Sant Joan d’Isil o de Gil (Alt Àneu)

Situació

Façana de migdia, ornada amb una rica i complexa decoració, que contrasta amb la simplicitat de la resta de façanes.

ECSA - J. A. Adell

L’església de Sant Joan d’Isil és situada a mig quilòmetre del petit nucli de població d’Isil o Gil, aigua avall de la Noguera Pallaresa. El temple és disposat transversalment a la vall i ocupa l’estret comprès entre un esperó rocós i el riu, les aigües del qual llisquen arran del sòcol de la seva capçalera. Prop seu hi passa el vell camí de la Vall d’Aran, cosa que explica la fortificació que es va fer a l’església en la part que mira al camí. (ERB)

Mapa: 33-8(149). Situació: 31TCH433269.

Història

El lloc d’Isil apareix esmentat en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, dins el conjunt de parròquies de la vall d’Àneu. El 1064 era del comte Ramon V, el qual el cedí al seu cosí Artau I, encara que sembla que no passà a mans dels comtes del Pallars Sobirà fins al final del segle XI, cap al 1094. L’any 1090, el comte Artau II i els seus donaven al monestir de Santa Maria de Gerri tots els béns de la vila d’Isil, donació que es devia correspondre al mas que figura entre les possessions de la cambreria del monestir l’any 1338.

A la vila d’Isil o Gil hi ha actualment dues esglésies amb l’advocació de sant Joan, l’una situada al nucli del poble, l’actual parroquial, coneguda popularment com la Immaculada i que no és anterior al segle XVI, i l’altra, que és la que tractem, construïda sobre la llera del riu, que és d’origen romànic i té funcions de capella cemeterial. No hi ha cap prova que permeti afirmar que l’església de Sant Joan situada al poble substitueixi un altre edifici anterior; per tant, com a hipòtesi, el més raonable és suposar que l’antiga parròquia d’Isil fos l’església de Sant Joan del cementiri i quan es construí la nova església, ja dins el poble, s’hi traslladà l’advocació.

La parròquia d’Isil era plenament integrada al deganat de la vall d’Àneu, on disposava d’un estatut especial pel qual els seus sacerdots no eren co-rectors, sinó co-vicaris, per tractar-se d’un priorat de Sant Joan de Jerusalem, tal com consta en una llista de l’any 1566. No tenen base documental les adscripcions de Sant Joan d’Isil a comunitats benedictines, o de templers, i tot fa pensar que tingué les funcions parroquials, amb la categoria prioral ja esmentada.

El 1553, la parròquia d’Isil tenia dos co-vicaris, tres el 1566, un el 1723, i se’n preveien sis en el pla del 1781, però el 1821 només n’hi havia quatre. En el llibre de visites del 1574 apareix, dins l’oficialat de la vall d’Àneu, la parròquia d’“Ysil.” Actualment depèn de la parròquia d’Esterri d’Àneu. (ERB-MLlC-JAA)

Església

Planta de l’església, un dels edificis més perfectes i unitaris de la comarca.

J.A. Corbella

L’església de Sant Joan d’Isil és un edifici romànic resultat d’un procés constructiu dilatat i complex, on se succeeixen diversos programes d’obres, alguns segurament sense acabar, i on es juxtaposen múltiples reformes difícils de reconèixer perquè no ha estat objecte ni d’excavació ni d’examen arquitectònic aprofundit.

Es tracta d’una església amb tres naus capçades a llevant per sengles absis semicirculars, dels quals el central és de dimensions més grans que els dos laterals. Les naus són cobertes per l’embigat d’una teulada de doble vessant i per voltes en el tram més pròxim a la capçalera, sustentades per murs d’arcs formers i per arcs torals que divideixen les naus en quatre tramades. A migdia del temple s’estén el cementiri, clos pel marge del riu i per una tanca baixa de pedra seca que s’uneix amb una paret que es lliura a l’angle oest de l’edificació, i en la qual s’obre un portal amb arc apuntat que constitueix l’accés al recinte.

