Castell de Lloberola (Biosca)

Situació

Vista de conjunt del petit nucli de Lloberola, arredossat als peus del seu castell.

ECSA-J. Bolòs

Castell situat al cim d’un turó que s’alça al costat de la riera de Lloberola, afluent per l’esquerra de la riera de Sallent. S’emplaça en una posició semblant a la que té el proper castell de Vallferosa, a mig camí de les planes del Solsonès i la vall del Llobregós. Tot i restar en una vall lateral, té comunicació visual, per exemple, amb el castell de Ribelles.

Mapa: 34-13 (329). Situació: 31TCG643390.

Hem de travessar la població de Biosca, des d’on cal agafar la pista de terra que, en direcció nord, ens porta, després de fer 5,5 km, fins al petit nucli de Lloberola, al peu del castell. (JBM)

Història

El primer esment del lloc de Lloberola es troba en el testament del comte Ermengol I, datat el 1007 (1009). El comte llegà per a almoines quatre parelles de bous que tenia a Lloberola. L’any 1029 el terme de Lloberola és esmentat entre les afrontacions d’un alou situat al terme de Llobera, al lloc dit Torredenegó. La notícia més antiga del castell és del 1041, any en què Adelaida vengué als esposos Arnau i Gerberga un hort al castell de Lloberola, al lloc dit Adanda, a la vil·la Sança. Poc després, el 1046, es documenta el qui podria ser un castlà del castell, Ramon Guillem de Lloberola. El 1116 es consigna en una escriptura un altre membre d’aquesta nissaga, Guillem de Lloberola. Potser també era castlà de Lloberola Bernat Rotlland, el qual el 1149 llegà al seu fill Bernat el castell de Lloberola.

L’alt domini del castell devia restar, però, en mans del comte d’Urgell, i per això el 1167 el comte Ermengol VII d’Urgell deixà en testament al seu fill Ermengol, entre molts altres béns, el castell de Lloberola.

El 1172 el castell apareix en mans de Pere Sanç de Llobera, a qui pervingué de la seva esposa Dolça, que el tenia pel vescomte Ramon Folc de Cardona. L’any 1225, Guillem, vescomte de Cardona, féu redactar el seu testament en el qual deixava al seu fill Ramon Folc el castell de Lloberola. Al començament del segle XIV es confirma el domini dels Cardona sobre Lloberola.

Segons capbreus posteriors, del segle XVII, quan la senyoria havia passat als Agulló-Pinós-Sagarriga, tota la gent del poble de Lloberola estava obligada a la seva aportació i ajuda personal per a les obres del castell, de la parròquia de Sant Miquel i de l’església de Santa Maria del Solà. (ABR-CPO)

Castell

Planta del castell, que mostra la torre primitiva i el revestiment de què fou objecte anys més tard.

J. Bolòs

El castell de Lloberola és una de les fortificacions més interessants i més antigues d’aquesta comarca. És situada sobre un cim d’un turó que fa uns 30 m de llarg per uns 13 m d’ample. Les restes que s’han conservat sembla que foren edificades almenys en tres moments diferents. És probable que, en un primer moment, es construís un mur transversal a l’extrem nord. En un segon moment s’edificà una torre de planta quadrangular a l’extrem sud i un mur perimetral, visible, per exemple, a la banda oest. Finalment, en un tercer moment, es construí un recobriment d’aquesta torre meridional i es féu una paret corba, a l’extrem sud, que recobria l’antiga muralla i que enllaçava la torre amb el mur septentrional per la banda occidental i segurament també una paret semblant que feia de muralla al costat oriental. Certament, això és així d’acord amb el que ara podem veure. Sense fer-hi unes acurades excavacions arqueològiques és impossible de saber si tot això és cert —per exemple, la forma del tancament del costat est— o bé si hi havia altres construccions dins d’aquest espai clos i com eren i en quina època degueren ésser edificades.

