Sant Pere de Ponts

Situació

Vista aèria de l’església i de les restes de l’antiga canònica. A baix, l’església des del costat septentrional, amb el cimbori recuperat fa pocs anys.

ECSA - M. Catalán; ECSA - E. Pablo

El conjunt de la canònica de Sant Pere de Ponts es troba al peu del castell de Ponts, al costat est. Per arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha assenyalat en la monografia anterior. (JAA)

Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG506423.

Història

Coneguda des del començament del segle XI, aquesta església, de sempre vinculada al bisbat d’Urgell, va tenir funcions parroquials i canonicals des d’aquest segle, funcions que va perdre durant el segle XIV en ser traslladada la canònica augustiniana a l’església de Santa Maria i Sant Pere de Ponts, situada a la vila de Ponts i al peu de la Costa o Tossal de les Forques.

L’església de Sant Pere, al castell de Ponts, apareix documentada per primera vegada l’1 de novembre de 1024, quan Durand, abat de Santa Cecília d’Elins, restituí l’església de Cortiuda i altres béns eclesiàstics a Ermengol, bisbe d’Urgell, en un judici celebrat a l’interior del temple de Sant Pere de Ponts en presència dels comtes Ermengol II d’Urgell, Berenguer Ramon I de Barcelona i la seva mare la comtessa Ermessenda, acompanyats de llurs magnats.

El lloc de Ponts apareix documentat per primera vegada en la dotació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll feta pel comte Guifré i la seva esposa Guinedilda l’any 888, els quals, entre altres possessions, atorguen al citat monestir l’església de Santa Maria que es troba a Ponts, amb totes les seves terres i afrontacions prop del Segre. Aquest document és considerat fals, però no la donació pel comte de l’alou de Ponts, que figura ja al privilegi de Lotari a Ripoll del 982. Aquest esment primerenc d’un alou i d’una església situats en aquest notable enclavament de la vall del Segre es refereix al lloc de Gualter, aleshores dins el terme de Ponts, un indret situat a la marca fronterera alliberada pel comte Guifré i que el monestir de Ripoll havia d’aprisionar, organitzar i explotar amb la creació del cenobi de Santa Maria de Gualter, prop del Segre i a 2 km de Ponts. Un segle més tard trobem una confirmació de la possessió comtal efectiva d’aquest territori en el testament que el comte Ermengol I d’Urgell va fer el 28 de juliol de 1007, mercès al qual deixava al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles els alous i les terres que posseïa al terme de Ponts.

El castell i l’església de Sant Pere de Ponts apareixen novament documentats el 23 d’abril de 1037, amb motiu del judici presidit pel comte Ermengol II, conjuntament amb Salomó, jutge, Guissad, ardiaca, i Riculf, lletrat, en el qual s’escoltaren les queixes del prepòsit de l’església d’Urgell contra Lanfranc, abat d’Àger, el qual pretenia foragitar el prepòsit de la possessió de l’església de Santa Maria d’Artesa. Vint anys més tard, el 1057, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona apareix com a possessor del castell de Ponts i les seves pertinences, com s’ha exposat ja en parlar d’aquest castell, bo i essent administrat per castlans urgellencs.

No es pot precisar, per manca de documentació fefaent, en quina data s’instituí la canònica augustiniana de Sant Pere de Ponts, però trobem que ja se’n parla al final del segle XI. Un diploma del 25 d’agost de 1098 esmenta els canonges de dita església a propòsit de la renúncia que feu un tal Pere, fill d’Arnau i senyor de Ponts, de la possessió simoníaca que tenia sobre el temple. En aquell temps imperava amb molta freqüència la pràctica de les investidures laiques i l’esmentat Pere volia arrogar-se el dret d’instituir i treure a voluntat el rector o prior i els clergues de Sant Pere de Ponts, tal com afirmava que havien fet el seu pare i el seu avi. Però se li oposà el qui aleshores n’era el prevere o prior, Albert, el qual li feu veure que es tractava d’una pràctica simoníaca, vetada per l’Església amb anatema, i que el pare de l’esmentat Pere havia concedit aquella església a la seu urgel·litana sense exigir-ne cap dret ulterior per als seus hereus. Per això, el referit Pere renuncià tots els seus pretesos drets sobre aquesta església i també sobre la capellania de Coscó i els cedí lliurement al prior i als seus canonges. En compensació i en reconeixement d’aquesta cessió, Albert hagué de donar-li una mula bona, valorada en 30 unces d’or de València. Aquests abusos, malauradament, no van ser eradicats del tot i a mitjan segle XII van tornar a aparèixer. Els bisbes d’Urgell Bernat Sanç (1142-63) i Bernat Roger (1163-67) s’enfrontaren diverses vegades amb Pere de Puigverd, senyor de Ponts, el qual pretenia posseir, per herència, els drets de l’església de Sant Pere i de les seves sufragànies. Així mateix, discutiren i pledejaren per la mateixa qüestió el fill de Pere de Puigverd, anomenat també Pere, i el bisbe Arnau de Preixens (1167-95). Finalment, el 14 de juny de 1169, Pere de Puigverd, fill, reconegué que era injusta la investidura laica que detenia i va renunciar a la possessió de Sant Pere de Ponts i de les seves sufragànies a favor de l’església d’Urgell, de manera que el bisbe i els seus successors poguessin posar i treure els clergues a la seva voluntat. Tanmateix, per a la consecució d’aquesta renúncia, el bisbe Arnau hagué de prestar a Pere de Puigverd la quantitat de dos-cents morabatins. Sembla que a partir d’aquesta data les coses es normalitzaren i l’església de Ponts pogué gaudir d’estabilitat econòmica i fruir plenament del dret que li corresponia de nomenar els seus priors i clergues i de posseir els béns que li eren propis.

