Els dinosaures dels Països Catalans

L’estudi de les restes fòssils dels diferents períodes del Mesozoic conservades als Països Catalans comença al final del segle XIX i s’estén, amb diversa fortuna i intensitat, durant tot el segle XX fins avui en dia. Els coneixements que deriven d’aquests estudis permeten perfilar, lentament, com era el món en aquells moments concrets, que han quedat registrats en les capes més superficials de la terra que conformen el paisatge que avui coneixem.

Com tota ciència, la paleontologia construeix els seus resultats a partir de l’acumulació d’unes proves que, en aquest cas, impliquen un llarg procés que s’estén des del descobriment dels jaciments i l’excavació dels fòssils fins a la seva preparació i, finalment, el seu estudi. Així, peça a peça, els científics intenten reconstruir un trencaclosques que prova de seguir el camí de la vida cap al passat i desxifrar com era el relleu geogràfic, el paisatge i la fauna fa desenes de milions d’anys.

Als Països Catalans s’han conservat tres "moments" de la història mesozoica continental que, cronològicament, cal situar, de més antic a més modern, en el trànsit del Juràssic al Cretaci (jaciments de la comarca dels Serrans, València), el Cretaci inferior (jaciments de la comarca dels Ports i jaciments de les pedreres del Montsec, a Lleida) i el Cretaci final (jaciments dels Prepirineus i jaciments de la província de València).

La mitologia sobre els dinosaures s’ha nodrit a bastament del Juràssic, amb major o menor fortuna científica, ja que representa un lapse de gran diversificació de les faunes dinosaurianes. A la comarca dels Serrans hi ha diversos jaciments que registren sediments tant del final del Juràssic com del principi del Cretaci. La cronologia d’aquests jaciments se situa sobre els 150 milions d’anys d’antiguitat (que correspon a les edats de final del Titonià i inici del Berriassià).

La història dels descobriments en aquesta comarca s’inicia a la segona dècada del segle XX, a partir de la informació que diversos aficionats i estudiosos van recollir als Serrans i als Ports, i que s’inclou en un treball científic del paleontòleg castellonenc José Royo y Gómez, publicat l’any 1926. Aquesta obra, tot i no tenir actualment un alt valor sistemàtic o taxonòmic pel que fa a les espècies de dinosaures, va significar el punt de partida per a treballs de camp posteriors d’investigadors com Albert F. de Lapparent, a les dècades dels anys 1950 i 1960, o del matrimoni Santafé-Casanovas, a partir del 1989. Són aquests dos darrers investigadors, de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, els que enceten treballs de prospecció i excavació sistemàtics que donen com a resultat la descripció, l’any 2001, d’un nou gènere i espècie de sauròpode (Sauropoda), el losillasaure (Losillasaurus giganteus), que forma part del clade Turiasauria, que inclou també Turiasaurus riodevensis, recuperat a Riodeva (Terol).

Del losillasaure s’han recuperat, en un jaciment proper al llogaret de la Losilla (Serrans), fins a trenta ossos identificables corresponents al crani, vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, húmer, radi i ulna i part de la cintura pelviana. El seu nom científic remet a la gran mida que assolien: l’húmer de l’exemplar recuperat en aquesta excavació, per exemple, fa 143 cm, la qual cosa permet fer una estimació aproximada de la seva longitud, uns 25-30 metres. Aquest no és l’únic sauròpode recuperat a la comarca dels Serrans: deu anys després del descobriment del primer os de losillasaure al terme municipal d’Alpont, es comença a excavar un conjunt d’ossos d’un nou exemplar que inclou bona part de la cintura pelviana, vèrtebres caudals, fragments de fèmur, les dues tíbies i fíbules i metatarsians i falanges. Per l’edat dels sediments i la morfologia dels ossos, no es descarta que pugui correspondre també a una espècie de Losillasaurus. En el mateix municipi d’Alpont hi ha un altre dels jaciments amb restes desarticulades de sauròpodes. El jaciment de los Ganchos va ser descobert l’any 2000, i en dues campanyes d’excavació es va extreure una part de les extremitats anteriors: l’húmer dret, cinc metacarpians drets, falanges, una escàpula i un coracoides. Aquestes restes s’identifiquen amb les d’un fítanosauriforme, i representen una de les citacions més antigues d’aquest clade amb relació a Europa.

Els treballs de prospecció complementaris als d’excavació han permès la localització de jaciments amb petjades de dinosaures sauròpodes, teròpodes i també ornitòpodes. Així, investigadors de l’Institut Català de Paleontologia i de la Universitat de València han estudiat i publicat algunes d’aquestes petjades, com són les de Cañada París i la Fontseca (sauròpodes), les d’El Hontanar (teròpodes) o Corcolilla (ornitòpodes i teròpodes).