El frontispici de migdia està dotat d’una càrrega monumental notable per la presència de diversos elements arquitectònics emfasitzats amb una rica i complexa ornamentació, que contrasta amb la simplicitat o absoluta nuesa de les altres façanes. El mur es compon, però, d’obres molt diferents, cronològicament i constructiva, a les quals s’afegeixen petites reformes de menor entitat. A un primer estadi correspon la part inferior del mur fins aproximadament mitjana alçada. Aquest pany presenta un aparell de petit carreu desbastat, disposat en filades no massa regulars, embegut en morter i amb el junt ressaltat per un especejat. Entre la portalada i la cantonera de l’oest està coronat per una filada de lloses planes. El sobremunta en tota la seva llargada un llenç format per petits carreus de talla i dimensions variables, amb una col·locació no gaire acurada. La façana és coronada per un fris d’arcuacions i, al capdamunt, per una cornisa.

El fris de coronament es troba interromput en tres punts, als angles est i oest de la façana, per sengles torrellons, dels quals només es conserva el voladís sostingut per mènsules i part de la paret de llosa de pissarra, escapçada pel vessant de la teulada. El tram del fris situat a plom del portal va ser tallat per encastar dos relleus que estan envoltats amb un rústec aparell de lloses. Per a la inclusió d’aquests elements van desmuntar-se algunes arcuacions i s’aprofitaren les mènsules, a més d’afegir un fragment d’arquivolta decorat amb flors de sis pètals inscrites en cercles.

Les obertures d’aquesta façana són totes intrusions al mur preexistent. El portal és una obra de la mateixa factura que el fris de coronament i s’encasta al llenç envoltat per un aparell de carreus regulars de bona talla, ben diferent a la resta de la fàbrica. La portalada és l’únic accés al temple i és formada per arcs de mig punt en degradació que tenen a l’exterior un guardapols de motllura decorada. Les columnes, de fust llis, graviten sobre bases de doble tors.

Entre el portal i la capçalera s’obren dues finestres geminades de dimensions diferents però de característiques idèntiques, amb doble esqueixada, arc i guardapols extern apuntat, que conserven a l’interior el mainell i la traceria de trifolis.

Sorprenent vista des de llevant de la capçalera triabsidal, que s’aixeca a plom sobre el curs de la Noguera Pallaresa.

ECSA - F. Tur

Els absis es troben muntats damunt d’un sòlid basament que a manera de tallamar protegeix l’edifici de l’embat directe i constant de la Noguera Pallaresa. Els paraments són decorats per lesenes i un fris d’arcuacions. L’absis major té tres finestres de doble esqueixada amb arc de mig punt i les absidioles només en tenen una de central. La coberta de llosat de pissarra queda protegida per un trencaaigües engalzat al mur, on s’aprecia l’adovellat dels arcs presbiterals. La façana s’eleva llisa fins al ràfec de la teulada i en ella s’obren tres ulls de bou centrats damunt dels absis, dels quals els dos laterals es troben cegats i el del mig compta amb una traceria sexpartida. L’aparell de tota la capçalera és de petit carreu desbastat i embegut amb morter, similar al de la façana principal, però a diferència d’aquest, té nombrosos encasts de travessers de bastida. En alguns indrets conserva restes d’arrebossat, i a la part superior sota la volada de la teulada i al costat dels torrellons angulars hi ha parts modificades o sobreelevades per diferents refaccions.

El frontis de tramuntana és completament llis, sense obertures ni decoració, però no pas unitari d’execució. Just arran de la cantonera de llevant, allà on el mur de la capçalera gira per constituir la façana nord, aquest queda seccionat verticalment en tota la seva alçada i el continua un llenç d’aparell totalment diferent, de maçoneria amb pedres i lloses sense regularitat de filades. Al mig del pany de mur, en la seva part baixa, hi ha vestigis d’un gran esvoranc paredat que fou causat per una riuada. La cantonera d’aquesta façana amb la de ponent es formada per grans carreus de bona talla, que no es troben en cap de les altres arestes de l’edificació.

