Santa Maria de Vilalleons (Sant Julià de Vilatorta)

Situació

Planta, a escala 1:200, de l’església, molt modificada, amb una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular.

G. Orriols

El petit poble de Santa Maria de Vilalleons es troba situat al cantó meridional del terme municipal de Sant Julià de Vilatorta, vora les petites muntanyes que tanquen ja la Plana de Vic. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 43,5 —y 38,1 (31 tdg 435381).

S’hi va per una carretera local que surt de Sant Julià de Vilatorta, vers migjorn, població de la qual dista uns 4 km. La clau de l’església es troba en una casa situada al costat de tramuntana de l’edifici. (GOP-JAA)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Taradell. Inicialment ja degué exercir funcions parroquials que encara conserva en l’actualitat.

El lloc de Taradell es documenta a partir de l’any 893, quan Teudefred i la seva muller Borrella vengueren al bisbe Gotmar una peça de terra situada al comtat d’Osona, al terme de Taradell.

El lloc de Vilalleons es troba documentat l’any 927, quan Duran i la seva muller Rosa vengueren a Contrad i la seva muller Alúdia la vuitena part d’una peça de terra situada al terme de Taradell, a la vila de Vilalleons (in vila que vocant Vilareonis).

Les funcions parroquials consten a partir del 1007, quan Enyec i la seva muller Richel vengueren a Sunifred i a la seva muller Martina una peça de terra amb el seu bosc, situada a la parròquia de Santa Maria de Vilalleons, al lloc anomenat l’Olmeda. Igualment en la llista de parròquies datable entre els anys 1025 i 1050 consta com a parròquia amb el nom de Villa Leonis i segueix figurant en les llistes posteriors.

L’església primitiva fou substituïda per una altra de romànica la qual ha perdurat, amb modificacions, fins avui dia. El nou edifici potser fou consagrat el 1083 pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, però l’acta que ens ha pervingut, conté tantes incongruències i anacronismes que fa pensar que es tracta d’un document fals, o, almenys, amb moltes interpolacions.

A l’edifici romànic el segle XIII li fou afegit un atri que devia motivar la destrucció de la portalada romànica, de la qual es conserven encara les arquivoltes.

L’any 1530 foren construïdes dues capelles de característiques gòtiques, les quals possiblement substituïren dues absidioles laterals de l’edifici romànic, que devien ésser dedicades a sant Salvador (1220) i a sant Miquel (1247).

Els segles XVII o XVIII es portaren a terme noves reformes amb la construcció d’unes golfes entre la teulada, realçada, i la volta, i un comunidor que reposa sobre l’absis. L’any 1654 l’església, com d’altres de la comarca, fou incendidada i saquejada per les tropes franceses. L’edifici hagué d’ésser restaurat i calgué refer els retaules del seu interior. Després l’any 1756 l’interior de l’edifici fou renovat amb decoració barroca i l’any 1779 fou construïda una sagristia.

El segle XIX fou aixecat l’atri i sobre seu hom construí un campanar matusser. Les restes de les arquivoltes de l’antiga portada, semblant a les ruïnes de Sant Julià, Sant Martí de Riudeperes i Santa Maria de Folgueroles, foren posades a l’entorn de la gran rosassa de la façana de ponent.

Conserva una notable col·lecció de cinc retaules barrocs dels segles XVII i XVIII.

La devoció a Santa Maria de Vilalleons fou molt popular a la comarca i la llegenda que deia que la imatge havia estat trobada a Montgagut, a Puig-l’agulla, fou causa de l’origen del santuari de la Mare de Déu de Puig-l’agulla, la qual és, per tant, un desdoblament de la devoció de la patrona de Vilalleons.

