i Barcelona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Barcelona

Ciutat romana que correspon a l’actualBarcino (la), Nom catalanitzat de la forma llatina de la ciutat romana que correspon a l’actualBàrcino, Nom posterior a i utilitzat també en texts oficials catalans fins a mitjan s XVI de Barcinona (la)
Municipi
Barcelonès

Ciutat romana que correspon a l’actualBarcino (la), Nom catalanitzat de la forma llatina de la ciutat romana que correspon a l’actualBàrcino, Nom posterior a i utilitzat també en texts oficials catalans fins a mitjan s XVI de Barcinona (la)
Vista del pla de Barcelona, amb la serra de Collserola al fons
© C.I.C. - Moià
Municipi i cap de comarca del Barcelonès.
Població: 
1.619.337 h
[est. 2010]
Extensió: 
101 km2

Situada a la costa mediterrània, en una plana d’uns 5 km d’amplària limitada per la mar, la Serralada Litoral (o de Marina) i els deltes del Llobregat i del Besòs. Aquesta plana, en gran part ocupada per construccions urbanes, llevat de la part més meridional del delta del Llobregat, té uns 170 km2, però només uns 60 km2 corresponen al municipi de Barcelona. El terme municipal enclou també, al vessant interior de la Serralada Litoral, l’antic terme de Vallvidrera i una part del de Santa Creu d’Olorda. Els dos grans eixos de comunicació en direcció nord-sud que travessen la Catalunya central (el Llobregat i la línia Besòs-Congost-Ter) convergeixen al pla de Barcelona. Així la ciutat es beneficia dels dos passos que aquests eixos han forjat a través de la Serralada Litoral (el congost de Martorell i el coll de Finestrelles, sota el turó de Montcada) per tal com faciliten el contacte amb la gran via longitudinal de comunicació que és la Depressió Prelitoral entre l’Empordà i el Camp de Tarragona.

Els factors físics de l’emplaçament

El relleu

El relleu del terme municipal de Barcelona pertany a tres unitats: la Serralada Litoral, el pla de Barcelona i els deltes del Besòs i el Llobregat. El fragment de la Serralada Litoral comprès dins el terme és format essencialment per la serra de Collserola, cadena contínua de formes arrodonides que s’aixeca bruscament sobre el pla i es manté a una altitud de 300 a 500 m, amb la culminació al Tibidabo (512 m alt.). És constituïda per un sòcol granític, molt descompost per les condicions de meteorització del clima mediterrani, sobre el qual hi ha disposada una cobertora d’esquists del Silurià inferior, en part metamòrfics, esquists ampelítics i calcaris del Silurià superior i del Devonià, i esquists arenosos, gresos i conglomerats del Carbonífer. Les calcàries devonianes constitueixen dos morrots als extrems de la serra de Collserola (el turó de Montcada al nord-est —ja fora del terme— i el de Santa Creu d’Olorda al sud-oest). Pel costat de la ciutat, aquesta serra resta limitada per una falla d’orientació NE-SW que la separa d’una sèrie de serrats —turó de Monterols (121 m), el Putxet (181 m), turó de can Muntaner (189 m), turó de Falcó (249 m), turó d’en Móra, o el Carmel (267 m), turó de la Rovira, o muntanya Pelada (261 m), turó de la Peira (133 m)— formats pels mateixos materials de la cobertora de la serra de Collserola i gairebé totalment edificats. Entre aquestes dues alineacions, al llarg de la falla que les separa, s’obre el corredor d’Horta a Sarrià, excavat en el granit descompost i actualment aprofitat pel pas de la Ronda de Dalt. El coll dels Penitents, o dels Quatre Camins (170 m), que és el punt més alt d’aquest corredor, separa les petites conques d’Horta i de Sarrià. El piemont forma un replà superior del pla de Barcelona separat del replà inferior per un escarpament d’uns 15 m d’alçària. El replà superior és constituït per un basament d’argiles grogues pliocèniques, que contenen alguns nivells de sorra en els quals s’inclouen bons aqüífers. Sobre aquest sòcol pliocènic hi ha superposats uns dipòsits cíclics formats per argiles roges a la base, seguides de llims grocs i d’una crosta calcària a la part superior, que corresponen a diferents intervals de les oscil·lacions climàtiques del Quaternari. El vorell d’aquest replà, actualment inidentificable, constituïa la línia de costa al començament dels temps històrics; a la ciutat antiga aquest escarpament passava per l’actual plaça de Catalunya i continuava cap al vessant septentrional del Montjuïc. El replà inferior comença al peu d’aquest escarpament, i és format per materials recents dipositats a les terres guanyades a la mar des de l’època romana o de poc temps abans. Damunt seu foren establertes les viles noves de la Barcelona medieval. Dos monticles accidenten aquesta plana baixa: l’un, de molt poca importància topogràfica, és l’antic mont Tàber (15 m), damunt del qual fou establerta la primitiva ciutat; l’altre, que sobresurt molt més en el relleu, és el Montjuïc (173 m), format per argiles i gresos miocènics amb els quals hom construí la major part dels edificis monumentals de Barcelona, almenys fins el 1955, i que s’aixeca suaument sobre el pla, mentre que, tallat per una falla, cau bruscament sobre la mar, formant un cingle de més de 150 m (el Morrot). Al nord-est i al sud-oest el pla inferior de Barcelona continua sense interrupció per les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat, respectivament. El delta del Besòs és una petita plana d’uns 17 km2 que avançava lentament, però que ha fornit els materials que, arrossegats per un corrent marí que contorneja la costa, han omplert els successius ports medievals de Barcelona; a la fi de la dècada dels noranta, el curs baix del Besòs ha estat totalment remodelat i el delta ha estat ampliat amb una petita península artificial. El delta del Llobregat forma una plana de més de 90 km2 que resta gairebé del tot fora el terme municipal de Barcelona, bé que constitueix una àrea d’expansió recent de barris residencials, i nou centre de serveis del port i de la ciutat. La urbanització moderna desborda el pla i s’interna pels congosts del Llobregat i el Besòs travessant la Serralada Litoral, cap a les terres planes del Vallès Occidental.

El clima

Barcelona, situada a 41° 20’ lat N, gaudeix d’un clima mediterrani marítim, amb temperatures no extremes distribuïdes en hiverns suaus i estius calorosos i secs; la temperatura mitjana anual és de 16,4°C i presenta un mínim pel gener i el febrer (amb mitjanes de 9,4°C i de 9,9°C, respectivament) i un màxim pel juliol i l’agost (amb mitjanes de 24,4°C i de 24,2°C, respectivament). El mínim absolut al segle XX (fins el 1998) ha estat de -6,7°C pel febrer, i el màxim absolut de 37°C per l’agost. Les oscil·lacions diürnes són d’uns 6°C, i mai no són superiors a 15°C; les màximes oscil·lacions són a la primavera. Generalment hi ha dues onades de fred l’any (abans de cap d’any i durant el febrer), que corresponen a la coincidència de l’anticicló continental amb un nucli de baixes pressions situat sobre la Mediterrània occidental. El gener té temperatures relativament altes i és, especialment, molt assolellat; durant les nits hivernals es forma una illa de calor centrada entre el carrer d’Urgell i el passeig de Gràcia, on la temperatura pot arribar a assolir uns 7°C més que a la perifèria. Al pla de Barcelona només neva una vegada cada quatre o cinc anys, però al Tibidabo ho sol fer cada dos o tres anys. Hi ha un règim regular de vents, en el qual alternen les marinades de S-SW, pràcticament durant tot l’any i sobretot a l’estiu, amb els terrals (més suaus, que bufen aproximadament del nord i són més importants a l’hivern que no a l’estiu) i amb vents esporàdics de llevant i de ponent, que són els que provoquen els grans temporals (poden arribar a 200 km per hora). La pressió mitjana anual és de 762,5 mm, amb variacions mensuals molt petites. L’oscil·lació diària mitjana és d’uns 4 mm. La pressió màxima és de 780 mm, i la mínima de 728 mm, totes dues a l’hivern. Les precipitacions mitjanes anuals, per al període 1960-90, foren de 667 mm, amb un màxim molt acusat de setembre a octubre i un màxim secundari de març a maig. Són característiques les precipitacions d’una gran intensitat momentània. Dels anys dels quals hom disposa de dades, les pluges més intenses han estat els 60,6 l recollits en 30 minuts del 13 de setembre de 1951, i els 60 l del 25 de setembre de 1962 en el mateix temps. La humitat relativa és del 70%, molt constant al llarg de l’any, però amb diversificacions acusades a causa de la topografia. Així, els barris menys humits són els dels volts de Gràcia, i els més humits els que sobrepassen els 200 m d’altitud i els del costat del mar. No obstant això, la presència, a les capes baixes de l’atmosfera, de múltiples nuclis condensadors procedents de les emissions de gasos de cotxes i calefaccions, provoca a les primeres hores del matí la condensació de vapor d’aigua de l’atmosfera al voltant dels 170-200 m d’alçària.

La ciutat

La ciutat de Barcelona (1.605.602 h [2006]; barcelonins) és capital del Principat de Catalunya i de la comunitat autònoma de Catalunya, centre del Barcelonès, capital de província, seu d’un arquebisbat, el nucli urbà més important dels Països Catalans des del punt de vista demogràfic (un 17% de la població total), econòmic, polític i cultural i el segon de l’Estat espanyol. El nucli de la ciutat moderna, que comprèn, a més de l’antiga ciutat emmurallada, l’Eixample, iniciat a mitjan segle XIX, i la corona de municipis agregats al tombant del segle XIX, s’ha anat articulant progressivament dins un conjunt urbà molt més ampli de difícil delimitació (àrea metropolitana de Barcelona).

El nucli primitiu

L’estructura urbana de Barcelona respon a les quatre etapes del seu desenvolupament. En primer lloc, el nucli primitiu, edificat en el mont Tàber i cenyit per les muralles romanes, visibles en molts indrets.

Vista aèria d’un sector de la Barcelona vella, centrada per la catedral i el palau de la Generalitat i la plaça de Sant Jaume
© Fototeca.cat
Aquest primer nucli és centrat per l’actual plaça de Sant Jaume, amb l’ajuntament de Barcelona i el palau de la Generalitat de Catalunya, seu del govern autònom de Catalunya. El carrer de Ferran, via comercial vuitcentista començada a construir durant el darrer període absolutista de Ferran VII, porta d’aquesta plaça a la Rambla, passant per l’església parroquial de Sant Jaume, antiga església gòtica de la Trinitat. El carrer de Jaume I, prolongat pel carrer de la Princesa, obert a mitjan segle XIX, porta al parc de la Ciutadella. Dins l’anomenat Barri Gòtic hi ha els altres edificis de la ciutat medieval: la catedral de Barcelona, el palau del bisbe, la pia almoina, construïda cap al 1450 i ampliada el 1546, les cases dels canonges, construïdes al segle XIV, però molt restaurades el 1929, la casa de l’Ardiaca, amb l’adjunta casa del Degà, seu de l'Institut Municipal d’Història de Barcelona, el Palau Reial Major, amb la seva capella de Santa Àgata, i el palau del Lloctinent. Aquests dos edificis emmarquen la plaça del Rei, on fou traslladada la casa Clariana-Padellàs, seu del Museu d’Història de Barcelona i el Museu Frederic Marès. Les esglésies barroques de Sant Sever (1698), de l’antiga comunitat de beneficiats de la seu, i de Sant Felip Neri (1748), dels felipons, són a l’antic call, desaparegut al segle XIV. A la part més baixa hi ha l’església parroquial de Sant Just, gòtica, amb el seu barri, on subsisteixen algunes cases senyorials, com el palau dels Moixó, de la fi del segle XVIII, el palau de la comtessa de Palamós, del segle XIII, seu de l’Acadèmia de Bones Lletres, i la capella de Palau, dels segles XII-XIII, única resta de l’antic Palau Reial Menor, amb el seu barri, on es conserva l’antic palau dels Centelles, del 1514.

El recinte medieval

En segon lloc, cal considerar la resta del nucli antic o recinte emmurallat medieval, que perdurà fins l’enderrocament de les muralles el 1854. Al voltant de l’antic recinte romà hom distingeix les esglésies parroquials del Pi i de Santa Anna (antiga col·legiata), gòtiques, i llurs barris, dels més comercials i més ben agençats de la ciutat vella, amb el carrer del Pi —on hi ha el Cercle Artístic de Sant Lluc i el palau dels barons de Maldà—, el de Petritxol, el de la Porta Ferrissa, el de la Canuda —on radica l’Ateneu Barcelonès—, la plaça de la Cucurulla, l’avinguda del Portal de l’Àngel i el carrer de Santa Anna; més al nord, l’antic barri de Montsió amb els carrers Comtal i de Montsió i, separat per la via Laietana, oberta el 1907 per tal de comunicar el port amb l’Eixample, l’antic monestir de Sant Pere de les Puelles, i el seu barri, travessat pels carrers de Sant Pere més Alt —on hom pot veure la casa gremial dels velers (1778), decorada al segle XIX amb esgrafiats, i on hi ha el Palau de la Música Catalana, de Domènech i Montaner—, de Sant Pere Mitjà i de Sant Pere més Baix —on hi ha l’església de la Mare de Déu de l’Ajuda, dels caputxins—, i el de Jonqueres, a l’indret de l’antic monestir d’aquest nom.

Plaça de Ramon Berenguer el Gran amb una part de la muralla romana, damunt la qual s’edificà la capella de Santa Àgata. Al fons, els campanars i el cimbori de la catedral
© Fototeca.cat
Pròxims a la mar hi ha l’església parroquial de Santa Maria del Mar, gòtica, vora l’antic Born, el carrer de l’Argenteria, que comunica el dit barri de la Ribera amb el centre de la ciutat, i el carrer de Montcada, un dels principals carrers senyorials barcelonins fins el 1714, on destaquen els palaus Dalmases, dels Cervelló, del baró de Castellet, Meca, d’Aguilar —on hi ha el Museu Picasso— i del marquès de Llió, i la capella d’en Marcús , romànica, del segle XIII. El carrer de la Bòria era el centre de l’antic raval format vora el mercadal (l’actual plaça de l’Àngel), amb la parròquia de Sant Cugat del Rec, la plaça de la Llana, el carrer dels Carders, la plaça de Sant Agustí Vell —prop de les restes gòtiques de l’antic convent destruït el 1714—, el carrer del Portal Nou, el dels Mercaders i el mercat de Santa Caterina (objecte els anys 1999-2005 d’una remodelació que incorporava una nova teulada dissenyada per Enric Miralles i Benedetta Tagliabue) , a l’indret de l’antic convent dominicà. L’any 2002, les excavacions dutes a terme sota el mercat del Born exhumaren un sector de la ciutat enderrocat l’any 1716 per les noves autoritats borbòniques. L’excel·lent estat de conservació de les restes i les possibilitats de confrontació amb la documentació escrita en fan un dels millors casos d’estudi de l’urbanisme europeu d’època moderna. D’altra banda, per sota de les restes del 1716 es conserva una potent estratigrafia que pot aportar un gran volum d’informació sobre altres períodes, especialment la baixa edat mitjana. La Rambla, que separava la ciutat vella del Raval, entre la plaça de Catalunya i el port, és el passeig més característic de la ciutat, arranjat al segle XVIII, amb nombrosos quioscs i llocs de venda de flors i d’ocells. La part més alta és la rambla dels Estudis (o de Canaletes, per la popular font d’aquest nom), on hi havia l’Estudi General, fins el 1714, el col·legi dels jesuïtes de Betlem, del qual es conserva l’església, el col·legi de Cordelles, al lloc de l’actual edifici de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i on, finalment, es conserva el palau dels marquesos de Cartellà i de Moja, posteriorment del marquès de Comillas, obra de 1771-90, amb grans salons decorats pel Vigatà, adquirit i restaurat (1982) per la Generalitat. A continuació, fins al pla de la Boqueria, hi ha la rambla de les Flors, dita també de Sant Josep per l’antic convent de carmelites descalços, el solar del qual ocupa el mercat de Sant Josep o de la Boqueria; al seu costat hi ha el Palau de la Virreina, construït el 1778 per a l’antic virrei del Perú, Manuel d’Amat. Entre el pla de la Boqueria i el pla del Teatre hi ha la rambla del Centre, dita també dels Caputxins pel convent convertit el 1856 en plaça Reial, de porxades neoclàssiques, on els diumenges té lloc un mercat filatèlic i numismàtic; prop del pla de la Boqueria hi ha el Gran Teatre del Liceu, destruït per un incendi el 31 de gener de 1994, del qual se salvaren només les obres d’art de la institució, el Conservatori i la façana; poc després hom inicià la construcció d’un nou teatre pràcticament de nova planta en el mateix emplaçament, que fou inaugurat el 1999. Al pla del Teatre (l’antic pla de les Comèdies) hi ha el monument modernista a Frederic Soler (1900), l’edifici de l’antic Teatre Principal (o Teatre de la Santa Creu) i s’inicia el carrer d’Escudellers. Entre el pla del Teatre i la plaça de la Porta de la Pau, on hi ha el monument a Cristòfor Colom —fet per Gaietà Buïgas i coronat per una estàtua del descobridor, obra de Rafael Atxé—, hi ha la rambla de Santa Mònica, nom de l’antic convent d’augustinians descalços, del 1636, on es dreça el palau Marc de Reus (1776) i una de les seus de la Universitat Pompeu Fabra. A l’esquerra de la Rambla, pujant, hi ha el Raval, barri que fou de treballadors i el més densament poblat de la ciutat fins els anys 1960, i des dels anys noranta en procés de renovació total amb l’obertura de nous espais públics i de grans equipaments, com ara el museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Centre de Cultura Contemporània o una nova seu de la Universitat de Barcelona, actuacions en bona part destinades a que deixi de ser el nucli de marginalitat que tradicionalment l’havia fet famós, especialment la part baixa, coneguda com a Barri Xinès; al carrer Nou de la Rambla (obert pel comte d’El Asalto), que comunica la Rambla amb el Paral·lel, Gaudí construí (1885-89) el palau Güell, actual seu del Museu del Teatre. Més amunt destaquen l’antic monestir de Sant Pau del Camp, romànic, molt ben conservat, i, entre els carrers del Carme i de l’Hospital, l’antic Hospital de la Santa Creu, gòtic, que, amb la Casa de Convalescència, barroca, forma un conjunt d’edificis, seu de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Biblioteca de Catalunya, de l’Acadèmia de Farmàcia, de l’Escola Massana (d’arts sumptuàries) i del Conservatori de les Arts del Llibre; al costat, a l’edifici neoclàssic de l’antic Col·legi de Cirurgia, hi ha l’Acadèmia de Medicina. A la plaça de Sant Agustí, oberta al carrer de l’Hospital, hi ha l’església neoclàssica inacabada de Sant Agustí. A la plaça del Pedró, confluència dels carrers de l’Hospital i del Carme, hi ha l’obelisc de Santa Eulàlia (1686) i la capella romànica de Sant Llàtzer (s XII) de l’antic hospital dels mesells. A la ronda de Sant Antoni hi ha l’edifici que havia estat convent de Sant Antoni (dels escolapis des del 1806).
Façana de Santa Maria del Mar
© Fototeca.cat
Entre el carrer del Carme i el de Tallers, cal esmentar els antics edificis del convent dels Àngels (1562), avui biblioteca de les arts, la Casa dels Infants Orfes, seu d’una institució benèfica fundada el 1370, el col·legi augustinià de Sant Guillem (1587), actualment Institut del Teatre, la Casa de Misericòrdia (1583), el convent servita del Bonsuccés (1626), el de Montalegre, el del seminari (1598-1803), després Casa de Caritat i més tard centre cultural municipal, i l’església del convent de paüls (des del 1840 hospital militar), actualment dels mercedaris, obra del segle XVIII, amb una cúpula decorada per Josep Flaugier. El gran recinte de les Drassanes medievals (1378) enclou actualment el Museu Marítim, i vora el port hi ha la nova duana (1896). Paral·lel a la façana marítima, entre la Rambla i l’antiga vila nova del Regomir, hi ha el carrer Ample, centre aristocràtic de la ciutat del segle XVI al XIX, on destaquen el palau del duc de Sessa (1772-78), la plaça del duc de Medinaceli, del 1844, amb un monument de ferro a Galceran Marquet, i l’església de la Mercè, on és venerada la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, actual patrona de la ciutat. L’edifici de l’antic convent, refet el 1929 i encarat al passeig de Colom, és ocupat des del 1844 per la capitania general; en aquesta àrea marítima hi ha, a més, el govern militar i la comandància de la marina. De la plaça d’Antoni López, on hi ha l’edifici de correus, del 1928, arrenca la via Laietana. El passeig d’Isabel II comunica aquesta plaça amb l’antic pla de Palau, centre polític de la ciutat als segles XVIII i XIX, voltat per la Llotja, pels Porxos d’en Xifré (1836), per l’escola de nàutica (1931) i per l’antiga duana (1792), amb un saló d’actes decorat per Pere Pau Muntanya, des del 1902 seu del govern civil de la província de Barcelona; centra la plaça un monument dedicat el 1856 al marquès de Campo Sagrado; i el nom li ve del palau dels lloctinents (després, dels capitans generals), edificat al segle XVII, destruït per un incendi el 1875. L’avinguda del Marquès de l’Argentera va del pla de Palau fins al parc de la Ciutadella, passant per davant de l’estació de França —gran edifici de construcció metàl·lica refet el 1929, antiga terminal de les línies ferroviàries de França, València i Madrid—. El parc de la Ciutadella ocupa el lloc de la ciutadella construïda el 1717, i dins el seu recinte hi ha el parc zoològic, el Museu de Geologia de Barcelona, el Museu de Zoologia de Barcelona, la capella de l’antiga ciutadella, l’antiga casa del governador —transformada el 1932 en Institut-Escola de la Generalitat— i l’antic arsenal, seu del 1932 al 1939 del Parlament de Catalunya, i novament, des del 1980. El 1945, d’altra banda, hi fou instal·lat el Museu d’Art Modern. El passeig de Pau Picasso voreja el parc fins al saló de Sant Joan, on hi ha el monument a Francesc Rius i Taulet, l’arc de triomf, que fou la porta d’entrada de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, el Palau de Justícia (1904), seu de les audiències territorial i provincial de Barcelona i, del 1932 al 1939, del Tribunal de Cassació de Catalunya, i l’edifici dels jutjats municipals (1968). Vora la confluència del saló de Sant Joan i la carretera de Ribes hi ha l’estació del Nord, antiga terminal de les línies ferroviàries de Puigcerdà i de Lleida, posteriorment convertida en terminal d’autocars de línia i en parc públic. Les rondes contornegen el perímetre de la ciutat emmurallada: la ronda de Sant Pere, entre el passeig de Lluís Companys i la plaça de Catalunya; la ronda de la Universitat, entre la plaça de Catalunya i la de la Universitat; la ronda de Sant Antoni i la ronda de Sant Pau, la qual enllaça amb el Paral·lel —via de comunicació entre el port i la plaça d’Espanya—, que fou el centre de vida nocturna d’espectacles.

L’Eixample, Montjuïc, el litoral barceloní, els antics nuclis del pla de Barcelona i els nous barris perifèrics

L’Avinguda Diagonal de Barcelona
© Fototeca.cat
Un tercer sector de la ciutat és l’Eixample de Barcelona, construït segons el pla Cerdà del 1859, fora del recinte emmurallat. Hom sol distingir la dreta i l’esquerra de l’Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya), i concentra el 42% dels llocs de treball de Barcelona, especialment del sector serveis. Pel sector muntanya, trenca la quadrícula de l’Eixample, la Diagonal.

Al vessant nord de Montjuïc entre el Morrot (sector espadat de la muntanya per la banda de mar) i la plaça d’Espanya, es formaren els barris de les Hortes de Sant Bertran, de la França i del el Poble-sec; al llarg de la carretera de Martorell es formà el barri d'Hostafrancs, unit al nucli urbà de Sants. Al vessant sud-oest de la muntanya hi ha el Cementiri Nou, i al peu de la muntanya, en direcció al Llobregat, els barris de Port —a l’indret de l’antic port abandonat al segle XV— i de Cantunis —l’antiga marina de Sants— i l’extensa Zona Franca. El litoral barceloní de llevant, després del barri de la Barceloneta, fortament industrialitzat al segle XIX i posteriorment abandonat, on desguassa el Bogatell, havia establert una separació entre la ciutat i la mar. Després del fracàs del pla de Ribera dels anys seixanta, que havia suscitat l’oposició ciutadana, i aprovat el pla general per a tota la ciutat el 1976, aquest sector ha estat objecte d’una transformació total. La indústria desaparegué en part per la crisi econòmica o bé fou transferida a la perifèria de l’aleshores Corporació Metropolitana; hom instal·là depuradores als col·lectors i recuperà platges com les de la Barceloneta o de la Marbella. Amb la celebració del Fòrum Universal de les Cultures el 2004 hom continuà la urbanització del litoral en direcció al Besòs. Entre els nous espais i edificis sobresurten el projecte de districte tecnològic del 22@, el Centre de Convencions de Barcelona (el més gran del sud d’Europa, amb 67.000 m2) o el nou Parc de Diagonal Mar que, amb 14 ha, és el tercer de la ciutat en superfície.

El creixement de Barcelona ha arribat successivament als municipis que l’envolten en un radi creixent, els pobles i les viles dels quals han condicionat l’aspecte del quart sector de la ciutat: la perifèria suburbana. La simetria del pla Cerdà desapareix quan entra en contacte amb aquests nuclis. Dins l’antic terme de Sant Martí de Provençals hi ha l’àrea industrial dela Llacuna i del Poblenou, abans anomenat el Taulat.

Els termes dels antics municipìs que han format l’actual municipì de Barcelona
© fototeca.cat
L’antic terme també inclou els nous barris del barri del Besòs, del Maresme i de la Verneda, de treballadors i menestrals, on, fins el 1989, hi hagueren també la Perona i el Camp de la Bota, dos dels nuclis de barraques més grans de la ciutat, comunicats amb el centre de la ciutat pels carrers de Pere IV —antiga carretera de França— i de Guipúscoa, el Clot i la Sagrera, amb el Fondo de Sant Martí, comunicats per la carretera de Ribes, i, finalment, el Camp de l’Arpa, el Guinardó i el barri de les Cases del Congrés del 1952. Les grans indústries havien estat als antics terrenys del terme de Sant Martí de Provençals, especialment a la Sagrera, i de Sant Andreu de Palomar. En aquest darrer, a més dels antics nuclis del poble i de Santa Eulàlia de Vilapicina, hi ha el Bon Pastor, barri de treballadors de construcció posterior i algun altre grup de cases barates i que, com les del Turó de la Peira (1929), són de les primeres construïdes a la ciutat, a més de la Casa Bloc (1933-37). Dins de l’antic terme de Sant Martí hi ha també els barris més allunyats del centre i edificats, especialment després del 1939, sense planificació urbanística: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, les Roquetes, la Guineueta, el Verdum, la Torre del Baró, Vallbona i la Ciutat Meridiana que, amb la Prosperitat i Canyelles, formen els Nou Barris.

Cúpula de l’Observatori Fabra (Barcelona)
© C.I.C. - Moià
A l’antic terme d'Horta, a més del nucli del poble, de la parròquia rural de Sant Genís dels Agudells i el monestir de monestir de la Vall d’Hebron, hi ha els barris de la Font d’en Fargues, de la Teixonera, del Carmel i de la Clota —que són en un nivell inferior, a l’anomenada Vall d’Hebron, profundament transformada arran dels Jocs Olímpics del 1992—, els dels Penitents, amb la nova urbanització del Maduixer, Vallcarca i la Farigola, a tocar del nucli de Gràcia. Contrasten amb aquests barris urbanitzacions del moviment modern, com Montbau. Aquest és un sector de grans centres assistencials —orfenat Ribes (actualment centre d’ensenyament), Llars Mundet (avui campus de la Universitat de Barcelona), residència de la Seguretat Social, Hospital Militar—.

Dins el terme de Gràcia han subsistit com a barris en la nomenclatura popular l’antiga barriada obrera del Camp d’en Grassot, el barri de la Salut, al voltant de l’antic convent de carmelites descalços de l’actual plaça de Lesseps, i els vessants urbanitzats dels turons de la Rovira (on el 1992 fou eliminat l’últim barri de barraques de la ciutat) i de la Creueta del Coll, on destaquen el santuari de Sant Josep de la Muntanya i el parc Güell, obra de Gaudí.

Dins el terme de Sant Gervasi de Cassoles hom distingeix, a la part alta, els barris de la Bonanova i del Putxet, als vessants del turó d’aquest nom. Dels barris de la part baixa, només n'ha restat el nom del Camp d’en Galvany; al capdamunt del carrer de Balmes s’inicia l’avinguda del Tibidabo, en la qual el seu popular tramvia blau enllaça amb el funicular del Tibidabo, cim de la serra de Collserola, on hi ha el gran temple del Sagrat Cor (1902), un parc d’atraccions i, al vessant de la muntanya, convertit en parc municipal, l'Observatori Fabra, la Mentora Alsina, museu de física experimental, i la torre de Collserola, construïda el 1992. Finalment, sobre l’església de la Bonanova, a l’indret de l’antic palau reial de Bellesguard, destaca una casa construïda per Gaudí.

Dins el terme de Sarrià, a més del nucli primitiu, a la part més baixa hi ha el barri residencial de les les Tres Torres, i a la part més alta, el monestir gòtic de Pedralbes, que ha donat nom a tot el gran sector, urbanitzat i edificat els anys seixanta, que arriba fins a la Diagonal, vora la qual radica el palau reial de Pedralbes —regalat a Alfons XIII el 1926—.

Vista de l’estanc situat enfront de la façana principal del palau de Pedralbes (Barcelona)
© C.I.C. - Moià
Al seu voltant han estat bastits els nous edificis de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Politècnica de Catalunya, i hi ha diverses instal·lacions esportives, universitàries i privades —Club de Tennis Barcelona, Club de Polo— i l’Hospital de Sant Joan de Déu. La part d’amunt del poble és anomenada el Desert de Sarrià, on hi ha l’antic convent de caputxins, des del 1890 asil d’obrers jubilats. Hi ha la barriada de Can Caralleu, sota la carretera de les Aigües, que va des del dipòsit d’aigua de Sant Pere Màrtir —nom d’una antiga ermita— fins a la barriada dels els Penitents. Aquesta part alta a ponent de la ciutat —que comprèn els antics termes de Sarrià i de Sant Gervasi de Cassoles— esdevingué els anys seixanta l’àrea residencial de la burgesia, amb pocs comerços i sense indústria, on es concentren les principals cases de religiosos (cistercenques de monestir de Valldonzella, benedictines de Sant Pere de les Puelles, carmelites, serventes de Maria, caputxins de Sarrià) i els centres d’ensenyament de l’Església (germans de les Escoles Cristianes, escolapis, jesuïtes, salesians, monges del Sagrat Cor, de Jesús-Maria i teresianes, aquestes últimes en un edifici de Gaudí); hi ha també el Liceu Francès i els principals centres escolars privats.

Dins el terme de les Corts, a més de l’antic poble, hi ha els camps d’esports del Futbol Club Barcelona i la Casa de Maternitat, que avui hostatja un institut de batxillerat i instal·lacions de la Universitat de Barcelona.

Finalment, dins el terme de Sants, el més meridional, a més dels barris de marina de Cantunis, hi ha els antics nuclis de Sants i de

Barcelona Les instal·lacions esportives del Futbol Club Barcelona, amb el Palau blaugrana en primer terme i el Nou camp al fons, al barri de les Corts
© Fototeca.cat
la Bordeta, separats de les aglomeracions de l’Hospitalet de Llobregat per la riera Blanca. L’aprovació del pla general d’ordenació urbana per al conjunt de la Corporació Metropolitana de Barcelona el 1976 culminà l’època de la planificació urbana. L’estancament del creixement demogràfic i la desindustrialització de mitjan anys setanta obligaren a una nova política urbana, basada en l’anomenat esponjament, consistent en la creació d’equipaments i espais verds arreu de la ciutat (centres cívics als nous districtes, espai d’exposicions al Born, velòdrom a Horta, plaça de Sóller a Sant Andreu, parc de l’Escorxador, plaça dels Països Catalans i parc de l’Espanya Industrial a Sants, transformació en passeig del Moll de Colom i del Moll de la Fusta, entre d’altres). La celebració dels Jocs Olímpics d’estiu a Barcelona el 1992 donà una nova orientació a la ciutat i, bé que la façana litoral fou el sector de la ciutat que experimentà una renovació més profunda (continuat a la dècada següent amb la renovació urbanística lligada a l’exposició del Fòrum Universal de les Cultures), afectà en una mesura o altra tant el nucli com els barris perifèrics.

Demografia i economia

La població

La crisi dels anys trenta, i especialment la guerra civil aturaren el creixement de la població de Barcelona. El cens del 1940, tan dubtós, assenyala una població d’1.081.175 h i el del 1950 la fa arribar a 1.280.179 h, la qual cosa representa un creixement relativament més feble que el del període 1910-30. El 1950 s’inicià un procés expansiu, que possiblement culminà cap al 1968. Barcelona era la porta d’entrada d’un corrent immigratori gran que es distribuïa per bona part de Catalunya i que, sobretot, feu créixer la perifèria de la ciutat i la seva àrea metropolitana. Des del 1970, la població barcelonina ha vist accentuar un procés d’estancament demogràfic; la taxa de creixement, que entre el 1965 i el 1970 fou del 5,4%, baixà al 0,5% entre el 1970 i el 1975 i al 0,1% encara en 1975-81, i des d’aleshores entrà en un procés de davallada. En el període 1981-96 la ciutat havia perdut un total de 243 762 h, xifra que representa una minva del 16%. Aquest procés és el resultat de dos factors: d’una banda, la davallada del creixement vegetatiu, originada per la caiguda de la taxa de natalitat (15,7‰ el 1975, 9,26‰ el 1983 i 7,9‰ el 1996) i pel creixement de la taxa de mortalitat (7,72‰ el 1975, 8,40‰ el 1983 i 10,5‰ el 1996), i de l’altra, el saldo migratori negatiu enregistrat des del 1968 (64.402 persones entre el 1970 i el 1975, 46.707 en 1975-81 i 21.031 en 1981-96). La desconcentració industrial cap a municipis perifèrics des del 1960 per l’aprovació de la Carta Municipal primer, la crisi de les indústries tradicionals després i l’encariment progressiu del preu del sòl a la ciutat són causes que poden explicar aquesta evolució. Dintre de la ciutat aquest estancament comporta també l’envelliment de la població (20,7% dels habitants de més de 65 anys el 1996); aquest envelliment és més acusat en els sectors residencials de Ciutat Vella i dels nuclis dels antics municipis que avui formen la ciutat. També de manera cada cop més acusada es produeix el fenomen de tantes altres grans ciutats europees, que esdevenen centres exclusivament laborals, de negocis i de lleure per a un creixent nombre de persones que diàriament s’hi desplacen des del seu municipi de residència habitual.