La muralla nord

Al nord-oest del cim del turó del castell hom veu uns quants metres de muralla de tancament. A l’extrem de ponent hi ha uns 6 m de mur llis, amb una alçada aproximada de 2 m. Després, la paret sobresurt 2,5 m cap al nord i segueix unsm més vers l’est. Cal suposar que aquesta muralla devia tancar tot aquest sector septentrional de l’esplanada, almenys amb una longitud d’uns 23 m. En els trossos conservats, hom pot observar que aquest mur és format per unes 5 filades de grans carreus, la majoria dels quals quadrats (fan, per exemple, 55 cm d’alt per 55 cm d’ample), units amb morter de bona qualitat.

El poc que s’ha conservat fa suposar l’existència d’una muralla de tancament, que barrava el pas de l’esperó fortificat, probablement defensada per dues o tres bestorres de planta quadrangular.

La torre de planta trapezial

Potser en un segon moment, a l’extrem meridional, hom construí una petita torre de planta lleugerament trapezial. Aproximadament, a l’interior feia 160 cm, de nord a sud, per 190 cm, a la cara sud, i per 250 cm, a la cara nord. Les seves parets tenien un gruix de 120 cm. Actualment és visible en una alçada d’uns 6 m, bé que podia ésser més alta, si hom té present que hi ha una part inferior colgada sota terra.

El sistema constructiu d’aquesta torre és molt interessant. Les cares exteriors del mur són fetes amb pedres petites, col·locades, però, en filades. Tanmateix, la forma com es construí correspon més aviat a un encofrat. Al mur hom veu els traus destinats a les bigues de la bastida, d’una forma molt semblant a allò que trobem, per exemple, en les construccions de tàpia. La distància entre aquests forats és de 140 cm. Cal dir també que a l’interior, en els nivells de canvi de bloc, encara s’han conservat les fustes originals, que hom pot veure, per exemple, a l’angle sud-oest. En aquest cas hi ha dues petites bigues que van d’est a oest, per dins del mur, i una que va de sud a nord, també per l’interior de la paret. Aquestes restes de fusta són molt usuals a les construccions fetes amb tàpia (com ara a la torre Bofilla (València). Vegeu López Elum, 1994, pàg. 264).

D’aquesta torre trapezial devien sortir sengles murs, a banda i banda, que es dirigien cap al nord, potser per enllaçar amb el mur de tancament septentrional, si hom accepta que aquest fou fet en un moment anterior. El mur perimetral, fet en el mateix moment en què es va construir aquesta torre, ara és visible al costat de ponent. La tècnica constructiva d’aquesta muralla és semblant a la que hom pot veure a la resta de la construcció.

La torre de folre

Interior de la torre del castell, on s’aprecien els murs originals i el folre posterior.

ECSA-J. Bolòs

Com que la torre primera era molt petita, en algun moment fou recoberta, fou folrada exteriorment, per tal de reforçar-la i fer-la més alta. D’altra banda, també el mur perimetral fou reforçat per la cara externa.

Les parets d’aquesta segona torre, que s’adossà a les cares exteriors, del sud, de l’est i de l’oest, de la primera, tenen un gruix de 120 cm i una alçada superior —2 m— que la primerenca. Això féu que cavalqués per damunt de la primitiva, tal com hom pot veure encara a la cara interior —la nord— de la construcció. Aquesta segona torre fou feta amb carreus una mica diferents, més grans a la part inferior. Segurament eren recoberts d’un arrebossat de calç, visible perfectament a l’exterior, a la part més alta. En aquesta torre externa també hi ha restes d’estructures de fusta, que hom veu que han quedat fossilitzades en diversos solcs longitudinals marcats a les cares exteriors de l’oest i de l’est. Aquests solcs recorden força els que hi ha a l’exterior del castell d’Alòs (Noguera).

