Situació
Torre castell, l’element més notable del conjunt, restaurada recentment. És un edifici bastant ben conservat, probablement del segle X.
J. Bolòs
És un castell pre-romànic situat al cim d’un turó, des d’on s’albiren els camps tot al voltant, situats en un nivell més baix. Aquesta fortificació, de l’alta edat mitjana a l’època gòtica, fou lleugerament transformada i esdevingué la torre mestra d’un castell més ampli, envoltada d’un clos emmurallat.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG093488.
El castell és situat al centre de la població de Palau-sator i ja és visible des la carretera que hi mena. Pels carrers del poble cal arribar fins a la plaça, al costat de llevant de la qual hi ha l’edifici. Al voltant d’aquesta construcció encara s’endevinen restes de la muralla gòtica i de les dependències i habitatges que tingué adossats. (JBM)
Història
Fins fa poc temps s’havia cregut que el lloc de Palausator antigament, abans de l’any 1000, rebia el nom de Palatii Mororum (topònim documentat ja el 878). De fet, però, segons afirma Joan Badia, aquest lloc de “Palau Moror” era situat amb seguretat prop del Daró i de la Bisbal. En canvi, segons aquest mateix historiador, en un document de l’any 994, que hom havia cregut que feia referència a Pals, s’esmenta el lloc de Palau-sator. Aquest document és una donació feta pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda de Barcelona i Girona al bisbe d’aquesta darrera ciutat de la Torre de Palau i de l’església de Sant Pere, juntament amb les terres que en depenien i uns alous del terme de Boada. En les Rationes decimarum de l’any 1279, hi surt esmentada la nota pro fabrica de Palacio de Turre, que pot ésser, però, que, en una font d’aquest tipus, fes més aviat referència a una construcció realitzada a l’església del lloc.
En un document de l’any 1311, relacionat amb el rei Jaume II i la casa de Cruïlles, surten esmentades les dècimes del castell de Palau (castri de Palacio).
Per un document de l’any 1338 sabem que el rei Pere III havia donat a en Senesterra la jurisdicció de Palau-çator (en aquest moment ja escrit així); tanmateix, en aquest document, d’acord amb una petició dels jurats de Girona revocà la cessió de la jurisdicció, que anava contra un privilegi de Jaume II.
De fet, però, els Senesterra continuaren tenint-hi drets. L’any 1352, Elisenda, vídua de Ramon de Senesterra, era tutora del seu fill Bernat, senyor del castell de Palau-sator. En el fogatjament del 1358, hi ha esmentat Bernardonus Senesterra en relació amb els 91 focs del lloc de Palau-Sator, dels quals, però, 32 eren de l’església. En 1365-70, surt esmentat un Bertran Senesterra, cavaller.
Com d’altres senyors de l’Empordà, alguns Senesterra tingueren, durant aquests anys, una activitat important a l’illa de Sardenya.
L’any 1380, segons trobem en Els castells catalans, el castell de Palau-sator fou comprat als Senesterra per Bernat I de Miquel. Aquest nou senyor de Palau-sator fou succeït pel seu fill Bernat II, que morí l’any 1398. Pere, fill de Bernat II, es casà en segones noces amb Elionor de Foixà.
Segons Francesc Monsalvatje, en un document de l’any 1400, una concòrdia sobre la redempció de les jurisdiccions reials, Palau-sator surt entre els dominis de Gilabert de Cruïlles i del seu hereu. En aquesta concòrdia, al costat del procurador del rei Martí l’Humà, intervingueren els jurats de la ciutat de Girona, potser en relació amb als drets que hi podien tenir.
A la segona meitat del segle XV, segons Francesc Monsalvatje, hi ha notícia que els pagesos de remença, l’any 1485, ocuparen el castell de Palau-sator, juntament amb d’altres. En la presa per part dels remenees de Castell-Empordà morí Jaume Lluís de Miquel, senyor de Palau-sator, fill de Pere de Miquel i casat amb Elisabet de Margarit Bertran.
Ja a l’entrada de l’època moderna, hi ha un Jeroni de Miquel, el 1503, senyor de Palau-sator, fill de l’anterior. (JBM)
Castell
Aquest castell té una planta rectangular. Al nivell inferior fa (a l’interior) 7,80 m —de llevant a ponent— i 4,75 m —de migjorn a tramuntana—. El gruix de les parets en aquest nivell és d’1,48 m. Aquest gruix, a mesura que hom puja, es redueix, de tal manera que, en arribar al nivell de les finestres superiors, és només de 65 cm i al cim és tan sols de 45 cm. Aquesta reducció del gruix dels murs fa que, sense que minvi de fet l’espai interior de l’edifici, aquesta construcció tingui una forma lleugerament semblant a un tronc de piràmide. L’alçada total d’aquest castell és de 21 m.
La construcció inicial a l’interior era dividida segurament en tres nivells. Un d’inferior, amb uns 5 o 6 m d’alt, un primer pis, on hi havia la porta d’entrada a la paret septentrional, i un nivell superior, on s’obria en cada una de les quatre façanes una finestra. El nivell de la coberta devia ésser situat segurament una mica per sota de l’actual i una mica per damunt dels arcs de les finestres pre-romàniques. Aquesta construcció podia haver estat coberta amb fusta i lloses o bé amb un terrat.
