El 1879, Xile començà les hostilitats amb Bolívia i amb el Perú i es desencadenà l’anomenada guerra del Pacífic (1879-83). La victòria permeté als xilens d’incorporar al seu territori les actuals regions de Tarapacá i d’Antofagasta, d’Arica fins a Taltal (de 18° a 26°S), amb els deserts d’Atacama i la Pampa del Tamarugal. Quatre anys de combat per una àrea de desert? Justus von Liebig, un dels pares de la química agrícola, ja havia dit l’any 1859, davant de les tensions creixents: “més d’una vegada han esclatat guerres cruentes per causes molt menys transcendentals”. La causa transcendental era que al desert abundava una argila nitrificada que, arreu del món, feia miracles com a adob i també permetia fabricar pólvora: el nitrat de Xile.
El nitrat de Xile és una substància grisa de consistència pètria, un conglomerat natural d’argila i pedra cimentades per sals que contenen principalment ions calci, sodi, clorurs, sulfats i nitrats, aquests últims en una solució d’entre el 5 i el 30%. Probablement hi ha diversos processos implicats en els seu origen, com la fixació del nitrogen als ecosistemes humits d’altituds elevades dels Andes i la seva posterior lixiviació per l’aigua de pluja, que s’evapora abans d’arribar a la mar; o bé, en àrees en què l’evaporació és més gran que la precipitació, l’ascensió per capil·laritat de l’aigua subterrània. També s’ha suggerit que hi podrien intervenir processos com la fossilització de comunitats gelatinoses de cianobacteris del gènere Nostoc, la formació de guano i l’erosió de roques volcàniques.
Al principi del segle passat es va descobrir un mètode per a fabricar nitrat de potassi a partir de nitrat de sodi, i el nitrat de Xile es va convertir en una primera matèria per a la fabricació de pólvora i altres explosius. Altrament, les recerques de Jean-Baptiste Boussingault (1802-87) sobre el cicle del nitrogen posaren de manifest la importància dels nitrats com a fertilitzants: la indústria del nitrat va experimentar un gran desenvolupament i al desert d’Atacama els assentaments humans van brotar i créixer amb rapidesa. Es van arribar a extreure fins a 3 milions de t de nitrat anuals, i les taxes d’exportació d’aquest material equivalgueren a la meitat dels ingressos de l’estat xilè. Tanmateix, el consum industrial i les necessitats de llenya i fusta d’aquests nous assentaments van afectar profundament els únics arbres de la regió, el “tamarugo” (Prosopis tamarugo) i el garrofer de Xile (P. chilensis), plantes de la família de les mimosàcies que, malgrat les precipitacions escasses, a la Pampa del Tamarugal poden arribar fins a 7 m d’alçada.
L’any 1900 Alemanya va importar uns 10 kg per habitant de nitrat de Xile. Els científics alemanys es preguntaven què passaria quan les reserves d’aquest adob no renovable i irreemplaçable s’esgotessin, i els generals assenyalaren el risc estratègic de refiar-se dels nitrats importats per a fabricar munició. La recerca que va permetre la fixació del nitrogen atmosfèric mitjançant el procés de Haber-Bosch fou resultat, de fet, de la necessitat dels alemanys d’assegurar-se el subministrament de nitrats durant la Primera Guerra Mundial. En aquest conflicte, un bàndol utilitzà els nitrats d’Atacama per a fabricar les seves municions, mentre l’altre se servia dels nitrats fixats per mitjà del procés ideat per Fritz Haber (1868-1934) i posat a punt tecnològicament per Carl Bosch (1874-1940). El geni de Haber i la capacitat tècnica de Bosch no bastà perquè el seu país guanyés la guerra, però arruïnà la mineria xilena del nitrat.
Mentre l’extracció del nitrat de Xile a Atacama declinava, la del coure creixia. Xile havia estat el major productor de coure des del 1882, gràcies a l’explotació dels rics filons costaners que es duia a terme a les mines de Coquimbo. En efecte, la indústria del nitrat de Xile es va col·lapsar, però començà l’explotació a gran escala del coure. Els dipòsits costaners de coure s’estenen des dels 30° fins als 22°S. Un segon filó molt estret, que comença a Antofagasta i passa per Copiapó, és ric en ferro i en alguns punts també en plata. Però un tercer filó, d’entre 25 i 30 km d’amplada, que va del S de Santiago de Xile (34°S) fins més enllà de la frontera amb el Perú (18° S), conté les més grans reserves de coure conegudes: Chuquicamata és actualment la mina de coure a cel obert més gran del món. El mal és que la mena conté només entre un 1 i un 2% de coure, per la qual cosa s’han hagut d’anar excavant terrasses cada vegada més profundes, de manera que l’explotació ja arriba (1995) a quasi 600 m per sota del nivell superficial del desert.
La mineria va transformar tota la regió d’una manera radical. Així, el descobriment de plata prop de Copiapó va comportar la construcció de ciutats mineres i de línies fèrries; la que anava de Copiapó a la badia de Caldera fou la primera línia de tren de l’hemisferi sud. També l’extracció de nitrat de Xile va representar la fundació del port d’Antofagasta. Però un cop tancades les mines, de les ciutats-colònies només en van quedar els fantasmes. Actualment el desert d’Atacama està constel·lat de ciutats mortes i de vies fèrries abandonades de l’antiga indústria del nitrat de Xile, i alhora s’ha vist desfigurat pels immensos abocadors de residus i escòria, i alterat pels núvols de pols i de contaminació atmosfèrica que genera l’explotació del coure. Una tragèdia ambiental prou transcendent, tanmateix: com s’ho miraria, actualment, Justus von Liebig?
L’extracció d’aquest mineral abundant, però de baixa qualitat, produeix grans quantitats de pols i escòria, mentre que el seu processament genera fums abundants, diòxid de sofre i residus diversos. Del 1938 al 1975, a les costes de la badia de Chañaral s’abocaren més de 220 milions de tones de residus provinents de les mines de coure de Potrerillos i El Salvador. Aquests abocaments provocaren canvis greus a les platges, que avançaven 25 m l’any. L’àrea contaminada s’estén 16 km per la riba, i actualment a les platges de sorra hi ha una gran quantitat de residus.