Sant Julià de Boada (Palau-sator)

Situació

És l’església del llogaret d’aquest mateix nom, anomenat també Boadella, format per sis masies i situat a la plana alluvial, uns 2 km a tramuntana de Sant Feliu de Boada, prop de la carretera de la Bisbal a Pals.

Mapa: 334M781. Situació: 31TEG102483.

Per anar-hi cal seguir la carretera de Vulpellac a Pals. El començament és ben senyalitzat. A la casa propera tenen la clau. (JBH-MLIR)

Història

Una fotografia de l’any 1968, en què hom pot veure l’aspecte que tenia l’església abans d’ésser restaurada.

Com ja hem indicat en referir-nos a la parròquia veïna de Sant Feliu de Boada, algunes notícies històriques alt-medievals poden correspondre a qualsevol dels dos llocs de Sant Julià i Sant Feliu, ja que s’hi esmenta únicament el topònim Boada. A Sant Julià de Boada es deu referir la deixa feta pel comte Ramon Berenguer III en el seu testament de l’any 1131 de l’“Ecclesiam de Buada” a la seu de Girona.

En època medieval Sant Julià de Boada tenia categoria parroquial. L’any 1638 fou unida a la veïna parròquia de Fontclara. L’any 1734, a causa del mal estat del temple, fou suprimida definitivament la parròquia, i l’església restà sense culte.

El 1835, amb les lleis de desamortització, quedà privatitzada. Malgrat que el 1931 l’església pre-romànica fou declarada monument nacional, fins l’any 1958, que fou adquirida per la Diputació de Girona, continuà en qualitat d’estable i celler.

Recentment hi ha estat feta una important obra de consolidació i restauració per part dels serveis de la Diputació de Girona, segons projecte de l’arquitecte Joan M. de Ribot. La inauguració de les obres, amb la consagració de l’església i el retorn del culte, se celebrà el 17 de gener de 1982. (JBH)

Església

Planta, a escala 1:200, constituïda per una nau rectangular, construïda en dues fases, capçada a llevant per un absis trapezial, desviat del seu eix vers migjorn.

J. A. Adell

Es tracta d’un edifici d’una nau capçada a llevant per un absis trapezial.

La nau, els murs de la qual convergeixen vers la capçalera, és dividida en dos trams separats per un arc toral de ferradura. Aquest arc, que té els muntants reculats respecte al punt d’arrencada, és format per dovelles de gres, ben tallades i allisades, i té el suport d’unes grosses pilastres rectangulars adossades als murs. Les impostes tenen secció bisellada, amb una motllura senzilla.

L’arc triomfal també és d’una ferradura pronunciada, però menys ultrapassada que el toral, i té els muntants avançats respecte al punt d’arrencada. Les impostes, també monolítiques, són rectangulars i presenten una decoració geomètrica en baix relleu, formada per triangles invertits. A l’intradós de l’arc cada imposta té un encaix rectangular, potser per sostenir-hi una biga, la qual, si hagués existit, hauria pogut constituir una iconòstasi o separació entre la nau i el santuari.

La volta de la nau és una mica passada de radi, i la de l’absis, també de la mateixa estructura, forma en la seva arrencada una banqueta, i per això la volta és més ampla que els murs de l’absis. En diferents punts es conserven les empremtes deixades per l’encanyissat a manera d’enreixat.

El sòl, amb un notable desnivell, conserva un enllosat antic, format amb peces rectangulars de pedra sorrenca. Segurament que és el primitiu. La part més enlairada és el presbiteri, per a accedir-hi hi ha dos graons; també hi ha un graó en dret de l’arc toral.

Diverses seccions de l’església, on pot observar-se el diferent traçat dels seus arcs de ferradura.

J. A. Adell

Al mur de migdia i al tram de ponent fou oberta una porta rectangular, relativament moderna, que substituí la primitiva i actualment ha estat reconstruïda fantasiosament amb arc de ferradura a partir dels brancals.

L’absis es desplaça vers migjorn en relació amb l’eix de la nau. Al seu mur oriental hi ha una finestra notablement alta, d’un sol biaix i arcs ultrapassats, molt barroers, i al mur de migjorn hi ha una altra finestra, posterior.