El parament del frontis lateral oest presenta una notable complexitat constructiva, i s’hi troben testimonis dels estadis més primitius del temple. A partir de l’eix de simetria vertical el llenç es divideix en dues meitats clarament diferenciades. La sud integra una primitiva façana de tipus basilical amb un cos central elevat i una nau de menor altura. Tant l’aresta lateral del cos superior com d’un dels costats inclinats del primitiu timpà són ben visibles, encastades en el paredat de la remunta del mur. La substitució de l’estructura original per una coberta única de doble vessant comportà una elevació de tot el bloc de l’edifici, i així el capcer primitiu del cos central es troba a un nivell inferior al del ràfec de la teulada actual. L’aparell de la façana basilical és similar al del sector baix del frontispici meridional, amb petit carreu embegut amb morter, però amb els junts resseguits per una incisió. El sobrealçat sud del cos primitiu és de peces de talla i dimensions variables sense gaire ordre de filades. Un tall de dalt a baix interromp la façana per la meitat i secciona una finestra allargassada situada a la part alta, de la qual només resta un brancal aparedat. El mur de la meitat nord que s’acorda al llenç meridional presenta tot ell una fàbrica uniforme fins a sota el voladís de la teulada actual. El paredat d’aquest sector, que estableix una absoluta continuïtat amb la façana nord, és de maçoneria de pedruscall amb lloses i és arrebossat. En la seva part alta i prop de l’antiga obertura seccionada, hi ha una finestra de doble esqueixada emmarcada per un carreuat de bona talla. A la part alta de les dues cantoneres se situen sengles torrellons, i corona la façana una espadanya d’un sol arc.

Vista interior de la nau central després de la seva restauració.

ECSA - J.A. Corbella

El cos de la nau és un volum prismàtic amb coberta de dos vessants i torrellons escapçats als quatre angles. L’interior és compost per tres naus, de les quals la central és de més amplada que les laterals. Els dos murs d’arcs formers de mig punt que divideixen l’espai presenten uns pilars de secció quadrada amb mitjacolumnes als costats, les quals són capçades per platabandes i suporten damunt seu els arcs torals. Les dues tirades d’arcs presenten notables diferències, la meridonal és obrada amb petit carreu i té les mitjacolumnes del costat sud d’una alçada força menor que les de la banda de la nau major. La paret que s’aixeca per sobre dels arcs formers es troba perforada per una finestra en cadascun dels dos trams més occidentals. La tirada d’arcs septentrional presenta una fàbrica de maçoneria de pedres i lloses, excepte en el carreuat dels pilars, i les mitjacolumnes són d’igual alçada al costat de la nau central que a la banda lateral de tramuntana.

Els murs perimetrals de les naus nord i sud disposen de pilastres adossades, bastides amb carreu de bona talla, semblant a l’emprat en l’ornamentació del frontispici meridional. D’aquestes pilastres sorgeixen uns arcs torals de quart de cercle amb adovellat de lloses, que sostenen l’embigat de la coberta i eés lliuren als murs longitudinals per damunt del cap de les mitjacolumnes preexistents. Aquestes estan sobreelevades per una petita pilastra d’aparell similar al de les perimetrals, bastida a fi de donar suport als arcs torals que arriben a més alçària. A la nau de migdia són més altes que a la nord, per raó de la diferència original d’alçada entre les mitjacolumnes d’una i altra nau lateral. Una motllura esculturada que repeteix els mateixos elements que la de la façana principal recorre per l’interior el mur.sud a nivell de les impostes de les pilastres i és troba seccionada per l’obertura dels finestrals. Hi ha una motllura bisellada en determinats trams de la part alta dels murs longitudinals per la banda de la nau central, com també al parament perimetral de tramuntana prop de la capçalera.

Les mitjacolumnes de la nau central sostenen els arcs torals de mig punt sobre els quals decansa l’embigat de la teulada. Tan sols el tram proper a la capçalera és cobert per voltes de reble que són de canó a la nau central i de quart de cercle a les laterals. Els absis s’obren al mur perimetral de llevant amb doble arcada de mig punt en degradació a les absidioles i apuntada al presiberi central. Damunt seu s’aixequen alts llenços de paret perforats pels ulls de bou disposats a l’eix de les naus.