Les activitats econòmiques

El complex industrial de Barcelona i la seva àrea metropolitana ha estat el centre de la xarxa industrial catalana, la més important de l’Estat espanyol. Les principals activitats han estat la metal·lúrgica, la de la construcció, el tèxtil (la més minvada), la química i del paper i les arts gràfiques. El 1950 el sector secundari ocupava el 50,6% de la població activa de la ciutat, proporció que el 1970 era semblant, en una part considerable formada per immigrats; el 1995, en canvi, la proporció s’havia reduït a menys de la meitat (20,4%). El procés de descongestió industrial de Barcelona queda reflectit en la pèrdua de pes absolut i relatiu del sector secundari: 134.029 treballadors el 1995 enfront dels 340 000 del 1964. Tot i això, encara que a Barcelona només li resta la Zona Franca com a gran àrea pròpiament industrial, la seva àrea d’influència sobre els municipis industrials de la seva perifèria segueix essent determinant.

World Trade Center de Barcelona
© Lluís Prats
La construcció, activitat particularment afectada per les recessions i expansions, manté una gran importància. La crisi dels anys vuitanta es manifestà en un alt percentatge d’atur i en l’existència de gairebé 70.000 habitatges buits (1982) al nucli urbà barceloní. La designació de Barcelona com a seu olímpica el 1987 i el consegüent remodelatge de la ciutat reactivaren aquest sector. Des de la meitat dels anys setanta, la terciarització de la ciutat, conseqüència tant del trasllat de la indústria fora del municipi com del gran augment dels serveis, ha estat sostinguda i progressiva: el 1960 el sector terciari ocupava 50% de la població activa; el 1975, el 61,8%, i el 1995, prop del 80%. Aquest important increment representa la consolidació de Barcelona com a centre de serveis de la seva àrea metropolitana, de Catalunya i com a centre turístic d’abast internacional. Dins d’aquest sector, les activitats que ocupen més treballadors són l’ensenyament i la sanitat (42%), i el comerç (21%). El petit comerç, sector tradicionalment molt important a Barcelona, ha hagut de fer front i adaptar-se a la irrupció, primer, dels supermercats i, posteriorment, a l’expansió d’antics grans magatzems com El Corte Inglés i la instal·lació de grans superfícies comercials com ara els centres de les Glòries , l’Illa Diagonal o La Maquinista (que rep aquest nom pel fet que és emplaçat als antics terrenys de l’empresa La Maquinista Terrestre i Marítima), el més gran de Catalunya i que fou inaugurat l’any 2000. Aquest any obrí també el centre comercial i de negocis World Trade Center, situat al Port Vell. Les noves empreses de comerç i el comerç han rebut posteriorment un nou impuls en els nous espais accessibles a partir del perllongament de la Diagonal des de la plaça de les Glòries, on el 2005 fou inaugurada la torre Agbar, un gran edifici d’oficines, il·lustratiu d’aquest impuls per la seva espectacularitat.. Pel que fa a l’atur, el nombre de desocupats s’acostava a 67.000 el 1996, xifra considerablement inferior als 81.000 del 1982, però que encara triplica la del 1975.

Les infraestructures

El 1996 pels 4.270 carrers oficialment comptabilitzats per l’ajuntament de Barcelona circulaven 900.829 vehicles, el 61,1% dels quals eren d’abans del 1990. El creixement del trànsit urbà ha estat espectacular i no ha seguit l’estancament demogràfic, ja que el 1969 circulaven només 270.000 vehicles; això significa una taxa de creixement anual acumulat gairebé del 15%. Les rondes, la Gran Via de les Corts Catalanes, l’avinguda Diagonal, la Meridiana, el primer cinturó de ronda i el tram central del carrer d’Aragó (entre els carrers de Sardenya i de Casanova) són els que el 1996 enregistraven un volum de trànsit més alt els dies feiners. El 1992 s’obriren les rondes, vies de circumval·lació de la ciutat que, amb 49,5 km, descongestionaren el trànsit intern; la ronda de Dalt uneix el nus de la Trinitat amb el del Llobregat pel sector nord de la ciutat i la ronda del Litoral enllaça aquests dos nusos seguint la línia de costa.

Barcelona el parc de l’Espanya Industrial
© Fototeca.cat
Aquest segon cinturó es comunica amb el primer a través del túnel de la Rovira (acabat el 1987). El mateix 1992 s’obrí una nova sortida de Barcelona cap al Vallès Occidental mitjançant el túnel de Vallvidrera; a més, també s’obrí la Diagonal fins a l’eix de mar, es reformà l’avinguda Meridiana i es remodelà la plaça de les Glòries (1999), eliminant-ne el ferrocarril, cosa que permeté l’obertura d’espais i la reurbanització al sud del Besòs. El 1998 s’obrí el tram de l’autovia del Baix Llobregat entre Martorell i Barcelona. El 1971 deixaren de funcionar els tramvies elèctrics, havent restat només el del Tibidabo. Més de tres dècades més tard, però, la ciutat recuperà aquest mitjà de transport, bé que circumscrit a unes poques línies i en unes àrees molt determinades: el 2004 s’inauguraren el Trambaix, que enllaça Barcelona amb les localitats de l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí (la connexió amb Sant Just Desvern és en construcció) i el Trambesòs, que connecta Barcelona amb Sant Adrià de Besòs (acabat el 2008). La xarxa d’autobusos de Transports de Barcelona SA disposa de més de 80 línies urbanes (i 20 de nocturnes) que ultrapassen l’àmbit estricte del terme i que el 1996 transportaren 181,2 milions de passatgers. A més hi ha unes 30 línies que connecten amb les poblacions pròximes del Barcelonès, el Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat. Barcelona disposa d’una xarxa de metro relativament àmplia. La primera línia fou la de Lesseps a Catalunya (1924), ampliada el 1934 fins a Correus i encara el 1946 amb un brancal fins a la parada del Liceu des d’Aragó, creades per la societat del Gran Metropolità de Barcelona (1921); una altra societat, Ferrocarril Metropolità de Barcelona (1920), construí la línia Transversal (1926), entre Sant Andreu de Palomar (passeig de Fabra i Puig) i la Bordeta. El metro ha anat estenent la seva xarxa, que actualment té cinc línies en total, una de les quals (la II, Paral·lel-La Pau) fou inaugurada el 1995, i acabada el 1998; amb una seixantena de quilòmetres, els darrers anys el metro de Barcelona ha connectat amb l’àrea suburbana (Cornellà, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramenet), complementat sempre en aquesta funció per les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (antic Ferrocarril de Sarrià, 1905), que també han modernitzat els seus equipaments. Entre el 2002 i el 2003 s’inauguraren tres noves estacions de metro de la línia 3 i s’obrí la nova línia 11, que dona servei als veïns de Nou Barris. Posteriorment, l’actuació de més abast relacionada amb el ferrocarril és el pla Sant Andreu-Sagrera, on és previst que arribi el tren de gran velocitat, i del qual el 2005 l’ajuntament presentà el projecte.Com a resultat de la política d’esponjament, Barcelona ha augmentat considerablement la superfície de zones verdes al llarg de les dues darreres dècades del segle XX (504,3 ha el 1996, sense comptar el Parc Natural de Collserola). Aquest parc, 1 650 ha del qual Barcelona comparteix amb altres municipis limítrofs, constitueix, per la seva extensió i la seva polivalència, el principal espai verd de la ciutat. A banda, cal esmentar-ne d’altres que, com el parc Güell o el de la Ciutadella, a part de la seva considerable antiguitat, ofereixen l’al·licient de formar part del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Nous espais verds d’importància són el parc de Can Dragó, el de l’Escorxador i el de la Creueta del Coll (aquests dos últims amb importants escultures de Joan Miró i d’Eduardo Chillida, respectivament), entre d’altres. D’entre les infraestructures de construcció més recent que responen a equipaments de nova concepció són el Parc Logístic de la Zona Franca, de 40 ha, en les quals s’emplacen 107.000 m2
El port de Barcelona en el sector del delta del Llobregat
© Lluís Prats
d’àrea logística i 23.000 m2 d’àrea de negocis, i l’Ecoparc, també a la Zona Franca (una planta per a tractar fins a 325.000 t de residus), ambdós inaugurats el 2004. El 20 de febrer de 2008 entrà en servei la línia del TAV Madrid-Barcelona, amb escala a l’estació de Sants (en fase de remodelació i ampliació), i a l’abril de 2008 entrà en servei el sistema de trens llançadora de Renfe Avant per a Barcelona, Tarragona i Lleida, que cobrien la distància entre aquestes poblacions en la meitat del temps habitual. La ciutat compta també amb un port de Barcelona, tant pel transport de passatgers com de mercaderies, i un aeroport de Barcelona, situat dins del terme municipal del Prat de Llobregat.

La cultura

Amb els alts i baixos ineludibles, la significació cultural de Barcelona ha estat notòria ja des de l’edat mitjana. A l’època contemporània, la ciutat ha exercit un paper crucial dins dels Països Catalans (i en particular a Catalunya) com a centre on s’han materialitzat les iniciatives per a preservar una identitat diferenciada, que té en la cultura i en la llengua els vessants més rellevants. A l’Estat espanyol, la situació perifèrica de Barcelona ha fet de la ciutat un pont cap a Europa i en molts casos pas obligat dels corrents de la modernitat a la resta de la Península. La ciutat preservà aquesta condició de mitjancera amb Europa, durant els anys més obscurs de la dictadura franquista. Des del 1977, que el nou règim democràtic entroncà l’Estat espanyol amb Europa, primer de manera vacil·lant i, des del 1986 (data d’ingrés d’Espanya a les Comunitats Europees) de manera que es pot qualificar de definitiva, aquesta funció aglutinadora i transmissora de la cultura europea a la resta de l’estat s’ha diluït en part. Però això no ha impedit un reforçament de l’orientació cultural de la ciutat, gràcies principalment al nou estatut de la ciutat com a capital de la Comunitat Autònoma de Catalunya, ens politicoadministratiu amb un cert grau de poder polític, però també, en part, atribuïble a la creixent terciarització. Una mostra d’aquesta tendència són la gran quantitat d’iniciatives i equipaments culturals impulsats en un període considerablement curt: si fa no fa, des del començament dels anys vuitanta fins al final del segle XX, que ha tingut en la designació de la ciutat com a seu olímpica (1987) el seu moment decisiu. Aquestes infraestructures, tant les noves com les més antigues, formen el canemàs cultural de la ciutat, al qual la designació de Barcelona com a seu del Fòrum Universal de les Cultures, previst per al 2004, ha de donar continuïtat i un impuls renovat. A més, cal destacar que Barcelona és, amb Madrid, el centre mundial de l’edició de llibres en castellà; hi tenen la seu algunes de les editorials més grans en aquesta llengua. Pel que fa als centres d’ensenyament superior, la Universitat de Barcelona (1533), la Universitat Autònoma de Barcelona (1968), localitzada principalment fora del municipi però lligada per nombrosos conceptes a la ciutat, i la Universitat Politècnica de Catalunya (1971) han experimentat una ampliació sostinguda, mentre que a la dècada dels noranta n'han estat creades de noves: Universitat Pompeu Fabra (1990), Universitat Ramon Llull (1991), la primera de caràcter privat a Catalunya, constituïda a partir dels centres de la Mútua Escolar Blanquerna (1948) i l’Institut Químic de Sarrià (1916), i, finalment, la Universitat Oberta de Catalunya (1994), model d’un concepte d’ensenyament molt vinculat a les noves tecnologies i, per tant, clara aposta pel futur. A les universitats cal afegir altres centres docents d’educació superior de renom, entre els quals destaca l’Escola Superior d’Administració d’Empreses (1958). Barcelona, d’altra banda, és seu d’institucions culturals d’importància, entre les quals cal esmentar l’Institut d’Estudis Catalans, la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Institut del Teatre, Òmnium Cultural i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Cal destacar també el Foment de les Arts Decoratives (1903), i, entre els més nous, l’Institut Català de la Mediterrània (1989, el nom del qual canvià el 2002 pel d’Institut Europeu de la Mediterrània) i el Centre de Cultura Contemporània (1994). Pel que fa a les biblioteques, sobresurten per la rellevància dels seus fons i de la seva trajectòria les de l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya (1981); a la meitat dels anys noranta, Barcelona disposava d’una cinquantena de biblioteques populars i més de dues-centes d’especialitzades, la majoria pertanyents a entitats. Pel que fa als arxius, destaquen l’Arxiu General de la Corona d’Aragó, fins el 1993 amb seu al palau del Lloctinent, i aquest any traslladat a un modern edifici proper a l’estació del Nord; i l’Arxiu Municipal de Barcelona, que inclou l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la Casa de l’Ardiaca. A banda del seu ric patrimoni arquitectònic, Barcelona destaca també pels seus museus, alguns dels més coneguts dels quals situats en antics edificis de gran interès, com ara el Museu Picasso, el Museu Marítim o el Museu d’Art de Catalunya, reconvertit el 1991 en Museu Nacional d’Art de Catalunya. Dedicats a l’art contemporani, sobresurten la Fundació Miró, la Fundació Tàpies (1990), amb seu a l’edifici de l’antiga editorial Montaner i Simon, al carrer d’Aragó, el Centre d’Art Santa Mònica (en un nou edifici situat a la rambla de Santa Mònica, obra de H.Piñón i A.Viaplana, del 1989) i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, també en un nou edifici de R.Meyer (1996). Fora de l’àmbit artístic destaquen el Museu de la Ciència (1980) i el Museu d’Història de Catalunya (1996), que ocupa l’antic Palau de Mar, bé que en sentit estricte no pugui ser considerat un museu, i el Caixafòrum (2002), que ocupa les instal·lacions de la fàbrica modernista Casarramona, de Josep Puig i Cadafalch. Pel que fa als espectacles, Barcelona ha esdevingut des de la meitat dels anys noranta un centre de producció i creació teatral sense precedents en la història del teatre català. En són proves el prestigi assolit per algunes de les seves companyies de més llarga trajectòria, com ara el Teatre Lliure, la proliferació de nous grups i la renovació d’antics locals (Poliorama), l’adaptació d’antics edificis (Mercat de les Flors, Palau de l’Agricultura de Montjuïc, compresos en una projectada Ciutat del Teatre) o bé construccions de nova planta, entre les quals sobresurt el Teatre Nacional de Catalunya (1997), obra de R.Bofill. En la música sobresurten el Palau de la Música Catalana (notable, també, per ser un dels exponents més rellevants del Modernisme arquitectònic català, i que el 2004 acabà una considerable remodelació del seu entorn), el Gran Teatre del Liceu i l’Auditori (1999).

L’organització religiosa

El barri i l’església del Pi; al fons la Plaça Reial i la Rambla, amb el Teatre del Liceu a la dreta
© Fototeca.cat
L’Església catòlica té a la ciutat (1996) 136 parròquies, 22 de les quals ateses per religiosos, dividides en 21 arxiprestats, 2 quasi-parròquies, una d’elles atesa per religiosos, i 3 parròquies personals (la Mare de Déu de Lorda per als fidels de llengua francesa, Sant Albert Magne per als de llengua alemanya i la parròquia castrense del parc de la Ciutadella). D’entre les comunitats protestants, la més important és l’Església evangèlica, que el 1996 tenia a Barcelona una cinquantena d’esglésies. Radiquen a Barcelona l’Associació de ministres evangèlics de Catalunya i Balears (1955), el Comitè Consultiu de missions estrangeres (1971), l’Associació Evangèlica Àgape (1970), la Fundació Bíblica Evangèlica (1966). Els baptistes de l’UEBE tenen un seminari per a la formació de pastors per a tot l’Estat espanyol. A disposició, especialment, dels membres d’aquestes esglésies, funciona un hospital. Els testimonis de Jehovà tenen també una afiliació notable. Els ortodoxos, per la seva banda, disposen de tres esglésies. Hi ha, també, dues sinagogues i dues mesquites.

L’organització administrativa

Des del 1974, Barcelona fou el nucli principal de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, regida per la Corporació Metropolitana de Barcelona, entitat desmantellada el 1987. D’altra banda, el 1984, l’ajuntament remodelà l’organització de la ciutat reduint a deu els dotze districtes que havien estat delimitats el 1945. Hom dugué a terme una descentralització administrativa per agilitar el funcionament de l’ajuntament. En la delimitació dels nous districtes foren tinguts en compte els límits històrics dels antics municipis agregats a Barcelona, i els àmbits d’actuació tradicionals de les associacions de veïns: Ciutat Vella, l’Eixample, Sants-Montjuïc, les Corts-Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó, Ciutat Nord, Sant Andreu i Sant Martí. En substitució de la llei especial del 1960 que regia la ciutat, el 1994 fou aprovada una carta municipal de Barcelona, substituïda el 1997 per una de nova, que el govern espanyol no aprovà. La nova versió, després de ser aprovada pel ple municipal, fou aprovada pel consell de ministres.

Primeres autoritats del municipi de Barcelona

1249-1257 quatre paers
1257-1714 consellers en cap
  1. 1257 Ponç d’Alest
  2. 1258 Jaume Giralt
  3. 1259 Jaume Perer
  4. 1260 Bernat Burguès
  5. 1261 Bernat Eimeric
  6. 1262 Bernat d’Adarró
  7. 1263 Bernat Saborit
  8. 1264 Arnau de Sanaüja
    La façana vuitcentista de la Casa de la Ciutat de Barcelona, neoclàssica (1832-44), obra de Josep Mas i Vila
    © Arxiu Fototeca.cat
  9. 1265 Bernat Burguès
  10. 1266 Berenguer d’Adarró
  11. 1267 Guillem Moneder
  12. 1268 Guillem de Llacera
  13. 1269 Berenguer Durfort
  14. 1270 Berenguer de Sarriera
  15. 1271 Berenguer d’Adarró
  16. 1272 Berenguer de Sarriera
  17. 1273 Guillem de Llacera
  18. 1274* Duran Perer
  19. 1275 Bernat Baraller
  20. 1276 Berenguer d’Adarró
  21. 1277 Bartomeu Ponç
  22. 1278 Bernat de Ripoll
  23. 1279 Pere de Sitges
  24. 1280 Jaume Grony
  25. 1281 Berenguer Burguès
  26. 1282 Bernat Durfort
  27. 1283 Berenguer Burguès
  28. 1284 Galceran de Nagera
  29. 1285 Bernat Burguès
  30. 1286 Tomàs Grony
  31. 1287 Francesc Guerau
  32. 1288 Bartomeu Romeu
  33. 1289 Bernat Sarriera
  34. 1290 Berenguer Mallol
  35. 1291 Guillem Durfort
  36. 1292 Pere Burguès
  37. 1293 Pere Sitjar
  38. 1294 Galceran de Nagera
  39. 1295 Guillem de Llacera
  40. 1296 Ramon Ricard
  41. 1297 Pere Sacosta
  42. 1298 Guillem de Llacera
  43. 1299 Berenguer Mallol
  44. 1300 Ramon Ricard
  45. 1301 Tomàs Grony
  46. 1302 Miquel Marquet
  47. 1303 Pere Desvilar
  48. 1304 Bernat Sescases
  49. 1305 Guillem Pere Burguès
  50. 1306 Guillem Llull
  51. 1307 Tomàs Grony
  52. 1308 Guillem de Llacera
  53. 1309 Pere Desvilar
  54. 1310 Tomàs Grony
  55. 1311 Ferrer de Manresa
  56. 1312 Miquel Marquet
  57. 1313 Guillem Pere Burguès
  58. 1314 Ramon Ricard
  59. 1315 Tomàs Grony
  60. 1316 Ferrer de Manresa
  61. 1317 Ramon Ricard
  62. 1318 Miquel Marquet
  63. 1319 Arnau de Sarrià
  64. 1320 Guillem Llull
  65. 1321 Ramon Ricard
  66. 1322 Tomàs Grony
  67. 1323 Arnau Bernat
  68. 1324 Ramon Ricard
  69. 1325 Bernat de Marimon
  70. 1326 Ferrer de Manresa
  71. 1327 Jaume Sabater
  72. 1328 Miquel Marquet
  73. 1329 Arnau Bernat
  74. 1330 Francesc Grony
  75. 1331 Ramon Ricard
  76. 1332 Miquel Marquet
  77. 1333 Arnau Bernat
  78. 1334 Francesc de Santcliment
  79. 1335 Jaume Sabater
  80. 1336 Bernat de Marimon
  81. 1337 Romeu de Marimon
  82. 1338 Guillem de Nagera
  83. 1339 Ferrer de Manresa
  84. 1340 Francesc Grony
  85. 1341 Guillem de Nagera
  86. 1342 Ferrer de Manresa
  87. 1343 Francesc Grony
  88. 1344 Bernat de Marimon
  89. 1345 Ferrer de Manresa
  90. 1346 Francesc Grony
  91. 1347 Arnau Dusai
  92. 1348 Romeu Llull V**
  93. 1348 Guillem Oliver
  94. 1349 Ferrer de Manresa
  95. 1350 Guillem Oliver
  96. 1351 Berenguer Vives
  97. 1352 Guillem Oliver
  98. 1353 Jaume Marquès
  99. 1354 Jaume Cavaller
  100. 1355 Guillem Oliver
  101. 1356 Ramon de Bosquets
  102. 1357 Jaume Cavaller
  103. 1358 Jaume Marquès
  104. 1359 Pere de Santcliment
  105. 1360 Jaume Cavaller
  106. 1361 Ramon de Bosquets
  107. 1362 Ramon Sarrovira
  108. 1363 Ramon de Bosquets
  109. 1364 Pere Desplà
  110. 1365 Ramon Sarrovira
  111. 1366 Ramon de Bosquets
  112. 1367 Joan Serra
  113. 1368 Pere Desplà
  114. 1369 Ramon Sarrovira
  115. 1370 Joan Serra
  116. 1371 Pere Desplà
  117. 1372 Ramon Sarrovira
  118. 1373 Ramon de Bosquets
  119. 1374 Ramon Sarrovira
  120. 1375 Ramon de Bosquets
  121. 1376 Ramon Sarrovira
  122. 1377 Pere Terrè
  123. 1378 Joan Serra
  124. 1379 Pere Terrè
  125. 1380 Ramon Sarrovira
  126. 1381 Joan Serra
  127. 1382 Ramon Sarrovira
  128. 1383 Pere Terrè
  129. 1384 Joan Serra
  130. 1385 Ramon Sarrovira
  131. 1386 Pere Terrè
  132. 1387 Guillem de Vallseca
  133. 1388 Joan Serra
  134. 1389 Galceran Marquet
  135. 1390 Guillem de Vallseca
  136. 1391 Joan Serra
  137. 1392 Berenguer de Sant Climent
  138. 1393 Pere Sacalm
  139. 1394 Guillem de Santcliment
  140. 1395 Joan Serra
  141. 1396 Simó de Marimon
  142. 1397 Ramon Savall
  143. 1398 Bernat Bussot
  144. 1399 Guillem de Vallseca
  145. 1400 Ramon Savall
  146. 1401 Simó de Marimon
  147. 1402 Ferrer de Gualbes
  148. 1403 Francesc Terrè
  149. 1404 Francesc Savall
  150. 1405 Guillem de Vallseca
  151. 1406 Ferrer de Gualbes
  152. 1407 Ramon Savall
  153. 1408 Bernat de Gualbes
  154. 1409 Ferrer de Gualbes
  155. 1410 Joan Desplà
  156. 1411 Francesc Marquet
  157. 1412 Ferrer de Gualbes
  158. 1413 Francesc Burguès
  159. 1414 Bernat Serra
  160. 1415 Marc Turell
  161. 1416 Lluís de Gualbes
  162. 1417 Ramon Desplà
  163. 1418 Joan Fiveller
  164. 1419 Joan Ros
  165. 1420 Francesc de Conomines
  166. 1421 Ramon Desplà
  167. 1422 Ferrer de Gualbes
  168. 1423 Felip de Ferreres
  169. 1424 Lluís de Gualbes
  170. 1425 Galceran Dusai
  171. 1426 Joan Ros
  172. 1427 Jaume Fiveller
  173. 1428 Galceran Dusai
  174. 1429 Joan Ros
  175. 1430 Galceran Carbó
  176. 1431 Joan Llull
  177. 1432 Joan Bussot
  178. 1433 Guillem Romeu
  179. 1434 Francesc Desplà
  180. 1435 Joan Llull
  181. 1436 Joan Bussot
  182. 1437 Hug Fiveller
  183. 1438 Francesc Desplà
  184. 1439 Guillem de Soler
  185. 1440 Hug Fiveller
  186. 1441 Guillem Destorrent
  187. 1442 Joan Llull
  188. 1443 Joan de Marimon
  189. 1444 Francesc Desplà
  190. 1445 Joan Llull
  191. 1446 Pere Dusai
  192. 1447 Bernat Sapila
  193. 1448 Ramon Savall
  194. 1449 Jaume Ros
  195. 1450 Ferrer Nicolau de Gualbes
  196. 1451 Francesc Desplà
  197. 1452 Francesc Carbó
  198. 1453 Ferrer de Gualbes
  199. 1454 Ramon Desplà
  200. 1455 Bertran Turró
  201. 1456 Bernat Miquel
  202. 1457 Pere Serra
  203. 1458 Pere Destorrent
  204. 1459 Guillem Romeu
  205. 1460 Pere Destorrent
  206. 1461 Miquel Desplà
  207. 1462 Francesc Llobet
  208. 1463 Jaume Ros
  209. 1464 Felip de Ferreres
  210. 1465 Antoni Pujades
  211. 1466 Joan de Marimon
  212. 1467 Joan Llull
  213. 1468 Ramon Ros
  214. 1469 Francesc Llobet
  215. 1470 Jaume Ros
  216. 1471 Lluís Setantí
  217. 1472 Pere Joan de Santcliment
  218. 1473 Joan Boscà
  219. 1474 Pere Bussot
  220. 1475 Galceran Carbó
  221. 1476 Lluís Setantí
  222. 1477 Galceran Dusai
  223. 1478 Jaume Destorrent
  224. 1479 Ramon Marquet
  225. 1480 Joan de Marimon
  226. 1481 Guillem Oliver
  227. 1482 Pere de Conomines
  228. 1483 Romeu Llull
  229. 1484 Jaume Destorrent
  230. 1485 Bernat Sapila
  231. 1486 Francesc de Vallseca
  232. 1487 Joan Roig
  233. 1488 Joan Ros
  234. 1489 Joan Llull
  235. 1490 Jaume Destorrent
  236. 1491 Guillem Oliver
  237. 1492 Pere Bussot
  238. 1493 Baltasar de Gualbes
  239. 1494 Pere Destorrent
  240. 1495 Gabriel Samsó
  241. 1496 Pere de Conomines
  242. 1497 Jaume de Gualbes
  243. 1498 Guerau de Vallseca
  244. 1499 Francesc Guerau de Vallseca
  245. 1500 Guillem Oliver
  246. 1501 Jaume Ros
  247. 1502 Gabriel Samsó
  248. 1503 Joan Sabastida
  249. 1504 Rafael Romeu
  250. 1505 Francesc Marquet
  251. 1506 Guillem de Santcliment
  252. 1507 Dionís Miquel
  253. 1508 Joan Llull
  254. 1509 Joan Berenguer d’Aguilar
  255. 1510 Guillem de Santcliment
  256. 1511 Pere Girgós
  257. 1512 Vicenç de Santiga
  258. 1513 Bernat Terrè
  259. 1514 Galceran Fiveller
  260. 1515 Pere Girgós
  261. 1516 Joan Bisbal
  262. 1517 Pere Esquerit
  263. 1518 Galceran Sestrada
  264. 1519 Bernat de Merlès
  265. 1520 Francesc Bussot de Sitges
  266. 1521 Pere Llull
  267. 1522 Benet Miquel de Corbera
  268. 1523 Francesc de Marimon
  269. 1524 Galceran Fiveller
  270. 1525 Jaume Salvà
  271. 1526 Joan Berenguer d’Aguilar
  272. 1527 Francesc Bosc de Vilassar
  273. 1528 Benet Miquel de Corbera
  274. 1529 Lluís Gibert
  275. 1530 Francesc Terrè de Picalquers
  276. 1531 Bartomeu de Guimerà
  277. 1532 Francesc Bosc de Vilassar
  278. 1533 Galceran Llull
  279. 1534 Miquel Setantí
  280. 1535 Bertran Desvalls
  281. 1536 Francesc Terrè de Picalquers
  282. 1537 Gaspar Durall
  283. 1538 Lluís Gibert
  284. 1539 Joan de Ferreres
  285. 1540 Pere Vila
  286. 1541 Miquel de Vallseca
  287. 1542 Francesc Bosc de Vilassar
  288. 1543 Miquel Despalau
  289. 1544 Galceran Rovira
  290. 1545 Ramon Durall
  291. 1546 Pere Sapila
  292. 1547 Galceran Carbó
  293. 1548 Miquel de Bellafila
  294. 1549 Pere Salvà
  295. 1550 Miquel de Vallseca
  296. 1551 Joan Lluís Llull
  297. 1552 Galceran Llull
  298. 1553 Lluís Dusai
  299. 1554 Jaume Joan Sapila
  300. 1555 Miquel Despalau
  301. 1556 Onofre Pau
  302. 1557 Dionís de Clariana
  303. 1558 Joan Bonaventura de Gualbes
  304. 1559 Francesc Amat
  305. 1560 Mateu de Soler
  306. 1561 Miquel de Bellafila
  307. 1562 Joan Valentí de Ferreres
  308. 1563 Jaume Joan Sapila
  309. 1564 Joan Benet Salvà
  310. 1565 Jaume de Mitjavila
  311. 1566 Lluís Gibert
  312. 1567 Andreu Sacosta
  313. 1568 Lluís Setantí
  314. 1569 Antoni Sarrovira
  315. 1570 Ramon Vicenç de Sentmenat
  316. 1571 Lluís Dusai
  317. 1572 Miquel Sarrovira
  318. 1573 Galceran Pau Llull
  319. 1574 Bernat Fiveller
  320. 1575 Galceran de Navel
  321. 1576 Miquel Oliver
  322. 1577 Miquel d’Oms
  323. 1578 Lluís Gibert
  324. 1579 Galceran Burguès
  325. 1580 Jaume Vila
  326. 1581 Francesc Ferrer i Despuig
  327. 1582 Francesc Calça
  328. 1583 Pau Ferreres
  329. 1584 Jaume Vila
  330. 1585 Tomàs Pujades
  331. 1586 Antoni Sarrovira
  332. 1587 Galceran de Navel
  333. 1588 Jeroni Caors i de Soler
  334. 1589 Miquel d’Oms
  335. 1590 Francesc Terrè de Picalquers
  336. 1591 Pere de Tamarit
  337. 1592 Joaquim Setantí
  338. 1593 Joan Benet Codina (†21-1-1594)
  339. 1594 Joan Saurí (27-1-1594)
  340. 1594 Joan de Gualbes
  341. 1595 Miquel Joan Sabastida
  342. 1596 Pere Ferreres
  343. 1597 Miquel Joan Ponç
  344. 1598 Pere Benet Soler
  345. 1599 Miquel Montserrat Grau
  346. 1600 Miquel Ferrer (†12-1-1601)
  347. 1601 Francesc Gualbes de Corbera (17-1-1601)
  348. 1601 Lluís Salaverdenya
  349. 1602 Pere Aillar
  350. 1603 Francesc Gamis
  351. 1604 Joaquim Setantí
  352. 1605 Esteve Montfar i Sorts
  353. 1606 Gabriel Bosser
  354. 1607 Pere Aillar
  355. 1608 Francesc Palau
  356. 1609 Jeroni Bosc i de Corbera
  357. 1610 Jeroni d’Ollers
  358. 1611 Gaspar Muntaner
  359. 1612 Pere de Bellet
  360. 1613 Julià de Navel
  361. 1614 Joan Dusai (†26-5-1615)
  362. 1615 Joan llla i Carbó (12-6-1615)
  363. 1615 Joan Bonaventura de Gualbes (†27-12-1615)
  364. 1616 Josep Sescases (4-1-1616)
  365. 1616 Joan Eroles
  366. 1617 Gaspar Muntaner
  367. 1618 Jeroni Cardona
  368. 1619 Francesc Fiveller
  369. 1620 Josep llla i Carbó
  370. 1621 Pau d’Alta-riba
  371. 1622 Joan Lluís Vileta
  372. 1623 Joan Francesc Rossell
  373. 1624 Josep Sescases
  374. 1625 Julià de Navel
  375. 1626 Bertran Desvalls
  376. 1627 Francesc Corbera i de Gualbes (†14-3-1628)
  377. 1628 Josep de Bellafila (22-3-1628)
  378. 1628 Bartomeu Sala
  379. 1629 Jeroni de Navel
  380. 1630 Jordi de Fluvià
  381. 1631 Bernat Sala
  382. 1632 Francesc Bru
  383. 1633 Guerau de Peguera
  384. 1634 Jeroni de Navel
  385. 1635 Francesc Joan Magarola
  386. 1636 Ramon d’Olmera i Sarrovira
  387. 1637 Joan Argila
  388. 1638 Joan Francesc Rossell
  389. 1639 Lluís Joan de Calders
  390. 1640 Joan Pere Fontanella
  391. 1641 Galceran Nebot
  392. 1642 Francesc Sala
  393. 1643 Josep Muntaner
  394. 1644 Joan Argila
  395. 1645 Felip de Sorribes i Rovira
  396. 1646 Onofre Vila
  397. 1647 Antoni Seguí i Capella
  398. 1648 Jeroni de Gàver
  399. 1649 Pere Pau Miquel
  400. 1650 Jacint Fàbregues (†10-4-1651)
  401. 1651 Francesc Vila (13-4-1651)
  402. 1651 Rafael Casamitjana i d’Erill
  403. 1652 Joan Martí
  404. 1653 Josep Móra
  405. 1654 Vicenç Magarola
  406. 1655 Miquel Vilanera
  407. 1656 Antoni Seguí i Capella
  408. 1657 Josep Amat i Desbosc
  409. 1658 Joan Pau Marc i Gelpí
  410. 1659 Miquel Vilanera (†23-5-1660)
  411. 1660 Jeroni Pastor (28-5-1660)
  412. 1660 Rafael Bonaventura de Gualbes
  413. 1661 Josep de Navel i d’Erill
  414. 1662 Joan Martí
  415. 1663 Francesc Puiggener
  416. 1664 Joan Gació
  417. 1665 Rafael Grimosacs
  418. 1666 Francesc Asprer
  419. 1667 Josep Bru
  420. 1668 Segimon Bofill
  421. 1669 Francesc Bonaventura de Gualbes
  422. 1670 Joan Maresc (†18-6-1671)
  423. 1671 Francesc Reverter (27-6-1671)
  424. 1671 Rafael Grimosacs
  425. 1672 Carles de Calders i Vilafranca
  426. 1673 Miquel Boneu
  427. 1674 Francesc Vidal i Ros
  428. 1675 Francesc Santjust i Pagès
  429. 1676 Josep de Navel i d’Erill
  430. 1677 Cristòfor Lledó
  431. 1678 Josep de Merlès
  432. 1679 Pal·ladi Joncar
  433. 1680 Francesc Vidal i Ros
  434. 1681 Erasme de Lana i Fontanet
  435. 1682 Cristòfor Lledó
  436. 1683 Joan Jofreu
  437. 1684 Francesc Santjust i Pagès
  438. 1685 Josep Melic
  439. 1686 Cristòfor Lledó
  440. 1687 Jeroni Novell i Bartrolà
  441. 1688 Jaume Falguera
  442. 1689 Miquel Grimosacs
  443. 1690 Josep de Merlès i Casademunt
  444. 1691 Antoni Morell
  445. 1692 Francesc Falguera
  446. 1693 Felip Ignasi d’Alegre
  447. 1694 Jacint Andreu
  448. 1695 Esteve Serra i Vileta
  449. 1696 Francesc Taverner i Montornès
  450. 1697 Fèlix Boneu
  451. 1698 Joan Magí Barrera
  452. 1699 Alexandre de Boixadors
  453. 1700 Josep Company
  454. 1701 Fèlix Boneu
  455. 1702 Antoni de Valencià
  456. 1703 Francesc Costa
  457. 1704 Josep Company
  458. 1705 Francesc Nicolau de Santjoan (†22-5-1706)
  459. 1705 Joan de Claresvalls
  460. 1706 Francesc Orriols
  461. 1707 Josep Areny i Garriga
  462. 1708 Ramon Codina i Ferreres
  463. 1709 Antoni de Valencià
  464. 1710 Josep Coromines
  465. 1711 Ramon Sabater
  466. 1712 Manuel Flix
  467. 1713 Rafael Casanova i Comes
  468. 1714 Junta de 16 administradors presidida per Josep Galceran de Pinós, marquès de Barberà (15-9-1714 a 13-10-1718)
Regidors degans
  1. 6-12-1718 Francesc de Bournonville i de Perapertusa, marquès de Rupit
  2. 15-2-1726 Pere de Cartellà i Desbac, marquès de Cartellà
  3. 17-1-1737 Agustí de Copons, marquès de Moià
  4. 29-11-1737 Antoni de Sabater i de Copons, marquès de Benavent
  5. 16-12-1744 Josep de Rocabertí i de Llupià, marquès d’Argensola
  6. 15-12-1755 Josep d’Amat i de Junyent, marquès de Castellbell
  7. 27-8-1773 Lluís de Carbonell i de Ferrer, marquès de la Quadra
  8. 30-12-1789 Joan de Queralt i de Pinós, comte de Santa Coloma
  9. 28-4-1797 Francesc Ramon de Sagarriga, comte de Creixell
  10. 1-10-1806 Joan Antoni de Fiveller i de Bru, comte de Darnius i marquès de Villel (actuà fora de Barcelona del 10-6-1808 al 28-5-1814)
  11. 10-6-1808 Miquel de Ramon
  12. 27-4-1809 Antoni de Ferrater
Meres
  1. 13-7-1812 Melcior de Guàrdia
  2. 10-3-1814 Josep Pujol i March (fins el 28-5-1814)
Regidors degans

