Situació
Una vista del conjunt del turó del castell amb l’església de Sant Andreu, a primer terme, i la torre que ha pervingut, a segon terme.
J. Pagans-TAVISA
El castell de Tona es troba situat al cim del turó al qual ha donat el nom, tocant al casc urbà de la població. Aquest turó té una esplanada gran de forma irregular, més o menys el·líptica, en direcció nord-est — sud-est. A la punta nord-oriental i dominant, a tramuntana, la Plana de Vic i a migjorn el Congost, hi ha emplaçat el castell. Des d’aquest indret hom domina una extraordinària panoràmica vers el Montseny i les serres de Collsuspina i Muntanyola. El castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 35,7 —y 34,0 (31 tdg 357340).
Al nord-est de la vila de Tona hi ha la capella de Santa Maria del Barri, o Lurda del Castell. De davant aquesta capella surt un camí que s’enfila al castell, situat damunt un pla on es pot deixar el cotxe, a uns 150 m de l’emplaçament de la fortificació. (JSV)
Història
El castell de Tona estenia el seu terme jurisdiccional per l’actual terme municipal de Tona i una part del de Collsuspina, que comprenia el terme parroquial de Sant Cugat de Gavadons. Les primeres notícies del castell de Tona es remunten a la primera acta de consagració de l’església de Sant Andreu, esdevinguda l’any 889 pel bisbe Gotmar, on es fa explícit que l’església es trobava en el castell de Tona i tenia un territori que en depenia, és a dir, un terme propi. El domini eminent era en mans dels comtes de Barcelona; com a tal senyor el 1107 Ramon Berenguer III donà al comte Bernat de Besalú aquest castell, juntament amb d’altres, com a dot de la seva filla Ximena, filla de Maria Roderic, que es casava amb el comte besaluenc. La manca de successió feu que a la mort d’aquest, el castell de Tona i tots els altres cedits es reincorporessin al patrimoni dels comtes de Barcelona.
La línia de feudataris és molt irregular, car en l’acta de consagració del 889 apareixen uns viri inlustri, i no sabem si cap d’ells devia ésser el vicari comtal; el més probable és que fos l’anomenat Centuri, que és el pare del sacerdot que regeix l’església en el moment de la consagració. Després ja hem de passar a ple segle XI, quan el 1043 Arnau de Tona actuava com a procurador del comte de Barcelona, del qual era batlle, en un plet sobre el límit d’un alou situat a Tona, una part del qual pertanyia al comte. Aquest mateix personatge apareix el 1073 en l’acta de dotació de l’església de Santa Maria del Barri, de Tona, en la qual signa com a Arnau fill de Salomó, vicari i batlle del castell de Tona. Després, el 1082, Berenguer de Tona donà al monestir de Sant Benet de Bages l’alou que tenia al castell de Sant Esteve anomenat Calcina amb l’església allí fundada, que la seva difunta mare Trudgarda havia deixat al monestir i ell, injustament, l’havia retingut. No sabem si es tracta d’un fill o d’un germà d’Arnau de Tona, però sens dubte és un membre de la família dels vicaris comtals de Tona, dels quals no sabem res més, si bé el 1128 Ramon Hug feu testament i deixà al seu germà Gerbert Hug el castell de Tona amb tots els feus que li pertanyien amb la meitat de les seves batllies. No es poden lligar aquestes dues famílies; aquesta segona família no sabem si perdurà gaire ni si realment es tracta de vicaris comtals o castlans, càrrec que al cap de mig segle devia exercir la família Santa Eugènia.
No serà fins el principi del segle XII que apareixerà la família Montcada com a senyora de Tona. La primera notícia del domini d’aquesta família sobre el castell de Tona és del 1126, quan Guillem Ramon, senescal, i la seva muller Beatriu, i el seu germà Ot feren donació d’una coromina, que retenien injustament al monestir de Sant Benet de Bages, i l’any següent el monestir establí als dos germans la coromina que abans havien cedit. Aquesta dependència es comprova l’any 1136, quan Guillem Ramon, senescal, establí un conveni amb el comte Ramon Berenguer IV per diversos castells, essent el de Tona un d’ells; el mateix dia el senescal jurà fidelitat al comte assegurant que sempre li donaria la potestat del castell, tot seguit que se li demanés. L’any 1202 el rei Pere el Catòlic des de Montpeller donà o confirmà a Guillem de Montcada el castell de Tona, que el seu pare Guillem Ramon tenia en feu de la corona, perquè el posseís després de la mort d’aquest. El castell de Tona seguí a la casa de Montcada fins que passà a Guilleuma de Montcada, que el 1291 el portà com a dot en el matrimoni amb l’infant Pere. Aquesta dama, un cop vídua, creà molts problemes a la corona, que li exigí la potestat del castell i el segrestà, i el donà a custodiar al veguer d’Osona o a d’altres cavallers, de manera provisional. Al final el castell passà a incorporarle a la corona.
