Situació
Una vista exterior de l’absis, des del costat de llevant. Aquest element fou sobrealçat el segle XIX. A desgrat d’això deixa veure una interessant decoració llombarda.
Arxiu Gavín
Sant Julià de Vilatorta centra el municipi i es troba gairebé a la ratlla que fa de límit amb el veí terme de Calldetenes, a la vall del riu de Peres o — també riera de Sant Julià o de la Noguera, en un indret ple d’aigua i fonts abundants. L’església parroquial de Sant Julià és l’edifici més important de la població. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 44,1 —y 41,5 (31 tdg 441415).
Sant Julià de Vialtorta es troba a 6 km de Vic per la carretera que va a Sant Hilari Sacalm. L’església es troba al centre de la població, a la plaça de l’església. (MAB-JAA)
Història
Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, substituït més tard pel de Meda. Des dels seus inicis tingué categoria parroquial, que encara conserva en l’actualitat.
El castell de Sant Llorenç es documenta a partir de l’any 881, quan Anserbert i la seva muller Ermoïga i Ranemir i la seva muller Núnia vengueren a Todulf i la seva muller Traselinda dos camps situats al comtat d’Osona, i en el terme del castell de Sant Llorenç.
El lloc de Vilatorta és citat l’any 935, quan Ermengúncia vengué al seu fill Sunyer diversos béns, situats a l’apèndix de Sant Llorenç, al lloc anomenat Vilatorta.
La notícia més antiga de l’existència d’una església de Sant Julià proporciona l’acta de consagració de l’any 1050, quan fa referència a una consagració anterior que feu el bisbe de Vic Idalguer i que, per tant, degué tenir lloc entre els anys 899 i 914. Des de l’any 927 es coneix l’església de Sant Julià com a parròquia, quan Avonda i Sabrosa vengueren a Sendred i a la seva muller Donegilda la vila de Quer, situada a l’apèndix de Sant Llorenç, a la parròquia de Sant Julià. Els anys 981 i 982 apareix esmentada com a basílica.
L’any 1050 l’església consagrada pel bisbe Idalguer fou substituïda per una altra de nova construïda pel sacerdot Bonfill, sens dubte rector de la parròquia, juntament amb tots els veïns. Aquest Bonfill demanà al bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, que acudís a consagrar la basílica de Sant Julià de Vilatorta. El bisbe confirmà l’antiga dotació concedida en el moment de la consagració del bisbe Idalguer, a més confirmà la vinculació de les esglésies de Sant Martí de Riudeperes i Sant Ponç de Planeses, amb els delmes i primícies, les oblacions i pertinences. Tot seguit l’acta de consagració descriu el terme parroquial.
D’aquesta consagració es conserva també la lipsanoteca amb tires de pergamins escrites i la fusta que tancava el reconditori en el qual foren col·locades les relíquies, amb grafits amb noms dels assistents a la consagració, encapçalats pel sacerdot Bonfill i els seus familiars.
L’edifici consagrat l’any 1050 començà a sofrir ampliacions i modificacions a partir del segle XII, quan li fou afegit un atri que ha arribat fins avui, bé que molt modificat, el qual devia ésser semblant als de Folgueroles, Vilalleons i Riudeperes. En aquest pòrtic possiblement hi havia una portada esculpida.
Des dels segles XII i XIII hi ha documentats els altars secundaris de sant Salvador i santa Maria, els quals segurament es devien allotjar en unes absidioles desaparegudes en el curs de les reformes posteriors.
