Situació
Vista de la façana de ponent, on hi ha oberta la porta d’entrada, coberta amb dos arcs de mig punt en gradació.
F. Baltà
L’església parroquial de Sant Pere de Palau-sator es troba a l’extrem de migdia de la població, al barri de l’Església, en una situació una mica apartada del petit nucli urbà i fora de les seves muralles. Palau-sator presenta una expansió urbana que retrobem en alguna altra vila medieval de la comarca, com la propera de Peratallada: un nucli de poblament compacte s’agrupà i es consolidà a l’entorn del castell i fou protegit per un recinte fortificat, mentre que l’església restava fora d’aquest recinte, més o menys aïllada. En el cas de Palau-sator, l’alta i massissa torre alt-medieval que originà l’apel·latiu incorporat al nom de la població es dreça al centre i a la part més elevada del conjunt.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG093487.
Per arribar-hi cal que ens situem a Vulpellac (a la carretera comarcal de Girona a Palamós) on s’agafa la carretera local que porta a Pals (enllaça, a l’indret del Molí de Pals, amb la de Palafrugell a Torroella de Montgrí). Un cop passat Peratallada hi ha a mà esquerra el curt ramal que mena a Palau-sator.
Història
Els comtes Ramon Borrell i Ermessenda l’any 944 feren donació a la seu de Girona de la Torre de Palau i l’església de Sant Pere que havien posseït Oliba i el seu germà Sunifred, i que aleshores tenia Sunyer; donaven, a més, uns alous situats a la parròquia de Sant Feliu de Boada. Aquest document, copiat al Cartoral de Carlemany de la catedral de Girona, demostra que des de feia un cert temps ja existien la torre i l’església de Palau-sator.
L’any 1225 s’enregistrà la venda feta per Arnau de Fontclara a Bernat, abat de Santa Maria d’Amer, dels drets sobre les parròquies de Sancti Petri de Palacio i Sant Feliu de Boada. L’any 1296 consta que Guillem de Castell, de Bescanó, tenia pel bisbe un quart del delme de la parròquia de Palau-sator.
Els domers i sagristans de Palau-sator, Sant Julià de Boada i Sant Feliu de Boada l’any 1372 renunciaren a favor del bisbe als drets que tenien sobre els delmes de les esmentades parròquies, els quals eren posseïts per laics.
Sant Pere de Palau-sator figura en les Rationes decimarum de l’any 1280 i en les llistes de parròquies de la diòcesi gironina del segle XIV i més tardanes. Ha mantingut fins ara la categoria parroquial.
L’església romànica ha sofert diferents modificacions en èpoques posteriors, com l’afegitó de capelles laterals i sagristies i d’una obra de fortificació sobre els murs. L’any 1939 fou destruït el retaule major barroc, que datava de l’any 1707, i altre mobiliari. Posteriorment, foren renovats els arrebossats i l’encalcinat de l’interior del temple.
L’any 1969 aquesta església fou notícia a causa d’una acció salvatge perpetrada per un grup d’extrema dreta que restà en l’anonimat. El rector i l’artista que decorava amb pintures murals el presbiteri foren objecte d’un atac brutal, i les pintures foren destruïdes. Les seves restes foren cobertes, novament, amb capes de calç.
Església
L’església de Sant Pere de Palau-sator és d’una sola nau, orientada a llevant i rematada per un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb una volta, força alta, apuntada i seguida. L’absis té una volta ametllada, i un simple plec apuntat forma l’arc presbiteral que marca la gradació de nivell, no gaire acusat, entre els dos espais interiors del temple.
La porta d’entrada centra la façana de ponent. Consta de dos arcs de mig punt en gradació fets amb dovelles força grosses, ben tallades i polides. Els batents de fusta de la porta són afermats amb un conjunt de tires o cintes horitzontals de ferro forjat, llises i clavetejades.
Al frontis i al fons de l’hemicicle absidal s’obren sengles finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt. Una altra obertura, molt petita, però de les mateixes característiques, és situada a la testera de la nau, damunt l’arc presbiteral.
Sobre la façana occidental es dreça un campanar d’espadanya de tres pilars closos per dues arcades de mig punt. Al costat, damunt el vessant septentrional de la façana, fou bastit tardanament el comunidor, en forma de torreta quadrangular.
Altres afegitons tardans han destruït o amaguen els paraments romànics. A partir del segle XVI foren construïdes les capelles laterals, dues per banda, i també una sagristia a cada costat de l’absis. Sobre els murs perimetrals de la nau i la capçalera resten testimonis considerables de fortificació amb llenços espitllerats. D’altra banda, l’interior és encalcinat; només són al descobert les arcades i algun emmarcament d’obertures. A l’extrem de ponent fou construït un cor. El frontis, exteriorment, també manté una vella capa d’arrebossat que ha començat a desprendre’s en alguns punts.
L’aparell —visible especialment als espais lliures d’afegitons dels murs laterals i de l’absis— és fet amb carreus grossos de pedra sorrenca, tallats i polits sense gaire cura. Han estat disposats en filades uniformes, i a les juntes hi ha rebles i es veu el morter que els lliga.
Per les seves característiques aquesta església pot ésser considerada de la segona meitat del segle XII, o ja de segle XIII.
A l’interior de l’església, encastada al mur de tramuntana de la nau, hi ha una làpida sepulcral esculpida, de pedra calcària. És de forma rectangular, allargada i poc alta. A la part central hi ha representats dos temes idèntics en baix relleu. En cadascun d’ells. dins un rectangle ressaltat, fou esculpida una torre oberta i coronada per tres merlets triangulars. La làpida és emmarcada per una mitjacanya i és resseguida per una sanefa cisellada. El fris corregut presenta un tema vegetal format per una tija ondulada de la qual sorgeixen una sèrie de brots amb fulles que s’inverteixen alternativament en cada semionda i s’inscriuen dins les corbes.
Caldria suposar, per pura lògica, que els relleus heràldics d’aquesta làpida romànica fan referència als senyors del castell de Palau-Sator.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval a l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 261-262.
- Joan Badia i Homs: Palau-sator, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 341.