Renúncia a la possessió simoníaca de l’església de Sant Pere de Ponts (25 d’agost de 1098)

Pere, fill d’Arnau, senyor de Ponts, reconeix tenir injustament l’església de Sant Pere de Ponts i d’haver-ne disposat simoníacament com havien fet el seu pare i el seu avi. Advertit pel prevere Adalbert que el seu pare s’havia desposseït dels drets que hi pogués tenir i amonestat que la pràctica susdita era prohibida sota pena d’excomunió, hi renuncia a favor de la canónica allí instituïda i en rep un mul valorat en trenta unces d’or de València.

"Notum sit omnibus hominibus tam presentibus quam futuris, quoniam ego Petrus proles Arnalli senior de Pontis subtus ipso comite Ermengaudo qui gerebat omnem comitatum Urgellitanum, post mortem predicti patris mei inquisivi ipsam ecclesiam Sancti Petri de Pontis ut dedissem eam simoniace ad capellanum qualemcumque voluissem propter pecuniam quam a capellano accepissem sicut anteriores mei pater et avus fecerunt. Ad hoc namque respondit mihi Adalbertus presbiter, qui tunc erat prelatus ecclesie, quod pater meus dimisit hoc sciens quia nefas erat ut nunquam requisiset hoc ille neque ego filius eius neque ulla posteritas nostra pro eo quia demonstravit mihi hoc esse annexum sub anathematis vinculo. Ideoque ego iam dictus Petrus non coactus sed voluntarie audivi hanc ecclesiam dimissam a patre meo et quia erat inops et pauper accepi de prefato Adalberto prelato unam optimam mulam propter XXX uncias auri Valenciani et dimissi in potestate eius sive in potestate cunctorum aliorum cannonicorum qui ibi tunc aderant ipsam capellaniam de Cuscullo, quam tenebat domnus Fruga capellanus, ut neque ego neque ulla posteritas mea post me habeam vel habeat potestatem capellanum mitere in predicta ecclesia Sancti Petri. Sicut vero suprascriptum est, sic dimito atque concedo ut neque ego neque ulla posteritas mea non sim neque sit ausus ullum capellanum in illam mitere neque propter hoc vinculum ullum avere requiere, quia ego dimito pro animam meam sive pro animam patris mei predicti seu pro animabus omnium parentorum meorum. Sicut superius scriptum est de meo iure in potestate et dominium trado prefate ecclesie et eorum cannonicorum ad habendum vel possidendum vel quicquid voluntas eius fuit faciendum. Sane si ego aut aliquis homo vel femina, nobili aut vili persona qui contra hoc largicionis donum venerim vel venerit pro inrumpendo non hoc valeam vel valeat vindicare set quod conatus fuerit infringere in quadruplum compona[n]t vel componat cum incremento tocius meliorationis et tandiu sub anathematis vinculo permaneam vel permaneat donec satisfactione, veniam vel veniat, et in antea hec donatio tandiu firma permaneat usquequo finis evi veniat.

Facta hec donatio VIII kalendas septembris, in era millesima centesima XXXVI.

Sig+num Pe[t]ro Arnalli, qui ista donatio mandavi scribere et testibus firmare feci. Sig+num Bernardo Arnalli. Sig+num Guillem Mir de Pugver. Sig+num Guitard Mir. Sig+num Dalmad Mir. Sig+num Berenguer Ramon. Sig+num Gerald Guitard. Sig+num Adalber Maestre.

Miro presbiter rogatus scripsit die et anno quod supra SSS (rusc)."

[O]: Perdut.

A: Còpia del segle XIII: ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis, vol. I, doc. 569, foli 182r.

a: Baraut: Els documents, dels anys 1093-1100, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. VIII (1986-87), doc. 1 164, pàg. 93.


