Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn, amb el campanar que domina i la porta d’entrada al temple.
M. Anglada
El temple es troba situat al vessant sud del Puig Ventós del massís del Montseny, en una petita planura, sobre un terreny pedregós i a poca distància del Pla de la Calma, amb panoràmica sobre santa Maria de Palautordera i Sant Celoni. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (364): x 46,4 —y 26,3 (31 TDG 464263).
Des de Coll Formic a la carretera de Santa Maria de Palautordera a Seva, entre el quilòmetre 26 i 27, a mà esquerra, passat el Coll, hi ha un camí que, just començat, es bifurca; el de mà dreta i superior puja a la Calma i el de l’esquerra i inferior baixa a la Castanya, passant per la Cortada i les Mirones (3,5 km.). Sota la casa de les Mirones hi ha un caminet que va pel mig dels camps i que mena a Sant Cristòfol. (JSV)
Història
Aquesta església es trobava situada dins el terme que inicialment es coneixia com a terme de Seva i posteriorment canvià el seu nom pel del Brull, creant-se un castell amb el mateix terme que l’anterior i que incloïa l’església. Molt aviat obtingué funcions parroquials que encara conserva en l’actualitat. La parròquia agafa una part dels termes del Brull, on era edificada, de Tagamanent i del Montseny.
El terme de Seva és documentat el 904 quan Servand i la seva muller Guisla donaren a Sant Pere de Vic diversos béns situats al terme de Seva (in termino Sevedano), a Vallmanya. El lloc és documentat l’any 993, quan Gondèsim i Felicia i dos altres matrimonis varen vendre a Agela una vinya al comtat d’Osona in terminio de ipsa Chastania, al lloc de Cellers.
L’església i la parròquia de Sant Cristòfol de la Castanya apareixen en dues relacions del bisbat de Vic, entre els anys 1025 i 1050. També es documenten l’any 1047, quan Isarn i la seva muller Alàdia i filla Olabara vengueren a Siner i als seus fills, Ramon, Odolard, Gombau i Arall, amb el consentiment del vicari i senyor, Ermemir, cases i terres situades al comtat d’Osona, a la parròquia de Sant Cristòfol, a la vila Castanya (in villa Kastania), pel preu de 22 sous, dels quals el vicari cobrà el terç.
Més tard, l’any 1082, Ramon Folc I, vescomte de Cardona, senyor del castell, Umbert d’Agudes, feudatari del castell del Brull, Berenguer Sanç de Tagamanent, castlà del castell de Tagamanent, i altres parroquians pregaren al bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que anés al lloc de la Castanya a consagrar l’església del màrtir sant Cristòfol. El bisbe li donà el cementiri amb un circuit de trenta passes i confirmà les primícies i totes les oblacions dels fidels, amb la condició que l’església estigués sempre sota la subjecció i servei de Sant Pere de Vic, i establí els termes parroquials, mentre que diversos fidels feren donacions de terres com a dotació de l’església.
Consta que l’any 1576 el pintor Bertran Badia executà el retaule de l’altar major, el qual fou substituït després per un altre retaule barroc, que fou destruït durant la guerra del 1936-39. (APF-ABC)
Acta de dotació de l’església de Sant Cristòfol de la Castanya (7 de juny de 1082)
"Anno ab incarnatione Christi millesimo octuogesimo secundo, anno vigesimo tertio Phililpi regis, septimo idus iunii. Venit dominus Berengarius gloriosissime ausonensis sedis episcopus, precibus Raymundi vicecomitis Cardonae, et Umberti de Acutis, et Berengarii Sancii de Tagamanent, aliorumque parochianorum Deum timentium, in locum quem vocant Castaneam, et dedicavit [ibi ecclesiam] honorifice in honorem beati Christofori martyris Christi, et dedit ei siminterium per circuitum triginta pasuum, et confirmavit ei primicias et oblationes universas, eo videlicet pacto ut eadem ecclesia semper sit in subiectione et servicio Sancti Petri Sedis Vicensis cum omnibus rebus sibi pertinentibus. Et constituit terminos eiusdem parochiae: ab orientali p[arte incipit] in gradum de Oromilera, et descendit per aquam de Sellariis, et ascendit prope podium de Lobera, et descendit per ipsum serradum de Ardena, et descendit usque in rieriam iuxta locum quem vocant Curtadellas, et ascendit usque in serram de Molar. A meridie vero parte vadit ad montem Adral, et exiit ad locum quem vocant…, et venit per viam usque in terminum. Ab occidente exiit in locum quem vocant Oradur, et descendit directe in torrente subtus Serramiga usque ad ipsum locum quem vocant Congodium, et vadit ad