Situació
Vestigis de la torre quadrangular de l’extrem est de la muralla que tancava pel sector nord el recinte del castell.
ECSA - J. Bolòs
Fortificació situada sobre la riba dreta del Segre, damunt de la confluència d’aquest riu amb el torrent de Torreblanca, entre Ponts i Artesa. L’església de Sant Joan resta un centenar de metres més avall. Prop seu passava l’antic camí que anava de Gualter a la Conca de Dellà, al Pallars Jussà.
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG475448.
Cal seguir uns tres quilòmetres la carretera que va de Gualter cap a Folquer. En arribar a una petita collada, que domina les anomenades Costes de Santa Maria, hem d’agafar una pista que se’n va cap a Torreblanca per damunt de la riba dreta del Segre. Després d’una baixada, d’1,5 km, veurem l’església de Sant Joan al cim de la costa. Un cop a sota de l’església, hi hem d’arribar tirant pel dret; la fortificació és una mica més amunt, a uns 100 m. També s’hi pot anar per Torreblanca, poble abandonat (en procés de recuperació parcial), a uns 6 km d’Anya. Des de Torreblanca surt una pista descendent que en uns 3 km de recorregut arriba al torrent de Torreblanca, als peus del turó on hi ha el castell i l’església, visible ja des de Torreblanca. Des del torrent, on cal deixar el vehicle, s’ha de pujar pel dret, sense camí traçat, pel mig del bosc fins a arribar en uns vint-i-cinc minuts a les ruïnes de l’església. (JBM-MGF-JAA)
Història
La història d’aquest castell presenta força interrogants. Tanmateix, diversos documents, el més antic dels quals és del principi del segle XI, permeten afirmar que la fortalesa coneguda com a castell de Torreblanca o de la Costa de Sant Joan s’anomenava castell de Castelló. Cal cercar el primer esment d’aquest castell en una donació de vers l’any 1019 que feren el comte Ermengol II d’Urgell, la comtessa Ermessenda de Barcelona i el seu fill el comte Berenguer Ramon I a Sant Miquel de Montmagastre. En aquest document es descriuen les afrontacions del terme del castell de Montmagastre, que limitava a llevant amb el riu de Castellione o amb el terme de Ponts. Aquest riu ha de correspondre a l’actual torrent de Torreblanca. L’any 1075 Guitard Isarn de Caboet feu donació a la seva esposa Gebel·lina d’un alou situat al terme de Rialb Jussà, a l’apèndix de Sant Iscle, al lloc dit la Serra, alou que a migdia afrontava amb el grau de Castelló o amb el riu Escob.
Potser també sigui aquesta fortalesa el castell de Castelló que apareix en mans dels Caboet durant el segle XII. Efectivament, en una convinença entre l’esmentat Guitard Isarn de Caboet i Arnau Ramon del 1102 s’establí, entre altres pactes, que Arnau Ramon tingués els castells de Rialb i Castelló, amb la dominicatura de Polig, amb els mateixos drets que tenia en els castells de l’honor de Caboet. Guillem Guitard de Caboet, en el seu testament del 1109, llegà el castell de Castelló al seu germà Mir. Gairebé mig segle més tard, el 1156, Ramon II de Caboet donà els castells de Rialb i Castelló a Arnau, germà seu, perquè els tingués pel comte d’Urgell tal com ell els havia tingut.
Cal esperar al segle XIII per tornar a tenir notícies d’aquest castell i del seu terme. El 1240 Guillem de Ponts va vendre al monestir de Santa Maria de Gualter la sisena part del delme que rebia del terme de Gualter. En descriure aquest terme hom especifica que va des del Segre fins al terme de Montmagastre i des del terme de Castelló fins al de Rialb.