Traducció

"Sigui conegut de tots els homes tant presents com futurs, que jo Pere, fill d’Arnau, senyor de Ponts, sota la potestat del comte Ermengol que governava tot el comtat d’Urgell, després de la mort del meu pare vaig investigar si havia de concedir de manera simoníaca l’església de Sant Pere de Ponts al capellà que jo volgués, a causa del diner que ell m’hagués donat, tal com havien fet al meu pare i al meu avi. A això em va respondre el prevere Adalbert, que aleshores era el prelat d’aquesta església, que el meu pare va renunciar a això sabent que era una cosa nefasta, de tal manera que ni ell, ni jo, el seu fill. ni cap de la nostra posteritat ho fes més, perquè em va exposar que fer això tenia adjunt el vincle de l’anatema. Per això jo, dit Pere, sense cap coacció, sinó al contrari, voluntàriament vaig conèixer que aquesta església havia estat alliberada pel meu pare i com que era pobra i falta de recursos vaig acceptar del dit prelat Albert una mula molt bona per trenta unces d’or de València i vaig deixar en potestat seva i de tots els altres canonges que eren allà presents la capellania de Coscoll, que tenia el capellà Fruga, de tal manera que ni jo ni cap altre de la meva posteritat després de mi tingui o tinguin potestat de posar cap capellà en la dita església de Sant Pere. Tal com s’ha escrit, ho dono i ho concedeixo de tal manera que ni jo ni ningú de la meva posteritat s’atreveixi a posar-hi cap altre capellà ni a causa d’això assumeixi cap vincle o compromís, perquè això jo ho dono per la meva ànima, per l’ànima del meu pare i la de tots els meus parents. D’acord amb el que he declarat, això ho passo del meu domini a la potestat i domini de dita església i dels seus canonges perquè ho tinguin i ho posseeixin per fer-ne el que vulguin a voluntat seva, de manera que si jo o algun home o dona, noble o persona vil, anés o anéssim contra aquesta donació per a trencar-la, que ni jo ni ells no ho aconsegueixin sinó que esmenin en el quàdruple el seu intent amb l’increment del seu millorament i jo o els que això hagin fet romanguin sota el vincle de l’anatema fins que haguem fet la deguda satisfacció i en el futur aquesta donació resti inalterable fins a la fi dels segles.

Fou feta la donació el set de les calendes de setembre de l’era mil cent trenta-sis.

Signatura de Pere Arnau, que vaig manar escriure aquesta donació i la vaig fer firmar pels testimonis. Signatura de Bernat Arnau. Signatura de Guillem Mir de Puigverd. Signatura de Guitard Mir. Signatura de Dalmau Mir. Signatura de Berenguer Ramon. Signatura de Guerau Guitard. Signatura d’Adalbert Mestre.

Miró, prevere, que va escriure això, per haver-ne estat pregat, el dia i any més amunt consignats."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

Entre els béns territorials que posseïa destaquen els que li van ser donats a la zona de Balaguer pel comte Ermengol IV d’Urgell. Amb motiu del llarg setge i la presa posterior de la ciutat de Balaguer, l’any 1091, els comtes Ermengol i Adelaida concediren a l’església de Sant Pere els drets a la millor mesquita de la ciutat, exceptuada la mesquita major, l’església de la Ràpita que calia bastir en dit lloc, i les que hom hi edifiqués amb el temps, amb les primícies, les oblacions, els cementiris i d’altres pertinences. Els seus canonges no dependrien de cap senyor laic. També li atorgaren el delme de les seves possessions personals al Mascançà, sense reservar-se’n res. A més de la mesquita de Balaguer, també li cediren un mas amb els seus alous i un hort. Aquestes possessions de Sant Pere limitaven a llevant amb la vila d’Algemila, i des d’aquest lloc fins als termes d’Alcuisinas i de castell d’Àsens, per la banda de migdia. A ponent confrontarien amb Sauló i el Segre fins al gual de Merita; per la banda de tramuntana amb el camí que menava al lloc de la Sentiu de Sió. Sembla que aquestes donacions comtals van ser ratificades el 1094.

Al seu torn, el comte Ermengol VI, en el seu segon testament del 24 de març de 1143, dotà l’església de Sant Pere amb tres masos, els quals eren radicats als termes dels castells de Ponts, Agramunt i Alòs de Balaguer, tot i que no fa cap menció explícita de la canònica. Del 1100 és el testament d’Adelaida, muller de Ponç Dalmau, la qual deixà a l’esmentat temple una unça d’or per al refetor, una altra per als llibres i una altra per a misses, i també la meitat de les terres que posseïa conjuntament amb el seu marit Ponç, el guany de les quals serví perquè li fossin dites misses en sufragi, com també l’alou de Miralles, després de la mort del seu marit. Altrament, deixà els seus vestits i tot el que pertanyia als ornaments de l’església al rector Guillem Sinfré i als seus canonges. En aquest mateix sentit, el 4 de març de 1101, un tal Ramir deixà a Sant Pere de Ponts una peça de terra que usdefruitaria una tal Ponça de per vida, tot pagant-ne una taxa anual.

Pel que es desprèn dels documents que acabem de referir, es pot deduir que a Sant Pere de Ponts continuava subsistint la comunitat canonical que s’hi constata des del segle XI, la qual degué tenir certes dificultats de desenvolupament en el decurs de la primera meitat del segle següent. La canònica, però, a partir de l’afranquiment de l’església fet per Pere de Puigverd, degué afermar-se i això li va permetre subsistir fins al primer terç del segle XIX. Les canòniques de Solsona, Cardona, Organyà, Castellbò, Àger, Mur i Tremp van ser contemporànies de la de Ponts. Durant el segle XIV la canònica de Sant Pere tenia entre trenta i cinquanta lliures d’or de renda anual, xifra que indica que pertanyia al grup de fundacions religioses més aviat pobre en riqueses, si pensem que el monestir de Santa Maria de Gualter, proper a Ponts, tenia com a renda pel mateix temps entre cinquanta i cent lliures d’or anuals. Les rendes de Sant Pere durant els anys 1279 i 1280 eren de 670 i 506 sous jaquesos, respectivament, mentre que les de Santa Maria de Gualter eren de 768 sous, i en quedà a deure 11 el 1280; ambdues xifres palesen la pertinença a un grup mitjanament dotat. Dos segles més tard, el 1456, Sant Pere de Ponts tenia una renda de 800 sous, que equivalia a una renda anual de 40 lliures barceloneses.