campum qui dicitur Sancti Privati, et ascendit in locum qui dicitur Puigalbano et vadit per mediam serram usque ad Puig de Ferriol. A parte vero circii [exiit in collum] que vocatur Formic, deinde descendit per mediam co… usque subtus Trameredas, et exiit ad torrentem de Rivo del Bux, et ascendit usque in campum de Centum solidis, et transit usque ad Fitor, et exiit ad collum de Prunera, et pervenit ad locum de Rocacurba, et vadit per mediam serram usque ad… vedozech, et descendit usque in extremum torrentem de Sellarius, Deinde jussit praelibatus episcopus ut quitquid ecclesia Sancti Christofori in presenti habet vel in futurum habitura est ita secure et potentialiter posideat, ut nullus christianorum ausus sit aliquid inde tollere vel minuere, aut aliquam injuriam ibi facere; quod si quis non timens Dei judicium hoc ausus fuerit perpetrare consortem posuit eum traditori Judae. Illi autem quod suis rebus dederunt in consecratione praefatae ecclesiae isti sunt. Primitus Adaulfo, clericus, dedit ei petiam terrae, et Elias aliam, et Suniarius et Stephanus et Elias aliam similiter, et Privatus aliam, et Ermemirus, vicarius, et coniux eius Bonanada dederunt duas petias, Ermemirus et coniux eius Ademira alias duas similiter dederunt, Joannes et Elias dederunt unam modiatam vinee. Et ego Raymundus, vicecomes Cardonae, dono, laudo ut qualiscumque homo vel femina voluerit dimittere suum alodium ad ecclesiam Sancti Christofori licenciam habeat. Igitur ego Berangarius, praedicte sedis episcopus, cum asensu et consilio clericorum meorum, consigno et confirmo cuncta sicut superius taxata sunt quae jam posidebat ecclesia Sancti Christofori, vel in consecratione a Dei fidelibus acquisivit ad in venturo seculo acquirere poterit in iure praedictae ecclesiae. Ita ut nemo ausus sit inde aliquid ei auferre vel in suos usos revocare. Nam si fecerit, a parte Dei omnipotentis et apostolorum Petri et Pauli et omnium sanctorum et nostra, noverit se excomunicationi anathematis subjacere.
Berengarius, gratia Dei ausonensis episcopus, +. Guillermus olim dictus sacrista. Bernardus, archidiaconus. Amatus, levita. Berengarius, paraphonista. Raymundus Ar… Raymundus, vicecomes + S+m Raymundi Berengarii, miles. S+m Umberti. S+m Berengarii Sancii. S+m Adalberti, baiuli. S+m Ermemiri.
Guillermus, clericus, qui hoc scripsit, et sub in praefato die et anno quod supra, cum litteras rasas et emendatas in linea septima."
Trobada per Antoni Pladevall; totalment inèdita fins ara.
Còpia treta d’una altra còpia que hom feu el 24 de setembre de 1817 en paper de la casa El Boscàs de la Castanya; aquesta còpia havia estat feta d’un procés original que es trobava a l’arxiu de la parròquia del Brull fet el 8 d’agost de 1527, en el qual procés sembla que fou copiada d’una altra còpia que hom feu l’any 1462.
Traducció
"L’any de l’encarnació de Crist de 1082 i 23è del rei Felip, el 7 de juny. Va venir el senyor Berenguer, bisbe de la gloriosíssima seu d’Osona, a precs del vescomte Ramon de Cardona i Umbert d’Agudes i Berenguer Sanç de Tagamanent i altres parroquians temerosos de Déu, al lloc que en diuen Castanya i va dedicar (allà una església) en honor de sant Cristòfol, màrtir de Crist, i li va donar el cementiri, tot al voltant de l’església de trenta passes i li va confirmar les primícies i totes les donacions amb la condició que aquesta església sempre estigués subjecta al servei de Sant Pere de la Seu de Vic, amb totes les seves pertinences. I constituí els termes de la parròquia: a llevant (comença) en el grau d’Oromilera i baixa per l’aigua de Sellarès i puja prop de Puig Llobera i baixa per la serralada d’Ardena i fins a la riera que és al costat del lloc que en diuen Cortadelles i puja fins a la serra del Molar. A migdia va cap el Mont-Adral i surt cap el lloc que en diuen…, i ve pel camí fins al límit. A ponent surt pel lloc que en diuen Oradur i baixa directament cap al torrent sota de Serramiga fins el lloc que en diuen Congodi i va cap al camp que en diuen de Sant Privat i puja al lloc que se’n diu Puigalbà i va pel mig de la serra fins el Puig de Ferriol. A cerç (surt cap el coll) que se’n diu Formic, baixa pel mig de… fins a sobre Trameredes i surt cap al torrent del riu del Boix i puja fins al camp de Cent-sous i passa cap a Fitor i surt cap al coll de Prunera i arriba al lloc de Rocacorba i va pel mig de la serra fins a… i puja fins a l’extrem del torrent de Sallis.
