Castell de Calonge

Situació

Un aspecte del castell, molt reformat i amb diverses construccions d’èpoques posteriors.

F. Tur

Al centre del nucli antic de la vila de Calonge hi ha el castell, que ocupa una zona força extensa, format per sectors d’èpoques distintes; actualment és en curs de restauració i serà totalment destinat a ús públic: biblioteca, museu, sales d’actes i exposicions, dependències municipals, etc.

Mapa: 334M781. Situació: 31TEG062346.

A la plaça Major, on també hi ha l’església parroquial, hom troba la façana renaixentista d’una de les més importants ampliacions fetes al castell (segle XVI o XVII), convertit en castell palau. A la planta baixa el gran portal adovellat dóna pas, mitjançant un passadís cobert, a l’espai públic, antiga plaça d’armes, dit avui plaça del Castell. Al costat de tramuntana hi ha l’anomenada Torre de l’Homenatge i la façana del palau gòtic. Un altre portal i passadís laterals, al mateix cos renaixentista i des de la plaça Major, donen accés al carrer dels Valls que permet donar la volta externament al recinte murat del castell.

Història

La primera cita documental sobre Calonge és en un diploma de Carloman de l’any 881, en el qual hom concedia la Vall d’Aro al bisbe de Girona Teuter com a propietat personal. Apareixen esmentats els termes de Romanyà i Colonica com a límit septentrional. L’església de Sant Martí és documentada l’any 944.

D’ençà de la segona meitat del segle X el monestir de Sant Feliu de Guíxols tenia un alou a Calonge, tal com apareix confirmat en un diploma del rei Lotari de l’any 968.

Al començament del segle XII Oliver Bernat, senyor de Pals, amb l’ajut dels seus germans i del cunyat, Riembau de Baseia, s’apoderà de moltes possessions del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Les reiterades excomunions i els anatemes produïren finalment, l’any 1105, que Oliver Bernat confessés la seva culpa i se n’anés a Terra Santa.

Poc després d’aquests fets l’abadia de Sant Feliu de Guíxols cedí el seu domini de Calonge, en feu, al cavaller Gaufred, senyor de Fenals. Malgrat l’opinió de LI. Monreal i M. de Riquer i d’altres autors, segons la qual el castell formava part, plenament, del domini del monestir, això no resta ben clar i es fa difícil escatir quin paper tingué el castell en aquesta entesa. El fet cert és que al final del segle XII el castell figura com a possessió directa dels comtes-reis, infeudat a Ramon de Solius, el qual consta que va retre homenatge a Alfons I l’any 1193 pel castell de Calonge de Marítima.

Algun temps després el castell de Calonge passà a ésser dominat per la casa de Cruïlles, que el posseí durant segles. El primer Cruïlles documentat com a senyor del castell i la vila de Calonge és Gastó I, que morí l’any 1229. Hom creu que el seu fill i hereu, Gilabert III de Cruïlles, personatge de gran notabilitat, podria haver fundat o batejat la població de Calonge de Mallorca, arran de la seva important participació en la conquesta amb trenta cavallers de les seves terres i el seu seguici. L’any 1259 empenyorà al rei les rendes del castell de Calonge per 8 000 sous. Deixà la baronia de Calonge al seu fill segon Gaufred-Gilabert (o Jofre), mentre l’hereu Gilabert IV, dit el Gran, en casar-se amb Guillema de Peratallada vers el 1249, reuní sota el seu poder els dominis de Cruïlles i Peratallada, origen del poderós llinatge feudal.

L’any 1269 Gaufred-Gilabert reconegué a l’infant Pere, que representava el seu pare Jaume I, tenir infeudat el castell de Colongo de Marítim. Aquest mateix any morí i deixà la baronia al seu germà Gilabert IV que d’aquesta manera retornava a la branca principal del llinatge.

Segons Pella i Forgas l’any 1268 el monarca havia atorgat als Cruïlles la facultat de celebrar mercat a Calonge els divendres. En canvi, l’any 1279, consta que el rei Pere II concedí a Gilabert de Cruïlles la celebració d’aquest mercat els dijous, o bé el dia que hom decidís. Aquest mateix any el comte-rei creà la batllia reial de Palamós i posà Calonge i els llocs veïns de Vila-romà i Vall-llobrega dins la seva jurisdicció; el privilegi reial fou signat per Gilabert de Cruïlles, la qual cosa demostra que continuava en possessió dels seus drets sobre la baronia de Calonge, si bé, probablement, aquests havien minvat. En el futur hi hagué nombroses divergències i litigis entre les dues jurisdiccions i una forta resistència dels habitants de Calonge a prestar serveis a Palamós i defensar el seu port.