El temple continua com a parròquia, servida ara des de Sant Julià de Vilatorta, i es troba en bon estat de conservació. Recentment el seu interior ha estat repicat i restaurat, posant a la llum els murs romànics. (APF-ABC)

Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Vilalleons (1083)

Anno millesimo octuagesimo tertio illustrante Spiritu Sancto eximius dominus Burellus comes Ausonensis et Berengarius episcopus Ausonensis divina tractante ministeria una suorum… cetu convenerunt ut in ipso comitatu dedicassent ecclesiam Sanctae Mariae nomine de Leonibus sitam a parte orientis in Monte Acuti, venerationis Dei et sanctae Mariae cenitricis consecravit, praeclari una largitate coelesti, comparentes non licere ecclesiam vacuam dedicare sed exornatam…. domino Deo et virgini Mariae in remedium animarum nostrarum in eodem termino in loco quem dicunt Ausona in capite plani ipsius et ex parte de oriente a meridie et occidente in Monte Acuto in terra Lupari cum casalibus et casantas in parte ipsius plani loco donationis… In plano ipsius mate descendendo in bosco de la Boxeda vocata terra vacua dedita eica per vineam de Mata ab Aquilone cum terris ejusdem. Ego Raimundus dono casullas cum manipulo, stola, alba, calicem argenteum cum patena, missale et pallia. Haec omnia offerimus memoratae. ecclesiae ad diem dedicationis. Et ego Berengarius ea ratione hanc ecclesiam consecravi in honore sanctae lariae fundatam et ibidem attribuo simenterium viginti passas a parte Acuti anatematizando eos qui aliquod auferre presumpserint. Et hos terminos parroquiae cum villis et villunculis decimis et primitiis atque oblationibus illarum. Primus est ab orientale parte in morrale Cuspinera et transit atrendendo in Rovira padrissa et vadit usque ad serram montis alti et descendit in torrentem quod semper fert sibi aquam. Alter est terminus ab Australi qui vadit per honorem qui dicitur de Berenera et super serram luparis, et descendendo vadit per serram de Sarradell usque ad medium plani, et ascendit per costam Brussosam et amplius ascendit per podium Comitis. Alter terminus ab occidentana parte descendit per vagam ejusdem podii et per mediam serram Celientem, recolitque totam serram scindit torrentem qui venit de monte Acuto et ascendit per ipsum puyantem et strada, vadit per terram Bernardi de Mar et per clotum Nigrum sequitur rippam ipsius plani. Quartus terminus vadit per ipsam stradam usque in dret de Fumo Caraldi et cense per planum usque in podio et morat speluncam et ascendit in podio de vultos et scindit speluncam usque ad morrale de la Cuspinera. Quantum idem videtur pertinere constituunt enim est preferens sacerdos cui hodie curam ecclesiae retinere voluit et sui successores iisdem reddent triginta solidos et obedientiam nobis perattentissime jurarunt, qui vere quod non optamus hanc dotem irrevocabilem temptare voluerit non valeant sed omniculato banni regis componat auri libras decem et si ausu temerario facultates ecclesiae invasores excomunicavit.

Dicta sunt haec indictione decima tertia anno regnante Enrico… quarto kalendis maii. Berengarius episcopus + subscripsi. Gilabertus marquius sub + Sig+num Borrelli. Gabriel… Raymundus sacerdos qui hanc dictavit. Trasnscriptum supra dicto die et anno Bernardus levita qui hoc fideliter traslavi dicto die et anno.

Acta que es conservava en dos papers manuscrits del segle XVII vistos per J. Gudiol a l’arxiu de Vilalleons d’on ell la copià i publicà al “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. I, pàg. 171; fent notar les incongruències i errors que conté.

Còpia en paper de l’any 1616 a l’Arxiu Capitular de Vic, col. 27. plec 11.

Fortià Solà en el seu llibre sobre Puiglagulla la publica a la pàg. 49 traient-la de J. Gudiol.


