Les ruïnes d’aquest castell coronen el turó que domina el poble de Biosca, situat vora la confluència del barranc de Granell i de la riera de Biosca. Es tracta d’un indret molt estratègic, ja que controla un accés natural cap a l’interior del Solsonès i per ésser al costat del Llobregós, que fou frontera entre àrabs i cristians i una via excepcional de comunicació entre la vall del Segre i les terres de la Catalunya central.
L’esment més reculat del lloc i el terme de Biosca es troba en un document del 1031, entre les afrontacions del castell de Fontanet, a la marca. Entre els castells que la comtessa Sança, mare del comte Ermengol IV, tenia al comtat d’Urgell cap al 1067, hom consigna el de Biosca (segurament Biosca formava part de l’esponsalici que li havia donat el seu marit). Aquesta notícia prova que el castell de Biosca estava sota l’alt domini dels comtes d’Urgell. Poc després apareixen els primers feudataris coneguts. El 1093 Berenguer Brocard féu testament i deixà al seu germà Pere el castell de Biosca i el d’Hostafrancs, que els tenia com a feudatari del comte d’Urgell. Entorn del castell de Biosca es deguéformar una complicada xarxa de lligams vassallàtics entre els diferents castlans, com es comprova el 1106 en el testament de Guillem Gauspert i la seva muller Godlén, els quals llegaren el castell de Biosca a Pere Jospert, que l’havia de tenir per Babot, i Babot per Guerau Ponç, tal com ells el tenien. També determinaren que Ramon Bernat i Ponç Bernat tinguessin el castell de Biosca per Pere Jospert, tal com el tenien per ells. En aquests anys apareix documentat el cavaller Pere Guillem de Biosca (1117, 1140). L’alt domini del castell continuà a mans del comte d’Urgell. El 1167 el comte Ermengol VII donà en testament el castell de Biosca al seu fill Ermengol.
El 1172 era castlà de Biosca Ramon Bernat de Seró, que era casat amb Ermessenda de Biosca, i que ingressà a l’orde de l’Hospital el 1192. Fill d’aquest matrimoni fou Ramon de Seró, casat amb Alet, que tenia el castell de Biosca pel comte d’Urgell el 1190. Berenguera de Seró, la seva filla i hereva, es casà amb Ramon de Camporrells el 1200. Els Camporrells conservaren la senyoria del lloc fins el 1709, quan passà als Delpàs. Finalment al segle XIX pervingué als Iglésias. (ABR)
Actualment les fortificacions que hom pot veure al castell són bàsicament les que aixecaren els liberals l’any 1839 durant la primera guerra Carlina. L’actual castell de Biosca és una gran fortificació de planta rectangular, situada en el pendent meridional de l’elevació on es va edificar. De tot el conjunt, destaquen per la seva conservació i solidesa el mur septentrional i el de llevant, reforçats amb torres rectangulars; no es conserva res del tancament meridional i resten pocs vestigis del de ponent. Precisament en aquest costat hi ha el punt més alt de la fortalesa, amb un rocam de pedra sorrenca que ben bé hauria pogut servir de basament a una primera torre. Avui solament hi ha encaixos dels fonaments d’estructures de fusta, en els quals s’observa encara el picat de l’excavació, cosa que permet pensar que no semblen de factura gaire antiga. Algun tram de parament d’aquest sector, així com part del mur que separa interiorment el castell en dos nivells i algunes filades de la muralla sud-est, podrien tenir una atribució medieval. En general, però, la major part del que actualment encara és visible de l’antiga fortalesa de Biosca correspon, com ja s’ha esmentat, al moment en què es va bastir la darrera fortificació durant la primera guerra Carlina. Les defenses del nivell superior o septentrional són clarament les més modernes, tant per la tècnica com pel reaprofitament de carreus. Poques restes es conserven de les estructures construïdes en el nivell inferior, on hi ha l’antic temple parroquial com l’única i clara edificació d’aquest període altmedieval. En aquest sentit, cal indicar que la muralla que per l’est tanca la fortalesa és antiga però difícil de datar; el fet que recolzi en l’absis de l’església li dóna una datació postquem. La capçalera de l’església fou sobrealçada al segle XIX i va esdevenir una autèntica torre semicircular plenament integrada a la moderna fortificació.