Banca Arnús SA (1910-1947)

La creació

El 1910 es dissolgué Manuel Arnús i Companyia, en marxar Manuel Arnús i Josep Garí.

Gonçal Arnús i Pallós, nascut el 31 de juliol de 1878, era fill d’Emili Arnús i d’Elisabet Pallós i Prats, i nét de Don Evaristo. Tenia la propietat del passatge del Rellotge, un local d’importància quasi mítica per als barcelonins i un autèntic actiu econòmic, però cap experiència bancària. Entrà aleshores en escena el seu advocat i amic Francesc Cambó, fundador de la Lliga Regionalista i polític en actiu. És molt probable que fos Cambó qui donà la idea a Gonçal Arnús de crear un banc pel seu compte, ja que els seus socis havien optat per sortir-se’n. Cambó es proposà buscar socis que aportessin capital, però també coneixements de l’ofici.

Cambó, que tenia consciència de la decadència en què vivien els bancs catalans des del final del segle XIX, va fer gestions amb la burgesia emprenedora catalana —que coneixia prou bé— perquè col·laboressin en el projecte d’una societat anònima, que tenia el dret de presentar-se com a successora d’Evarist Arnús. Però els resultats foren decebedors. Si hom fa excepció del banquer de Berga, Josep Cardona, del de Mataró, Jaume Recoder, i d’alguns amics personals, els restants no es mostraren interessats i es veié obligat a buscar capital estranger. Ho digué ell mateix quatre anys més tard:

“Hem vist com en aquests —darrers— vint anys el Banco Hispano Colonial, que va ésser el primer dels bancs d’Espanya, quan tenia un capital de 125 milions, ha reduït el capital a 15 milions; hem vist com disminuïa el capital del Crèdit i Docks, del Banc de Vilanova i del Banc de Valls; hem vist com morien el Banc de Catalunya, el Banc de Manresa, el Banc Mercantil de Lleida. Ara veiem com liquiden la Societat Catalana General de Crèdit i la Caixa Vilumara.

Acció de la Banca Arnús.

Davant d’això, què s’ha creat?... S’ha creat la Banca Arnús, però amb capitals catalans? No; no se’n trobaren a Barcelona i va haver de constituir-se amb majoria de capital francès” (Francesc Cambó: “La Banca catalana”, en El Pensament Català davant del conflicte europeu. Conferències dels parlamentaris regionalistes, Barcelona 1915, pàg. 300).

Els socis foren el grup parisenc Périer et Compagnie, els quals demanaren i obtingueren una majoria absoluta en el capital: el 70%, mentre que el 30% restant fou per a Gonçal Arnús i els seus amics. Entre aquests hi havia Francesc Cambó, Josep Mansana —gerent de la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas— i Alfred Mata —industrial cotoner—, consellers del banc. El grup francès Périer tenia interessos a la Ferreria de Sant Josep, de l’Hospitalet del Llobregat, que el 1916 es va constituir com a Alts Forns de Catalunya SA (vegeu F. Cabana: Fàbriques i Empresaris, vol. I, pàg. 37-39).

La Banca Arnús es creà el 27 de juny de 1910 amb un capital nominal de 10 milions de pessetes, dels quals es desemborsaren 2,5 milions en el primer moment. El president fou el francès Henri Bauer, el vicepresident Gonçal Arnús, i el director el també ciutadà francès Robert Wirth. Els exercicis del banc no respectaven l’any natural, ja que començaven l’1 de juliol i acabaven el 30 de juny.

Aquest era el consell d’Administració de la Banca Arnús el 1910:

President – Henri Bauer
Vicepresident – Gonçal Arnús
Vocals – Baró G. Andebert de Lapinsonie, Octave Besançon, Francesc Cambó, Josep Mansana, Charles Marchal, Alfred Mata, Pierre Veillon
Director – Robert Wirth

Borsa i cupons (1910-1920)

Els homes i l’organització

El 1912, Felip Millet i Cunill, un comerciant d’exportació-importació, s’incorporà al Consell. Aquest no tingué altres canvis fins el 1918, any en què dimití Francesc Cambó, en ser nomenat ministre de Foment. El 1919 cessaren igualment Josep Mansana i Alfred Mata. A la direcció, Robert Wirth fou substituït el 1915 pel també francès Jules Pauchet. La sots-direcció recaigué aleshores en el que era el cap comptable del banc des de la seva fundació, Francesc Gambús, que inicià el seu ascens professional.

