Castell de Meda (Sant Julià de Vilatorta)

Situació

Vista de l’indret on es troben situades, dalt el cim, les escasses restes que ens han pervingut del castell.

M. Anglada

El castell de Meda ocupava el cim d’un punxegut turó, prop del Coll de Meda, en la serralada que separa la Vall de Sau de la Plana de Vic. Aquest castell es troba situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 47,1 —y 42,1 (31 tdg 471421).

El camí per anar-hi surt de la carretera de Folgueroles al pantà de Sau, per Vilanova de Sau, just passat el túnel dit “la Mina”. Al principi del camí, que és el mateix que porta a la canònica de Sant Llorenç del Munt, cal deixar el vehicle i pujar al turó que, allí mateix, domina el coll. (JAA)

Història

El castell de Meda substituí el de Sant Llorenç en la denominació d’un terme que comprenia els actuals termes municipals de Sant Julià de Vilatorta (excepte Vilalleons), Folgueroles, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i Calldetenes.

Inicialment el terme portà el nom del castell de Sant Llorenç, que es documenta a partir del 881, quan Ansebert i la seva muller Ermoïga, juntament amb Ranemir i la seva muller Númia, vengueren a Todulf i a la seva muller Traselinda dos camps situats al comtat d’Osona, en el terme del castell de Sant Llorenç, que tenien per haver-los tret de l’erm.

El castell de Meda es documenta a partir de l’any 992 juntam ent amb el de Sant Llorenç, i el 1007 ja consta com a realitzada la substitució; així, a partir d’aquesta data apareix el castell de Meda per anomenar el terme. Es tracta d’una substitució de nom ja que realment, com veurem, hi hagué dos castells en un mateix terme i el nom del segon s’imposà sobre el primer. El domini eminent del castell o castells es trobava inicialment en mans del comte de Barcelona fins que aquest se’l vengué als seus feudataris: els Gurb-Queralt, que eren vicaris comtals d’aquest castell.

El primer membre conegut d’aquesta família, Ansulf de Gurb, ja inicià molt aviat el procés de concentrar les noves adquisicions de béns en el terme del castell de Sant Llorenç, tal com feren també en el terme del castell de Gurb. Així en exercici d’aquesta política de concentració territorial, l’any 956 Ansulf, vicari, comprà a Riquilda i als seus fills Senioll, Sunifred, Ató, Gotmar i Adovora, femella, un cairo amb els casals, la cort, l’hort i les terres, conreades i ermes, situat al comtat d’Osona, al castell de Sant Llorenç, al Quer, per la quantitat de cent sous. Al cap de deu anys, el 966, el mateix Ansulf, vicari, compra a Todelec i a la seva muller Eldregod terres i molinars, situats al comtat d’Osona, en terme del castell de Sant Llorenç a la parròquia de Sant Sadurní (d’Osormort), al lloc anomenat vila Crivillers, per un preu de vint-i-cinc sous.

Ansulf de Gurb degué traspassar el domini i els béns adquirits en el castell de Sant Llorenç a un fill segon anomenat Bonfill, que s’intitulà levita, i fou canonge de l’església de Vic. Aleshores aquest l’any 992 comprà al comte Ramon Borrell la roca (en sentit de castell o fortificació) de Meda així com la de Sant Llorenç, amb els respectius feus, tot plegat situat al comtat d’Osona, en l’esmentat lloc de Sant Llorenç; el preu fou fixat en tres-cents sous. Aquesta venda fou signada pel germà del comprador, Sendred de Gurb, el qual segurament era qui exercia les funcions de vicari comtal en els castells de Meda i de Sant Llorenç per delegació del seu germà. El comprador en el seu testament, jurat l’any 1007, manà donar el castell de Meda amb el seu alou, que havia comprat al comte Ramon Borrell, a la casa de Sant Pere de Vic. Així, d’aquesta manera el domini eminent passà del comte de Barcelona als Gurb-Queralt i acabà en mans dels bisbes de Vic, si bé aquests mantingueren els antics vicaris comtals, els Gurb-Queralt, com a feudataris dels bisbes vigatans pel castell de Meda i el de Sant Llorenç i de les cases fortes que anaren sorgint en el terme.

El domini del castell de Meda quedà immers en els conflictes que durant la major part del segle XI enfrontaren violentament els Gurb-Queralt amb els bisbes vigatans per la possessió de les esglésies del terme de Gurb. Així l’any 1055 en el concili de Narbona el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, es queixà davant els pares conciliars de les malifetes de Guillem Bernat de Queralt a fi que fos excomunicat. Encara que en les actes del concili no es fa constar cap altre conflicte que el de les esglésies de Gurb, és ben segur que Guillem Bernat de Queralt usurpava el castell de Meda, tal com consta en una nova relació de queixes redactada pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, i que cal datar d’entre els anys 1076 i 1080. En la cinquena d’aquestes queixes es fa constar que Guillem Bernat de Queralt tenia usurpat el castell de Meda. Aquest conflicte s’arranjà l’any 1080, quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer II aconseguí que signessin una concòrdia el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, per una banda, i Guillem Bernat de Queralt i el seu fill Bernat Guillem, per l’altra, arranjant el conflicte sobre el domini de les esglésies de Gurb. Al mateix temps els Gurb-Queralt reconeixien que el castell de Meda era alou de Sant Pere de Vic i que el rebien en feu del bisbe Berenguer i donarien potestat del castell sempre que ell o els seus successors els ho demanessin.