Juntament amb els sauròpodes, els teròpodes (Theropoda) constitueixen l’altre clade dels saurisquis (Saurischia) i també se n’han trobat dents aïllades als jaciments dels Serrans. La dificultat d’adscriure aquestes dents a un tàxon concret fa que moltes es considerin de Theropoda indet. (jaciments de Benaixeve, Benicatazara, Alpont, la Ventura, Fontseca, la Pacheca, Puntal de la Magdadela o El Chopo), perquè només en pocs casos s’ha pogut precisar més, com és el cas del coelurosaure (Coelurosauria) indeterminat de la Canadilla o d’un dromeosaure (Dromaeosaurus) a Benaixeve.

Pel que fa a l’altre gran grup de dinosaures, els ornitisquis (Ornithischia), a la comarca dels Serrans només s’han trobat restes d’ossos de tireòfors (Thyreophora), pertanyents al Dacentrurus armatus, als jaciments del Cerrito del Olmo i de Losilla), ja que la presència d’ornitòpodes (Ornithopoda) queda restringida al registre icnològic del jaciment de Corcolilla.

Tal com va passar a la comarca dels Serrans, els treballs de Royo y Gómez i de Lapparent van encendre la curiositat d’aficionats i científics cap a les capes roges que afloren al municipi de Morella. Aquestes capes roges i els sediments que es troben per sobre i per sota tenen uns 120 milions d’anys i corresponen, de forma general, a les edats del Barremià i de l’Aptià.

Així, doncs, des del començament de la dècada de 1980, tot i que amb alguna intermitència, se succeeixen els treballs d’excavació en aquest municipi i també en altres d’adjacents, com és el cas de Cinctorres. Aquests treballs són duts a terme, principalment, per equips de treball de l’Institut Català de Paleontologia i de la Universidad Autónoma de Madrid. La riquesa fossilífera d’aquesta comarca és extraordinària i destaquen jaciments que ja són clàssics, com el de la pedrera del mas de la Parreta, la teuleria Millán, el Beltran, Sant Antoni de la Vespa o ANA.

La fauna recuperada durant aquests gairebé trenta anys de treballs de camp és nombrosa i variada. Dins del grup dels saurisquis, els sauròpodes estan representats per formes encara no definides de titanosauriformes dels jaciments del Canteret, el mas d’Eroles i el mas de la Parreta, però val la pena destacar un jaciment descobert el 1998: Sant Antoni de la Vespa, que en les excavacions que van tenir lloc els anys 2005, 2007 i 2008 ha posat al descobert i recuperat bona part de dos esquelets articulats d’un titanosauriforme, que es troben en procés de preparació i estudi.

Prop de Morella, al vessant aragonès, on també afloren sediments d’edat aptiana, a tocar del poble de Pena-roja (Matarranya), el 1996 i el 1997 membres del grup de recerca Aragosaurus, de la Universitat de Saragossa, van excavar les restes parcials d’un asauròpode. Aquestes restes es trobaven en connexió anatòmica, és a dir, amb els ossos conservats en la mateixa posició que tenien en estat natural. Es va extreure la pelvis, l’extremitat posterior i part de la cua d’un titanosauriforme que ha donat nom a un nou gènere i una nova espècie: Tastavinsaurus sanzi.

Els dinosaures carnívors, els teròpodes, també es troben representats en diversos jaciments. Cal destacar la presència d’un grup de carnívors força especialitzat, els espinosaures, que tenien un amusell allargat, possiblement adaptat a la depredació de peixos. Alguns dels ossos i de les dents recuperats als jaciments del mas de la Parreta i ANA (Ports) han estat classificats dins de la subfamília Baryonichinae. També s’han identificat altres grans grups de teròpodes als jaciments dels Ports: al·losauroïdeus (Allosauroidea) indeterminats i coelurosaures (Coelurosauria), al mas de la Parreta, i un carcarodontosàurid (Carcharodontosauridae) al Beltran.

Dins els ornitisquis (Ornithischia), els tireòfors (Thyreophora) són representats per l’ankilosaure (Ankylosauridae) Polacanthus del jaciment mas de la Parreta, on s’han recuperat espines presacrals, fragments d’escuts sacrals, ossicles dermals i punxes caudals. Els ornitòpodes també hi són presents amb dues formes: amb els petits hipsilofodòndids (Hypsilophodontidae), dels quals s’han recuperat ossos del peu d’un exemplar del gènere Hypsilophodon a la teuleria Millán, i, sobretot, amb el gènere Iguanodon. Els iguanodonts (Iguanodontia) formen part d’un grup d’ornitòpodes anomenat Ankylopollexia, caracteritzat per una alta fusió dels ossos de la mà, i el gènere més conegut és Iguanodon, ja citat a la península Ibèrica l’any 1872. Posteriorment Royo y Gómez, a l’inici del segle XX, cita la presència d’Iguanodon en diverses localitats de Morella (mas Romeu, el Beltran, mas Macià Querol, mas d’Eroles o mas de Guimerà), però ha estat a partir de les troballes a la pedrera del mas de la Parreta (Morella) i al jaciment ANA (Cinctorres) que s’ha obtingut material fòssil molt complet d’aquest gènere.

