Força d’Estany o torre del Cargol (Ponts)

Situació

Un aspecte d’aquesta torre, força malmesa, construïda entorn d’una torre anterior de tàpia, probablement d’època islàmica.

ECSA - F. Baltà

Torre situada a l’extrem d’un altiplà i, segurament ja a l’alta edat mitjana, damunt d’un dels passos que permeten de comunicar la conca del Llobregós amb la contrada d’Artesa de Segre i amb Balaguer.

Mapa: 33-13 (328). Situació: 31TCG455399.

De la carretera que va de Ponts a Artesa de Segre, poc abans d’arribar al Gos, surt a mà dreta una pista que porta cap a la Força. Ja en plena pujada, hem d’agafar la pista de l’esquerra. Poc després, el camí ens deixarà a un centenar de metres de la torre. Entre el camí i la torre hi ha les restes de l’església de Sant Miquel. (JBM)

Història

Caldria relacionar aquesta torre amb la torre de Dadila que apareix esmentada en la venda del castell d’Artesa que l’any 1039 feren el comte d’Urgell Ermengol II i la seva esposa Constança a Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda. En descriure’s les afrontacions del castell hom diu que “de parte vero circii afrontat ipso kastro suprascripto ad ipsam turrem de Dalila”. Aleshores aquesta torre aglutinava entorn seu un nucli d’hàbitat del qual subsisteix l’església, dedicada a sant Miquel, avui arruïnada. Pensem que es tracta de l’antic assentament del poble actual de la Força, que queda un xic més allunyat de l’enclau d’assentament de la torre.

El 1427 era senyor de la Força Ramon de Casaldàliga, que també era senyor de Ponts i Torreblanca, entre d’altres llocs. Els Casaldàliga havien comprat tota la jurisdicció de la Força l’any 1420 al rei Alfons el Magnànim. En el fogatjament de l’any 1497 consta que la Força, el Tossal i Torreblanca formaven part de la mateixa baronia. (FFLl)

Torre

Planta i secció de la torre, amb la reconstrucció de la seva estructura original.

J. Bolòs

Aquest edifici és un dels més notables de la comarca, i no per la seva grandiositat o pel seu estat de conservació, no gaire bo, sinó pel fet que ens pot permetre d’assegurar la continuïtat d’una fortificació des de l’època islàmica fins a l’època cristiana. Al marge de l’altiplà on és situada aquesta torre hi ha tres tipus de construccions prou diferenciats: les restes d’un edifici fet amb un aparell molt gran; una torre feta amb tàpia i de planta quadrada, i una torre de planta circular feta amb carreus, d’època romànica. Els podem analitzar per separat.

Sembla que tot al voltant de la torre circular hi havia hagut un recinte de planta quadrangular fet amb carreus de mida molt gran. El costat septentrional, el més ben conservat, fa uns 12 m de llarg. Veiem també el costat oest i una part de l’est d’aquest edifici. El costat meridional segurament ha restat colgat per les runes de la cara sud de la torre, enderrocada per aquesta banda. Els carreus d’aquest edifici quadrangular són molt grans; fan, per exemple, 50 cm d’alt × 80 cm d’ample. A la banda nord són visibles tres filades; davant d’aquest mur nord hi ha un vall. Aquesta construcció amb carreus ciclopis pot ésser d’època ibèrica o potser islàmica.

La torre de planta quadrada, feta amb tàpia, és envoltada per una torre feta amb pedra, romànica. A causa de la relació que hi ha entre ambdues torres, podem afirmar que la de tàpia és més antiga i fou reaprofitada en fer la de carreus. Tenia uns costats de 420 cm d’amplada. En realitat, els seus murs es componen de blocs de tàpia de 380 cm de llarg × 90 cm d’alt i d’una amplada de 80 cm. L’alçada d’aquest edifici era, almenys, d’unes 7 tàpies, uns 630 cm. No coneixem com és la base, la qual és molt possible que no fos feta pas amb tàpia. Tampoc no podem assegurar que no fos més alta, que hi hagués més blocs de tàpia al damunt. En principi, el sistema constructiu d’aquest edifici és el normal en aquest tipus de construccions fetes amb tàpia. Encara hi veiem les llosetes i els forats que hi ha entre cadascuna de les filades i que, com hem dit, són separats uns 90 cm.

Un altre aspecte de la torre de planta circular, feta de carreus, d'època romànica.