Sobre la capçalera de la nau s’aixeca un senzill campanar de cadireta de tres pilastres de secció quadrada, sense arcades.

Al mur de ponent hi ha una altra finestra, molt barroera, d’un sol biaix.

El parament de la nau difereix lleugerament del de la capçalera. Així, mentre que a la nau és constituït per lloses petites i allargades de pedra sorrenca, formant en alguns indrets un incipient opus spicatum, especialment a la part alta del mur de migjorn, a l’absis té les pedres més retocades i en alguns trams aquestes es disposen en filades horitzontals. Els angles han estat formats amb grans carreus ben tallats, disposats al llarg i de través. Al mur de migjorn s’observa una cantonada embeguda en el parament, a l’alçada de l’arc toral.

L’església conserva al presbiteri i en diversos punts de la nau restes de pintures murals romàniques, que han estat considerades una obra arcaïtzant del segle XIII. Només un plafó d’aquest conjunt pictòric fou traslladat al Museu Diocesà de Girona.

Sant Julià de Boada és, sens dubte, un dels monuments preromànics més importants i millor conservats de la comarca. Durant molts anys serví d’estable, però, finalment, fou adquirit per la diputació de Girona, que no fa gaire procedí a la seva restauració, a la qual pertany, com ja hem apuntat, la nova portalada.

Durant les obres fou tapiada una porta al mur de ponent, possiblement tardana, i hom identificà una base de pilastra rectangular, adossada al mur de tramuntana per l’interior, que sembla que no s’arribà a acabar i que, per tant, no sabem pas a què podia correspondre. (JBH-JAA-MLIR)

L’església de Sant Julià de Boada és, malgrat les seves reduïdes dimensions, un dels edificis més interessants de l’arquitectura catalana alt-medieval anterior a l’any 1000, i un dels més coneguts.

El motiu fonamental del seu interès està en la presència, en un espai tan reduït, de dos arcs de ferradura, perfectament tallats i de tipologies diferents, que revelen un coneixement precís de la talla de la pedra i del traçat dels arcs. Per la seva perfecta execució, als arcs de Sant Julià de Boada hom no pot pas parlar de tècniques rurals, o de manca de voluntat estètica en el disseny de l’arc.

L’església de Sant Julià de Boada fou inclosa per M. Gómez Moreno(*) dins les sèries d’esglésies mossàrabs; a partir d’aquest autor, hom n’ha acceptat el caràcter mossàrab, especialment a causa del traçat dels arcs de ferradura(*). Actualment, però, el caràcter mossàrab de l’església de Sant Julià de Boada i de l’arquitectura catalana en general ha estat posat en qüestió, especialment arran del treball de Xavier Barral(*), i ja no podem considerar aquestes esglésies dins el mateix grup de l’arquitectura de la conca del Duero.

En aquest sentit, l’església de Sant Julià de Boada és un edifici molt significatiu, car el seu pretès mossarabisme ha estat establert a partir de la presència dels arcs de ferradura, sense que la concepció espacial i estructural tingui res a veure amb l’arquitectura de la regió del Duero, on les esglésies “mossàrabs” es caracteritzen pel refinament de les estructures cupulars o de volta.

L’única, i certament ben minsa, relació que pot tenir l’església de Sant Julià de Boada amb el món mossàrab està en el traçat de la ferradura de l’arc toral, ja que no té absolutament cap de les altres característiques de la veritable arquitectura mossàrab. I cal afegir encara que tant el traçat com la construcció dels arcs de Sant Julià de Boada conserven fortes relacions amb el món postvisigòtic, o de l’antiguitat tardana, que perduren fins al món medieval, el qual rep les influències califals i mossàrabs a través d’altres elements, com els capitells o elements escultòrics, més “exportables” que les concepcions espacials, o determinades tecnologies constructives.

