Situació
Vista aèria de l’església des del costat sud-oest.
J. Pagans-TAVISA
Sant Jaume de Viladrover, o dels Bastons, és una antiga parròquia de cases escampades que figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (364): x 38,1 —y 31,1 (31 TDG 381311).
Per arribar-hi s’ha d’anar al barri anomenat de l’Estació de Balenyà, i a les darreres cases que es troben a mà dreta anant cap a Seva, surt, perfectament indicat per un rètol, un camí encimentat que hi mena després de recórrer uns 2 km. aproximadament. L’església és al costat d’una casa de pagès habitada. Prèvia autorització del rector de Balenyà és a aquesta casa on cal demanar la clau. (GOP)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme que inicialment es coneixia com a terme de Seva i posteriorment canvià el nom pel del Brull, creantse un castell amb un terme dins el qual hi havia inclosa l’església. Fou una església sufragània de la parròquia de Sant Martí del Brull, fins que el segle passat rebé funcions parroquials.
El terme de Seva apareix documentat el 904 quan Servand i la seva muller Guisla donaren a la casa de Sant Pere de Vic diversos béns situats al terme de Seva (in termino Sevedamo), a Vallmanya. El lloc del Brull es troba documentat el 963 quan Odesind, Oliba, Miró, Flavià i Sunyer vengueren a Arpsaman, cases, terres i vinyes, situades a l’apèndix de Seva, i afrontaven amb el Brull (ipso Brullo).
El lloc de Viladrover és documentat el 1029 quan Sendred i la seva muller Especiosa vengueren a Guirald i a la seva muller Ermessenda, cases, corts i terres, al terme de Seva, a la parròquia de Sant Martí de Castellar, a Viladrover (en vilar de Adroario). L’església de Sant Jaume no apareix en la documentació fins el 1131, que rep llegats pietosos.
En el seu origen aquesta església fou de propietat privada, unida a la masia ja anomenada aleshores Viladrover. Els seus propietaris Hug de Selige i la seva muller Bernarda, filla d’Ermessenda, senyora d’Aiguafreda, en vendre la possessió el 1372 a Pere Berenguer, canonge sagristà de Vic, li passaren també el domini i els drets sobre el temple.
No hi ha pas constància de quan començà a funcionar com a sufragània del Brull, bé que possiblement fou des del seu origen. El que sí que consta és que l’any 1878, amb l’ajustament parroquial, fou erigida en parròquia independent.
L’any 1685 el bisbe Pasqual decretà que fos renovada la volta del temple, que es trobava en estat ruïnós. La volta primitiva fou substituïda per una altra; de l’original només es conserva una part que permet aguantar el campanar de torre. A causa de les disposicions del bisbe Pasqual, hom tapà la porta d’entrada primitiva i en fou oberta una altra sota el mur del campanar, que porta la data de 1689. La teulada fou deixada al mateix nivell primitiu. Fou oberta una capella a l’exterior, adossada al mur de tramuntana i un cos d’escala a l’exterior per pujar al campanar. L’any 1916 hom allargà la nau amb la construcció d’un absis neo-romànic.
L’església avui és servida pels sacerdots de Sant Miquel de Balenyà. (APF-ABC-JVV)
Molt escassa és la bibliografia referent a Sant Jaume de Viladrover, església que pertanyia a la parròquia del Brull, fins el 1878 en què passà a ésser parròquia independent.
Pladevall creu que correspon al pas del segle XI al XII. Junyent no dóna una data concreta de la seva erecció, però aquesta cal situar-la al principi del segle XII.
Puig i Cadafalch, en la seva classificació inclou Sant Jaume de Viladrover dins el grup d’esglésies d’una nau, i dins aquest en el de les esglésies parroquials amb campanar. D’aquesta mateixa divisió cita, entre altres, Sant Sadurní de Rotgers.
