Situació
Un dels angles del castell, des d'on és visible un dels reforçaments de la planta cilíndrica, doblat a la vegada amb un altre mur també cilíndric i concèntric.
M. Anglada
El castell de Brull es troba situat a uns 50 metres vers ponent de l’església parroquial de Sant Martí del Brull. El camí per a anar-hi és el mateix de l’església. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (364): x 42,4 —y 29,8 (31 TDG 424298). (JAA)
Història
Aquest castell defensava un terme format pel territori del municipi del mateix nom, juntament amb el de Seva. En els primers moments el castell no tenia terme sinó que es trobava dintre el de Seva; després, però, canvià la seva denominació; predominà la de castell de Sant Martí o Sant Martí del Brull fins que quedà amb la de castell del Brull de forma definitiva.
El terme de Seva apareix documentat l’any 904 quan Servand i la seva muller Guisla donaren a Sant Pere de Vic unes cases amb les seves terres, situades al comtat d’Osona, al terme de Seva, a Vallmanya, mentre que el lloc del Brull ho és el 963 quan Odesind, Oliba, Miró, Flavià i Sunyer vengueren a Arpsaman cases, terres i vinyes, situades en el comtat d’Osona, a l’apèndix de Seva amb unes afrontacions, que a sol ixent corresponien al lloc de Castellar (ipso Castellare) i a migdia al lloc del Brull (ipso Brullo).
El domini eminent del castell es trobava en mans dels comtes de Barcelona, si bé una infeudació, que hom diu que tingué lloc el 23 de març de 994 i que féu el comte Borrell II al vescomte Ramon I d’Osona-Cardona del castell de Brull, s’ha de considerar apòcrifa ja que en aquesta data el comte ja era mort i a més el document no s’ha conservat sinó que es tracta d’una referència indirecta. A desgrat d’això, sí que és cert que els vescomtes posseïren aquest castell on es documenta la seva actuació el 1062, quan el vescomte Folc i la vescomtessa Ermessenda davant la presència del bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, confirmaren els termes de l’església de Sant Martí del Brull, tal com havien estat estipulats en temps de la vescomtessa Guilla de Cardona. Així doncs els drets dels vescomtes damunt el castell del Brull s’han de remuntar a la generació anterior ja que la comtessa Guilla fou la mare de Folc II i muller de Folc I mort el 1040. I ja concretant-se en el castell, el 1070 el vescomte Ramon Folc i la seva muller, la vescomtessa Ermessenda, encomanaren a Guillem Umbert de les Agudes el castell de Sant Martí amb la castlania i quatre cavalleries de terra i altres drets que tenia Arnau Bonfill que ho havia de tenir per a ell i altres cavalleries de terra en altres llocs. Uns anys més tard, el 1082 els comtes de Barcelona havien vinculat el castell del Brull, juntament amb els de Tagamanent, Rupit i Savassona al càrrec vescomtal d’Osona. El domini del castell en poder de la família vescomtal se segueix comprovant quatre anys més tard; el 1086 en el testament del vescomte de Cardona, Ramon Folc, que llegà el castell de Sant Martí de Seva a la seva muller Ermessenda i al seu germà Folc i després als nebots.
No sabem perquè, però l’any 1083 Ramon d’Orís, fill d’Amat Elderic i de Llobeta, era un dels senyors del castell, on hi tenia un castlà que es deia Guillem, fill de Guifré. L’any 1085 Guillem deixà la castlania al seu fill Ramon, el qual es casà amb Guisla de Benages; el 1127 la castlania passà a llur fill Guillem de Vilanova, el qual la tingué fins al 1170 i estigué casat amb Maiasenda de Santaeugènia.