Un estudi aprofundit de les estructures i els paraments de l’església sembla que dóna suport a la hipòtesi d’Eduard Junyent(*), segons la qual l’edifici respon a dos processos constructius. Aquesta hipòtesi també és defensada per J. Fontaine(*), que sosté que la part més antiga correspon a l’absis i al primer tram de la nau, mentre que l’arc toral i el segon tram de la nau respondrien a una ampliació vers ponent del primitiu oratori.

Aquesta opinió ha estat contestada recentment per J. Badia(*), el qual, basant-se en les observacions fetes durant el recent procés de restauració, referma la hipòtesi de J. Puig i Cadafalch(*) d’una única etapa constructiva en l’església, basant-se especialment en el fet que al mur de tramuntana, fins ara poc visible, no s’observen les discontinuïtats en l’aparell que apareixen a la façana de migjorn. Malgrat això, J. Badia no exclou la possibilitat que l’església, tot i que pertany a un únic moment evolutiu, fos construïda en dues etapes no gaire allunyades en el temps. Potser és aquí on cal cercar les raons de l’arquitectura actual de Sant Julià de Boada, on és molt probable que sobre l’estructura d’un petit oratori, construït de poc, o encara inacabat, es plantegés la seva ampliació i la coberta amb volta de tota la nau. Les raons d’aquesta hipòtesi, cal cercar-les en les diferències formals i constructives entre l’arc triomfal i l’arc toral, i més especialment entre la volta de la nau i la volta absidal, manifestament construïda sobre banquetes del mur.

Arribats en aquest punt, podem plantejar el problema que presenta la datació de l’església de Boada, que X. Barral(*) situa vers el final del segle X, i que J. Badia(*) ho fa entre els segles VIII i IX.

No hi ha dubte que la mera anàlisi dels paraments no permet d’establir conclusions cronològiques absolutes, car els paraments de Boada de reble, amb un cert reforçament dels angles, constitueixen un tipus constructiu que s’estén fins ben entrat el segle XI en alguns edificis empordanesos de tradició pre-romànica. Ara bé, l’estructura dels brancals dels arcs, de carreus ben tallats, permet d’establir una línia d’aproximació a l’arquitectura de l’església, ben propera a Sant Climent de Peralta, documentada des de l’any 884(*) i actualment en estat de ruïna gairebé total i, dissortadament, mancada dels seus arcs. La relació entre Sant Julià de Boada i San Climent de Peralta, malgrat les diferències tipològiques, permet de plantejar la hipòtesi d’una data potser dins el segle IX, o, com a màxim, abans del segle X, en un moment en què els tipus constructius de l’antiguitat tardana, evidents als arcs i als seus brancals, eren encara prou vius. Malgrat això, la situació de l’arquitectura empordanesa durant el segle X i el començament de l’XI és bastant peculiar i amb una càrrega prou forta de les preexistències estilístiques i constructives perquè qualsevol datació en aquest àmbit sigui prou difícil. Però en el cas de Boada és molt factible de suposar una data molt avançada per a la construcció original.

Amb tot, creiem que cal excloure definitivament l’adscripció “mossàrab” per a l’església de Sant Julià de Boada i incloure-la dins la sèrie d’edificis que, a Catalunya, es mantenen fidels a les tradicions antigues i, en aquest cas, amb un tipus constructiu prou elaborat i allunyat d’altres formes rurals, potser posteriors i més rústiques, com és ara Sant Martí de Baussitges. La perfecta execució dels arcs de Boada porta a un cert grup d’edificis pre-romànics catalans, com ara Sant Miquel d’Olèrdola, allunyats de les formes més ruralitzants, i que a l’Empordà mantingueren una formulació tecnològica que perdurà fins ben entrat el segle XI. (JAA)

Pintura

L’església de Sant Julià conserva uns fragments de pintura que malauradament estan en molt mal estat de conservació; aquest fet en dificulta, en conseqüència, l’estudi.

L’edifici fou observat per primera vegada per Josep Puig i Cadafalch l’any 1919, i, en aquesta primera aproximació, les pintures passaren desapercebudes; això ens pot donar una pista real del seu mal estat.

El mateix any, la Junta de Museus de Barcelona hi envià el pintor Vallhonrat perquè les reproduís. La còpia, d’uns 60 × 80 cm, fou traslladada al centre de documentació de la Junta de Museus.