L’any 1268 Gilabert havia cedit delmes i drets senyorials de Calonge a un dels seus fills, Berenguer. En morir Gilabert entre el 1295 i el 1304 no fou el seu hereu, Bernat I, qui heretà la senyoria de Calonge, sinó l’esmentat Berenguer de Cruïlles, que esdevingué així fundador de la dinastia o branca familiar dels Cruïlles de Calonge.

L’any 1347, el canceller reial Bernat d’Olzinelles vengué en nom del rei a Gilabert de Cruïlles (fill i hereu de Berenguer) la jurisdicció civil i criminal del castell de Calonge, drets que en temps de Pere II havien passat al batlle reial de Palamós.

Pere III, l’any 1371 incorporà la jurisdicció civil i criminal de Calonge a la corona i vengué els drets de la seva parròquia al bisbat, després d’haver estat promogudes diferents causes sobre aquests dominis pel mateix rei i la batllia de Palamós el 1367 i el 1369. Concretament en la causa contra Berenguer de Cruïlles per part de les universitats de Palamós, Calonge, Vila-romà i Vallllobrega, el rei cedí la jurisdicció en casos de mort i mutilació de membres a les dites universitats. Tot plegat sembla indicar que Berenguer de Cruïlles havia perdut, en teoria almenys, el seu domini sobre la baronia de Calonge. Això no fou, però, de manera definitiva, ja que l’any 1393 el rei Joan I li vengué el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció del castell de Calonge per 44 lliures i 850 sous, a més de confirmar-li diferents drets sobre Palamós.

Bernat de Cruïlles reté homenatge pel castell de Calonge al rei Martí I l’any 1408 i a Ferran I l’any 1413. El seu fill Pere Galceran fou un decidit partidari de Jaume d’Urgell i l’any 1437 veié com el rei Alfons IV uní el castell de Calonge a la corona i prometé als habitants de la vila de no alienar-lo si no era a la universitat del lloc, si bé l’any següent els donava llicència per tractar de les jurisdiccions amb Pere Galceran, que morí l’any 1447.

El seu fill Martí Guerau de Cruïlles continuà posseint, malgrat tot, la baronia de Calonge i, per herència del seu oncle Joan Bernat de Cruïlles, vers el 1437 aplegà també la baronia de Llagostera. Després d’haver estat, inicialment, partidari del príncep Carles de Viana, esdevingué un conspicu defensor de la causa del rei Joan II durant la guerra civil. Personatge de confiança de la reina Joana Enríquez, fou un dels defensors de la força de Girona on acudí amb gent de Calonge i pobles veïns que ell havia aplegat. El mateix any 1462 es retirà a Calonge amb tropes fidels i escorta de francesos. Els habitants de la vila, contraris majoritàriament al rei, es revoltaren i demanaren ajut al comte de Pallars i a Bernat-Gilabert de Cruïlles, baró de Cruïlles-Peratallada, parent, doncs, de Martí Guerau. Aquest, amb els seus, s’hagué de refugiar al campanar de l’església on finalment fou capturat.

L’any 1468 el duc de Lorena nomenà Carles Antoni Setantí capità del castell de Calonge, el qual s’enfrontà violentament amb els germans Valmanya, llinatge de la vila que posseí la batllia de sac, aleshores reialistes, per tant correligionaris i defensors de Martí Guerau. En aquesta etapa Martí Guerau de Cruïlles perdé la baronia no solament per la força de les armes sinó també per un plet secular de lluïció que li fou desfavorable, tot i que l’any 1471 recuperà el castell per haver caigut novament en mans de les forces reialistes. A més, l’any 1474, el rei Joan II, per premiar-lo i castigar la rebellió dels calongins, creà novament la baronia de Calonge que donà a Martí Guerau amb la plena jurisdicció civil i criminal, però aquest morí el mateix any sense prendre’n possessió.

En temps del seu fill Pere Galceran II —personatge que acompanyà Joan II en la presa de Palamós— els remences ocuparen la vila i la saquejaren (1477); el castell fou incendiat. També s’ha esmentat un altre incendi del castell (1485). Sembla que l’edi-fici quedà força malmès i hom l’hagué de reparar i reconstruir en part, la qual cosa hom creu que fou feta amb rapidesa. És possible que aquesta refecció comportés l’erecció del palau gòtic que ocupa les ales de migdia i de llevant de l’actual conjunt edificat del castell, si bé el seu parallelisme formal —a un nivell molt més modest en tots els aspectes— amb el palau abacial de Vilabertran, datat a la primera meitat del XV, potser indica una data més antiga dins la mateixa centúria, també per al sector del castell palau de Calonge. Potser és més probable que després de l’atac dels remences hom fes la reforma del recinte murat trapezial, a la qual pertanyen les torres angulars afegides i l’emmerletat, que cal datar ja, segurament, dins el segle XVI.

