Situació
Vista aèria dels pocs vestigis que resten d’aquest castell, situat sobre la vila de Ponts i prop de la canònica de Sant Pere.
ECSA - M. Catalán
Les restes del castell són situades al cim de la muntanya dita de Sant Pere (510 m), sobre la vila de Ponts i damunt la confluència del Llobregós amb el Segre. El castell fou construït sobre una cinglera que protegeix els costats sud i oest de la vila; als altres dos costats hi ha dos circuits de murs defensius.
Mapa: 34-13 (329). Situació: 31TCG504424.
Des de la vila de Ponts surt una pista de terra que, fent la volta al turó de les Forques i al de Sant Pere, porta fins al costat de l’església de Sant Pere i del castell. De la variant nova que va de Ponts a Oliana (C-1313) també surt una pista que ens hi pot dur. (JBM-MGF)
Història
El lloc de Ponts és esmentat per primera vegada en la dotació de Santa Maria de Ripoll de l’any 888. Entre les possessions que el comte Guifré i la seva esposa Guinedilda concediren al nou monestir es consigna l’església de Santa Maria, que es troba a Ponts (Santa Maria de Gualter). Aquest document, però, és considerat fals i degué ésser redactat probablement vers el 982, any d’un precepte del rei Lotari a Ripoll en què s’inclou entre els béns del monestir, en el lloc anomenat Ponts, l’alou amb les esglésies de Santa Maria que donà el comte Guifré. No és fins al segle XI que hom pot començar a tenir notícies segures del castell i el seu terme. El primer esment data de l’any 1007 o 1009, en el testament del comte Ermengol I d’Urgell, on deixa la dominicatura de Ponts al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles.
L’any 1024 apareix citat per primera vegada el castell de Ponts. A l’església de Sant Pere del castell de Ponts fou pronunciada una sentència que obligava Durand, abat de Santa Cecília d’Elins, a restituir al bisbe Ermengol i a Santa Maria de la Seu d’Urgell l’església de Cortiuda i les dècimes i les primícies de Castelló, retingudes indegudament per l’esmentat monestir. Foren presents en aquest judici els comtes Ermengol II d’Urgell i Berenguer Ramon I de Barcelona i la comtessa Ermessenda, mare del segon. La presència d’ambdós comtes és un indici que el castell de Ponts es devia trobar sota l’alt domini dels comtes de Barcelona, que l’havien infeudat al comte d’Urgell. Aquesta situació és documentada posteriorment i ha de tenir l’origen en la minoria d’edat d’Ermengol II, que comportà la intervenció del seu tutor, el comte de Barcelona Ramon Borrell, en els afers del comtat. El 4 de juny de 1057, la comtessa Ermessenda, muller de Ramon Borrell de Barcelona, va vendre a Ramon Berenguer I de Barcelona, el seu nét, els drets i les propietats que tenia en els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Manresa i Urgell. Posteriorment se signà el jurament de fidelitat entre Ermessenda i el comte de Barcelona pels comtats, castells i drets venuts anteriorment, entre els quals se cita el castell de Ponts. Entre els anys 1053 i 1071 la comtessa Sança (d’Urgell) jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a Almodis per una sèrie de castells que tenia per ells, entre els quals hom esmenta el de Ponts. L’any 1167, Ermengol VII d’Urgell deixà en testament el castell de Ponts al seu fill Ermengol VIII. Aquest comte, abans de l’any 1185, feu donació dels seus drets sobre el castell i la vila de Ponts a la seva esposa Elvira de Subirats.