28-5-1814 Joan Antoni de Fiveller i de Bru, comte de Darnius i marquès de Villel (fins el 23-3-1820)

Alcaldes constitucionals
  1. 24-3-1820 Narcís Sans i de Rius
  2. 1-1-1821 Josep Marià de Cabanes
  3. 1-1-1822 Ramon Maresch i Coll
  4. 1-1-1823 Ramon Maria Sala
  5. 12-8-1823 Vicenç Cavanilles
  6. 5-11-1823 Josep Anglasell
Regidors degans
  1. 30-l-1824 Joan Antoni de Fiveller i de Bru, comte de Darnius, marquès de Villel, duc d’Almenara Alta (fins el 22-2-1833)
  2. 22-2-1833 Ramon de Sarriera i de Pinós, comte de Santa Coloma
  3. 1-1-1834 Joaquim-Domènec de Mora i de Peguera, marquès de Llió
Alcaldes
  1. 1-11-1835 Josep Marià de Cabanes
  2. 25-4-1836 Marià Vehils
  3. 17-10-1836 Marià Borrell
  4. 10-6-1837 Guillem Oliver
  5. 21-5-1839 Francesc Coll i Jover
  6. 12-8-1839 Jacint Fèlix Domènech
  7. 11-6-1840 Josep Maluquer
  8. 1-1-1841 Ramon Ferrer i Garcés
  9. 17-11-1841 Tomàs Maria de Ouintana
  10. 1-1-1842 Josep Maria de Freixes
  11. 16-4-1843 Josep Maluquer
  12. 21-11-1843 Josep Bertran i Ros
  13. 27-1-1844 Josep Parladè
  14. 1-1-1846 Erasme de Janer i de Gònima
  15. 20-8-1846 Tomàs Metzger
  16. 8-9-1847 Pere Bardají
  17. 17-2-1848 Domènec Portefaitx
  18. 13-1-1849 Sebastià Garcia i Pego
  19. 16-2-1849 Juan Pérez Calvo
  20. 21-2-1851 Ramon de Paternó
  21. 9-12-1851 Santiago Luis Dupuy
  22. 31-12-1852 Josep Bertran i Ros
  23. 21-1-1854 Antoni Aheran
  24. 7-9-1854 Ramon Ferrer i Garcés
  25. 28-11-1854 Antoni Viadera
  26. 7-8-1855 Josep Molins i Negre
  27. 22-7-1856 Francesc Permanyer
  28. 20-10-1856 Ramon Figueres
  29. 22-7-1858 Josep Santamaria
  30. 10-4-1863 Joan Madremany
  31. 1-12-1863 Valentín Cabello
  32. 4-2-1865 Antonio de Quevedo Donis
  33. 23-2-1866 Ramon de Mazón
  34. 19-8-1866 Emilio Manuel de Ortega
  35. 26-10-1866 Luis Rodríguez Tréllez
  36. 27-8-1867 Juan López de Bustamante
  37. 1-10-1868 Salvador Maluquer
  38. 1-1-1869 Francesc Sunyer i Capdevila
  39. 3-2-1869 Santiago Soler i Pla
  40. 26-9-1869 Francesc Soler i Mates
  41. 1-2-1872 Francesc de Paula Rius i Taulet
  42. 12-2-1873 Narcís Buxó i Prats
  43. 24-8-1873 Miquel González i Sugranyes
  44. 6-1-1874 Francesc de Paula Rius i Taulet
  45. 31-12-1874 Odó Ferrer i Nin
  46. 5-1-1875 Ramon de Sentmenat i Despujol, marquès de Ciutadilla
  47. 23-5-1876 Manuel Girona i Agrafel
  48. 1-3-1877 Albert Faura i Aranyó
  49. 14-6-1879 Enric de Duran i de Duran
  50. 14-3-1881 Francesc de Paula Rius i Taulet
  51. 15-2-1884 Albert Faura i Aranyó
  52. 29-7-1884 Joan Coll i Pujol
  53. 15-12-1885 Francesc de Paula Rius i Taulet
  54. 1-1-1890 Fèlix Macià i Bonaplata
  55. 29-7-1890 Joan Coll i Pujol
  56. 1-7-1891 Manuel Porcar i Tió
  57. 19-11-1892 Domènec Martí i Gofau
  58. 10-1-1893 Camil Fabra i Fontanals, marquès d’Alella
  59. 1-4-1893 Manuel Henrich i Girona
  60. 1-1-1894 Josep Collaso i Gil
  61. 8-4-1895 Josep Rius i Badia
  62. 16-6-1896 Josep Maria de Nadal i Vilardaga
  63. 1-7-1897 Joan Coll i Pujol
  64. 20-10-1897 Josep Collaso i Gil
  65. 27-4-1898 Josep Griera i Dulcet
  66. 17-3-1899 Bartomeu Robert i Ybarzàbal
  67. 18-10-1899 Josep Milà i Pi
  68. 7-11-1900 Joan Coll i Pujol
  69. 23-3-1901 Joan Amat i Sormaní
  70. 27-12-1902 Josep Monegal i Noguès
  71. 26-5-1903 Guillem de Boladeres i Romà
  72. 16-7-1904 Gabriel Lluch i Anfruns
  73. 22-7-1905 Ròmul Bosch i Alsina
  74. 16-12-1905 Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao
  75. 5-9-1906 Domènec Sanllehy i Alrich
  76. 1-7-1909 Joan Coll i Pujol
  77. 16-11-1909 Josep Collaso i Gil
  78. 17-2-1910 Josep Roig i Bergadà
  79. 6-12-1910 Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao
  80. 29-12-1911 Joaquim Sostres i Rey,
  81. 22-4-1913 Josep Collaso i Gil
  82. 11-11-1913 Joaquim Sagnier i Villavecchia
  83. 2-7-1914 Guillem de Boladeres i Romà
  84. 22-7-1915 Antoni Martínez i Domingo
  85. 29-2-1916 Manuel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola
  86. 26-6-1917 Antoni Martínez i Domingo
  87. 26-12-1917 Josep J. Rocha
  88. 1-1-1918 Manuel Morales Pareja
  89. 7-5-1919 Antoni Martínez i Domingo
  90. 6-3-1922 Ferran Fabra i Puig, marquès d’Alella
  91. 1-10-1923 Josep Banqué i Feliu
  92. 17-10-1923 Fernando Álvarez de la Campa
  93. 15-9-1924 Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver
  94. 26-2-1930 Joan Antoni Güell i López, comte de Güell
  95. 14-4-1931 Jaume Aiguader i Miró
  96. 1-2-1934 Carles Pi i Sunyer
  97. 7-10-1934 José Martínez Herrero (interí)
  98. 13-1-1935 Joan Pich i Pon
  99. 30-10-1935 Francesc de Sales Jaumar i de Bofarull (interí)
  100. 24-12-1935 Ramon Coll i Rodés
  101. 17-2-1936 Carles Pi i Sunyer
  102. 1-7-1937 Hilari Salvador i Castell
  103. 27-1-1939 Miquel Mateu i Pla
  104. 18-4-1945 Josep Maria d’Albert i de Despujol, baró de Terrades
  105. 6-3-1951 Antoni Maria Simarro i Puig
  106. 19-3-1957 Josep Maria de Porcioles i Colomer
  107. 17-5-1973 Enric Masó i Vázquez
  108. 18-8-1975 Joaquim Viola i Sauret
  109. 6-12-1976 Josep Maria Socias i Humbert
  110. 1-6-1905 Manuel Font i Altaba (en funcions)
  111. 19-4-1979 Narcís Serra i Serra
  112. 2-12-1982 Pasqual Maragall i Mira
  113. 26-9-1997 Joan Clos i Matheu
  114. 8-9-2006 Jordi Hereu i Boher
  115. 1-7-2011 Xavier Trias i Vidal de Llobatera
  116. 13-6-2015 Ada Colau i Ballano

La història

Els precedents

Les restes més antigues de l’ocupació humana de Barcelona es documenten al Morrot, a la muntanya de Montjuïc, on s’ha descobert un taller d’explotació de jaspi per a l’elaboració d’instrumental lític que estigué en ús des de l’Epipaleolític fins a l’edat del bronze. D’època posterior és l’assentament excavat a Sant Pau del Camp consistent en diverses llars de foc, sitges i enterraments que corresponen a diferents moments d’ocupació del Neolític antic (5000-3500 aC), el bronze antic (2000-1500 aC) i el bronze final (1100-700 aC). Testimoni també de la fi del Neolític mitjà (3500-2000) és un grup de sis sepulcres de fossa al carrer del Pi i del Neolític final (2000-15000 aC) són i un sepulcre de fossa amb fragments de ganivets de sílex al turó de Monterols, un petit poblat de cabanes circulars prop de l’Hospital de Sant Pau i alguna troballa aïllada de la mateixa cultura.Cap al segle VII aC hom pot comprovar una primera arribada de gent, de raça cèltica, que portà la metal·lúrgia, la incineració dels morts i la ceràmica amb decoració geomètrica.

L’origen ibèric

Diferents materials permeten datar l’ocupació d’aquesta zona almenys des del segle VI aC. Al pla de Barcelona hi hagué poblats al cim del Putxet i del turó de la Rovira i a Montjuïc. A aquest darrer, el més important, podria correspondre el nom de Laie de les monedes i dels texts antics, i potser també el de Bàrcino (la duplicitat de noms era freqüent en ciutats indígenes on s’establien colonitzadors que n'imposaven un de nou). Malgrat que hom ha suposat que es tractava de dues poblacions diferents, una de les quals emplaçada al mont Tàber, no hi han estat trobades restes convincents anteriors al segle I aC. Per contra, tot i que la població de Montjuïc resta probablement amagada sota el castell actual, han estat trobats vestigis importants, entre altres, d’una necròpoli (una dotzena de sitges) al vessant oriental, originada al segle III aC i, posteriorment, s’han trobat restes del gran nucli de Montjuïc al vessant sud i sud-est del turó del Castell del Port. Es tracta principalment d’un conjunt d’una vintena de sitges de gran capacitat d’emmagatzematge que confirmen el caràcter portuari d’aquesta zona, encara conservat en la toponímia moderna. Una llegenda, formada al segle XIII i d’origen erudit, suposa que Hèrcules fundà Barcelona, on havia arribat des de Tebes per mar. La fundació havia estat atribuïda, també, a Amílcar, per la semblança del nom de Bàrcino amb el llinatge Barca, i a Anníbal, que travessà l’Ebre.

La romanització

Els primers vestigis a Barcelona de la presència dels romans, que a partir del 218 aC, durant la segona guerra Púnica, dominaren el litoral al nord de l’Ebre, foren trobats a la banda meridional i occidental de Montjuïc; cal esmentar una làpida del segle I aC amb el nom de Caius Coelius, duovir, a qui tradicionalment ha estat atribuïda la construcció d’un recinte emmurallat pròxim a la ciutat ibèrica de Montjuïc i al port que s’obria entre la desembocadura del Llobregat i aquesta muntanya (aquest port, probablement, hauria perdut valor a causa dels al·luvions del riu, amb la consegüent decadència de la Barcelona de Montjuïc). Segons aquesta interpretació, l'oppidum parvum citat per Pomponi Mela (segle I) corresponia encara a aquest emplaçament.

Columnes corínties del temple romà d’August, al cim del mont Tàber, conservades in situ al local del Centre Excursionista de Catalunya del carrer del Paradís
© Fototeca.cat
Excavacions posteriors, però, han permès descartar que la làpida esmentada fes referència a un primer nucli romà establert a Montjuïc, l’existència del qual no s’ha pogut confirmar. Cap al final del segle I aC, sota la protecció de Juli Cèsar i d’August, fou fundada la colònia, una de les dotze de la Tarraconense, adscrita a la tribu Galèria, dita Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, al mont Tàber, el qual aleshores constituïa encara un promontori que facilitava l’accés des de la mar. Els seus habitants foren anomenats barcinonenses i, algunes vegades, fauentini. La ciutat, esmentada ja al segle II per Plini i per Ptolemeu, és descrita per Ruf Fest Aviè (segle IV) com un indret agradable, de terra fèrtil i amb port acollidor. El temple, construït al començament del segle I, dedicat possiblement a August, era perípter i hexàstil, d’ordre corinti, amb les columnes de 9 m d’alçària, quatre de les quals es conserven. Del segle II, temps de la màxima prosperitat de la colònia, són les restes de dos aqüeductes relacionats probablement amb les termes fetes construir per Luci Minici Natal, pare i fill. La ciutat fou construïda en la forma colonial, amb la creuera del decumanus i del cardo maximus (els actuals carrers del Bisbe i de la Ciutat, d’una banda, i del Call i de la Llibreteria, de l’altra), i el fòrum (la plaça de Sant Jaume) al mig. Sembla probable que la ciutat estigués voltada d’una muralla amb quatre portes als extrems de les dues vies principals. És dubtosa l’existència d’un teatre, i encara més la d’un amfiteatre; per contra, una socolada descoberta a la casa de l’Ardiaca pot correspondre a un arc triomfal, dedicat a Luci Licini Sura, el general de Trajà que havia disposat l’erecció de l’arc de Berà. Un llibert seu, el sevir augustal Luci Licini Secund, tenia a Barcelona prop de vint monuments, algun dels quals amb estàtua. Dos centenars d’inscripcions i un nombre igual d’obres d’escultura, especialment testes, han estat descobertes fins ara, així com una via sepulcral dels segles II i III amb nombroses ares, esteles i cupae (la forma de cupa de pedra construïda amb reble i morter i la profusió de representacions de la testa de Medusa són notes típiques dels enterraments de Barcelona). Nombroses inscripcions honorífiques són dedicades a edils, decurions, duumvirs, flàmens, sevirs augustals i d’altres càrrecs municipals, així com a personatges importants, com els dos Minici, Luci Pedani Eufroni i Luci Cecili Obstat (que creà una festa anual per als lluitadors de la palestra). Entre l’aristocràcia senatorial, al darrer terç del segle I, apareixen els noms indígenes. Les inscripcions donen a conèixer també l’existència de collegia menestrals. Diverses vil·les rústiques envoltaven la ciutat.

La ciutat baixromana i la dominació visigòtica (260-717)

La prosperitat de la ciutat augmentà a partir del segle II. Hom calcula la població d’aquesta època entre 3.500 i 5.000 habitants. Vers el 260 es produïren incursions d’hordes alamàniques que atacaren Barcelona, així com les altres poblacions veïnes. D’aquesta època són les primeres dades de la presència d’una comunitat cristiana com a conseqüència de la persecució de Dioclecià. No és provada l’existència de pretesos primers màrtirs (el bisbe Sever i Medir), i també ha estat discutida la d’una Eulàlia altra que la de Mèrida. És segur, altrament, el martiri de l’africà Cugat, empresonat a Barcelona. El primer bisbe documentat és Pretextat. A mitjan segle IV, Pacià, un dels seus successors, fou una de les grans figures de la vida cultural, en una època de decadència política i econòmica, en la qual l’autoritat eclesiàstica esdevingué l’autèntic defensor civitatis. Contemporani seu fou Paulí de Nola, que passà una part de la seva vida a Barcelona. En els seus escrits, la ciutat apareix ja amb una vida parroquial organitzada i amb unes primeres comunitats monàstiques. Entre els costums ciutadans, Pacià esmenta la festa del cervatell, similar a les festes saturnals. De la primitiva basílica, dedicada a la Santa Creu, es conserven restes sota l’actual catedral. Barcelona, com tota la Tarraconense, restà sotmesa a l’emperador d’Occident fins a la caiguda de l’Imperi. El 415, però, el rei visigot Ataülf, casat amb Gal·la Placídia, germana d’Honori, s’hi establí, fugint del blocatge a què els romans l’havien sotmès al sud de la Gàl·lia. Fou pels volts d’aquest any, a inicis del segle V, de quan s’ha pogut datar la reconstrucció de la muralla i no, com s’havia suposat tradicionalment, al final del segle III, com a conseqüència de les incursions alamàniques. La nova muralla no era més que un folre adossat a la primera, afegint-hi un elevat nombre de torres quadrades i, al costat sud-oriental, un cos sortint que protegia la zona portuària. Contemporàniament, la xarxa viària de la ciutat, estrictament ortogonal, definia uns blocs d’habitatges aproximadament quadrats, d’uns 50 m de costat i uns 2.000 m2 de superfície. A més de la muralla, de l’època baiximperial, l’element més important és el conjunt episcopal format per un pòrtic de tres naus, un baptisteri i la basílica, situada sota la catedral actual. La necròpoli a l’actual Santa Caterina, possiblement amb una aula paleocristiana, es pot relacionar hipotèticament amb un lloc de culte a sant Cugat en l’indret suposat del seu martiri a la plaça del mateix nom. Excavacions més recents han posat al descobert les restes d’unes termes públiques a la plaça de Sant Miquel, al costat de les quals s’aixecava una gran casa. La ciutat fou durant uns quants mesos (fins a l’assassinat d’Ataülf el 415) la cort del regne visigòtic. També degué ésser, enfront d’Honori, el centre de l’usurpador Màxim (418-422), per tal com hi foren encunyades les seves monedes. Encara Sebastià, pretendent també al tron imperial, ocupà la ciutat durant tot el 444. Coincidint amb la caiguda de l’imperi d’Occident (476) la ciutat caigué sota el poder del regne visigòtic de Tolosa. Durant les lluites provocades per la successió d’Alaric II, el seu fill bastard Gesaleic s’hi refugià; en fugí el 510, quan fou ocupada pel duc Ibbas, que en feu centre d’operacions. El 531 Amalaric morí assassinat a Barcelona, possiblement per instigació de l’ostrogot Teudis, que, després de proclamat rei, hi establí novament la capital del regne visigòtic. El 540 hi tingué lloc un concili presidit pel metropolità de Tarragona. En morir Teudis assassinat, el 548, el centre del regne es desplaçà cap a l’interior d’Hispània. La donació a l’Església oficial ariana, sota Leovigild, dels béns de la catòlica, consolidà la dualitat episcopal de la ciutat: mentre que probablement la basílica de la Santa Creu fou la catedral ariana, Sant Just fou la catòlica. Sota el regnat de Leovigild foren encunyades a Barcelona monedes d’or de tipus bizantí; en els regnats posteriors les monedes encunyades són ja de tipus visigòtic. El 672 el duc Paulus hi fou proclamat ‘rei sobirà d’Orient’, però hagué de capitular davant Vamba.

Del domini islàmic al domini carolingi (717-985)

Després de la renúncia del rei visigot Àkhila II a Damasc (713), el visir al-Hurr, de camí cap al Pirineu, ocupà Barcelona (717-718), que s’incorporà al món islàmic governada per autoritats militars musulmanes; a llur costat, però, es mantingueren les autoritats eclesiàstiques i civils anteriors. Arran de la proclamació de la independència d’'Abd al-Raḥmān a Còrdova, el valí de Barcelona (i potser de Girona) Sulaymān ibn al-'Arabī, per tal d’emancipar-se de Còrdova, demanà ajut a Carlemany, a qui oferí l’aliança dels valís de la frontera superior, i el convencé de travessar els Pirineus. L’expedició de Carlemany a Saragossa (778), malgrat el seu fracàs, fou l’origen de la penetració franca al sud dels Pirineus. El 797 el musulmà Zado, que s’havia emparat de Barcelona enfront de Còrdova, posà la ciutat sota la potestat de Carlemany. Però quan Lluís el Piadós s’hi dirigí l’any següent, Zado li hi negà l’entrada. El 801 fou decidida a Tolosa la conquesta de Barcelona per un exèrcit aquità, sota les ordres del mateix Lluís, però comandat de fet per Guillem de Tolosa i Rostany de Girona. El setge durà tot l’estiu; a la tardor, els indígenes pactaren la rendició a canvi d’un estatut jurídic, més tard aplicat a tots els hispani (815): sobirania de l’emperador, servei militar sota el comandament del comte, respecte a les propietats, administració de la justícia (llevat per a les causes majors, reservades al comte) segons la llei visigòtica, exempció d’imposts; els musulmans abandonaren la ciutat lliurement. Lluís el Piadós entrà a Barcelona solemnement i nomenà comte el got Berà. El bisbat barceloní passà a la dependència del metropolità de Narbona. La ciutat esdevingué durant alguns segles la plaça forta més important de la frontera meridional del regne franc i el centre del comtat-clau de la Gòtia comtat de Barcelona. El 815 i el 827 fracassaren les escomeses musulmanes davant les muralles de la ciutat, però el 852 fou presa i devastada. El 897 Barcelona fou evacuada per la població civil, davant l’amenaça del valí de Lleida Llop ibn Muhammad ibn Llop. L’actuació dels comtes, més interessats en les lluites pel poder franc que no en l’administració del país, provocà sovint la petició al rei, per part dels barcelonins —de llurs bisbes o de les naixents comunitats de ciutadans encara sense estructura permanent—, de la confirmació o l’atorgament de garanties. És especialment significativa la presència a Tolosa, el 844, prop de Carles el Calb, d’un grup de ciutadans de Barcelona, als quals el rei confirmà i renovà en forma col·lectiva els capitulars concedits per Carlemany i Lluís el Piadós. El comte era auxiliat pel vescomte i, en el govern local de la ciutat, tant en l’aspecte militar i de policia com en l’administratiu i de justícia menor, pel vicari o veguer. El bisbe, a qui el rei encomanava el compliment dels capitulars i la protecció dels desvalguts, assumia sovint la representació de la ciutat. Vers el 874 tingué lloc a Santa Maria del Mar la descoberta d’un cos atribuït a santa Eulàlia i el seu trasllat a la catedral. Al voltant de la catedral i de la seva canonja sorgí un centre cultural amb escola, scriptorium i biblioteca, on destacà, a la fi del segle X, l’ardiaca Sunifred Llobet. A més de la catedral i de les altres esglésies urbanes (Sant Just, Sant Miquel i Sant Jaume) hi havia extramurs Santa Maria del Pi, Santa Maria de les Arenes o del Mar, Sant Julià de Montjuïc, el monestir de benedictins de Sant Pau del Camp (anterior al 911) i el de benedictines de Sant Pere de les Puelles (945). Els jueus, nombrosos a Barcelona, habitaven en una comunitat separada —el call— i posseïen ja en aquella època el cementiri de Montjuïc. Constituïen el nucli actiu que exercia el comerç, la petita indústria, la medicina, etc.; foren l’element propulsor de les relacions amb Al-Andalus. El comerç marítim, a mans de mercaders cristians, es desenvolupà a través del cabotatge amb els ports mediterranis musulmans. La ciutat es beneficià també de la transformació que per a l’agricultura del pla de Barcelona representà la construcció, a mitjan segle X, pel comte Miró, de dues séquies que utilitzaven l’aigua derivada del Llobregat i del Besòs. Aquesta darrera, coneguda després amb el nom de rec Comtal o Regomir, era paral·lela a la strata Francisca, variant de l’antiga via Augusta Romana feta pels francs. Afeblit el poder reial franc, des del govern del comte Guifré I (878-897), la primera meitat del segle X fou un període de reclusió per a la ciutat, però durant el govern de Borrell II (947-992) les relacions amb Còrdova i amb Roma anaren creixent.

La capital d’un nou estat (985-1200)

El 985 Barcelona sofrí la devastadora envestida d’Almansor, destinada a l’obtenció d’un botí. Borrell II intentà de tallar el pas al nombrós exèrcit musulmà, però fou severament derrotat. El primer de juliol, mentre una esquadra fondejava davant la ciutat, els musulmans arribaren davant les muralles, que resistiren sis dies l’escomesa. Barcelona fou presa, saquejada i incendiada, igualment com els monestirs del voltant; els habitants de la ciutat i els habitants del comtat que s’hi havien refugiat foren morts o fets captius. L’ocupació durà sis mesos. El rescat dels captius, en gran part traslladats a Còrdova, fou llarg i difícil. Un gran nombre de barcelonins de posició sojornaren llarg temps a la cort califal, entre ells el vescomte Udalard, l’ardiaca Arnulf, el jutge Orús i el mercader Marcús. Com a reacció, aprofitant l’esfondrament del califat de Còrdova, el comte prescindí definitivament del regne franc, que travessava aleshores una crisi profunda. Barcelona esdevenia així la capital d’un estat de fet independent. La ciutat no es refeu totalment fins al govern de Ramon Berenguer I (1035-76). Extramurs hom fundà noves esglésies, com la de Sant Cugat del Rec (1023), nucli d’un futur barri al llarg del camí del Vallès, i la de Santa Maria de Port (esmentada el 1030), annexa al castell vescomtal de Port. Altres “viles noves” anaven formant-se al voltant de Santa Maria del Mar i de Santa Maria del Pi. El 1054 el bisbe Guislabert inicià la construcció d’una nova catedral, consagrada solemnement el 1058. Al maig del 1064 hi tingué lloc una magna assemblea sota la presidència del legat pontifici Hug Candi i dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis, en la qual fou preparada una expedició contra Barbastre; paral·lelament una assemblea laica promulgà un important text legal que garantia els drets dels vassalls, magnats i cavallers, el qual fou el nucli primitiu dels Usatges de Barcelona compilats el 1150. Fou important per a la ciutat l’actuació del bisbe Oleguer (1116), restaurador de la seu arquebisbal de Tarragona i promotor de la introducció dels hospitalers i dels templers; aquests darrers obtingueren el 1134 una part de la muralla del sector sud-occidental, en la qual edificaren llur residència. Gràcies a l’afebliment de les taifes musulmanes, els comtes aconseguiren de cobrar elevades pàries. Aquests tributs i el comerç amb aquests territoris, especialment amb València, sovint com a intermediària del comerç d’esclaus, feren de Barcelona la porta d’entrada de l’or a l’Europa occidental. La importància naval de Barcelona era creixent, malgrat la competència d’algunes ciutats italianes (especialment de Gènova). Del seu port sortí el 1114 l’estol de naus catalanes, italianes i occitanes que conquerí Eivissa i Palma el 1115; però Ramon Berenguer III hagué de tornar precipitadament davant l’atac dels almoràvits a Barcelona, els quals l’assetjaren durant dos dies. El progrés urbà fou espectacular al segle XII: els ravals augmentaren notablement, tant la Vilanova del Mar com la de Sant Pere, amb el monestir de Sant Pere i l’església de Sant Cugat, i els barris entre les muralles i la Rambla. Foren construïts nous nuclis al voltant del nou monestir de Santa Anna, de l’orde del Sant Sepulcre, i del palau de Valldaura, al carrer Comtal, cedit el 1172 als cistercencs. A l’est de Sant Pere fou construïda la canonja augustiniana de Santa Eulàlia del Camp (1155). A mitjan segle XII foren edificats dos hospitals: el de mesells, del qual es conserva l’actual capella de Sant Llàtzer, i un altre fundat el 1147 pel mercader Bernat Marcús. Prop del port hi havia l’alberg de pelegrins de Sant Nicolau. La més poderosa de les classes urbanes era formada pels ciutadans —habitants de la ciutat emmurallada— i pels burgesos —residents als burgs o suburbis— dedicats principalment al comerç, especialment al marítim. Els menestrals, molt nombrosos, tenien poca força, així com els pagesos, els mariners i els pescadors. El comerç marítim explica el gran nombre d’estrangers que residien a la ciutat (pisans, genovesos, sicilians, bizantins, egipcis, sirians) i l’existència d’unes drassanes al costat del port. A la Vilanova del Mar hi havia tres alfòndecs, i aviat s’hi traslladaren els canviadors, professió exercida des d’aleshores indistintament per jueus i per cristians. La comunitat jueva, de ritu asquenazita, estava estretament relacionada amb les occitanes. Els militars no intervenien en la vida ciutadana sinó com a membres de la cort, llevat d’algunes poques famílies, com els Bell-lloc i els Montcada. La majoria d’escrivans, jutges i funcionaris eren en general fadristerns de la classe militar pertanyents a la clerecia secular. L’administració general de la ciutat afectava només els ciutadans i els burgesos, per tal com la clerecia i la noblesa gaudien d’exempcions i els jueus depenien directament del comte. Al segle XII la cort comtal, amb l’assemblea de magnats, el tribunal del comte i una cancelleria rudimentària, era l’organisme superior de l’estat. El veguer, que residia al vell castell dels vescomtes, detenia el poder judicial, criminal i civil, així com funcions de policia, i tenia com a auxiliars un sotsveguer o uns quants. El batlle exercia funcions administratives o fiscals. Al voltant del veguer s’anà formant un grup consultiu que amb el temps el relegà a un paper secundari. La vida cultural era a les mans de la clerecia, al voltant de la biblioteca i de l’escola catedral, de la qual destaca la figura de Renall. Al costat d’aquesta cultura cristiana, fonamentalment jurídica i gramatical, hi hagué un nucli de poetes, teòlegs, juristes i matemàtics jueus.

La formació del municipi barceloní (1200-1285)

Al segle XIII Barcelona esdevingué residència habitual de la cort i, alhora element decisiu en les activitats de l’estat i en les relacions internacionals. Dels membres enriquits de la primitiva oligarquia, que sovint ja no exerciren de comerciants directament, sinó que mantenien la direcció dels afers i administraven llurs propietats a la ciutat, sorgí la classe privilegiada dels ciutadans honrats. U

Barcelona Claustre de Sant Pau del Camp
© Fototeca.cat
na nova classe de mercaders es formà a base de gent sense béns immobles i d’escàs capital que, a través de préstecs o d’un tractat fiduciari anomenat comanda, esdevenien simples mandataris dels capitalistes. La política d’expansió marítima iniciada per Jaume I coincidia amb les aspiracions mercantils de la ciutat: durant la preparació de la conquesta de Mallorca el rei concedí una “acta de navegació” (1227) per la qual era prohibit a tot vaixell estranger de carregar mercaderies a Barcelona mentre hi hagués vaixells catalans disponibles; en la conquesta de l’illa, la marina barcelonina tingué el paper principal (la flota fou armada, avituallada i comandada pel veguer de Barcelona Ramon de Plegamans, membre de la gran burgesia mercantil). El comerç barceloní obtingué la llibertat de comerç amb Mallorca (1230) i fou alliberat de tota imposició reial als territoris de la corona (1232). En la conquesta de València (1238), Barcelona forní 300 homes, 300 cavalls i onze galeres. A més d’ésser el port d’exportació dels productes del Principat (oli, vi i sal de Cardona), era el punt de distribució cap a l’interior de les mercaderies de luxe d’Orient. D’una manera temporal o permanent comerciants barcelonins s’establiren al llarg de la costa mediterrània, especialment al nord d’Àfrica (Tunis), fins al punt de condicionar la política exterior de la monarquia. A mitjan segle XIII cristal·litzaren les institucions marítimes que s’havien anat formant: el 1258 foren promulgades per Jaume I les Ordinacions de la Ribera de Barcelona; el 1279 fou autoritzada per Pere II als mercaders barcelonins l’elecció de deu jutges per a llurs afers, precedent dels consolats de mar. Els Costumes de la Mar, l’aplicació dels quals és documentada ja a Barcelona el 1232, foren el nucli del futur Llibre del Consolat de Mar. Els creixents interessos comercials a ultramar feren necessari l’establiment d’alfòndecs (el de Tunis és esmentat el 1252) i el nomenament de cònsols, representants no solament dels interessos barcelonins, sinó també de la resta del comerç català (inclòs el valencià i el mallorquí) i del mateix rei, amb el dret de jutjar llur compatriotes en matèria civil i criminal. El 1266 i el 1268 Jaume I traspassà a Barcelona el dret de nomenar els cònsols. Arribaren en aquella època fins al nombre de 47 les ciutats amb representació consular barcelonina.

Al segle XIII augmentà la importància dels juristes, professió cada vegada més secularitzada, i dels metges, jueus encara en llur majoria. Gràcies a la cort reial, també es desenvoluparen les professions de notari i d’escrivà i augmentà el nombre de nobles i cavallers establerts a la ciutat. La classe menestral, cada vegada més nombrosa i organitzada, fou reconeguda legalment en les constitucions de pau i treva del 1200, on el rei Pere I prenia sota la seva protecció tota la menestralia. La indústria tèxtil fou important des del primer moment, així com la fabricació d’armes i la construcció naval. La introducció de nous ordes conventuals fou l’origen d’una profunda transformació de l’Església barcelonina: els dominicans, establerts el 1219, obtingueren la capella de Santa Caterina del barri de Sant Pere; els franciscans, arribats també al començament del segle, s’establiren el 1247 a l’hospital de Sant Nicolau; les clarisses arribaren poc temps després i s’instal·laren a la Ribera. Pere Nolasc, aconsellat per Ramon de Penyafort, fundà l’orde de la Mercè (establert a l’hospital de Santa Eulàlia, a la Ribera), i Maria de Cervelló, cap al 1265, l’orde de les mercedàries. Extramurs s’instal·laren els monestirs de Jonqueres, de benedictines (1269), i de Valldonzella, de cistercenques (1263). Foren creades noves fundacions benèfiques: l’hospital de l’orde de Sant Joan (1205), el de Santa Eulàlia del Camp (1221) i els d’en Colom (1226) i d’en Vilar (1256), a més de l’organització de l’Almoina canonical (1217). El call jueu adquirí un gran desenvolupament. L’aljama barcelonina depenia directament del rei a través del batlle: els jueus estigueren cada vegada més lligats a la corona gràcies a llurs serveis com a prestadors, administradors i metges, i n'obtingueren diversos privilegis; la sinagoga (que emparava una escola talmúdica) gaudia del dret d’asil i els jueus tenien dret a la treva i eren exempts de portar la marca infamant.