No hi ha vestigis reconeguts d’estructures anteriors a la fàbrica romànica, la qual cosa vol dir que, o bé és va construir de nou, o bé les possibles construccions antigues foren destruïdes. A causa de la seva peculiar situació, el replantejament de l’edifici necessità una operació prèvia per tal d’ampliar el terreny disponible a la vora del riu amb una plataforma que s’endinsa al llit de la Noguera per constituir el sòcol de la capçalera. Cal remarcar que a la banda de tramuntana hi ha probables vestigis d’una llera, ara reblerta de terres, que descriu un vell curs de la Noguera més acostat al vessant occidental de la vall. Si aquest hagués estat coetani o posterior a la implantació del temple, durant un cert temps les aigües del riu haurien batut al basament de la façana nord i haurien estat desviades cap al pas situat als peus de la capçalera, de manera que l’edifici interrompria i reconduiria el curs fluvial, cosa que succeeix cada vegada que es produeixen grans avingudes. De tota manera, fos o no així, sembla que les solucions arquitectòniques desenvolupades per adequar l’església al seu singular emplaçament indiquen que els seus promotors havien d’obeir a unes poderoses raons en situar-la en aquest indret, aparentment poc apropiat i a mercè de les riuades, quasi enmig de les aigües torrencials de la Noguera.

Malgrat que l’església ha estat considerada una obra unitària, concretament del segle XII a partir de la decoració de la façana principal, l’examen de la fàbrica indica que és el resultat d’un complex i sovint contradictori procés d’edificació. El primer estadi del temple es caracteritza per una tipologia i una construcció pròpia del romànic del segle XI, encara que la seva datació és insegura ateses les persistències arquitectòniques fins entrat el segle següent a les valls altes del Pirineu occidental català. De la fase original tan sols es conserven restes al sector sud, i aquestes pertanyen a un edifici basilical amb la nau central elevada per damunt de les laterals, com és dedueix de l’antic frontis englobat a la façana ponentina i de la tirada d’arcs formers de la nau sud amb obertures a la part superior del mur. La coberta devia ésser de fusteria amb doble vessant a la nau central i d’un sol aiguavés a les laterals. Cal remarcar, per tant, que originàriament les mitjacolumnes dels pilars no devien generar arcs torals, que són un element posterior, sinó que tan sols eren un recurs monumentalitzador. En conseqüència, la discordança entre l’estructura de suport i la de la coberta sembla el resultat de l’aplicació mimètica d’una lògica arquitectònica formulada per desenvolupar voltes, en un territori on les solucions de coberta és formulaven amb fusteria.

Tanmateix, l’estructura d’altres sectors arcaics de l’edificació fa pensar que el projecte original no arribà mai a concloure’s i fou modificat en el transcurs de l’obra o després d’un període d’interrupció dels treballs. La continuació fou executada per un equip de constructors que seguia també les formulacions del romànic d’arrel llombarda, com ho mostra la decoració dels absis. Així, la capçalera, que s’associa directament amb la fàbrica de la primera fase, desenvolupa una nova estructura al cos de les naus amb coberta única de doble vessant de fusteria. A aquesta etapa ha de correspondre la remunta de la primitiva nau lateral sud, testimoniada tant al frontispici de migdia com a la meitat sud de la façana occidental.

La part del temple que comprèn la nau nord amb la seva tirada d’arcs formers, a més de quasi tota la façana septentrional i el sector corresponent del frontis de ponent, presenten un aparell ben diferenciat de la resta de la fàbrica i de molt menor qualitat. Com que aquest sector resta entre dos talls que seccionen el mur perimetral de dalt a baix, un arran de la capçalera a la façana nord i l’altre pel mig de la de ponent, cal considerar-lo refet després de l’afonament parcial de l’església antiga, com a resultat, segurament, de l’acció d’una forta riuada. Aquesta suposició sembla confirmada perquè l’àrea afectada correspon a la part septentrional del temple, exposada directament a l’embat de les aigües que en minaven els fonaments, mentre que la nau sud i la capçalera, constructivament més travada i per tant de major resistència, conserven les parts originals sense indicis de ruïna.