Durant la primera meitat del segle XIV la comunitat canonical era integrada per set canonges i un o dos beneficiats que actuaven sota l’autoritat d’un rector, el qual tenia la facultat de presentar-los. En una data que desconeixem, però que s’ha de situar a la segona meitat del segle XIV, el capítol es traslladà a l’església dedicada a santa Maria, emplaçada fora del clos de la vila de Ponts. Les obres s’havien iniciat al segle XIII seguint l’estil romànic tardà, però foren paralitzades per les revoltes polítiques esdevingudes al comtat d’Urgell. A partir d’aleshores tots els oficis es van fer ordinàriament en aquest nou temple i tot seguit s’hi van fundar nous beneficis per a la comunitat de clergues beneficiats.

L’any 1391 el bisbe Galceran de Vilanova donava directrius d’orde intern a la comunitat de canonges de Sant Pere i Santa Maria de Ponts, els quals sumaven un nombre de dotze individus. El pla preveia la reglamentació de l’aixovar i de les viandes per als àpats comunitaris, l’atenció als clergues ancians i malalts, l’assistència i l’hostatge als predicadors i religiosos forans i els tipus de sancions disciplinàries per als canonges que infringissin l’esmentada reglamentació. Tanmateix, no s’abandonaren del tot els oficis de culte a l’església de Sant Pere, puix que a la segona meitat del segle XVI encara tenia el caràcter d’església parroquial o matriu de l’església de Santa Maria de la vila, segons que especifica la visita pastoral de l’any 1575 en dir: “A 12 del mes d’agost de 1575 va ser visitada l’església de Santa Maria de Ponts. L’església parroquial és a Sant Pere màrtir. Per ser fora de la vila els oficis es fan a Santa Maria, on hi ha el Santíssim, les fonts baptismals i altres coses. A l’església només es diu la missa matinal cantada els diumenges. És plebania i el plebà és mossèn Antoni Balaguero d’Agramunt, absent”. En aquell temps, el temple tenia l’altar major dedicat a sant Pere i dos altars laterals dedicats a sant Jaume i a sant Miquel.

La reestructuració de l’any 1391 va convertir la comunitat de Sant Pere de Ponts, resident ja a l’església de Santa Maria de la vila, en una comunitat presidida per un prior i integrada per dotze membres entre canonges i beneficiats, amb una organització pràcticament de col·legiata, que s’avançava en cert sentit a la que sorgí després de la secularització de les canòniques augustinianes de Catalunya el 1592. La secularització no va afectar pràcticament la comunitat de canonges i beneficiats de Ponts, que subsistí amb títol de col·legiata fins a la desamortització que la privà dels seus béns i en precipità la dissolució entorn del 1840.

Així, a mitjan segle XVIII, el capítol de Sant Pere encara era integrat per onze sacerdots, tres dels quals eren beneficiats de l’església del castell, ara esdevinguda sufragània. L’advocació de sant Miquel era mantinguda per una confraria de laics presidida per dos majorals. Altrament, algunes famílies pontsicanes col·laboraven en el manteniment del culte per mitjà de donacions dels fruits de vinyes i d’horts, amb la condició que hi fossin celebrades algunes misses de sufragi en el decurs de l’any. Aquests fets palesen, si més no, una activitat litúrgica força important a l’església de Sant Pere que sembla perpetuar-se fins al primer terç del segle passat.

L’última setmana de març del 1839 les tropes absolutistes comandades pel comte d’Espanya expugnaren i incendiaren el castell i l’església de Sant Pere per mitjà de mines de pólvora premsada. El cimbori octagonal del centre del creuer i la coberta de la volta dels peus de la nau quedaren destruïts. Les dependències canonicals adjacents també resultaren aterrades. La incúria posterior abocà l’edifici a un progressiu deteriorament, recentment aturat amb els treballs de consolidació i reconstrucció de la fàbrica. El total abandonament en què havia romàs l’església des de la seva destrucció no impedí que, per l’abril del 1931, fos declarada Monument Nacional de Catalunya per la Generalitat recentment constituïda.