El castell el 1340 passà de manera provisional a Bernat de Vall a causa dels sous que el rei Pere el Cerimoniós li devia, i es comprometia a tornar-lo un cop hagués rebut la quantitat deixada. El rei, d’una manera o d’altra, recuperà el castell i el 1356, quan creà el comtat d’Osona per al vescomte Bernat III de Cabrera, l’hi cedí amb l’alta i baixa jurisdicció. Aquesta dependència, no obstant això, no fou duradora, ja que el vescomte caigué en desgràcia; l’any 1364 el rei mateix, que l’hi havia donat, li confiscà, i el 1366 l’uní a la corona, i, com que era un castell cedit pel rei en formar-se el comtat i no un bé patrimonial, no fou restituït a la família com d’altres castells. Així durant uns anys el castell de Tona estigué unit a la corona, però les eternes dificultats econòmiques del rei Pere el Cerimoniós feren que el 1380 vengués a Pere de Planella el castell de Tona i la seva jurisdicció per dos mil florins.
Aquest noble moianès es trobava en un moment de ple auge ja que comprà al rei altres castells i la vila de Moià. Encara, per arrodonir el domini sobre el castell de Tona, Pere de Planella comprà als Santa Eugènia la castlania del castell.
Una planta del conjunt fortificat de Tona, aixecada al començament del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pericas.
A. Pladevall
Un apunt sobre el castell i el seu emplaçament fet per Josep M. Pericas al començament del segle XX.
A. Pladevall
Com també ocorregué sovint, els habitants del terme del castell no acceptaren de bon grat d’eixir de la jurisdicció reial i des del 1392 començaren les gestions per redimir-se i feren sindicats per reunir els diners necessaris per a tal fi i tornar a la jurisdicció reial. Per a aconseguir la quantitat necessària els calgué l’ajut de la ciutat de Vic; l’any 1400 compraren a Ramon de Planella el castell de Tona amb tota la jurisdicció civil i obligaren a Planella a vendre la jurisdicció criminal al rei per dos mil florins. El rei Martí l’Humà aprovà la redempció i incorporà el castell a la corona, mentre que el 1401 concedia un règim municipal als habitants del castell que els feia carrer i membres de la ciutat de Barcelona, i els allunyava de la ciutat de Vic que els havia ajudat a redimir-se. Amb aquest procés d’independència dels tonencs, fineixen les vicissituds del castell, la castlania del qual quedà encara en mans de la família Planella que no l’havia venut amb la senyoria.
Els castlans
Deixant a part els primers feudataris, sobretot Ramon Hug (no sabem si es tracta de castlans o de feudataris), tenim els primers castlans en la família Santa Eugènia. El primer que sabem certament que fou castlà de Tona, és Pere de Santa Eugènia que ja ho era el 1184 i continuà fins el 1219, any de la seva mort; la família es perpetuà en l’exercici de la castlania fins el 1380, que Pere de Planella els la comprà per arrodonir la propietat del castell que havia comprat al rei Pere el Cerimoniós. Els Santa Eugènia exerciren la seva funció sense que coneguem l’existència de cap sots-castlà, ni cap conflicte en l’exercici de la castlania.