Hi ha altres noticies corresponents a l’any 1111 amb l’establiment de la meitat dels masos Puig i Olsines. El 1117 el vescomte Bernat donà a la seva muller el castell de Sant Martí del Brull i altres béns i rendes; després de la mort de la seva muller Almodis (filla del comte Ramon Berenguer I), el castell havia de passar al fill que el vescomte hagués designat. El segle XII el castell fou infeudat entre germans de la família Cardona. Així el 1150 els germans Ramon Folc (segurament Ramon Folc II) i Guillem de Cardona vengueren la castlania a Guillem de Balenyà, casat amb Dolça. Aquesta mateixa situació es troba el 1265 quan Berenguer de Cardona tenia el castell del Brull amb la confiança del vescomte Ramon de Cardona.
En els darrers trenta anys del segle XII es generà un violent conflicte per la possessió del castell de Brull que motivà que hom arribés a utilitzar la força per a ocupar el castell. L’inici del conflicte rau en l’empenyorament que féu el vescomte Guillem Ramon en època incerta. Sembla que abans del 1173, el vescomte havia empenyorat el castell del Brull i les seves rendes al senescal Guillem Ramon de Montcada per dos mil morabatins; el senescal retenia el castell i les seves rendes fins que els vescomtes de Cardona no retornessin els dos mil sous, tal com consta en el testament que féu Guillem Ramon de Montcada, l’any 1173, en el qual deixà al seu fill el castell del Brull en les condicions esmentades. Sense que coneguem els detalls, el vescomte Guillem Ramon de Cardona cregué que ja havia rescabalat suficientment l’empenyorament i pretengué recuperar el castell. Com que el senescal no era de la mateixa opinió i retenia el castell, el vescomte organitzà una cavalcada, que cal situar entre el 1185 i el 25 d’abril del 1191, espai de temps que va des de l’inici del govern en la mitra vigatana del bisbe Ramon de Castellterçol i el moment en què s’arranjà el conflicte. Si hem de creure el sirventès que Guillem de Berguedà dedicà al vescomte i a aquesta acció, el rei actuà contra l’acció violenta del vescomte que es va prendre la justícia per la seva mà. Per la seva banda Guillem Ramon de Montcada es defensà portant homes de Vic, en contra de la voluntat del bisbe, Ramon de Castellterçol, per contrarrestar la cavalcada del vescomte. El resultat final del conflicte, encara que ignorem els passos intermedis, donà que el vescomte recuperés el castell, suposem, com diu Guillem de Berguedà, per la força, i el rei, si és que actuà, s’hagué de rendir als fets consumats i el castell del Brull seguí en mans dels vescomtes de Cardona.
En els anys següents es documenten pactes feudals. Un del 1201 pel qual Ramon d’Esparreguera jurà a Guillem de Cardona i als seus successors que des de la seva domus d’Esparreguera, que estava en el castell del Brull, no els faria cap mal, mentre el vescomte es comprometia a defensar-lo sempre. L’any 1229 Guillem del Brull féu un pacte similar amb el vescomte Guillem de Cardona i els seus successors, als quals prometé que des de la seva fortalesa del Puig de Terrades, situada al terme del castell del Brull, mai no faria la guerra contra el vescomte i els seus successors, ans al contrari, els defensaria.
La castlania major del castell la tenien els Balenyà, i al segle XIII Guillem de Balenyà la transferí a Ramon de Vilagelans. La castlania mitjana pertanyia als Vilanova, que la tingueren fins al 1415. I la menor era dels Desbrull, que residien al castell.
