A ningú no sorprèn que ocells, simis o serps tinguin un hàbitat arborícola, però una de les curiositats faunístiques dels manglars i de les platges tropicals i subtropicals és que animals tan característicament aquàtics com crancs o peixos puguin, no solament viure fora de l’aigua, sinó ser també capaços d’enfilar-se dalt dels arbres. Sembla mentida, però és veritat.
Comencem pels crancs fantasma del gènere Ocypode, els quals són, certament, els de més àmplia distribució als tròpics i subtròpics; fins i tot penetren als marges de la regió temperada càlida, incloent-hi la part oriental de la Mediterrània. Habiten túnels semipermanents a la platja, túnels que defensen decididament. Són depredadors i també carronyaires. Llur activitat es restringeix als primers centímetres de la sorra. Tornen sempre al mateix túnel, comportament que exigeix una gran capacitat d’orientació. Els crancs fantasma del gènere Dotilla són actius durant el dia, mentre que a la nit romanen soterrats. Són molt eficients per a extreure matèria orgànica en sediments pobres. Atrapen una bombolla d’aire i la introdueixen al túnel a la marea alta i així poden continuar respirant. Quan puja el nivell de la marea, construeixen una espècie de cercle de protecció amb el mateix sediment, per evitar ser arrossegats per la mar.
També intermareals són els crancs violinista (Uca). Els mascles tenen una de les seves pinces molt més gran que l’altra i, sovint, de color diferent. Aparentment, la pinça té una funció territorial, i sexual per a atreure les
femelles. Aquesta pinça més gran és molt apreciada gastronòmicament; qui captura el cranc, arrenca la pinça i allibera l’animal perquè torni a regenerar-la. Hi ha crancs violinista a les costes d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica i també de la Mediterrània.
Més xocants encara són els hàbits dels crancs terrestres, que en tenen prou amb l’aigua que obtenen per capil·laritat o per intercanvi osmòtic en un ambient humit. Generalment habiten a distàncies de fins a un quilòmetre de la platja i necessiten un substrat sorrenc on soterrar-se. Llur activitat és limitada per la temperatura: quan és inferior a 18°C (també si pugen o baixen molt els nivells d’humitat) la seva activitat decreix. En climes amb una estació seca pronunciada, tendeixen a romandre soterrats i a baixar el seu ritme vital; amb les primeres pluges, però, es recuperen immediatament. Aquests crancs pertanyen al gènere Gerarcinus i són principalment herbívors i detritívors: s’alimenten d’algues, de molses, de fulles de gramínies i de casuarina (Casuarina), de granotes i ocells morts, plàntules, flors, petites tortugues acabades de sortir de l’ou, etc. Encara que, ocasionalment, poden enfilar-se als arbres: un lloc on hom no espera de trobar-se amb un crustaci marí, és clar!
La sorpresa augmenta, però, davant dels saltadors del fang, un petit grup de peixos tropicals de la família dels gòbids d’hàbits ben peculiars, en efecte. Se’n coneixen tres gèneres: Scartlaos, amb espècies que viuen a les planes fangoses sotmeses a les marees i que encara no han estat colonitzades pel manglar; Boleophthalmus, amb representants que habiten en el mateix límit del manglar; i Periophthalmus, les espècies del qual són clàssics habitants dels manglars.
Els Periophthalmus són peixos capaços de respirar oxigen atmosfèric, tot i que no arriben a ser peixos pulmonats. Cal dir que la majoria dels peixos que prenen l’oxigen de l’aire per respirar són peixos d’aigua dolça o estuarins de zones tropicals. Als tròpics és més freqüent trobar aigua dolça deficient d’oxigen que a les zones temperades, perquè hi ha molta més matèria orgànica en descomposició, la temperatura és més alta i s’accelera l’activitat bacteriana; d’altra banda, els petits cossos d’aigua sovint són ombrejats per la vegetació densa, cosa que redueix l’activitat fotosintetitzadora i, per tant, l’oxigenació de l’aigua. A més, hi ha pocs canvis de temperatura entre el dia i la nit i per això no es produeixen corrents de convecció que facin que les capes superficials riques en oxigen es moguin cap a les zones més profundes.
El cas és que els Periophthalmus, d’uns 20 cm de longitud, amb el cos allargat en forma de torpede, viuen en aigües que pateixen un dèficit periòdic d’oxigen: hi han sofert una evolució mercès a la qual es troben en condicions de respirar l’aire atmosfèric, sobretot a través de la pell; altrament, les parets internes de l’opercle i de la cambra branquial presenten una gran quantitat de plecs i són molt vascularitzades, fet que incrementa la superfície de contacte i afavoreix l’assimilació de més oxigen. Aquesta adaptació els permet de creuar zones estretes de terra emergida per passar d’una massa d’aigua a una altra. Quan se submergeixen, el seu ritme cardíac baixa i això els diferencia dels peixos realment aquàtics: més aviat semblen organismes terrestres fent una cabussada, fins al punt que, si se’ls manté submergits, presenten reaccions circulatòries que indiquen una asfíxia parcial. Suporten condicions d’alta salinitat a l’aigua, que poden ser de fins a 45. Les seves larves són estrictament aquàtiques. Habiten a les ribes fangoses dels manglars d’Àfrica, Àsia i Austràlia.
Els Periophthalmus són peixos adaptats a “caminar”. Han sofert canvis profunds en l’estructura de les seves extremitats: n’hi ha que tenen les aletes pèlviques arrodonides en forma de monyó, utilitzables com a potes. En particular, els de l’espècie P. chrysospilos tenen les aletes ventrals desplaçades endavant, situades tot just per sota de les aletes pectorals i unides per la seva base en una mena de ventosa que els permet d’enfilar-se per les arrels i pels troncs dels arbres del manglar. Aquests peixos de terra ferma s’alimenten d’insectes terrestres que cacen activament quan són sobre la platja del manglar. Es mouen a petits saltets, impulsats amb l’ajuda de la cua i de les aletes. Moltes vegades se’ls veu saltironejar i vagarejar sobre el fang. Criden l’atenció pels seus grans ulls periscòpics, amb capacitat per a veure tant sota l’aigua com a l’atmosfera: llur còrnia és formada per dues capes, i tenen plecs a la pell per sota de l’ull que retenen l’aigua i els ajuden a evitar la dessecació ocular.
Un altre peix que habita els manglars i les aigües dolces somes, en aquest cas de l’Àsia sud-oriental, el peix arquer (Toxotes jaculator), també es relaciona activament amb la vida arborícola. El peix arquer caça, de l’aigua estant, els insectes que paren sobre les plantes de la riba: d’una escopinada, projectada amb una punteria infal·lible, que demostra la seva capacitat per a veure-hi amb precisió, els fa caure a l’aigua i els devora. No va a la muntanya, com Mahoma, però se la fa venir