La documentació proporciona poques dades sobre l’edifici del castell, únicament coneixem que durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II, el castell tingué un gran protagonisme, ja que els tonencs no es volien refugiar a la ciutat de Vic, perquè, com a carrer de Barcelona, es consideraven desvinculats de la ciutat de Vic, i preferiren mantenir-se en el seu castell. Malgrat el Conestable de Portugal l’any 1466 ordenà enderrocar la força de Tona, els consellers de la ciutat de Vic no volgueren executar les ordres reials; així no sembla que la demolició es portés a terme en cap moment de la guerra. (APF-ABC)
Castell
De l’antic castell de Tona resta només actualment una torre de defensa assentada directament damunt la roca. Es tracta d’una torre de base quadrada, coberta amb volta de canó, que fa 4,85 x 5,10 m. L’interior de la torre fa 2,50 x 2,60 m. La torre té una altura mitjana exterior de 7,50 m i el seu interior fa 6,70 m des de la clau de la volta al terra. El gruix del mur fa 2,30 m. És separada del pla del castell per un fossat, d’una amplada mitjana de 5 m. La fondària del fossat és actualment d’1,5 m, bé que aquest és ple de runa i bardisses.
L’aspecte que ofereix la torre és molt curiós, puix que ha estat construïda amb pedra del mateix turó, molt desfeta, lligada amb morter de calç. Sembla construïda amb la tècnica d’encofrat, tipus tàpia, puix que es poden veure perfectament les juntes horitzontals i verticals formant peces rectangulars de grans dimensions, les entregues de les cantonades són irregulars a causa d’aquesta tècnica. Hi ha molts forats, els quals semblen correspondre a les bastides o travessos de l’encofrat.
A causa de la seva situació i textura hom ha dit que potser es tractava d’una torre d’origen romà, sobretot tenint en compte que molt a la vora d’aquest indret passava una via romana que unia la Plana de Vic amb Barcelona. Amb tot, sembla clar que aquesta torre és una construcció medieval dels segles X o XI.
Cal dir que el fossat ha estat cavat a la roca. A la punta de tramuntana sembla que hi ha restes de les murades. Caldria, però, una excavació científica per a poder-ho aclarir. (JSV)
Aquesta construcció va ser excavada per Felip Vall el maig de 1972, tant a l’interior com a l’exterior, per tal de poder determinar el moment de la seva construcció.
Pel que fa a les estructures, l’excavació va permetre veure el tipus de fonaments: mentre per la part externa la paret segueix recta fins al basament, a l’interior hi ha un eixamplament del mur de 0,10 m a una profunditat de 0,60 m, cosa que continua de manera regular fins a l’assentament de la torre sobre la marga irregular.
Quant a estratigrafía, hom pot diferenciar dos nivells: un primer que devia anar del sòl fins a 0,75 m de profunditat, força remogut per anteriors excavacions furtives; i un segon estrat, que va de 0,75 fins a la marga, ja molt més uniforme que el primer.
El primer estrat, mal que remogut, és força fèrtil, ja que dona vidres molt fragmentats, ceràmica baix-medieval, restes de carbons, així com una gran quantitat de carreus caiguts de la part ensorrada de la paret i de l’entrada.
El segon estrat dona ceràmica medieval de tipus groller, i algun fragment de baix-imperial romana; vidre molt fragmentat i patinat, alguns ossos d’animals, ferros i ceràmica ibèrica grisa i campaniana negra. Tots aquests materials es troben degudament classificats al Museu Municipal de Tona.
Damunt l’altiplà del castell també es va obrir una altra cala de prospecció al marge de les obertes a l’església i al castell. Es tracta de la prospecció que es feu al sot o dipòsit d’aigua que es troba al centre del pla, la profunditat del qual és de 2,60 m.
Aquest forat és natural, però retocat en algunes parts per tal de donar-li una forma més o menys rectangular i augmentar la seva capacitat (8,30 x 17,30 m).
La cala es va obrir al centre (1,60 x 1,55 m) i va permetre de veure tres estrats: un primer fins a 0,80 m de profunditat, força remogut a causa del conreu que s’hi practicava fins al 1958; un segon nivell d’uns 0,20 m proporciona ossos disposats irregularment; i un tercer estrat ofereix fragments de ceràmica campaniana.
Malgrat els bons indicis que la prospecció va posar de manifest, calgué abandonar l’excavació, puix que les pluges inundaven la cala, i des d’aleshores no s’ha continuat la prospecció en cap altra campanya. (ACC-REP)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Las iglesias de la parroquia de Tona, “Ausa”, vol. III (1958-60), pàgs. 44-49.
- A.P. i P.C.: Castell de Tona, Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau, editor, Barcelona 1973, pàgs. 998-1004. (DAG)