Aquesta església ha estat restaurada recentment (1980-81) per la diputació de Girona, actual propietària. En l’actualitat les pintures es conserven en part in situ, sense restaurar i molt esborrades; resten els fragments d’un pantocràtor amb el tetramorf. Els fragments restants de les pintures foren arrencats i traslladats al Museu Diocesà de Girona.

La part que observem dins la petita església es troba situada al bell mig de l’absis carrat. De les tres parts de la nau, aquesta és la que sembla més antiga.

El fragment presenta una part del cos del Senyor en majestat. Es tracta de la figura sedent i envoltada de l’ametlla mística; només es conserva la meitat inferior del cos. El Senyor seu damunt un arc. Porta una túnica blavosa i al damunt un mantell que forma plecs als genolls i dóna lloc a uns grossos plecs ben marcats i resseguits a la vora per una franja ampla. De la part dreta del cos veiem el braç que s’alça en actitud de beneir. El braç sobresurt de la màniga, que forma plecs al colze. Malgrat el mal estat, hom pot endevinar en aquest tractament de la roba un traç acurat i ben estudiat dels efectes del natural, és a dir, en aquest cas del caient de la roba.

Sota la màndorla i els angles, s’observen amb dificultat els vestigis del que eren els nimbes dels símbols dels evangelistes; a la mà dreta, una part del lleó alat, i, a l’altre costat, el nimbe del que devia d’ésser el símbol de Sant Lluc.

Aquesta escena rectangular, que és la que trobem in situ, queda emmarcada per franges. Seguidament, i al costat de la mà dreta de l’Omnipotent, al costat de tramuntana i en un primer registre, hi ha les figures dels dotze apòstols, de mides molt més petites. Aquests seuen damunt coixins i porten tots un llibre a la mà. Una escena de l’Apocalipsi que és freqüent de trobar en la decoració mural de les nostres esglésies. És d’interès remarcar l’alternança de colors que caracteritza el registre d’aquests personatges. Els nimbes estan pintats de color vermell i groc alternativament, i les túniques i els mantells amb tonalitats blaves. Els peus recolzen sobre el que podrien ésser coixins de colors també alternatius segons quins siguin els dels peus.

El registre següent és el més mal conservat. Per analogia amb d’altres indrets, com veurem després, hem intentat de trobar en aquesta escena la representació de la nativitat i l’anunciació als pastors. Una forma allargada pot fer pensar en la Mare de Déu ajaguda al llit, mentre que a l’altre costat hi ha la figura d’un àngel alat enmig de dos personatges ajupits; aquesta sembla, efectivament, l’escena de l’anunciació als pastors. Ambdós personatges porten un nimbe, i això en dificulta l’explicació. Si es tractés, però, de l’escena esmentada, caldria pensar en una equivocació de l’artista.

Tot aquest registre és emmarcat a la part superior per uns arquets en forma de fornícules que situen la composició dins un marc arquitectònic figurat.

Pel costat de migjorn, i a frec amb el rectangle central del Crist, hi ha un fragment del que podria ésser l’anunciació a Maria. Efectivament, observem una mà estesa que segurament es tracta de la de l’àngel dirigint-se a una figura en actitud de recolliment i amb la mà al pit: Maria. Al costat, i separat per una franja estreta, hi ha un altre personatge, un possible pastor que assisteix al misteri de la nativitat. Al cim hi ha una altra figura que podria formar part d’un grup al voltant de Maria amb l’Infant. Enmig dels dos registres i a un costat, una finestra real comprimeix l’escena amb relació a la de l’altre costat.

Hi ha també indicis a la cara interna de l’arc triomfal immediat, en els quals hom ha volgut veure una sèrie de medallons amb busts de sants.

Així, doncs, llevat del Crist en majestat, les altres parts explicades foren traslladades al Museu Diocesà de Girona.

Tanmateix, i al llarg de tota la nau de l’església, fins i tot a la paret de l’absis trapezial, hi ha fragments minsos de pintura impossibles d’interpretar iconogràficament. L’argamassa que recobreix les parets (a trossos) fa suposar que tota l’església devia ésser decorada seguint la tradició romànica de decorar amb pintures totes les parts del temple.