La reconstrucció del sector ensorrat seguí l’estructura de les parts que restaven en peu sense aportar innovacions significatives, encara que amb una execució més matussera, com s’observa sobretot a la tirada nord d’arcs formers. Tan sols s’elevaren les mitjacolumnes de la nau lateral per adaptar-les al sistema de coberta d’embigat de doble vessant adoptat amb el canvi de projecte. Aquest nou programa constructiu va comportar l’emfasització de la façana principal amb la faixa d’arcuacions i el portal ornamentat, situat molt possiblement en el mateix lloc on es trobava l’accés primitiu. Segons la tipologia dels elements incorporats és possible datar les obres entre els segles XII-XIII, però convé assenyalar que els repertoris iconogràfics desenvolupats per l’escultura són ben excepcionals en el context artístic d’aquest període. La seva relació només es troba en exemples pròxims, com el portal de l’església de Sant Lliser d’Alós d’Isil, i sembla la simbiosi elaborada per part d’un taller local entre les solucions de l’arquitectura ornamental romànica i un repertori formal propi, que només resulta conegut per aquestes manifestacions marginals.

Dins el mateix programa de reformes fou modificat en el sistema de coberta anterior, en bastir arcs torals a totes les naus. Per això s’afegiren pilastres als murs perimetrals nord i sud, s’aprofitaren les mitjacolumnes preexistents i a més es sobrealçaren les columnes embegudes als pilars en les naus laterals, sempre amb un carreuat petit i de bona talla, idèntic a l’emprat en l’ornamentació del frontispici. Segurament la disposició dels arcs torals va obeir a un projecte de cobrir les naus amb voltes. Tanmateix, aquestes solament han pervingut en el tram immediat a la capçalera i en els vestigis d’arrencada que es troben a les naus laterals. En conseqüència, resulta impossible determinar si cobriren tot el temple, i s’ensorraren més tard, o bé mai no arribaren a construir-se.

En resum, l’església romànica presenta una primera fase, sense precedents coneguts, que correspon a un edifici basilical, del qual la capçalera triabsidal varià la morfologia per transformar-lo en un cos únic amb coberta de fusteria de dos vessants, datable a cavall dels segles XI-XII. El seu emplaçament transversal al fons de la vall i l’ocupació de tota la riba fins interposar-se parcialment al curs del riu requerí solucions constructives expresses. Suposadament a causa d’una revinguda de la Noguera, la nau nord s’enfonsà i fou reedificada sense introduir modificacions a l’estructura precedent, que s’inclou plenament dins el tipus d’església de l’alt Pirineu de tres naus dividides per pilars i coberta de fusteria de doble vessant, amb exemples pròxims a les Valls d’Aran i Boí. Entre el segle XII i el XIII la façana principal fou monumentalitzada amb la inclusió d’elements ornamentals, i se substituí la coberta precedent per voltes, operació que sembla que no és conclogué.

Les reformes posteriors del temple, que foren de menor entitat i no arribaren a transformar l’estructura de l’edifici romànic, resulten poc conegudes. Les obertures foren modificades cap al segle XIV amb la incorporació de la sexpartició a l’ull de bou de la capçalera i dels finestrals al frontispici, on probablement n’ampliaren altres d’anteriors. També per aquest temps es devia bastir el mur exterior, on hi ha el portal d’accés al recinte. En un moment indeterminat, el fris d’arcuacions de la façana principal fou tallat just en el tram de damunt del portal per encastar dos relleus, que sens dubte procedien d’un altre context. Els torrellons bastits als quatre angles superiors han d’ésser força anteriors a l’inici del segle XVIII, en què un visitador disposà que fossin enderrocats a causa de l’estat ruïnós en el qual es trobaven, segons una notícia reportada per C. Rocafort. No resta cap vestigi de la comunicació interna entre la nau i les torretes, com tampoc de la forma de connexió amb la teulada. Dins del temple s’instal·laren un cor elevat al tram dels peus de la nau major i diversos retaules. Segons les fotografies dels primers decennis del nou-cents, el sòl era pavimentat amb grans lloses i un massís d’obra formava la mesa d’altar situada davant del retaule que cegava la conca absidal.

