Vall d’Aran) i Manresa (Bages). Altres trets remarcables, com la caiguda dels cabells damunt les espatlles, l’apropen a altres exemplars, com ara algunes majestats (Beget, per exemple), el Crist desparegut de Mur i, no tant, el de Cabdella (ambdós al Pallars Jussà). El perlejat de les orles del perizonium és un motiu molt utilitzat en l’escultura en pedra, però també en orles de creus i frontals treballats en estuc i metall. Hom veu aquesta tècnica, dins la tècnica de la talla en fusta, en el Crist de Manresa i el de Santa Clara de Palència (The Cloisters de Nova York). Quant a la línia que emmarca els ulls, és un recurs emprat en obres de certa qualitat, com ara les figures del frontal de talla de Santa Maria de Taüll (Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. MAC 3940), el Crist en Majestat de Sant Salvador de la Vedella, al Berguedà (Cook-Gudiol, [1950] 1980, làm. 359), o la marededéu de la catedral de Girona (ibid., làm. 360), imatges totes elles que cal datar dins la segona meitat del segle XII.

Aquestes comparacions no comporten cap familiaritat d’ordre estilístic ni tampoc cap pertinença a tallers hipotètics. En qualsevol cas, el més remarcable és la similitud compositiva i tipològica amb l’exemple datat el 1147, tot i que cal assenyalar que hi ha certes diferències estilístiques i qualitatives entre ambdues peces. Tot plegat ens situa en un moment no anterior a aquestes dates, per això la datació més aproximada de la peça s’enquadra dins la segona meitat del segle XII. En el marc de la imatgeria pirinenca en el qual s’inclou, adquireix una certa personalitat, sobretot pel contrast entre l’interès pel detall i la rusticitat en el tractament de la superfície. Malgrat tot, no s’ha d’oblidar l’existència de peces similars en àmbits llunyans al de la Península Ibèrica, com l’italià, amb exemples com el de San Lorenzo Nuovo de Bolsena, datat entre els anys 1160 i 1180 (Francovich, 1943, pàg. 21 i làm. 51). (JCSo)

Lipsanoteca

Lipsanoteca de pedra procedent d’aquesta església i que avui és guarda al Museu de Vilafranca del Penedès.

ECSA - Rambol

El Museu de Vilafranca del Penedès conserva, amb el núm. 315 de l’inventari i procedent de la col·lecció Trens, una lipsanoteca de pedra catalogada com del segle XI i trobada a València d’Àneu.

És un capsa de petites dimensions, 40 × 72 × 50 mm. El cos és d’una sola peça i té un espai buidat a l’interior que fa 55 × 40 mm i una profunditat de 30 mm. Les arestes que formen la capsa no són rectes sinó que tenen una forma corba, entrant. La tapa té una estructura piramidal, amb quatre vessants. S’hi distingeixen clarament els caires que divideixen els quatre triangles que corresponen a cadascuna de les cares. La superfície que resta lliure és decorada amb unes plaquetes triangulars agafades per tres claus.

Pel que fa a la forma, un dels pocs paral·lels que hom troba amb uns trets semblants és conserva al Museu Episcopal de Vic (núm. 8 960 de l’inventari), bé que prové del bisbat d’Urgell (vegeu l’estudi que fa J. M. Abril dins el vol. XXII, pàg. 254, de la present obra). (ISB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • ACU. Llibre de Visites, 1574, núm. 31, foli 285r
  • Moliné, 1982, vol. V, pàg. 370
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 427
  • Puig, 1991, vol. II, doc. 440, pàgs. 304-306.

Bibliografia sobre l’escultura

  • Buron, [1977] 1980, pàg. 264
  • Vidal-Vilaseca, 1987-1990, I, pàg. 236.

Bibliografia sobre la pintura

  • Kuhn, 1930, pàg. 64
  • Post, 1930, pàgs. 145-147
  • Puoan-Gudiol, 1948, pàg. 164
  • Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 53 i 194
  • Carbonell, 1974-1975, I, pàg. 69 i fig. 219
  • Alcolea-Sureda, 1975, pàgs. XXVI, 84-88 i 204
  • Vives, 1978, pàg. 430
  • Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 72-73
  • Sureda, 1981, pàgs. 136, 239 i 329
  • Thesaurus/estudis, 1986, pàgs. 33 i 34
  • Pal, Vives, Tarragó, 1987, pàgs. 48-50
  • Ainaud, 1989, pàg. 60
  • Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 44-45.

Bibliografia sobre la talla

  • Museo creado y donado..., 1952, pàg. 12
  • Catálogo de las nuevas salas del Museo Marès, 1955, pàg. 14
  • Subías Galter, 1956, pàg. 230 i làm. 5
  • Catálogo del Museo Marès, 1958, pàg. 40
  • El arte románico, 1961, pàgs. 178-179
  • Monreal-Arnal, 1970, pàg. 9
  • Carbonell, 1974-1975, I, pàg. 24
  • Marès, 1977, làm. pàg. 468
  • Bastardes, 1978, pàgs. 327-332
  • Museu Frederic Marès i Deulovol, 1979, pàg. 18
  • Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 288
  • Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàgs. 132-133.