Els Ponts
El domini immediat del castell de Ponts estigué en mans d’un llinatge, els Ponts, vassalls dels comtes d’Urgell, que tingueren una destacada intervenció en la vida del comtat. El primer membre conegut és Miró de Ponts, que era present al judici celebrat a Sant Pere de Ponts el 1024. Un fill seu, Pere Miró de Ponts, establí una convinença amb el castlà del castell, Pere Guilabert, l’any 1045. L’any 1051 el comte Ermengol III va cedir a Pere Miró, trobant-se “in ipsa cambra de Pontis”, el castell d’Agramunt. Pere Miró llegà en testament el castell de Ponts al seu fill Arnau l’any 1061. Un fill d’aquest darrer, Pere Arnau, renuncià l’any 1098 a la possessió simoníaca de l’església de Sant Pere de Ponts. Un altre feudatari del castell ben documentat és Bernat Pere de Ponts, anomenat Vidià, casat amb Beatriu. L’any 1117 el comte Ermengol VI donà en feu a Bernat Pere i a la seva muller Beatriu l’estatge que tenia el comte als castells de Ponts i Agramunt, que ja tenien en feu de l’esmentat comte. El comte o els seus successors podien fer-hi estada sempre que avisessin dos dies abans. Per vincles familiars, el castell de Ponts consta com a domini dels Puigverd des de la segona meitat del segle XII. L’any 1243, en el seu testament, Berenguer de Puigverd, actiu membre del bàndol dels Cardona, es declarà senyor dels castells de Puigverd, Oliola, Agramunt i Ponts, entre d’altres.
El castell de Ponts a partir del segle XII
El castell de Ponts tingué un destacat protagonisme en les lluites que es produïren al comtat d’Urgell arran de la mort d’Ermengol VIII, sense descendència masculina. L’any 1228 Jaume I va recuperar el castell de Ponts per a Aurembiaix. Trenta anys després, l’any 1258, a causa de les rivalitats entre els Montcada i els Cabrera, comtes d’Urgell, el castell i la vila de Ponts foren saquejats i incendiats per les hosts dels Montcada. El rei Jaume I, en envair el comtat d’Urgell per l’octubre del 1268, ordenà des de Balaguer al comte de Foix, Roger Bernat III, que lliurés la potestat dels castells que li tenia infeudats. El vescomte de Cardona i el comte de Foix, davant les amenaces del rei, es feren forts al castell de Ponts. Pere el Gran també va assetjar el castell de Ponts (1279) en el marc de les lluites contra la noblesa revoltada al començament del seu regnat. L’any 1280 aquest rei encomanà el castell de Ponts al cavaller Guillem Moliner, però dos anys més tard la jurisdicció del castell retornà a Berenguer de Puigverd, senyor de Ponts. Les referències al castell continuen durant la guerra contra Joan II i posteriorment. Com a resultat de la revolta del comte de Pallars, el 1491 el castell de Ponts fou confiscat i incorporat a la corona, ja que Hug Roger de Pallars era casat amb Caterina Albert, filla de Felip Albert, senyor de Ponts, Maldà i Maldanell. El 1427 era senyor del castell i la vila de Ponts Ramon de Casaldàliga. Els Albert recuperaren el castell de Ponts al començament del segle XVI —moment en què hi feren fer algunes obres de reparació—, però el van vendre el 1572 a Bernat de Codina, tresorer del Principat de Catalunya. Els Codina foren senyors de Ponts fins el 1648. El castell restà força malmès un cop acabada la guerra de Successió, i fou totalment derruït el 1839, després de la voladura que hi dugueren a terme les tropes carlines enviades pel comte d’Espanya. (CPO)
Castell
Planta, a escala 1:1000, del conjunt de ruïnes del castell, que coronen el cim del Puig de Sant Pere.
J. Bolòs
El castell de Ponts és un dels més interessants i extensos d’aquesta comarca. És format per una torre circular, per un recinte sobirà, que, a més de la torre mestra, també incloïa altres construccions, i per un recinte jussà.
La torre fou construïda en dues etapes. La part central, amb un diàmetre intern de 220 cm i amb un gruix de 270 cm, fou embolcallada per un recobriment extern que té un gruix que oscil·la entre els 100 cm i els 170 cm. Aquesta diferència de gruix del recobriment depèn de les característiques del terreny que envolta la torre original. A la torre del castell d’Orenga també trobem una deformació de la torre exterior, de recobriment semblant a aquest, i encara més pronunciada.