Arran d’un intent d’espoliació d’un sarcòfag del segle XIV, una sobtada presa de consciència dels habitants de la vila de Ponts afavorí el naixement de l’associació d’Amics de Sant Pere de Ponts, entitat ciutadana que s’imposà com a finalitat bàsica la salvaguarda i la restauració del monument. Des de l’any 1975, l’equip dels Amics de Sant Pere ha treballat assíduament en les tasques de reconstrucció integral del temple. Una primera fase duta a terme amb l’ajut de tècnics del programa “Art en Perill”, patrocinat per una entitat bancària, tingué com a resultat la neteja de l’interior i el condicionament de l’entorn de l’edifici; es recolliren i es classificaren tots els materials recuperats amb la participació activa de molta gent de la població. En campanyes successives s’han portat a terme actuacions com la restauració de la porta adovellada de la façana de ponent (1976-77), la reconstrucció de la part esfondrada de la volta de canó (1978-79), la reconstrucció total del cimbori i de la volta interna del transsepte (1979-83) —aquesta ha esdevingut la part més costosa del projecte, ja que, partint d’indicis arquitectònics ben minsos, s’ha aconseguit refer gairebé completament un cimbori romànic amb dos estrats de finestres— i la recomposició de l’enllosat de la coberta externa de la nau i de la façana de ponent (1984-86). Totes aquestes campanyes de recuperació han tingut ajut institucional, tant per part de la Direcció General del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, com de la Diputació de Lleida o, fins i tot, del Ministeri de Cultura.

Els principals trets constructius de la restauració de l’interior del temple han estat el desmantellament del cor superior situat al començament de la nau, obra del segle XVII, i la sobreposició d’un nou enllosat de pedra damunt de l’antic i deteriorat paviment original. (MGF)

Església

Planta del conjunt, amb l’església i els vestigis de les dependències annexes.

J.A. Adell

El conjunt canonical de Sant Pere de Ponts és format per l’església, que ha estat l’objecte fonamental de les importants tasques de restauració dutes a terme en el conjunt, i per les ruïnes, a penes explorades, del conjunt canonical, situat al sud de l’església. El conjunt és definit per un gran perímetre quadrangular, en el qual destaquen dues sales, parcialment en ruïnes, al costat oest, datables en època baix-medieval, però que no podem descartar que aprofitin estructures alt-medievals. Tampoc no podem excloure que algunes de les estructures que s’insinuen a l’interior del recinte corresponguin a elements de la canònica alt-medieval, especialment les restes de mur adossades a l’absis sud.

És una llàstima que el procés de restauració de l’església s’hagi fet sense considerar l’entorn arquitectònic. Els esvorancs que hi havia al mur sud de la nau i que probablement es corresponien amb les portes (o la porta) de comunicació amb el recinte canonical, han estat totalment tapats, la qual cosa ha donat una total continuïtat al mur sud i ha anul·lat qualsevol vestigi o record de la seva relació amb el conjunt canonical.

D’altra banda, la presència d’un arcosoli, ara aïllat, al costat nord de l’església i alguns vestigis de mur que afloren en el terreny encara no explorat permeten de pensar que les estructures de la canònica, o del seu cementiri, s’estenien també pel costat nord de l’església, cosa que evidenciaria que l’església ocupava el lloc central d’un complex arquitectònic molt més ampli. Aquesta circumstància contrasta amb la imatge actual de l’església, la qual es presenta, gairebé, com un temple aïllat.

Interior de l’església, amb l’absis central i el creuer sobre el qual s’alça la cúpula.

ECSA - E. Pablo

Detall de la volta de l’absis central i de la base de la cúpula suportada per trompes còniques.

ECSA - E. Pablo

L’església de Sant Pere de Ponts és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, un d’ells adossat al mur de ponent, tots de mig punt, i coronada a llevant per una àmplia capçalera formada per tres absis semicirculars, disposats de forma trevolada entorn d’una alta cúpula. Aquesta cúpula és suportada per quatre trompes angulars, que defineixen el pla octagonal, del qual arrenquen els sectors de la cúpula que a poc a poc van definint la forma hemisfèrica.

Els tres absis són precedits d’estrets arcs presbiterals en gradació. Els absis laterals són llisos, mentre que l’absis central és decorat per tres nínxols semicirculars, resolts com absidioles i emmarcats per una arquivolta que arrenca de dues semicolumnes, amb base i capitells esquemàtics, que parteixen del mateix podi on s’assenten els nínxols.

Al llarg dels murs de la nau hi ha un banc de pedra seguit, i al costat de ponent de la nau hi havia un cor, bastit al segle XVII i avui desmantellat, que comunicava amb les dependències del costat sud de l’església a l’alçada del primer pis, a través d’una de les finestres originals que fou convertida en porta.

A la façana sud de l’església, a més d’aquesta finestra transformada, situada a l’extrem oest, hi ha dues finestres de doble esqueixada centrades a cada tram de la nau. Al costat nord es repeteix la mateixa distribució de finestres, però hi manca la corresponent al tram central, on s’obre la porta principal d’accés al temple.

A la façana oest, molt restaurada, hi ha una finestra geminada, amb columna i capitell mensuliforme, que té una visió molt forçada des de l’exterior a causa de la gran amplada del mur, que sembla regruixat externament. Té un estrany reclau a l’angle sud-oest que no hi és, però, a l’angle nord-oest, on la façana nord no presenta discontinuïtats.

Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada, que a l’absis central s’obre en el nínxol central. Al tambor de la cúpula, sobre l’obertura de cada absis, hi ha una altra finestra del mateix tipus.