Les reformes més importants es portaren a terme l’any 1592 quan la nau central fou perforada per dos arcs, un a cada banda, per donar pas a les dues naus laterals afegides. El 1655 el temple sofrí una nova reforma que afectà la façana i el pòrtic, el qual fou incorporat a l’església. El segle XIX es procedí a reformar l’interior del temple, amb realçament de la volta de la nau juntament a la de l’absis, que fou decorat en estil neoclàssic. Al final del segle XIX l’any 1896, es construí la capella del Santíssim. Finalment el 1939, a fi de facilitar l’accès a aquesta capella s’obrí un gran arc entre l’església i la capella. Actualment l’església segueix exercint les funcions de parròquia i l’edifici es troba en bon estat de conservació. (APF-ABC)
Acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta (1050)
"Anno Dominice Incarnationis millessimo quincuagessimo, indictione quoque tertia, venit quidam Bonus filius sacerdos S. Juliani de Vilatorta cum quibusdan ex suis vicinis ante Domnum Wilelmum Ausonensem episcopum in Vico, et eum valde rogaverunt, ut ad praedictum locum iret, et basilicam, quam ibi ad honorem Dei construxerant in nomine S Juliani, secundum instituta dedicaret, et consecraret. Ipse autem hoc audiens, sicut decuit, archidiacono, et sacriste, et caput schole, ceterisque canonicis intimavit, et qualiter et quomodo fieret ipsa dedicatio cum eis invenit. Postea in constituto die praelibatus pontifex, cum copia suorum clericorum, comitante secum caterva militum, et multitudo peditum, cum magna reverentia ut erat pius, ad eumdem locum venit, et in honore S. Juliani, cum multa instantia praecum, ipse ecclesiam dedicavit, et pignora plurimorum sanctorum in altare ipsius loci cum magna cautela condidit, et proprio sigillo desuper bitumine signavit. Et quia olim fuerat praedicta ecclesia per Idalcherem Ausonensem Pontificem dedicata, et dos fuerat ab eo ad eumdem locum firmata, postea a Bonofilio supradicto, et ab aliis vicinis solo tenus fuit destructa, et cum illorum sumptu decenter atque nobiliter de quadris nobilibus, et politis lapidibus, multo melius quam fuerat, reedificata, et renovata, ea quae illo tempore fuerunt ei data in illa dote, ad eumdem locum corroboravit supradictus pontifex, et aeternaliter ad habendum confirmavit, ecclesiam scilicet Sti Martini de Rivodepiris, et ecclesiam Sti. Pontii de Planesis, cum omnibus suis decimis et primitiis, et oblationibus universis, et pertinentiis cunctis, sub ditione praedictae ecclesiae Sti. Juliani missit, et eas subjectione ipsius ecclesiae semper stare paecepit. Et ut termini indubitander sciantur, in hac pagina nominatim adnotantur. Primus terminus incipit in ipso Calm, de Pujo Ermellis, et pervadit usque ad locum qui appelatur Charitas, et inde descendit in medio rivi de Osort. A meridiana quoque parte desinit terminus in Molar Ste. Mariae de Vilaleonis, et inde vadit per ipsum Salidor, et transit per locum qui dicitur de Fremuges. Occiduana iterum pars desinit in Pujo de Petra alba, et vadit per Felporco, et collaterat sibi terminum de Surigeres. A circio autem desinit terminus in fonte de Palad, et ascendit per Serram de Brugario, et transit per Cunillach, et vadit usque ad locum quem vocant Ransen. Infra hos terminos, sicut superius terminavimus eos, omnes decimas et primitias, et oblationes universas, et cunctas res, quae in anteriore dote a fidelibus Dei fuerant datae ecclesie praelibate domnus Wilelmus praedictus episcopus confirmavit ad proprietatem, et utilitatem praelibatae ecclesiae Sti. Juliani, sub ea lege, ut qui ex omnibus supradictis rebus aliquid voluerit tollere, aut dissumpere ecclesie, nisi resipuerit, et illi ecclesie in quam deliquerit, satisfecerit, a liminibus Stae. Dei Ecclesie in quam deliquerit, satisfecerit, a liminibus Ste Dei Ecclesie sit separatus, et ab omni consortio christianorum sequestratus, et cum Juda proditore in inferno damnatus. Et sub hac excomunicationis pena ego Bonus filius Sacerdos supradictus dono in hac dedicatione, Domino Deo, et Seniori meo Marissimo Sto. Juliano omnes libros meos, quos habeo; nominatim dono ei unum missale, et lectionarium… et expositum, et Epistolas Pauli, cum aliquibus libris Prophetarum, et librum Genesis, cum libro Regum, et Parabolas Salomonis, cum libris Macchabeorum, et passionis Sanctorum, et Antiphonarium, et quarenteno uno, saletos duos cum Proser et Psalterium et ymnarium, ut semper in jure ipsius Ecclesiae maneant, et Clerici tenentes eam in eis legant, maxime illi Clerici, quos ego docui, et nutrivi. Hae dos est edita XVIII Kalendas Junii, anno decimo nono Regis Henrici. Bonofilius Sacerdos prolis Vitalis qui istam consecrationem rogaverunt facere. Deo gratias. Wilelmus gratia Dei Ausonensis episcopus.