L’estatut municipal data del regnat de Jaume I. Ja des del final del segle XI, però, la introducció, al costat del veguer, dels prohoms (jutges o experts de l’estament dels ciutadans) fou un embrió de representació ciutadana. El 1249 Jaume I nomenà un consell de quatre prohoms, amb el títol de paers, de mandat anual, representants dels ciutadans davant el veguer i el batlle, que podien fer-se ajudar per vuit consellers suplementaris i reunir una assemblea general de ciutadans per motius d’utilitat col·lectiva. Reduït a un sol consell de vuit membres el 1257 (i a sis el 1260), havia de designar, juntament amb el veguer, una assemblea de 200 ciutadans que havia de substituir ordinàriament l’assemblea general. El 1260 l’actuació del veguer restà supeditada als consellers, ara ja amb funcions executives; el 1265 llur nombre es reduí a quatre, i el de membres de l’assemblea, a cent (el famós Consell de Cent Jurats, que podia ésser convocat totalment o parcialment; la convocatòria parcial, per terços, donà lloc al Trentenari). Al consell de Cent hi havia representats tots els estaments (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals), però amb l’hegemonia d’una oligarquia de ciutadans honrats que monopolitzà ràpidament el càrrec de conseller. El 1274 fou fixada definitivament l’organització municipal: cinc consellers designaven els cent jurats del consell, i inversament, els cinc consellers eren elegits cada any pel consell. El 1284 el privilegi Recognoverunt proceres codificà el conjunt de costums vàlid per a Barcelona i el seu territori. El veguer, cada vegada més especialitzat en l’ordre públic i en la jurisdicció sobre casos criminals des del 1257 disposà de la host (dita també sagramental), milícia formada per habitants de la ciutat i del territori.

Els barris nous de la ciutat restaren incorporats al segon recinte emmurallat, iniciat en temps de Jaume I, durant la primera meitat del segle XIII. Les obres començaren amb la muralla de la Rambla, que seguia per la vora esquerra de l’arenal (amb les portes de Santa Anna, Ferrissa, de la Boqueria i de Trentaclaus o dels Ollers), continuada fins a envoltar el convent de Sant Francesc (amb la porta de la Drassana). Fou posterior la muralla que tancava la ciutat pel nord amb la porta dels Orbs (després, de l’Àngel), la de Jonqueres i el portal Nou (1295). La zona de la platja era lliure de muralles. Els torrents es transformaren en carrers, i llurs aigües, així com les del rec Comtal, foren desviades. L’antic mercat, dit plaça del Blat, fou reservat al comerç de cereals, mentre es formaven altres mercats especials: places de l’Oli, del Vi i de la Llana; el Born i el pla d’en Llull foren grans mercats generals. Es formà lentament un nou raval entre la Rambla i Montjuïc.

Al costat de l’escola de gramàtica de la catedral, la canonja continuà formant juristes que tingueren un paper important en la introducció del dret romà: Ramon de Penyafort, Ramon de Caldes i Pere Albert. A la fi del segle XIII, però, la comunitat dominicana de Santa Caterina, amb una important biblioteca, esdevingué un centre d’estudis teològics i jurídics, on destacà la figura de Ramon Martí. Les grans construccions i decoracions barcelonines seguiren la tradició romànica, amb influència italiana i islàmica; en resten una part del palau episcopal, amb la capella actualment de Santa Llúcia, i el claustre del monestir de Sant Pau i, de les obres de la catedral dutes a terme aleshores, la porta de marbre, actualment al claustre. Els dominicans introduïren el gòtic procedent de França en la construcció (1245) de l’església de Santa Caterina.

Centre econòmic mediterrani (1285-1387)

Durant el segle XIV Barcelona fou nucli integrador d’una potència essencialment mediterrània. La burgesia barcelonina compartí els interessos de la monarquia, tant en els seus conflictes interiors amb la noblesa com en les guerres de conquesta (Sicília, Sardenya, Còrsega, Grècia), que havien d’oferir nous punts de suport al comerç i havien de millorar notablement les seves posicions davant Gènova. A l’exèrcit reial figuraven personatges sorgits de les altes classes barcelonines, com Romeu Marimon de Plegamans o l’almirall Ramon Marquet. Com a compensació, foren confirmats i s’incrementaren els instruments de poder de Barcelona. La guerra era així mateix un estímul econòmic per a la indústria i el comerç barcelonins. El primer cens de la ciutat, del 1365, dona 7 641 focs (uns 34.384 h), més uns 500 focs al pla de Barcelona, amb alguns nuclis importants, com Sarrià i Sant Andreu.

L’expansió comercial prosseguí: la ciutat aconseguí una posició favorable a l’imperi bizantí (1296), a Síria i a Egipte; fou també molt actiu el comerç amb el nord d’Àfrica, amb Granada, amb Xipre, amb Creta i amb la Petita Armènia; a Sicília, a Nàpols, a Còrsega i a Sardenya la posició dels barcelonins s’aproximà cada vegada més a la dels genovesos; llur presència fou cada vegada més freqüent a Montpeller, a la costa provençal, a Avinyó, a París, a les fires de Xampanya, a Baiona, a Bordeus, a Flandes, a Holanda, a Anglaterra i a Sevilla, l’única ciutat castellana amb una important colònia barcelonina. Al costat de la comanda aparegueren les grans societats de fort capital i de llarga durada; els mercaders disposaven ja de capitals propis. Característica de Barcelona era l’absència de banquers; els canviadors, però, evolucionaren i actuaren de dipositaris i de prestadors. Cap al 1340 es generalitzà la pràctica del municipi de prendre diners en préstec en forma de censals obligant les imposicions municipals, cosa que esdevingué una de les formes d’inversió preferides pels capitalistes barcelonins. Al final del segle XIV aparegueren les lletres de canvi. Per als afers mercantils i marítims, sostrets de la jurisdicció del batlle, fou establert el 1347 el tribunal del consolat de mar, que no feia sinó recollir l’organització consuetudinària barcelonina; els dos cònsols eren elegits anualment pels consellers, així com el jutge d’apel·lacions, al qual fou afegit més tard un consell de 20 mercaders. Del segle XIV és l’organització definitiva de les corporacions menestrals; notaris, advocats, metges, especiers i apotecaris —professions desenvolupades paral·lelament a l’administració pública i a l’augment del nivell de vida—, formaren, ensems amb els argenters i els barbers i cirurgians, l’estament dels artistes. El govern de l’aristocràcia ciutadana limità els privilegis dels jueus: des del 1282 foren exclosos dels càrrecs de veguer i de batlle; des del començament del segle XIV hom restaurà la utilització de signes distintius. Tot i que disposaven almenys de dues sinagogues, la major i la dels francesos, l’aljama barcelonina perdé la seva preeminència dins la monarquia. L’organització del municipi s’anà desenvolupant: creació dels càrrecs de síndic, advocat de la ciutat, escrivà racional, clavari i racional. Les prerrogatives dels consellers augmentaren i s’envoltaren d’un vistós protocol (com l’ús de la gramalla). Les reunions municipals, celebrades inicialment al palau comtal, tingueren lloc després als convents de Santa Caterina i de Sant Francesc; decidida la construcció d’un edifici propi, el 1373 fou inaugurada la gran sala de reunions per al Consell de Cent. Per a les qüestions de proveïment, mercats, control de monedes i d’obres i servituds urbanes fou instituït el 1339 el càrrec de mostassaf, ajudat des del 1378 per l’administrador de les places. Es desenvoluparen les obres públiques, que depenien dels dos obrers (càrrec establert el 1301): noves conduccions d’aigua a la ciutat, fonts públiques i la gran claveguera de la Rambla (1364). Les muralles del segle XIII foren completades, i el 1374, per indicació de Pere III, fou iniciat el darrer circuit de muralles que havia d’incloure el Raval (amb les portes de Sant Sever o de Canaletes, dels Tallers, de Sant Antoni i de Sant Pau), continuat al segle següent. La ciutat fou dividida en quatre quarters, que coincidien a la plaça del Blat, a més del Raval.

Els ordes religiosos prosperaren: els franciscans protegits per la família reial; els dominicans intervingueren activament en la vida intel·lectual: la reina vídua Elisenda de Montcada fundà el 1327 el convent de clarisses de Pedralbes; a mitjan segle fou fundat el de les Magdalenes; el 1392 els carmelites s’establiren al Raval; noves fundacions foren encara Sant Pere Màrtir (dominicanes), Sant Agustí (agustins reformats) i el priorat de Natzaret (cistercencs); els monestirs de Jonqueres i de Santa Eulàlia del Camp foren traslladats a l’interior de les muralles. Davant l’acumulació dels convents, els consellers obtingueren el 1370 el privilegi de no permetre noves fundacions i ampliacions. En aquesta època foren erigits els grans temples parroquials del Pi (1329), Sant Just (1343) i Santa Maria del Mar (1329-84), gràcies a la col·laboració de les confraries professionals. El bisbe i el capítol construïren grans residències particulars; a la fi del segle XIII fou iniciada la nova catedral. Són d’aquesta època les grans solemnitats religioses públiques, com la processó de Corpus (des del 1316). L’arquitectura religiosa i la civil s’adaptaren plenament als corrents del gòtic europeu, que adquirí aviat una forta personalitat. Hom construí el Palau Reial Major damunt l’antic palau comtal i, des del 1310, l’antiga casa dels templers esdevingué Palau Reial Menor. Fou iniciada la construcció de la llotja (1382), de les drassanes reials (1378) i del Pallol d’Avall (1387).

La crisi de la fi de l’edat mitjana (1387-1472)

El pas d’una conjuntura de desenvolupament a una altra de replegament que caracteritza la ciutat a partir de la segona meitat del segle XIV té l’origen en les crisis de subsistència (a Barcelona, la fam del 1333 sembla que causà 10 000 morts) i en les grans epidèmies iniciades amb la Pesta Negra (1348), en la qual moriren 4 dels 5 consellers i gairebé tot el Consell de Cent. La pesta reaparegué a Barcelona en 1362-63 i encara el 1371 i el 1396, i durant el segle XV es convertí en un flagell cíclic (1410, 1429, 1439, 1448, 1465-66, 1476, 1483, 1486, 1493-94, 1497). Malgrat l’afluència vers la ciutat des del camp, motivada per la puja de salaris que l’escassetat de la mà d’obra comportava i per la desorganització general de la vida rural, es produí una estagnació demogràfica (la població de mitjan segle XIV no fou sobrepassada fins 200 anys després) i la ciutat no sortí del seu recinte emmurallat fins al cap de cinc segles. Malgrat tot, el gran comerç subsistí i es produí una concentració de capital, afavorida per la mateixa crisi demogràfica. El salt de preus encoratjà l’especulació, i l’activitat marítima assolí el màxim al primer terç del segle XV; els préstecs al municipi i a la corona palesen l’alt nivell assolit per les fortunes privades. Aquesta riquesa especulativa anà acompanyada pel luxe entre la burgesia i la cort a partir de Pere III i de Joan I, coincidint amb un brillant moment cultural; aparegué l’humanisme, i la literatura cortesana es desenvolupà seguint models francesos i italians, alhora que eren organitzats des del 1395 els jocs florals. A partir de les corts del 1413 s’establí a Barcelona amb caràcter permanent la Diputació del General o Generalitat, organisme financer i militar del Principat. Però a aquesta prosperitat aparent corresponen ja unes primeres manifestacions de desequilibri i d’afebliment. El rei establí una complexa organització estatal (batllia general de Catalunya, cancelleria, audiència reial), alhora que el manteniment de la cort era cada vegada més costós; per això hagué de demanar ajuda financera a Barcelona, la qual anà obtenint en canvi un augment dels seus privilegis, que l’oligarquia ciutadana aprofità sovint en benefici propi. La potència de Barcelona comportà, a través de la institució del carreratge, que més de 30 localitats catalanes es posessin sota la seva protecció, alhora que adquiria baronies al voltant de la ciutat (Montgat, Montcada, Cervelló, Castellví), a l’extrem meridional del País Valencià (Elx i Crevillent) i a la ribera de l’Ebre (Flix i la Palma); aquestes últimes asseguraven, juntament amb els magatzems de Banyoles (Ribera d’Ebre) i de Miramar (Baix Camp), el proveïment de blat, preocupació constant de la ciutat des de mitjan segle XIV. La inferioritat econòmica de la corona respecte a l’oligarquia ciutadana comportà una oposició entre la ciutat i la cort, que acabà el 1386 amb la suspensió de les eleccions de consellers per Pere III, el qual designà els nous i proposà una reorganització del govern municipal amb la introducció de mercaders, artistes i menestrals entre els consellers. L’oligarquia reaccionà violentament. Mort el rei, el seu fill Joan I reconsiderà la qüestió, i el 1388 establí la intervenció de les classes populars, si no en el càrrec de consellers, almenys en llur elecció. Poc temps després tingueren lloc els primers disturbis urbans. El 1391 es produí un avalot i el saqueig del call, conseqüència tant del fanatisme religiós com de l’odi als rics. La repressió fou dura (trenta penes de mort), però la comunitat jueva acabà de desaparèixer amb la prohibició (1401) de residència permanent de jueus a Barcelona. Els conversos rics s’assimilaren a la burgesia, però la resta, de fet, quedà exclosa de la comunitat. L’oposició a la cort es posà novament de manifest el darrer temps del regnat de Joan I; mort el rei (1396), Barcelona i València aconseguiren el processament dels seus principals consellers (entre ells, Bernat Metge) i l’elaboració d’un pla de regeneració financera, però el nou rei, Martí, optà per una solució de compromís. En morir ell (1410), davant la crisi dinàstica, la burgesia barcelonina (els Gualbes, els Fivellers, els Desplà) fou adversària decidida a la candidatura del comte d’Urgell, un dels més poderosos senyors feudals del país. Tanmateix, les relacions entre el rei elegit, Ferran I, i els consellers no foren fàcils: el rei, que s’havia negat a pagar un vectigal (1416) durant una estada seva a Barcelona, hagué de cedir davant la intransigència de la ciutat, representada pel conseller Joan Fiveller. Amb la situació d’excepcional prosperitat aconseguida per València i amb l’establiment a Nàpols de la cort (1442), Barcelona perdé la condició de centre polític i financer de la monarquia. El problema creat per la fuga de la moneda, manifestat a partir del 1365, és un dels senyals de la gran crisi econòmica que havia de culminar a mitjan segle XV, malgrat uns pocs anys de relativa prosperitat (1420-40). Aviat es manifestà també el desequilibri entre les despeses públiques (especialment, l’avituallament del blat i subsidis al rei avançats a la generalitat) i el rendiment de les imposicions municipals, cosa que comportà l’endeutament creixent del municipi. La creació de la Taula de Canvi el 1401 fou, de fet, una garantia contra el creixement il·limitat de les càrregues municipals i la inestabilitat de les banques privades; aconseguí, en efecte, de reduir el deute consolidat i d’abaixar la taxa d’interès. A partir d’aleshores fou la taula qui feu préstecs a la ciutat, però aquests arribaren a un import molt més alt que no l’autoritzat. Ja des del 1350 havia aparegut un vast sector de capitals mitjans cada cop més importants invertits en el deute públic a interès fix: l’empresari era succeït pel rendista. En el període 1448-49 es produí la caiguda del gran comerç, pocs anys després de l’entrada a Nàpols d’Alfons IV: de fet, l’imperialisme reial no responia a la realitat barcelonina. El malestar, però, es traduí força violentament en rivalitats polítiques i socials. La ciutat es dividí en dues gran fraccions polítiques enfrontades per la qüestió de la possible devaluació de la moneda i de l’adopció de mesures proteccionistes per a solucionar la crisi. La Biga, que dominava el municipi i que agrupava els ciutadans honrats (grans propietaris i rendistes) i els mercaders rics, era contrària a aquestes mesures, propugnades, en canvi, per la Busca, que representava els menestrals, una part dels artistes i alguns mercaders, i per Alfons IV; al·legant corrupció administrativa, el rei, a través del seu governador al Principat, Galceran de Requesens, prohibí (1453) l’elecció de consellers i en nomenà cinc de la Busca. L’any següent, el rei establí la nova constitució del municipi: un consell amb quatre grups de 32 membres per cadascun dels estaments (ciutadans, mercaders, artistes i menestrals; en l’elecció dels dos darrers estaments intervenien els col·legis i els gremis); tres dels cinc consellers pertanyien als estaments no privilegiats. Amb el triomf de la Busca hom portà a terme la devaluació (que, tanmateix, no resolgué la crisi), restà prohibida la importació de teixits estrangers (fet que provocà l’esfondrament del comerç amb l’exterior) i foren reduïts els sous dels alts funcionaris. Aquesta crisi obligà la ciutat a reconèixer que l’era de l’expansió s’havia acabat. Aprofitant les rivalitats entre els membres de la família reial, la Biga procurà de recuperar el poder. L’actitud del poble barceloní havia contribuït a la rehabilitació del príncep Carles, fet que afavorí la posició de la generalitat, enfrontada amb Joan II per la qüestió dels remences, i de la mateixa Biga. En morir Carles (1461), aquesta provocà l’execució del conseller segon, Francesc Pallarès, i de dos dirigents més de la Busca, Pere Destorrent i Bernat Torró (1462), sota l’acusació d’haver volgut lliurar a la reina Joana les llibertats barcelonines. Des d’aleshores el Consell de Cent esdevingué addicte a la generalitat, que ben aviat inicià les hostilitats contra el rei. Barcelona es mantingué com a centre de la lluita contra Joan II fins a l’acabament de la guerra. Llevat dels primers mesos, la lluita no s’acostà a les portes de la ciutat fins al novembre del 1470, i Barcelona fou àdhuc la seu d’una cort brillant durant el regnat de Pere de Portugal (1464-66) i la lloctinència de Joan de Lorena (1467-70). Les velles divisions no reaparegueren gràcies a la repressió violenta, però les defeccions foren freqüents; la Taula de Canvi, que s’havia convertit en banc de la rebel·lió, hagué de fer suspensió de pagaments el 1468. Cansada de la guerra i del setge, la classe dirigent de la ciutat acceptà de signar amb Joan II la capitulació de Pedralbes (16 d’octubre de 1472), la qual, malgrat no haver estat signada per la generalitat, significà la fi de la guerra. Les festivitats ciutadanes adquiriren major complexitat i es caracteritzaren per l’ostentació (torneigs a la Rambla i al Born per a cavallers i ciutadans, concursos de tir de ballesta per al poble; cavalcades, especialment la de Ninou; la processó de Corpus, on figuraven, a més d’un centenar de passos o entremesos religiosos, diverses representacions profanes). En les noves construccions destacà un grup d’arquitectes: Arnau Bargués, el més important (façana de la casa de la ciutat, 1402; catedral, juntament amb Jaume Solà), Guillem Abiell (claustre de l’Hospital de la Santa Creu, 1416), Marc Safont (part antiga del palau de la Generalitat, 1418-33). D’aquesta època és també la construcció de Sant Agustí Vell, de la Trinitat (després Sant Jaume) i dels claustres de Pedralbes i de Santa Anna. Al voltant de l’obra del cor de la seu es formà una veritable escola de tallistes de fusta i d’escultors en alabastre (Pere Sanglada, Antoni Canet, Pere Oller, i a la segona meitat del segle, els Claperós). Fins el 1424 el pintor Lluís Borrassà tingué a Barcelona un taller important; posteriorment destacaren els de Bernat Martorell i de Jaume Huguet. Des del 1402 Barcelona tingué un estudi de medicina que s’afegia a les escoles majors de la ciutat, i encara el 1431, fou inaugurada l’Escola Lul·liana.

Les grans transformacions del començament de l’edat moderna (1472-1530)

Una vegada acabada la guerra civil, Barcelona es trobà en el punt més baix de la crisi econòmica, fet agreujat per l’anarquia jurídica i financera. Des de la mort de Joan II (1479) perdé la condició de cort de la monarquia; Ferran II establí, en canvi, el càrrec de lloctinent d’una manera permanent. La decisió del rei d’estendre a la corona catalanoaragonesa la nova modalitat de la inquisició, establerta de poc a Castella, comportà nou motiu de preocupació, per tal com molts conversos, a les mans dels quals era una part important del capital barceloní, intentaren de fugir després de retirar abans llurs dipòsits de la Taula de Canvi. El 1484 foren enviats els primers inquisidors, però els consellers, amb la solidaritat de totes les classes ciutadanes, inclosa l’Església, s’oposaren a llur entrada, fins que el 1487, després de la intervenció del papa, entrà a Barcelona l’inquisidor delegat Antonio Espina; Ferran II cedí a la inquisició el palau reial. Fins el 1505 foren executats 38 judaïtzants, empresonats 149, reconciliats 237 i alliberats 25; però el nombre de fugitius fou molt gran (590 només del 1489 al 1491). La crisi demogràfica continuà fins cap al 1492: La població barcelonina restà reduïda a uns 4.000 o 5.000 focs (de 18.000 a 22.500 habitants). Malgrat la política proteccionista iniciada a les corts de Barcelona del 1481, presidí així mateix la crisi econòmica: les representacions consulars barcelonines (excepte a Sardenya, Sicília, Gènova, Venècia, Ragusa i Aigüesmortes) anaren desapareixent; els comerciants genovesos i provençals anaren desplaçant els barcelonins en llurs mercats tradicionals. El desenvolupament urbà s’estancà del tot des de mitjan segle XV. A partir del 1484 foren iniciades les primeres mesures, de moment poc eficaces, de redreçament: continuació del moll (1487) i reobertura de mercats d’exportació (Nàpols, Granada, Flandes, Orient). El 1483 la conselleria de Pere Conomines intentà un pla de redreç de les finances municipals, però trobà obstacles per part de l’oligarquia, i el 1488 la crisi arribà al màxim. Al final del segle XV, però, s’inicià una nova etapa d’economia expansiva: a partir del 1493, i sobretot del 1504, Barcelona feu la impressió d’una relativa prosperitat. La represa del comerç marítim fou en part dificultada per l’exercici del cors i de la pirateria tant per part de catalans com de provençals, de genovesos i, a partir del 1504, de berbers. La ciutat havia deixat de tenir la força financera per a armar esquadres de defensa eficaces i, a més, l’obertura de la ruta del cap de Bona Esperança (1504) provocà el col·lapse del comerç amb Llevant. El comerç marítim tingué un paper cada vegada més restringit i limitat al cabotatge i a la ruta de les illes (Mallorca, Sardenya, Sicília). Els privilegis de comerciar amb les places conquerides al nord d’Àfrica (1510, 1512), tot i que beneficiaren durant 20 anys el comerç barceloní, no dugueren la compensació esperada. Per contra, s’intensificà el comerç cap a Castella, amb la presència de mercaders barcelonins a les fires de Medina del Campo, cosa que comportà una arrencada de l’activitat productora (tèxtil, confecció, vidre, esmalts, corall). L’activitat constructora fou represa: foren construïts el convent de franciscans de Santa Maria de Jerusalem i de jerònimes de Santa Margarida, i foren acabats Sant Agustí, Santa Anna, el Pi, Santa Maria del Mar, Sant Jaume, Sant Miquel, el palau episcopal i l’Hospital de la Santa Creu. Foren renovades o construïdes grans residències privades, com la de l’infant Enric, la del bisbe Pere de Cardona, la dels Requesens (antic Palau Menor), la de l’ardiaca Desplà, la de Joan d’Hostalric al carrer dels Mercaders (l’actual casa Clariana-Padellàs de la plaça del Rei), les de Miquel Joan Gralla i de Miquel Mai a la plaça de la Cucurulla i la de Joan Berenguer Aguilar al carrer de Montcada. El canvi de conjuntura comportà un augment de la població —el 1516 hi havia uns 28.750 habitants—: amb tot, les crisis demogràfiques (1501-1502 fou l’any de la gran fam, i el 1507 el de la gran pesta) comprometeren la recuperació. El saldo migratori canvià de signe des de la fi del segle (un 20% dels nouvinguts eren occitans) Ja el 1481 fou adaptada a l’elecció d’electors dels càrrecs municipals la designació a la sort, com es feia amb els consellers des del 1454, sistema adoptat a poc a poc pels gremis. Amb tot, Ferran II decidí de fer una reforma profunda, tal com li proposava Jaume Destorrent, cap d’un partit que havia recollit les restes de la Busca, al qual el rei donà la presidència d’una conselleria nomenada per reial ordre el 1490. Els nous consellers aplicaren (1491) el pla Conomines del 1483 i decidiren de deixar a mans del rei la reforma del regiment del municipi. A Barcelona, durant les corts del 1493, fou promulgat el nou privilegi que es limitava a augmentar el nombre de ciutadans a la conselleria (de 2 a 3) o al consell (de 32 a 48). Però davant l’oposició de les fraccions contràries a Destorrent, un representant d’aquestes, Jeroni Albanell, i el mateix Destorrent prepararen un nou privilegi (1498) segons el qual tots els oficis i càrrecs municipals eren elegits per insaculació (a fi d’evitar la perpetuació de les oligarquies municipals), completat el 1499 amb l’entrada dels militars al municipi entre els ciutadans honrats, el 1509 amb la regulació d’aquesta intervenció (16 jurats i un conseller) i el 1510 amb la creació de la matrícula de ciutadans honrats. El sistema d’insaculació, que aconseguí la despolitització del municipi, fou aplicat després a tots els altres organismes municipals i gremials (i adoptat a la resta del país) i perdurà fins al decret de Nova Planta. La reforma municipal, unida al canvi de conjuntura, feu possible el redreç financer entre el 1491 i el 1507. La societat barcelonina, des de la fi de la guerra civil, havia anat accentuant la seva estratificació: ciutadans honrats i militars formaren de fet un sol grup, la nova classe dirigent urbana: els funcionaris, especialment els lletrats, tingueren un paper més i més important; els mercaders, altrament, eren una classe en retrocés, enfront del nombre creixent de persones dedicades a les activitats industrials; fou característica de Barcelona l’escassa presència de la noblesa (representada gairebé exclusivament pels Requesens i per algunes branques dels Cardona). La clerecia era molt nombrosa, i era creditora de la meitat dels interessos que la ciutat pagava als seus censalistes. La massa de la clerecia de la ciutat vivia aferrada a les formes medievals de l’espiritualitat, alhora que la disciplina eclesiàstica era relaxada i només un petit nombre secundava les iniciatives reformistes de la cort: reforma de la inquisició, vigilància de la disciplina eclesiàstica, reforma dels ordes religiosos (duta a terme a partir del 1493, bé que sovint calgué utilitzar la violència). En lloc de les antigues rivalitats de partits aparegueren les bandositats armades dins la mateixa ciutat, especialment vers el 1520. La revolta dels agermanats que esclatà aquell any s’inicià a Barcelona (8 de maig de 1520) amb l’arribada de la gent de Cambrils, antic “carrer” de la ciutat, per tal de demanar ajuda contra llur senyor, el duc de Cardona. Aquest fet desencadenà un moviment, poc conegut, de solidaritat de les classes populars barcelonines, influïdes per l’exemple valencià. Els agermanats obriren les presons i dominaren els carrers fins a la fi del mes, davant la impotència de les autoritats municipals i reials. Aquestes, però, arribaren a dominar la situació, ajudades per la declaració d’una epidèmia de pesta a la ciutat. Foren executats dos dels caps de la rebel·lió, el sabater Bernat Marquilles i el procurador Melcior Negre. L’estat revolucionari, bé que somort, es mantingué fins a l’acabament de la revolta a València i a Mallorca. L’actitud dels consellers fou ambigua tant envers els agermanats valencians i mallorquins com envers els capdavanters de la política repressiva, als quals procuraren de mantenir apartats de la ciutat.

Al segle XV s’acabà la darrera generació d’escriptors burgesos barcelonins (Antoni Vallmanya, Joan Fogassot, Francí Bussot, Romeu Llull i Francesc Alegre). La impremta, introduïda a Barcelona probablement el 1474, ajudà a la renovació cultural renaixentista. Ja a la cort de Joan II, al voltant d’humanistes sicilians, s’havia format el primer nucli de llatinistes barcelonins (Joan Peiró, Jeroni Pau, Pere-Miquel Carbonell). Però no fou fins al començament del segle XVI que les noves idees interessaren l’aristocràcia barcelonina, sota la protecció de la qual desenvolupà la seva activitat l’humanista Martí Ivarra, introductor de Nebrija a Barcelona. La tradició gòtica es mantingué gràcies a la preponderància dels gremis i dels convents com a clients dels grans tallers de pintors (com els de Jaume Huguet i dels Vergós). Artistes estrangers, com Bartolomé Ordóñez, Aine Bru i Pero Nunhes, influïren en una certa renovació del gust plàstic, sovint limitat, però, a la sobreposició d’elements italianitzants o flamencs a un conjunt d’estructura tradicional. Una renovació espiritual tingué lloc a Barcelona a partir del començament del segle XVI, lligada a la devotio moderna; el lul·lisme barceloní, sostingut per unes quantes de les velles famílies burgeses, fou valorat cada vegada més per l’aspecte místic: fou precisament en aquest ambient on es desenvolupà l’estada d’Ignasi de Loiola a Barcelona (1524-26). Entre els membres de les classes intel·lectuals barcelonines més obertes als nous corrents europeus, l’alta clerecia secular i els alts funcionaris reials, sorgí durant els primers anys del regnat de Carles V un nucli erasmista centrat en la figura de Miquel Mai.

Durant els darrers anys d’hegemonia del món mediterrani, Barcelona tornà a adquirir un cert paper de centre diplomàtic pel fet de constituir el primer port d’accés a la península Ibèrica venint de Llevant i de trobar-se als itineraris terrestres que unien Castella i Flandes (per això s’hi aturaren l’arxiduc Felip el 1503, el papa Adrià VI el 1522 i Francesc I de França, presoner, el 1525), especialment durant les temporades que esdevingué cort. Durant les corts de 1492-93 fou signada l’anomenada pau de Barcelona; Ferran II (refet de les ferides rebudes en l’atemptat de què fou objecte a la porta del palau reial per part del pagès Pau de Canyamars) i la reina Isabel de Castella hi reberen en aquesta ocasió Colom, de tornada del primer viatge a Amèrica; a Barcelona mateix fou preparada la segona expedició. El 1505 la ciutat ajudà encara Ferran II a finançar la seva política mediterrània. Durant la primera estada a Barcelona del rei Carles (1519-20), aquest presidí al cor de la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or i preparà la seva candidatura a l’imperi, però es convencé que no podia comptar amb Barcelona per al seu finançament. Les relacions de Carles amb la ciutat, difícils al començament per qüestions de procediment, milloraren davant la decidida política reial per a la seguretat de la mar. Carles V afirmà a les corts del 1529 que més s’estimava ésser comte de Barcelona que no emperador de romans. A les drassanes de Barcelona hi hagué una nova activitat a partir del començament de segle fins el 1520, especialment en la construcció de galeres destinades a l’armada reial. Els atacs corsaris obligaren a iniciar les obres de la muralla del mar (1527).

La ciutat dins l’imperi (1530-1599)

Malgrat la pesta del 1530, que produí 6.250 víctimes, continuà el progrés demogràfic (la immigració, especialment occitana i pirinenca, fou important), bé que lent i inestable a causa de la persistència de les crisis cícliques (la fam de 1539-40, la pesta del 1558, amb 4.088 víctimes, la grip del 1580, i sobretot la pesta de 1589-90, amb 11.723 morts). Les mesures per tal d’assegurar el proveïment de blat a la ciutat —fonamentades en el vell privilegi Vi vel gratis, atorgat per Pere III, i sobretot en el privilegi de l'Annona, atorgat el 1511 per Ferran II —esdevingueren al segle XVI una de les funcions primordials del municipi.

Barcelona segons un gravat de l’obra Civitates Orbis Terrarum, impresa a Colònia el 1575
© (IMHB) Arxiu Fototeca.cat
La pirateria, especialment la nord-africana, fou una altra preocupació, però no foren preses mesures defensives fins que aquest perill interferí en la política reial, sobretot a partir de l’aliança dels turcs amb França: el 1527 començà la construcció del primer dels baluards, el de migjorn, les obres del qual continuaren fins a la segona meitat del segle. Les drassanes barcelonines, a les mans d’oficials reials, renovaren l’activitat, sobretot per encàrrecs reials de tipus militar: el 1527, flota d’Itàlia; des del 1528, 25 galeres per a l’expedició a Tunis del 1535; en 1562-64, les galeres per a l’expedició a Orà; el 1565, per a la defensa de Malta; i el 1571, per a la batalla de Lepant. La decadència del comerç mediterrani s’accentuà encara com a conseqüència dels privilegis atorgats per Carles V a Andrea Doria el 1528 i el 1536, privilegis que possibilitaren la introducció de les mercaderies genoveses als mercats tradicionals barcelonins de Sicília i de Nàpols. La crisi del comerç amb Llevant fou compensada per l’atracció que exercia el comerç atlàntic, centrat en els ports de Cadis i de Sevilla i en les fires castellanes, especialment en les de Medina del Campo (sobretot entre el 1530 i el 1560), on era venuda la producció destinada a Amèrica, especialment a través dels portuguesos (el 1521 Barcelona havia fet, infructuosament, una demanda de comerç directe a les Índies). El mercat castellà i americà feu més fàcil la represa industrial, especialment de la indústria drapera i, encetat el segle, de la sedera. Al segle XVI la vida gremial tingué la màxima esplendor i influí més que mai dins el govern municipal (el 1585 la ciutat demanà al rei, sense èxit, la creació d’un sisè conseller per tal d’assegurar un lloc per als artistes i un lloc per als menestrals), però el seu esperit, aferrat a les velles concepcions proteccionistes, no s’adaptà fàcilment a la nova economia capitalista. Aquest esperit es manifestà també en la política del Consell de Cent d’evitar la pressió fiscal i l’augment del deute públic, especialment defugint els préstecs al rei, tot i que això representava una renúncia a qualsevol iniciativa militar o política. A l’estabilitat econòmica i alhora monetària contribuí la moderada repercussió inflacionista de l’arribada en massa de l’or i de l’argent americans a Castella a partir del segon quart de segle. Amb la crisi definitiva de les fires castellanes entre el 1564 i el 1574 i amb les dificultats sorgides amb les de Lió, a partir del 1575, a causa de les guerres de religió a França, es produí un cert decandiment de la vida econòmica barcelonina. En aquests mateixos anys, tanmateix, s’havia iniciat un tràfic de metalls preciosos de Castella a Gènova a través de Barcelona, especialment important a partir del 1580, creat a causa de la interrupció de la via tradicional Laredo-Anvers, provocada per les guerres de Flandes. L’or i l’argent arribaven de Sevilla per via terrestre, i a Barcelona la colònia genovesa s’encarregava de fer les expedicions; una petita part del metall era invertit per aquesta colònia en la compra de mercaderies (especialment de luxe), cosa que provocà una relativa puixança comercial i industrial. Les fires de Piacenza, dins l’àrea econòmica genovesa, esdevingueren a partir d’aleshores un centre de contractació per a l’exportació barcelonina. El desenvolupament de l’activitat productiva provocà el reconeixement del treball extragremial, amb la qual cosa s’iniciava el camí per a l’acceptació del nou mode de producció capitalista. El 1589 aquesta relativa prosperitat feu concebre al Consell de Cent diversos projectes (construcció de galeres, obres del port, creació d’un banc), però la gran pesta de 1589-90, seguida d’una gran crisi de subsistències (1591-92), n'impedí pràcticament la realització. El Consell de Cent atribuí l’alça dels preus de cost i dels salaris, originada de fet pel nou tràfic monetari, als genovesos establerts a Barcelona, i per això modificà les imposicions sobre la producció i el comerç en un sol dret anomenat de ciutat, i aplicà als estrangers tarifes més elevades en el comerç marítim. Els resultats foren contraproduents, més a causa del conflicte monetari sorgit per la sortida continuada de la moneda barcelonina, d’alt contingut metàl·lic, i l’entrada, a canvi, de moneda estrangera més dolenta i de moneda falsificada, que no pas de l’agiotatge dels genovesos: el 1591 aparegueren ja els primers símptomes de la recessió del comerç. Per això aquest any, aprofitant un incident amb les galeres de Doria arribades a Barcelona, el Consell de Cent expulsà els genovesos; amb la intervenció del rei, però, aquests no trigaren a tornar. L’establiment d’una fira a la ciutat fou finalment concedit pel nou rei Felip III de Castella a les corts del 1599; aquesta fira, però, no respongué a les esperances que hom hi havia posat.