La porta principal actual s’obre a la façana nord, en el tram central de la nau, i és resolta amb un arc de mig punt, molt més baix que l’arquivolta buidada en el mur que l’emmarca. Al seu costat hi ha un arcosoli buidat en el mur, amb un arc apuntat, amb motllures, de clara factura gòtica. A la façana de ponent, s’obre una altra porta de dimensions més reduïdes, arrambada a l’angle nord de la façana, resolta en arc de mig punt, molt restaurada. Ambdues portes comuniquen amb l’interior mitjançant sengles escales, que salven el fort desnivell que hi ha entre l’exterior i l’interior del temple.

No es conserva cap de les probables comunicacions entre l’església i les dependències del costat sud, però no podem excloure la hipòtesi que els esvorancs que presentava el mur de l’església, i que han estat paredats seguint el mateix parament, corresponguessin als passos que, per lògica, devien existir.

Exteriorment, l’edifici ha estat molt restaurat i bona part dels seus elements actuals no corresponen a les formes amb què havia arribat al moment de la restauració, empresa benemèrita i extremadament lloable, però discutible en alguns aspectes tècnics, com els ja esmentats.

El volum de l’edifici és dominat pel cimbori, en forma de prisma octagonal, que corona la cúpula del creuer, i que havia arribat al segle XX reduït a una part de la seva façana nord-oest. A partir d’aquest vestigi, d’altra banda molt important, el cimbori va ser totalment reconstruït entre els anys 1982 i 1983, sota la direcció de l’arquitecte Carles Solsona. La solució donada en la reconstrucció consta de dos nivells de finestres geminades a cada façana, emmarcades per lesenes angulars, i separats per frisos d’arcuacions llombardes, en sèries de quatre.

La façana oest de l’església és l’única que no presenta cap tipus d’ornamentació. A la façana sud hi ha un fris continu, molt restaurat, d’arcuacions sota el ràfec, delimitat per dues lesenes extremes. La façana nord mostra actualment una decoració amb un fris d’arcuacions sota el ràfec, en sèries de quatre entre lesenes, llevat del tram central, on hi ha la porta i l’arcosoli esmentats, on no hi ha lesenes. Cal dir que aquest fris d’arcuacions no existia abans de la “restauració”. En les fotografies anteriors a la seva construcció (a partir del 1982) s’observa com les lesenes eren interrompudes al nivell dels arcs de les finestres. En aquest sector, el mur havia sofert destrosses i danys importants, però conservava alguns trams on es palesava que, a partir del nivell de les finestres, el mur canviava d’aparell. El carreuó allargassat que en forma la part baixa era substituït per un aparell de carreus més grans, sense polir, i de forma gairebé quadrada, que arribaven fins al ràfec, en el qual no hi havia vestigis de decoració amb arcuacions. No podem excloure que la concepció original de la façana hagués estat amb el fris d’arcuacions sota el ràfec, però és evident que, o bé el fris no s’arribà a construir i es va produir un canvi de plantejament evidenciat en el canvi d’aparell, o bé la coberta va ésser refeta, encara en temps alt-medievals, i es va eliminar el fris d’arcuacions, que en qualsevol cas hauria estat diferent de com és ara, atès que les lesenes foren suprimides en l’obra de la porta i de l’arcosoli adjacent, clarament posteriors al mur.

Tots aquests vestigis, que indiquen el procés constructiu complex de l’església de Sant Pere de Ponts, han estat eliminats en la restauració, que intenta uniformitzar els paraments, com si responguessin a un procés constructiu molt més unitari i “acabat”.

Vista des del costat sud-est de la capçalera, amb dos dels absis i el gran cimbori totalment reconstruït entre els anys 1982 i 1983, a partir dels vestigis que n’havien pervingut.

ECSA - E. Pablo

Els absis presenten també una decoració amb els motius llombards d’arcuacions en sèries de dues entre lesenes, que s’acompanyen de finestres cegues sota les arcuacions, llevat del plafó corresponent a la finestra de l’absis sud, on no hi ha les finestres cegues. La solució més comuna en l’arquitectura catalana és de disposar un nombre senar de plafons en la decoració absidal, però, a Ponts, en cada absis hi ha sis plafons. Per aquest motiu l’eix de l’absis no és ocupat per un plafó, sinó per una lesena, la qual cosa produeix una relació anòmala entre la decoració absidal i les finestres, que apareixen adossades a les lesenes centrals, en comptes d’ocupar el centre del plafó.

L’aparell constructiu ha estat molt uniformitzat en el curs de la restauració, sobre la base de l’aparell original format per carreuó allargassat, sense polir, però ben escairat, disposat en filades irregulars i molt uniformes, amb juntes molt estretes i marcades amb la paleta, reforçant l’aspecte de carreuat. Al mur sud, per sobre del fris d’arcuacions, i a la part alta del mur nord, es produïa el canvi d’aparell ja esmentat, que no podem precisar si abastava altres parts de l’edifici.

El conjunt de l’església de Sant Pere de Ponts és l’exemple més complet i més monumental conservat a Catalunya d’edifici construït d’acord amb els principis de l’arquitectura llombarda seguint la tipologia de capçalera en trèvol amb cúpula en el creuer, amb els tres absis de la mateixa dimensió, com l’església de Santa Maria de Cervelló, i en un altre ordre, lluny de les formes llombardes, com la de Sant Serni de Cabó.

