Domus de Bellpuig (Sant Julià de Vilatorta)

Situació

Una vista de les ruïnes que encara persisteixen d’aquest edifici.

J.A. Adell

L’antiga domus de Bellpuig és situada al cim d’un turó extrem d’una petita serralada que separa les carreteres de Vilalleons i de Sant Hilari Sacalm, a la sortida del poble. Aquesta domus figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 43,7 —y 41,3 (31 tdg 437413).

Des de Sant Julià de Vilatorta s’hi va per la carretera BV-5201, de la qual surt, a mà dreta, just després de les darreres cases, la carretera BV-5202, que va a Vilalleons. En aquesta direcció, a uns 100 m de la cruïlla, hom troba a mà esquerra un camí de carro; tot just començat el camí hi ha un corriol, el qual, pel bosc, puja en uns cinc minuts al castell, visible des de la carretera. (JSV)

Història

Aquesta domus o casa forta es troba situada dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, que després canvià de nom per prendre el de Meda, en un puig sobre el torrent de la Noguera, anomenat Quer o simplement Puig. Aquesta domus fou lloc de residència d’una família de cavallers cognomenats Bellpuig, que foren castlans del castell de Meda; més tard la família es vinculà als Centelles.

El castell de Sant Llorenç es comença a documentar a partir de l’any 881, quan Ansebert i la seva muller Ermoïga, juntament amb Ranemir i la seva muller Númia, vengueren a Todulf i a la seva muller Traselinda dos camps situats al terme del castell de Sant Llorenç.

El lloc de Quer el trobem documentat l’any 927, quan Avonda i Sabrosa vengueren a Sendred i a la seva muller Donegilda, terres i vinyes situades a l’apèndix del castell de Sant Llorenç, a la parròquia de Sant Julià de Vilatorta, a la vila Quer (in villa que dicitur Cheiro).

Un detall de les ruïnes amb un tros de mur que encara resta dempeus.

J.A. Adell

Un croquis de la domus tal com era al començament del segle XX fet per J.M. Pericas el 20 de març de 1906.

A. Pladevall

La família Bellpuig es documenta a partir del 1147 amb Bertran fill de Bertran i Berenguer de Bellpuig, casat amb Elissenda, documentat entre els anys 1166 i 1178. La família estigué vinculada al domini del castell de Meda que tenia subinfeudat en tercer grau, essent els bisbes de Vic els seus senyors eminents, els quals, en vista de la dificultat que tenien per a destriar les nombroses subinfeudacions i la subtracció del seu domini de les diverses doma que havien anat sorgint al seu terme, iniciaren un procés per aclarir els diversos drets. La sentència es dictà l’any 1247, deixant clar que els senyors eminents eren els bisbes de Vic i la família Gurb-Queralt ho tenia pels bisbes, la família Balenyà ho tenia pels Gurb-Queralt, i els Bellpuig pels Balenyà; així s’anaren aclarint els diversos graus de dependència. Per aquesta sentència els bisbes de Vic es consideraven senyors eminents de les doma del terme, tant de les existents com de les que en el futur es construïssin. En aquest moment, segons la sentència esmentada, eren les de Sant Llorenç, Bellpuig, Cucala, Riudeperes, Altariba i Prats.

La dependència era anterior a la sentència i fou renovada l’any 1303 quan Elissenda de Centelles, filla i hereva de Bernat de Bellpuig, difunt, feu homenatge i jurà fidelitat al bisbe de Vic, Ponç de Vilaró, i confessà tenir en feu del bisbe diversos castells i rendes, i prometé observar fidelment els convenis establerts entre Guillem de Tavertet (1195-1233) i Bertran de Bellpuig (1184-1214) sobre la força de Bellpuig que era situada en terme del castell de Meda, en franc alou de l’església de Vic. Aquest conveni, pels protagonistes esmentats, es remuntava a uns anys anteriors a la sentència del 1247, ja que s’ha de datar entre els anys 1195 i 1214, període d’actuació d’ambdós personatges.