La classe aristocràtica barcelonina (ciutadans honrats i cavallers), que encara durant la primera meitat del segle havia participat en les empreses militars de l’emperador, es replegà sobre la ciutat, on introduí una jerarquia severa, un gust per l’etiqueta (els consellers aconseguiren el privilegi de cobertura davant el rei), per la disputa de precedència i, sobretot, per la defensa de l’ordre polític establert, contra el qual intentaven d’actuar alguns dels lloctinents, especialment amb motiu de la política religiosa, militar i ideològica de Felip II de Castella. L’aristocràcia fou qui donà el to a la vida pública de la ciutat: les festes de la llotja, els toros i els torneigs al Born. Per tal d’organitzar millor aquestes activitats, el 1565 fou establerta la confraria de Sant Jordi, amb nobles i ciutadans honrats. El 1547 fou construït el palau del lloctinent, i l’antic Pallol d’Avall fou transformat en sala de draps o duana, damunt la qual fou construïda la sala d’armes o arsenal (1514-98). Les cases gremials més importants són també d’aquesta època. La Rambla, fins aleshores simple divisòria entre la ciutat i el Raval, adquirí importància amb les noves construccions conventuals, amb l’estudi general i amb el teatre de la Santa Creu (1596). La preocupació urbanística portà igualment a ampliar la plaça de Sant Jaume, on el 1597 fou construïda la nova façana —ja plenament renaixentista— de la Generalitat. Seguint els corrents de la Contrareforma, foren establertes noves fundacions, especialment dels jesuïtes (1553), que construïren el convent de Betlem (1555), dels mínims (1573), que edificaren Sant Francesc de Paula (1597-1608), dels caputxins (1578), dels servites (a Sant Bertran extramurs, el 1576), dels carmelites descalços (a Sant Josep de la Rambla, el 1586), de les carmelites descalces (1588) i de les caputxines (a Santa Margarida de la Reial, el 1599); i a partir del 1546, i sobretot del 1563, foren reformades les existents, algunes vegades amb fortes tensions (Sant Francesc, 1567; la Mercè, 1575-79); aquesta darrera provocà una profunda crisi a la ciutat. El 1535 fou definitivament empresa l’organització d’un estudi general; el 1536 fou iniciada la construcció del nou edifici, i el 1539 la ciutat aprovà les primeres ordinacions. D’altra banda, des del 1545 a la Rambla hi havia l’Imperial i Reial Seminari de Nobles, després Col·legi de Cordelles, regit pels jesuïtes i destinat a l’educació de les classes privilegiades.

De la crisi urbana a la guerra (1599-1652)

Durant els quaranta anys que precediren la revolta del 1640, el comerç i la indústria sofriren les conseqüències del desordre monetari i de la competència estrangera, els dos grans problemes que, juntament amb l’extracció del país de primeres matèries (especialment de llana), preocuparen els memorialistes de l’època, entre els quals destaca el mercader barceloní Jaume Damians (1630); tanmateix, no sembla haver-hi hagut una contracció considerable del comerç fins a la gran recessió econòmica del món mediterrani dels anys 1620-30. Aquesta crisi afectà més els òrgans col·lectius, els mercats, les cases de comissió, que no l’activitat individual d’alguns mercaders. Quant a la indústria, la crisi afectà principalment l’activitat tèxtil. A les corts del 1626 hom projectà tot de mesures proteccionistes, que no arribaren a ésser efectives a causa de la interrupció de les corts. Aquests mateixos anys es plantejaren els primers conflictes derivats de l’evolució de l’antiga estructura gremial de la indústria cap a la distribució capitalista del treball: ja el 1600 es produí una topada entre els paraires, que distribuïren la llana per a teixir, i els teixidors, els quals es negaren a treballar, en no aconseguir una millor retribució; els paraires obtingueren del Consell de Cent l’autorització per a contractar mà d’obra assalariada no agremiada. El 1626 el conflicte i la vaga sorgiren de nou; el Consell condemnà la vaga i els paraires donaren a teixir la llana fora de la ciutat. Malgrat l’arbitratge del lloctinent, la situació no es modificà gaire (el 1628 cardadores i filadores es manifestaren violentament i penetraren fins a la sala del Consell de Cent). L’obstinació dels gremis a mantenir llurs privilegis comportà el desplaçament del treball productiu fora de la ciutat. El Consell de Cent afavorí més la posició del comerç que no pas la de la menestralia (el mateix 1617 era construïda la duana vella). Des del començament del segle XVII sorgí una oposició entre els grans propietaris de les terres bladeres catalanes, que tenien una producció cada vegada més gran, i l’oligarquia ciutadana, interessada a mantenir el blat com a producte de retorn en el comerç sard i sicilià; per això el Consell de Cent es negà a finançar el projectat canal d’Urgell. Tanmateix, malgrat alguns anys d’escassetat (bienni 1604-06), hi hagué suficiència alimentària.

El desordre monetari, que s’havia posat de manifest a la fi del segle XVI, continuà fins el 1615 i provocà una forta inflació. La ciutat dugué a terme una prudent política monetària encunyant poc billó i reencunyant en bona moneda les peces d’or i d’argent dolentes. Les mesures foren poc eficaces, a causa de les especulacions de la banca privada, i hom hagué d’esperar la creació del Banc de Barcelona (1609). Quan fou decidida la devaluació monetària (1617), la mesura ja havia esdevingut innecessària. No hi ha cap recompte de la població barcelonina durant tot el segle XVII, però tots els testimonis assenyalen un lent redreçament demogràfic. Les precaucions preses durant les epidèmies de pesta (1604, 1605, 1614, 1619, 1623, 1625, 1628-29, 1630-32) foren relativament eficaces; a més, la proporció d’occitans residents a la ciutat fou més gran que mai. El nombre de cavallers, i especialment el de nobles, residents a Barcelona havia augmentat considerablement des de mitjan segle XVI, en particular després dels títols concedits per Felip III de Castella a les corts del 1599; el 1639 residien permanentment a Barcelona 103 nobles i 71 cavallers, a més de 51 ciutadans honrats, tots els quals, units per vincles de relació i de matrimoni, tenien les institucions de govern a llur servei. El 1621 el rei concedí que, dels 16 militars del Consell, quatre fossin nobles, tradicionalment exclosos del municipi. La preparació militar fou una de les preocupacions de la ciutat, com a conseqüència de la vinculació a l’estament militar; el 1639 fou creada una escola militar. A partir del 1636 foren reforçades encara les muralles. Augmentaren o es consolidaren les noves fundacions que responien a l’esperit de Contrareforma: els caputxins, instal·lats a Santa Madrona, (1616), els agustins descalços (1618), primer a Sant Bertran i després al nou convent de Santa Mònica (1626-36), els teatins (1631), els trinitaris descalços (1633) els clergues menors (1636) i els servites, instal·lats definitivament al convent del Bonsuccés (1626-35). El gust barroc s’havia imposat plenament: esgrafiats i gelosies, balcons i voladissos, i la substitució de les teulades per terrats, canviaven a poc a poc la fesomia de la ciutat. La literatura barroca castellana influí notablement en les classes altes barcelonines: en plena Guerra dels Segadors sorgí al voltant de Francesc Fontanella un grup de literats que intentà de renovar la poesia i el teatre catalans. La crisi de confiança entre les institucions del Principat (en lloc destacat les del municipi barceloní) i les autoritats reials s’aguditzà a partir del 1616, ajudada pel malestar que el bandolerisme, el desordre monetari i l’actuació repressiva dels lloctinents provocaven. L’oposició del consell als quint i a l’acceptació del nou lloctinent (1623) sense que Felip IV de Castella hagués jurat els privilegis agreujà la situació. I les tensions augmentaren encara amb els fracassos de les corts el 1628 i el 1632, el primer motivat novament per la qüestió dels quints, i el segon per la pretensió de la ciutat d’obtenir, amb caràcter permanent, el privilegi de cobertura davant el rei. El 1634 la qüestió dels quints fou replantejada amb més violència, amb l’intent, per part del rei, d’inspeccionar i després requisar els llibres de comptes de la ciutat, fet que portà a la detenció de quatre membres del consell, al processament del conseller en cap Jeroni de Navel i al trasllat de l’audiència reial de Girona. Malgrat la publicació de l’usatge Princeps namque a causa de la guerra imminent amb França, Barcelona es negà a enviar homes, però cedí a contribuir amb 40.000 lliures. Iniciada la guerra el 1635, la tensió disminuí, tot i que Barcelona es resistí novament a contribuir amb homes; el 1636 votà una nova contribució de 40 500 escuts, i l’audiència fou autoritzada a tornar a Barcelona. Les arbitrarietats del lloctinent comte de Santa Coloma, i la presència cada cop més important de tropes castellanes, a causa del desplaçament de la guerra a la frontera francocatalana (juny del 1639), acostaren la ciutat a l’actitud més intransigent de la generalitat. Durant el setge de Salses, es negà a enviar tropes i a treure la bandera de Santa Eulàlia; com a reacció, el consell d’Aragó anul·là el privilegi que impedia la lleva de tropes, i oferí als barcelonins que anessin a Salses la preferència en el nomenament de càrrecs municipals i l’ascens a un estament superior. L’oligarquia, que dominava el Consell de Cent, cedí davant la pressió del poble estimulat per les promeses. La host ciutadana sortí els últims dies del 1639 (Salses, però, fou retuda el 6 de gener de 1640). La decisió d’Olivares d’allotjar l’exèrcit tot l’hivern al Principat provocà nous incidents, especialment el de l’arrest de dos jurats del Consell i del diputat Francesc de Tamarit, alliberats el 22 de maig per gent del Vallès alçada en armes que havia entrat a Barcelona per unes hores. El 7 de juny el Corpus de Sang es produí a Barcelona un enfrontament violent entre les autoritats reials i 400 o 500 segadors ajudats pel poble ciutadà —la host es limità a protegir la taula de canvi i el banc—; els segadors es proposaren d’incendiar o de saquejar les cases del lloctinent i dels jutges de l’audiència, donaren mort al comte de Santa Coloma i a un dels jutges i no deixaren la ciutat fins el dia 11, quan l’estament militar els dissuadí de continuar-hi. Els mesos que seguiren aquest fets, el Consell de Cent, en la seva gran majoria, es posà al costat de la generalitat. La notícia de la rendició de Tarragona (23 de desembre) a les tropes reials provocà una violenta reacció popular a Barcelona: hom donà mort als jutges de l’audiència que no pogueren fugir, les presons foren obertes, hi hagué un avalot davant la casa de la ciutat. El 26 de gener de 1641, tres dies després del pacte entre la generalitat i Lluís XIII, tingué lloc una batalla fora de les muralles per la banda de Montjuïc, on les tropes catalanofranceses derrotaren les del marquès de Los Vélez, que es retirà vers Tarragona batalla de Montjuïc. La guerra durà dotze anys. Els francesos, tanmateix, controlaren el govern de la ciutat (s’atribuïren el dret de revisió de les llistes d’insaculació); a més, la comunitat mercantil francesa de Barcelona monopolitzà aviat el comerç català. El domini francès es feu opressiu; a Barcelona es produïren avalots, i els francesos hagueren de reprimir complots. El 1641 tingué lloc la creació d’un sisè conseller a fi que n'hi hagués sempre un per als artistes i un per als menestrals. La guerra comportà al municipi barceloní unes despeses desmesurades i, com a conseqüència, la inflació monetària i un endeutament de 5.753.223 lliures; a més, la gran pesta de 1650-51 (hom avaluà les víctimes a Barcelona en més de 36.000) empitjorà dramàticament la situació. El mateix 1651 les tropes castellanes de Joan Josep d’Àustria i del marquès de Mortara assetjaren Barcelona per mar i per terra. Les temptatives de trencar el setge fracassaren, i el 13 d’octubre de 1652 fou signada la capitulació, que comportà la retirada de l’exèrcit francès, l’acceptació de nou de Felip IV de Castella com a rei, el manteniment de les constitucions de Catalunya, la confirmació del conseller sisè i, a canvi, l’establiment de guarnició castellana; la ciutat perdé els seus privilegis militars: les muralles i els baluards, el castell de Montjuïc i les drassanes passaren a la corona, i Barcelona hagué de tolerar en endavant guarnicions forasteres.

El nou redreçament (1652-1713)

Amb la capitulació del 1652 Barcelona no sortí de l’estat crític en què es trobava; la pesta reaparegué el 1653 i el 1656; el 1661 la fam aparegué de nou: la tendència demogràfica del primer terç del segle XVII restà interrompuda. Això provocà una nova aturada del desenvolupament urbà; entre les poques construccions de la ciutat destaquen el nou palau dels lloctinents al pla de Palau (1656-69). A més, la guerra en territori català continuava i el rei exigí de la ciutat (1653) un emprèstit de 300 000 lliures. L’equilibri monetari trigà a establir-se: el consell retirà pel març del 1653 totes les peces encunyades des del 1640 i rebaixà el valor de les monedes en circulació fins a la sisena part de llur valor nominal. La taula de canvi i el banc de la ciutat restaren tancats, cosa que feu disminuir el valor dels censals a un quart de llur valor nominal. La liquidació definitiva durà fins el 1680. Joan Josep d’Àustria, el nou lloctinent (1653-56), per tal d’aïllar els francòfils que restaren a la ciutat i els miquelets que continuaven fent pressió des del Rosselló, i de resoldre el problema dels allotjaments, intentà una política d’afalacs (feia retre al conseller en cap honors de gran d’Espanya), amb la qual cosa aconseguí la reconciliació amb la monarquia d’una gran part de les classes dirigents. Però amb els seus successors sorgiren noves dificultats en forçar la ciutat —que es considerava deslligada de les antigues obligacions militars— a contribuir a les pròpies fortificacions i a les de la nova frontera establerta després del tractat dels Pirineus (1659). Joan Josep d’Àustria tornà a Barcelona el 1668, on aconseguí un suport, especialment entre l’estament militar, pels als seus objectius quan, mort el seu pare, Felip IV, insistia a ocupar un lloc en el govern de la monarquia. Durant la guerra amb França, que havia estat represa el 1691, Barcelona fou bombardejada des de mar el mateix any i assetjada el 1697 per l’exèrcit francès del duc de Vendôme. La ciutat resistí dos mesos ajudada pel príncep de Darmstadt, fins que el lloctinent, comte de Corzana, la lliurà injustificadament als francesos (10 d’agost de 1697). Incorporada així novament a la corona francesa, el duc de Vendôme jurà a Barcelona com a lloctinent de Lluís XIV. Poques setmanes després la ciutat fou restituïda a Carles II pel tractat de Rijswijk. A la fi del segle XVII el tràfic marítim de Barcelona, després d’unes lleus crisis entre 1664-74 i 1685-87, progressà ràpidament i aconseguí, especialment a partir del 1680, d’ultrapassar el nivell dels primers anys del segle. De fet, bé que les freqüents guerres amb França perjudicaven el comerç barceloní, no l’aturaren ni tan sols amb l’enemic, i els primers anys del segle XVIII hom retrobà novament la presència barcelonina a Cadis i a Lisboa, pas obligat per al mercat colonial; el consum interior també havia augmentat. Des de la fi del segle XVII foren diverses les cases comercials barcelonines amb una certa amplitud de capital i amb relacions amb tota l’Europa meridional. De fet, al voltant de Narcís Feliu de la Penya sorgí un moviment de renovació econòmica que projectà la formació de companyies i la constitució de ports francs, i que tingué com a objectiu la transformació de Barcelona en centre de contractació mercantil dirigit als mercats estrangers, més que no pas en nucli industrial. Aquestes inquietuds es concretaren en el projecte de la gran Companyia de la Santa Creu, que d’una manera molt menys ambiciosa fou creada el 1690, i en l’establiment, el 1692, de la Junta General de Comerç com a filial de la de Madrid, que no tingué, però, l’eficàcia prevista. Novament el barri de Ribera, centre comercial de la ciutat, tornà a ésser puixant, tot i que, per tal d’evitar la pressió fiscal de Barcelona, nombrosos negociants s’establiren en d’altres ports, com Mataró; aquesta difusió de comerç fou paral·lela a la de la producció industrial. Amb tot, les indústries barcelonines, especialment les tèxtils, emprengueren també la renovació de llurs productes i de llurs mètodes de producció; algunes es concentraren, com fou el cas dels paraires, paral·lelament a l’afebliment de l’organització gremial. Al començament del segle XVIII la indústria barcelonina havia aconseguit d’abastar el mercat català. D’altra banda, vers el 1692 s’inicià una represa de les construccions navals a les drassanes. Les construccions urbanes foren represes igualment: la Casa de Convalescència (1680), el nou palau episcopal (1681), la nova església de Betlem, dels jesuïtes (1681), l’església de Sant Sever (1691). El petit ressò que tingué a la cort de Carles II la renovació econòmica de Barcelona i l’audiència donada a homes com Narcís Feliu de la Penya, juntament amb la política d’afalacs (com el famós privilegi de cobertura i el rang d’ambaixadors i de grans d’Espanya donat els consellers el 1694), canviaren el to de les relacions entre la ciutat i la monarquia. Malgrat els incidents que molt aviat es produïren entre el nou rei Felip de Borbó i la ciutat a causa del nomenament de lloctinent (1701) abans de la jura del rei, la seva legitimitat no fou posada en dubte fins el 1704. La decisió reial (1701), sota pressió dels jesuïtes, de suspendre, inconstitucionalment, la provisió de les càtedres de filosofia de l’estudi general de Barcelona, habitualment obtingudes per tomistes, provocà la suspensió de totes les càtedres pels consellers. Durant les corts celebrades a Barcelona (1701-02), en canvi de forts subsidis, la ciutat obtingué l’autorització d’una companyia nàutica, la unificació dels imposts de la generalitat i la concessió d’establir uns magatzems de “port franc” i d’enviar anualment dos vaixells a les Índies (amb escala obligada a Sevilla). Iniciada ja la Guerra de Successió, la primera temptativa de desembarcament de l’estol aliat (27 de maig de 1704) fracassà. Els incidents, però, continuaren tant en la qüestió de l’estudi general com en la pretensió de tancar l’escola militar de la ciutat (1702) o en l’empresonament (1705) dels consellers en cap i cinquè, al final de llur mandat, i de quatre jurats del consell; el mateix ambaixador de la ciutat, Pau Ignasi de Dalmases, traslladat a la cort per a protestar, fou empresonat. L’alçament català contra Felip V tingué lloc del maig al juliol del 1705. La classe dirigent barcelonina posà les seves esperances de fer respectar la constitució política catalana i d’obtenir un paper dirigent en la política i en l’economia de la monarquia en la figura de l’arxiduc Carles d’Àustria. Per l’octubre del 1705 l’esquadra aliada tornà davant Barcelona amb l’arxiduc a bord. Després d’un mes de setge, durant el qual tingué lloc a Montjuïc una batalla, Carles d’Àustria entrà triomfalment a Barcelona (7 de novembre de 1705), on convocà (1706) les corts, que el reconegueren com a sobirà. El nou rei Carles III establí la seva cort a Barcelona, que esdevingué capital efectiva dels dominis de la monarquia addictes a la casa d’Àustria. Hom tingué la impressió que les ambicions economicopolítiques podien ésser realitzades: el 1709 fou fundada la Companyia Nova de Gibraltar, que intentà de substituir el monopoli de Cadis en el comerç oceànic. Pel maig del 1705 la ciutat resistí un setge violent dirigit per Felip de Borbó. El 1708 tingué lloc a Santa Maria del Mar el casament del rei amb Elisabet de Brunsvic, que restà cinc anys a la ciutat. La cort feu conèixer l’òpera i feu difondre el bon teatre europeu contemporani; a més, alguns artistes, com l’arquitecte i pintor bolonyès Ferdinando Galli Bibiena, amb qui col·laborà Antoni Viladomat, o l’escultor alemany Conrad Rudolf, treballaren a la ciutat. Els membres de l’Acadèmia Desconfiada, fundada per un grup de nobles i eclesiàstics el 1700, comptaren entre els més decidits austriacistes. Replegat a Barcelona a causa de la situació militar i elegit emperador d’Alemanya el 1711, Carles III abandonà definitivament la ciutat el 27 de setembre del mateix any. La reina s’hi mantingué fins el 19 de març del 1713. Abandonats els catalans per llurs aliats i per llurs mateixos reis, Barcelona hagué de fer cara a la situació amb les pròpies forces.

La gran crisi del segle XVIII (1713-1725)

Una junta de braços es reuní a Barcelona del 30 de juny al 9 de juliol del 1713 per tal de decidir l’acceptació de l’armistici proposat pel general borbònic duc de Pòpuli i recomanat pel mateix lloctinent de Carles III, Starhemberg. Malgrat algunes vacil·lacions, fou acordat pel poble de Barcelona de continuar la lluita. Al final del juliol del mateix any arribaren davant la ciutat les tropes del duc de Pòpuli, que es limitaren a un blocatge. El 6 de juliol de 1714 arribaren les tropes del duc de Berwick, enviat per Lluís XIV, que feren que l’exèrcit assetjat passés a tenir 35 000 infants i 5 000 cavallers, enfront dels 1 865 homes de les forces regulars i els 3 500 homes de la host ciutadana, anomenada Coronela, de què disposava Barcelona. La ciutat fou completament aïllada i començaren forts atacs. La situació angoixosa fou l’origen de diversos conflictes que sorgiren entre el conseller en cap, que era jurídicament el cap militar de Barcelona (des del 30 de novembre de 1713 ho era Rafael Casanova) i el general comandant de l’exèrcit Antoni de Villarroel, i entre la generalitat i el consell municipal. Amb tot, malgrat que a mesura que passaven les setmanes la manca de municions i de subsistències i la intensitat dels atacs i dels bombardeigs enemics feien molt arriscada la resistència, tots els estaments de la ciutat contribuïren econòmicament i personalment a la defensa. Mentrestant, les mines i els atacs de l’artilleria obriren tantes bretxes a la muralla, que la ciutat esdevingué pràcticament oberta. En aquestes circumstàncies, el 3 de setembre Berwick intimà la rendició. Convocats els tres comuns —consellers, diputats i braç militar—, la resposta fou negativa, malgrat l’opinió contrària dins el Consell de Cent i també de Casanova i de Villarroel. A la matinada de l’onze de setembre, 20 000 homes començaren l’assalt. Inicialment rebutjat, l’exèrcit enemic, amb les forces de reserva, aconseguí lentament i en una lluita aferrissada de penetrar a la ciutat. Casanova fou ferit quan portava la bandera de Santa Eulàlia, així com Villarroel, el qual decidí, davant la manca d’una decisió sorgida de la reunió de les autoritats, de tocar a capitulació. Els termes d’aquesta (que es limitaven a assegurar vides i a garantir del saqueig), foren establerts i acceptats de paraula per Berwick el dia 12, que les tropes franceses entraren a Barcelona. El ressò d’aquest setge transcendí les fronteres i el seu impacte a Catalunya feu que la data de l’11 de setembre fos commemorada anualment l’Onze de Setembre. El 15 de setembre el duc de Berwick constituí, alhora que la Junta Superior de Justícia i Govern que havia de fer-se càrrec del govern del Principat, una junta de 16 administradors que havien de fer-se càrrec de l’organisme municipal. El dia 16, el president de la Junta, José Patiño, es presentà a la casa de la ciutat i en presència de quatre consellers llegí el decret d’extinció del Consell de Cent i la cessació de tots els càrrecs, i donà possessió als nous administradors. Aquesta junta, formada per una majoria de juristes (ciutadans cavallers i nobles catalans filipistes), de facultats molt limitades, governà fins el 1718, en què fou constituït l’ajuntament borbònic. L’actiu global del municipi havia estat confiscat per Patiño, i els administradors es trobaren amb greus dificultats econòmiques. El decret de Nova Planta (1716) preveié per al govern municipal de Barcelona una corporació de 24 regidors (com les ciutats castellanes més notables) de nomenament reial i per temps indefinit. El corregidor (càrrec que, com tots els altres, podia ésser exercit per castellans), a més de detenir tota la funció judicial, ajudat pels seus alcaldes majors, presidia les reunions dels regidors. La Real cédula instructoria (1718) determinà detalladament l’organització i les facultats del nou ajuntament; govern efectiu de la corporació de regidors sota la iniciativa del regidor degà, substitució de la gramalla dels magistrats municipals pel traje moderno español, rigorosa fixació del cerimonial que donava la primacia al capità general, a l’audiència i al governador, pèrdua del tractament de gran d’Espanya per a la corporació. El primer ajuntament nomenat assenyalà ja el pes que la noblesa havia de tenir en la nova corporació enfront del paper que havia exercit l’antic patriciat urbà. La taula de canvi fou transformada d’institució pública en simple instrument bancari per a dipòsits de valors particulars i per a la negociació d’efectes comercials (Taula de Canvis i de Comuns Dipòsits de Barcelona). D’altra banda, el 1718 fou aprovat un reglament de despeses i de dotació anual de l’ajuntament de Barcelona; la corporació recobrava una part dels rèdits patrimonials confiscats (representaven una cinquena part dels ingressos del Consell de Cent), entre els quals les baronies de Flix i de la Palma, el dret de portes i l’arrendament de la neu i de la barca de Sant Boi. Aquesta dotació fou notòriament insuficient, i el retard en el lliurament de les quantitats estatuïdes agreujà encara el dèficit financer. El decret de Nova Planta mantingué el Consolat de Mar, la base financera del qual, el pariatge, fou tanmateix embargada. Entre les conseqüències importants del nou règim municipal hi hagué la desvinculació dels gremis i col·legis del govern de la ciutat i el desarmament de la Coronela, que posava fi a una llarga tradició militar. El duc de Berwick no permeté la reobertura de l’estudi general: els estudis foren traslladats en una part important a Cervera, on el 1717 fou fundada la universitat que substituí totes les del Principat. Tanmateix, restà a Barcelona la facultat de medicina, vinculada al protomedicat, i els estudis de gramàtica i de retòrica, professats al Col·legi de Cordelles.

La caiguda de Barcelona comportà un profund desordre monetari, a causa de l’obligació d’admetre la moneda castellana i d’eliminar la catalana. El moviment deflacionista, només atenuat per la brusca alça de preus dels mesos de setge, continuà encara alguns anys. Les expedicions marítimes preparades a Barcelona el 1717 contra Sardenya i el 1718 contra Sicília no donaren profit econòmic a la ciutat, a causa de la desorganització i de l’afebliment de la producció. Segons dades recollides el 1721, els 700 paraires establerts a Barcelona a mitjan segle XVIII havien restat reduïts a 40, només 14 dels quals en activitat. A més, el 1720 la pesta interrompé el comerç mediterrani. La baixa de la població urbana, la dels preus, la dels salaris i les punicions fiscals descoratjaren les importacions. El 1714 representà no solament la pèrdua de les llibertats polítiques, sinó també la pèrdua de la potència econòmica. Les grans cases comercials semblaven desaparegudes, i els qui tenien recursos cercaven llurs col·locacions més segures en els arrendaments fiscals. Malgrat les garanties donades a la capitulació, hi hagué represàlies: els caps militars i les tropes a sou que romangueren a la ciutat foren empresonats; els qui intentaren de fugir foren torturats i ajusticiats, com el general Josep Moragues, el cap del qual estigué penjat durant catorze anys en una gàbia de ferro al portal de Mar. Els empresonaments afectaren també altres estaments, especialment la clerecia. Foren confiscats els béns de tots els qui havien tingut un paper en la defensa de 1713-14 i els exiliats foren nombrosos. Els censos de 1717-18 atribueixen a Barcelona uns 34 000 habitants, una de les xifres més reduïdes d’ençà de les pestes del segle XV. A fi de dominar la ciutat amb pocs batallons fou encomanada l’erecció d’una ciutadella (1715) a l’enginyer militar flamenc Verboom, construïda del 1717 al 1719, que comportà l’enderrocament —sense indemnització— de 1 200 cases del barri de la Ribera (inclosos els convents de Sant Agustí i de Santa Clara) i el desviament del rec Comtal. Per als oficis mariners fou prevista la construcció d’un barri a la platja. A més de la ciutadella foren projectades altres fortificacions, com el fort Pius, erigit davant el portal Nou (1719), i el fort del Príncep Carles, dit després de Sant Carles, no construït fins el regnat de Carles III, a la costa, davant la Ciutadella; edificis com la Duana (1725) i la Llotja (1728) foren convertits en casernes.

La gestació de la ciutat moderna (1725-1808)

Els anys de reconstrucció (1725-1789)

El tractat entre Felip V de Castella i l’emperador Carles VI (1725) representà un cert millorament de la situació política, a causa de l’amnistia i de la restitució de béns que comportà, i marcà el final de l’etapa exclusivament repressiva. La classe dirigent barcelonina, però, mostrà encara una actitud extremament servil amb la nova dinastia amb motiu del pas per Barcelona, el 1731, de l’infant Carles i amb la resposta negativa donada el mateix any a l’ajuntament de Saragossa, que proposava l’actuació conjunta amb el de València per tal d’obtenir la creació d’una sala dedicada als afers de l’antiga corona catalanoaragonesa dins el Consell de Castella. Entre el 1725 i el 1750 cal situar l’arrencada de l’empenta demogràfica (feta possible pels baixos preus dels cereals i per la llarga pausa sense crisis alimentàries greus) que dugué la població de Barcelona, el 1759, a 13 917 famílies, uns 62 000 habitants (uns 70 000 de fet, amb la guarnició, religiosos i reclusos), a 71.783 el 1770, a 84.870 el 1778 (106.100 de fet) i a 94.880 el 1786 (111.410 de fet).

La plaça i la façana barroca de l’església de Sant Felip Neri (1748-52), de Barcelona
© Arxiu Fototeca.cat
Superada la crisi provocada per les febres terçanes del 1785, la població aconseguí vers el 1791 uns 125.000 habitants (130.000 de fet); però les terribles mortalitats de 1793-94, la forta crisi econòmica i alimentària del 1799 i les grans mortalitats de 1800-01 feren que aquest nivell de població no fos retrobat fins el 1826. La reforma monetària dels anys 1726-28 mantingué durant una gran part del segle l’estabilitat de la moneda. Fins el 1735 no s’acabà la fase de redreçament de l’economia barcelonina. Les fortunes creades des de la fi del segle XVII i que aconseguiren de mantenir-se després del 1714 intentaren de reprendre el gran tràfic comercial, represa que, tanmateix, fou molt lenta i anà acompanyada d’un procés d’acumulació dels capitals resultat de l’arrendament de drets senyorials i fiscals i d’avituallaments. A més, hom començà a bescanviar els excedents d’oli, de vi, d’aiguardent amb peix salat, especialment bacallà, a través de vaixells anglesos que arribaven al port. A partir del 1730 l’exportació d’aiguardent prengué un increment especial, i alhora fou represa la importació de teixits estrangers i hom comercià de nou amb Amsterdam i amb Gènova; hom tornà a relacionar-se, així mateix, amb Cadis i amb Madrid. Però aquesta reconstrucció de l’economia fou vacil·lant: les relacions exteriors no foren favorables entre el 1739 i el 1748, especialment a causa de la guerra contra Anglaterra, que estroncà les comunicacions atlàntiques. En 1740-41, en plena guerra marítima, s’organitzaren les primeres expedicions barcelonines a Amèrica (prèviament, però, registrades a Cadis). El 1749, acabades ja les hostilitats, fou noliejada cap a Veracruz la fragata “Nostra Senyora de Montserrat”, anomenada La Perla de Catalunya, fruit de l’esforç col·lectiu. Paral·lelament foren iniciades a la cort gestions per tal d’aconseguir la creació d’una companyia privilegiada de comerç amb Amèrica: la Reial Companyia de Comerç de Barcelona fou aprovada el 1756 coincidint amb una arrencada, gairebé fulminant, del comerç barceloní; li fou assignat el comerç amb les illes de Puerto Rico, Santo Domingo i la Margarida i, per un temps limitat, amb Hondures i Guatemala. Els mateixos negociadors iniciaren una campanya a favor del restabliment efectiu del consolat, del cos de comerciants i de la Junta de Comerç anterior al 1714 (el restabliment de la junta el 1735 havia estat efímer per manca de recursos). Mort Ferran VI el 1759, el seu successor Carles III passà vuit dies a Barcelona, durant els quals foren organitzades en honor seu unes festes que es feren famoses; l’ajuntament ho aprofità per a posar-se d’acord amb els ajuntaments de València, de Palma i de Saragossa per tal de demanar la restitució del règim anterior a la Nova Planta (memorial presentat el 1760) i, sobretot, per tal de demanar la confirmació dels decrets de Ferran VI (1758), restablint el cos de comerç, el consolat i la Junta de Comerç. El 1764 restà definitivament constituïda la Junta Particular de Comerç. El 1765 fou alliberat el comerç de diversos ports de la península Ibèrica, entre els quals Barcelona, amb les illes americanes i amb la Louisiana, i des del 1778 amb tot Amèrica. De fet, l’obertura del comerç americà no fou pas fruit de les mesures alliberadores de Carles III, sinó d’un desenvolupament espontani desencadenat des de Barcelona a partir de 1745-50. Aquesta expansió fou, però, momentàniament frenada (1772-75 i 1783-84) per les conseqüències de la guerra de la independència nord-americana, i estigué sempre molt afectada pels conflictes amb Anglaterra; tanmateix, no acabà definitivament fins la desfeta de Trafalgar (1805), que només feu possible el comerç mediterrani. Per tal com la política d’acostament a França afavoria el contraban i perjudicava el comerç americà, l’estament mercantil barceloní, que ja havia ajudat amb entusiasme a la preparació de la guerra contra la Convenció (1793), intentà d’atreure's Carles IV, durant la seva visita a Barcelona el 1802, per tal d’apartar-lo de Godoy. Paral·lelament al comerç marítim es desenvolupà el comerç amb Castella. La carretera que unia Barcelona amb Madrid (així com la de València) fou iniciada a mitjan segle i contribuí a la introducció per tota la península Ibèrica de les manufactures barcelonines.