Actualment la nostra església suporta un grau d’humitat excessiu; així, tot el costat de ponent de la nau és ple de floridura.

Aquest treball pictòric, doncs, recobrí les parets originals d’inicis del romànic, i ens trasllada a una època més avançada.

Dins aquest àmbit hem vist una representació mural que segueix fidelment els pressupòsits decoratius en pintura de les esglésies. Per una altra part, el fet és que les escenes aquí representades són majorment suposades. Senzillament, hi ha figures clau i reconegudes que ens situen dins un marc iconogràfic concret. Per aquesta raó podem parlar del sentit de la representació.

I és en aquest punt, en el de la iconografia, on podem establir una sèrie de parallelismes amb altres conjunts que ens ajudaran a reconèixer aquest mateix i, en última instància, ens conduiran fins i tot a parlar d’un estil concret que és el que presenta aquesta pintura.

Hi ha una sèrie d’analogies amb d’altres llocs; el primer al qual cal fer referència és l’església de Sant Martí de Fenollar, al Rosselló. Aquesta construcció presenta efectivament el programa de pintures idoni per a emparentar-lo amb el de Boada. La figura de l’Omnipotent també hi és present, com la de Maria. Marcel Durliat diu(*) que quan Crist és entronitzat a la volta del cor, és costum que Maria hi sigui present al fons; i a Sant Martí de Fenollar hi és present, efectivament. A Boada no hauria estat estrany de trobar aquesta imatge. Masó i Valentí dóna suport a la idea, “…perquè a Sant Martí de Fenollar hi és, i després perquè sabem que Boada era al segle XI sota l’advocació de Maria”(*).

Els vint-i-quatre ancians de l’apocalipsi de Sant Martí de Fenollar, en el cas de Boada devien ésser substituïts pels apòstols. Aquests tenen aquí la missió de jutges i assessors de Crist en el judici final.

Les escenes de la vida de Crist apareixen també a l’església rossellonesa. L’anunciació, la nativitat i l’anunciació als pastors hi són també presents. Aquest tema, el de la representació de la vida de Crist, no apareix correntment a les esglésies del Principat de Catalunya, llevat de Boada i Pedrinyà, per exemple, però sí a les de la Catalunya de l’altre costat dels Pirineus, com a Fenollar.

D’altra banda, i segons Ch. L. Kuhn, és corrent trobar aquesta representació iconogràfica a partir del 1150, i és un tema eminentment bizantí(*). Aquesta data ja anuncia un nou aspecte a tractar.

El tema dels apòstols és freqüentment representat, com a l’església de Fontclara on apareixen asseguts de la mateixa manera que a Boada. L’execució dels dos conjunts murals(*) és adjudicada per J. Gudiol i Ricart al mateix pintor.

El mateix tema apareix en les pintures de la volta de l’església de Montmeló, al Vallès Oriental; pintures que han estat datades al segle XIII.

En tot cas, hi ha novetats en la iconografia a partir de la segona meitat del segle XII en les representacions de l’apocalipsi i l’ascensió. La mentalitat d’aquest període del romànic es preocupà més del tractament més humà de Jesucrist, i s’apropà al món de Maria. A Boada hi ha una síntesi dels dos temes: una representació de l’apocalipsi juntament amb el de la glorificació de Maria i el seu Fill.

Joan Sureda parla d’una tradició bizantinitzant en aquestes pintures, la mateixa que reconeix a les veïnes de Fontclara(*). Aquest autor adscriu el conjunt dins el mode secundari de la seqüència alt-romànica, seguint la seva classificació, en un moment entre el final del segle XII i el començament del segle XIII, en què una onada de bizantinisme arribà a la regió catalana procedent de la Itàlia central.

En el període en què ens movem cal parlar, però, d’un cert eclecticisme en tota la pintura descoberta al bisbat de Girona.

És una mica arriscat parlar d’una adscripció o una altra en pintures com les que ara tractem, però, en qualsevol cas, hi ha molts elements objecte d’anàlisi que poden donar raó d’unes influències o unes altres.