En la serra del Montsec, al vessant sud (la Noguera), afloren sediments d’una edat barremiana (Cretaci inferior, d’uns 120 Ma) que recullen el registre de fauna i flora que es va dipositar al fons d’un llac d’aigües tranquil·les. Milions d’anys després de la seva formació, aquestes pedres han estat explotades per la indústria de reproducció d’imatges. La pedra del Montsec és una calcària litogràfica que va ser molt apreciada pels impressors del final del segle XIX i el començament del XX. De tant en tant, alguna de les llesques de pedra de gra fi havia preservat restes fòssils. Aquestes restes tenen un gran valor científic, ja que moltes han conservat la morfologia que tenia en vida l’animal o la planta i, fins i tot, en alguns casos, indicis de la seva pigmentació. Entre la col·lecció de fòssils recuperada en més d’un segle de treball de camp, i actualment dispersa en col·leccions arreu del món, cal destacar la troballa de dos fòssils de dinosaures i algunes plomes aïllades. En concret, s’han recuperat dos fòssils d’enantiornítids (Enantiornithidae), un grup d’ocells primitius inclosos dins del grup de dinosaures teròpodes dels coelurosaures. Un dels fòssils ha estat descrit com una espècie nova amb el nom de Noguerornis gonzalezi, mentre que l’altre, en ser un individu juvenil, possiblement un poll caigut del niu, no ha pogut ser determinat. Cal destacar que aquest segon individu conserva el crani i s’aprecia que aquest ocell tenia mandíbules amb dents.

Als Països Catalans ha quedat registrada bona part de la història del final de l’era mesozoica que ens permet visualitzar els que van ser els darrers dinosaures no aviaris a la Terra. Aquest sediments afloren a diverses comarques de la província de València (la Plana d’Utiel-Requena, Ribera Alta, Foia de Bunyol i la Canal de Navarrés) i en una franja dels Prepirineus que comença al Berguedà i continua, cap a l’oest, per l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, la Noguera i la Ribagorça.

Cronològicament aquests afloraments se situen al Cretaci superior, al final de l’edat campaniana (al voltant de 70 Ma) i durant tot el Maastrichtià (de 70 Ma fins a 65 Ma), i ha quedat registrat l’anomenat límit K/T entre el Cretaci i el Paleogen, que marca la desaparició dels dinosaures no aviaris i una extinció global molt accentuada.

Per grups taxonòmics, i començant pels sauròpodes, cal destacar la presència de restes òssies de Lirainosaurus sp. al jaciment campanià de Xera (la Plana d’Utiel-Requena). Lirainosaurus va ser un petit titanosaure del clade Litostrotia (‘recobert per pedres’), en al·lusió als osteodermes que cobrien la seva pell. També han estat descrits altres ossos de titanosaure, recuperats en jaciments del Cretaci superior de la conca de Tremp (Pallars Jussà), Serradui (Ribagorça) i Berguedà, que tenen una edat maastrichtiana, tot i que la morfologia d’aquestes restes corresponen a formes més grans i robustes que les de Liranoisaurus. L’estudi de diversos fèmurs recuperats en diferents jaciments permet distingir tres tipus, com a mínim, de morfologia: la del molí del Baró (conca de Tremp), la de Presa de Tremp (Tremp) i la de Serradui.

Els teròpodes del Cretaci superior són identificats també a partir de dents soltes, recuperades tant en les excavacions paleontològiques com en els treballs de processament de sediments mitjançant el rentatge i la tria de terres. Totes les dents corresponen a coelurosaures, i en algun cas s’ha pogut precisar més, com en el cas dels dromeosaures recuperats a Camarasa i Fontllonga 6 (la Noguera) i al solà de Mont-rebei, Vicari 4 (Ribagorça) i Peguera 1 (Berguedà). A Blasi 2 (Ribagorça) apareix un paronicodòntid amb semblances a Euronychodon, un gènere problemàtic dins dels coelurosaures. Finalment, al jaciment de Sant Romà d’Abella (Pallars Jussà) se cita la presència d’una forma propera a Richardoestesia, un gènere nord-americà que té certes afinitats amb els dromeosaures.