Amb motiu de la “matança” a la Borsa de Barcelona, el mes de setembre del 1914 la Banca Arnús prengué una posició contrària a la seva aplicació. Els seus representants votaren en contra de l’acord del Casino Mercantil i l’entitat bancària féu arribar una circular als seus clients on informava que les operacions obertes es mantenien: “las operaciones que tuviere pendientes a fin de julio para la liquidación de aquel mes continuarán prorrogadas hasta que usted se sirva liquidarlas en efectivo o bien realizarlas en Bolsa, cuando se reanude la contratación en nuestra plaza”. Tot i així, la Banca Arnús participà en la creació de l’Associació del Mercat Lliure de Valors.

Passatge del Rellotge (Banca Arnús: Fondos Públicos y principales obligaciones que se cotizan en la Bolsa de Barcelona, 1911). La Banca Arnús passà dels seus coneguts locals al passatge del Rellotge a la plaça de Catalunya, xamfrà Rambla.

El 1920 aquesta entitat traslladà les seves oficines centrals a un immoble comprat a la plaça de Catalunya, xamfrà Rambla, on hi havia el restaurant Maison Dorée, i que s’havia habilitat. Les oficines del passatge del Rellotge es convertiren en una agència urbana amb el nom de casa matriu. Hi ha una història una mica rocambolesca, explicada per una publicació sectària (“Publicacions de Actualidad”, any 1, núm. 2, 1915, editorial Arco, Madrid-Barcelona), que es podria inscriure dins el que era el lerrouxisme, que reproduïm en la seva part essencial, però sense els adjectius qualificatius i sense l’opinió molt esbiaixada del periodista:

Les relacions entre Gonçal Arnús i els francesos eren tibants. Cambó, assessor de Gonçal Arnús i conseller, que no havia trobat capital català a l’hora de constituir la banca, en trobà sobradament ara, amb l’eufòria econòmica que arribà a partir del 1915. Els francesos rebutjaren l’oferta de vendre i Cambó ideà una operació que podia forçar-los a retirar-se del capital del banc. Gonçal Arnús, que havia arrendat el local del passatge del Rellotge per 30 anys a la Banca Arnús, va fer sortir un pretès comprador de l’edifici on hi havia el banc, amb una oferta molt superior a la del seu preu de mercat. Arnús va donar prioritat als francesos per a la compra pel mateix preu, però aquests la rebutjaren en trobar-la totalment fora de context. El que havia fet l’oferta, finalment, adquirí la finca per la meitat de la seva primera xifra i presentà una petició de desnonament del banc. Va ser aleshores que els francesos compraren l’immoble de la plaça de Catalunya, per si es veien obligats a deixar el que ocupaven. Les disputes —si realment es van produir— devien acabar amb un acord, ja que la Banca Arnús va romandre al passatge del Rellotge i els francesos van mantenir la seva posició majoritària.

Les Memòries són molt pobres pel que fa a informació financera i a les operacions realitzades. Donen el balanç, el compte de resultats i un text amb quatre ratlles, amb la proposta d’aplicació dels beneficis. Les activitats de la Banca Arnús es defineixen per Borsa i cupons, és a dir, operacions sobre títols mobiliaris i descompte de cupons dels títols de renda fixa —crèdit—.

El banc de Menorca

Acció del Banc de Menorca. El 1911 es constituí a Barcelona el Banc de Menorca amb participació majoritària de la Banca Arnús.

