Sant Just i Sant Pastor de la Valldan (Odèn)

Situació

A l’extrem sud-occidental del municipi d’Odèn, gairebé a frec de la comarca de l’Alt Urgell, hi ha el llogaret de la Valldan, situat en una vall propera al congost d’Oliana. Prop seu, al cim del turó de Sant Just, s’assenta l’esglesiola des d’on el visitant pot atalaiar el magnífic espectacle que li ofereix la natura: a migjorn de l’església la serra de les Corts; al sud-oest tota la vall, on hi ha emplaçat el poble d’Oliana, dominada al fons per la muntanya d’Aubens; a tramuntana, la vall de la Valldan; i al nord-est, l’escarpada roca de la Valldan.

Mapa: 291M781. Situació: 31TCG636618.

S’hi va per la carretera de Manresa a la Seu d’Urgell. Al punt quilomètric 88 hi ha un trencall, a mà dreta, al costat de la caserna de la guàrdia civil, d’on surt una pista que, a uns 500 m, es bifurca; cal seguir la de mà esquerra, que passa davant unes granges. Recorreguts 500 m, trobem una altra cruïlla, d’on surt una pista, a mà dreta, que a uns 4 km deixa al costat d’un caminet, situat a la seva dreta, el qual amb uns deu minuts, a peu, arriba a l’església, on se celebra culte esporàdicament. Les claus són a cal Soler, mas situat al llogaret de la Valldan, al qual s’arriba continuant per la pista d’on surt l’esmentat camí que va a Sant Just. (CRP)

Història

Aquesta església era dins l’antic terme del castell d’An o de Valldan. Tingué, des d’un principi, funcions parroquials. Pertangué a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell com a propietat particular. En constituir-se el bisbat de Solsona, romangué al d’Urgell, contràriament que la resta d’esglésies del Solsonès, comarca a la qual és unida només pel fet de pertànyer al municipi d’Odèn, ja que geogràficament és vinculada a Oliana i a l’Alt Urgell.

El lloc d’An és documentat per primera vegada l’any 1001, quan Recosind, anomenat Arnau, donà a Santa Maria de la Seu d’Urgell un alou situat a l’apèndix d’Oliana, o de Joncet o a la vila d’An.

Les primeres notícies de l’església es troben a la relació de parròquies del final del segle X o del principi de l’XI, continguda a l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell, on es fa constar la parròquia de Valldan (“Valle Hando”).

La següent notícia correspon a la venda que l’any 1029 feren Borrell, fill d’Ellemar, i la seva muller Aimó al bisbe d’Urgell del seu alou situat al terme de Sant Just, a la Valldan. El bisbe Ermengol, en el seu testament del 1033, donà aquest alou a l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell. Però l’església no hi anava inclosa, ja que aquesta fou donada, entre els anys 1042-1069, pel comte Ermengol d’Urgell, a l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, juntament amb Torms. Aquesta particularitat d’ésser una possessió de la canònica d’Urgell, juntament amb la seva situació geogràfica, abocada cap al riu Segre i no cap a la ribera Salada, feu que en la creació del bisbat de Solsona, després d’una llarga disputa amb el bisbe d’Urgell, aquesta parròquia quedés dins els límits del bisbat d’Urgell, en el qual encara roman en l’actualitat. (ABC-CRP)

L’església de Sant Just és un edifici d’una sola nau de planta rectangular, cobert amb volta de canó i capçat a la banda sud-oriental per un absis que supera el semicercle en planta.

Església

A l’interior, arrebossat i pintat, es pot comprovar com l’absis ha sofert una reforma posterior, en la qual hom intentà convertir-lo en rectangular tallant els muntants de l’arc que inicia l’absis; avui només es veu la curvatura prop de la seva finestra central.

Mitjançant un arc pre-absidal de mig punt, l’absis s’obre a la nau, la qual conserva un altre arc toral, lleugerament apuntat. Entre ambdós arcs, hi ha una cornisa, també arrebossada i pintada, que caldria escatar per a comprovar si és de pedra. Al mur de migdia, després de l’arc toral, hi ha excavat un arcosoli de mig punt.

Tota la construcció presenta un parament de pedres que segueixen filades uniformes i són treballades a cops de maceta. L’absis, que conserva la coberta cònica amb lloses, descansa damunt un sòcol de pedres més grosses que la resta de la construcció. L’absis y els murs laterals de la nau, també coberta amb lloses, són resseguits per una cornisa de pedres trapezoïdals. El mur de migjorn té diversos forats de bastida.

La porta, oberta posteriorment, és al frontis i damunt seu hi ha una finestra rectangular de doble esqueixada. La porta original, tapiada, és d’arc adovellat de mig punt i és situada al mur del costat de migjorn. En aquest mateix mur s’observa una finestra d’una esqueixada, coronada per un arc de mig punt treballat a la cara inferior d’una peça monolítica. L’absis té dues finestres: l’una central i l’altra situada al costat de migjorn; totes dues són de doble esqueixada i amb arc de mig punt adovellat.

Conserva, al frontis, de construcció posterior, un campanar de cadireta amb dues finestres d’arc rebaixat, adovellat, molt malmeses, principalment la de més a tramuntana.

L’església té adossada una sagristia al costat septentrional. El frontis té un tancat amb bancs.

Per l’aparell hom pot situar la construcció d’aquesta església dintre les formes rurals del segle XII, les quals conserven reminiscències de les formes del segle XI. (CRP)

Sarcòfag

A l’interior d’aquesta església és guardat un sarcòfag de pedra, el qual, bé que manca de la tapa, es guarda en bon estat de conservació. Fa uns 95 cm de llarg × 44,7 cm d’ample.

