Castell de Cabrera (Santa Maria de Corcó)

Situació

Indret on s’erigia el castell, les ruïnes del qual, molt escasses, es poden veure vora el santuari de Cabrera, que apareix a la foto.

J. Pagans-TAVISA

El castell de Cabrera es troba situat a la punta oposada del Santuari de Cabrera, abans d’arribar al Coll de l’Osca, dalt del pla de Cabrera i, a l’extrem nord, a tocar de l’Osca. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 294-M781: x 51,1 —y 58,3 (31 tdg 511583).

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Olot. Abans d’arribar a Cantonigrós, al quilòmetre 22,500 hi ha una carretera de terra que passa per Sant Julià de Cabrera, volta el massís de Cabrera per la Faja i va a parar al Coll de Bram, on hi ha un aparcament. D’aquí es pot pujar pel camí graonat del Santuari o bé pel camí de bast de les Marrades. Situats al santuari seguint cap al Nord, al capdavall del pla hi ha les restes del Castell. (JSV)

Història

El castell de Cabrera era un castell termenat que defensava el territori comprès per l’actual terme municipal de l’Esquirol. A més tenia a la seva demarcació el castell de Barrés situat prop de la població de l’Esquirol, mentre que el de Cabrera s’aixecava pròxim al santuari de la Mare de Déu de Cabrera, en un extrem del pla de Cabrera.

El castell de Cabrera apareix en la documentació l’any 940, quan Sendred permutà al bisbe Guilerà de Barcelona diversos béns situats al comtat de Barcelona, mentre que rebia la meitat de tot el que el seu oncle, el bisbe Teodoric, havia donat a l’església de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, situat al comtat d’Osona, al terme de Cabrera. El domini eminent del castell corresponia als comtes de Barcelona que feren diversos actes de domini sobre aquest castell, ja sigui rebent actes de vassallatge de la família Cabrera, o bé com el 1107, que el comte de Barcelona Ramon Berenguer III donà a la seva filla Ximena que es casava amb el comte Bernat III de Besalú, com a dot, diversos castells, entre els quals es comptava el de Cabrera. El feudatari principal fou la família Cabrera, que s’entroncà primerament amb els vescomtes de Girona i després amb els d’Àger.

El problema sobre els orígens dels Cabrera ha apassionat diversos historiadors. Únicament, i a tall d’hipòtesi, hem de dir que entre la documentació del monestir de Sant Benet de Bages hi ha un conjunt important de documents del segle X referents al terme de Cabrera i la majoria són compres que un tal Morgado, i el seu fill Seniofred feren entre el 952 i el 971, i els béns comprats podrien correspondre als que el 1089 Ponç Guerau, vescomte de Cabrera, donà al monestir de Sant Benet de Bages, però mai ni Morgado ni Seniofred no són anomenats vicaris, ni senzillament senyors.

També cal esmentar la família del bisbe Teodoric de Barcelona, Sendred, la seva muller Trasegonça i el germà Ermeric, com a hipotètics antecessors dels Cabrera.

Els Cabrera (vescomtes).

Armand de Fluvià i Escorsa

L’opinió més acceptada actualment és que no provenien de la família vescomtal gironina, sinó que s’entroncaren per casament. Amb tot, el primer senyor del castell de Cabrera no consta fins el 1002 i fineixen les notícies el 1017 amb un personatge anomenat Gausfred de Cabrera, un fill del qual, Guerau I es casà amb Ermessenda de Montsoriu, vescomtessa de Girona, amb la qual cosa s’aconseguí així la unió de totes dues famílies.

Els vescomtes de Cabrera mantingueren el domini del castell a través de tots els enllaços matrimonials, mentre que feren diversos actes de vasallatge als comtes de Barcelona sobre el castell de Cabrera. El 1050 la vescomtessa Ermessenda, vídua de Guerau de Cabrera, reconegué la possessió del castell de Cabrera en feu comtal. El fill de la vescomtessa Ponç Guerau, entre el 1058 i el 1072 jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I per diversos castells, entre els quals hi havia el de Cabrera i entre el 1096 i el 1105 hi tornà, ara al comte Ramon Berenguer III.

Ponç Guerau es casà amb Ledgarda, filla d’Arnau Mir de Tost, la qual aportà la vall d’Àger al patrimoni dels vescomtes de Cabrera que heretà llur fill Guerau Ponç II, el qual el 1105, quan feia poc que havia mort el seu pare, jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer III pel castell de Cabrera i d’altres que tenia en feu comtal. El mateix feu Guerau IV de Cabrera el 1199 al rei Pere I. Però els vescomtes de Cabrera intervingueren més activament en el vescomtat d’Àger, on tenien possibilitats d’expansió, i després es traslladaren amb els comtes d’Urgell a Lleó on ocuparen càrrecs importants.

El domini dels vescomtes sobre el castell de Cabrera fou pacífic, i les bregues i conflictes que tingueren amb el rei o els Cruïlles foren causats per altres motius aliens al castell de Cabrera. Només sorgiren els típics conflictes amb els castlans sobre les rendes del castell, com el que tingué solució el 1239 amb una concòrdia entre Guerau V, vescomte de Cabrera per una part i per l’altra Beatriu de Castelló i el seu fill Berenguer de Cabrera. S’estableix que els vescomtes tenen la senyoria i els Cabrera la castlania, i l’àrbitre de la concòrdia G. de Montcada, declarà que el vescomte tingués la meitat de les paus i treves de tot el castell de Cabrera i els castlans l’altra meitat i la mateixa repartició s’havia de fer en el terme de la parròquia de Sant Julià de Cabrera, exceptuant els homes propis dels castlans. El vescomte es reservava, això no obstant, la justícia dels delictes de sang i els castlans havien de donar als vescomtes diverses quantitats de cereals.