ECSA - F. Baltà

La torre exterior és de planta circular; el seu diàmetre és de 7, 2 m. Fou feta, però, de tal manera que, a la part inferior, s’adossà a la torre quadrada. Així, la torre quadrada delimita el compartiment inferior de la torre romànica. Quan es feu la torre de pedra es va fer també una volta amb lloses verticals, en forma de plec de llibre, que cobria la construcció de tàpia. Per damunt d’aquesta volta es construí una sala, més espaiosa que la inferior i amb una alçada d’uns 4 m, acabada també amb una volta, feta, així mateix, amb pedres col·locades verticalment. En aquest nivell superior veiem diverses espitlleres; ara se’n veuen quatre, totes orientades cap al nord, on hi ha l’indret més difícil de defensar. Els carreus són poc o molt escairats i ben arrenglerats. Els inferiors són més grans (25 cm × 50 cm) i els de més amunt són una mica més petits (15 cm × 30 cm). La porta devia ésser situada al nivell superior i orientada cap al sud, al sector de la torre que ha caigut.

Aquesta construcció, especialment la torre de tàpia, ha estat estudiada per diversos autors. Araguas (1979, pàg. 209) crida l’atenció sobre el recobriment d’aquesta torre del Cargol, tal com s’esdevingué a Ardèvol, Lloberola, Santa Perpètua del Gaià, etc. Cabañero (1987, pàg. 91), que per error l’anomena “La Torsa”, assenyala les característiques de la torre de tàpia, la compara amb la de Tona (ja feta de pedra, però d’acord amb les tècniques característiques de la tàpia) i la data al segle X. Segons aquest estudiós: “Aquesta torre va poder ésser construïda després de la mort de Muhammad al-Tawl, esdevinguda l’any 913, moment en què s’acaba un cruel període de ràtzies que arranaren la Noguera.” Galtier (1987, pàgs. 175-176), a partir dels estudis de Cabañero, data aquesta torre de planta quadrada cap a l’any 930. Segons aquests autors, la construcció de tàpia era coberta per una volta de canó i no tenia cap porta lateral, ans s’hi havia d’entrar per la terrassa superior.

Nosaltres creiem que és molt possible que calgui datar la torre de tàpia al segle X, fet que obligaria a considerar-la musulmana (ja que aquestes terres no caigueren en mans dels cristians fins una mica després de l’any 1000); tanmateix, no creiem que fos coberta amb una volta. D’una banda, aquest fet comportaria problemes constructius, atès el gruix del mur de tàpia, i, de l’altra, és ben evident que la volta que hi ha actualment resta ben unida a la paret exterior romànica i és construïda amb el mateix tipus de llosetes que la volta superior de la torre exterior, la qual degué ésser del segle XI o ja del segle XII.

Aquesta torre de tàpia pot ésser comparada amb altres construccions fetes amb aquest material. Potser amb alguns edificis del Penedès, però sobretot amb la torre de Santa Quitèria (Baix Cinca), que segur que és andalusina, bé que sembla que ha d’ésser una mica posterior. En aquest cas de Santa Quitèria, les mides generals són diferents a causa d’ésser rectangular (340 cm × 680 cm); tanmateix, l’alçada de les peces de tàpia és exactament igual, de 90 cm.

Ultra el fet que una de les torres sigui de tàpia i segurament de l’època islàmica, un altre dels aspectes que cal assenyalar amb relació a aquesta edificació és que es produís un aprofitament d’una construcció anterior per una de posterior, que la recobrí. De fet, aquesta degué ésser una de les darreres vegades que això s’esdevingué al llarg d’aquesta frontera del Llobregós o del baix Solsonès. Ja hem fet esment dels casos, on hi hagué un procés semblant, d’Ardèvol i Lloberola; ara també podem esmentar, per exemple, el de Vallferosa, el de Ponts i, més a ponent, el d’Orenga. Només, però, a Ardèvol s’esdevingué el pas, així mateix, d’una torre de planta quadrangular a una de circular. Aquesta transformació resta prou justificada, tal com ja ha estat estudiat, si hom vol aconseguir una més bona defensa de l’edifici i una més gran capacitat per a servir com a torre de guaita. (JBM-FFLl)

Bibliografia

  • Bolòs, e. p
  • Sanahuja, 1961, doc. 6, pàgs. 318-319
  • Araguas, 1979, pàgs. 205-224
  • Fité, 1986a, pàgs. 57-58
  • Cabañero, 1987, pàgs. 85-117
  • Galtier, 1987, pàgs. 173-198
  • Buron, 1989, pàgs. 175-176
  • Fité, 1989, pàgs. 195-235
  • Fité, 1993, pàgs. 33-48