No sabem de cap vestigi que permeti localitzar-ne la ubicació. Després de la invasió sarraïna, el comte Guifré el Pelós emprengué la recuperació i el repoblament de Catalunya, a tramuntana dels comtats d’Urgell i de Cerdanya. Cap a l’any 875 reorganitzà la vall de Lord, que, segons diu Villanueva, s’estenia des del veïnatge de Cardona fins al coll de Tuixén i des de Canalda fins al torrent d’Agrevolet. Posteriorment, l’any 1068, el comte Ermengol d’Urgell, dit també Ermengol de Gerb, atorgà als habitants d’aquesta zona una carta de privilegi i franquesa, alhora que els confirmà les cartes atorgades anteriorment pel seu pare el comte Ermengol III i pel comte Guifré. El castell de Canalda surt esmentat com a afrontació d’un alou d’Isanta que Bernat dóna a Eimeric i a la seva muller Beleisa, el 2 de les calendes de setembre de l’any 1073. L’any 1213, Galceran de Vergós pignora a Ramon de Canalda i a Pere Friunro la seva dominicatura de Canalda i la dècima part d’aquella muntanya per vuitanta sous barcelonesos. En aquest mateix document, Galceran dóna a Ramon de Canalda un alou del terme de Canalda. El prepòsit de Solsona Gerald dóna a fra Pere Molas l’església de Sant Nicolau, situada al terme del castell de “Mediano”, a la parròquia de Portell. Aquest document, datat l’any 1245, és firmat, entre altres, per G. de Canalda. En el resum d’òbits i memòries del Martirologi de Santa Maria de Solsona, traslladats al principi del segle XIV, figura: “III kals. Februarii. Eodem die obiit G. de Canalda canonicus istius Ecclesie”. En la relació de localitats que devien estar subjectes al comte de Cardona, el 1375, any de l’erecció, per part del rei Pere III, del comtat de Cardona, surt esmentat Canalda.