Aldabertus archidiaconus, etiam qui et Praepositus. + Guiriadus Sa+cer et Canonicus Sti. Petri. + Oliva sacerdos + Guilielmus levita. + Alerandus levita. + Ermengaudus caput-scholae. + Bonifilius sacerdos proles Suniarii. + Fredulfus levita + Galindone sacerdos. + Bonefilius sacerdos proles Suniario. + Signum Guitez. + Sig+num Senifregi Faber. Sig+num Onofre. Sig+num Oliva. Sig+num Guitardis. Sig+num Guilielmus. Gelbertus levita. + Guilelmus sacerdos, et iudex qui hanc dotem dictavit, et firmavit, et ut credatur solidum Sig+num in ea impressit.
Sig+num Boetius. Sig+num Sania. Sig+num Ramio. Sig+num Ermemir. Sig + num Brifre. Bonefilius sacerdos prolis Transver, qui ista consecratione scripsit + die, et anno, quo supra, cum literas superpositas in versu vigessimo primo, ubi resonant omnes libros."
Original: Arxiu de Sant Julià de Vilatorta, transcrita i publicada per Josep Gudiol: “Butlletí del Centre Excursionista de Vich», vol. II, pàg. 4.
Còpia: Arxiu Capitular de Vic, varios, Ripoll IX. pàg. 140 treta d’una còpia que figurava en un procés on s’exhibí i transcriví l’original.
Transcripció de F. Carreras Candi: La Veu del Montserrat, 1890, pàgs. 288 i 295.
Còpia del s. XVI: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 2158.
Traducció
"L’any 1050 de l’encarnació del Senyor, durant la tercera indicció, va venir de Vic, Bonfill, sacerdot de Sant Julià de Vilatorta, acompanyat d’alguns dels seus parroquians, a veure Guillem, bisbe d’Osona. Li pregaren amb insistència que anés a aquell lloc per tal de dedicar i consagrar, d’acord amb els cànons, la basílica que havien construït en honor de sant Julià. El bisbe els escoltà i finalment accedí. Ho feu saber a l’ardiaca, al sagristà, al cabiscol i als altres canonges, amb els quals acordà de quina manera s’havia de fer l’esmentada dedicació. Més tard, el dia assenyalat, l’esmentat prelat, amb molts dels seus clergues, cavallers i infants, i amb gran reverència, ja que era pietós, s’hi presentà, dedicà a precs de tothom l’església en honor de sant Julià, col·locà amb cura les relíquies d’alguns sants a l’altar i signà sobre el betum amb el seu propi segell. Però l’església havia estat dedicada, ja feia temps, pel bisbe d’Osona Idalguer, el qual també l’havia dotada; això no obstant, posteriorment, fou enderrocada per Bonfill i els seus parroquians, els quals, a llurs expenses l’edificaren de nou i renovaren, millorant-la notablement amb carreus i pedres nobles i elegants. Semblantment, el bisbe confirmà tots els llegats oferts en aquell temps per tal que en pogués disposar eternament; col·locà sota la tutela de l’església de Sant Julià les esglésies de Sant Martí de Riudeperes i Sant Ponç de Planeses, amb tots llurs delmes, primícies i oblacions, i manà que sempre romanguessin subjectes a aquella. Per tal que els termes siguin ben coneguts s’afegeixen a continuació: de la planura erma de Puig Ermells fins al lloc anomenat Caritat, d’ací baixa fins a mig riu d’Osor; a migdia des del molar de Santa Maria de Vilalleons cap al Salidor i passa cap al lloc anomenat Fremuges; per la part de ponent des del Puig de Pedralba, va per Felporc i arriba al terme de Sorigueres; pel cantó de tramuntana des de la Font de Palad puja per la serra del Brugar, travessa per Conillac i arriba fins al coll anomenat Ransen. Tot el que hi ha a l’interior d’aquests termes, delmes, primícies, oblacions i totes aquelles coses ofertes pels fidels de Déu a l’esmentada església, en l’anterior dotació, foren confirmades pel bisbe Guillem, per a utilitat i propietat de l’església de Sant Julià, això sí, en les condicions següents: que aquell que intentés arrabassar-li alguna cosa de les predites, o destruir-la, si no ho restituïa o satisfeia a l’església on va delinquir, que sigués apartat de la santa Església de Déu, de tota la comunitat amb cristians i, com el traïdor Judas, condemnat a l’infern. Amb el temor que suposa la pena d’excomunió, jo, Bonfill, sacerdot, ofereixo en aquesta dedicació a Déu, nostre senyor, i al meu senyor, sant Julià, tots els llibres que tinc: un missal, un leccionari, una exposició, les Epístoles de Pau, amb altres Llibres dels Profetes, el Llibre del Gènesi, el Llibre dels Reis, les Paràboles de Salomó, amb els Llibres dels Macabeus, de Les Passions dels Sants, un antifonari, un quaresmer, dos saltiris, el prosari, el saltiri i l’himnari, de manera que romanguin sempre en el dret de l’església i dels clergues que la serveixen, especialment aquells als quals jo mateix vaig ensenyar i atendre.