Pel que fa a la situació del campanar, Puig i Cadafalch compara Sant Jaume de Viladrover o dels Bastons amb l’església de Coaner i Sant Andreu de Llanars. En totes el campanar, en forma de torre, es troba sobre la volta de la nau, a frec del mur de ponent. (DAG)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, on s’aprecien les seves extranyes proporcions i la singular forma donada a l’absis en la restauració.
G. Orriols
Planta dels diversos nivells del campanar i, a mà dreta, alçats frontal i lateral i secció del campanar, del qual hom pot apreciar amb precisió tant la situació en l’edifici com l’estructura.
G. Orriols
Sant Jaume és una església que conserva encara les característiques bàsiques de la seva època primitiva: una nau amb arcs torals, rematada per un absis i un cos de campanar de torre quadrada elevat al terme d’aquella sobre el mur de ponent.
Sobre el mur meridional hom pot veure la primitiva porta d’entrada, avui tapiada, però ben visible, i una finestra de doble esqueixada, també tapiada.
El més remarcable del conjunt, fent l’anàlisi dels seus elements romànics, és la torre campanar que descansa sobre la volta a l’extrem oest de la nau. Aquest campanar és de planta sensiblement romboïdal, i té tres pisos d’alçada. Cada pis es correspon amb un nivell diferent de finestres. Al pis més alt li foren eliminades les finestres romàniques dels costats est i oest, que hom substituí en època barroca, per finestres d’un sol arc de mig punt, més altes que les precedents. En aquest mateix nivell, el més alt, les finestres dels costats nord i sud, són els originals. El pis intermedi té unes finestres geminades a cada costat, que actualment estan tapiades, encara que són ben visibles. El pis més inferior té una finestra amb arc de mig punt a cada cantó, que també són tapiades, llevat d’una que és per la que hom accedeix al campanar, mitjançant una escala de construcció posterior.
Sobre el nivell més alt de finestres hi ha arcuacions llombardes, en nombre de quatre, entre dues bandes limitades per les arestes del campanar. Sobre les arcuacions hi ha un fris de dents de serra. Aquests dos elements, les arcuacions i el fris, es troben tant sols als dos costats que mantenen les seves característiques originals, havent-se eliminat en aquells dos costats on foren modificades les finestres. Entre el nivell més alt i l’intermedi, torna a haver-hi un altre fris de dents de serra i quatre arcuacions llombardes.
Els capitells de les finestres geminades són trapezoïdals mensuliformes i no tenen decoració esculpida de cap mena.
Detall del mur de ponent, amb una finestra en forma de creu.
M. Catalan
Un detall del mur de migjorn amb la primitiva porta d’entrada, coberta per un arc adovellat fet amb pedra en la qual alternen els colors, i rematada per una arquivolta.
M. Catalan
Al mur de ponent i damunt la porta oberta el segle XVII hi ha una finestra en forma de creu.
Malgrat que als murs de la nau, no hi ha arcuacions llombardes, en reconstruir l’absis l’any 1916 se n’hi feren en sèries de quatre entre lesenes, en els interspais centrals, i una entre cada dues lesenes als dos interspais extrems. Sobre les arcuacions llombardes també s’hi féu un fris de dents de serra.
L’aparell dels murs és ordenat, amb pedres de mida mitjana, ben carejades i col·locades fent filades molt ben alineades. La pedra dels murs és tota del mateix tipus, mentre que la que es fa servir per fer els arcs, els capitells i les dents de serra, és diferent de la dels murs, essent una arenisca vermella.
L’aparell dels murs i el canvi de paviment a l’interior (una part és amb lloses i l’altra és lliscada), fan pensar en una possible prolongació de la nau pel costat de l’absis, en ocasió de la seva reconstrucció.
El conjunt és harmoniós, i la torre del campanar és d’una tal bellesa que mereixeria una adecuada restauració. (GOP)
Bibliografia
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, “Hoja Parroquial”, Vic 7 d’abril de 1946.
- Antoni Pladevall: Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1 (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 93.
- Josep Puig I Cadafalch, Antoni Falguera I J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 310-311, 377 i 537. (DAG)