El 16 de novembre de 1265 els Cardona deixaren el seu domini sobre el castell del Brull, ja que aquest dia el vescomte Ramon de Cardona va vendre perpètuament al bisbe de Vic, Ramon d’Anglesola i al capítol de canonges, meitat per meitat, la baronia del Brull, amb tots els masos, honors, possessions, rèdits, dominis i drets de qualsevol mena que fossin, així com homes i dones afocats a la baronia i que es trobaven situats a les parròquies del Brull, Seva, la Castanya, la Mora, Aiguafreda, Vinyoles, Balenyà, Taradell, Viladrau i Sant Marçal del Montseny, per un preu de nou-cents morabatins. Així els bisbes de Vic adquirien una gran baronia que sobrepassa amb escreix l’inicial castell del Brull. Com feren en d’altres llocs que tenia la mitra o adquiria béns, els bisbes començaren a adquirir, generalment per compra, els drets que diverses persones tenien sobre el castell del Brull. Així l’any 1266, poc temps després de l’adquisició del castell, el bisbe Ramon d’Anglesola adquirí els drets que Berenguer de Cardona, consanguini del vescomte Ramon de Cardona, va vendre, és a dir, la part en la castlania que tenia primerament pel vescomte i després pel bisbe. El preu estipulat fou de mil set-cents auris. El 1271 el mateix bisbe, Ramon d’Anglesola comprà la castlania a Elisendis de Vilagelans, al seu marit Berenguer del Vilar i a llur fill Pere de Malla. Consta que l’any 1265 Bernat de Vilagelans, successor dels Balenyà, tenia la castlania del castell per Berenguer de Cardona; els Vilagelans des d’aquella època havien continuat detentant la castlania pel bisbe de Vic. Tot seguit foren Arnau de Vilademany i Arsendis de Vilanova els qui vengueren al bisbe de Vic els delmes del Brull.
Un cop en mans del bisbe de Vic el castell del Brull ja no eixí del domini de la mitra vigatana, però no gaudí en pau de la seva baronia; així tingué disputes amb els castlans (arribà fins i tot a fer cavalcades contra els homes del castlà) i també dejà amb el rei per causa del mer i mixt imperi que el bisbe creia que li corresponia mentre que el rei creia el contrari. Així el castell del Brull, perdurà com a baronia dels bisbes de Vic fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
Com la majoria dels castells, que pertanyien a famílies senyorials importants, el castell del Brull tenia un o dos castlans, a més d’un o més feudataris, com són diversos membres de la família Cardona, que tenien el castell del Brull en feu del germà gran; amb aquestes condicions estan documentats un Guillem Bernat el 1155 i un Berenguer de Cardona el 1265.
Els castlans del castell del Brull apareixen el 1071 que el vescomte Ramon Folc i la seva muller Ermessenda encomanaren a Guillem Umbert el castell de Sant Martí amb la castlania. Aquest Guillem Umbert era fill hereu d’Umbert Odó de les Agudes; per tant no creiem que fos el castlà efectiu el qui residia al castell, sinó que devia ésser el castlà major i la castlania menor devia ésser exercida per Arnau Bonfill, el qual en l’esmentada encomanació consta que ha de tenir el castell per Guillem Umbert, i el 1082 s’esmenten que tenien la sots-castlania Bertran Bonfill i Isarn Bonfill, que devien ser germans d’Arnau Bonfill. L’acte en si consistia en introduir un castlà major quan ja hi havia un castlà que esdevenia el menor. Ni els Agudes ni els sotscastlans no degueren perdurar en la castlania ja que el 1082 trobem que qui disposa de la castlania són els Orís, ja que aquest any Ramon Amat, fill d’Amat Elderic d’Orís senescal dels comtes de Barcelona, encomanà la custòdia del castell a Guillem Guifré, i el 1085 ho tornà a fer en mans de Ramon Guillem fill de Guillem Guifré. Aquesta família de castlans del castell del Brull prengué el cognom de Vilanova que era el solar patrimonial familiar. La castlania perdurà en la família Vilanova fins al 1415. Però la família Agudes primer i la família Orís després desaparegueren com a castlans majors o feudataris dels vescomtes.
L’estructura feudal de la castlania s’anà ampliant quedant la castlania major en poder de la família Balenyà fins a mitjan segle XIII que passà a la família Vilagelans. La castlania intermèdia pertanyia a l’esmentada família Vilanova, mentre que sota seu hi havia una altra família de castlans, els Brull, que eren els castlans menors i els qui realment residien al castell, si bé posteriorment passaren a diverses famílies.