En el període de la guerra de 1936-39 el mobiliari litúrgic fou espoliat, a més de quedar molt malmesa la fàbrica per la forta revinguda de la Noguera a l’octubre del 1937. Des d’aleshores el temple restà en un estat d’abandó que accentuà el procés de ruïna, i malgrat algunes obres de consolidació executades el 1965, aquest es precipità per l’acció continuada de les aigües i les noves riuades. Entre l’any 1982 i el 1986 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya hi efectuà treballs de restauració, segons un projecte de l’arquitectessa Neus Solé, que comportaren el reforçament dels fonaments, la refacció de les voltes i la renovació de l’embigat de coberta, com també el sanejament dels paraments interns i el desmantellament del cor. (ERB)

Portada

Porta de la façana de migdia, ornada amb arquivoltes i elements esculpits, i detall del fris d’arcuacions que corona aquesta façana.

ECSA - J.A. Corbella

Planta, alçat i secció de la magnífica portada d’aquest temple.

M. Anglada

La portada oberta al mur sud és estructurada amb tres arquivoltes en degradació, sustentades per columnes amb capitells, i un guardapols. Aquest és decorat amb un escacat en la cara externa i amb un seguit de rosetes de sis pètals encerclades en la cara interna. Altres portades similars estructuralment a aquesta les veiem, dins aquesta mateixa vall, en les esglésies d’Alós d’Isil o Isavarre.

Quant a les arquivoltes, la central és l’única amb decoració esculpida, consistent en l’alternança de rosetes de sis pètals inscrites per un cercle i semicilindres adossats. Hom troba aquesta combinació en les altres dues esglésies esmentades.

Pel que fa a la part inferior de la portada, l’ornamentació escultòrica se situa tant en les impostes com en els capitells.

Les impostes mostren una decoració de motius d’origen vegetal en la cara externa i de rosetes encerclades en la cara interna.

Dos detalls de l’escultura que decora la portada, corresponents als capitells dels brancals esquerre i dret respectivament.

ECSA - I. Sánchez

Els capitells presenten una estructura troncocònica invertida que esdevé, en la part superior, prismàtica. Quant a la decoració de les seves cares, descriurem en primer lloc —sempre segons l’espectador— la dels capitells del brancal esquerre i després la dels del brancal dret, començant pels més propers a la porta i acabant pels més allunyats. Així, el primer capitell presenta un rostre llarg on s’ha esculpit la boca, el nas i els ulls. De cada banda del cap surt una espècie de braç que sembla lligat per una mena de corretja gruixuda. Al segon capitell hi ha dos ocells afrontats, de coll llarg i amb el cap disposat a l’angle, que sembla que estiren amb llurs becs una mena de vel que cobreix una superfície esfèrica. Aquest tema o un de semblant es troba també en altres llocs, com ara a Sant Segund de Cortazzone, al Piemont (Chierici-Citi, 1979, làm. 55). En el tercer capitell hi ha esculpida, molt matusserament, una cara amb una gran cabellera, que cau a banda i banda del rostre, representada per uns traços molt simples. Aquesta imatge, la trobem figurada en els capitells de la portada de les esglésies d’Alós d’Isil i d’Isavarre, totes tres, és clar, esculpides per la mateixa persona o el mateix taller.

Al primer capitell del brancal dret hi ha el relleu d’una cara arrodonida, amb la boca, el nas i els ulls esculpits d’una forma senzilla. En l’espai que resta lliure, a banda i banda del rostre, sembla que hi ha dos parells de braços entrellaçats acabats amb sengles mans, de les quals les dues superiors sembla que són lligades. Aquest capitell és molt semblant al seu contraposat, o interior del brancal esquerre. Al segon capitell del brancal dret, veiem un cap segurament d’un animal, una mena de rèptil, amb dos narius petits i una boca grossa. En aquest cas, uns plecs ondulats ocupen l’espai que hi ha a banda i banda del cap; sembla que acaben amb una espècie de mans, fet que fa pensar que potser volien representar també uns braços. El tercer capitell, l’exterior de la banda dreta, és en força mal estat de conservació. Hom hi veu uns cercles i unes línies ondulades de mal distingir; creiem, tanmateix, que aquesta representació devia ésser molt semblant a la del segon capitell de la banda esquerra.