Es desconeix per quines vicissituds passà el castell de Castelló entre els segles XIII i XIV. Al principi del segle XV el terme era a mans de la corona. L’any 1420 Alfons el Magnànim va vendre tota jurisdicció i drets sobre el castell de Castelló i el lloc de Torreblanca, entre d’altres indrets, a Ramon de Casaldàliga, el qual, en el seu testament del 1427, declarà ésser senyor del castell i la vila de Ponts, del castell i lloc de Torreblanca, de la Força, de Valldans, del castell i lloc d’Oliola i de la baronia de Rialb. (CPO)
Castell
Planta dels únics elements avui visibles d’aquesta fortalesa.
J. Bolòs
La fortificació aprofita l’extrem d’un serrat, que té tota la seva banda meridional encinglerada. Un mur longitudinal barra el pas d’est a oest, cloent un espai de 20 m d’amplada i de poc més de 30 m de longitud.
La muralla té un gruix de 110 cm i es conserva en una alçada d’uns 4 m. A cadascun dels extrems hi ha sengles torres massisses de planta quadrangular, que tanquen el pas en els llocs més vulnerables. Aquestes torres sobresurten uns 2 m i tenen una amplada de 3, 6 o 3, 9 m. A la banda oest, on l’espadat és menys alt, sembla que continuava una paret, la qual podem seguir almenys al llarg de 8 m. Al mig del mur longitudinal hi havia un entrant a una certa alçada amb relació al terra. Segurament devia correspondre a una porta d’accés. Actualment, però, aquest sector central és el més malmès.
Tota aquesta fortificació és feta amb carreus de gres molt ben escairats. Al sector oest, a la cara exterior, aquests carreus, d’unes mides de, per exemple, 45 cm × 70 cm, formen 11 filades. Són units amb un morter que conté guix i que té un to rosat. Els carreus dels fonaments sobresurten una mica amb relació a la resta de l’edifici i formen una mica de relleix; així ho veiem almenys a la cara externa de les torres, on no s’ha acumulat tanta terra. A la banda interior de la torre est, arran del cingle, hi ha restes de construcció de tàpia.
L’estat de conservació d’aquesta construcció és bastant bo, malgrat haver sofert danys a la part central i al mur lateral occidental. A la resta del perímetre tancat no hi ha vestigis de més parets; de fet, no calen, a causa de les característiques del relleu. Això no obstant, potser hi havia algun tipus de mur, que podria haver estat fet amb tàpia. A més, en algunes roques properes a l’espadat veiem alguns forats circulars. Durant la guerra civil de 1936-39 s’hi feren trinxeres, que no sembla pas que, en aquest cas, destruïssin gaire les construccions. Superficialment, hom troba fragments de ceràmica rogenca i de terrissa grisa, d’un to gris-bru, ben cuita, força fina (2 mm), amb fragments de quars i amb línies incises longitudinals.
Per les característiques d’aquesta construcció (forma, emplaçament i aparell constructiu), difícilment pot ésser considerada feta després de l’any 1000, per exemple pels mateixos homes que feren la propera església de Sant Joan. Més aviat hem de pensar que fou feta en un estat on hom tenia uns coneixements heretats del món clàssic. Podem considerar que fou bastida en època musulmana i que es pot comparar amb altres fortificacions andalusines, com la muralla del Castell Formós de Balaguer (Giralt, 1986b, pàgs. 182-183), feta l’any 897, o la muralla de la ciutat d’Osca (Esco, Giralt, Sénac, 1988, pàg. 27; Esco-Sénac, 1987, pàg. 594), de l’any 874-875. En principi, per tant, podem establir una datació del final del segle IX o, com a màxim, del segle X, en una època propera al moment en què es fortificà la veïna ciutat de Balaguer. (JBM-MGF)
Bibliografia
- Miret, 1916, núm. 64, doc. 104, pàgs. 524-525
- Buesa-Peña, 1978, pàgs. 172-173
- Giralt, 1986b, pàgs. 175-193
- Bach, 1986-87, vol. VIII, doc. 33, pàgs. 252-253
- Esco-Sénac, 1987, pàgs. 589-601
- Esco, Giralt, Sénac, 1988
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1.199bis, pàgs. 28-30 i doc. 1.250, pàgs. 78-81
- 1990-91, doc. 1.529, pàgs. 43-45