La porta principal d’aquest castell, a l’alta edat mitjana, era situada al pis principal, a uns 6 m del sòl exterior. És orientada cap a tramuntana i té una amplada de només uns 83 cm. Era coberta amb un arc format per lloses col·locades verticalment com dovelles i tenia els muntants avançats.
En aquest mateix nivell, a la façana de llevant, hi ha una obertura amb una amplada a l’interior de 45 cm i a l’exterior d’uns 30 cm; tot i estar actualment tapiada, hom creu que deu tenir els muntants esbiaixats amb relació al mur. A la paret de ponent n’hi havia una altra.
Al nivell superior, a les quatre parets, hi havia finestres, la més ben conservada de les quals és la de ponent, tot i que també s’endevina perfectament des de fora la de tramuntana. L’amplada d’aquestes finestres és de 95 cm, i l’alçada —del muntant— de 115 cm. Tenen l’arc ultrapassat, format per llosetes verticals només retocades lleugerament, i els muntants avançats.
Sembla que la coberta, en època gòtica, era possiblement un terrat amb una inclinació de 10° o 20°, amb la caiguda de l’aigua cap al costat de migjorn. És més difícil en canvi de saber com fou resolt el sistema de cobriment en l’època inicial. El límit superior de l’obra pre-romànica apareix uns metres per sota del cim dels murs actuals, formant una línia horitzontal que passa una mica per sobre de les finestres superiors. En època pre-romànica ¿acabava, doncs, també, amb una mena de terrat, o bé hi havia a tot el cim de la construcció una galeria volada de fusta semblant, per exemple, a la que mostren algunes miniatures de l’època?, (vegeu, per exemple, la torre d’un cloquer representada en un Beatus del segle X; J. Puig i Cadafalch-A.de Falguera-J.Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, L’arquitectura romànica fins a les darreries del segle XI, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàg. 387).
Les pedres d’aquests murs, unides amb morter de calç, no són gaire grosses ni escairades, només lleugerament desbastades. Tendeixen, però, a arrenglerar-se. Als caires dels murs, tal com és normal en aquest tipus de construccions, les pedres són una mica més grosses i lleugerament més ben treballades.
Per les seves característiques —estructura interna, aparell constructiu i obertures— podem dir que aquest castell és un edifici notablement ben conservat del segle X, aproximadament.
En època gòtica, en aquesta construcció hom realitzà algunes transformacions notables. Actualment el nivell inferior és recobert per dues voltes de canó paralleles, orientades de llevant a ponent i que tenen una amplada de 165 cm. Entremig hi ha dos pilars adossats als murs de llevant i de ponent, que tenen una amplada de 140 cm —per tant, molt semblant a la de les parets perimetrals— i sobresurten uns 90 cm. Entre aquests dos pilars hi ha una arcada rebaixada tan ampla com el mateix pilar (140 cm). Tant als murs perimetrals com als dos pilars, sota l’arrencada dels arcs, hi ha una banqueta amb una amplada d’uns 20 cm. Tot i que és difícil de saber quan foren fets tots aquests elements —mur transversal o pilars, arc rebaixat i voltes— és possible que, almenys en part —si més no l’arc rebaixat—, fossin construïts amb motiu de les obres de l’època gòtica.
A la baixa edat mitjana hi hagué també d’altres canvis, que en una bona part podrien justificar aquestes transformacions realitzades en aquest nivell inferior. Hom bastí una nova paret a pocs centímetres del mur de llevant, fou oberta una porta al mateix nivell inferior i uns finestrals al nivell principal i hom féu una nova entrada al nivell superior, la qual cosa obligà a fer una escala volada exterior, que s’aguantava amb cinc cartelles que encara podem veure a la façana oriental; segurament, també fou transformada la coberta, fet que comportà l’augment de l’alçada de l’edifici.
D’altra banda, a més dels canvis realitzats en l’antic castell esdevingut torre mestra, també hi hagué mutacions en el paisatge arquitectònic de la seva rodalia immediata.
Del simple clos, possiblement fet amb fusta, que devia fer de muralla exterior, en l’època gòtica hom passà a un recinte fet amb muralles de pedra. Així mateix, a l’interior d’aquest recinte, hi foren edificats nombrosos edificis, que encara s’han conservat en una bona part i que incloïen diverses arcades apuntades.
Ens trobem, doncs, davant un conjunt altament interessant, l’element més notable del qual, la torre castell, sortosament ha estat restaurat darrerament d’una manera acurada. (JBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàg. 313.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s.d., pàg. 644.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XI, pàg. 312; vol. XII, pàg. 309; vol. XIII, pàg. 155.
- Liber Feudorum Maior, vol. I. edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, CSIC, Barcelona 1945, pàg. 222.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Barcelona 1946, pàg. 100.
- Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II, Barcelona 1926-52, pàg. 144.
- Josep Iglésies i Fort: El fogaje de 1365-1370, Barcelona 1954, pàg. 293.
- Santiago Sobrequés i Vidal: El setge de la Força de Girona en 1462, Barcelona 1962, pàg. 50.
- Archivo Histórico y Museo Fidel Fita, núm. 20, Arenys de Mar, octubre del 1964, pàg. 150.
- Josep Maria Pons i Guri: Un fogatjament desconegut de l’any 1358, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, vol. XXX, Barcelona 1963-64, pàg. 458.
- Pere Català i Roca, Armand de Fluvià i Escorsa: Els castells catalans, vol. II. Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàgs. 697-702. (ISB)
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 262; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., pàgs. 514-515.