Santa Maria de Vallclara (Vilanova de Sau)

Situació

Santa Maria de Vallclara és emplaçada en una petita vall o raconada de la muntanya, al sector més oriental i alt de la demarcació. L’església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 56,6 —y 41,9 (31 tdg 566419).

Per anar-hi cal situar-se en la urbanització de la Caseta de Vallclara, convertida en hostal, a la qual s’accedeix des de Sant Hilari Sacalm; passat el límit de la província i un parell de quilòmetres més avall, abans d’arribar al mas Collell, surt, a mà esquerra, venint de Vic, una pista que en 7 km porta a la Caseta de Vallclara. De darrere l’hostal i en direcció al Coll de Querós hi ha un camí que amb uns 10 minuts porta a la capella. (APF)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Cornil, que després s’anomenà vall de Sau, o només Sau. Existeix la tradició d’haver estat monestir benedictí femení, però sense documentar-se, únicament se la coneix com a capella rural dins la parròquia de Sant Andreu de Bancells.

El castell de Cornil i el lloc de Sau es documenten a partir de l’any 917, quan Guidiselle i la seva muller Bulgara i Ofili vengueren a Esclua una casa amb pati i hort, situats al comtat d’Osona, al terme del castell del Cornil, a la vila de Sau. Aquest mateix any i el següent l’esmentat Esclua feu unes altres compres en el terme del castell de Cornil, algunes de les quals eren situades a la vall de Sau.

L’església no es documenta fins al 1166, en el testament d’Oviarius, el qual, entre altres coses, deixà una mitgera de blat a Santa Maria de Vallclara.

Les notícies continuen els anys següents si bé de manera esporàdica. A partir del final del segle XIII les notícies són més sovintejades i ens permeten de conèixer millor la seva història.

El pare Narcís Camós, autor del Jardín de Maria, imprès l’any 1657 diu sobre Vallclara, “se colige haber sido su casa convento de monjas Benitas, como muchos dicen y lo indican sus edificios"— Podria haver estat un monestir de monges cistercenques, com sembla indicar el topònim de Vallclara, clarament semblant als cistercencs de: Vallbona, Vallverd, Vallsanta, Valldemaria, Valldonzella, etc. Però en tot cas no subsistí gaire temps. La tradició també podria tenir l’origen en el fet d’haver-se aplegat un grup de deodonades al redós del temple vivint en comú i seguint alguna regla. Amb tot, l’any 1281 la casa era regida per un Berenguer, clergue de Vallclara, i continua amb sacerdots beneficiats que tingueren cura del culte.

El segle XV consta un domini del monestir de Casserres sobre l’església, ja que el 1435 un monjo de Casserres, Marc Desbac, tenia cura de l’església. Però aquest domini fou contestat pel rector de Bancells el qual, vers l’any 1480 i després d’un plet, va obtenir el domini directe de la capella.

Del segle XVI al XVIII la capella de Vallclara es convertí en un santuari marià amb molta devoció comarcana on es trobaven els homes de Querós, Castanyadell i Bancells per resoldre els seus afers.

L’edifici romànic sofrí una reedificació entre el 1480 i el 1510, quan passà a domini del rector de Bancells. En aquest moment es refeu tota la capella, que hom amplià i cobrí amb volta la part del presbiteri; la nau fou coberta amb un embigat que es renovà el 1721. No fa gaires anys la capella ha estat objecte d’una restauració i actualment continua tenint culte a cura dels sacerdots de Sant Hilari Sacalm. L’edifici es troba en bon estat de conservació. (APF-ABC)

Església

El santuari actual de Santa Maria de Vallclara respon a una construcció bàsicament posterior a l’època romànica, consistent en una nau coberta amb un embigat de fusta, capçada a llevant per un absis rectangular, el qual pot aprofitar restes de la primitiva construcció, que no podem precisar amb exactitud.

A la part de ponent, al peu del campanar d’espadanya hi ha un antic portal tapiat el qual, juntament amb l’aparell del mur, pot correspondre a un edifici romànic, ampliat gradualment vers el costat de llevant. (APF-JAA)