Situació
El nucli del poblet de Sant Feliu de Boada s’estructura i s’allargassa a les vores d’un camí molt antic, que, des del litoral del Baix Empordà, portava vers l’interior del país. Avui el tram que va des del poble de Torrent fins a Sant Julià de Boada —entre ambdós pobles es troba Sant Feliu de Boada— és arranjat com a carretera que enllaça les de Torrent a Pals i de Vulpellac a la carretera comarcal de Palafrugell a Viladamat.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG104470.
Al centre de la població hi ha l’església parroquial de Sant Feliu, edifici tardogòtic. Al seu costat es conservaren fins fa pocs anys unes minses restes del temple anterior, romànic, que avui ja no existeixen.
Història
Algunes de les notícies històriques que fan al·lusió a Boada tant poden correspondre a Sant Feliu de Boada com al llogaret veí de Sant Julià de Boada —on hi ha la coneguda església preromànica— que és a menys de 2 km al nord de Sant Feliu; algun document pot referir-se, àdhuc, a ambdós termes alhora. En alguns textos medievals Sant Julià és anomenat “de Boadella”.
Aquests dubtes són palesos en el document més antic que esmentarem: el precepte concedit pel rei Odó l’any 889 a l’abat Saborell i al seu monestir —que tingué una vida efímera— de Sant Pau de Fontclara (lloc veí i proper de Sant Julià i Sant Feliu de Boada). Entre les possessions confirmades al cenobi figura un alou “in villa Boada” i en el seu terme(*).
L’any 994 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda feren una important donació a la seu de Girona. A més de la Torre de Palau amb l’església de Sant Pere (Palau-sator) i una altra possessió, cediren uns alous del terme de Boada o parròquia de Sant Feliu que havien tingut Ermetruda o Tavell i que aleshores tenia Guifré de Rioner(*). En aquest cas la referència al lloc i a l’església parroquial de Sant Feliu de Boada és ben clara.
Des del començament del segle XI és esmentat un alou d’aquest terme parroquial que posseïa el monestir de Sant Esteve de Banyoles. Es troba confirmat en la butlla atorgada l’any 1017 a aquest cenobi pel papa Benet VIII: “In parrochia de sancto Felice quem dicunt Buada ven intra ejus termines”. L’abadia de Banyoles passà a posseir els drets sobre l’església, ja que així s’expressa en altres butlles papals posteriors, les d’Urbà II de l’any 1097 i d’Alexandre III del 1174: “…Sancti Felicis de Buada, cum decimis, oblationibus…”
En aquest terme parroquial o en el de Sant Julià també hi tenia un alou el monestir de Sant Feliu de Guíxols (a Buada) que li fou confirmat pel papa Alexandre III en una butlla de l’any 1163(*).
El mateix any 1163 el cavaller Ponç-Guillem d’Oltrera, entre altres llegats testamentaris, deixà al seu fill Ponç drets que tenia infeudats pel bisbe sobre diferents esglésies, entre les quals hi ha Sant Feliu de Boada(*).
L’any 1196 l’abat Pere de l’abadia occitana de Sant Benet de Castres vengué a l’abat de Santa Maria d’Amer tot el que posseïa el seu monestir al bisbat de Girona per 6 000 sous barcelonins i 300 sous melgoresos: “Omnem illum nostrum honorem et personas nobis subditas…” Eren propietats situades a la parròquia de Sant Pau de Fontclara i a la parròquia de Sant Feliu de Boada, a Pantaleu; les honors que tenien a la Sala i a Rupià, un mas de Sant Julià de “Buadela”, a Canet (“Caneto”) i a Vilacolum i a tots els altres indrets del bisbat, que no s’anomenen, on poguessin tenir drets(*).
La majoria de les possessions que s’anomenen en la venda corresponen a llocs on tenia alous el monestir de Fontclara segons el diploma de l’any 889, abans esmentat. Si el lloc de Canet que figura en aquesta venda coincideix, com sembla molt possible, amb la domus de Sant Mateu (Sant Mateu de Canet de Verges?) del precepte del segle IX(*), aquestes coincidències només deixarien de donar-se de manera clara en les referències a la Sala, Rupià i Vilacolum, que no apareixien en aquest precepte.
Hom ha suposat que, en desaparèixer el monestir de Sant Pau de Fontclara, els seus dominis devien passar a poder de la gran abadia occitana de Santa Maria de la Grassa pel fet d’haver-se conservat en el seu arxiu el repetidament esmentat diploma del rei Odó del 889 (avui a la Bibliothèque Nationale de París)(*). La venda de l’any 1196, per les coincidències apuntades, insinua una altra possibilitat. És probable que, tard o d’hora, aquestes possessions haguessin anat a parar a l’abadia de Sant Benet de Castres que les hauria mantingut, almenys en part, fins al final del segle XII, que les adquirí Santa Maria d’Amer. És una hipòtesi a confirmar, que fins ara no havíem vist formulada.
El monestir d’Amer tingué importants dominis al Baix Empordà, sobretot al llarg del curs del riu Ter. A la rodalia que ens ocupa, augmentà la seva presència l’any 1225 amb la compra feta a Arnau de Fontclara i la seva muller Bernarda de tots els béns que tenia en feu Ramon de Masó a les parròquies de Sant Pau de Fontclara, Sant Pere de Palau-sator, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada(*).