L’alçada actual de la torre de Ponts és de pocs metres (de 2 a 6 m). Cal tenir present, però, que fou destruïda al segle XIX durant les guerres carlines. Segurament, però, la torre primera, amb tot l’espai interior reomplert a la part baixa, no era gaire més alta que l’actual; la torre exterior havia de tenir, en canvi, una alçada força superior als 10 m i la porta d’accés, com sol passar en aquest tipus d’edificis, devia ésser a uns quants metres del terra exterior. L’aparell de la torre interior és molt diferent del de la torre externa. La torre original és feta amb carreus força quadrats i de mida gran (30 cm d’alt × 40 cm de llarg), arrenglerats en filades i units per un morter gruixut fet sobretot amb calç. Les pedres de la torre exterior, en canvi, tenen una forma rectangular i allargada (fan 15 cm × 30 cm), són col·locades en filades i unides amb un morter més fi, amb més calç.
La torre és situada al lloc més alt i a l’extrem oest d’un recinte que s’adapta al relleu abrupte del cim del turó i en delimita un sector superior.
Planta, a escala 1:400, del recinte sobirà del castell.
J. Bolòs
El recinte sobirà té una planta gairebé triangular, amb els costats nord i est més arrodonits. Cal tenir present que el costat sud del clos sobirà, d’una longitud d’uns 13 m, és limitat per l’espadat natural. El mur nord-occidental, d’una longitud d’uns 41 m, ressegueix també el límit de l’inici de la costa; prop de la torre fa un angle per adaptar-se al relleu. Finalment, el mur inferior, el nord-est, d’una longitud d’uns 56 m, tanca el vessant, a una certa distància de la torre. Aquest mur perimetral del recinte sobirà té, en general, un gruix de 120 cm. És fet amb un aparell constructiu semblant al de la segona torre, la de recobriment, amb carreus allargats, de mida mitjana (15 cm × 30 cm), col·locats en filades. Sembla que a l’extrem nord del pany de mur occidental es feu una bestorre de planta quadrangular; la construcció es conserva, però, molt malmesa. Cal assenyalar també que a la part central de la muralla nord-est sobresurt un cos, d’una longitud de 7,6 m. En principi hom ha suposat que aquesta construcció, feta amb un aparell diferent, ha d’ésser lògicament anterior a la resta del mur (Markalaín, González, Rubio, 1991, pàg. 211). Els caires d’aquesta construcció, que sobresurt 45 i 90 cm del llenç de muralla, són fets amb uns carreus més grans i ben treballats.
A l’interior d’aquest clos sobirà, a més de diversos grans fragments del mur esbotzat de la torre mestra, hi ha diverses construccions. Si no s’hi fa una excavació arqueològica, però, és difícil de descriure-les amb seguretat. A la torre s’adossa una nau, orientada d’est a oest i coberta amb una volta apuntada, ara mig ensorrada. Té una amplada de 3,6 m i devia fer uns 8,5 m de llarg. Al final d’aquesta nau hi ha un mur, amb una orientació semblant, d’una longitud d’uns 15 m i d’un gruix de 80 cm. En aquest mur s’obria una porta. Més cap a l’est, prop del cos que sobresurt del mur sobirà, hi ha una construcció que fa 5,6 m de llarg per, potser, uns 6,5 m d’ample. És feta amb carreus grossos (30 cm × 40 cm) i el mur té un gruix de 120 cm.