Traducció

"L’any mil vuitanta-tres, il·luminant-los l’Esperit sant, el distingit senyor Borrell, comte d’Osona i Berenguer, bisbe d’Osona i administrador dels afers divins, varen convenir conjuntament que en aquell comtat havien dedicat l’església de Santa Maria, anomenada de Lleons, situada a la part oriental de Puig-l’agulla … Déu i de santa Maria, la seva mare, però varen considerar, aconsellats per la generositat del cel, que no era lícit dedicar una església buida i que calia proveirla … a Déu, nostre senyor, i a la verge Maria, per a remei de les nostres ànimes, en el mateix terme i lloc anomenat Osona, al començament del seu pla i per les bandes de llevant, ponent i migjorn, a Puig-l’agulla, a la terra de Llopard, amb Casals i casantes a la part d’aquest pla, al lloc de la donació … Al pla de Mata, baixant pel bosc de la Boixeda, per la terra buida i abandonada, i per la vinya de Mata; per la banda d’Agulló amb les seves terres. Jo, Ramon, dono les casulles amb el maniple, l’estola, l’alba, el calze d’argent amb la patena, el missal i els pal·lis. Totes aquestes coses les oferim a l’esmentada església el dia de la seva dedicació. I jo, Berenguer, que vaig consagrar l’església en honor de santa Maria, li atribueixo el cementiri de vint passes per la banda de Puig-l’agulla, tot condemnant amb l’anatema aquells que pretinguin endur-se alguna cosa. Els termes de la parròquia amb les viles i vilars, delmes, primícies i oblacions són els següents: Primerament, per la part de llevant, limita amb el morral de Cuspinera i travessa en direcció a la Rovira pedrissa, va cap a la serra de Mont-set i baixa pel torrent que duu aigua sempre. L’altre límit, per la banda meridional, va per l’honor anomenat de Berenera i fins a la serra de Llopards, baixa per la serra de Sarradell fins a mig pla i puja per la costa Brussosa i pel Puig del Comte. Per la part de ponent, baixa per la vaga del puig i pel mig de la serra Cellent, reprèn tota la serra, trenca pel torrent que ve de Puig-l’agulla i puja per aquest puig i l’estrada, va per la terra de Bernat de Mar i pel Clot Negre, tot seguint la riba del pla. El quart terme discorre per l’estrada fins arribar al forn de dret i cens de Queralt pel pla fins al puig i s’atura a l’espluga fins al morral de la Cuspinera. Tot allò que hom ha vist que li pertany, establim que en disposi el sacerdot, que ara ha volgut retenir la cura de l’església, però ell i els seus successors ens retran obediència i trenta sous, tal com ens varen jurar. Aquells que pretinguin contravenir aquesta dotació irrevocable, que no ho puguin fer, ans satisfacin deu lliures d’or segons el manament del rei i si persisteixen siguin excomunicats com a invasors dels drets de l’església.

Tot això fou dictat durant la tretzena indicció, l’any … del rei Enric, el dia quatre de les calendes de maig. Berenguer, bisbe, ho va sotscriure. Gelabert, marquès, ho va sotscriure. Gabriel… Ramon, sacerdot, ho va dictar. Transcrit el dia i any predits. Fou Bernat, levita, qui ho traslladà fidelment."

(Trad.: Joan Josep Busqueta i Riu)

Església

L’església de Santa Maria de Vilalleons és un magnífic edifici d’una nau coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau mitjançant una simple plec que estableix la degradació d’amplada i alçada dels dos àmbits.

El cantó de ponent fou alterat, poc després de la construcció de l’església, amb l’erecció d’un cos d’edifici que allargava la nau i constituïa un campanar de torre, perfectament diferenciat exteriorment dels murs de la nau original.

El segle XVI (1530) foren afegides a la nau dues capelles quadrangulars, cobertes amb una volta de nervis, properes a l’absis, als murs de tramuntana i de migjorn sense que en el seu estat actual es pugui afirmar amb certesa si substituïren o no dues absidioles, amb la qual cosa l’església hauria tingut una capçalera trevolada. Punt que es podria confirmar amb una exploració arqueològica.

El portal original és obert al mur de migjorn i serveix de comunicació amb la rectoria; fou substituït ja el segle XII per un nou portal obert en el cos de ponent, i del qual queden, com ja hem dit, les restes de dues arquivoltes.

A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada. Aquest absis és decorat exteriorment per un fris d’arcuacions i finestres cegues, en sèries de cinc, dividides per lesenes i rematat per un fris continu de dents de serra, situat sota la barbacana de lloses de pedra, les quals marquen l’inici de la teulada.

El fris d’arcuacions, finestres cegues i dents de serra, que ornamenten l’absis, es repeteix a la part alta dels murs de tramuntana i de migjorn, bé que sense lesenes, fins arribar al campanar de ponent, on la decoració s’interromp.

Aquest campanar, integrat interiorment a l’església de la nau, conserva dues portes originals, a tramuntana i a migjorn, i una tercera, reformada l’any 1849, a ponent. La porta, oberta a tramuntana, és l’entrada actual a l’església, ja que és situada en millor relació amb el nucli del poblet. La porta del costat de migjorn està aparedada i en part destruïda per l’escala d’accés al cor.