Els ornítisquis del Cretaci superior estan representats per tireòfors i també per ornitòpodes. Dins dels tireòfors, s’ha documentat la presència d’un nodosàurid (Nodosauridae) als sediments del Campanià superior de Xera i dels jaciments catalans de Juli i de serra dels Nerets (conca de Tremp). Es fa difícil precisar més la posició taxonòmica d’aquests espècimens perquè el seu reconeixement s’ha fet a partir de plaques dèrmiques que no tenen més valor classificatori que l’adscripció al grup dels nodosaures. Per contra, els ornitòpodes tenen una representació i una diversitat més grans. Als sediments campanians de Xera s’han recuperat vèrtebres, ossos de les extremitats, dents i fragments maxil·lars pertanyents a l’ornitòpode iguanodontí Rhabdodon priscus, i és al Maastrichtià on es troba la major diversitat de formes del grup d’ornitòpodes més moderns, els hadrosàurids (Hadrosauridae). Els hadrosàurids són el grup més nombrós, divers i estès d’herbívors del Cretaci superior a Amèrica, Àsia, Europa i l’Antàrtida. Clàssicament, aquest grup s’ha dividit en dos subgrups: els hadrosaurins i els lambeosaurins. Els primers són més comuns a la part més alta del Campanià i al començament del Maastrichtià i han quedat registrats en jaciments com els de Tous (Ribera Alta), Xera (la Plana d’Utiel-Requena) i la conca de Tremp, mentre que els lambeosaurins són més comuns a la part final del Maastrichtià i, fins i tot, s’han pogut descriure dos gèneres i espècies noves. La primera, Pararhabdodon isonesis, va ser descrita l’any 1993 a partir d’ossos cranials i postcranials del jaciment de Sant Romà d’Abella (Pallars Jussà). La segona, molt més recent, correspon a Arenysaurus ardevoli, del jaciment de Blasi 3, i es va poder descriure a partir d’un esquelet parcialment articulat que conservava part del crani, restes mandibulars i elements del postcrani, com vèrtebres i ossos de les extremitats.

Deixant de banda les restes òssies, als Països Catalans hi ha un extens registre tant d’icnites (‘petjades’) com d’ous de dinosaures de final del Mesozoic. Pel que fa a les primeres, cal destacar les del jaciment de Fumanya (Berguedà), que s’atribueixen a un sauròpode titanosaure indeterminat i, dins de la classificació parataxonòmica utilitzada en l’estudi de les petjades, aquestes s’han classificat com a icnogènere Brontopodus. A Camarasa hi ha dos jaciments més amb icnites de sauròpode: el Doll i la Massana. També hi ha petjades atribuïdes a dinosaures ornitòpodes distribuïdes per altres territoris de València, Lleida, Barcelona i Osca. La primera citació, corresponent al jaciment de la Mata del Viudà (la Noguera), és del 1979, any que es descobrí un rastre amb restes de les mans i els peus d’hadrosaures. Des d’aleshores, s’han descrit petjades d’hadrosaures a Areny de Noguera (Ribagorça), Tambuc (Canal de Navarrés, València), cingles del Boixader (Berguedà), torrent de Guixers (Berguedà), coll de Jou (Berguedà), Moror (Pallars Jussà) i serra de Costa Roja (Pallars Jussà).

Pel que fa a les restes d’ous i nius de dinosaure, han estat trobats exclusivament a Catalunya. Des de la primera notícia d’ous de dinosaure a la península Ibèrica, donada per Albert de Lapparent l’any 1958 arran del descobriment del jaciment de Basturs (Pallars Jussà), s’ha avançat molt en el descobriment i la classificació d’ous de dinosaure a Catalunya. Tal com succeeix amb les icnites, la classificació dels ous utilitza una parataxonomia basada en els aspectes estructurals de la closca. Els grans grups o oofamílies solen coincidir amb grans grups de dinosaures que serien els productors d’aquests ous. Així, la major part d’ous trobats a les comarques dels Prepirineus s’atribueixen a la oofamília dels megaloolítids, que correspondrien a ous postos per sauròpodes. S’han citat diverses ooespècies: Megaloolithus petralta i M. Aureliensis (la Noguera), M. sirugei i M. mammillare a la conca de Tremp (Pallars Jussà) i a Coll de Nargó (Alt Urgell), M. pseudomammillare a la conca de Tremp i Cairanoolithus roussetensis a Coll de Nargó. L’altra oofamília citada és la prismatoolítida, atribuïda a ous de teròpode, de la qual s’han citat dues ooespècies a la Noguera que són: Prismatoolithus tenius i P. matellensis.