L’esmentat bisbe va manar que tot el que l’església de Sant Cristòfol té ara i ho tindrà en el futur ho posseeixi de manera segura i ferma de manera que cap cristià no s’atreveixi a treure o disminuir res ni a fer-li cap injúria. Perquè si algú que no tem el judici del Senyor s’atrevís a anar en contra, sigui tingut i posat al costat del traïdor Judes.
Els qui varen donar els seus béns en la consagració de l’esmentada església són: Primer, Adaülf, clergue, que va donar una peça de terra, Elies una altra, Sunyer, Esteve i Elies una altra, Privat una altra i Ermemir, vicari, i la seva esposa, Bonanada, en varen donar igualment dues; també Ermemir i la seva esposa, Ademira, en varen donar igualment dues; Joan i Elies donaren una mesura de vi. I jo, Ramon, vescomte de Cardona, dono i alabo a qualsevol home o dona que vulgui lliurar el seu alou a l’església de Sant Cristòfol; li’n dono la llicència. I jo, Berenguer, bisbe de l’esmentada seu, amb el consentiment i consell dels meus clergues, consigno i confirmo tot el que més amunt ha estat escrit i el que ja posseïa l’església de Sant Cristòfol i el que va adquirir en la consagració a Déu, per part dels fidels, i el que pugui adquirir en anys futurs de dret per a l’esmentada església. De tal manera que ningú no s’atreveixi a prendre-li res ni a treure-li les seves consuetuds. I si algú ho fes, sàpiga que cauria en l’anatema de l’excomunió, de part del Déu omnipotent i dels apòstols Pere i Pau.
Berenguer, bisbe d’Osona, per la gràcia de Déu. Guillem, des d’antic anomenat sagristà. Bernat, ardiaca. Amat, levita. Berenguer, parafonista. Ramon Ar…, Ramon, vescomte. Signatura de Ramon Berenguer, cavaller. Signatura d’Umbert. Signatura de Berenguer Sanç. Signatura d’Adalbert, batlle. Signatura d’Ermemir.
Guillem, clergue, que ho escriví, el dia i any que figura més amunt, amb les lletres esborrades i esmentades en la línia setena."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Església
La rectoria i l’església de Sant Cristòfol formen un conjunt rural del qual, de lluny, només s’endevina l’església, a causa del campanar.
Planta, a escala 1:200, de l’església, en la qual hom pot observar el campanar, adossat al cantó meridional de la nau.
J. Sarri
Secció, a escala 1:200, del campanar, amb el seu remat superior inacabat o alterat.
J. Sarri
L’església és una construcció rústega d’una sola nau, amb tres arcs torals i coberta amb volta d’aresta. L’absis antic ha desaparegut. Fou substituït per una construcció posterior, trapezoidal, la qual forma un sol cos amb la sagristia, que hi ha entre l’absis i el campanar.
El presbiteri també és trapezoïdal, sense cap línia concreta.
A les parets laterals han estat oberts uns arcosolis per tal d’encabir-hi uns altars laterals, un a cada costat. Al fons de l’església i sota el cor de fusta hi ha un pou al costat de la pica baptismal, que és barroca.
El mur de tramuntana és el més ben conservat, amb bons carreus. Apareix perfectament marcat l’afegit de l’absis nou. La porta, coberta per un arc de mig punt, s’obre a migjorn; és adovellada i amb les dovelles de l’arc refondides uns 2 cm i ribetades amb un pla i un mig bocell. Correspon al portal primitiu.
A poca distància hi ha el campanar, amb base rectangular, adossat posteriorment al mur de l’església que forma un dels seus costats. El campanar ha estat modificat i és molt simple; té un sol nivell de finestres geminades i té el primer pis cobert amb volta de mig punt; el segon no es correspon amb les finestres i el tercer, molt modificat en època posterior, acaba amb dues parets i dos pilars que aguanten una teulada de doble vessant, amb bigues, llates i teules. El carreu no és uniforme, les cantoneres i els pilars es destaquen del·conjunt. Hom hi pot observar pedra vermella arenisca.
Per llurs característiques hom pot considerar aquest edifici com una obra del final del segle XII, de tipus rural, allunyada dels centres de producció arquitectònica. (JAA-JSV)
Intervencions arqueològiques posteriors
Interior de l’església, després dels treballs de restauració.
Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona - J. Isern
L’any 1987 el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona es va fer càrrec de la restauració d’aquesta l’església. Abans de portar a terme l’obra de restauració arquitectònica, segons el projecte de J. Rovira i Pey, l'edifici va ser objecte d’una excavació en extensió. Els treballs, dirigits per qui subscriu aquest article, van afectar tot l’interior del temple, la sagristia i el campanar, així com les cobertes.
L’excavació arqueològica va permetre conèixer la planta original i la distribució interior del temple al segle XI, consagrat el 1082. Aquest temple constava d’una sola nau i un absis semicircular, posat al descobert durant l’excavació. A l’interior es va localitzar el graó que limitava el presbiteri i les restes d’un cancell que separava l’espai destinat als fidels de l’espai litúrgic.
L’altar, dedicat a sant Cristòfol, era al presbiteri. La nau disposava d’uns bancs de pedra adossats al llarg de les parets perimetrals i d'un paviment de lloses. La porta d’entrada era cap al final de la paret de migdia. Dos graons salvaven el desnivell existent entre l’exterior i el paviment de la nau.
Durant la recerca es van localitzar algunes de les tombes situades a la sagrera primitiva. Una d’elles, al subsòl de la sagristia, contenia un enterrament triple en cista que per les seves característiques es pot situar als segles XII-XIII.
Al segle XII es va construir el campanar adossat a la paret de migdia de l’església, a tocar de l’absis. D’aquest nou cos només resta el mur que tancava el recinte a l’est i la porta de comunicació amb l’església, oberta a la paret de migdia, tots dos elements descoberts durant les excavacions. També d’aquell moment és l’obertura d’una sitja al mig de la nau, tallada al terreny natural, que segurament va servir per a guardar el delme que es pagava a l’església.
L’excavació va palesar que cap al final del segle XIII o l’inici del XIV es produïren importants modificacions estructurals a l’edifici. Es va cobrir la nau amb una volta de canó apuntada, sostinguda lateralment per l’engruiximent dels murs de la nau, els quals van ser doblats per tres arcs formers de mig punt a cada costat. Les parets es van decorar amb pintures d’estil gòtic lineal, alguns fragments de les quals van ser descoberts durant les obres i traslladats al Museu Episcopal de Vic. També en aquesta època s’aixecà un nou campanar, a l’indret de l'anterior però desplaçat una mica cap als peus del temple.
Aquestes reformes motivaren la reorganització de l’espai interior. Els bancs de pedra restaren inutilitzats, el graó del presbiteri es desplaçà cap a ponent i s’amplià l’espai litúrgic, i desaparegué l’antic cancell. Darrere l’altar, una petita zona començà a utilitzar-se com a sagristia.
Al segle XV es va afegir un nou element, un petit cor situat als peus de l’aula. Al segle següent el temple no va ser objecte d’obres, tot i que les fonts documentals fan patent el mal estat de la coberta.
Al segle XVII es va produir una gran activitat constructiva a l’edifici. Al primer quart del segle es van instal·lar dues petites capelles laterals. Per donar una mica més d’entitat a aquestes capelles es va rebaixar l’espai dels murs perimetrals comprès sota dos dels arcs formers. Aquest fet va ocasionar la desaparició de gran part deles pintures murals. Al segon quart del mateix segle, es va construir una nova capçalera de planta trapezoïdal coberta amb volta de mig canó. A tocar de l’absis, dins l’espai de la sagrera, es va aixecar un nou cos destinat a sagristia que es comunicà directament amb el presbiteri. Amb aquestes obres l’església va perdre la imatge romànica que fins aleshores havia mantingut.
A la darreria del segle XVII o l’inici del XVIII, es realitzaren per primera vegada inhumacions a l’interior de l’edifici religiós. Es van practicar dos enterraments dobles en caixes de fusta a la nau de l’església. Sens dubte van pertànyer a gent important de la parròquia de la Castanya. En aquest mateix moment es va reparar la coberta de l’església i del campanar i es va col·locar un paviment de cairons a l’interior. La troballa d’un plat de pisa blava catalana del grup anomenat de “transició”, del final del segle XVII i l’inici del XVIII, i d’un ardit de l’arxiduc Carles del 1708 proporcionà la data aproximada d’aquestes obres. (JBHB)
Bibliografia
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado. Sant Cristòfol de la Castanya, “Hoja Parroquial”, Vic 20 de maig de 1945.
- Antoni Pladevall: El Brull Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1, Enciclopedia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 94. (DAG)
- Beltran De Heredia, 1991B, 3, pàgs. 138-144.