Fou l’any 1104 quan Bernat Guillem de Queralt, que havia participat en l’anterior concòrdia juntament al seu pare, que feu jurament de fidelitat al bisbe de Vic, Arnau de Malla, de ser-li fidel pel seu feu del castell de Meda. Més tard fou un fill de Bernat Guillem de Queralt, Berenguer Bernat, qui el 1115 feu jurament de fidelitat al bisbe de Vic, Ramon Gaufred, pel castell de Meda. Així el domini feudal del castell de Meda anava passant de generació en generació sense conflictes amb els bisbes.

L’any 1246 es documenta una nova acta de reconeixença que feu Berenguer IV de Queralt al bisbe de Vic, Bernat de Mur, de tenir el castell de Meda en feu del bisbe de Vic. Aquest reconeixement sembla que era l’inici per posar en clar quins eren els vincles de dependència i el domini que els bisbes de Vic tenien en el terme i en els castells i doma. Així el 1247 es publicà una sentència per la qual s’establia la jerarquia feudal, composta pel bisbe de Vic com a senyor eminent, Berenguer IV com a feudatari del bisbe, seguia Bernat de Balenyà, feudatari de Queralt; a continuació venia Bernat de Bellpuig, feudatari de Balenyà; seguia amb Bernat d’Alta-riba, feudatari de Bellpuig; i finalment Ferrer de Coll, feudatari de l’Alta-riba. S’establia, també, que a més del castell de Meda, depenien del bisbe les diverses doma o cases fortes que hi havia en el terme i que eren en aquell moment les de Sant Llorenç (l’antic castell), Bellpuig, Cucala, Riudeperes, Alta-riba, Prats i les que en endavant es construïssin en el terme. En aquest moment la situació de la família Gurb-Queralt era de franca decadència, i s’anaven desprenent dels principals castells.

A Berenguer IV de Queralt el succeí un fill anomenat Galceran de Queralt, que fou canonge de Vic, al qual l’any 1253 feu donació del castell de Meda amb el mont de Sant Llorenç i tots els seus termes i fortaleses en domini del bisbe de Vic. Galceran, dos dies després, ho donà al bisbe de Vic, desapareixent, així, el domini de la casa Gurb-Queralt.

Amb la desaparició dels principals feudataris episcopals, foren, a partir del 1253, els Balenyà, successors dels Meda, que després estudiarem com a castlans, els principals feudataris dels bisbes de Vic. Però en aquest moment els Balenyà ja s’havien fusionat amb el Vilagelans (ho feren el 1246), i després, el 1295, ho feren amb els Malla. Aquesta família perdurà en el domini del castell de Meda durant molt temps, i entre els anys 1365 i 1370 encara ho eren. Després les notícies es confonen amb els diversos drets que diverses famílies tenien a les fortaleses del castell de Meda. No obstant això, els bisbes seguiren com a senyors eminents del castell de Meda fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals, mentre que les notícies dels feudataris deixen de ser clares a partir del final del segle XIV.

Els castlans

L’anàlisi de l’exercici de la castlania és un xic complicat per l’existència de dos castells, i després un castell i sis domus o cases fortes. La família que podem considerar castlana del castell de Meda és la que en els primers moments prengué el cognom del castell. El primer membre conegut de la família Meda és Adalbert Bompar, que actuà el 1067; entre els anys 1092 i 1125 actuà Bernat Adalbert, fill de l’anterior, el qual començà una família ben coneguda amb el cognom Meda, la qual a la segona meitat del segle XI, juntament amb la família Vilagelans, que tenia un important feu en el terme, intentà de fundar un monestir a l’església de Sant Llorenç.

La família Meda perdurà fins al final del segle XII. Fou succeïda per la família Balenyà, la qual, per la desaparició del principal feudatari episcopal, els Gurb-Queralt, esdevingué el vassall directe del castell pels bisbes de Vic. Aquesta família es fusionà amb la dels Vilagelans primer i amb els Malla després, com hem dit més amunt, i desaparegueren posteriorment. (APF-ABC)

Castell

L’indret del castell de Meda impressiona per la seva inaccessibilitat, al cim d’una roca totalment pelada i de forts pendents.

El castell ha desaparegut pràcticament del tot, només uns petits panys de mur, a frec del cingle, que formen el pla del cim, recorden la construcció. Es tracta d’uns murs de cinc o sis filades de carreuons simplement escairats, agafats amb morter de calç en filades uniformes, els quals s’adapten al terreny i que devien formar part del tancament del petit recinte del castell, del qual avui ni tan sols es pot endevinar la planta. (JAA)

Bibliografia

  • Antoni Pladevall: La parroquia de San Julián de Vilatorta y su sufragánea de San Martín de Riudeperes, “Ausa”, vol. II, Vic (1955-57), pàgs. 247-248.
  • Antoni Pladevall: El monasterio de Sant Llorenç del Munt, “Ausa”, vol. IV, Vic (1961-63), pàgs. 96 i ss.
  • Antoni Pladevall: Osona i Ripollès, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1, Barcelona 1981, pàgs. 202-204. (DAG)