El 1911 es constituí a Barcelona el Banc de Menorca SA, amb participació majoritària de la Banca Arnús, i minoritària d’alguns banquers menorquins: Jordi Làdico, Miquel Florit, Miquel Sintes i Josep Canet. L’operació no lligava gens amb els objectius d’una banca de valors. D’aquí el caràcter de protagonista que prengué la figura, una vegada més, de Francesc Cambó, el qual va recomanar la inversió. Aquell mateix any havia esclatat una seriosa crisi financera a l’illa de Menorca, que posà en dubte la solvència i la continuïtat dels banquers que hi operaven, tots modestos. Cambó aconseguí interessar els francesos i convèncer alguns dels banquers menorquins per anar conjuntament a la creació d’aquell banc, que quedà sota la inspecció i vigilància de la Banca Arnús.

El banc tingué un capital d’1 500 000 pessetes, representat per 30 000 accions de 50 pessetes cadascuna. L’empresa funcionà correctament tots aquests anys.

Fons propis i resultats

Banca Arnús. Rendibilitat de l’acció.

Al final del primer exercici, el capital inicial desemborsat de 2,5 milions de pessetes s’augmentà fins a 5 milions.

L’inici de la Gran Guerra (1914) i la forta baixa de cotitzacions dels valors a Borsa obligaren a una regularització de la cartera del banc i durant dos anys no es repartiren dividends als accionistes. El tercer any de guerra va ser ja francament bo, es reprengué el pagament del dividend i es passaren 500 000 pessetes a les reserves.

El 1919 es demanà el 50% de dividend passiu pendent als accionistes i la banca tancà l’exercici amb els deu milions de pessetes desemborsats. Ho justifiquen per “el aumento de las transacciones”, resultat de l’eufòria econòmica, i de la compra de l’immoble a la plaça de Catalunya, núm. 22.

Dipòsits

Els comptes corrents o imposicions estaven en la seva major part relacionats amb les operacions de Borsa. El total de dipòsits tingué una forta baixa el 1913 i el 1914 des del 1915 pujà de forma imparable, de manera que el 1920 (30 de juny), abans de la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, el volum de dipòsits era de 51,9 milions. Una part important —no precisada— figura en comptes en moneda estrangera.

El 1916, per primera vegada es féu un recompte dels comptes corrents d’efectes o de valors: 9,7 milions de pessetes. El 1920 la xifra era de 44,7 milions.

Inversió

Quan el Banc afirmava que “las negociaciones de cupones y valores al contado constituyen la especialidad de la casa” (Memòria del 1912), feia una afirmació que era una veritat a mitges. La frase fa pensar en una simple labor mitjancera, quan en realitat la Banca Arnús tenia una inversió en títols mobiliaris i en crèdits a través d’operacions de dobla.

Banca Arnús. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).

El crèdit pròpiament dit estava constituït pels crèdits amb garantia de valors, la cartera de lletres, i els crèdits amb garantia personal o hipotecària. La cartera de valors era relativament modesta i molt variable. I és que la Banca Arnús encara no havia consolidat una cartera. Adquiria títols, com a conseqüència d’una subscripció en ferm d’una emissió, i després procedia a la col·locació d’una bona part o de la totalitat dels títols entre la seva clientela.

El 1911 participà en la creació de la Societat General d’Obres Públiques, SA. La vinculació familiar amb el marquès de Comillas arrossegà una relació comercial i de negocis, ja que la Banca Arnús col·laborava en el rellançament i la collocació d’empreses d’aquell grup: obligacions del port de Melilla i Chafarinas (1912) i la Compañía General Española de África (1913). L’única inversió que hom comptava com a “participació” era aquesta darrera, que es presentava desglossada de la resta.

Com a operacions de valors, les memòries mencionaven que el 1916 es quedà en ferm amb una emissió de 3 000 obligacions de la Junta d’Obres del port de Gijón per 1,5 milions i 4 000 obligacions de la Caixa de Crèdit Comunal, creada per la Mancomunitat de Catalunya.

Al final del 1920 la Banca Arnús participà en la constitució de la Companyia de Crèdit Bancari SA, creada per donar suport al Banc de Terrassa. Ho va fer “suscribiendo la parte de capital de dicha Compañía, que nos fue asignado”. O sigui, sense cap entusiasme.