Ramon de Palau, en el testament de l’any 1234, entre altres llegats, deixà a la seva filla Ermessenda el castell de Palau-sator i possessions a Fontclara, Sant Julià de Boada i Sant Feliu de Boada(*).
L’església de Buada figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, diferenciant-la, en la relació del 1289, de l’església de Buadela, és a dir, Sant Julià.
En la llista de parròquies de l’any 1362 que es troba en el Llibre verd de la seu de Girona, figura que el lloc de Pantaleu pertany al terme parroquial de Sant Feliu de Boada. Aquesta parròquia també figura en els dos nomenclàtors diocesans del final del segle XIV i en els del segle XVII.
L’any 1638 el bisbe Gregori Parcero decretà que la parròquia de Sant Julià de Boada quedés unida a la de Sant Feliu de Boada; el sagristà d’aquella s’encarregà de la rectoria de Sant Julià. L’any 1734 el bisbe Baltasar Bastero dictà la pena canònica d’entredit per a l’església de Sant Julià de Boada, a causa del mal estat de l’edifici. Així, com a parròquia quedà extingida i el seu terme restà definitivament agregat a la de Sant Feliu de Boada.
Església
Sant Feliu de Boada és una església del segle XVI d’una nau amb absis poligonal, bastida encara en estil gòtic; algunes capelles laterals són ja del segle XVII.
Fins fa pocs anys, a tocar del costat nord de l’actual capçalera, a l’exterior de l’església, s’hi podien veure unes minses restes del temple anterior, romànic, una part del basament d’un absis de planta semicircular. Aquests vestigis han desaparegut en ésser rebaixat el terreny del camí que voreja l’església pel dit costat, no sabem si amb intenció d’eixamplar-lo o de “netejar” l’indret de ruïnes. El rebaix ha estat fet força per sota del nivell dels fonaments de l’esmentat mur antic, del qual no queda, doncs, ni el més petit rastre. Ens adonàrem de la desaparició d’aquestes restes medievals la tardor de l’any 1985 (existien encara el 1981). Ignorem la data exacta de tan lamentable destrucció.
Abans d’aquests fets l’esmentat fragment d’absis romànic era ben visible a l’angle que formen el costat de tramuntana de l’absis actual i la sagristia que és adossada a l’extrem de llevant del mur nord de la nau. El reduït espai pertanyent a l’interior de l’absis romànic, que quedava entre el dit basament i els murs de l’església actual i la sagristia, era ple d’enderrocs i cobert de bardissa. Encara hauria estat possible explorar-lo i, potser, d’excavar-hi.
El mur de l’absis antic es mantenia només en una alçada màxima de 0,50 m. El segment conservat, d’uns 4 m, insinuava clarament la planta semicircular. La correcta orientació deixava clara també la seva pertinença a una antiga capçalera. L’aparell era fet amb pedres de mida petita, en general llargues i estretes, només desbastades, i lligades amb abundant morter de calç grassa. Eren disposades amb una certa tendència a aconseguir filades horitzontals. Sobre el parament extern —l’únic que es podia observar— hi havia rastres d’una capa d’arrebossat de tipus arcaic.,
No és possible precisar una datació per a uns vestigis tan reduïts. Pel tipus d’aparell, rústic, podríem apuntar que —si de cas de forma molt hipotètica— l’absis podia pertànyer a una església d’una època força reculada dins el segle XI.
Casa
Restes d’absis desaparegudes, segons una fotografia de l’any 1970.
A poc més de 20 m i a tramuntana de l’església hi ha una placeta que té al mig una font de pou artesià, la qual configuren les façanes laterals d’unes cases i tanques d’horts. A la banda de llevant, a la part baixa d’un dels murs de tanca, hi ha un parament que és el vestigi d’una construcció més antiga que la mateixa paret i que les de l’entorn. El dit fragment de mur fa uns 3 m de llarg i s’ha conservat en una alçada màxima de 0,50 m. Hi ha escassos vestigis d’una altra paret, amb el mateix aparell, que s’hi unia en angle recte.
La construcció és feta a base de lloses de calcària només trencades, de mides i formes irregulars, però generalment primes i llargues, que són lligades amb abundant morter de gra molt aspre. Les lloses es col·locaren en alguns punts sense cap ordre; en altres, són inclinades en un sol sentit i, en espais molt curts, arriben a insinuar l’espiga.
Aquest aparell recorda el d’alguns edificis alt-medievals del país. Crida l’atenció, concretament, la seva semblança amb els paraments de l’església preromànica de Sant Julià de Boada que és molt propera. No hi ha dubte que la dita similitud pot ésser deguda, almenys en part, al fet de trobar-se en un mateix terreny geològic.
La poca entitat de les restes només permet suggerir una possible datació alt-medieval. L’excavació arqueològica del seu àmbit podria aclarir la qüestió plantejada i donar resultats d’interès.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. i, Diputació de Girona, Girona 1977, pàgs. 43 i 265; fotografies, pàg. 273.