D’altra banda, cal assenyalar les semblances entre la solució del cimbori de Sant Pere de Ponts i el campanar de l’església monàstica de Sant Pere de Galligants. Dins el context de les fórmules de l’arquitectura catalana del segle XI, fidel als modes llombards en la concepció i la decoració, l’església de Sant Pere de Ponts representa un bon exemple de les formes més evolucionades de l’estil, en les quals es fa palès un cert refinament tecnològic en el treball de la pedra i la formació dels elements ornamentals, no mancats d’un cert manierisme, característic d’obres de la fi del segle XI o ja del principi del segle XII. (JAA)

Sepultures

El sarcòfag Gilabertus

Sarcòfag dit de Gilabertus per la inscripció d’aquest nom en un dels seus angles.

ECSA - F. Baltà

A l’església de Sant Pere de Ponts s’han conservat, bé que en no gaire bones condicions, dos interessants sarcòfags de pedra d’època romànica, tot i que pertanyen a estils força diferenciats dins l’art funerari medieval català. Són obres elaborades que semblen pertànyer als segles XII i XIII, respectivament.

En primer lloc, el sarcòfag anomenat de GILABERTUS —perquè porta aquest antropònim inscrit en un dels angles— és una peça quadrangular de pedra grisenca, de forma paral·lepipèdica i exempta, que mesura 193 cm de llargària, 43 cm d’alçària i 63 cm de costat, descoberta en excavar el sòl de la nau durant la campanya del 1979. Pel que sembla, hom havia desplaçat el sarcòfag de l’emplaçament original, l’havia adossat al mur i l’havia muntat sobre mènsules, per tal de reaprofitar-lo en una altra inhumació. De la tapa superior només es conserva un fragment d’un dels extrems. La decoració de la cara vista s’ordena interiorment entorn de cinc motius circulars incisos d’uns 24 cm de diàmetre, disposats longitudinalment i simètrica. El cercle central i els dels extrems inscriuen sengles roses sexifoliades buidades per mitjà d’incisions fetes a bisell i amb pètals de forma lanceolada. Els altres dos cercles intermedis contenen, respectivament, les figures d’un griu rampant i d’un bòvid (bou), traçades de manera molt esquemàtica. La part inferior i els angles d’aquesta cara presenten una orla incisa d’uns 8 cm d’amplària, ordenada en un registre de dues seqüències. A l’angle inferior esquerre hi ha desglossada la inscripció GILABERTUS, antropònim personal d’origen germànic força usual a la Catalunya medieval. A través de l’angle inferior dret discorre un motiu vegetal en forma d’ona que conté una sèrie de brots amb fulles que s’inverteixen a cada semiona i s’hi inscriuen fins a tocar la corba. El caire superior, molt deteriorat i fragmentat, presenta una incisió longitudinal simple a tall d’orla. El treball escultòric és, tècnicament, molt senzill, a base d’un relleu a dos plans. En un dels costats menors, que fa de capçalera, hi ha inscrita en un cercle una creu grega potençada i hastada, idèntica a la que hi ha a l’altre sarcòfag.

Dos detalls del sarcòfag dit de Gilabertus, bandes esquerra I dreta.

ECSA - F. Baltà

Pel que fa al repertori decoratiu del sarcòfag de Gilabertus, cal entendre que els motius inscrits en cercles són de caràcter simbòlic —intencionadament o com a manifestació d’una inèrcia artística de la qual s’ha perdut el sentit originari, o bé basats en models més coherents i justificats—. Els motius florals de forma radial —sexifòlies— responen perfectament a aquest tipus d’inèrcia, l’origen de la qual remunta a les cultures pre-romanes, de manera que els trobem en nombrosos objectes i exemples de caràcter popular i en focus de creació artística més aviat modestos. Tal vegada pretenen simbolitzar algunes creences relacionades amb l’ànima o el sol, en ambdós casos en relació amb teologies de caràcter solar. De totes maneres, esdevenen el símbol arquetípic de l’eternitat de l’ànima humana. En el cas d’aquest sarcòfag les roses serien, per tant, una imatge abstracta de l’ànima del difunt. Pel que fa al griu rampant —dreçat de perfil i amb les dues extremitats esquerres per sota de les dretes—, els orígens iconogràfics remunten a l’antic Orient. La representació simbolitza les qualitats arquetípiques i combinades de l’àguila i del lleó: vigilància i valor. Dins la simbologia cristiana medieval també significava la naturalesa dual de Crist: l’ocell representaria la naturalesa divina del redemptor i l’animal terrestre la naturalesa humana.

En un altre sarcòfag contemporani, procedent de Santa Maria de Gualter (Noguera) i conservat actualment al Museu Diocesà d’Urgell, es palesa un cert paral·lelisme estilístic i simbòlic amb la peça que estudiem: el colom i l’anyell, inscrits en sengles cercles, també són símbols místics de la naturalesa de Crist. En el cas del sarcòfag de Gilabertus, tot indueix a pensar que tant el griu com el bou no hi figuren com a càrregues heràldiques, sinó com a símbols cristològics.

