Situació
Vista aèria del turó de Boixadors, enmig d’una plana típicament segarrenca, amb el castell i l’església de Sant Pere.
ECSA - J. Todó
El castell és encimbellat dalt d’un turó (848 m d’altitud) que destaca al bell mig d’una plana típicament O segarrenca, a les envistes de Calaf i a la banda nord-oriental del terme, a frec dels límits bagencs.
Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG816256.
S’hi arriba per la carretera de Manresa a Calaf. Prop del quilòmetre 28, a mà dreta, en direcció Calaf, cal agafar el trencall de la Llavinera, però sense que s’hi hagi d’arribar, ja que abans cal desviar-se, a mà dreta, per seguir una pista, degudament senyalitzada, que mena a cal Seguers. Just en arribar al mas, a mà esquerra, s’inicia el camí que s’enfila cap amunt fins a arribar al peu del castell. (FJM-AMB)
Història
Els Boixadors.
AFE
El terme de Boixadors apareix en la documentació a partir de l’any 1015, quan el bisbe Borrell de Vic donà al levita Guillem d’Oló el lloc de Segarra, amb els puigs de Calaf, Calafell i Ferrera, i per la banda oriental afrontava amb el coll de Corragó, que era davant de Boixadors (Boxcadossa). L’existència del terme només es confirma, al llarg d’aquest segle, per mitjà de grafies diverses: terme d’Eoxadorx (1025), terme de Boxadosso (1041), castell de Buxumdorsi (1085).
Les primeres notícies sobre una família que tingués el domini del castell no es tenen fins l’any 1100, en què es documenta un personatge anomenat Berenguer Bonfill de Boixadors, el qual en el seu testament de l’any 1112 fa llegats a l’església de Sant Pere i Santa Maria de Boixadors. Però ni d’ell ni dels altres personatges del mateix cognom que apareixen posteriorment no es té constància documental que fossin senyors del castell, tot i que no sembla que hi hagi dubte, encara que en els testaments coneguts mai no figuren els castells que posseeixen. Fins al segle XIV la informació que es té dels Boixadors fa poca o nul·la referència al castell de Boixadors.
La família Boixadors continuà posseint el terme del castell de Boixadors, sense tenir notícia que reconeguessin un senyor superior. Al segle XIV amb els termes veïns de la Llavinera i la Fortesa formaren la baronia o varvassoreria de Boixadors, que s’anà introduint dins la família de forma conjunta. El canvi més important es produí vers l’any 1425 quan Ramon Berenguer de Boixadors morí sense descendència. Aleshores la baronia de Boixadors passà a una germana que era casada amb Arnau de Foixà. Així es formà una altra branca familiar anomenada Foixà-Boixadors, la qual romangué senyora de la baronia de Boixadors fins a la fi de la senyoria jurisdiccional. (ABC)
Castell
Plantes i secció de la torre mestra, l’únic element romànic visible de la fortalesa.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Tot i que les construccions castelleres han estat desarticulades parcialment, encara resten dretes, formant un conjunt prou vistent, un seguit de dependències —una de les quals té un caràcter totalment senyorívol—, conjuntament amb restes d’altres estances, fragments de mur i elements heterogenis com cups, un colomar, etc. Aquest conjunt s’arrecera entorn de la torre mestra, aixecada a la part més alta, la qual és l’únic element romànic patent que ha subsistit, per tal com les altres edificacions ja responen a ampliacions efectuades, en bona part, en època gòtica.
La torre mestra del castell ressalta entremig de les altres construccions i, amb una silueta alta i retallada al cimal del turó, defineix i singularitza aquest castell, un dels més vistosos, sens dubte, de la comarca.
Es tracta d’una torre de pla circular dividida en tres compartiments, el primer dels quals, corresponent al basament per estar totalment cobert amb un sostre de pedra (o originàriament potser amb un trespol de fusta), no manté cap relació amb els altres que es desdoblen en dos pisos, acabats en un terrat que permet d’albirar, als quatre vents, totes les terres de l’entorn.
Tots dos pisos són coberts amb falses cúpules de pedra, la primera de les quals té una obertura al centre, a manera de trapa, que relaciona el primer pis amb el segon, el qual, per la seva banda, té accés al terrat mitjançant una altra obertura situada en un lateral, on comença l’arrencada de la cúpula.
L’entrada a l’interior de la torre es fa a través de dues portes, orientades a llevant, una sobre l’altra, bé que lleugerament desplaçades, obertes al primer i al segon pis respectivament. Exteriorment, ambdues són coronades per un arc de mig punt adovellat, extradossat amb una filada de lloses, a manera d’arquivolta, sobre la qual encara hi ha, parcialment, un segon arc. A l’interior, en canvi, la primera és coberta amb una llinda constituïda per una llosa col·locada horitzontalment, mentre que la segona, com l’exterior, és coronada per un arc de mig punt adovellat, però sense l’emmarcament de l’arquivolta. Segurament la porta inferior fou oberta posteriorment.
Llevat de les portes, l’única obertura que s’hi constata és una finestra espitllerada, desclosa al cantó sud la qual, exteriorment, és capçada per un bloc monolític afaiçonat, a la part inferior, en forma d’arc de mig punt, mentre que a l’interior, on s’engrandeix considerablement, és completada per un arc de mig punt amb dovelles.
El diàmetre extern és d’uns 7,20 m, mida que és constant des de la base fins al capcer. No succeeix el mateix amb el diàmetre intern que augmenta força en el segon pis a causa del desgruixament dels murs, cosa habitual en aquesta mena de construccions. Així en el primer pis fa uns 2,60 m, mentre que en el segon ateny els 3,90 m. Altrament, el gruix del mur del primer pis assoleix uns 2,30 m, mentre que el del segon només fa 1,65 m.
L’aparell és fet amb blocs de pedra irregulars de mides mitjanes, bé que alguns força petits, només desbastats, però col·locats en filades horitzontals ben definides.
Ateses les característiques generals de la construcció i ponderant també l’estructura de l’aparell i la construcció de les portes, aquesta torre la podem situar cronològicament al segle XI, sense que la data de construcció pugui diferir gaire de la proposada per a l’església de Sant Pere (la part no remodelada), aixecada prop seu.
Es pot considerar, a grans trets, una obra unitària, alterada només per les modificacions de les restauracions efectuades entre els anys 1971-73 per la Diputació Provincial de Barcelona, i realitzades, i això cal remarcar-ho, d’una manera molt encertada. Per consegüent, l’estat de conservació de l’edifici és excel·lent. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 397-408
- Pladevall, 1969-79, núm. 3536
- Pladevall, 1982, pàgs. 468-470
- Buron, 1989, pàgs. 48 i 49