La major part dels temes representats en aquests capitells són crítiques de vicis. D’altra banda, com hem dit, aquests capitells força rústics poden ésser relacionats amb altres de la contrada i datats cap al segle XII o a l’inici del segle següent. (ISB)

Escultura

La façana de migdia

Dos relleus encastats sota la coberta, que mostren dues parelles humanes, potser originàriament amb una funció funerària, i alguns dels relleus que recorren la cornisa.

ECSA - I. Sánchez

Sota el ràfec de teulada de la façana de migdia i tot interrompent les arcuacions amb decoració d’escacs, hi ha dos relleus —potser làpides— encastats en el mur. Sens dubte foren col·locats aquí en un moment posterior al període romànic, ja que calgué desmuntar un parell d’arcuacions, a l’igual de les dues mènsules que els flanquegen, potser corresponents als arquets desmuntats. El seu estat de conservació és bo, malgrat que la part inferior de les figures fou repicada ja fa anys (C. Rocafort ja les va veure així al principi de segle).

El plafó situat a l’esquerra, sempre segons l’espectador, és de mida més petita, fa 65 cm d’alt × 40 cm d’ample aproximadament (Díez-Coronel, 1976, pàg. 196). Hi ha dues figures, treballades en baix relleu, que cal suposar que són un home i una dona. L’home té la mà dreta sobre la cintura i l’esquerra sobre l’espatlla de la seva dona. A la part baixa de la làpida hi ha una decoració incisa a base de ziga-zagues. A l’angle dret inferior hi ha una creu i en l’espai que hi ha entre les cames n’hi havia una altra; aquesta darrera, però, potser és posterior. A banda i banda d’ambdós caps hi ha diverses lletres: L. Díez-Coronel hi va veure clarament “M” i “NES”.

En el plafó de la dreta, que igualment fa 65 cm d’alt × 55 cm d’ample, també hi ha representada en baix relleu una parella. Un home, situat a l’esquerra i amb les mans a la cintura, i una dona, situada a la dreta, amb la mà esquerra a la cintura i amb el braç dret agafant l’avantbraç de l’home. Amb algunes diferències, és el mateix tipus d’actitud que trobem en els relleus de l’església d’Alós d’Isil. Aquestes figures són totes elles força desproporcionades i amb el cap molt gros. Els rostres són poc expressius, els ulls poc marcats, el nas llarg i la boca recta. Entre les dues figures, en aquest cas, hi ha una creu pedunculada, tal com hom pot veure també en una de les làpides d’Alós. En cadascun dels quadrants deixats per la creu veiem diverses lletres. Així mateix, a l’esquerra hi ha potser una “P” i, més avall, una “A” i a la dreta una “X”, una “A” i altres lletres. Entre l’home i la dona, al nivell de la cintura, veiem una inscripció difícil d’interpretar (“ATA”, “MAN”, “RE” i “CIS”, entre d’altres), col·locada en cinc línies. A la part baixa del plafó hi ha també, com en l’anterior, una decoració incisa amb motius en ziga-zaga i en espina de peix (Díez-Coronel, 1976, pàg. 199).

El mateix autor considera que tenien una funció funerària i que cal datar-los en època visigòtica o pre-romànica. De fet, és difícil d’assegurar res, però davant l’evident paral·lelisme amb els plafons que trobem a l’església d’Alós, cal datar els de Sant Joan d’Isil cap al segle XII. Cal assenyalar també una certa semblança amb les figures que apareixen a la pica baptismal de Sant Pere d’Escunyau, del final del segle XII o de l’inici del segle XIII, o els retrats del frontal de sarcòfag de Sant Tomàs de Casarill, de la segona meitat del segle XII, ambdós a la Vall d’Aran (vegeu l’estudi d’aquestes peces dins el vol. XIII, pàgs. 417 i 427 respectivament, de la present obra) i exemples de la pervivència de l’art rústic romà que hi hagué en aquesta comarca.