El recinte jussà incloïa una superfície molt més gran que el sobirà. Era clos, de fet, per una muralla que, sense moure’s gaire d’un determinat nivell, anava des del cingle que hi ha al sud del turó fins a l’espadat que hi ha a ponent. A la banda meridional, l’extrem de la muralla és a uns 45 m de la muralla sobirana. A l’extrem occidental, la muralla del clos jussà s’acaba també a uns 50 m de l’angle nord del mur sobirà. Entre aquests dos punts hi ha un mur d’uns 120 cm de gruix. Al llarg dels 175 m de muralla s’adossaren unes 6 bestorres quadrangulars (fan uns 4 m de costat), lleugerament atalussades. Aquestes torres poden ésser del mateix moment en què es feu el mur o poden ésser afegides posteriorment. A l’extrem septentrional podem veure ben bé les característiques de l’aparell d’aquesta muralla. Hi ha 6 filades de carreus de mides grans (per exemple, 30 cm d’alt × 60 cm de llarg). En alguns sectors, però, en especial a la banda més meridional, sembla que aquesta muralla primitiva va restar recoberta per un talús, probablement afegit en un moment tardà.
Dins d’aquest clos jussà hi ha un possible trull buidat a la roca. Té una forma circular i un diàmetre intern de 145 cm. A la cara exterior de la pedra hi ha un orifici per a la sortida del líquid.
No és pas fàcil datar les diverses construccions que van formar el castell de Ponts. En primer lloc, segurament es degué construir la torre circular primitiva, possiblement cap al segle X. La torre que la recobreix ha d’ésser més tardana, segurament del segle XI. És possible que també fos d’aquesta època la muralla del recinte sobirà. Alguna de les construccions que hi ha a l’interior poden ésser, en canvi, ja d’època gòtica. És més difícil de saber la data del cos que sobresurt del sector central de la muralla del nord-est. Ha estat considerat de cap al segle X, ja que sembla anterior a la muralla del segle XI. Això, però, és difícil d’assegurar sense ferne un estudi més profund. Pel que fa al recinte jussà, no és pas gens fàcil d’establir-ne una datació. La seva funció recorda la que tenien els albacars al món musulmà o les muralles perimetrals als oppida de l’alta edat mitjana. Així mateix, també és molt interessant el seu aparell. Tot això fa que proposem, simplement com a hipòtesi de treball, que la primera torre circular i també, potser, aquest recinte jussà haguessin estat fets durant l’època andalusina, mentre que la segona torre i el recinte sobirà haurien de ser una obra posterior, de després de la conquesta cristiana, del segle XI. Som conscients, però, que, mentre que la datació de la torre primitiva és força segura, la datació del clos jussà és força dubtosa, ja que, per exemple, en un estudi molt acurat fet darrerament ha estat considerat dels segles XVI-XVIII (Markalaín, González, Rubio, 1991, pàg. 215). (JBM-MGF)
Bibliografia
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 166-174
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 154, pàg. 155 i doc. 215, pàgs. 223-226
- Corredera, 1978, doc. 12, pàgs. 47-48
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 422-423 i 427-431
- Baraut, 1980, vol. III, doc. 300, pàgs. 131-132; 1981, vol. IV, doc. 390, pàgs. 96-99; 1982, vol. V, doc. 557, pàgs. 89-90; doc. 584, pàgs. 112-113 i doc. 602, pàgs. 128-130; 1983, vol. VI, doc. 794, pàgs. 158-159; 1984-85, vol. VII, doc. 953, pàgs. 82-83 i doc. 1000, pàgs. 122-123
- Gabriel, 1986, pàgs. 29-42
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1133, pàgs. 39-40
- Bach, 1986-87, vol. VIII, doc. 3, pàg. 220; doc. 23, pàgs. 240-242 i doc. 26, pàgs. 243-245
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1383, pàg. 202; 1990-91, vol. X, doc. 1 621, pàgs. 143-145 i doc. 1634, pàg. 157-158
- Markalaín, González, Rubio, 1991, pàgs. 203-241
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 3, pàg. 23; doc. 7, pàgs. 27-28; doc. 16, pàgs. 33-34; doc. 59, pàgs. 65-66; doc. 62, pàgs. 67-69 i doc. 225, pàg. 185