La casa dels vescomtes de Cabrera el segle XIV tingué la seva època d’esplendor amb la incorporació del vescomtat del Bas i el títol de comte d’Osona creat per premiar la fidelitat de Bernat III com a majordom del rei Pere el Cerimoniós. També augmentaren els seus drets en el castell de Cabrera quan el 1352 Artau de Cabrera vengué al vescomte Bernat III de Cabrera el castell juntament amb d’altres jurisdiccions, i així quedaren units a la senyoria i la castlania del castell de Cabrera, els títols de Cabrera i el ducat de Mòdica com a compensació a la pèrdua del comtat d’Osona, encara que el conservessin a títol honorífic.

A mitjan segle XVI els Cabrera s’entroncaren amb la família dels Enríquez Girón, comtes de Melgar i ducs de Medina de Rioseco, que vengueren el vescomtat de Cabrera al comte d’Aitona, Francesc de Montcada. El vescomtat de Cabrera passà, el 1722, a la casa dels ducs de Medinaceli per casament que mantingueren el senyoriu del vescomtat fins a la seva desaparició.

Els Cabrera (castlans).

Armand de Fluvià i Escorsa

Els castlans del castell de Cabrera formaren una dinastia que sovint es confongué amb la dels seus senyors pel fet d’ésser anomenats amb el mateix nom del castell, bé que sense esmentar el títol vescomtal. Al principi del segle XII hi ha dues famílies que tenen el castell de Cabrera però semblen més aviat feudataris dels vescomtes que no pas castlans que custodien el castell. Així el 1116 Ricard Guillem, fill de Guillem Bernat de Queralt, deixà als seus tres fills el castell de Cabrera que tenia pel vescomte de Girona, amb el feu que tenia pel testador, Berenguer Folc de Talamanca. No creiem que cap d’aquestes dues famílies fos la dels castlans que apareixeran a mitjan segle XII. El primer castlà que portà el cognom de Cabrera, apareix el 1155 quan es publicà el testament sagramental de Ramon de Cabrera, fill de Laureta. Continuaren en el domini de la castlania, respectivament, els seus germans Guillem i Bernat; aquest prosseguí la família dels castlans de Cabrera per manca de descendència dels altres dos germans.

El domini dels castlans de Cabrera perdurà fins el 1352, quan Artau de Cabrera vengué els drets que tenia en el castell de Cabrera i en altres llocs al seu senyor, el vescomte Bernat III de Cabrera.

Durant aquest període la família castlana tingué diversos conflictes ja amb els batlles vescomtals, ja amb els mateixos vescomtes. Així el 1209, s’inicià un conflicte entre Pere de Carboners, batlle del vescomte, i Guilleuma de Cabrera i el seu marit Ramon de Manlleu i llur filla Beatriu amb el seu marit Guerau de Castelló i llur fill Arnau. El problema vingué d’uns terços d’uns honors que els castlans havien comprat al terme del castell de Cabrera, que el batlle creia que havia de cobrar; la qüestió encara perdurava vers l’any 1230.

La filla de Guilleuma, Beatriu de Castelló (per cognom del seu marit) i el seu fill Berenguer de Cabrera, el 1239, tingueren un altre conflicte, ara directament amb el seu senyor, el vescomte Guerau V, que arbitrà G. de Montcada; hom establí que la senyoria corresponia als vescomtes i la castlania als castlans; el vescomte tenia la meitat de les paus i treves de tot el castell de Cabrera i els castlans l’altra meitat. Els vescomtes es reservaven en exclusiva els delictes de sang en tot el terme, a més els castlans havien de donar als vescomtes cada any per la festa de Sant Miquel de setembre dos setzens d’annone (blat?), mig d’ordi i mig d’espelta.

Aquesta família castlana tingué la rara particularitat que dues de les mullers de dos membres de la família foren “predilectes” (amants en realitat) del rei Jaume I; la primera, Guilleuma, muller de Berenguer de Cabrera i la segona Sibil·la de Saga, muller d’Arnau de Cabrera, la qual va tenir una Vida molt agitada.

Vers l’any 1916 l’arquitecte Josep M. Pericas excavà una petita cisterna i fa uns deu anys fou excavada la base d’una torre rodona i els fonaments d’un mur que tancava l’accés al castell per la part de l’osca. (APF-ABC)

Castell

Sobre la plataforma de roca natural hi ha restes d’una base de torre de defensa de 3,60 m de diàmetre, de difícil definició per les poques pedres que queden.

Amb posició nord respecte a la base hi ha restes de murs que es confonen amb les diàclasis de la plataforma rocallosa. En direcció nord-sud i a uns 5 m de la base de la torre hi ha restes d’altre paret que es perd entre l’herbei. (JSV)

Bibliografia

  • Antoni Pladevall: El comtat d’Osona a mig segle XIV, Barcelona 1972.
  • Fortià Solà: Nostra Senyora de Cabrera, 1935 (2a edició). (JVV)