Són diversos els elements que ens poden fer pensar en una datació propera a la dels plafons d’Alós, com ara la forma de la làpida, l’existència d’una creu amb peduncle (que també trobem a Casarill) i, fins i tot, la forma com s’agafen les parelles. D’altra banda, en ambdós conjunts són tractats de la mateixa manera els motius ornamentals de la part inferior, consistents en bandes de ziga-zaga i espina de peix. Tot això, doncs, ens fa centrar la factura d’aquests relleus dins el segle XII.

D’acord amb el que diu Díez-Coronel, sembla que aquests plafons podrien ésser dues làpides, les quals és poden relacionar amb algunes esteles que es clavaven verticalment a terra o bé amb lloses que es disposaven horitzontalment damunt l’enterrament. Així mateix, tal com diem en parlar dels relleus de l’església d’Alós, el més probable és que els personatges que hi ha representats tinguessin un paper important en la història constructiva d’aquesta església. (ISB-JBM)

La façana de meridional

Una mostra dels relleus que ornen la cornisa, el fris d’arcuacions cegues i algunes de les mènsules de la façana meridional.

ECSA - I. Sánchez

A la façana meridional, sota la cornisa de la teulada, hi ha un seguit d’arcuacions cegues decorades en la cara exterior amb un escacat. Així mateix, gairebé totes les mènsules mostren relleus esculpits, com ara rostres humans o d’animals, elements vegetals i motius geomètrics.

Entre el ràfec de la teulada i les arcuacions hi ha tot un seguit de relleus esculpits amb figures humanes, animals i geomètriques. D’esquerra a dreta, destaquen: un animal semblant a un peix; una cara, de les orelles de la qual surten unes branques; unes rosetes de sis pètals closes per uns cercles; tres fruits units per dalt; una espècie de rèptil; una cara amb una llengua llarga i cargolada; un home de cap desproporcionat que té les mans al ventre; tres cares humanes i una cara de la qual surten unes banyes, que semblen troncs amb fruits, entre d’altres. També és conserven, a l’interior de l’església, altres relleus d’aquesta mena.

Sobre les dues finestres gòtiques que hi ha en aquesta façana meridional, entre la porta i l’absis, veiem també dues mènsules: una amb una cara grotesca d’un home que s’obre la boca amb les mans i fa una ganyota i l’altra amb un rostre de persona.

L’aspecte simbòlic de la major part d’aquestes representacions és evident. Tot i que és difícil de concretar-ho en cada cas, moltes d’aquestes imatges corresponen a la representació de vicis, relacionats amb la boca, les orelles, el ventre, etc. Tot aquest conjunt escultòric degué ésser fet en el mateix moment en què és construí la portada monumental, és a dir cap als segles XII i XIII. (ISB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • ACU. Llibre de Visites, 1574, núm. 31, foli 284v
  • Rocafort, s.d., pàgs. 701-705
  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III.1, pàgs. 159-161
  • Díez-Coronel, 1976, pàgs. 196-201 i figs. 36-38
  • Junyent, 1976, pàg. 239
  • Moliné, 1981, vol. IV, pàg. 421
  • Moliné, 1982 vol. V, pàg. 370
  • Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 429
  • Valls, 1988, pàgs.VII-VIII i XII-XIII
  • Mora, 1990, núm. 11, pàgs. 98-99
  • Puig, 1991, vol. II, doc. 47 pàgs 33-35 i doc. 338, pàgs. 229-232.

Bibliografia sobre la portada

  • Rocafort, s.d., pàgs. 701-704
  • Carbonell, 1974-1975,1, pàg. 69 i figs. 221 i 223
  • Buron, [1977] 1980, pàg. 260 i fig. pàg. 261
  • Vidal-Vilaseca, 1987-1990, I, pàgs. 178-182, 332-334.

Bibliografia sobre la façana de migdia

  • Rocafort, s.d., pàgs. 703-704
  • Díez-Coronel, 1976.

Bibliografia sobre la façana meridional

  • Rocafort, s.d., pàg. 702
  • Carbonell, 1974-1975, I, pàg. 69 i figs. 222 i 224
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàgs. 268-269, 287 i 291.