Les mesures proteccionistes del 1728 que prohibien la importació de teixit de cotó i d’indianes provocaren una forta alça de preus d’aquesta classe de teixits (entrats de contraban) que facilità l’establiment de les primeres fàbriques de la indústria tèxtil cotonera a Barcelona abans del 1737. El 1738 funcionava ja la fàbrica d’indianes d’Esteve Canals, però no fou fins després del 1746 que sovintejà l’establiment d’aquestes fàbriques dins el Raval i extramurs. Els capitals acumulats amb el comerç ajudaren decisivament al desenvolupament de la indústria cotonera, que aparegué ja com a cos col·lectiu d’interessos amb motiu de la campanya contra la derogació de les mesures proteccionistes feta per Carles III el 1760, la qual provocà una forta crisi de la producció d’indianes; Josep Canaleta organitzà la importació de cotó en floca de Veracruz (el cotó americà era exempt de drets), alhora que es desenvolupava la indústria dels filats de cotó. El 1771, finalment, el rei accedí a restablir les mesures proteccionistes, amb el compromís, per part dels fabricants catalans, de consumir cotó americà: amb aquesta finalitat fou creada a Barcelona la Companyia de Filats de Cotó, integrada per 25 fabricants. La insuficiència i la mala qualitat del cotó feren, però, que hagués d’ésser substituït en gran part pel maltès. El 1805 hi havia 150 fàbriques del ram del cotó a Barcelona, que ocupaven uns deu mil treballadors; aquesta nova classe fou la que sofrí més durament les conseqüències de les crisis de l’exportació, especialment la del 1796. La indústria de la llana, més controlada per l’organització gremial i per la pressió fiscal (especialment el dret de la bolla), no pogué desenvolupar-se com la del cotó. Alguns gremis transformaren cada vegada més el sistema de producció, d’acord amb les noves necessitats, i així anà establint-se una indústria del vidre, del calçat, de gènere de punt (la segona activitat industrial en importància, amb 285 obradors), de la confecció, que contribuí a la desvinculació de l’estructura gremial. A més, hi havia una indústria metal·lúrgica estatal, la mestrança reial, establerta a les Drassanes. El darrer quart del segle XVIII aparegueren els primers establiments pròpiament bancaris i les primeres companyies dedicades a les assegurances marítimes. La Barcelona del segle XVIII, closa dins les seves muralles, tingué la tendència a desenvolupar-se en altura i a atapeir-se, cosa que provocà un augment dels lloguers i l’especulació sobre els solars; a la vegada, l’augment dels preus de les verdures feu que el 1778 encara es mantinguessin al Raval 108 horts, però ja el 1783 el capità general, comte d’El Asalto, havia fet obrir el carrer Nou per tal d’avançar la urbanització d’aquell sector, continuada el 1801 i el 1807. Entre el 1771 i el 1775, i especialment entre el 1783 i el 1786, es produïren els grans booms de la construcció barcelonina. El 1753 el capità general, marquès de la Mina, decidí d’emprendre la construcció de la Barceloneta, segons el projecte de Juan Martín Cermeño; feu reparar també el port, i el 1757 feu instal·lar el primer enllumenat públic. En 1776-78 fou completada també per Cermeño la urbanització de la Rambla, esdevinguda el passeig principal de la ciutat; a més, al llarg del segle es formaren el passeig de Gràcia, l’Esplanada (entre la Ciutadella i la muralla, on hi hagué les forques des del 1717) i el passeig Nou o de Sant Joan (1797). El 1768 fou establert un jardí botànic prop del monestir de Valldonzella, i un altre, encara, ho fou pel marquès de Ciutadilla; el 1775 fou decretada l’abolició dels cementiris parroquials, i el bisbe Climent decidí la fundació d’un cementiri general prop de Sant Martí de Provençals (l’actual cementiri Vell).

Les grans transformacions econòmiques del segle XVIII comportaren un canvi en la intervenció dels diversos estaments de la vida ciutadana. La magistratura municipal anà perdent incentiu per als aristòcrates que la detenien i foren freqüents les suplències, les renúncies i les dimissions; a més, l’aristocràcia es lligà en alguns casos a les empreses mercantils, però no al procés d’industrialització. L’antic patriciat urbà —els ciutadans honrats— es fongué, de fet, amb els antics mercaders i amb un petit sector de la noblesa en la nova classe de comerciants, cristal·litzada ja al moment de la fundació de la Companyia de Comerç (1756) i de la creació de la matrícula del cos de comerciants (1758). Dels comerciants enriquits sorgí la classe d’empresaris industrials, concretada el 1772 al voltant de la Companyia de Filats de Cotó; el 1799 fou fundat per 50 industrials el Cos de Fàbriques de Filats i Teixits de Cotó. Al llarg de tot el segle foren nombroses les sol·licituds des de la ciutat per a recuperar la universitat, la funció de la qual estigué en part substituïda per l’ensenyament donat a les principals institucions religioses; destacaven, ultra el Col·legi de Cordelles, el de Betlem, també dirigit pels jesuïtes, el de Santa Caterina, pels dominicans, el de Sant Pau, pels benedictins, el de Sant Sebastià, pels clergues menors, i el Seminari o Col·legi Episcopal. Malgrat la prohibició (1717) d’atorgar graus, a mitjan segle tenien tants d’estudiants externs que la Universitat de Cervera els denuncià repetidament. Expulsats els jesuïtes el 1767, el Col·legi de Betlem passà a ésser propietat del seminari, que esdevingué el principal centre d’ensenyament superior, mentre que el de Cordelles decaigué aviat i el 1775 passà a servir de caserna. L’Acadèmia de Matemàtiques, sancionada el 1739, una de les institucions més importants de la monarquia per a l’ensenyament militar, estigué poc lligada a la vida ciutadana. Relacionat amb l’exèrcit reial, el 1760 fou creat el Col·legi de Cirurgia, el primer director del qual fou Pere Virgili, i del qual fou professor Antoni Gimbernat. La Junta de Comerç contribuí a l’esforç per a dotar Barcelona d’institucions de cultura d’acord amb les necessitats d’una societat en procés d’industrialització; foren obra seva l’Escola Nàutica (1769), dirigida per Sinibald de Mas; l’Escola de Nobles Arts (1775), dirigida per Pere Pasqual Moles i que formà la generació neoclàssica de pintors (els Montanya), d’escultors (Damià Campeny, Antoni Solà, Salvador Gurri) i de gravadors (Francesc Fontanals, Blai Ametller); l’Escola de Química (1805), dirigida per Francesc Carbonell; l’Escola de Taquigrafia (1805), dirigida per Francesc Serra i Ginestar; l’Escola de Botànica (1807), lligada al Col·legi de Cirurgia, dirigida per Joan Francesc Bahí; i l’Escola de Mecànica (1808), dirigida per Francesc Santponç. Fou important així mateix l’esforç cultural de les noves acadèmies: la de Bones Lletres (1729), la de Ciències i Arts, amb el nom de Conferència Fisicomatemàtica Experimental (1764), la qual adquirí un alt nivell científic, l’Acadèmia Medicopràctica (1770) i l’Acadèmia de Jurisprudència Tecnicopràctica. Fins el 1750 foren representades a la Casa de les Comèdies obres de teatre, generalment de repertori castellà (les representacions de sainets en català eren habituals a les cases particulars); el marquès de la Mina hi reintroduí l’òpera. Foren permesos de nou els balls públics de màscares, al mateix teatre o bé a la Llotja. Els concerts tenien lloc en cases particulars o gremials; el 1804 tingué lloc el primer concert de quaresma. El 1754 se celebraren les primeres curses de toros a càrrec de professionals, sovint prohibides; una plaça per a 14 000 espectadors fou construïda durant l’any 1802 a l’hort de Bacardí, davant el portal de Mar.

Els enginyers militars borbònics imposaren a Barcelona l’estil francès amb la Ciutadella, on destacaren el palau del governador i la capella, la façana de la qual serví de model a la de Sant Felip Neri (1748-52), i amb el nou barri de la Barceloneta i la seva església de Sant Miquel del Port. Però la tradició local encara restà aferrada a les formes barroques fins ben entrada la segona meitat del segle XVIII; la construcció més important d’aquest període fou l’església de Sant Agustí, al Raval (1728). Però el nou gust neoclàssic es posà de manifest ja en l’església de la Mercè, obra de Josep Mas (1765-75) i sobretot en les residències particulars (palau de la Virreina, 1772; palau Moià, 1774; palau Marc de Reus, 1776; la casa Alabau, a la Rambla; el palau dels ducs de Sessa, 1772-78, al carrer Ample; casa del marquès d’Alfarràs, a Horta, dita el Laberint, 1792) i en el nou edifici de la Llotja, de Joan Soler i Faneca, iniciat el 1774. Un dels millors edificis d’aquesta època és la nova Duana —actual Govern Civil—, obra de l’enginyer militar comte de Roncali. La introducció del castellà imposada per l’administració des del decret de Nova Planta (1716) anà progressant. L’Acadèmia de Bones Lletres acordà (1731) d’utilitzar el castellà en les seves sessions i en les seves actes, i com aquesta, les altres acadèmies i corporacions científiques. La reial cèdula de Carles III del 1768, que imposava el castellà a la cúria episcopal i a tots els centres d’ensenyament, no pogué ésser generalment aplicada per manca d’un coneixement suficient d’aquesta llengua. La premsa periòdica reaparegué el 1716 amb un setmanari en castellà, “Noticias de Diferentes Partes Venidas a Barcelona”, anomenat “Gaceta” des del 1750. El primer diari barceloní fou el “Diario Erudito, Comercial, Civil y Económico”, igualment en castellà, que aparegué durant alguns mesos els anys 1762 i 1772-73. El primer d’octubre del 1792 aparegué el “Diario de Barcelona”, que encara perdura. L’interès d’aquesta premsa fou molt limitat per l’actuació de la censura. Mentre es concretava la formació d’una burgesia comercial i industrial barcelonina, el conjunt de les classes populars prengué un paper cada vegada més actiu en la vida ciutadana. La crisi de subsistències del 1766, que desencadenà a Madrid el motí de Squilacce, no tingué conseqüències a Barcelona a causa de les mesures militars preventives. Quan el consell de Castella introduí als ajuntaments els síndics personers i els diputats del comú, a causa del pes i de la tradició política de l’organització corporativa a Barcelona, l’elecció dels diputats del comú fou feta a través dels gremis i col·legis i no per barris; amb tot, aquesta disposició fou anul·lada el 1771, dos anys després de la divisió dels cinc quarters tradicionals de la ciutat en barris. A la vegada fou establert un alcalde amb jurisdicció criminal a cada quarter i, dependent d’aquest, un alcalde de barri per cada barri. Els nous càrrecs electius donaren lloc a la formació d’uns partits urbans en els quals s’oposaren fabricants i comerciants —com Joan Canalet o Baltasar Bacardí— a hàbils maniobrers de les classes populars —com el conegut Manuel Berenguer—. L’augment d’atribucions dels diputats del comú fou ajudat per la mateixa audiència, les relacions de la qual amb l’ajuntament foren cada vegada més tenses a causa de la interferència de funcions i de la insuficient dotació econòmica de la corporació municipal. Tanmateix, foren els avalots del 1773 avalot de les Quintes i del 1789 Rebomboris del Pa els fets que impressionaren més les autoritats i la classe dirigent de la ciutat. El primer no comportà repressió, però el segon sí, i fou duríssima: a part les deportacions, foren ajusticiades set persones el 27 de maig (entre elles una dona), malgrat la protesta de l’ajuntament i l’actitud de repulsa de la població.

La influència de la Revolució Francesa i la guerra del Francès (1789-1804)

Els esdeveniments de l’any 1789 a França tingueren importants repercussions a Barcelona. De primer, l’arribada d’exiliats francesos, occitans i rossellonesos, especialment nombrosos a partir del 1790. D’altra banda, el segrest per l’Estat francès de les jurisdiccions senyorials d’estrangers el 1790 afectà directament alguns nobles barcelonins de grans baronies al Rosselló, entre els quals el comte de Darnius i el marquès de Llupià. Però el que realment preocupava les autoritats reials eren les possibles repercussions populars de les commocions revolucionàries franceses. Davant l’escassetat de guarnició del Principat i davant el fracàs de la formació de quintes del país, el consell de Castella optà per la formació de cossos de tropa lleugera catalana voluntària, tant per a la defensa de la frontera com per al manteniment de l’ordre. Ja al desembre del 1791 foren fixats edictes a Barcelona per a la formació de dos regiments anomenats de fusellers vermells, l’organització dels quals fou confiada a Martí d’Ardenya. La notícia de l’execució de Lluís XVI (23 de gener de 1793) coincidí a Barcelona amb un moment d’escassetat alimentària i provocà un avalot. La situació fou dominada amb la col·laboració de l’ajuntament, dels estaments i dels gremis, igual com el 1789. Declarada la guerra per la Convenció al govern de Carles IV (març del 1793), per tal de poder dur a la frontera tota la guarnició de la ciutat fou autoritzada la convocació d’una junta de comissionats de l’ajuntament i classes unides de Barcelona i la sol·licitud d’aportació de donatius per a restablir l’organització de la Coronela, abolida el 1714, sota el comandament del regidor degà, el comte de Santa Coloma (substituït el 10 de juny pel governador militar), que patrullà per la ciutat entre el 26 de maig de 1793 i el 30 de setembre de 1795 i contribuí amb 800 voluntaris (que comandà el comte de Darnius) a l’exèrcit del general Ricardos al Rosselló. El promotor d’aquesta organització militar ciutadana fou el marquès de Llupià. La Junta de Comerç donà de moment un milió de rals i n'oferí un quart de milió per cada any que durés la guerra. La campanya de propaganda a favor de l’allistament emprà amb preferència el català i recorregué sovint al record de la mitologia nacional catalana i de les institucions anteriors al 1716. Però l’ofensiva francesa al començament del 1794, el fracàs del Sometent General de Catalunya i la invasió del nord del Principat pels francesos provocaren que, a proposta de l’ajuntament de Manresa, el de Barcelona convoqués una junta de comissionats o diputats de tots els corregiments del Principat per tal de fer-se càrrec de la defensa del país, la qual junta, reunida a Barcelona (24 de desembre) i cridada després a Girona pel capità general José de Urrutia, acordà l’allistament de 20 000 voluntaris catalans amb el nom de miquelets. Dissolta la junta per Urrutia, fou constituïda a Barcelona una comissió permanent de cinc membres per tal d’organitzar, ensems amb les juntes de cada corregiment, el finançament dels terços de miquelets, la qual comissió, acabada, la guerra amb la pau de Basilea (22 de juliol de 1795), perdurà almenys fins el 1804.

La fi del règim absolutista (1808-1833)

De l’ocupació napoleònica a la de la Santa Aliança (1808-1833)

Durant la crisi del 1808 Barcelona fou una de les primeres places fortes de la península Ibèrica on s’establí l’exèrcit napoleònic (13 de febrer). Les tropes del general Duhesme foren inicialment ben rebudes com a aliades, tant pel capità general, comte d’Ezpeleta, com per l’ajuntament; el 29 de febrer, però, Duhesme ocupà amb coacció la Ciutadella i Montjuïc, i una gran part de la guarnició castellana es traslladà a Madrid. Després de l’aixecament general del Principat (1 de juny) i de la formació de la Junta Superior, molts barcelonins i una gran part de la resta de la guarnició reial abandonaren la ciutat alhora que aquesta romania aïllada de la resta del país, llevat del Rosselló. Davant les exigències econòmiques de Duhesme, el comte d’Ezpeleta creà una junta d’autoritats i classes, anomenada de subsistències (9 de juny), la qual es negà a lliurar les quantitats exigides, cosa que comportà la detenció com a ostatges de membres destacats de la clerecia, de la noblesa i del comerç. El bisbe Sitjar i el regidor degà, comte de Darnius, ja havien fugit i llur actitud fou seguida per molts ciutadans. La falta de numerari feu que hom restablís les funcions de la seca a Barcelona, que encunyà moneda obsidional; malgrat tot, la introducció de moneda francesa provocà un desordre monetari. Entre l’agost i el setembre, Duhesme es constituí autoritat suprema del Principat; declarà l’estat de setge, detingué el comte d’Ezpeleta, nomenà capità general Galceran de Villalba i establí el primer cos de policia moderna de què ha disposat la ciutat, a càrrec de Ramon Casanova, personatge poc escrupolós; pel desembre suprimí la inquisició. El 8 de novembre les tropes de la Junta Superior havien posat setge a la ciutat, alhora que l’esquadra anglesa la bombardejava, però les tropes de reforç del general Saint-Cyr feren aixecar el setge i entraren a la ciutat el 17 de desembre. El 6 d’abril de 1809 Saint-Cyr exigí a les autoritats barcelonines jurament de fidelitat a Josep I, a la qual cosa es negaren en llur gran majoria; conduïdes a Montjuïc, foren aclamades pel poble. Un nou ajuntament fou establert amb l’afrancesat Antoni de Ferrater com a regidor degà, i una nova audiència amb el fiscal Juan Medinaveytia com a regent. La nit de l’11 al 12 de maig havia de tenir lloc una important conjuració, anomenada de l’Ascensió (hi eren implicades 7 000 persones, especialment clergues i menestrals), per tal de lliurar la ciutat a la Junta Superior. Fracassat l’intent i descoberta la conjura, foren processades 18 persones, 5 de les quals foren executades (27 de juny): els sacerdots Pou i Gallifa, el sergent Navarro, el corredor de canvis Aulet i el funcionari Maçana; tres menestrals acusats de tocar a sometent durant l’execució sofriren la mateixa sort. Duhesme, aplicant un decret de Josep I, ordenà (27 de novembre) el tancament dels convents masculins, tret de cinc, però malgrat això, la vida conventual persistí.

El general Augereau, com a governador general, es feu càrrec (gener del 1810) del novament creat Govern de Catalunya, separat de l’administració de Josep I; assessorat pel nou corregidor Josep Pujol i March, establí el català com a llengua de l’administració (inclosa la municipal) i canvià el “Diario de Barcelona” en “Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona”, en part bilingüe (català-francès); tornà a la normalitat tributària i amnistià els emigrats polítics. La seva substitució (maig del 1810) comportà, en part, l’abandonament de la política catalanitzant, especialment per part del nou governador de Barcelona Maurice Mathieu (agost del 1810); nombrosos francesos entraren en l’administració i en la reorganitzada Junta de Comerç; el sistema tributari i l’administració de justícia foren adaptats al model francès; hom feu una aparent restauració del castellà per tal de facilitar l’establiment del francès com a llengua oficial (el “Diari de Barcelona” sortí a partir del 13 d’agost en francès i castellà). La maçoneria arrelà àdhuc entre els afrancesats locals amb la constitució d’un lògia, “El Triomf de l’Amistat”. Amb l’allunyament dels camps de batalla hi hagué durant aquest període una reactivació del tràfic mercantil; la clerecia regular fou separada de la jurisdicció episcopal; fou organitzat l’ensenyament primari; amb els llibres dels convents i de les cases dels emigrats hom intentà de crear una biblioteca pública a Santa Caterina, alhora que el nou director de l’Escola de Nobles Arts de la Llotja, Josep Flaugier, constituí amb les obres d’art de la mateixa procedència un museu (el qual persistí després del 1814). La burgesia, que guardava l’or acumulat durant el període 1780-1804, romangué reclosa i inactiva mentre s’ensorrava la producció industrial i dequeia el comerç marítim; però amb la transformació de Barcelona en centre d’especulació internacional un grup de comerciants barcelonins, entre els quals hi havia Gaspar de Remisa, col·laborà amb els homes d’afers rossellonesos o estrangers. Amb l’annexió de Catalunya a l’imperi francès (gener del 1812) i la implantació del règim civil francès, ben rebut per la població, Barcelona esdevingué la capital del departament de Montserrat. El prefecte, comte de Treilhard, nomenà (13 de juliol) Melcior de Guàrdia “mere” de la ciutat, amb quatre adjunts; trenta consellers amb la funció simplement consultiva completaven la “mereria”. Durant el 1813 la situació militar dels francesos empitjorà; el personal civil i militar de Barcelona restà molt reduït. L’1 de febrer de 1814 l’exèrcit addicte a Ferran VII inicià un setge. L’arribada de les notícies de la caiguda de Napoleó i de l’armistici (19 d’abril) entre Suchet i Wellington feu que el governador francès, baró d’Habert, sortís de la ciutat el 28 de maig de 1814.

El mateix 28 de maig fou restituït l’ajuntament del 1808, per tal com ja havia estat abolida per Ferran VII la Constitució del 1812. La inquisició fou restablerta i en general es tornà al règim absolutista. El 6 de juny aparegué de nou el “Diario de Barcelona” a càrrec d’Antoni Brusi. El decret d’amnistia dels col·laboradors amb els francesos fou acollit amb hostilitat per l’ajuntament i pel sector antiliberal de la població. La pèrdua del mercat americà continental a causa de la revolta de les colònies i la conjuntura internacional amb tendència a la davallada feren difícil la reactivació de la indústria. Malgrat el restabliment dels seus privilegis, l’organització gremial perdé, de fet, el seu monopoli. Els grups econòmics que ascendiren durant l’ocupació francesa es mantingueren en els llocs capdavanters de l’economia: Gaspar de Remisa fundà, ja el 1815, la Companyia de Reials Diligències. L’extensió dels ensenyaments tècnics continuà: el 1814 la Junta de Comerç fundà l’Escola de Física, dirigida per Pere Vieta, i la càtedra d’economia política, encomanada a Eudald Jaumandreu; i el 1815, l’Escola de Càlcul Teoricopràctic, dirigida per Antoni Alà. La mateixa Junta de Comerç subvencionà obres com la Gramàtica Catalana preparada per Josep Pau Ballot durant el govern d’Augereau; també inicià la publicació de les “Memorias de Agricultura y Artes” (1815-21), a càrrec de Santponç, Carbonell i Bahí. El Col·legi de Farmàcia de Sant Victorià fou definitivament establert també el 1815. Al costat de la represa de les activitats de les acadèmies sorgí la Societat Filosòfica (1815), que agrupava els joves intel·lectuals més oberts a les noves idees. La crisi econòmica i el ferment liberal es manifestaren a través de l’inconformisme d’amples sectors de la població, i així, per pressió de l’ajuntament, el capità general Castaños establí una forta censura prèvia al “Diario de Barcelona”. Amb motiu de la condemna del general Lacy després del frustrat alçament liberal del 1817, els comissionats dels col·legis, els gremis i les fàbriques de Barcelona, en nom de 40.000 representants, demanaren el seu indult, infructuosament, a Ferran VII.

El clima revolucionari dels primers mesos del 1820 es concretà en nuclis liberals al voltant del tinent general Pedro Villacampa, exiliat de Madrid. El dia 10 de març, una multitud es congregà al pla de Palau i exigí al general Castaños d’aclamar la constitució; després fou assaltada la casa de la inquisició. L’endemà, arribada la notícia del jurament de la constitució per Ferran VII —amb la qual cosa s’iniciava el període anomenat després Trienni Constitucional—, les autoritats barcelonines —àdhuc el bisbe Sitjar— acceptaren la nova situació. Es formà una comissió provisional governativa; Josep de Castellar assumí el càrrec de cap polític previst per la constitució. Castaños, responent a la voluntat del poble i de la guarnició, cedí la capitania general a Villacampa. Fou decidida l’elecció d’un nou ajuntament a través d’unes juntes parroquials. Tornaren els exiliats del 1814, entre ells Antoni Puigblanc. Aprofitant la llibertat d’impremta (després, en part, limitada) fou publicada des dels primers dies una gran quantitat de literatura política, i ben aviat s’inicià la publicació del “Diario Constitucional”, que prengué una actitud extremista. Com a publicacions literàries destacaren al començament del trienni el setmanari “Periódico Universal de Ciencias, Literatura y Artes”, que intentà de revalorar la història catalana; pocs dies abans de la segona ocupació francesa aparegué “El Europeo”, tant important en la introducció del Romanticisme. L’ajuntament restablí la Universitat de Barcelona amb els seus propis recursos i a base de les càtedres existents als diversos centres d’ensenyament (seminari episcopal, Junta de Comerç, Acadèmia de Ciències i Arts i Col·legi de Sant Victorià) i d’altres, creades de nou; fou inaugurada el 16 de febrer del 1822. El Trienni Constitucional coincidí amb una certa revifalla de les iniciatives industrials, tot i que l’aturada dels negocis era gairebé total, i fou reconeguda la constitució de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó. El nou ajuntament emprengué importants obres d’urbanització, com les del passeig de Gràcia, del carrer de Ferran VII i de la plaça de Sant Jaume (continuades, en gran part, pel capità general marquès de Campo Sagrado durant la segona ocupació francesa). Les noves autoritats, però, hagueren de fer cara ja des dels primers dies a les exigències de la població, que demanava la supressió de drets de portes i de cops, i a la vegada a la fracció liberal més exaltada (la qual es reunia en clubs i formava societats, com la Societat Patriòtica Barcinonense de Bons Amics), que manifestava la seva impaciència. Pel maig del 1821 fou descoberta una conspiració a favor de la república dirigida per l’aventurer francès Georges Bessières. La febre groga del 1821 (agost-novembre), que causà 8 846 morts, agreujà la situació. A més, ben aviat es manifestà una pugna entre les forces econòmiques que sostenien el règim constitucional a Barcelona, que propugnaven una política proteccionista (com la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, fundada el 1822), enfront de la política lliurecanvista propugnada per la burgesia andalusa. Alhora, aquests mateixos grups dirigents barcelonins veien amb recel l’actitud dels liberals exaltats, i ja pel febrer del 1822 calgué reprimir l’acció dels milicians del regidor i coronel Josep Costa, que s’havien manifestat contra la monarquia. Quan la Regència d’Urgell envià a l’ajuntament el seu manifest anticonstitucional, aquest el feu cremar solemnement al pla de Palau (5 de setembre de 1822); els liberals exaltats exigien la detenció d’absolutistes. Quan el 15 d’abril de 1823 arribà la notícia que l’exèrcit enviat per Lluís XVIII de França per tal de restaurar l’absolutisme, conegut amb el nom dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, havia passat la frontera, es produïren greus aldarulls, a causa de l’entusiasme que hom sentia a la ciutat per la constitució. Barcelona fou blocada des del 10 de juliol; els defensors no capitularen fins el 4 de novembre, quan ja Cadis havia estat ocupada i Ferran VII havia restablert el règim absolutista a Madrid i anul·lat totes les disposicions constitucionals. Els francesos assumiren el control militar de la ciutat (fins al novembre del 1827); fou restablert l’ajuntament anterior a la revolució de 1820, del qual continuava com a regidor degà el comte de Darnius; les comunitats religioses suprimides durant el trienni prengueren possessió novament de llurs cases; la universitat tornà a ésser suprimida, i la milícia popular, dissolta. Emigraren les principals personalitats liberals i hi hagué víctimes de la venjança política. Però la presència de les tropes franceses i l’actitud tolerant del capità general, marquès de Campo Sagrado, evitaren la repressió violenta i atenuaren l’acció de les comissions depuradores. Tanmateix, el 1824 hi hagué una retracció de les activitats culturals: “El Europeo” deixà de publicar-se i les acadèmies foren oficialment suspeses; només els ensenyaments tècnics no foren considerats subversius (la universitat havia tornat a Cervera el 1823). L’ocupació francesa fou negativa per a l’economia, per tal com facilità la introducció fraudulenta de les manufactures franceses, especialment tèxtils, que inundaren el mercat castellà i contribuïren a la total paralització de la indústria barcelonina; els obrers en atur, i una important massa d’immigrats sense ofici, intervingueren (ja des de poc temps abans de l’ocupació) en accions de violència contra comerciants i fabricants. La comissió de Fàbriques, emparada en la clandestinitat des del 1823, fou reorganitzada el 1826 per Magí Coromines gràcies a les facilitats que Ferran VII donà tot esperant ajut econòmic de la burgesia barcelonina; àdhuc una personalitat proliberal com Gaspar de Remisa col·laborà amb el secretari de finances López Ballesteros. Amb motiu de l’alçament dels “malcontents” (1827), Ferran VII es traslladà a Tarragona, on organitzà la solució del conflicte i substituí el marquès de Campo Sagrado per Charles d’Espagnac, comte d’Espanya. Davant les circumstàncies, les tropes franceses del general Moncey decidiren de retirar-se de Barcelona.

El 4 de desembre de 1827 Ferran VII entrà triomfalment a la ciutat. Fou ben rebut per la burgesia, que l’obsequià amb un milió de rals (el 1826 havia signat l’aranzel proteccionista). Però en anar-se'n el rei el 9 d’abril de 1828 el comte d’Espanya, personatge la crueltat del qual vorejava la demència, restà amb plens poders per mantenir l’ordre davant ultrareialistes i liberals; la repressió fou d’una duresa, d’una crueltat i d’una arbitrarietat excepcionals. La seva actuació allunyà la població del camp absolutista. Aquests anys coincidiren, tanmateix, amb un increment considerable de les inversions industrials, tant dels comerciants establerts a Barcelona de temps com dels indians que tornaven amb capitals de Cuba i de Puerto Rico, les úniques de les antigues colònies castellanes d’Amèrica que restaven i cap a les quals dirigien llurs energies els exploradors barcelonins. El nombre d’establiments augmentà, i el 1829 hi havia a la ciutat 90 filatures, 199 fàbriques de teixits i 56 d’estampats; el 1832 fou introduït el primer teler mecànic, i el 1833 fou posada en funcionament la gran fàbrica El Vapor, per Josep Bonaplata. Paral·lelament, la classe treballadora barcelonina inicià les primeres accions reivindicatives el 1827 amb el conflicte relatiu al tiratge de peces. La burgesia barcelonina afalagà Maria Cristina el 1829, quan passà per la ciutat, de camí cap a la cort, on havia d’esdevenir la quarta muller de Ferran VII; els diners d’aquesta burgesia contribuïren als canvis que prepararen la fi de l’absolutisme. Pel desembre del 1832 Manuel Llauder substituí el comte d’Espanya; pocs dies després fou decretada una amnistia als condemnats per motius polítics.