Publicada aquesta dotació el dia vuit de les calendes de juny de l’any dinou del rei Enric. Bonfill, sacerdot, de la descendència de Vidal, vaig pregar que es fes aquesta dotació. Gràcies a Déu. Guillem, bisbe d’Osona, per la gràcia de Déu.
Signatures d’Adalbert, ardiaca i prepòsit; Gerard, sacerdot i canonge de Sant Pere; Oliba, sacerdot; Guillem, levita; Alerand, levita; Ermengol, cabiscol; Bonfill, sacerdot, de la família de Sunyer; Fredulf, levita; Galindó, sacerdot; Bonfill, sacerdot de la família de Sunyer; Guitez; signatura de Senifregi, ferrer; Signatura d’Onofre; Signatura d’Oliba; Signatura de Guitard; Signatura de Guillem; Gelbert, levita; Guillem, sacerdot i jutge, que ha dictat aquesta dotació, la firmà i li imprimí la seva signatura per tal que fos tinguda per ferma.
Signatura de Boeci; Signatura de Sania; Signatura de Ramió; Signatura d’Ermemir; Signatura de Guifré; Bonfill, sacerdot de la família de Transver, que va escriure aquesta consagració i la signà el dia i any esmentats, amb lletres sobreposades a la ratlla vint-i-una, allí on diu “tots els llibres”."
(Trad.: Joan Josep Busqueta i Riu)
Església
De la construcció consagrada l’any 1050 només resta visible avui, dins el conjunt de l’església, l’absis i una part del campanar, de torre, situat al cantó de tramuntana, tots dos elements molt modificats.
L’absis ha estat sobrealçat i totalment transformat interiorment, però encara conserva la seva façana semicircular, decorada per un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de tres entre lesenes, on s’aprecien encara les traces d’una finestra descentrada i restes d’arrebossat.
Per l’interior només s’aprecia l’estructura romànica en una banqueta dels fonaments de l’absis, d’una llargada d’1,5 m, accessible per una trapa registrable en el paviment. La descoberta d’aquesta base, on pot observarse el parament de carreuons a 80 cm de fondària, tingué lloc en fer unes obres per instal·lar un conducte d’aire per a la calefacció.
El campanar, molt transformat, conserva només una part de la decoració de motius llombards, consistent en frisos d’arcuacions entre bandes laterals i frisos en dent de serra. Per les seves mides es podia relacionar amb els propers campanars de Sant Esteve de Tavèrnoles o Sant Vicenç de Torelló.
Per la posició del campanar en relació amb l’absis és molt probable que l’església de Sant Julià de Vilatorta fos un edifici d’una sola nau, molt similar a l’església, ja esmentada, de Sant Esteve de Tavèrnoles.
Un detall de l’aparell del mur de l’església, amb un bloc de pedra encastat i amb una inscripció esculpida.
M. Anglada
L’aparell original és de carreuons, ben tallats i escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, embeguts en morter de calç. Aquest parament despertà l’admiració dels seus contemporanis, i així es fa constar en l’acta de consagració de l’any 1050: “decenter atque nobiliter de quadris nobilibus et politis lapidibus multo melius quam fuerat reedificata”.