Pere Galceran fou el darrer Cruïlles senyor de Calonge, ja que vengué totes les jurisdiccions i drets sobre el lloc i castell a Galceran de Requesens. Així, quan Ferran II creà, l’any 1488, el comtat de Palamós per al seu fidel vassall, li confirmà també la plena jurisdicció de la baronia de Calonge que hi quedà integrada definitivament.

Posteriorment, per casament, el castell i la baronia passaren als Cardona-Anglesola, ducs de Somma. En casar-se Ferran-Folc de Cardona (mort el 1571) amb Beatriu Fernàndez de Córdoba, néta i hereva del Gran Capitàn, passà als ducs de Sessa i a la noblesa castellanitzada. D’aquest moment és l’entrada monumental en forma de palau renaixentista del castell que té un gran escut dels ducs de Sessa. Al segle XVIII, també per entroncament familiar, al castell passà als Osorio de Moscoso, que l’any 1899 el vengueren a una família de Calonge (Casellas). En aquest moment sembla que en una part del castell ja hi havia el Casino Calongense, fundat l’any 1861, amb un teatre. Posteriorment l’immoble ha tingut diferents usos fins que passà a ésser propietat de l’estat i, actualment, de la Generalitat de Catalunya, que ha endegat l’estudi per a declarar-lo monument i el projecte de restauració i rehabilitació. Des de fa temps l’allargament o l’ala entre la plaça Major i la plaça del Castell serveix de Casa de la Vila i altres dependències municipals.

Castell

Planta del castell segons Lluís Monreal i Martí de Riquer (Els castells medievals de Catalunya. L'Empordà, pàg. 28).

El castell de Calonge que ha arribat fins a l’actualitat conté construccions de diverses etapes. Al costat de la torre considerada de l’homenatge, que segurament és la resta més primitiva de la fortalesa, hi ha altres edificis ja d’època clarament gòtica o àdhuc de temps més tardans.

La torre castell que segurament fou construïda inicialment i que ha estat considerada la torre mestra és un edifici gairebé quadrat, que té una llargada d’11,60 m —de nord a sud— i una amplada d’11,15 m —de llevant a ponent—. El gruix de les seves parets és d’1,10 m. En alguns llocs només es conserva en una alçada d’uns 6 m, fins al nivell del primer pis, en d’altres sectors té una alçada de més de 10 m. L’interior d’aquesta construcció era dividit en diversos pisos separats per trespols de fusta, amb desgruiximent als murs perimetrals.

No s’ha conservat el coronament de la torre, del qual no resta cap vestigi. Al nivell inferior hi havia nombroses sageteres. Ara n’hi ha sis al costat septentrional; set a la cara de llevant i dues a migjorn. Algunes d’aquestes obertures, en sectors de paret molt malmesos, han desaparegut.

A les façanes de migjorn i de tramuntana aquestes sageteres són esglaonades i segueixen el desnivell del terreny. Les sageteres petites fan, a l’interior, 70 cm d’alt per 50 cm d’ample; les més grosses, situades a les cantonades, tenen una alçada de fins a 90 cm.

Al nivell del primer pis, a uns 6 m del nivell actual del sòl, s’obre una porta a la façana de llevant, ara adossada a una construcció més tardana. Aquesta porta és acabada amb un arc de mig punt, format per 9 dovelles. Sobre ella hi ha una finestra sagetera amb llinda monolítica en forma d’arquet de mig punt. Al començament, hom devia haver de pujar a aquest castell, probablement, per una corda o bé per una escala de fusta, o bé hi havia un pont de fusta elevat, de comunicació amb sectors edificats, actualment inexistents. Després, aquesta porta devia servir potser per a comunicar aquest edifici amb la resta del castell.

Fragment de mur romànic del castell.

J. Bolòs

Les pedres que formen les parets d’aquest castell només són una mica desbastades i no gaire ben arrenglerades. Tenen unes mides que oscillen entre els 15 cm d’alt per 20 cm de llarg. A les espidieres i als caires de l’edifici hi ha carreus més grans (de, per exemple, 25 cm d’alt per 60 de llarg) i més ben treballats. Un morter de calç de no gaire qualitat uneix aquestes pedres.

