Situació
Un detall de les ruïnes de la domus, de la qual encara és visible un interessant aparell.
M. Anglada
L’antiga domus del Pi, o Puig de Sau, es troba al cim d’un turó, al peu del cingle de Tavertet, al nord de l’església de Sant Romà de Sau, inundada per les aigües del pantà. La domus figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 50,6 —y 47,7 (31 tdg 506477).
Per arribar-hi cal prendre la carretera de Vic al pantà de Sau. Un cop passada la presa, cal seguir i anar cap a l’hostal de la Riba, fins arribar a uns coberts del Club Nàutic de Sau, en el punt més proper a l’església de Sant Romà de Sau. D’aquí cal pujar al turó on en uns 20 minuts s’arriba al cim on hi ha, emboscada, la domus. (JAA)
Història
Aquest casal o domus anomenat antigament de Cascabous, es trobava dins l’antic terme del castell de Cornil i, quan aquest desaparegué, es trobava en el de Sau o vall de Sau, al lloc anomenat Pi. El casal fou lloc de residència de la família de cavallers anomenada Sau.
El terme del castell de Cornil i de la vila de Sau apareixen documentats el 917, quan Guidiscle i la seva muller Bulgara amb Ofili vengueren a Esclua una casa amb pati i hort, situada al comtat d’Osona, al terme del castell de Cornil, a la vila de Sau. El mateix any Guidiscle, tot sol, vengué a Odevacre i a la seva muller Saruïlda terres i boscs situats en el terme del castell de Cornil, a la vall de Sau, al lloc anomenat Pi (ubi dicitur Pinos).
La família Sau apareix vers els anys 1120-1130 en la persona de Ramon Borrell de Sau. La primera notícia de la domus es produeix l’any 1181, quan Guerau de Sau, d’acord amb la seva mare Ermessenda i la seva germana Ramona, va posar sota la protecció de l’orde de l’Hospital tot el seu estatge de Sau, on habitaven (totum nostrum estai de Sau in quo habitamuns), així com els béns que posseïen a les parròquies de Sant Romà de Sau i de Sant Pere de Roda. Però els Sau eren feudataris d’aquesta domus pels castlans del castell de Cabrera. Així Berenguer de Cabrera en el seu testament del 1247 llegà al seu fill Arnau la domus de Cascabous, situada a Sau, juntament amb els castells de Voltregà i Cabrera, i tot el que tenia a Sau per herència de la seva mare, Beatriu de Castelló. El 1275 Arnau de Cabrera arrendà per un bienni a Guerau de Sau els fruits de la domus de Cascabous. El dit Arnau el 1286 en el seu testament traspassà al seu fill, també anomenat Arnau, els seus drets sobre la domus de Cascabous i sobre la roca de Sau o de Bollo.
El domini superior dels Cabrera-castlans i dels seus delegats, els Sau, prosseguí en la domus de Cascabous. El 1334 la domus de Cascabous ja havia canviat el seu nom pel de domus del Pi, ja que en aquest mateix any Asbert de Sau i la senyora Elisenda de Sau, muller de Bernat de Sau, i tots els parroquians de Sau, es congregaren al costat de la domus de la senyora Elisenda, anomenada domus del Pi, a fi de defensar els seus drets sobre l’església de Sant Romà de Sau. El casal del Pi seguí vinculat a la família Sau el segle XIV, mentre que la família Cabrera-castlans desapareix com a senyors superiors, per vendre els seus drets al vescomte Bernat II de Cabrera. Un fill seu, Bernat III, comte d’Osona, el 1356 declarà que Marc de Sau era senyor de la casa del Pi de Sau.
Restitució en perspectiva seccionada del cos principal feta per l’arquitecte Josep M. Pericas al començament del segle XX.
A. Pladevall
Al principi del segle XV la família Sau es va refondre amb la Vilafreser. El 1435 el donzell Bernat Guillem de Vilafreser era senyor de la domus de Vilafreser i de la domus del Pi de la parròquia de Sant Romà de Sau. Al cap de poc, el 1443, el domini de la domus del Pi es trobava en mans de Marc de Vilanova, senyor de Savassona. La domus quedà vinculada des d’aleshores a la baronia de Savassona. Així passà per herència el 1514 a la família Vila. Mentre que el domini superior el 1572 Luis Enríquez III, duc de Medina i de Rioseco, hereu i successor dels Cabrera, el va vendre al seu parent Francesc de Montcada i de Cabrera, comte d’Aitona, a través del qual passà posteriorment als ducs de Medinacelli.
L’edifici de la domus el 1276 fou destruït per les tropes del bisbe de Vic i les de Gislabert de Centelles, procurador de Gastó de Montcada, que el 10 de novembre s’apoderaren de la fortalesa de Cascabous i la destruïren. Actualment es troba en runes, bé que queda encara dempeus una sala amb volta, la qual sovint ha estat confosa amb una església; al seu costat hi ha les restes d’un mur amb fossat que l’envoltava parcialment.
Queda sempre el dubte de si la domus de Cascabous era la mateixa domus del Pi o un altre edifici de la seva proximitat, ara del tot desconegut.
Hom creu que la domus o fortalesa de Bollo, Buollo o Bisulduno podria ésser sobre la roca situada prop de l’antiga església de Sant Vicenç de Verders, ara anegada per les aigües del pantà de Sau, on hi havia restes de murs d’època medieval. Així ho creia l’arquitecte i historiador Josep M. Pericas. Altres creuen que es podria tractar d’un altre nom de l’antic castell de Cornil, que surt esmentat el segle X i després desapareix de la documentació, almenys amb aquest nom. (APF-ABC)
Casa forta
El conjunt de la domus del Pi s’assenta al cim del turó i al seu cantó de migjorn forma com un pati de planta irregular, delimitat per un mur, del qual només es veuen traces, que al seu temps era protegit per un doble fossat que envoltava el recinte, avui molt desfet pel bosc.
Croquis del casal fet al començament del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pericas.
A. Pladevall
Planta del conjunt amb el cos principal i els murs de tancament feta per l’arquitecte J.M. Pericas al començament del segle XX.
A. Pladevall
A l’extrem de tramuntana del conjunt hi ha el nucli habitacional de la domus, consistent en un edifici de planta rectangular, cobert amb volta de canó, en el qual una escala, oberta al gruix del mur de ponent, molt malmès, palesa la possibilitat que constés de més plantes construïdes, potser, amb altres materials, o bé fos acabada amb un terrat.
Al mur de migjorn s’obria la porta, avui només un esvoranc en el mur, que donava al pati. Als testers de la volta, a llevant i ponent, s’obren dues finestres, malmeses, d’una sola esqueixada.
Pels costats nord, est i oest, els murs de la domus són tallats a frec de la roca, amb un fort desnivell, que constitueix la defensa per aquest cantó.
L’aparell és de carreus de pedra rogenca, simplement escairats i molt erosionats, disposats en filades molt ordenades, algunes de través. El seu estat de conservació, malgrat la seva solidesa, és precari a causa de l’erosió dels paraments i la destrossa dels angles i obertures.
L’estructura de l’aparell ens porta a pensar en una data de construcció dins el segle XII, malgrat no es pugui afirmar amb certesa, mentre no es realitzin unes excavacions arqueològiques científiques que ajudin a resoldre els seus interrogants. (JAA)