Sobre l’edifici del castell els conflictes que sorgiren entre els seus propietaris permeten de conèixer com el 1313 el batlle del bisbe de Vic reclamava la potestat del castell i es queixava que faltessin teules i cobertes, portes i porticons de finestra i escales. El 1324 el mateix batlle tornà a reclamar la potestat i es tornà a queixar del mal estat de les portes i de les escales que donaven accés a les torres. (APF-ABC)
Conveniència sobre el castell del Brull (23 d’agost de 1070)
"Hoc est conveniencia vel donacione que est facta inter Remundus Fulchonis, vicecomitem, et coniux eius Ermissendis, vicecomitissa et Guillelmum Umberti. Primum mamque comendamus tibi ipsum nostrum kastrorum Sancti Martini cum castellania in castellania ad nostram fidelitatem et abeas ibi staticam quantum voluimus. Et cum ipso castro damus tibi in fevo quatuor cavallerias de terra quod Arnallus Bonifilii tenet, homines suos per illum cum omni honore quod predictus Arnallus tenet per iam dicto castro cum medietatem ecclesie Sancti Martini cum suis pertinentiis. Ita ut ille abeat eas per tua manu per fevum et faciat tibi ostes et cavalgadas et serviciis salvam nostram fidelitatem sine tuo enganno de te iam dicto Guillelmi. Et in super donamus tibi duas cavallerias de terra quod Remundus Mironi de Tavarted, idest ipso feu naturale exceptus ipsam ecclesiam Sancti Xristofori de Tavarted alium fevum quod tenet per nos ut abeat eas per te ad fevum, faciat tibi ostes et cavalgadas et servicii, salvam nostram fidelitatem sine tuo engann. Et si defue[rit] de predicto castellano sine filiis legitimis vel de predictum Remundum simili modo tu iam dictus Guillelmus mittas alium castellanum vel castellanos unus post alium decurrente cum nostro consilio et cum laudamento, et dones iam dictos fevos similiter ad nostro [consilio] et laudamento. Iterum convenimus tibi ut dones tibi per fevum unam cavallariam de terra in Ausona de Collo Spina usque ad petrum foletera, sine tuo enganno usque ad istam primam festivitatem Omni Sactorum quod erit in capite kalendarii novembrium. Iterum mittimus tibi in pignora nostra dominicaturam Sancti Mametis ab integre quod abemus in Ausona et donamus tibi usque ad festivitatem sancti Iohannis Babtiste que erit in mense iunii primum venientem, per aliam cavalleriam de terra que tibi convenimus dare sine tuo engann in predicto comitatii aut in Vallense vel in Gerundense quattuor uncias auri monete Barchinone de auro novo numeratas de numero ·XXVIII ·manchusos. Et ad alio anno revertente ad eadem festa simili modo quatuor uncias auri per predicta cavalleria terre. Eciam ad alio anno revertente ut donamus tibi ipsa cavalleriam terre sine tuo engann in iam dictis comitatis simili modo ad iam dictam festam. Et si non fecerimus deveniat iam dicta dominicatura tua potestate ab integre, tenendi et possidendi sine tuo engann, usque quo donamus tibi iam dictam cavalleriam terre sicut predictum est. Et predicta omnia donamus tibi sub tali modo vel conventu ut facias nobis ostes et cavalgadas in xristianitate, et in partes Ispanie albergs mecum in ipsas ostes et vociferes mea signa et adiutor sic nobis contra cunctos homines vel feminas tenere et defendere iam dictum castrorum Sancti Martini cum iam dicta honorem sine nostro engann. Et alias nostras honores simili modo sic nobis adiutor contra cunctos homines vel feminas tenere et defendere sine nostro engann, exceptus Remundi, comitis, et Almodis, comitisse, et si Remundus, quomes, aut comitissam tollere voluint partem vel totum de nostrum honorem et tu nobis noluetis adiutor et ad defendendum tu mittas vobis ad nostrum defendendum ipsos milites quod de nostram honorem abuerit, et sicut stet ipsda dominicatura Sancti Mametis in potestate predicti Guilelmi per pignora per iam dictas ·IIII uncias ad iam dictos terminos idest de prima festivitate sancti Iohannis usque ad alia et de secunda usque ad tercia feria prescriptum est sine dederamus ei sic predictum est per predicta cavalleriam terre. Et ego prefatus Guilelmus conlaudo et confirmo hanc conveniencia ut ita vobis attendam et faciam sicut superi scriptum est.