Més tard fou afegit a aquesta torre castell un ampli recinte de planta trapezial que als costats de llevant i de migdia fou convertit en palau. S’adossa a la torre per la seva façana principal, de llevant, i a l’angle nord-est, llocs on, per tant, quedaren tapades algunes espitlleres i la porta i finestra d’aquesta façana.

L’esmentat recinte posseeix dues torres angulars cilíndriques a la banda septentrional i una altra al sud-est. A més, a la meitat del llenç de llevant hi ha una torre semicircular de flanqueig. Aquestes torres són afegides, posteriors als murs perimetrals del recinte trapezial. Aquest fet resta demostrat per la singular estructura de la torre angular del nord-oest, la qual s’adossà a la cantonada del recinte, sense destruir-la, de manera que fins i tot hi ha una antiga sagetera d’aquesta cantonada, que ara és dins la torre.

Aquestes torres, atalussades i amb voltes semisfèriques a l’interior, tenen un coronament de merlets esglaonats i amb un acabament apuntat, d’un tipus força evolucionat. Aquest emmerletat segueix pels llenços de tramuntana i en un sector de llevant on foren afegits a la construcció més antiga, al mateix temps que les torres. A la meitat meridional d’aquest llenç de ponent hi ha restes dels primitius merlets del recinte, de perfil rectangular, sobrepujats per l’obra del palau gòtic en aquest punt.

També hi havia elements de fortificació a migdia de l’actual plaça del Castell, segurament enllaçant amb l’església parroquial de Sant Martí que es troba a poca distància. N’és una prova un fragment de mur espitllerat, a ponent, sobre el caire del marge que davalla vers la vall del Rifred, i també les espitlleres del sector de llevant que dóna a la plaça Major. Entre el primer mur esmentat i la torre mestra hi havia un llenç que els unia, amb un portal adovellat, del qual hom coneix una fotografia de l’any 1895.

Com ja hem indicat les ales de migdia i de ponent del recinte esmentat foren convertides en palau gòtic. L’estructura i els elements conservats, com ara les finestres biforades, les portes i d’altres, indiquen una data avançada dins la baixa edat mitjana i un cert parentiu, sobretot de l’ala de migjorn, amb el palau abacial de Vilabertran, però dins unes proporcions i uns resultats formals de més modèstia.

Finalment, encara d’època força més tardana, hi ha el palauet entrada monumental amb façana a la plaça Major i altres afegitons i reformes diverses de menys entitat, sobretot al sector sud-est del conjunt, entre les dues places, ara casa del comú.

D’acord amb l’esquema evolutiu proposat més recentment com a hipòtesi de treball, hom ha assenyalat les següents etapes constructives:

Cal situar l’edifici primitiu —torre castell i després torre mestra del conjunt del castell palau que hem descrit detingudament més amunt— probablement entre el segle XII i el XIV, tenint en compte les seves característiques i els elements puntuals com la tipologia de les espitlleres i les obertures. La seva datació és, tanmateix, difícil.

Els elements restants del castell deuen ésser més tardans. Primer hom hi deuria afegir el recinte de pla trapezial (sense les torres, com demostra la cantonada existent dins la torre nord-occidental), amb merlets rectangulars i espitlleres esglaonades, que pot datar del segle XIV. Posseïa uns profunds valls, parcialment identificats en unes obres recents, a llevant del conjunt. La fortificació, que devia enllaçar amb l’església, i de la qual resten pocs testimonis actualment vistents, pot ésser-ne coetània.

El palau gòtic que ocupa les ales de migdia i llevant del recinte, amb façana principal a l’actual plaça del Castell, correspon a una reforma baix-medieval característica de molts dels nostres castells. Pel parallelisme apuntat amb el palau de Vilabertran, podríem suposar-li una datació de la primera meitat del segle XV, si bé no és impossible que respongui a les reconstruccions originades per la destrucció del final de la mateixa centúria.

Potser també és possible de relacionar amb aquesta darrera circumstància la reforma del recinte murat, al qual s’afegiren les torres i del qual es reformà l’emmerletat. Les estructures apuntades, que recorden les torres i fortificacions de les masies contra la pirateria, entenem que cal situar-les ja dins el segle XVI.

Tenim una indicació cronològica, l’escut dels ducs de Sessa, que ens situa aquesta entrada monumental en forma de petit palau renaixentista ja esmentada a partir de la segona meitat ben avançada del segle XVI o potser ja del XVII.

A més dels elements i les etapes constructives del castell a què hem alludit, han estat identificats uns pocs vestigis d’etapes d’ocupacions més antigues de l’indret i fins i tot rastres d’edificacions precedents. Aquestes restes s’han posat al descobert en obres de simple neteja i en algunes cales prèvies a les obres de restauració en curs. No s’hi han fet excavacions arqueològiques.