La revolució industrial (1833-1874)

El govern del general Llauder coincidí amb el moment que la burgesia barcelonina, clarament decantada cap al liberalisme, es plantejà la necessitat de participar activament en la vida política. Llauder, molt ben acollit per la població barcelonina (desembre del 1832), organitzà de nou la milícia nacional. La Comissió de Fàbriques i els comissionats dels col·legis i gremis, en un manifest a la reina, es declararen disposats a lluitar contra l’absolutisme. El 30 de novembre de 1833 Barcelona esdevingué capital d’una de les quatre noves províncies en què fou dividit el Principat. Després de la mort de Ferran VII (29 de setembre de 1833), que desencadenà la Primera Guerra Carlina, Llauder, pressionat pels liberals barcelonins, reclamà en va (desembre del 1833) canvis importants en el govern, la convocatòria d’unes corts, una constitució i un règim uniformista. Aquesta actitud contribuí al nomenament del nou govern de Martínez de la Rosa a Madrid i a la promulgació de l’Estatut Reial (abril del 1834), rebut entusiàsticament per la burgesia barcelonina. El mateix 1834 fou proclamada la llibertat d’indústria (legislació completada el 1836) i els col·legis i gremis perderen definitivament llurs privilegis. Una nova premsa aparegué d’acord amb el nou clima polític, com “El Catalán” (1834) i “El Nuevo Vapor” (1835). El 1836 foren inaugurats uns estudis generals (amb elements principalment de la Universitat del trienni liberal) i el 1837 fou decretada la restauració definitiva de la universitat. El món dels afers i de l’activitat industrial, reactivats relativament a partir del 1827, sofriren en 1834-35 una forta contracció, que agreujà l’epidèmia de còlera del 1834 (setembre-novembre), la qual causà 3 344 morts entre els 122 141 habitants que aleshores tenia la ciutat. Aquesta crisi econòmica i la subsegüent crisi de treball provocaren un clima tens, al qual s’afegí l’anticlericalisme, exacerbat per la guerra civil. El 25 de juliol de 1835, tres dies després dels fets de Reus, la multitud (murris i miserables), excitada pel fracàs d’una cursa de toros, inicià la crema dels principals convents (Santa Caterina, Sant Josep, Sant Francesc, Sant Agustí, els trinitaris i el Carme); foren assassinats frares davant la passivitat de l’escassa guarnició. La milícia urbana restablí l’ordre. Llauder encarregà la repressió al general Pere Nolasc Bassa; el dia 5 d’agost un gran nombre de gent s’avalotà al pla de Palau i hom ferí mortalment Bassa, el cadàver del qual fou arrossegat i cremat; foren cremats també l’oficina de la policia, el tribunal de comptes i la procura de Montserrat i fou enderrocada l’estàtua de Ferran VII; finalment, fou destruïda la fàbrica “El Vapor” dels Bonaplata. Després d’una provisional Junta d’Autoritats i Diputació del Poble, el dia 10 restà constituïda una Junta Auxiliar Consultiva, elegida pel vot general de les diverses classes i estaments i dels milicians. Les noves autoritats intentaren d’aconseguir la substitució de l’Estatut Reial per una constitució democràtica. En aquest sentit la Junta escriví un memorial a la reina i una proclama als catalans; pretenia d’aconseguir la regeneració política i econòmica partint del Principat de Catalunya com a unitat i en coordinació amb el País Valencià i amb Aragó. La junta barcelonina (que havia estat convertida el 9 de setembre en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya), es dissolgué (21 d’octubre). El 4 de gener de 1836, com a represàlia dels afusellaments de Sant Llorenç de Morunys, uns 4 000 exaltats assaltaren la Ciutadella, les torres de Canaletes, les drassanes i fins i tot l’hospital militar i assassinaren uns 70 presoners carlins. L’endemà, els avalotats, dirigits per un dels batallons de la milícia urbana anomenat de la Brusa, compost de gent obrera exaltada, intentà de proclamar la Constitució del 1812; la presència hostil dels altres batallons de la milícia i de la guarnició al pla de Palau els en feu desistir; Espoz y Mina, que havia estat nomenat capità general, aprofità l’oportunitat per a deportar a les Canàries els caps del liberalisme exaltat i envià a la guerra el batalló de la Brusa. El 26 de gener de 1836 fou instaurada la diputació provincial de Barcelona. El moviment de caràcter progressista, general a la península Ibèrica, de l’agost del 1836 comportà per a Barcelona el retorn dels exiliats de gener i del batalló de la Brusa. A la fi del 1836, dins el clima d’excitació propugnat pels progressistes, que dominaven l’ajuntament, i pels demòcrates, es produí a Barcelona un moviment extremista que propugnava la revolució social i la independència de Catalunya, el qual repartí la proclama anomenada La Bandera. El 13 de gener de 1837 els batallons de milicians de la Brusa i de Sapadors intentaren un cop de força: enfrontats novament amb la resta de la milícia, capitularen, i fou destituït l’ajuntament i foren deportats altra vegada a les Canàries els caps extremistes. Al llarg del 1837 el nou capità general Ramon de Meer dominà definitivament els progressistes; ja el 4 de maig aquests es feren forts a la plaça de Sant Jaume, però foren dominats, i llur cap, Ramon Xaudaró, fou afusellat. Durant les eleccions del 8 d’octubre, conseqüència de la nova Constitució del 1837 (8 de juny), guanyades pels moderats, hom donà mort a Marià Vehils, cap de la policia secreta de Barcelona, responsable de la repressió dels progressistes. Meer ocupà la ciutat militarment, suspengué la diputació, desarmà totalment la milícia i prohibí les associacions obreres. L’ascens dels progressistes a Madrid (a mitjan 1839) provocà la substitució de les autoritats moderades i la tornada dels exiliats. La presència d’Espartero a Catalunya i el viatge de les reines a Barcelona a la fi del juny del 1840 feu que fos resolta a la ciutat la crisi plantejada per l’aprovació a les corts d’una llei anticonstitucional, proposada pels moderats, sobre ajuntaments i diputacions. La rebuda que organitzà l’ajuntament progressista a les reines fou freda, en contra de l’entusiasta rebuda feta a Espartero el 13 de juliol (80.000 barcelonins l’aclamaren). La reina aprovà (14 de juliol), malgrat tot, l’esmentada llei, cosa que provocà la dimissió d’Espartero; quatre dies després, els milicians, que s’havien apoderat de la casa de la ciutat, dominaren Barcelona. Espartero tranquil·litzà els insurrectes i, a canvi, aconseguí la revocació de la llei. Els moderats reaccionaren organitzant una manifestació d’adhesió a la reina (23 de juliol) al pla de Palau, que motivà l’afrontament amb els progressistes, fet conegut com l’"avalot de les levites”: l’endemà, en un incident, morí i fou arrossegat l’advocat moderat Francesc Balmas, i fou mort així mateix el tinent de les milícies Manuel Bosch de Torres. Declarat l’estat de setge per Espartero, l’ordre fou restablert; les reines abandonaren la ciutat i l’ajuntament declarà Espartero heroi nacional (30 d’agost); al mes d’octubre Espartero substituïa Maria Cristina com a regent. Aquest triomf del progressisme fou considerat com a victòria pròpia dels barcelonins. Des del 1835, a causa de la Primera Guerra Carlina, la indústria del Principat s’havia anat concentrant a Barcelona i s’inicià un procés de mecanització, especialment de la filatura. La crisi econòmica iniciada el 1842 feu que la burgesia barcelonina divergís cada vegada més de la política centralitzadora i lliurecanvista d’Espartero. Alhora, l’agitació social es feu més intensa. En l’oposició a Madrid es retrobaren els corrents moderat i progressista del liberalisme barceloní. Aquest malestar desembocà en les anomenades “grans bullangues” dels anys 1842-43. Davant l’atur, fou constituïda pels progressistes una Junta de Protecció a la Indústria, que esdevingué Junta Suprema de Vigilància (octubre del 1841) i que, entre d’altres decisions de govern, prengué la d’enderrocar la part de la Ciutadella enfrontada a la ciutat; davant aquesta actitud fou dissolta pel capità general Van Halen. L’empitjorament de la situació econòmica, la perspectiva d’un tractat comercial amb Anglaterra, el problema de les quintes i l’aparició del moviment republicà d’Abdó Terrades i de Narcís Monturiol desencadenaren l’aixecament contra Espartero del novembre del 1842: el malestar ciutadà provocat per un incident entre els obrers i els burots (13 de novembre) adquirí grans proporcions; moderats, progressistes i republicans, ajudats per gent del pla de Barcelona i per la milícia, aconseguiren de rebutjar la guarnició, que es retirà a Montjuïc; el 16 de novembre es formà una Junta Popular Directiva Provisional presidida pel republicà Joan Manuel Carsy; davant la incorporació de les forces mercenàries, creades aleshores, conegudes per la Patuleia, i l’anunci de l’arribada d’Espartero amb la intenció de bombardejar la ciutat, hi hagué una fugida en massa de barcelonins. Els representants consulars de vint-i-dos països, al davant dels quals el cònsol de França, Ferdinand de Lesseps, intervingueren per tal d’evitar el desastre; un grup de personatges influents destituí la Junta Popular i creà una Junta de Govern o Junta Conciliadora, que inicià negociacions amb Van Halen, però davant les condicions imposades (rendició incondicional) el control de la ciutat passà a mans d’una tercera junta —partidària de la resistència a ultrança— presidida per Crispí Gaviria i dominada per la Patuleia, que enarborava banderes negres. El dia 3 de desembre Espartero feu iniciar el bombardeig des de Montjuïc, que durà 12 hores (1.014 projectils caigueren sobre la ciutat i destruïren 472 cases). Una junta de veïns desarmà la Patuleia i lliurà la ciutat. Les mesures repressives implicaven, ultra l’afusellament de 18 membres de la Patuleia, la dissolució i el desarmament de la milícia, un tribut de dotze milions de rals (que no es feu efectiu davant la resistència passiva de la població) i la reedificació de la part enderrocada de la Ciutadella. L’oposició contra Espartero, però, es feu general a tota la península Ibèrica, especialment als Països Catalans, i a Barcelona es constituí el 6 de juny del 1843 una Comissió del Poble que es traslladà a Sabadell com a Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona amb la finalitat de constituir una Junta Central a Madrid (el moviment fou anomenat centralista) que proclamés la Constitució del 1837 i declarés major d’edat Isabel II; el 15 de juny entrà triomfalment a Barcelona Joan Prim, acompanyat de la Junta Suprema. El general Francisco Serrano també hi anà; hi fou investit de tots els ministeris i hi promulgà (28 de juny) la destitució d’Espartero com a regent. Barcelona fou autoritzada a restablir la milícia nacional i a enderrocar les muralles. En negar-se el nou govern de Madrid a convocar la Junta Central hi hagué una gran agitació a la ciutat. El mes d’agost esclataren els primers avalots en intentar les autoritats municipals de desarmar el primer batalló d’un cos franc, creat per la Junta, anomenat popularment la Jamància. Joan Prim fou nomenat governador militar de Barcelona per tal d’apaivagar els ànims. Però els exaltats organitzaren un aixecament “centralista”, d’acord amb algunes juntes de la península Ibèrica. El primer de setembre les forces revoltades es feren fortes a la plaça de Sant Jaume i el dia 3 dominaven la ciutat. Les autoritats, des de Gràcia, crearen una Junta d’Armament i Defensa amb membres de la burgesia moderada. Des del 7 de setembre Barcelona fou bombardejada novament des de Montjuïc, però els jamancis decidiren de resistir la revolta, fortament influïda pels demòcrates, pels republicans i pels obrers ressentits per l’actitud en contra de l’associacionisme, s’havia transformat clarament en una revolta social. La ciutat fou bloquejada i hagué de capitular el 19 de novembre. El 1845 es produí encara un nou conflicte, a causa del sorteig per a les quintes: el 27 d’octubre tingué lloc un avalot al pla del Teatre, seguit de quatre afusellaments. La burgesia barcelonina deixà construir als governs moderats de Madrid l’Estat espanyol a través de la Constitució —centralitzadora i poc democràtica— del 1845 i de la legislació uniformista dels anys 1844-68, per por de les bullangues i per l’avantatge que representava la creació d’un mercat espanyol. La ciutat estigué sempre en estat del setge: el 1848, paral·lelament als moviments de París, Berlín i altres ciutats europees, els demòcrates intentaren de promoure un aixecament a Barcelona. El 1849 aparegué la figura del modern governador civil, el més característic representant del nou estil de govern, al servei del qual hi havia la policia i la guàrdia civil. El 1850 l’assassinat del líder republicà Francesc de Paula Cuello fou atribuït a la temuda brigada de la policia secreta coneguda per “La Ronda d’en Tarrés”. La població, que es mantingué pràcticament estacionària fins cap al 1845 (115.000 h el 1802, 118.000 el 1835, 121.000 el 1846), inicià un fort augment a partir d’aleshores (189.948 el 1860, 248.943 el 1877), malgrat les grans epidèmies del 1853, 1862 i 1866. Cap al 1844 s’inicià una nova etapa expansiva de la indústria cotonera —expansió que havia de durar fins a la Fam de Cotó del 1861-62, amb les davallades del 1848 i del 1854 (conseqüència de la qüestió de les selfactines)— caracteritzada per la concentració empresarial, l’expansió del vapor i, en general, la mecanització. La indústria de la llana inicià també un període d’expansió. La indústria metal·lúrgica s’incrementà amb la instal·lació dels tallers Nuevo Vulcano, a la Barceloneta, de la Companyia Barcelonesa de Foneria i Construcció de Màquines (1841), eix de l’activitat metal·lúrgica barcelonina durant el segle XIX, i de la Maquinista Terrestre i Marítima (1855). Gràcies al progrés de la indústria química la ciutat disposà ja el 1842 de gas per a l’enllumenament. La política monetària de J. Peradaltes, director de la seca de Barcelona (reoberta el 1836), aconseguí d’aturar l’exportació en massa d’argent. Aquest fet creà un fons de diner que estimulà el comerç i la indústria i feu possible la creació del Banc de Barcelona (1844). Superada la crisi del 1848, començà una llarga etapa de prosperitat per al capitalisme barceloní. El 1852 s’establí l’empresa bancària d’Evarist Arnús, i a partir d’aleshores els establiments de crèdit es multiplicaren (Caixa Vilumara, Banca Marsans, Banca Garriga Nogués, Catalana General de Crèdit, Crèdit Mobiliari Barcelonès); el 1860 començà a funcionar una borsa al Casino Mercantil. El 1847 l’antiga Comissió de Fàbriques incorporà els industrials no cotoners i adoptà el nom de Junta de Fàbriques, de la qual sorgí l’Institut Industrial de Catalunya (1848). El canvi de conjuntura iniciat arreu del món el 1855 accelerà l’increment de la producció i de la creació de capitals; el ferrocarril de Barcelona a Mataró fou inaugurat el 1848; Barcelona restà en pocs anys unida pel ferrocarril a Saragossa (1861), a València (1867) i a Perpinyà (1878). Entre el 1838 i el 1868 la burgesia barcelonina assolí un primer moment de plenitud; era formada per les velles famílies de l’aristocràcia mercantil urbana, pels industrials del cotó i del ferro, pels propietaris de solars i pels qui tornaven enriquits d’Amèrica. Paral·lelament a l’aparició de la primera generació d’intel·lectuals plenament romàntics (els més progressistes lligats a la Societat Filodramàtica, del 1836) hi hagué a Barcelona un notable increment de l’activitat literària, periodística, universitària, historiogràfica i política, que fou la base de la Renaixença. La premsa en català, després del poc èxit aconseguit per “Lo Pare Arcàngel” (1841) i per “Lo Verdader Català” (1843), trigà, però, a consolidar-se. Els primers periòdics establerts foren “Un Tros de Paper” (1865), el “Calendari Català” (1865) i “Lo Gai Saber” (1868). Els 1859 foren celebrats a la casa de la ciutat els primers jocs florals restaurats, i el 1864, s’iniciava l’activitat teatral catalana de Serafí Pitarra. El 1869 fou fundada “La Jove Catalunya”, entitat destinada al conreu de les lletres catalanes, i el 1871 “La Renaixença”. Mentrestant, Josep Anselm Clavé havia fundat (1848) la societat filharmònica L’Àncora, amb la qual fou iniciada l’expansió de la música coral entre les masses obreres; el Liceu Filharmònic Barcelonès, on foren interpretades òperes ja a partir del 1838, fou l’origen del gran teatre del Liceu (1848). La desamortització dels béns eclesiàstics facilità la transformació urbana: els convents de Santa Caterina i de Sant Josep deixaren lloc a dos mercats, Sant Francesc permeté d’obrir la plaça de Medinaceli, i a l’indret del convent dels caputxins fou construïda la Plaça Reial. A partir del 1839 fou possible la constitució legal de les primeres associacions obreres: el 1840 fou creada la Societat de Teixidors, amb finalitat reivindicativa, i una Associació Mútua de Teixidors paral·lela; suprimides el 1843, subsistiren clandestinament durant els primers deu anys de govern moderat (1844-54), que sovintejaren els conflictes socials. El 1853 augmentà el malestar, i al final del març de 1854 esclatà a Sants la primera vaga general, que s’estengué a tot Barcelona. Després del pronunciament d’O'Donnell, a la fi de juny, que donà pas al Bienni Progressista (1854-56), es produí a Barcelona (14 de juliol) la insurrecció dels obrers i dels progressistes, que feu derivar aquell moviment militar en un moviment popular i que feu pujar Espartero al poder. La milícia fou restablerta. En ple triomf del moviment popular es desencadenà la persecució contra els elements de la ronda d’en Tarrés, que fou suprimida; el mateix dia 14 s’inicià el conflicte de les màquines conflicte de les selfactines. El poble de Barcelona exigí i aconseguí l’enderrocament de les muralles. Fou constituïda una junta provisional que governà la ciutat (entre d’altres mesures suprimí el dret de portes) mentre no es formà el nou govern Espartero-O'Donnell. Del mes d’agost al d’octubre del mateix 1854 una epidèmia de còlera causà 6 419 morts. Foren signats els primers contractes col·lectius entre patrons i societats obreres, novament tolerades pel nou governador civil Pascual Madoz. Però, de fet, tant els fabricants com les noves autoritats de Madrid es resistiren a admetre l’associacionisme i aviat es produïren enfrontaments: el 5 de juny de 1855 el dirigent obrer Josep Barceló fou executat sota l’acusació d’un delicte comú, fet que indignà la població; el 21 de juny el capità general Zapatero dissolgué les associacions obreres. Això provocà que la Junta Central de les Associacions Obreres declarés una vaga general a tot Catalunya, que començà a Barcelona el dilluns dia 2 de juliol i que durà fins al començament de la setmana següent. La vaga fou pacífica, tret de l’assassinat a Sants del director de la fàbrica Güell (el Vapor Vell) Josep Sol i Padrís. El cop d’estat moderat d’O'Donnell (16 de juliol de 1856) no fou acceptat pel poble de Barcelona, que, amb el suport de l’ajuntament i d’una part de la milícia s’insurreccionà; la ciutat s’omplí de barricades i s’entaulà una lluita violentíssima amb les tropes de Zapatero; durà quatre dies i produí uns 500 morts. El darrer nucli de resistència fou Gràcia, on foren linxats set oficials de l’exèrcit, entre els quals el coronel Ravell; en represàlia foren executats sense procés 18 milicians al passeig de Gràcia. La repressió s’allargà fins el 1857; la milícia i les associacions obreres foren novament dissoltes. Amb el retorn dels moderats ressorgí en certs sectors el moviment independentista. El moviment obrer continuà desenvolupant-se al marge de la llei, alhora que es creava l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1861); finalment el general Dulce autoritzà de nou les associacions obreres (1864) i foren fundats els primers periòdics obreristes “La Asociación” i “El Obrero”; aquest darrer organitzà el primer Congrés Obrer de Barcelona el 31 de desembre de 1865; la prohibició, tanmateix, fou restablerta el 1866. La crisi industrial iniciada el 1861 arribà al punt màxim el 1866, coincidint amb una crisi borsària; la guerra amb Xile i el Perú i l’epidèmia de còlera del 1865 (que produí entre agost i octubre 3 765 morts) agreujaren la situació; el 14 de maig de 1866 suspengueren els pagaments la Societat Catalana General de Crèdit i el Crèdit Mobiliari Barcelonès; es produí el pànic a la ciutat, i especialment a la borsa: calgué que el capità general declarés de curs forçós els bitllets. La crisi econòmica desencadenà ja des del 1865 un clima revolucionari. Hi hagué execucions, empresonaments i deportacions en gran escala; Barcelona tornà a viure en règim permanent d’estat de setge. El 1868, durant la revolució de setembre que deposà Isabel II, el poder fou assumit de moment per una Junta Revolucionària, que suprimí les quintes, els consums i els mossos d’esquadra, i decidí l’enderrocament de la Ciutadella; Víctor Balaguer fou elegit president de la nova diputació provisional. Fou organitzada una nova milícia urbana, els Voluntaris de la Llibertat (coneguts popularment pels sipaios). El dia 3 d’octubre de 1868 Prim fou rebut entusiàsticament com a cap de la revolució però es distancià de l’actitud antimonàrquica dels barcelonins. L’oposició entre els monàrquics liberals i els republicans produí encara greus incidents pel novembre; un congrés obrer, organitzat pel desembre, es pronuncià per la república democràtica federal. Els republicans guanyaren igualment les eleccions municipals. A les eleccions parlamentàries del 16 de gener de 1869 guanyà a Barcelona la candidatura federal i obrerista de Pi i Margall. Aquell mateix any aparegueren els primers diaris federalistes barcelonins, “La Vanguardia” i “El Estado Catalán”. La política lliurecanvista que en el nou govern portava a terme Laureà Figuerola (aranzel del 1869) provocà una forta reacció defensiva a Barcelona; pocs dies després de la constitució del Foment de la Producció Nacional tingué lloc una gran manifestació amb participació de patrons, obrers i dependents. Alhora s’introduïa entre els medis obreristes el moviment internacionalista; el mes de maig del 1869, mesos després de la visita de Fanelli a Barcelona, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona s’adherí a la Primera Internacional. Probablement al començament d’aquell any fou fundada la Federació de les tres Classes de Vapor, el gran sindicat dels obrers mecànics del cotó. La constitució preparada pel nou parlament, monàrquica i centralitzadora, desencadenà una insurrecció federalista (setembre del 1869) que acabà amb la declaració de l’estat de setge a Barcelona (7 d’octubre) que comportà el desarmament de la milícia i la substitució de l’ajuntament republicà per un de liberal. Però quan el govern decidí d’instaurar les quintes es produí un aixecament als barris industrials de la ciutat i als pobles veïns de Sants, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, i especialment a Gràcia (del 2 al 9 de març de 1870). Pel juny de 1870 tingué lloc el primer Congrés Obrer Espanyol. L’elecció d’Amadeu de Savoia (novembre del 1870) i l’eufòria econòmica esmorteïren les reivindicacions federals. A partir del 1871 les reivindicacions obreres es feren més abundoses i algunes vagues, com la de la fàbrica Batlló, duraren mesos; pel maig del 1872 tingué lloc a Barcelona el congrés constituent de la Unió dels Obrers Manufacturers. El restabliment de la contribució de consums desencadenà una forta agitació: l’alcalde Soler i Mates, que feu disparar contra la multitud, fou obligat a dimitir. Dos dies després de la proclamació de la República a Madrid (11 de febrer de 1873) hi hagué una manifestació de 10 000 obrers per tal de reivindicar la jornada de 10 hores; la burgesia temé que la nova situació política no fos favorable als internacionalistes, i augmentà l’oposició entre republicans moderats i intransigents. Sense esperar l’estructuració de l’estat federal, la diputació de Barcelona actuà com a Govern de Catalunya i decidí d’assumir el comandament de l’exèrcit. El fet que les tropes acudissin a la plaça de Sant Jaume amb barretines vermelles (21 de febrer) feu pensar que s’havia proclamat l’estat català. Dissolta l’assemblea nacional de Madrid i convocades unes corts constituents, els republicans extremistes de l’"Estado Catalán”, dirigits per Baldomer Lostau i ajudats pels internacionalistes, proclamaren l’estat català (8 de març): els moderats, però, aconseguiren de fer retirar la proclamació. L’11 de març arribà a Barcelona Estanislau Figueres, el president de la República (que fou rebut entusiàsticament), per tal de restablir la legalitat republicana. Poc temps després de la derrota dels republicans exaltats a les eleccions de la constituent, aquests, juntament amb obrers i milicians, ocuparen (19 de juny) la casa de la ciutat i constituïren un Comitè de Salvació Pública (26 de juny), que fou dissolt, per l’actitud hostil dels Voluntaris de la República, contraris a la revolució social. Aquesta mateixa actitud ajudà al fracàs de la vaga desencadenada (12 de juliol) arran de la derrota republicana d’Alpens contra els carlins, simultàniament amb els fets d’Alcoi, vaga que assolí el màxim el dia 14, que tingué lloc una gran manifestació obrera a la plaça de Catalunya. Davant aquests fets, es constituí (18 de juliol) la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya, que aconseguí d’imposar l’allistament forçós i un tribut de guerra. Després del cop d’estat del general Pavía (3 de gener de 1874) que enderrocà la República, el nou capità general Martínez Campos ordenà la concentració de tropes a Barcelona, destituí el governador civil i l’ajuntament republicans, desarmà la milícia republicana i dissolgué la Internacional; Francesc Rius i Taulet fou designat alcalde. La classe obrera, però, respongué amb una vaga general i s’aixecaren barricades a Barcelona i a Hostafrancs; enfrontats amb l’exèrcit a Sarrià (dies 10 i 12), obrers i republicans finalment es rendiren.

Un intent de reforma urbanística: el pla Cerdà

Entre el 1839 i el 1854 se succeïren les peticions per a enderrocar les muralles, esdevingudes el signe més clar d’opressió política i econòmica. L’autorització arribà el 1854, després d’una sèrie violenta d’explosions populars. El 1855 Ildefons Cerdà fou autoritzat a realitzar un aixecament topogràfic del pla de Barcelona i el 1859 fou aprovat, per decret reial, el seu pla d’eixample, deixant en suspens el concurs convocat per l’ajuntament de Barcelona, del qual sortí guanyador l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias. El pla Cerdà era democràtic (superava l’oposició entre centre i perifèria), orgànic (preveia unitats veïnals complexes i diversificades dins una xarxa igualitària) i modern (era un inici de superació de l’oposició camp-ciutat), però tenia aspectes negatius, com el de no preveure una funció política per a la ciutat.

Entre burgesia i proletariat (1874-1939)

Restaurada la monarquia (28 de desembre de 1874), Alfons XII desembarcà a Barcelona el 9 de gener següent. El nou règim instaurat per Cánovas del Castillo fou sostingut des de Barcelona pel grup conservador de Mañé i Flaquer, director del “Diario de Barcelona”; amb tot, a les eleccions parlamentàries i municipals foren elegits els liberals de Sagasta, la figura més destacada dels quals era Rius i Taulet.

Vista de Barcelona durant l’Exposició Internacional del 1929
© Fototeca.cat
Però el complicat artifici del caciquisme feu que els caps efectius d’aquests dos partits a Barcelona fossin Josep M. Planes i Casals dels conservadors i Josep Comes i Masferrer dels liberals. El federalisme, que aquest artifici deixà relativament al marge de la política municipal, restà reduït a la classe menestral. Durant el darrer quart del segle XIX l’augment demogràfic s’accelerà gràcies a la gran onada immigratòria atreta principalment per l’Exposició Universal del 1888 i per l’expansió industrial que la nova política proteccionista comportà. El retrocés immigratori de 1900-10 feu possible l’assimilació d’aquella part dels nouvinguts, encara relativament petita, que no procedia dels Països Catalans. Del 1875 al 1882 hi hagué un període de prosperitat extraordinària per als negocis de la gran burgesia, conegut per “la Febre d’Or”; durant aquest període continuà el desenvolupament de les indústries tèxtil, metal·lúrgica i química, foren creades les primeres companyies d’electricitat i instal·lades les grans companyies navilieres, com la Transatlàntica (1881). Al costat del Banc de Barcelona hom creà entitats com el Banc Hispanocolonial (1876) i Crèdit i Docks (1882) i societats com la Companyia General de Tabacs de Filipines. L’aparició de la fil·loxera a Catalunya, juntament amb un viratge del govern cap al lliurecanvisme (les franquícies de l’aranzel del 1882 propugnat per Camacho havien estat rebudes hostilment pels fabricants i els obrers) coincidiren amb l’aparició d’una crisi intercíclica. La burgesia reaccionà i agrupà els seus organismes al voltant del Foment del Treball Nacional (1889); al seu costat funcionaven la Cambra de Comerç (1886), successora de la Junta de Comerç, i la Societat Econòmica d’Amics del País. De mica en mica anaren sorgint els primers símptomes de renovació política: Valentí Almirall, fundador del “Diari Català” (1879-81), trencà la relació amb el federalisme i inicià a Barcelona el catalanisme polític; el 1882 fundà el Centre Català, del qual sorgí com a escissió la Lliga de Catalunya (1887); a la vegada, institucions culturals, com l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, vinculaven al catalanisme amplis ambients ciutadans. A partir del 1886 l’alcalde Rius i Taulet dugué a terme la preparació de l’Exposició Universal de Barcelona que havia de tenir lloc el 1888. La urbanització del recinte de l’antiga Ciutadella i d’altres indrets de la ciutat (Saló de Sant Joan, Rambla de Catalunya) amb la construcció del Palau de Justícia i del monument a Colom significaren l’inici d’una nova etapa en el desenvolupament de la ciutat. Paral·lelament anà desenvolupant-se el moviment obrer, després d’uns anys de relativa clandestinitat. El 1881 fou restaurada a Barcelona l’antiga Federació Regional Espanyola, amb el nom de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Durant aquesta època s’havien anat organitzant els sindicats de les branques de producció diferents de la tèxtil. Des del 1881 es feu palesa l’oposició entre les tendències anarquistes i les socialistes (el 1888 fou fundada a Barcelona la UGT pel congrés obrer patrocinat pel Centre Federatiu de les Societats Obreres de Barcelona, juntament amb el Partit Socialista Obrer Espanyol), però entre el 1890 i el 1900 els anarquistes recuperaren el predomini, i iniciaren el camí de l’acció directa: bomba contra el Foment de la Producció Nacional (1891), bomba a la Plaça Reial (1892), atemptat de Paulí Pallàs contra Martínez de Campos (1893) a la Gran Via; bomba de Santiago Salvador al Liceu (1893) —com a rèplica de l’execució de Pallàs—, la qual causà 20 morts (Salvador fou executat el 1894); bomba del carrer de Canvis Nous durant la processó de Corpus (1896), que feu dotze morts i desencadenà el famós procés de Montjuïc (5 penes de mort). Encara el 1904, en ocasió de la visita d’Alfons XIII a Barcelona, el president del govern sofrí un atemptat: l’any 1905 hom atemptà contra el cardenal Salvador Casañas. D’altra banda, el moviment polític catalanista (fundació del Centre Escolar Catalanista el 1886, de la Unió Catalanista el 1892, de la Lliga Regionalista el 1901), en el qual s’integraren gran nombre de joves polítics i intel·lectuals barcelonins, aconseguí de desenvolupar-se entre la burgesia i la petita burgesia i de dominar les institucions i corporacions ciutadanes. Amb l’adhesió al programa del general Polavieja, favorable a algunes aspiracions del catalanisme (1897), amb el missatge de les institucions econòmiques barcelonines a Maria Cristina (1898), amb la reacció unànime del comerç i de la indústria davant la política fiscal del govern en l’afer conegut com a Tancament de Caixes, pel qual la població refusà de pagar les contribucions, hom intentà d’influir sobre la política de l’estat. L’assaig governamental de Polavieja fracassà; però, amb tot, deixà a Barcelona Bartomeu Robert com a alcalde (1899) i Josep Morgades com a bisbe (1899), amb la qual cosa el catalanisme aconseguia el predomini polític a la ciutat. Però fou la generació del 1901, la de Prat de la Riba, estimulada pel fracàs colonial i per la depressió econòmica subsegüent, que prengué una actitud combativa contra l’Espanya de la Restauració i aconseguí els primers triomfs electorals (1901); “La Veu de Catalunya” (diari des del 1899) exercí una influència decisiva. Al tombant del segle la catalanització de la vida cultural havia progressat considerablement: el teatre, els orfeons, les edicions populars (cal destacar la labor de l’editorial L’Avenç), la cultura religiosa, l’excursionisme, contribuïren a la formació de la consciència nacional. A partir del 1901 fou iniciada la commemoració popular de l’Onze de Setembre. El 1903 fou fundat l’influent Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). El moviment obrer entrà en crisi sobretot a partir del fracàs de les vagues generals organitzades pels anarquistes l’any 1901 i l’any 1902. Aquesta desil·lusió fou aprofitada pel polític castellà Alejandro Lerroux, que anà personalment a Barcelona a fer renéixer el partit republicà, amb el qual triomfà a les eleccions provincials i a corts del 1903; a partir d’aleshores, el lerrouxisme adquirí una enorme importància entre els medis obrers, especialment a través del diari “El Diluvio”. Els moviments intel·lectuals d’esquerra agafaren nou impuls; el 1904 s’escindí de la Lliga un grup al voltant d’"El Poble Català”, que el 1906 cristal·litzà en el Centre Nacionalista Republicà. A les eleccions municipals del 1905, però, triomfà la Lliga, i l’anomenat Banquet de la Victòria provocà, a través d’una caricatura del “Cu-cut!", que uns oficials de l’exèrcit destruïssin les redaccions del “Cu-cut!" i de “La Veu de Catalunya”. Aquest fet provocà (1906) la promulgació de la llei de jurisdiccions i la formació de la Solidaritat Catalana (dissolta el 1908).
Barcelona el 1908. Vista des d’un tramvia, de Ramon Baños
Filmoteca Española
La campanya contra l’esmentada llei concentrà a la ciutat 200 000 persones (maig del 1906). El mes d’octubre tingué lloc a la plaça de toros de Les Arenes l’Aplec de la Protesta. A partir d’aquell moment es produïren una sèrie d’atemptats amb bombes, atribuïts després a l’agent provocador Joan Rull. Durant aquests anys s’esdevingueren a Barcelona uns fets importants per a la normalització de la cultura catalana: la creació dels Estudis Universitaris Catalans (1903), el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907). El mateix 1907 el moviment obrer prengué nou impuls amb la creació de la Solidaritat Obrera. El 26 de juliol de 1909 fou iniciada a Barcelona una vaga general de protesta contra la mobilització per la guerra del Marroc amb la qual s’inicià la Setmana Tràgica. La comissió de vaga era formada per representants dels sindicats, dels socialistes i dels anarquistes; a partir dels primers incidents, el capità general declarà l’estat de guerra. Les tropes sortiren al carrer, alhora que la comissió de vaga intentava d’endegar el moviment, sense, però, que els partits responguessin, i perdia el control de la situació. El dia 27 s’inicià, davant la passivitat de les tropes, la crema dels convents i foren aixecades barricades; l’endemà hi hagué combats al carrer. En conjunt foren cremats 70 convents i esglésies. A partir del dia 29 la revolta anà perdent intensitat i el 2 d’agost hom reprengué el treball. Segons les dades oficials hi hagué 3 morts i 27 ferits per part de la força pública i 30 morts i 126 ferits (declarats) entre els revoltats. La repressió, ordenada pel govern de Madrid i acceptada de grat per la burgesia barcelonina, comportà l’empresonament i el confinament d’anarquistes, de dirigents obrers i de republicans; foren clausurades més de 100 entitats considerades subversives (entre les quals el Centre Excursionista de Catalunya); hi hagué més de 2.000 processats i 5 sentències de mort, entre les quals la de Ferrer i Guàrdia —fundador de l’Escola Moderna i acusat d’instigador dels fets—, que provocà la protesta de grans sectors de l’esquerra europea. La repressió endurí encara més el moviment obrer; el 1910 es constituí a Barcelona la Confederació Regional del Treball de Catalunya i el 1911 la Confederació Nacional del Treball (CNT). A la vegada es revitalitzà el lerrouxisme. El 1914 fou constituïda la Mancomunitat de Catalunya, amb la qual cosa Barcelona recuperà la capacitat administrativa del Principat. Amb la Primera Guerra Mundial es produí un nou període d’enriquiment ràpid a causa dels proveïments als bel·ligerants; alhora Barcelona havia adquirit les característiques d’una ciutat opulenta: el casino de l’Arrabassada, els cafès concert, els music-halls, el cinema, el ballet, l’òpera (el wagnerisme es trobà al moment de màxima difusió), els nous esports (tennis, futbol), les curses de cavalls, etc. La població augmentà contínuament (els 533 000 h del 1900 passaren a 587 511 el 1910, a 710 335 el 1920, a 1 005 565 el 1930), malgrat les epidèmies de tifus del 1914 i de grip del 1918. Aviat, però, la contracció del mercat europeu a la postguerra provocà una crisi econòmica, que el 1920 portà a l’espectacular fallida del Banc de Barcelona. El 1917 la ciutat fou el centre d’uns esdeveniments significatius de la desintegració del règim imposat per la Restauració. Els militars, descontents, crearen unes juntes de defensa, la més important de les quals, la d’infanteria, tenia el seu centre a Barcelona; els seus membres foren detinguts a Montjuïc (maig del 1917), però davant l’actitud de la guarnició foren posats en llibertat al cap de pocs dies, després de la qual cosa el govern dimití. Aquest acte de feblesa fou aprofitat pels partits nacionalistes catalans, que prengueren la iniciativa (5 de juliol de 1917) — ajudats pels principals partits catalans i castellans d’oposició al govern— de reunir l’anomenada Assemblea de Parlamentaris el 19 de juliol al parc de la Ciutadella, reclamant l’autonomia de Catalunya i una reorganització de l’estat. A partir d’aquests fets, es desencadenà un moviment per un estatut d’autonomia per al Principat. La tensió entre la població i les autoritats governatives arribà al màxim amb motiu dels jocs florals del 1920, que presidí el mariscal Joffre; l’actuació de la força pública provocà que els presidents de la Mancomunitat i de la diputació i l’alcalde Martínez i Domingo trenquessin les relacions amb el governador civil. Alhora el moviment sindical es desenvolupà: el 13 d’agost de 1917 fou organitzada una vaga general revolucionària; l’atur fou total i en la lluita entre vaguistes i la força pública hi hagué morts i ferits. L’anarcosindicalisme anà prenent un paper preponderant dins el moviment obrer barceloní; el 1918 tingué lloc a Sants un congrés que reorganitzà la CNT i creà el Sindicat Únic organitzat per branques industrials (el 1920 la CNT tenia al pla de Barcelona 252 000 afiliats). El 1919 (febrer i març) tingué lloc una vaga dels obrers de La Canadenca, la companyia d’electricitat més gran de Barcelona; la repressió desencadenà una vaga general, que durà quinze dies i que fou pacífica gràcies a l’actuació del dirigent sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre; tanmateix, fou reprimida durament pel general Milans del Bosch. L’acció dels sindicats exasperà els patrons (organitzats aviat en una Federació Patronal), que respongueren a partir d’aleshores amb el locaut i amb l’acció d’agents provocadors i de pistolers, de connivència amb les autoritats, i organitzaren un sometent barceloní reclutat entre la burgesia i uns sindicats grocs, els anomenats Sindicats Lliures. L’acció d’exterminació dels sindicalistes per aquests pistolers coincidí amb la dels agents policíacs de Bravo Portillo, antic agent del servei secret alemany, que fou mort (5 de setembre de 1919) en represàlies de l’atemptat contra el sindicalista Pau Sabater; fou substituït pel fals baró de Koenig, que afegí a l’acció provocadora i exterminadora el xantatge als patrons (els que no cotitzaven a profit seu morien víctimes d’atemptat). El govern intentà una actitud conciliatòria amb la substitució de Milans del Bosch pel general Valerià Weyler (fet que disgustà la burgesia barcelonina) i amb el nomenament dels governadors Julio Amado (agost-desembre del 1919) i Frederic Carles Bas (juny-novembre del 1920). El 1920 aparegueren, d’altra banda, grups d’acció anarquistes per tal de fer cara als pistolers de la Patronal. Pel desembre hi hagué una nova vaga general; la repressió fou a partir d’aleshores molt més dura, encomanada als generals Severiano Martínez Anido com a governador civil (agost 1920 - octubre 1922) i Miguel Arlegui com a cap superior de policia; els pistolers reberen l’ordre d’exterminar els principals sindicalistes (en 36 hores foren assassinats 21 dirigents), i fou utilitzada també, sovint, l’anomenada llei de Fugues. Aquesta forta tensió social, acompanyada de vagues constants a tots els rams, produí un nombre important de víctimes d’atemptats (en 16 mesos foren assassinades 230 persones), entre les quals l’advocat sindicalista Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí (1923). Aquests anys (1919-23) han estat recordats popularment amb la frase de “Quan mataven pels carrers”. La incapacitat del govern per a resoldre la situació fou aprofitada pel nou capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera per a pronunciar-se contra el govern de Madrid (13 de setembre de 1923), encoratjat per una part de la burgesia barcelonina. Cridat pel rei, Primo de Rivera constituí un directori militar. Dissoltes les corporacions locals, els principals llocs de govern, de moment, àdhuc l’alcaldia, foren ocupats per militars; la Mancomunitat fou dissolta definitivament el 1925. La primera de les preocupacions de la Dictadura fou la repressió del terrorisme, duta a terme amb eficàcia, a la qual contribuí la desorientació de la classe obrera. Els anarquistes radicals barcelonins seguien la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fundada el 1927. La vida política restà reduïda a la clandestinitat amb la supressió dels partits i l’establiment d’una forta censura de premsa; però la repressió fou especialment forta en totes les manifestacions nacionals catalanes; l’ús del català fou suprimit de les corporacions públiques i fins i tot de les cerimònies eclesiàstiques; foren clausurades un gran nombre d’entitats excursionistes; l’Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona foren temporalment clausurats; el CADCI fou suprimit i reobert sota la direcció del Sindicat Lliure. Pel març del 1926 fou destituïda la Junta del Col·legi d’Advocats, presidida per Ramon d’Abadal i Calderó; els seus membres foren empresonats i desterrats durant dos mesos. Malgrat la repressió, però, es produí una notable expansió literària i, en general, cultural. La inhibició política dels dirigents de la burgesia feu que la iniciativa del moviment reivindicatiu català passés a la petita burgesia i a les classes populars. Durant els cinc anys que el baró de Viver ocupà l’alcaldia, la ciutat es beneficià, tanmateix, d’una àmplia gestió en el camp de les obres públiques, aprofitant la política del règim, favorable a l’ampliació de les facultats financeres dels municipis (urbanització de la plaça de Catalunya, cobriment del tren de Sarrià), i especialment de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 (inaugurada el 19 de maig i clausurada el 15 de gener de 1930), que comportà la urbanització de la plaça d’Espanya i de Montjuïc. Malgrat el gran endeutament que portà a la ciutat l’organització de l’Exposició (180 milions de pessetes), cobert només en part per l’estat (52 milions), aquesta fou una important font de riquesa per a la població i originà la primera gran onada immigratòria procedent del sud de la península Ibèrica. Amb la caiguda de Primo de Rivera (1930) a conseqüència de la crisi financera del 1929 i de la pressió política, fou restablert l’ajuntament del 1923, i les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 foren guanyades a Barcelona pel nou partit Esquerra Republicana de Catalunya. El dia 13 fou iniciada una vaga general promoguda per la CNT; el 14 fou proclamada la República per Lluís Companys des de la casa de la ciutat, alhora que Francesc Macià, des del palau de la Generalitat, proclamava la República Catalana dins la República Federal Espanyola, hores abans que la República Espanyola fos proclamada a Madrid; el govern provisional espanyol, però, convencé Macià de transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya. La població barcelonina rebé entusiàsticament les noves institucions; l’aprovació pels catalans del projecte d’Estatut d’Autonomia fou la causa d’una imposant manifestació el 2 d’agost; una altra gran manifestació tingué lloc a la plaça de Sant Jaume el 24 de setembre de 1932, després de l’aprovació de l’Estatut per les corts de la República. Barcelona esdevenia novament capital política de Catalunya, seu del govern i del parlament; la cultura, particularment l’ensenyament, es beneficiaren immediatament de la nova situació; el 1932 era creat l’Institut-Escola, de la Generalitat; el 1933, la Universitat Autònoma de Barcelona; el català substituí el castellà en molts aspectes de la vida. En aquells moments hom començà a sentir plenament els efectes de la crisi econòmica mundial (el Banc de Catalunya havia fet suspensió de pagaments pel juliol del 1931), de tal manera que la desocupació arribà a nivells molt alts: dels 45.000 obrers de la construcció que hi havia a Barcelona el 1930 només en podien treballar 11.000 el 1933. En aquest ambient foren possibles els aixecaments frustrats del 1932 i el 1933 organitzats per la FAI i dirigits per Garcia Oliver i Durruti, que comportaren la suspensió temporal de la CNT. El mes d’abril, tanmateix, hi hagué al ram de la construcció una important vaga que durà 18 setmanes. Per l’octubre del 1934 Barcelona fou el centre d’un moviment revolucionari durant el qual el president Companys proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola; però el moviment fou sufocat pel capità general Batet el Sis d’Octubre. L’Estatut fou suspès fins a la victòria del Front Popular pel febrer del 1936.

