Amb una terminologia i uns recursos teòrics diferents, el que descriu Forel en aquest passatge del seu estudi del llac Léman és el que anys després Arthur G. Tansley anomenaria ecosistema. Tanmateix, no seria fins a l’aparició de la concepció dinamicotròfica d’ecosistema de Raymond L. Lindeman que les intuïcions de Forel, aquestes ‘reencarnacions, transmutacions i metamorfosis successives de la matèria orgànica’, serien avaluades quantitativament i esdevindrien part del nucli essencial de la teoria ecològica.
“Quantes reencarnacions successives experimenta aquesta matèria orgànica en el trànsit de la planta als animals que se n’alimenten! Una alga, per exemple, una diatomea, és menjada per un rotífer que és menjat per un copèpode, el qual és menjat per un cladòcer, que és menjat per un corègon, que és menjat per un lluç de riu, el qual és menjat per una llúdriga o per un humà. Els petits i els febles són presa dels grans i els forts; aquests, al seu torn, també seran devorats per uns de més grans i més forts, o bé, si se n’escapen, no podran evitar els microbis de la putrefacció, dels quals tots ells, directament o indirectament, són víctimes.
Els animals lacustres assimilen directament alguns dels elements dissolts en l’aigua i els organitzen; és d’aquests materials dissolts que obtenen el seu esquelet silícic i calcari; i l’aigua que els passa pel tub digestiu els proporciona sens dubte algunes matèries orgàniques assimilables. Però la major part de la seva alimentació prové dels organismes vegetals dels quals s’alimenten, bé directament, com en el cas dels animals herbívors i omnívors, bé indirectament, com en el cas dels carnívors que s’alimenten d’herbívors. La matèria vegetal representa, doncs, la base de l’alimentació dels animals.
Després d’aquesta metamorfosi dins la planta i l’animal, la matèria orgànica torna a passar de l’estat d’organització a l’estat de solució. Sigui per les secrecions animals que aboquen a l’aigua l’àcid carbònic, la urea i altres productes de la combustió animal, sigui per la putrefacció “post mortem”, la matèria orgànica torna sempre a perdre’s en el gran reservori, en la solució, molt diluïda, que representa la massa indefinida de l’aigua de l’estany. N’ha estat manllevada per l’organització de la planta, hi torna per la seva dissociació en materials solubles; el cicle de reencarnacions s’ha acabat; la circulació és completa. El cercle és tancat.”
“Le Léman” (‘El Léman’), vol. 3. Reproduït a partir de F. Rouge, Lausana (1892-1904)
Traducció: Xavier Pàmies