Aquest parament, de perfecta factura, és comú a una sèrie d’esglésies osonenques de tipus senzill, perfectament elaborades segons els cànons llombards i construïdes la segona meitat del segle XI, com la de Santa Maria de Vilalleons o Sant Esteve de Tavèrnoles.
Seguint els estudis realitzats per Eduard Junyent i el mateix Pladevall observem l’evolució constructiva d’aquesta edificació. La primera església, de principis del segle X, fou ensorrada a fi d’aixecar-ne una altra de més gran. D’aquesta es conserva únicament l’absis, sobrealçat el segle passat amb la finalitat d’enlairar la volta, una part dels murs de l’antiga nau i el campanar adossat al mur de tramuntana.
El segle XII se li va afegir un atri, com a Folgueroles, Riudeperes i Vilalleons, el qual devia allotjar segurament una portada esculpida. Després tingueren lloc les successives modificacions i afegits que han transformat totalment l’edifici. Malgrat tot, amb les restes que en queden, Puig i Cadafalch l’ha pogut incloure, dins la divisió que fa en l’estudi de l’arquitectura romànica a Catalunya, en les esglésies d’una sola nau i en el subgrup d’esglésies parroquials amb campanar.
No hem de deixar d’anotar, com tots els autors fan, l’estreta similitud existent entre Sant Julià de Vilatorta i Sant Martí de Riudeperes, aquesta última sufragània de Sant Julià, tant pel que fa a llur disposició com a la seva decoració. (MAB-JAA-DAG)
Lipsanoteca
Lipsanoteca trobada vers l’any 1945, a l’interior de la qual hi havia trossos de pergamí relatius a la data de la consagració de l’església. Aquesta peça, del segle XI, actualment es conserva al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1948.
G. Llop
Durant unes obres dutes a terme al temple els anys immediats a la postguerra, és a dir, vers l’any 1945, foren trobades dues peces molt interessants a l’interior de l’església de Sant Julià de Vilatorta. Ens referim a la lipsanoteca i a una tapa de fusta que cobria el reconditori en el qual hi havia la lipsanoteca amb les relíquies.
La lipsanoteca correspon a l’atuell que fou col·locat a l’altar quan l’església fou consagrada l’any 1050 pel bisbe Guillem de Balsareny. Actualment es troba conservada al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1948; allí és catalogada amb el número 9 718.
Es tracta d’una capsa de fusta, a manera de pot, de 8 cm d’alt per 9 cm de diàmetre. És cilíndrica i amb la base i la part superior totalment planes. Aquesta capsa ha estat treballada al torn per tal de donar-li millor la forma cilíndrica. Es buidada de dintre, de manera que la fusta forma un gruix molt feble. La lipsanoteca té dos cossos, de mides sensiblement similars, un dels quals constitueix el recipient pròpiament dit i l’altre la tapa. Per tal de poder-se encaixar millor aquests dos cossos tenen una ranura emmetxada, de manera que l’acoblament es fa sense dificultat.
Aquesta lipsanoteca té les cares ben llises, i, doncs, és mancada d’ornamentació, ni gravada ni pintada. Només, per tal de trencar tanta pobresa i austeritat, hi han estat fets tres solcs, els quals, en un relleu molt baix, cenyeixen exteriorment el recipient a 17 mm de la seva base i la tapa a 54 mm i a 70 mm de la base també.
Es tracta, evidentment, d’un element molt senzill, possiblement obrat expressament per a aquesta celebració i amb la finalitat exclussiva de contenir les relíquies, amb un objectiu totalment funcional i sense cap pretensió decorativa.
Al moment d’ésser trobada la lipsanoteca contenia al seu interior vestigis de relíquies i fragments de pergamí.
Aquest objecte, que no té cap inscripció ni cap altre detall, es troba en un bon estat de conservació. (JVV)
Tapa de reconditori
Placa de fusta que tapava el reconditori de les relíquies de l’altar, conservada avui al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1948. Porta gravat el nom de moltes persones assistents a la consagració de l’església. És una peça del segle XI.
G. Llop
Al mateix moment de trobar la lipsanoteca fou trobada també una tapa de fusta que cobria el reconditori en el qual era guardada aquella.