La ciutat durant la guerra civil

En contrast amb el que s’esdevingué en altres ciutats de l’Estat espanyol, inclosa la capital, els mesos de febrer a juliol de 1936 a Barcelona foren de calma. L’alçament militar del 17 de juliol (Marroc), que l’endemà s’estengué a la península Ibèrica, fou sufocat a Barcelona el dia 19 per les forces d’ordre públic dependents del govern de la Generalitat i per les milícies dels partits de la coalició governamental i de les sindicals obreres. Acabada la lluita als carrers, els mitjans de producció foren col·lectivitzats i el règim de les empreses fou regularitzat pel decret de col·lectivització de 24 d’octubre de 1936. La propietat urbana, bé que no sofrí cap canvi legal, deixà de reportar beneficis als propietaris per la reducció dels lloguers al 50% de llur import. La major part d’esglésies foren saquejades, i el culte religiós, interromput. L’actuació de les anomenades patrulles de control, en llur majoria dominades per la FAI i el POUM, contra els religiosos o les persones a qui era atribuïda una simpatia amb els militars revoltats, degenerà en una acció incontrolada. Barcelona havia esdevingut una ciutat proletària en la qual els anarquistes detenien efectivament el poder al carrer i a la majoria de centres de producció, malgrat que, tant a l’ajuntament, presidit per Carles Pi i Sunyer, com al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, els representants de la CNT hi eren en minoria. En el terreny cultural, la revolució del 1936 portà una notable preocupació per l’extensió de la cultura popular i una ampliació considerable en l’ús del català, tant en l’ensenyament com en l’acció política, fins i tot en aquelles organitzacions que, com les anarquistes, més aviat hi havien estat refractàries: l’aparició de “Catalunya”, un dels òrgans de la CNT durant la guerra, i la catalanització del “Diari de Barcelona”, esdevingut òrgan d’Estat Català, en són uns de tants testimoniatges. Aquesta situació durà fins el mes de maig del 1937, que es produí l’enfrontament violent entre la coalició governamental, d’una part, en la qual tenien preponderància l’Esquerra Republicana de Catalunya (dirigida per Lluís Companys, president de la Generalitat), Estat Català, la UGT i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (el secretari general del qual era Joan Comorera, conseller d’Economia), i, d’altra part, la CNT, la FAI i el POUM (que tenia Andreu Nin com a figura més sobresortint) fets de Maig. El triomf governamental en aquesta lluita, amb l’enfortiment del PSUC, que esdevingué la força dominant, comportà la liquidació del POUM, la desaparició de les patrulles de control i de les milícies de partit amb l’estabilització de l’ordre públic (que passà, però, a dependre del govern de València), el control governamental de la indústria de guerra i una tendència a resoldre els problemes religiosos amb l’obertura d’alguns centres de culte, sobretot privats. Durant l’any 1937 s’instal·laren a Barcelona el govern d’Euskadi (agost) i el govern de la República (octubre), amb la qual cosa s’agreujaren les tensions entre aquest darrer i el de la Generalitat. Paral·lelament, l’escassetat d’aliments, els problemes greus d’allotjament ocasionats per l’allau de refugiats que l’evolució de la guerra provocava i les destruccions i el pànic produïts pels bombardeigs aeris, que causaren destrosses principalment a la zona entre la Granvia i el Port, donaren un clima diferent a la ciutat durant l’any 1938. El 23 de gener de 1939, els governs i llurs serveis abandonaren Barcelona, alhora que començava l’èxode de milers de barcelonins cap a l’exili. El 26 de gener entraren a Barcelona sense lluita els cossos d’exèrcit Marroquí i de Navarra, comandats pels generals Yagüe i Solchaga, respectivament, mentre que les tropes italianes del general Gambara contornejaven la ciutat i s’endinsaven al Maresme.

Les transformacions urbanístiques en el període 1874-1939

El període iniciat amb la Restauració es caracteritzà per la progressiva ocupació de l’espai més enllà de les rondes. Les directrius del pla Cerdà foren pràcticament abandonades: es produí una aglomeració de l’edificació a la zona central de l’Eixample; les edificacions de dos pisos en només dos dels quatre costats de les illes projectades foren substituïdes per edificacions de cinc o sis plantes en tots quatre costats, i el jardí i els serveis annexos que havien d’ocupar el 33% de la superfície de cada illa es reduïren al 2% el 1895, en ésser legalitzades les construccions a l’interior de les illes. L’aglomeració que es produí a l’Eixample —ocupat per les classes benestants—, lligada a la creació de la primera xarxa de tramvies que uní Barcelona —les Drassanes— amb Gràcia (1872), amb Sants (1874), amb el Poblenou (1876), amb Sant Andreu de Palomar (1877) i amb Sant Gervasi de Cassoles (1878), era, però, inferior a la dels antics —on vivia la classe treballadora i on es concentrà la immigració: de 7 000 al 8 000 immigrats anuals entre el 1880 i el 1890—. Les annexions de termes municipals veïns iniciades el 1897, tot i que augmentaren, en teoria, l’espai per capita, no foren acompanyades de cap programa de sanejament. El pla de clavegueres, aprovat el 1891 i iniciat el 1898, topà amb una escassetat artificial d’aigua, que fou un dels obstacles per al progrés de l’aglomeració. Entre el 1902 i el 1907 una sèrie de fets lligats amb la fi del caciquisme a l’ajuntament de Barcelona i, possiblement, amb el retorn dels capitals de les excolònies americanes plantejaren la problemàtica urbana en nous termes. Gràcies a l’expansió econòmica de la ciutat durant la Primera Guerra Mundial, es configurà entre el 1915 i el 1930 una nova ciutat, que havia de durar fins els anys cinquanta. Després de l’acord de l’ajuntament amb el Banc Hispanocolonial, la reforma interior fou iniciada el 1909 amb les obres d’obertura de la via Laietana. El pla d’enllaços de Leon Jaussely tingué greus dificultats de realització a causa del seu cost exorbitant i no fou aprovat, parcialment, fins el 1917. De fet, tant la reforma interior, basada en el pla Baixeras del 1879, com el pla d’enllaços foren reformes segregadores —com la de Haussmann a París— destinades a impedir la revolució urbana. El pla Jaussely potencià la creació d’una xarxa de parcs i jardins: d’un únic parc —el de la Ciutadella— de 31 ha el 1900, hom passà a un sistema de parcs urbans de 103 ha i a un conjunt de parcs exteriors —Tibidabo, Vallvidrera— de 344 ha el 1924. La creació d’una empresa única de tramvies el 1911, l’aparició dels autobusos el 1921 i de les dues companyies de metro el 1920 i el 1921 foren el motor d’una certa revolució dels transports urbans. Hi hagué, des del 1914, un cert intent d’ordenació espacial de la indústria, que creixia, anàrquicament, seguint les línies dels ferrocarrils, traçades arbitràriament. Els primers passos cap a la creació d’una zona franca prop del port foren fets durant la Primera Guerra Mundial. L’annexió, el 1920, de la zona marítima del terme de l’Hospitalet de Llobregat possibilità aquest intent. L’augment de l’activitat industrial i comercial, correlatiu a una forta immigració, provocà un creixement de les densitats i de l’extensió dels suburbis.

Les noves annexions (el 1921, Sarrià; el 1929, una part discutida de Sant Adrià de Besòs, i abans, el 1903, Horta) no modificaren, lògicament, les altes densitats de sectors com el districte cinquè (1 025 h per ha el 1930). D’altra banda, el 1927 hom calculà l’existència d’uns 100.000 rellogats que ocupaven habitatges de pèssimes condicions higièniques. El creixement dels suburbis —la Teixonera, al turó de la Creueta del Coll; l’Eixample d’Horta; Verdum, les Roquetes, Borràs, Charlot, al nord de Sant Andreu de Palomar; Can Baró, al sud de la Muntanya Pelada; els grups de les cases barates de la zona franca, d’Horta i del Besòs —insinuà les tendències d’extensió futura de la ciutat. Certs elements nous continguts en l’obra de Cebrià de Montoliu —la ciutat-jardí del 1912 i l’urbanisme orgànic del 1920—, en el pressupost extraordinari de cultura de l’ajuntament de Barcelona del 1908 —elaborat per tal de combatre l’analfabetisme, que el 1900 representava el 40,58% de la població— i en l’orientació socialitzant i municipalitzadora del Sindicat General de Tècnics de Catalunya (1920-23) foren deixats de banda per l’onada de burgesia monopolista guanyadora en la crisi del 1923. El 1931 fou oberta la possibilitat de nous plantejaments. Per primera vegada, l’avantguarda tècnica i científica era escoltada i acceptada pel sector públic. L’assaig de planificació regional de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1932) i el pla Macià —realitzat conjuntament pel GATCPAC i Le Corbusier—, la iniciació de la Ciutat de Repòs i de Vacances (1933) i la creació del Comissariat de la Casa Obrera (1934) són testimoniatges de la nova orientació. El nou ritme de la vida social iniciat pel juliol del 1936 possibilità l’articulació real de totes les peces d’una veritable revolució urbana. La col·lectivització del sector de la construcció —l’Agrupament Col·lectiu de la Construcció de Barcelona unificava 1 500 empreses— i el decret de municipalització de la propietat urbana de l’11 de juny de 1937 en foren les condicions necessàries. En una primera etapa —que fou, però, la darrera— foren acceptats plenament pel govern els suggeriments del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya (SAC) i del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU), creat el 27 d’agost de 1936, sobre la higienització del districte cinquè i la creació de nous habitatges per a la classe obrera (Casa Bloc) i l’escolarització total de la població infantil. Totes aquestes activitats, que anaven cap a una transformació democràtica de la ciutat, foren interrompudes el 1939.

Barcelona sota el franquisme (1939-1975)

La involució

La nova situació a partir del 26 de gener de 1939 significà la liquidació de tot el que havia estat, en el terreny polític i en el terreny cultural, el període anterior. En el terreny polític, a conseqüència del decret de supressió de l’estatut de Catalunya, la ciutat perdé novament, com el 1714, la capitalitat administrativa del Principat. El nou municipi tingué com a característica el nomenament oficial dels càrrecs i l’entrada de funcionaris procedents d’altres indrets de l’estat. Alguns monuments significatius (a Rafael Casanova, al doctor Robert, a Francesc Layret, etc) foren suprimits. El català deixà d’ésser llengua oficial del municipi i, durant un llarg període que s’endinsa en el decenni dels anys seixanta, n'ha estat molt restringit l’ús públic. L’obligació d’emprar el castellà en els rètols dels establiments canvià un dels aspectes externs de la ciutat, que només començà a modificar-se a partir de la rectificació aportada per l’ordre ministerial de 21 d’abril de 1964. En el terreny econòmic, anul·lat el decret de col·lectivització del 1936, les empreses retornaren el 1939 als qui n'eren els propietaris pel juliol del 1936. La vida religiosa pública recomençà: les esglésies foren obertes i el culte hi fou reprès immediatament després del 26 de gener de 1939, bé que, fins l’any 1967, hi hagué restriccions —progressivament reduïdes— al culte no catòlic.

La problemàtica urbanística

Aquest període es caracteritza per la liquidació de la revolució urbana. El pes donat a la Cambra Oficial de la Propietat Urbana —reconstituïda el 1940— dins la comissió d’eixample de l’ajuntament fou molt significatiu. Amb tot, els projectes d’urbanisme retòric, singularment la creació d’una ciutat universitària monumentalista, toparen aviat amb greus dificultats. De fet, entre el 1940 i el 1945 només foren edificats 2.014 edificis (1.808 havien estat totalment o parcialment derruïts durant la guerra), en comparació dels 3.473 construïts entre el 1931 i el 1936. L’encariment de la construcció, juntament amb la forta immigració, agreujaren el problema de l’habitatge: el 1949 el dèficit era d’uns 25.000 habitatges. El barraquisme afectava unes 26.000 persones, però el problema de les àrees interiors deteriorades era més important (el districte cinquè, la Barceloneta, els barris de Santa Caterina i de Santa Maria del Mar, alguns sectors de Sants i d’Hostafrancs, no arribaven a les condicions mínimes d’habitabilitat). Les restriccions d’energia elèctrica —que no desaparegueren del tot fins el decenni dels anys cinquanta— augmentaren els dèficits de la urbanització primària. En aquest context, certes realitzacions oficials, com els blocs d’habitatges de la Torre Llobeta (1947) o els grups de cases barates, com el de Can Clos, a Montjuïc (construït el 1952 amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional per tal de fer desaparèixer les barraques de la Diagonal), no aconseguiren d’eixugar el dèficit. El concurs sobre l’habitatge barat convocat pel Col·legi d’Arquitectes el 1949, la creació del barri de Verdum des del 1952 —primer exemple de suburbi dirigit— i l’inici de les obres de les Cases del Congrés Eucarístic foren les primeres fites d’un canvi d’orientació. A partir del 1957, a la urbanització anàrquica dels vessants de la serra de Collserola i dels turons del nord del pla de Barcelona, composta d’habitatges de baixa qualitat i d’escassa alçada, s’afegiren els grans conjunts urbans promoguts, inicialment, per organismes oficials, però mancats de serveis col·lectius. El “polígon” de Sant Martí de Provençals (des del 1957) i el barri de Montbau (ocupat des del 1960) foren les primeres realitzacions. Alhora, a l’oest del pla, l’ocupació de la falda de Collserola augmentà l’àrea de la zona residencial de la burgesia, transformant l’esquema inicial de ciutat-jardí per una certa densificació i la creació de vies ràpides. Aviat les grans empreses constructores crearen directament llurs barris. La immigració s’estengué a tota la regió de Barcelona i l’ocupació del sòl en urbanitzacions espontànies de casetes baixes, sovint en zones de forts desnivells, i en grans blocs a les terrasses del Llobregat i del Besòs es produïren en massa. Així, la massificació de l’hàbitat, el creixement del temps mort creat per trasllats i la decadència de l’ensenyament públic han produït en les noves àrees urbanes fenòmens de desintegració social desconeguts fins aleshores. El 1957 el dèficit “urgent” era d’uns 45.000 habitatges (dins un dèficit total de 62.000); el 1968 era encara de 40.000. Les àrees deteriorades representaven el 1965 el 15% de la superfície del terme municipal.

La xarxa viària de la ciutat i l’esquema general de transports públics col·lectius iniciaren al final dels anys seixanta un canvi molt important. La baixa qualitat i el dèficit permanent dels transports de superfície —que el 1957 forçaren la intervenció del sector públic— i la poca extensió del metro no foren aliens a la ràpida expansió de transports individuals (el parc automobilístic de Barcelona es multiplicà per 5 en 10 anys), la qual dugué a redissenyar l’esquema circulatori de la ciutat. La manca d’accessos fou resolta en part a partir del 1968 amb l’obertura de l’autopista Barcelona-Montgat, continuada més tard per una empresa privada fins a Mataró, així com amb els primers trams de les de Barcelona a la Jonquera i a Tarragona. L’harmonia entre les grans empreses i l’administració es manifestà també en la conducció de l’aigua del Ter a Barcelona (1967), en la construcció d’aparcaments subterranis i en l’obertura del Primer Cinturó de Ronda.

De la promulgació de la Carta Municipal (1962) a la transició a un règim democràtic (1973-76)

El nivell de pressupost municipal del 1930, en pessetes constants, no fou recuperat fins el 1959, malgrat que a l’inici del decenni 1940-50 calgué fer cara a la reconstrucció de la ciutat. Durant els anys 1960-70 fou modificada radicalment l’estructura dels ingressos municipals: el 1962, en prendre vigència fiscal la llei de Règim Especial de Barcelona (o Carta municipal), que permetia a la ciutat de disposar d’uns imposts diferents dels de la resta dels municipis de règim comú (arbitri de radicació), es produí una expansió notable de recursos (que, tanmateix, restà compensada per la desaparició dels imposts sobre el consum fins a la cessió al municipi, el 1966, de determinats imposts locals percebuts per l’estat) que el 1967 permeté de doblar el pressupost ordinari del 1930: aquest pressupost del 1967 representà un augment del 18% per habitant, molt inferior al de la renda per capita. El retard en la satisfacció de les demandes de serveis públics que això comportà es materialitzà en un dèficit estimat en 47 000 milions de pessetes el 1968. L’alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer fou l’impulsor primordial d’aquesta política. La seva destitució, el 1973, marcà l’inici de la transició. El seu substitut, Enric Masó, intentà replantejar tota la política urbana amb el desblocatge del pla general d’urbanisme, cosa que sacsejà tots els mecanismes vigents de l’especulació i desvetllà fortament el moviment de les associacions de veïns. Novament la ciutat s’adreçava cap als interessos del capital industrial, alhora que intentava d’ésser útil a les classes populars en estancar les rendes del sòl que fins llavors havien tingut l’hegemonia en el creixement de la ciutat de Barcelona. El pla general era la síntesi d’aquesta política que fou reforçada amb la previsió de noves grans infraestructures, com els túnels del Tibidabo, i amb l’obertura de les autoritats municipals cap al diàleg amb els moviments ciutadans. Al setembre del 1975, poc abans del canvi general del règim, l’alcalde Masó fou destituït, i substituït per Joaquim Viola, que el 1976 aconseguí de fer aprovar el pla general, però amb retalls importants respecte a la política anterior. Aquest interregne es perllongà fins al desembre del 1976, quan fou designat alcalde Josep Maria Socias, amb el qual s’obrí el camí envers la recuperació de la democràcia municipal.

La nova etapa democràtica

El monument al Doctor Robert en el seu nou emplaçament a la plaça Tetuan
© Fototeca.cat
En les primeres eleccions municipals democràtiques (1979), el “Pacte de Progrés”, format pels partits PSC, PSUC, CiU i ERC, dugué a l’alcaldia el socialista Narcís Serra i Serra, el qual inicià una política de recuperació d’espais verds i d’equipaments públics. El 1982, Serra cedí el càrrec al també socialista Pasqual Maragall i Mira, confirmat com a alcalde l’any següent i, posteriorment, el 1988, el 1991, i el 1995. Aquest any, Maragall renuncià a l’alcaldia. Ocupà el càrrec Joan Clos i Matheu, anterior tinent d’alcalde, el qual fou confirmat en el càrrec en les eleccions del 1999 i en les del 2003. Clos fou substituït l’any 2006 per Jordi Hereu i Boher, el qual fou revalidat en el càrrec en les eleccions de l’any 2007, però que no el 2011: després de trenta-dos anys  de control del consistori per part del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), en les eleccions municipals del maig d’aquest any, Convergència i Unió aconseguí majoria relativa al consistori en derrotar la candidatura socialista encapçalada per Hereu, el qual fou substituït en el càrrec per Xavier Trias i Vidal de Llobatera. Durant els anys de govern socialista, aquesta formació governà en coalició amb Iniciativa per Catalunya-Verds i, posteriorment, també amb Esquerra Republicana de Catalunya. En les eleccions municipals del maig de 2015 fou guanyadora la coalició Barcelona en comú, integrada per activistes de l'esquerra alternativa, ICV-EUiA, Podem Barcelona i Procés Constituent. Ada Colau fou investida primera alcaldessa de la ciutat el 13 de juny al capdavant d’un govern municipal en minoria. Després de les eleccions del maig del 2019 revalidà el càrrec el 15 de juny gràcies a un pacte de govern amb el PSC i el suport de la llista de Manuel Valls.

El 1984 l’ajuntament acordà de reduir a deu els dotze districtes heretats del 1945, per tal d’ajustar-los als límits històrics dels antics municipis agregats a Barcelona: Ciutat Vella, l’Eixample, Sants-Montjuïc, les Corts-Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó, Ciutat Nord, Sant Andreu i Sant Martí.

El 1987 ETA perpetrà a Barcelona el seu atemptat més greu en uns grans magatzems, amb el resultat d’una vintena de víctimes mortals. Un any abans, la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 fou l’oportunitat per a emprendre, al llarg dels sis anys següents, una modernització en profunditat de la ciutat.

Els resultats més destacats d’aquestes realitzacions foren, a més de la Vila Olímpica de Barcelona i les àrees olímpiques de Barcelona, la urbanització de la façana litoral de la ciutat, el trasllat de les indústries a la perifèria de l’àrea metropolitana, la recuperació de les platges i, en les infraestructures del transport, les grans vies de circumval·lació constituïdes per les rondes i els nous accessos a la ciutat (túnels de Vallvidrera i la Rovira), obres de gran envergadura destinades a descongestionar el trànsit rodat.

Paral·lelament a aquestes millores i a la projecció de Barcelona com a centre de serveis de nivell internacional, però, aquests anys s’accentuà la davallada demogràfica de la ciutat, causada en part per l’encariment de l’habitatge i el gran augment del preu del sòl, problemes que han esdevingut crònics i de solució complexa.

El 1994 entrà en funcionament l’emissora municipal de televisió Polònia. Després dels Jocs Olímpics, hom continuà les reformes, bé que a un ritme més lent, i la construcció de nous equipaments: cal destacar-ne la continuació de la urbanització del litoral en el projecte Diagonal Mar i, en el pla cultural el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1995), el Teatre Nacional de Catalunya (1996) i el nou edifici del Liceu (1999) que substituïa l’antic edifici destruït per un incendi el 1994 i, a partir del 2000, el districte tecnològic del 22@, de remodelació de la zona industrial entre el Poblenou i el Besòs, entre d’altres. El 1997 la UNESCO designà Barcelona seu del Fòrum Universal de les Cultures, esdeveniment que tingué lloc el 2004.

Entre els projectes aprovats aquests anys que havien de reforçar Barcelona com a pol econòmic cal esmentar l’ampliació del port i de l’aeroport, l’accés del tren d’alta velocitat (TAV) Madrid-Barcelona-París i la connexió de les rondes amb l’aeroport. Al juny de 2010 hom començà la construcció de la macroestació de La Sagrera, al districte de Sant Martí de Provençals, que havia d’esdevenir un dels nòduls d’aquesta línia del TAV i altres en la comunicació amb l’estat i amb la resta d’Europa. Hom preveia l’acabament de les obres per al 2016.

Quant als transports i les comunicacions d’àmbit més local, el 2002 s’inicià la construcció d’una nova línia de metro (Línia 9), amb diferència la més llarga de la ciutat (46,6 km), que hauria d’unir Badalona i Santa Coloma de Gramenet amb la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del port, la Zona Franca i l’ aeroport de Barcelona. D’altra banda, les línies de metro existents també foren objecte d’ampliacions.

Entre les realitzacions més destacades d’aquests anys cal esmentar el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, inaugurat al maig del 2006, la construcció de diverses biblioteques (entre les quals destaquen la Jaume Fuster el 2005, la Francesc Candel el 2006 i la Sagrada Família el 2007) i del Museu Olímpic i de l’Esport, a l’Anella Olímpica de Barcelona (2007), la incorporació de noves zones verdes (Parc de Santa Pau entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona i recuperació del jardí botànic de l’antiga fàbrica Philips a la Zona Franca, ambdues el 2006) i, entre les infraestructures, l’ampliació de l’antiga depuradora del Besòs (a partir del 2004), entre d’altres.

En el terreny institucional, al juny del 2006 entrà en vigor una nova Carta Municipal de Barcelona, document que instituïa el règim especial de la ciutat i que substituïa el text del 1960, parcialment modificat el 1985, per adaptar-lo al nou ordenament democràtic. Al desembre foren aprovades les delimitacions i denominacions dels barris de la ciutat (73), inclosos en els 10 districtes, que no es modificaren. Altres qüestions foren més conflictives: el traspàs del castell de Montjuïc de l’estat a l’autoritat municipal fou dificultós a causa sobretot d’elements simbòlics, que finalment el govern espanyol desbloquejà a l’abril del 2007 mitjançant una ordre ministerial. També suscità una certa polèmica el 2002 el descobriment, sota l’antic mercat central del el Born, d’una part del barri de la Ribera enderrocat després de la guerra del 1714 i de l’antic Rec Comtal. La conservació d’aquestes restes en l’emplaçament on s’havia decidit construir la nova Biblioteca Provincial donà lloc a un nou debat de fortes connotacions polítiques que finalment es resolgué amb la preservació de les ruïnes i la construcció de la nova biblioteca en un nou emplaçament.

A partir de la segona meitat de la dècada del 2000, l’estat insuficient de les infraestructures a la ciutat (com també al conjunt de Catalunya) i la seva incidència negativa sobre el desenvolupament i la competitivitat es convertiren en el centre del debat. Contribuïren a exacerbar-lo, a més, l’acumulació d’incidències que reiteradament interferiren en la vida diària de la ciutat (enfonsament del túnel d’una línia de metro en construcció el 2005 al barri de El Carmel, amb afectació dels immobles pròxims; apagada general del servei elèctric a l’estiu del 2006; retards en la construcció del TAV i polèmica sobre el seu recorregut a dins de la ciutat, i deteriorament creixent del servei de rodalies. A totes aquestes cal afegir-hi les polèmiques sobre l’ampliació, el traspàs i l’abast de l’aeroport del Prat).

L’expansió del nom de Barcelona (i Barceloneta) fora dels Països Catalans

Àfrica

  1. Barcelona (Camerun) - Centre assistencial de la parròquia bamileké de New Bell, a la ciutat de Duala (inaugurat el 1968; construït amb donatius barcelonins)

Amèrica

  1. Barcelona (Bolívia) - Veïnat del departament de Santa Cruz
  2. Barcelona (Bolívia) - Port de barraques al riu Ortón (Pando)
  3. Barcelona (Brasil) - Poble de l’estat de Río Grande do Norte
  4. Barcelona (Colòmbia) - Poble del departament de Caldas
  5. Barcelona (Colòmbia) - Barri de la ciutat de Medellín (Antioquia)
  6. Barcelona (Colòmbia) - Veïnat del municipi de San Pelayo (Córdoba)
  7. Barcelona (Equador) - Poble de la província de Manabí (fundat el 1945 per Pere Maspons i Camarasa)
  8. Barcelona (EUA) - Port al llac Erie (Nova York)
  9. Barcelona (Mèxic) - Empriu del municipi de Tiahualillo de Zaragoza (Durango)
  10. Barcelona (Perú) - Poble del departament de Madre de Dios
  11. Barceloneta (Puerto Rico) - Municipi del departament d’Arecibo
  12. Barcelona (Veneçuela) - Capital de l’estat d’Anzoátegui (fundada el 1634 per Joan Orpí amb el nom de Nova Barcelona, i traslladada el 1672 al seu lloc actual)
  13. Barcelona (Veneçuela) - Veïnat del municipi de Córdoba (Táchira)
  14. Barcelona (Veneçuela) - Veïnat del municipi de Montes de Oca (Lara)
  15. Barcelona (Veneçuela) - Possessió del municipi de Mucuchachí (Mérida)
  16. Barcelona (Veneçuela) - Veïnat del municipi de Río Caribe (Sucre)
  17. Barcelona (Veneçuela) - Veïnat del municipi de San José (Zulia)
  18. Barcelona (Veneçuela) - Veïnat del municipi de San Sebastián (Táchira)
  19. Barcelona (Veneçuela) - Possessió del municipi de Torondoy (Mérida)
  20. Barcelona (Veneçuela) - Antic nom (fins el 1945) del municipi de La Paragua (Bolívar)
  21. Barceloneta (Veneçuela) - Antic nom (a la fi del s XVII el canvià pel de Portugal, cognom d’un terratinent) d’un dels barris de la ciutat de Barcelona (Anzoátegui)

Àsia

  1. Barcelona (Filipines) - Poble de l’illa de Luzón (Camarines Sur)
  2. Barcelona (Filipines) - Poble de l’illa de Luzón (Sorsogon). Al s. XIX tenia el nom de Donlog
  3. Barcelona (Filipines) - Poble de l’illa de Mindanao (Surigao del Sur)
  4. Barcelona (Filipines) - Poble de l’illa de Mindanao (Zamboanga del Norte)

Europa

  1. Barcelona (Anglaterra) - Grup de cottages a Cornualla (fins al s XVIII s’anomenava Trelawne Cross; sir John Trelawny, en record del seu fill Henry, que havia pres part en la Guerra de Successió del 1705-14, li canvià el nom pel de Barcelona Cross)
  2. Barcelona (Occitània) - Poble del Delfinat (Barcelona, 1159; Barcinona, 1171)
  3. Barcelona (Occitània) - Municipi del Bearn
  4. Barceloneta (Occitània) - Poble del Delfinat
  5. Barcelona de Provença (Occitània) - Ciutat de Provença
  6. Barcelona Pozzo di Gotto (Sicília) - Ciutat formada el 1835 per la unió de les viles de Barcellona i Pozzo di Gotto
  7. Barceloneta (Sardenya) - Antic nom donat a l’actual ciutat de l’Alguer
  8. Barceloneta (Sardenya) - Nom d’un antic barri de la ciutat de Càller

Oceania

  1. Barcelona Gardens (Austràlia) - Urbanització a la costa del mar del Corall, entre Ayr i Townsville (Queensland), fundada el 1968
Col·laboració: 
MxC
Llegir més...