Al final del segle XVI (1590) hom construí damunt l’absis un comunidor de planta quadrada i de dos pisos d’alçada, el qual dóna una silueta característica a l’església, la nau de la qual fou també sobrealçada, cosa que donà lloc a unes golfes entre les dues cobertes.

Els paraments presenten un aparell de carreuons ben tallats i escairats, de mida mitjana, disposats en filades uniformes i regulars, agafats amb morter de calç, amb les juntes ressaltades. Al campanar l’aparell esdevé de carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament en filades. En els afegits posteriors l’aparell és de reble, només reforçat a les cantonades.

Es tracta d’una edificació d’un gran interès i bellesa, tant de proporcions com de construcció, molt ben conservada.

Interior de l’església amb la capçalera en la qual hi ha un retaule barroc.

E. Pablo

Per la seva estructura i proporció interiors, l’església, estreta i esvelta, es pot relacionar amb altres edificis osonencs, bastits la segona meitat del segle XI, com Sant Esteve de Tavèrnoles o Sant Sadurní d’Osormort, que constitueixen un dels paradigmes de la concepció arquitectònica i ornamental del primer art romànic. (GOP-JAA)

Santa Maria de Vilalleons és inclosa per J. Puig i Cadafalch en el grup d’esglésies d’una sola nau (i en la subdivisió d’esglésies parroquials de petits veïnats). Eduard Junyent coincideix amb Puig en remarcar que Santa Maria de Vilalleons dins la forma rudimentària de l’obra assoleix una gran perfecció, típica, això no obstant, de les darreries del segle XI.

Aquesta característica de perfecció s’observa sobretot a l’exterior, el qual, malgrat els afegits soferts al llarg del temps, conserva tota la seva puresa en l’absis amb els resultats de quatre arcuacions entre lesenes per on discorre la galeria de finestres cegues, escampant-se cap els murs laterals.

També cal esmentar el motlluratge primitiu i el simplicíssim coronament dels absis, formats per dos plans, que també trobem a Sant Esteve de Tavèrnoles.

Igualment hem de relacionar Tavèrnoles i Vilalleons en observar d’altres detalls de la construcció i les proporcions del seu traçat, en planta i alçat.

La construcció posterior de l’atri és típica de la Plana de Vic. La trobem a Santa Maria de Folgueroles, Sant Martí de Riudeperes i Sant Julià de Vilatorta. (DAG)

Portada

De la desapareguda portada del segle XII romanen algunes dovelles d’arquivoltes, reaprofitades com a ressalt de la rosassa construïda el 1849 en l’actual façana occidental. Cal recordar que, anteriorment, s’havia fet quelcom semblant a la Seu de Vic, també en la rosassa.

Les peces de la meitat superior repeteixen un tema vegetal, mentre que les de la inferior el presenten geomètric, encara que en algun cas no hi hagi correspondència entre peces veïnes. El primer tema consisteix en dues tiges ondulades en simetria de les quals broten palmetes de dos tipus al mig i a tots dos costats, d’acord amb el sentit longitudinal de les peces, donant lloc a un esquema i motius clarament derivats de conjunts propers com les respectives portades de Santa Eugènia de Berga i Sant Vicenç de Malla, o també la del monestir de Ripoll.

La relació amb centres osonencs i amb Ripoll es produeix també en el segon tema, encara que sigui molt usual en el romànic, i no sols en l’escultura: es tracta d’un entrellaçat a base de tres cintes amb solcs que s’entrecreuen en ziga zaga, tal com es veu en algunes restes de la catedral romànica de Vic o en un àbac del claustre de Ripoll.

El conjunt, de qualitat acceptable, manifesta la influència dels principals centres osonencs, relacionats amb Ripoll, i cal situar-lo ben al final del segle XII. (JCS)

Bibliografia

  • Josep Gudiol i Cunill: Excursió a Vilalleons, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. i (1912-14), pàgs. 163-171.
  • Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich (Separata del publicado en Hoja Parroquial en 1945-52), núm. 63.
  • Eduard Junyent: Catalunya Romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975, pàg. 224.
  • Antoni Pladevall: Santa Maria de Vilalleons, “Ausa”, vol. II, Vic (1955-57), pàgs. 53-160.
  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II (del segle IX al XI), Institut d’estudis catalans. Barcelona 1911, pàgs. 300, 522, 536.
  • Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 54 (DAG)