Fa alguns anys, a l’interior de l’edifici primitiu o torre mestra, es feren unes exploracions en el subsòl, de fet un simple rebaix fins a la roca natural. Des de fa algun temps les restes descobertes tornen a ser visibles. S’hi identifiquen clarament dues grans sitges, uns recs que les enllacen i uns esglaons o rebaixos. Hi ha altres elements menys identificables a causa de l’erosió i l’escantonament de la roca; potser alguna altra sitja i alguns recs. Tot fou excavat a la roca natural granítica, força descomposta. S’hi observen també uns curts trams de fonaments de dos murs paral·lels els quals, com una bona part dels elements tallats a la roca, deuen ésser més antics que els murs perimetrals de la torre.

El pati interior del castell és clos per les ales d’edificació —el palau— a migdia i a llevant i, directament, pels murs i les torres del recinte a les altres bandes. Unes cales de prospecció que hi han estat fetes recentment demostraren l’existència d’un gruix de rebliment de terres i enderrocs considerable. Vers l’angle sud-oest, prop de la torre mestra aparegué una part del fonament d’un mur que podria tenir relació amb els esmentats de l’interior d’aquesta torre; el seu traçat marca una àmplia corba. No es pot relacionar amb cap altra edificació existent. Al seu costat, a la roca natural, aparegué un encaix o una concavitat artificial, com per a sosteniment d’un pal d’alguna primitiva estructura de fusta.

També unes cales al peu de la façana del costat occidental del pati descobriren una sitja com les de l’interior de la torre mestra.

Altres vestigis de construcció, al mateix pati, pertanyen a una estanca coberta amb volta adossada al llenç de tramuntana. No és, possiblement, gaire antiga.

Per la banda exterior del recinte, a tocar del basament del llenç del costat de tramuntana, al mateix aflorament rocós on aquest es dreça, hi ha restes de fonaments de dos murs, separats i sense relació aparent, un d’ells corbat en planta. El seu aspecte és arcaic, fets amb pedres grans, escantonades i lligades amb un morter molt compacte. És evident que pertanyen a construccions anteriors al traçat de l’actual muralla.

Aquestes restes només són indicis que demostren l’interès arqueològic del castell; amb lògica podem pensar que cal atribuirles a l’ocupació alt-medieval del lloc i, potser, a les construccions del primitiu castell. Per desgràcia desconeixem quins materials aparegueren, els quals —sobretot els procedents de l’interior de la torre— podrien donar informació important.

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàg. 628.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XIX, Girona 1908, pàgs. 263 i 264; vol. XIC pàg. 264.
• Liber Feudorum Maior, vol. I, edició a cura de Francesc Miquel Rosell CSIC Barcelona 1945, pàg. 232.
• Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, 2a. ed., pàg. 125.
• Pere Caner: Desplazamientos y crecimiento del casco calongense, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. IX, Girona 1954, pàgs. 253, 254, 255 i 628.
• J. Caruana: Itinerario de Alfonso II de Aragón, dins Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, vol. VII, Barcelona 1962, pàg. 210.
• J. Caruana: Circular Archivo Histórico y Museo Fidel Fita, núm. 21, Arenys de Mar, pàg. 47.
• Lluís Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya. Empordà, Caries Vallès Editor, Barcelona 1954, Figueres 1984, 2a. ed., pàgs. 25-35.
• Lluís Vilar: Castell de Calonge, “Boletín de la Delegación Local del Servicio de Excavaciones Arqueológicas”, vol. I, Calonge setembre del 1961.
• Pere Català i Roca, Miquel Brasó i Armand de Fluvià i Escorsa: Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàgs. 625-635.
• Manuel Rovira i Solà: Un diploma desconegut de Carloman per a Teotari bisbe de Girona (881), “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”, XXII, Girona 1974-1975.
• Pere Caner i Lluís Vilar: Castells i masies fortificades de Calonge, “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”, XXIII, Girona 1976-1977.
• Pere Caner: La vall de Calonge, Sant Feliu de Guíxols 1983.
• Joan Badia i Homs i Jordi Casadevall i Dalmau: El castell de Calonge, memòria inclosa a l’Avantprojecte de Restauració, 1987 (inèdit).

Bibliografia sobre el castell

• Lluís Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya. Empordà, Barcelona 1955, Figueres 1984, 2a. ed., pàgs. 25-35.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 125-127; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, Notes a la segona edició, pàgs. 502-503.
• Joan Badia i Homs i Jordi Casadevall i Dalmau: El castell de Calonge, memòria inclosa a l’Avantprojecte de Restauració, 1987 (inèdit).