Cleopatra se suïcidà fent-se picar per un àspid. Un sistema expeditiu i propi dels temps que aleshores corrien. Quina mena de serp era aquest àspid, però? La popularitat de l’episodi històric és deguda en gran part a la reconstrucció que d’aquesta història féu William Shakespeare en el seu drama “Antoni i Cleopatra”, basant-se en les “Vides paral·leles” de Plutarc. Una reconstrucció tan carregada de força poètica que fa exclamar a l’eixorca Cleopatra en el moment de llevar-se la vida aplicant-se l’àspid sobre el pit:
“Estrella de llevant! Oh, calma, calma!
No veus el meu nadó damunt la sina alletant-se adormit?”
La bella Cleopatra VII, o simplement Cleopatra, va ser sobirana d’Egipte juntament amb el seu germà Ptolemeu XIII des del 51 fins al 48 aC, que Ptolemeu la va destronar. Entronitzada de nou l’any següent per Juli Cèsar, amb qui s’amistançà, el va acompanyar a Roma. Tornà a Egipte després de l’assassinat de Cèsar l’any 44 aC, on Marc Antoni esdevingué el seu nou amor i acabà abandonant la seva esposa Octàvia. Cleopatra i Marc Antoni foren derrotats per Octavi, el futur emperador August, en la batalla d’Àccium, el 31 aC, cosa que abocà la reina al suïcidi. Mil·lennis de reialesa faraònica s’apagaren per sempre més en aquell acte.
Quina serp matà Cleopatra, però? Avui dia, el terme ‘àspid’ s’aplica tant a la cobra egípcia (Naja haje) com a la cerasta (Cerastes cerastes). Per tant, l’àspid que Cleopatra va aplicar al seu pit podia haver estat, ‘després d’haver arribat a infinites conclusions sobre maneres fàcils de morir’, qualsevol d’aquestes espècies, o potser l’estès escurçó saharià (C. vipera) de l’Àfrica septentrional. Segurament no se sabrà mai del cert.
Després de la mort de la reina, un dels guàrdies d’Octavi que examina les seves cambres, exclama a “Antoni i Cleopatra”: “És el senyal d’un àspid, i aquestes fulles de figuera també tenen un rastre com el que deixa l’àspid a les coves del Nil.”
Aquí, Shakespeare caigué en un error comú en la seva època, segons el qual les serps eren llefiscoses. En tot cas, una cova sembla un hàbitat més adequat per a una cobra que no pas per a un escurçó del desert. La millor pista pel que fa a l’espècie de serp que, amb la seva picada, va provocar la mort d’un dels personatges més fascinants de la història, rau en l’estudi dels efectes dels verins de diferents tipus de serps.
Una de les més apassionades controvèrsies de la ciència europea del final del segle XVII versava sobre la naturalesa de la picada de l’escurçó. Segons el famós naturalista italià Francisco Redi, els seus efectes perillosos eren causats pel fluid grogós que rajava dels ullals, però Moyse Charas, un farmacèutic francès de l’època, l’atribuïa als ‘esperits enfurismats’ de la serp. Aquest últim punt de vista era el més popular i potser és per això que, en l’última escena d’“Antoni i Cleopatra”, Cleopatra diu a l’àspid:
“Que les teves dents punxants
desfacin ben de pressa el complicat
nus de la vida. Ah, pobre ximple verinós,
enutja’t i enllesteix...”
Finalment va prevaler l’opinió de Redi, basada en un experiment científic, però Charas no s’equivocava del tot, perquè normalment una serp irada injecta més verí que no pas una de tranquil·la. Aproximadament a la mateixa època, Edmund Spenser, el poeta anglès, escrivia sobre ‘les fiblades d’àspids que maten amb dolor’.
En altres temps, els verins de serp es classificaven en dues categories principals: es creia que el de les viperines afectava principalment el sistema circulatori de la víctima, mentre que el de les cobres i altres elàpids actuava bàsicament sobre el sistema nerviós. Tanmateix, això és simplificar massa les coses. Les neurotoxines també poden actuar sobre el sistema circulatori, i els verins de la sang tenen efectes secundaris sobre el sistema nerviós.
A més, els verins de la majoria de serps contenen una varietat de principis tòxics d’ambdós tipus, tot i que predomina l’un o l’altre.
Les picades d’escurçó i de serp de cascavell van seguides d’un fort dolor i d’una tumefacció a la regió de la ferida. Un sèrum sangonós pot rajar de les marques deixades pels ullals i entrar en el teixit subcutani, provocant el descoloriment de la pell. Com que s’inhibeix la coagulació de la sang, hi pot haver una hemorràgia als pulmons o a l’intestí i el pacient escup sang o l’expulsa pel recte. Sovint apareixen petites taques morades a sota la pell, allà on la sang s’ha escolat dels vasos malmesos. Més tard, es poden gangrenar àrees de teixit que queden necrosades. La mort, normalment, acaba produint-se per aturada cardíaca o respiratòria. En molts casos, sembla que el pacient mostri signes de recuperació, però de cop i volta, hores o fins i tot dies més tard, acaba morint. Tot i que freqüentment el verí de cobra també provoca greus danys locals, seguits per la inutilització de grans àrees de teixit mort, el dolor a la zona de la ferida és escàs i normalment predominen els efectes neurotòxics i cardiotòxics. Es caracteritza per una debilitat muscular i una depressió de la respiració i del cor, però normalment la mort es produeix molt més aviat que en el cas de l’enverinament per escurçó.
Com que el verí de cobra és força menys dolorós, és més probable que Cleopatra escollís una serp d’aquest grup que no pas un escurçó, si és que realment es va suïcidar d’aquesta manera. A més, la cobra egípcia és molt més llarga i produeix més verí que l’escurçó banyut: com a conseqüència, la seva picada comporta la mort amb més seguretat. Finalment, la cobra era un símbol de reialesa en l’antic Egipte i, durant l’època grecoromana, s’utilitzava per a l’execució de criminals que rebien un tracte de favor. Qui més distingit que la darrera reina d’Egipte?