Creure a la Mediterrània

“Multipliqueu-vos i domineu la Terra”: una sentència bíblica amb caràcter d’instrucció concreta. Una instrucció que ha estat seguida a bastament. De fet, moltes de les pautes bàsiques del comportament humà quant a les relacions amb l’entorn natural es troben prefigurades, si no clarament explicitades, en el codi moral associat a les creences religioses. És el cas d’aquesta comminació de Jahvè als israelites, tan poc adequada al tombant del segle XXI, marcat pel “boom” demogràfic mundial i per l’excessiva pressió humana sobre el planeta. Ben mirat, molts dels problemes ambientals amb què s’enfronta la Terra arrenquen de concepcions cosmològiques —i ecològiques— contingudes en les creences religioses que, al llarg dels segles, s’han anat desenvolupant precisament en l’espai mediterrani.

No sabem quants deixebles tenia Plató a la seva Acadèmia atenesa. El pintor simbolista J. Delville en representà dotze en un dels seus quadres i creà així un evident equívoc iconogràfic. En tot cas, escollir dotze deixebles és acollir-se a la vella tradició sexagesimal mesopotàmica i mostrar arrels latemediterrànies. Una part molt sensible de la humanitat, en efecte, professa religions d’origen mediterrani, concretament el judaisme, el cristianisme o l’islamisme.

En rigor, totes tres, en qualsevol de les seves variants —catolicisme, anglicanisme i protestantismes diversos, ortodòxia, etc., en el cas del cristianisme, o xiisme, sunnisme, etc., en el cas de l’islamisme, o fariseisme, cabalisme, hassidisme, etc., en el cas del judaisme— són variacions dels conceptes fonamentals establerts pel judaisme, i deu ser per això que els seus respectius practicants es toleren tan malament els uns als altres: estan massa a prop per a perdonar-se les diferències. En definitiva, els principis judaics, o judeocristians, imperen en l’ànima de les civilitzacions mediterrànies, incloent-hi actituds ambientals, des de fa un parell llarg de mil·lennis. En l’ànima de les civilitzacions mediterrànies, en la de tot el cristianitzat món occidental, en la d’amplíssims àmbits africans i asiàtics islamitzats, i pràcticament en la de tots els racons del planeta on ha arribat la influència d’aquests sectors civils, que és arreu. Fet i fet, el mateix marxisme, amb la seva actitud messiànica i salvífica, no deixa de ser una emanació tardana del judaisme. Tot plegat amb grans conseqüències ecològiques, tanmateix.

Judaisme, cristianisme i islamisme són religions monoteistes i revelades (és a dir, basades en doctrines dictades directament per aquest Déu únic, no pas sorgides de la reflexió o de la lògica humanes), creuen en l’existència d’una ànima immortal (fins al punt que al bon fi de la seva transcendència queden supeditades totes les actuacions i les responsabilitats dels humans vivents), i generen comunitats de creients, o esglésies, consagrades a pràctiques comunitàries (els ritus públics són considerats essencials per al benestar o la supervivència de tot el grup). Aquesta revelació i aquesta relació directa i privilegiada dels humans creients amb la divinitat estimula el desenvolupament de les actituds antropocèntriques, fet d’enormes conseqüències ambientals.

Les religions mediterrànies són antropocèntriques, en efecte. Més encara: són antropocràtiques. Els humans s’hi autocontemplen com els reis de l’univers, tots els recursos del qual estan al seu servei. No hi ha limitacions morals en l’explotació de l’entorn, cosa que exclou tota consideració ètica de partida en les relacions dels humans amb la natura: així s’explica que, modernament, els raonaments ecologistes hagin hagut de basar-se en la inviabilitat pràctica de determinades actuacions humanes, però no pas en la seva hipotètica inconveniència moral. D’altra banda, la iconografia cristiana i la terminologia judaica o musulmana han consagrat la indiscutible imatge d’un déu masculí i blanc, fet de no menys importants implicacions antropològiques i, doncs, ambientals (les ètnies no blanques, i de retruc el seu territori, havien de pertànyer per força a categories inferiors, apropiables pels blancs).

Al més benigne nivell de la simbologia, el caràcter mediterrani, sobretot del judeocristianisme, aflora de manera ostensible. En foren exemples clars l’anyell pasqual, l’ametlla mística o els valors salvífics acordats als olis de la extremunció. D’una manera especial destaquen, en el cas del cristianisme, les dues espècies eucarístiques: pa de blat i vi de raïm, productes mediterranis de dubtós poder evocatiu per als cristians ultramarins. Símbols benignes, doncs, que no han de distreure l’atenció d’un fet bàsic prou menys amable: l’actitud desconsideradament agressiva dels humans moderns envers la resta de la biosfera té molt a veure amb les arrels judaiques i mediterrànies dels valors culturals majoritàriament imperants al món qualificat de desenvolupat.