Situació
L’església parroquial de Sant Martí de Calonge és al centre de la població, a la plaça Major.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG062346.
La carretera C-253 dita de Palamós a Santa Coloma de Farners travessa el sector meridional del terme municipal de Calonge, paral·lela al mar, i passa pel poble agregat de Sant Antoni de Calonge. La vila de Calonge és comunicada amb l’esmentada carretera comarcal per la C-660, que té un recorregut, fins a Calonge, de 2,5 km, on enllaça amb la C-661 de Calonge a la Bisbal d’Empordà. De Calonge surt també la carretera local a Romanyà de la Selva i Llagostera. En data recent s’han millorat encara els accessos a Calonge mitjançant l’asfaltatge del camí que hi porta directament des de Sant Antoni de Calonge i, sobretot, per la construcció d’un altre enllaç directe amb la C-253 que s’agafa en la circumval·lació de Palamós.
Història
La primera notícia documental que posseïm d’aquesta església procedeix de la donació feta l’any 944 pels comtes Sunyer i Riquilda de Barcelona-Girona a la seu gironina d’un alou situat in appendicio sancti Martini al vilar de Rivofredo i al terme de la villa quem vocant Fontes (veïnats actuals de Rifred i les Fonts).
L’any 1019 el bisbe de Girona, Pere de Carcassona, cedí els seus drets sobre Calonge a la canònica de la seu amb motiu de la seva reorganització; en aquesta donació s’esmentà l’església de Sancti Martini de Colonico.
El temple parroquial és esmentat en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 i en les llistes diocesanes de l’any 1362, de cap al final del segle XIV i posteriors.
L’actual temple és del segle XVIII, aixecat entre el 1763 i el 1772 sobre l’anterior església romànica, de la qual queden elements d’una certa consideració integrats en l’edifici setcentista. A l’antic temple havia estat afegida, a migdia, la capella del Roser entre el 1740 i el 1750, que encara subsisteix. En ésser construïda l’església actual d’una nau molt àmplia, amb capelles laterals intercomunicades i capçalera poligonal, hom en capgirà l’orientació de l’antiga. L’actual façana és al cantó de llevant amb una porta decorada amb escultura, mentre que l’absis és a ponent. Aquest canvi d’orientació decidit en l’obra del segle XVIII degué obeir al desig de situar la façana principal a la plaça Major de la vila.
Església
Les restes romàniques subsistents a l’actual església resten molt emmascarades per l’obra del segle XVIII. Tanmateix, diverses estructures són ben clares i permeten de veure que el temple romànic era de dimensions força grans, de tres naus amb capçalera a l’extrem de llevant —cal suposar que triabsidal—, un transsepte molt poc destacat en planta i entrada a migdia.
Alguns paraments conservats presenten un aparell de grans carreus de granit, ben escairats i polits, que s’afileren regularment a trencajunt.
Els elements més importants es troben al costat de migdia, visibles des de l’exterior de l’edifici —el parament i una finestra de doble biaix—, i a l’interior de les actuals capelles laterals d’aquest costat —dos arcs torals apuntats de la nau romànica de migdia, l’arc presbiteral de l’absidiola del mateix costat, de mig punt, i la volta transversal, de canó, del transsepte—.
Des de l’interior de les capelles laterals del mateix costat i al terrabastall que queda sobre les seves voltes hi ha les estructures més destacables: dos arcs torals de la nau de migdia i dos arcs formers, tots ells apuntats; l’arc presbiteral de l’absidiola de migdia, de mig punt; una part de la volta transversal apuntada del transsepte i el parament interior amb una fornícula d’arc de mig punt, al creuer.
Sobre l’ala de migjorn del transsepte es dreça la torre campanar de planta quadrada, molt alta, amb un pis superior afegit modernament. Des del seu interior s’observa que, fins al coronament modern, la construcció és romànica, de carreuada com les altres parts conservades de l’antic temple. La torre tenia pisos amb trespols de fusta i no s’hi veuen obertures antigues per a campanes, només una finestreta cruciforme romànica al mur de ponent. Potser, a més de cloquer, fou torre de defensa, ja que probablement l’església antiga estigué incorporada a les defenses del castell proper.
Al costat de tramuntana de l’edifici hi ha rastres molt escassos de l’obra romànica, que corresponen a la cantonada nord-oest de l’antic temple i a la unió de les naus amb el transsepte. Hi ha fragments de cornisa incurvada, la qual també apareix al mur de migdia, externament.
Per les característiques arquitectòniques dels elements que subsisteixen hom pot considerar que l’església de Sant Martí de Calonge anterior a l’actual era un edifici romànic de datació tardana, potser del segle XII o, més fàcilment, ja del XIII. Era un monument d’una certa importància per les seves dimensions. Si continua l’exploració —fa uns anys iniciada a l’interior i al costat de migdia de l’església, i després interrompuda— és probable que es posin al descobert altres romanalles que permetin de tenir-ne un coneixement més complet.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 127-129; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, Notes a la segona edició, pàgs. 503-504.
- Jaume Aymar i Ragolta: L’església parroquial de Sant Martí de Calonge, “Estudis sobre temes del Baix Empordà”, vol. I, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1981, pàgs. 1-91.