Situació
El castell de Miralles era situat al cim del turó anomenat Roca Miralles o Roca Pujolar. És un puig de forma cònica, acabat amb un planell rocós i envoltat de cingles. Aquest cim fa de partió entre els termes municipals de la Vilajuïga, Llançà i el Port de la Selva.
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG110880.
Hom pot pujar a aquest turó des del Mas Pujolar, sense, però, un camí ben definit, trencant per l’abrupte vessant. Al Mas Pujolar, que és al fons de la vall de la riera Pujolar, al nord-oest del turó, s’arriba per un camí que surt de la carretera de Portbou, pocs metres abans de passar per sota el pont del ferrocarril, a mà dreta. (JBH)
Història
L’any 926, en l’acta d’una donació que féu el magnat Tassi al monestir de Sant Pere de Rodes ja és consignada l’existència del castell de Miralles (“castrum Miralias”), en ésser esmentat un torrent que hi naixia.
Sembla que ja l’any 945 el comte Gausfred féu donació de la meitat de Miralles al cenobi de Rodes. Cal esperar, però, l’any 974 perquè és produeixi la cessió per part del comte Gausfred de Rosselló i Empúries al monestir de Sant Pere de Rodes del castell de Miralles (“castrum quod dicunt Miralias”), juntament amb l’església de Sant Pere, que hi havia allà, i amb el bosc del castell (“ipsa mata de iam dicto castro Miralias”).
En la butlla del papa Benet VI, d’aquest mateix any 974, i en el diploma del rei Lotari del 982, fou confirmada al monestir la possessió d’aquest castell amb l’església de Sant Pere. Així mateix, és esmentada aquesta possessió de l’abadia en una epístola papal del 990, publicada per Pèire de Marca.
Segons Francesc Monsalvatje, l’any 1044, l’abat de Sant Pere de Rodes es queixà al comte d’Empúries pel fet que el cenobi havia estat desposseït d’unes vinyes situades prop del castell de Miralles. Aquesta és la darrera dada documental que s’ha conservat d’aquest castell creat a l’alta edat mitjana i que degué perdre’n la funció després de l’any 1000. (JBM)
Castell
Al replà superior de Roca Miralles hi és ben destacat un búnquer modern, al costat de ponent. Es dreça al punt exacte que ocupà una torre medieval de planta circular, a la qual pertanyen fragments trossejats de parament i pedres amb morter encastat que es veuen al voltant i vessant avall. S’arriba a veure in situ un vestigi del basament al costat de tramuntana.
Sense una relació aparent amb aquesta torre enderrocada, a la part central del planell, hi ha rastres d’un edifici de planta rectangular d’uns 10 × 4 m, amb un possible mur divisori a l’interior. És una construcció de paret seca i els murs es mantenen en una alçada escassa, però força regular, d’uns 50 cm. El gruix varia entre els 80 cm del sector de ponent i els 60 cm del de migdia.
A uns 10 m vers llevant del cim, adossats a uns afloraments de granit, hi ha els vestigis d’una altra edificació, de planta i dimensions semblants a l’anterior (12 × 4 m). És també de paret seca, però té els angles lligats amb morter. Els murs sobresurten 75 cm del sòl a migdia i una mica menys als altres costats; el gruix és, arreu, de 70 cm.
A tot el costat de ponent del planell, al caire del cingle, vora els edificis esmentats, hi ha un alt mur de contenció, fet també per guanyar espai al planell, que fou construït amb pedres i fang, d’una manera sorprenentment ferma.
Al nord-oest dels vestigis de la torre primerament esmentada, en un nivell una mica més baix, hi ha un replà, en una bona part artificial, sostingut per una paret de contenció molt ferma, feta amb morter, amb rengles de lloses inclinades, que sembla una terrassa per a sostenir una part important de la construcció. Actualment no s’hi veuen restes arquitectòniques i sí, en canvi, molta ceràmica escampada.
Els dos edificis rectangulars han estat construïts amb paret seca, que presenta un espai de reble intern, i amb les cantonades lligades amb morter en un d’ells. Els aparells són fets amb blocs de granit de la contrada, només trencats, que tot i les formes irregulars hom aconseguí de col·locar molt ajustadament. El mateix tipus constructiu és al mur de contenció proper.
La vegetació que cobreix aquest planell probablement deu amagar altres vestigis d’interès. Als espais on és possible d’intentar la prospecció, els fragments de ceràmica hi apareixen en abundància; és així, sobretot, al replà parcialment artificial del nord-oest. Els materials són força diversificats i abracen un ampli arc cronològic. En aquest cim i, sobretot, pels vessants del turó, hi ha ceràmica d’època romana (sigillata, d’àmfora i paviment d’opus testaceum). Molt més abundants són les ceràmiques que hom pot atribuir a època visigòtica (gerres amforoides i altres ceràmiques perfectament comparables a les procedents del Puig Rom, a Roses, castell datat al segle VII, i del Puig Castellar d’Espolla, que cal considerar de la mateixa època). Altres nombrosos fragments de ceràmiques grises poden datar, segurament, d’època alt-medieval. És indubtable que l’estudi arqueològic del lloc tindria un gran interès.
Per esbossar una possible datació de les restes arquitectòniques, tan assolades, hom podria apuntar, com a hipòtesi de treball, que els edificis rectangulars, que no tenen clarament l’aspecte de castell, poden ésser dels segles del domini visigòtic.
La construcció amb paret seca i reble entre els paraments és, dins unes altres dimensions, la que hi ha als castells visigòtics ben identificats al mateix país, com els esmentats del Puig Rom i el Puig Castellar.
Les estructrures fetes amb pedres i morter poden ésser ja medievals. La ceràmica més antiga esmentada sembla indicar que en aquest cim, dominador del pas natural de la vall de Llançà, hi hagué una guàrdia en època baix-medieval, funció que hauria perviscut en època visigòtica, sense una perduració gaire transcendent en avançar els segles alt-medievals.
Cal tenir en compte que del castell no hi ha notícies documentals conegudes després de la meitat del segle XI. I, encara, el text menys antic, de l’any 1044, només anomena el castell com a topònim en precisar la situació d’una propietat. Tots els altres documents que s’hi refereixen són del segle X.
Al conjunt de les escasses ruïnes, en l’estat actual almenys, no s’hi identifica el lloc on pogué dreçarse l’església de Sant Pere de Miralles, de la qual tampoc no és coneguda cap notícia posterior al segle X. (JBH-BBG-ECV-MDPC)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XIV, Olot 1910.
- Antoni Papell: Sant Pere de Roda, Figueres 1930, pàg. 42.
- Pere Català i Roca: Castell de Quermançó i esment del castell de Miralles, dins Els castells catalans, vol. 2, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 548-549.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 427-428 i 629-630. (JBM)