És una petita planxa de fusta de 26 cm de llarg per 20 d’ample. Igualment com la lipsanoteca anteriorment descrita, ingressà al Museu Episcopal de Vic l’any 1948, on actualment és guardada i catalogada amb el número 9 719. Igual com la lipsanoteca correspon al moment en què l’església fou consagrada (any 1050) pel bisbe de Vic Guillem de Balsareny.
A diferència de la lipsanoteca, aquesta tapa és molt corcada i malmesa; les vetes de la fusta l’han migpartida i avui és molt fràgil.
Es tracta d’un objecte molt singular dintre el romànic català. Com a objecte artístic no té cap valor, puix que no té cap detall decoratiu ni ornamental, però sí que en té pel seu interès epigràfic. Així una de les seves cares és plena d’inscripcions disposades al llarg de la tapa, bé que amb un evident desordre, tant de col·locació com de tipografia.
Sembla que inicialment la tapa havia de contenir un parell de llegendes només que foren fetes amb unes lletres més Grosses i ben disposades. Aquestes llegendes foren disposades en sentit horitzontal i paral·leles cadascuna d’elles a una de les vores més llargues de la tapa, de manera que entre elles es troben capiculades, mirant al centre.
L’espai lliure que deixaren aquestes inscripcions fou farcit, sense cap mena d’ordre, amb tota mena d’altres inscripcions, fetes amb una lletra més petita, a les quals hi ha noms i frases diverses que hom posà a manera d’ex-vot.
Heus ací les llegendes que hem pogut llegir en aquesta tapa:
Grans lletres:
BONEFILIO SACER. VIDAL SACER: ENGELVVIGA CVM PARENTORUM OMNIVM. EORVM+
En contraposició:
GVNTRICVS. SACER CVM PARENTIBVS SVIS.
En grafit:
GISCHAFRE. GVITARD GVIFRE CVM PARENTIBVS RECHEL FEMINA GVILELMVS PB. CVM PARENTORVM EORVM.
En sentit invers:
FLORESINDA. GALIN CVM PARENTIBVS SVIS.
En sentit transversal, a la primera línia només es pot llegir:
PARENTIBVS (hi ha algunes restes de noms il·legibles) IOANNES.
Escrites en fusta o no grafits:
FREDVLFVS LEVITA CVM CONSANGVINITATIBVS SVIS VEL CVM SOCIIS SVIS ET EARNVSGA LEVITA CVM OMNIBVS SVIS PARENTIBVS.
ADALBERTVS LEVITA CVM PARENTIBVS SVIS.
REIMVNDVS ATILA CVM PARENTIBVS SVIS
ALERANDVS CVM OMNIBVS PARENTIBVS (SVIS)
GVILELMVS CVM PARENTIBVS SVIS ET SVIS PARENTIBVS
OLIBA… CVM OMNIVM PAR(ENTORUM)
LENGARDVS…
ISARNVS ET G. CVM OMNIBVS PARENTIBVS SVIS.
GVILIELMVS CVM OMNIBVS PARENTIBVS.
En el sentit invers:
BERNARDVS GUIFRE CVM SOCIIS SVIS
… VS PARENTIBVS SVIS
AMALRICVS.
En sentit transversal:
PETRVS.
Algunes de les llegendes han estat rebaixades al gruix de la fusta i han estat reomplertes amb una pasta negra, altres han estat escrites directament amb tinta i encara unes altres han estat esgrafiades.
Cal pensar que els noms corresponen a persones que assistiren a l’acte de consagració de l’església i que s’encomanaven als sants les relíquies dels quals eren guardades en el recipient. (JVV-APF)
Bibliografia
- Josep Gudiol: Consagració de l’església de sant Julià de Vilatorta, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. II (1915-1917), pàgs. 4-6.
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich (Separata del publicado en hoja parroquial en 1945-1952), Vic, núm. 65.
- Eduard Junyent: La consagración de San Julián de Vilatorta en 1050, “Analecta Sacra Tarraconensia”, XIX (1946), pàgs. 279-292.
- Antoni Pladevall: La parroquia de san Julián de Vilatorta y su sufragánea de san Martín de Riudeperes, “Ausa”, vol. 11, Vic (1955-57), pàgs. 246 i ss.
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguer i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. 11 (del segle IX a l’XI), Institut d’Estudis catalans, Barcelona 1911, pàgs. 305-306.
- Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 51. (DAG)