Situació
L’antic monestir de monges benedictines de Santa Maria del Mar, o del Collet, és situat al cim d’un turó que hi ha prop la mar, el qual s’aixeca al costat nord-oriental del poble de Sant Antoni de Calonge.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG095335.
Es troba dins una finca particular, al costat de la carretera C-253, venint de Palamós a Sant Antoni de Calonge, a mà dreta. Cal demanar permís per a visitar-la. (JBH)
Història
Aquest cenobi era situat en un punt estratègic, el promontori o serrat de poca alçada que domina l’àmplia badia de Palamós i les terres veïnes. El lloc ja era ha-bitat en època romana. Les restes de la important villa del Collet, tot i que no s’hi han realitzat excavacions, han fornit algunes troballes prou notables. Segons els coneixements —molt insuficients— que hom en té, sembla que el seu origen es podria situar vers el segle II o I aC. Resta més clara la seva pervivència tot al llarg de l’època visigòtica, fins al final de l’antiguitat. Al final del segle XIX s’hi trobà, fortuïtament, un lot d’objectes de bronze d’un gran interès, datables al segle IV i al segle VII dC., els quals han estat estudiats i, en llur majoria, són guardats al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants.
S’ignora en quina data s’establí en aquest lloc el monestir de monges benedictines que ja existia el 1238 a l’indret dit el Collet, amb l’església de Santa Maria del Mar. La comunitat hi prosperà, pel que sembla, al llarg dels segles XIII i XIV. Una làpida que és encastada a l’interior de la nau de l’església, al mur de tramuntana, datada l’any 1338, en la seva llarga inscripció, fa referència a la deixa feta per Geralda, vídua de Bernat de Llabià, cavaller de la Bisbal, de les rendes que percebia a la parròquia de Castell d’Aro (Aredo), les quals repartia entre el diaconat de l’església de Fenals i el monestir de Santa Marie de Mari de Colonico, esglésies on fundava sengles beneficis. Hom guarda una làpida de text idèntic a la parròquia veïna de Santa Maria de Fenals d’Aro.
En una circular de l’any 1441 el bisbe Bernat de Pou feia constar que l’església necessitava reparacions i, a més, mancava d’ornaments.
Consta que al segle XIV ja hi havia un altar dedicat a sant Antoni abat a l’església del priorat, advocació que amb el temps degué convertir-se en la principal del temple. L’any 1662 hi ha referències del convent de Santa Maria del Mar, conegut aleshores per Sant Antoni. No hi ha dubte que és aquest culte l’origen del nom del lloc i actual població de Sant Antoni de Calonge que cresqué als peus del serrat del Collet, vora la mar, quan minvà el perill de la pirateria.
Fou segurament amb les lleis de desamortització, a la primera meitat del XIX, que l’edifici monàstic es convertí en masia. Actualment és dedicat a segona residència. (JBH)
Església
Del conjunt edificat de l’antic priorat, actualment és a l’església, situada a la seva banda septentrional, on encara hi ha clares estructures arquitectòniques d’època medieval. És un temple d’una sola nau amb absis de planta semicircular al cantó de llevant. Aquest absis pot ésser considerat enterament romànic. És cobert per una volta ametllada en la qual hi ha les empremtes d’encanyissat i s’obre vers la nau per mitjà d’un simple plec apuntat. Al fons hi ha una finestra de doble esqueixada que presenta la particularitat de ser rectangular al vessant exterior, mentre que a l’interior té un arc de mig punt.
La nau té una volta actualment coberta d’arrebossat modern, la qual cosa impedeix d’esbrinar si és antiga; probablement correspon a alguna reforma tardana. Al frontis hi ha la porta d’entrada d’un sol arc de mig punt, de petites dovelles, i al cim una minúscula espadanya d’un sol arc. En aquesta façana, al costat de la porta, hi ha un ossari gòtic sostingut per dues mènsules.
Els paraments —difícils de veure a la cara externa, en molts llocs, per la gran mata d’heura que s’arrapa a l’edifici— semblen indicar que la nau fou molt reformada tardanament; potser a causa de les reparacions del segle XV. L’absis i el mur de tramuntana de la nau (aquest potser només en part) presenten un aparell romànic de grans carreus escairats, de granit, que s’afileren regularment. El frontis i la major part del mur de migdia han estat construïts amb menys cura, amb pedres sense treballar o escantonades, de totes mides, que alternen amb algun carreu.
L’església ha conservat, doncs, l’absis i només alguna part de la nau de l’obra datable a la segona meitat del segle XII o potser al segle XIII.
A l’interior, al mur de tramuntana i prop de la capçalera, hi ha inclosa una gran arcada de mig punt. A l’absis, uns vestigis d’arrebossats antics contenen uns rastres insignificants de decoració mural pintada; simples taques de color, que és impossible de definir i datar.
El casal situat a migdia conserva escasses restes del monestir i algunes més de la masia que el substituí. Entre la casa i l’església hi ha un pati interior que segurament és l’antic espai del claustre. Al costat de llevant ha conservat una galeria d’arcades de perfil rebaixat sobre pilars quadrangulars, de difícil datació, però posteriors al romànic. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Lluís Tasso i Serra, impressor, Barcelona 1883, pàgs. 211 i 504.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVI, Olot 1908, pàg. 210.
- Lluís G. Constans: Girona, bisbat marià, Barcelona 1954, pàgs. 125-126.
- Jaume Aymar i Ragolta: L’ermita de Sant Daniel de Calonge, “Estudis sobre temes del Baix Empordà”, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1984, pàg. 120.
- Pere Caner: La vall de Calonge, Sant Feliu de Guíxols 1983, pàgs. 192-193.
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 131.
- Joan Badia i Homs: Calonge de Mar o de les Gavarres, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, (L’Empordà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 468.