Àrea de distribució mundial de l’ordre dels lagomorfs de la família dels lepòrids (en verd) i, sobreposada, la corresponent a la família dels ocotònids (ratllat blau).
Maber, extret de Macdonald, 1985).
Els lagomorfs constitueixen un ordre de mamífers relativament restringit, format per 58 espècies, distribuïdes per tot el món, ja sigui de forma natural o perquè han estat introduïdes. Totes aquestes espècies s’agrupen en onze gèneres i dues famílies: la dels ocotònids, que inclou les piques, i la dels lepòrids, que agrupa les llebres i els conills.
Les piques són lagomorfs petits, amb orelles arrodonides i relativament grans, potes curtes i una cua curta i poc peluda. Mesuren fins 20 cm de cap i cos, de 0,5 a 4 cm de cua i arriben a un pes que no passa dels 300 g. Habiten zones muntanyoses on ocupen hàbitats molt rocallosos, a zones estepàries i semidesèrtiques de l’W d’Amèrica del Nord, l’E d’Europa i parts d’Àsia al N de l’Himàlaia. Actualment, n’hi ha catorze espècies repartides en dos gèneres. Els conills i les llebres tenen el cos més allargat i les potes més desenvolupades i adaptades a córrer per terrenys oberts; les orelles són llargues i mòbils i la cua és, generalment, curta i estarrufada.
El conjunt dels lagomorfs presenta característiques morfològiques i estructurals comunes, com un pelatge generalment llarg i tou i els peus totalment coberts de pèl; les orelles són llargues (les piques les tenen més llargues que qualsevol rosegador) i els ulls són situats alts al cap, la qual cosa els ofereix un camp de visió ampli. El nas és tallat a manera de nostrils que es poden obrir i tancar amb un replec del tegument. Tenen un únic orifici extern (cloaca) per l’anus i la uretra.
Són herbívors. S’alimenten de gramínies, fulles i escorces, i també de llavors i arrels i, en certs casos; s’ha constatat que algunes espècies introdueixen insectes a la seva dieta. El tub digestiu dels lagomorfs és molt modificat a fi de digerir grans quantitats de vegetals.
Una particularitat d’aquest grup és la presència d’un gran cec amb una flora bacteriana digestora de cel·lulosa. Molts productes de la digestió poden ésser assimilats directament al cec, però altres, com la vitamina B12, es perden si l’animal no es menja els seus propis excrements. Fan dos tipus d’excrements. Primer, en fan uns de tous, negres i llefiscosos, que apareixen durant el dia a les espècies nocturnes i durant la nit a les diürnes, i que són directament ingerits per l’animal i emmagatzemats a l’estómac, on, posteriorment, són barrejats amb l’herba i passen a formar part de la massa alimentària. Després, en fan uns de durs, que són els definitius.
Les dents són de creixement continu i, en el moment de néixer, tenen tres parells d’incisives superiors, de les quals en perden una de cada costat. En els adults, la segona incisiva superior és petita i es col·loca directament darrere de la primera. Després, hi ha un llarg diastema i, a continuació, la sèrie molariforme. La fórmula dentària dels conills i les llebres és I 2/1, C 0/0, P 3/2, M 3/3, en total 26 dents; a les piques hi ha una premolar superior de menys a cada costat.
Els lagomorfs constitueixen la base de l’alimentació d’un gran nombre de depredadors. En moltes espècies, la depredació, les malalties i els factors climàtics són els agents primaris de taxes de mortalitat que poden afectar el 90 % dels joves de l’any. Aquesta elevada taxa de mortalitat és contrarestada per la seva gran capacitat reproductora. Algunes espècies arriben a la maduresa sexual aviat (el conill, als tres mesos) i el període de gestació acostuma a ésser curt: quaranta dies a les espècies del gènere Lepus i uns trenta dies als altres representants de l’ordre.
Els conills i les llebres ocupen un ample ventall d’hàbitats. Habiten des dels terrenys freds i coberts per la neu de l’Àrtic fins a les zones semidesèrtiques, passant per les extensions herbàcies d’Europa, el bosc tropical d’Amèrica del Sud i els boscos muntanyosos tropicals de Sumatra. Les piques, en canvi, són altament adaptades als hàbitats alpins d’Amèrica del Nord i a les estepes asiàtiques.
Els lagomorfs foren originalment classificats com a rosegadors, a causa de les seves incisives tallants i del fet que eren herbívors. Encara hi ha obres en què es poden veure els rosegadors separats en dos subordres, els simplicidentats, que agrupaven els autèntics rosegadors, i els duplicidentats, que reunien els conills, les llebres i les piques. Gridley determinà (1912) l’existència de diferents criteris que permetien separar els lagomorfs dels rosegadors, creant per als primers l’ordre Lagomorpha. Els lagomorfs tenen un parell d’incisives superiors més que els rosegadors i els estudis serològics indiquen clarament que no estan més relacionats amb els rosegadors que amb qualsevol altre ordre de mamífers.
Les restes fòssils més antigues dels lagomorfs corresponen a l’Eocè superior (fa uns quaranta milions d’anys) d’Àsia i Amèrica del Nord. Les restes asiàtiques són més antigues que les americanes i semblen suggerir un origen asiàtic del grup. No obstant això, malgrat aquest possible origen asiàtic, els lepòrids típics es desenvoluparen a Amèrica del Nord durant l’Oligocè i el Miocè inferior (entre 38-20 milions d’anys enrere) i no es troben a l’antic continent fins a finals del Miocè. No habitaren Euràsia fins al Pliocè (7-3 milions d’anys enrere), època en què van desenvolupar formes progressives, semblants, ja, a les llebres i conills actuals, que van colonitzar ràpidament la majoria de continents. Les piques aparegueren, per primera vegada, a Asia a mitjan Oligocè (fa uns 35 milions d’anys) i es van estendre per Amèrica del Nord i Europa durant el Pliocè.