Els angles externs, del sud-est i del sud-oest, d’aquesta segona torre són arrodonits. D’altra banda, la muralla també arrenca amb una forma corba al començament. Té l’inici a la paret occidental de la torre i després, seguint una línia recta, es dirigeix cap al nord. Com s’ha dit, aquesta muralla perimetral, que té una alçada d’uns 4 m, recobria un mur anterior, fet en el mateix moment que la torre primerenca.

Secció de la torre, de planta trapezial, folrada o revestida més tard per una segona torre que n’augmenta l’alçada.

J. Bolòs

Les dues obertures que travessen el mur sud de la torre i també els permòdols que hi ha a fora, en un nivell inferior, és molt possible que fossin fets o encastats a la baixa edat mitjana o ja en època moderna.

Comparacions i datació

Aquest interessant castell és complex i difícil de datar. Hom pot parlar separadament de cadascun dels tres elements principals que ara són visibles.

La muralla que tanca el recinte per la banda nord pot ésser comparable, tant pel que fa a l’aparell com pel que fa a la forma i funció, amb la muralla de la fortificació de la Costa de Sant Joan o de Torreblanca o amb la segona muralla perimetral del castell de Ponts, a la Noguera, o bé amb la muralla meridional del castell de Castre, a la Baixa Ribagorça occidental. Com en aquests casos, és possible proposar una datació en època musulmana, força abans de l’any 1000.

La torre interior i el primer recinte cal relacionar-los, potser, amb un primer moment de fortificació cristiana. És una torre molt primitiva, comparable amb construccions com la torre del castell de Tona (Osona), el castell adossat de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) o la torre de la Força d’Estany (Noguera), les dues primeres fetes al costat cristià, la darrera al musulmà.

El recobriment exterior, la torre segona, recorda molt el recobriment de la torre exterior del castell de Vallferosa, molt proper a aquest edifici. Tant l’aparell com l’arrebossat són molt semblants. L’ús que es fa de la fusta, que deixà un solc longitudinal a uns 8 m del sòl exterior, a banda i banda, prop de l’extrem nord, ens recorda les ratlles que vèiem al castell d’Alòs (Noguera), que en aquell cas ens portaren a dir que aquesta notable fortificació podia tenir uns precedents d’època musulmana. L’existència d’aquestes bigues encara visibles ens pot permetre d’establir uns certs paral·lelismes entre aquesta torre de Lloberola i la torre primitiva, de planta triangular, del castell de Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà). En aquest cas, pensem que aquestes torres de Lloberola pertanyen a una fortificació refeta dues vegades —adaptada a les noves necessitats defensives i constructives de cada moment— en unes dates properes a l’any 1000.

El castell de Lloberola és un dels castells preromànics més notables de Catalunya. Hom hi veu una pervivència del món musulmà, que es concreta en una fortificació orientada cap al nord, amb la finalitat de defensar la banda més dèbil d’aquesta petita esplanada fortificada. Després, dues fortificacions fetes successivament al mateix lloc, de tal manera que una folra l’altra. Al llarg de tota la frontera de l’any 1000, es poden trobar moltes altres mostres de folrament, per exemple a Vallferosa, a Ardèvol, a Ponts, a Orenga, etc. Moltes d’aquestes torres són de planta circular, tot i que algunes també són de planta quadrangular. En aquest cas es tracta d’una torre de planta trapezial, embolcallada en tres dels seus costats per una torre amb els angles arrodonits, forma de transició entre les plantes quadrangulars i les plantes circulars, que també es troben al proper castell de l’Aguda o en altres torres amb els angles roms situades al Penedès. (JBM)

Bibliografia

  • Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 569-571; Baraut, 1980, III, doc. 300, pàgs. 131-132; 1981, IV, doc. 424, pàgs. 128-129; 1982, V, doc. 546, pàg. 126; 1988-89, IX, doc. 1292, pàgs. 119-121; i 1990-91, X, doc. 1621, pàgs. 143-145.