L’expressionisme viu de Sant Martí de Fenollar, com apunta Joan Sureda, allunya la representació del lirisme bizantí que és propi d’aquests moments, la segona meitat del segle XII. El joc de colors i les línies fan pensar més en un tipus de pintura francesa que tingué els seus màxims exponents a Saint-Savin, al centre de França, i a Vicq, a la vall del Loira. R. Masó i Valentí en la primera aproximació a les pintures de Boada estableix parallelismes amb aquests dos centres. Hi veu unes certes analogies quant a la forma i al color. Si ens fixem en aquest punt, estaríem dins un dels grups que, segons tècniques i colors, estableixen els historiadors Mâle i Focillon de la pintura romànica; ens trobaríem, doncs, dins el grup de pintura nacional francesa; de fons clars i mats i que, segons André Grabar, segueix una vena carolíngio-otoniana en el tipus d’escenes lineals i amb força geometrisme en la composició. La representació de les figures en registres és també característica dels països de l’oest i el nord. Pel que fa al tractament formal, no estem tan allunyats d’aquest corrent. L’alternança de colors i uns certs marcs arquitectònics (fornícules) parlen d’un ritme compositiu i geomètric que, malauradament, no podem contrastar amb les línies i els trets reals del pintor.

El cert és que cap classificació no resulta fidel ni definitiva. Catalunya estigué lligada als corrents generals de l’art medieval i assumí els dos corrents d’influències generals: un a través del nord d’Itàlia i el sud de França i l’altre, més oriental, amb la força del bizantinisme. La interrelació entre unes formes d’executar l’art i les altres fou palesa en cada representació, sempre tenint en compte les múltiples raons que en un moment donat prescindeixen del marc geogràfic.

L’estudi iconogràfic és, de fet, el que ens ha permès de situar les pintures de Boada dins un marc cronològic. Fent un repàs historiogràfic, veurem quines han estat les diferents datacions des del moment del seu descobriment.

R. Masó i Valentí donà la data del segle XI, segurament pensant en el primer document que posseïm de l’església (del 1017); també per les afinitats iconogràfiques amb Fenollar i Saint-Savin, puix que, segons P. Gelis-Didot i H. Lafillée, que segueixen R. Masó, aquestes pintures són d’aquest segle(*). J. Gudiol i Cunill(*) creu que es tracta d’una pintura posterior, almenys del segle XII. Per qüestió tècnica Ch. L. Kuhn relaciona el treball de Boada amb el de Montmeló; és a dir, hi ha la mateixa preparació de la pintura en ambdós llocs: sota la capa de guix hi ha les empremtes dels encanyissats per a construir la volta. Les pintures de Montmeló daten del començament del segle XII, per aquesta raó les de Boada podrien datar d’aquest moment, però, per analogies iconogràfiques amb Fenollar, suggereixen l’època del final del segle XII(*).

J. Gudiol i Ricart i Joan Sureda les situen en un moment més avançat que correspon al segle XIII; al començament, per Sureda, i en dates més avançades, per J. Gudiol i Ricart(*).

Les novetats iconogràfiques a partir de la segona meitat del segle XII en el tractament dels personatges ens porporcionen una clara referència a l’hora de datar aquestes pintures, segons apunta F. Viguier(*). (NPP)

Bibliografia

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 266-267.
• Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, “Revista de Gerona”, núm. 72, Girona 1974.
• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 219.
• Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Establiment Editorial d’Albert Martín, Barcelona, s.d. pàgs. 644-645.
• Josep Calzada i Oliveras: L’església de Sant Julià de Boada, “Revista de Gerona”, núm. 79, Girona 1977, pàgs. 121-132.
• M. Gómez Moreno: Iglesias mozárabes…, Madrid 1919, pàgs. 67-70.
• Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 92-93.
• Miquel Oliva i Prat: La iglesia prerrománica de San Julián de Boada, “Revista de Gerona”, vol. IV, núm. 4, Girona 1958, pàgs. 49-55.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. I, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909; 2a. ed. facsímil, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983. (JBH-MLIC-JAA)