De les quatre cares de què consta, tres són llises i sense cap decoració. La quarta, una de les llargues, ha estat esculpida de manera simple, tirant mà d’uns motius que sovintejaren en època romànica, tot i que ja apareixen amb força frequència en peces d’època anterior.

Constitueixen l’ornamentació d’aquesta cara tres cercles no pas gaire grossos, el fons dels quals és rebaixat en la superfície de la cara. En un d’ells ha estat inscrit un motiu floral de sis pètals, distribuïts simètricament; cadascun d’aquests pètals té un solc profund al centre, la qual cosa contribueix a ressaltar el relleu del motiu. L’altre cercle, situat al centre, presenta un fons llis, del qual emergeix una creu, de braços també llisos. El tercer cercle també presenta un fons llis, del qual surt també una flor de sis pètals; aquests, a diferència dels del motiu del primer cercle, han estat ben perfilats, però no tenen cap nervi, ni solc que en ressalti el relleu.

El sarcòfag, que no té cap més ornamentació, manca de tota inscripció o qualsevol altre detall que pugui portar-nos a identificar el nom del personatge del qual aquest sarcòfag contenia les despulles. (JVV)

El conjunt d’elements descrits és ben normal en sarcòfags de caire modest, dels quals el Solsonès presenta altres exemples, sempre d’acord amb nombroses variants respecte a la forma i a la distribució d’ambdós tipus de motius. El de Linya-I, a Navès, i el de Santes Creus, a Castellar de la Ribera(*), en són mostres prou clares, sense oblidar fragments de peces anàlogues aïllades o reaprofiades, com succeeix a Sant Climent de Castelltort, a Guixers(*). Fora de l’àmbit comarcal solsonès, es conserva al Museu Episcopal de Vic algun sarcòfag que ofereix una distribució d’elements molt semblant a la del sarcòfag que ens ocupa, i coincideix fins i tot en el nombre de pètals o puntes(*). A més, ambdós elements es combinen amb figuració en exemplars més treballats, com el de Gualter (Noguera)(*), conservat a la Seu d’Urgell, i el de Castellnou d’Ossó (Urgell)(*). No obstant això, els motius també apareixen en conjunts de caire no directament funerari, sovint amb un sentit purament ornamental.

El significat conjunt del repertori utilitzat ha d’estar en relació amb la utilització funerària de la peça, fet que hem de confirmar davant la proliferació gairebé sistemàtica dels motius en sarcòfags, bé que d’un tractament modest i més aviat de caràcter popular. Des d’època paleocristiana, hom va pretendre amb la decoració dels conjunts funeraris el bé de l’ànima del difunt, sovint amb cicles d’escenes variats i coherents. Amb un desplegament decoratiu molt discret, però amb una mateixa intencionalitat, hem d’interpretar el sentit de peces com la que ara tractem. D’aquesta manera, la creu és un clar signe de redempció, que podem entendre en un sentit triomfal, al·lusiu també a Crist. Per la seva banda, en les flors o estrelles hem de veure un símbol de l’ànima, de l’eternitat, tot basant-nos en el valor simbòlic dels números i de l’ús de les flors(*). Caldrà aprofundir, això no obstant, en l’ambigua possibilitat interpretativa com a flor o estrella (o astre), sobretot en relació amb l’origen pre-romà del motiu, així com en algunes interpretacions basades sobretot en el fet que les representacions en negatiu i positiu podrien al·ludir al sol i a la lluna(*). Caldria estudiar la repetició d’aquest fet, que rau en un tractament diferent del motiu a cada costat, a la peça que ens ocupa, tal com també succeeix a l’intradós de la portada de Sant Lleïr de Casavella, a la Coma i la Pedra(*), junt a les armes dels Cardona, també de tractament diferenciat en el mateix sentit. En altres exemplars això no succeeix, de manera que és possible pensar també en un interès purament ornamental, dins la senzillesa del conjunt.

És sabut que el caràcter popular i la rusticitat de la peça donen un aire arcaïtzant que, en alguns casos, ha conduït a datacions erròniament molt endarrerides. Ja hem assenyalat que els orígens del repertori es remunten, en el cas dels motius radials, al món pre-romà. Hem de recordar, no obstant això, que aquest tipus de sarcòfags, exempts, reaparegué a partir del segle XII, i que tendí a disminuir de mides el segle XIII. Són les dates més apropiades per al sarcòfag que analitzem, també en relació amb la data de l’edifici i d’altres exemplars anàlegs. (JCSo)

Sepultura

A ponent d’aquesta església dedicada a Sant Just i Sant Pastor, més enllà del petit replà artificial que actualment envolta l’edifici, damunt la roca, hi ha restes d’una petita sepultura excavada en aquest material. És del tipus d’extrems arrodonits i té una amplada d’uns 25 cm i una longitud de poc més d’1 m; per tant, és un enterrament infantil i no té el cap diferenciat dins la capçalera, la qual és situada vers ponent. Tot i que les fosses d’aquest tipus poden ésser molt antigues —seria aleshores un precedent anterior al moment en què es construí l’església romànica—, en aquest cas, aquesta tomba, a causa de la seva mida, pot ésser, perfectament, coetània a aquesta construcció. (JBM)

Bibliografia

• Cebrià Baraut i Obiols: Els documents del anys 1010-1035 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “urgelia”, 4, 1981, pàgs. 7-186.