Actum est hoc ·X kalendas septembris anno· XI regni Filippi regis. Reimundus, vicecomes. Sig + num Ermessinde, vicecomitissa. Sig + num Borrellus Bonifilii. Guilelmus + Sig + num Arnallus Bonifilii. Sig + num Berengarii Sancii. Sig + num Ugoni Sindredi. Sig + num Arnallus Bernardi. Sig + num Guillelmi Sindredi. Sig + num Bermundi Seniofredi. Sig + num Reimundi Iochberti. Sig + num Bertranni Poncii.
[Berna]rdus, subdiachonus, qui hoc translatum scripsit fideliter sub iussione Bernardi Guillelmi, capellani Cardone, cum litteris dampnatis in ·XXIII linea die et anno quo su ss pra."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original perdut.
Trasllat del segle XII Arxiu Mensa Episcopal de Vic. Llibre 15 n.° 41.
Traducció
"Aquesta és la conveniència o donació que es va fer entre Ramon Folc, vescomte, i la seva muller, Ermessenda, vescomtessa, i Guillem Umbert. En primer lloc t’encomanem el nostre castell de Sant Martí amb la castlania, la qual castlania has de tenir en fidelitat nostra, i tinguis estada en el castell tant temps com voldrem. I amb el mateix castell et donem en feu quatre cavalleries de terra que Arnau Bonfill té amb els seus homes per ell, com tot l’honor que Arnau té pel dit castell amb la meitat de l’església de Sant Martí amb les seves pertinències. De tal manera que ell tingui en feu aquestes coses per mà teva, i et faci hosts i cavalcades i serveis, salvada la fidelitat que ens deu, sense cap engany per part teva i del dit Guillem. A més et donem dues cavalleries de terra que Ramon Miró de Tavertet té per feu natural, excepte l’església de Sant Cristòfol de Tavertet, i un altre feu que té per nosaltres, i això ho tingui en feu per tu, i et faci hosts i cavalcades i serveis, salvada la fidelitat que ens deu sense cap engany de tu. I si moria dit castlà sense fills legítims i dit Ramon també, tu, Guillem, hi posis un altre castlà o castlans, un després de l’altre, amb consell nostre i amb la nostra aprovació. I donis els dits feus semblantment sota el nostre consell i lloació. També fem conveniència que donis per feu una cavalleria de terra a Osona, de Collsuspina fins a Pedra Fullatera, sense engany de tu, fins a aquesta primera festivitat de Totsants que serà el principi de les calendes de novembre. També et posem en penyora la nostra dominicatura de Sant Mamet íntegrament que tenim a Osona, i t’ho donem fins a la festa de sant Joan que serà el mes de juny primer vinent. Ho posem per una altra cavalleria de terra que hem convingut donar-te sense cap engany en el dit comtat o en el Vallès o en el Gironès, quatre unces d’or de moneda barcelonina d’or nou, valorades en la quantitat de vint-i-quatre mancusos. I el pròxim any a la mateixa festa igualment et donarem quatre unces d’or per dita cavalleria de terra. I també passat l’altre any et donarem dita cavalleria sense engany en els dits comtats igualment en dita festa. I si no ho féssim, tot això vingui a domini i potestat teva íntegrament, per tenir-ho i posseir-ho sense engany, fins que et donem la dita cavalleria de terra tal com és esmentat. I tot això t’ho donem sota tal pacte i conveni que facis per nosaltres hosts i cavalcades en terra de cristians i en parts d’Espanya, facis alberga amb mi i cridis el meu senyal i em siguis ajuda contra tota classe d’homes i dones per mantenir i defensar el dit castell de Sant Martí amb el seu honor sense engany, i els altres honors d’igual manera siguis ajuda nostra contra tots els homes i dones per mantenir-ho i defensar-ho sense cap engany per nosaltres, excepte del comte Ramon i de la comtessa Almodis. I si el comte Ramon o la comtessa volguessin treure una part o tot l’honor nostre, i tu no ens volguessis ajudar i defensar, tu posis per defensar-nos els cavallers que hi hagi en el nostre honor que t’hem donat. I que la dominicatura de Sant Mamet pertanyia a la potestat de l’esmentat Guillem com a penyora de les quatre unces esmentades en els terminis a dalt fixats, és a dir, de la primera festivitat de sant Joan fins a l’altra i, de la segona a la tercera fira, segons a dalt és escrit, i que se li donen les coses que a dalt nosaltres hem dit i segons ja està dit per l’esmentada cavalleria de terra.