En el moment del jurament de fidelitat esmentat, la família Bellpuig s’havia entroncat amb la dels Centelles, a la qual passà el domini de la domus de Bellpuig, ja que l’esmentada Elissenda s’havia casat amb un Centelles. Aquesta família anà acumulant drets en el castell de Meda i en la domus de Bellpuig i l’any 1327 el rei Jaume II ordenà investigar les pretensions d’Eimeric de Centelles, fill de Pere Bernat de Centelles i de Bearnèsia, el qual pretenia posseir la jurisdicció i el mixt imperi en els castells de Manlleu, Sentfores i Meda, i en els llocs de Bellpuig i Saderra. En aquesta situació romangué fins que, segons la tradició oral recollida per Carreras Candi, els Centelles es vengueren les terres dependents de la domus, i es reservaren, no obstant això, la propietat de l’edifici, però oblidaren de reservar-se el dret de pas, que el nou propietari els negà, la qual cosa feu que els Centelles decidissin enderrocar la fortalesa a fi d’evitar que uns altres se n’aprofitessin. (APF-ABC)

Casa forta

L’assentament de la domus al cim del turó ha estat fet damunt la roca i forma un fossat, tallat artificialment, que el separa de la resta del cim. Actualment, aquest vall o fossat es troba omplert per l’antic dipòsit de formigó de les aigües, per construir el qual hom engrandí el fossat tot desfigurant encara més l’emplaçament de la domus.

Aquesta constava inicialment d’una torre de planta rectangular allargassada, situada a l’extrem de tramuntana del conjunt, al punt més alt. L’interior, que consta actualment d’un sol àmbit, és cobert amb volta de canó, sense que hom pugui precisar si tenia més nivells o l’acabament.

A aquesta torre fou afegida posteriorment una edificació de planta rectangular afuada per tal d’adaptar-se a l’ample de la torre, i una sèrie de murs al vessant de llevant, els quals delimitaven i completaven el recinte, dels quals avui només queden restes i traces enmig del bosc.

Actualment, a més de la torre es conserva un pany de mur de la façana de ponent d’uns 9 m d’alt, en el qual hi ha dos nivells d’espitlleres, i a la part superior un regruiximent interior, i part d’una volta de canó, amb una finestra d’una sola esqueixada i brancals monolítics. Aquesta part superior del mur palesa el canvi d’aparell en relació amb la resta, la qual cosa indica una fase constructiva diferent.

Al cantó sud-est hi ha una cantonada de dues parets i traces de la planta del mur de ponent. Aquesta cantonada, de la mateixa alçada que el fragment del mur de ponent, és mancada de la volta, i té un desgruiximent a la part inferior, el qual indica el nivell d’un dels forjats.

Planta, a escala 1:200, del conjunt fortificat, feta al començament de segle.

J.M. Pericas, cedida per A. Pladevall

Planta, a escala 1:200, de la part més important de la fortificació.

J.A. Adell

El fragment del mur de llevant forma una aresta ben perfilada que pot indicar que era una part d’una mena de torre, prominent sobre l’alçada del conjunt, tot establint un possible diàleg amb la torre del cantó de tramuntana, abans del sobrealçament del cos central, similar al que s’estableix en la peculiar estètica del castell de Mur.

L’aparell de la torre i dels murs, així com de les restes escampades pel vessant del turó, ha estat fet amb carreuons simplement escairats, en filades regulars i uniformes, agafats amb abundant morter de calç i amb sorra vermellosa, la qual forma unes juntes curioses, i amb algunes traces d’arrebossat. La part més alta del mur de ponent i la volta són fetes amb petits carreus ben tallats; a la volta aquests carreus són polits i disposats ordenadament en filades regulars amb abundant morter.

No disposem a Catalunya de gaires paral·lels tipològics per a aquest tipus de construccions, però per l’estructura del seu aparell podem situar la construcció de la domus de Bellpuig entre els segles XI i XII, amb pervivència de la tecnologia i l’aparell del segle XI, mentre la volta i la reforma del mur de ponent cal que siguin situades posteriorment, entre el final del segle XII i el segle XIII, o, fins i tot, més tardanament. (JSV-JAA)

Bibliografia

• A.P. i P.C.: Castells de Sant Llorenç i Meda i Domus de Bellpuig, Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàgs. 904-911.
• Antoni Pladevall: Osona i el Ripollès, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 122. (DAG)