La datació d’aquesta peça és incerta. Si prenem com a referència el sarcòfag de Gualter anteriorment al·ludit, d’estructura i dimensions semblants, però potser no tan reeixit i menys treballat des del punt de vista decoratiu, no pot ser anterior al segle XII. La tècnica de buidatge, tot i que fa aparentar una data més endarrerida, és explicable si tenim en compte les limitacions de l’artífex.

Sarcòfag

El segon sarcòfag es troba actualment en un dels marges de l’antiga necròpoli adjacent a l’església, el solar de la qual ha estat remodelat ara com a parc. És una peça exempta de pedra grisenca que mesura 175 cm de llargària, 64 cm d’alçària i 52 cm de costat. De la caixa exvasada de forma paral·lepipèdica només es conserva el fragment inferior. La tapa és pràcticament completa, però es troba en mal estat de conservació. L’interès de la peça consisteix en els vestigis de decoració esculpida per mitjà d’incisions que s’entreveuen als dos vessants de la tapa i en el fragment de la caixa. Els motius decoratius del vessant superior i principal de la tapa, avui molt malmesos, s’ordenen a l’interior d’una orla acanalada, amb tatxes alternades, i s’estructuren longitudinalment a partir de sis cercles dobles, simètrics i tangents, disposats als costats d’una tarja rectangular i llisa que n’ocupa la part central. Els cercles concèntrics contenen motius florals d’estructura radial, cadascun compost de vuit pètals lanceolats, que recorden la disposició d’un fris. Aquests cercles centrals són flanquejats de manera alternada per una sèrie de petits cercles col·locats simètricament. L’altre vessant de la tapa té la superfície central llisa, delimitada per una orla acanalada que conté una sèrie alternada de catorze tatxes en forma de botó, a imitació de les arquetes ferrades. El fragment de la cara vista de la caixa també presenta vestigis de formes florals d’estructura radial i inscrites en cercles, les quals s’ordenen longitudinalment al llarg de la seva superfície, delimitada per una orla simple i paral·lela de caires arrodonits. El fragment del costat de capçalera conté una creu grega, potençada i hastada, inscrita en un cercle i molt semblant a la del sarcòfag de Gilabertus i a les d’altres sepultures medievals de les comarques de la Noguera i del Solsonès.

Quant a la decoració del segon sarcòfag de l’exterior, les tatxes en forma de botó de la tapa i la factura de les canaletes s’associen a models decoratius propis del segle XIII, tot i que l’erosió de la superfície en dificulti una datació ajustada.

Altres

Sarcòfag situat actualment en un dels marges de l’antiga necròpoli a tocar l’església.

ECSA - J. Gratacós

Ultra una sèrie de làpides sepulcrals (amb una decoració incisa de roses, estris professionals i símbols cristològics) i de mitja dotzena d’esteles funeràries discoïdals (amb motius zoomòrfics, heràldics, professionals o cristològics) de datació dubtosa, s’ha d’esmentar la troballa recent (1991) d’una interessant llosa de gres, de forma tabular i rectangular i d’origen romànic, que mesura 90 cm × 42 cm i fa 15 cm de gruix. A la part central té una perforació circular de 10 cm de diàmetre que la travessa de banda a banda. Aquesta perforació és flanquejada per dues roses simètriques que presenten una decoració a base de pètals de forma lanceolada, amb botons alternats de 22 cm de diàmetre aproximadament. Aquestes dues escultures radials són resoltes en tècnica incisa treballada a bisell. Un dels costats apareix decorat longitudinalment amb motllures, petites roses incises, impromptes i un rengle de perles molt sortints en un dels caires. La datació d’aquesta peça podria remuntar-se al segle XII, per analogia estilística amb altres roses documentades i datables en aquest segle. La funcionalitat específica que podia tenir és desconeguda.

El 1936 va ser destruïda una escultura exempta en pedra que representava sant Pere apòstol i que ja havia estat salvada de la destrucció de l’església el 1839. Amb la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria de Ponts, a mitjan segle XIX, aquesta imatge va ser col·locada al damunt de la façana, sobre un pedestal de pedra, d’on va ser aterrada durant la guerra. Pel que ens n’ha pervingut, es tractava d’una escultura d’estil romànic tardà, datable al segle XIII. (MGF)

Bibliografia

  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 289-290
  • Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 166-174
  • Udina, 1951, doc. 5, pàgs. 107-109
  • Abadal, 1958
  • Pladevall, 1968, pàgs. 59 i 314-315
  • Whitehill, 1973, pàgs. 52-53
  • Zamora, 1973, pàg. 259
  • Abadal, 1969-70, vol. II, pàgs. 222 i 228
  • Junyent, 1975, pàg. 210
  • Corredera, 1978, pàgs. 46 i 77
  • Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 422-435
  • Baraut, 1981, vol. IV, doc. 390, pàgs. 96-99
  • Gavín, 1982, vol. 12, pàg. 129
  • Gabriel, 1982, vol. III, pàgs. 23-34
  • Gabriel, 1986, pàssim
  • Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 164, pàg. 93