I jo l’esmentat Guillem lloo i confirmo aquesta conveniència de tal manera que us ho mantingui i faci tal com més amunt està escrit.
Això fou fet el 23 d’agost de l’any onzè del rei Felip.
Signatura de Ramon, vescomte. Signatura d’Ermessenda, vescomtessa. Signatura de Borrell Bonfill. Signatura de Guillem. Signatura d’Arnau Bonfill. Signatura de Berenguer Sanç. Signatura d’Hug Sendred. Signatura d’Arnau Bernat. Signatura de Guillem Sendred. Signatura de Bermond Sunifred. Signatura de Ramon Josbert. Signatura de Bertran Ponç.
Bernat, sotsdiaca, que ha escrit fidelment aquesta còpia per manament de Bernat Guillem, capellà de Cardona, amb lletres ratllades a la línia 23, el dia i any a dalt esmentats."
(Trad.: Antoni Pladevall i Font i Albert Benet i Clarà)
Castell
Planta del castell i restitució hipotètica d’un dels seus angles, aixecats per l’arquitecte Josep M. Pericas al començament del segle XX i que permeten de fer-se una idea força exacta de com era el recinte.
A. Pladevall
Les restes que ens han pervingut del castell es drecen dalt un turó que hi ha al cantó de ponent de l’església parroquial de Sant Martí.
De la primitiva estructura es conserva avui només l’angle nord-est, un fragment del mur nord, on s’observa una finestra molt destruïda i algunes filades molt arranades que no permeten de reconstruir-ne la plana.
Al començament del segle actual, l’arquitecte Josep M. Pericas pogué dibuixar la planta completa del recinte a partir de les restes visibles, molt més importants que les actuals. La planta formava un pentàgon bastant regular, apuntat al cantó de migjorn amb reforçaments cilíndrics als angles i al centre del mur de tramuntana.
Aquests reforçaments, perfectament visibles a l’angle conservat, consisteixen en un cilindre massís d’un metre de diàmetre, construït amb el mateix aparell que els murs. En un moment no determinat, però dins l’època alt-medieval, els murs del castell foren realçats i aleshores hom procedí a doblar aquests cilindres amb la construcció d’un mur concèntric que arrenca amb un sòcol senzill i que segueix més amunt del reforçament massís, tot formant una veritable torre. La superposició d’aquestes dues estructures i l’alçada original del reforç són perfectament visibles en el mur exterior de doblat de la torre, el qual a la seva part baixa manca de parament intern, que apareix al sector sobrealçat.
L’aparell de la part més antiga és de carreuons de pedra calcària, ben tallats en formes regulars, sense polir i agafats amb morter de calç, que forma juntes rebossants, disposats en filades uniformes i poc regulars. Per contra, la part recrescuda ha estat construïda amb carreuons de pedra sorrenca vermella, ben tallats i polits, gairebé com carreus de mides regulars, més grosses que els altres carreuons i agafats amb morter de calç en juntes enfonsades.
L’estat actual de les restes, fragmentàries i mal conservades, no permet d’aventurar cap hipòtesi sobre l’estructura i la cronologia de la construcció, coses només possibles si hom dugués a terme una completa excavació arqueològica. Amb tot, sense gaire garanties, hom podria situar les dues etapes de construcció detectables entre els segles XII i XIII. (JAA)