El domini visigòtic de l’Empordà

En l’apartat anterior han estat comentats ja alguns dels aspectes del coneixement —sempre escàs— que hom té del territori empordanès durant el domini visigot, entre el final del segle V i els darrers anys de la segona dècada del segle VIII. S’ha fet un repàs dels pocs testimonis documentals i de les restes materials de les comunitats i llocs de culte cristià d’aquest espai geogràfic, englobant-hi les èpoques paleocristiana i visigoda. Cal tenir en compte que, sovint, es fa difícil d’escatir si aquestes restes —gairebé sempre de poca entitat o poc estudiades— són anteriors o posteriors a l’entrada d’Euric i l’inici del domini dels gots. Com ja ha estat indicat, resta força clar que en aquests moments —al final del segle V o, com a molt, al començament del segle VI— el cristianisme devia arrelar plenament entre els dos bisbats d’Empúries i Girona.

S’ha esmentat ja la importància dels contactes comercials i culturals, durant l’època baix-imperial, amb el món nord-africà, sobretot la regió de Cartago (Àfrica proconsolar) d’on el cristianisme primitiu local rebé les principals influències. També existeixen, coetàniament, amb menys intensitat, els contactes amb l’Orient mediterrani, sense que hagin desaparegut, per raons geogràfiques òbvies, certes relacions amb Roma i regions itàliques i de la Gàllia.

Hom ha afirmat que aquesta activitat comercial, sobretot des dels nuclis costaners, restà pràcticament extingida al darrer terç del segle VI. A partir d’aquest moment són gairebé nulles les troballes de peces d’importació, sobretot nord-africanes i orientals. Aquest trencament sembla ben establert pel coneixement, sempre relatiu i parcial, però, d’alguns jaciments; en el cas de l’Empordà, els nuclis de Roses i Empúries i algun altre lloc (Sant Feliu de Guíxols, Llafranc). En tot cas sembla que les investigacions futures podrien, només, matisar un xic aquesta visió. És inevitable la reserva davant la manca de bones excavacions més generalitzades i a causa del poc interès que hi ha hagut fins ara envers l’estudi de l’antiguitat tardana i l’oblit de l’arqueologia medieval a les comarques gironines.

La interrupció d’uns contactes tan ben establerts des de feia segles havia de comportar un empobriment cultural. Hom ha apuntat que podria tenir relació amb la política de Leovigild en el seu ferm intent d’implantar la monarquia hereditària. Leovigild imposà un total distanciament del poder bizantí, que des de Justinià s’havia expandit pel nord d’Àfrica i s’havia introduït al sud-est de la Península Ibèrica. Aquesta política de Leovigild devia ésser continuada pel seu fill Recared, que guerrejà obertament contra els grecs de la península, i encara per Suíntila, rei que posà fi a l’existència de la província bizantina d’Hispània entre els anys 623 i 625.

Una altra qüestió a considerar és la distribució del poblament i els seus canvis en aquesta etapa. Com ja se sap, en època visigòtica perduren les dues ciutats històriques: Empúries, que ara era seu episcopal, i Roses, que des d’època tardo-romana s’havia convertit en el nucli més pròsper de la zona. Sembla que altres poblats o vil·les de la costa, també perduren més enllà del segle VI, fins al final del regne visigot. Probablement des del final del segle VII fins al començament del segle VIII és quan molts d’aquests llocs foren abandonats. Els seus habitants es traslladaren vers l’interior, sovint a una distància justa per a amagar-se de la mar i els seus perills. Fou un procés que, segurament, no tingué pas com a causa fonamental i més important l’ocupació sarraïna. Possiblement s’inicia ja abans, a causa de l’agreujament de la profunda crisi social, econòmica i política, que marcà els darrers períodes del regne hispanovisigot.

En aquesta època el poblament de la ruralia del país es veié afectat per les transformacions de l’explotació agrària i també per les continuades crisis socials, les calamitats naturals que s’anaren succeint i el consegüent retrocés demogràfic.

L’agricultura esdevingué l’únic sector important, mentre el comerç presentava una gran reculada. S’accentuà la ruralització iniciada ja durant el Baix Imperi; el món rural intenta aconseguir una economia autàrquica. Els possessores o domini de les grans vil·les —l’aristocràcia d’arrel baix-imperial— tingueren cada vegada més influència. En canvi, hi hagué molts pagesos petits i mitjans empobrits, que hagueren de cercar la protecció dels poderosos i convertir-se en la seva mà d’obra. Al mateix temps l’esclavisme es mantingué d’una manera plena fins al final del regne visigot. Ens trobem, per tant, amb una societat en la qual es produí una coexistència entre l’antic esclavisme i un marcat procés de feudalització, que hom ha anomenat societat protofeudal.

Com és lògic, hi hagué un retrocés de la petita propietat a favor dels grans fundus. Les vil·les es transformaren per adaptar-se al nou tipus d’explotació i a les exigències de la situació social; perderen l’antic luxe. Davant la inseguretat foren fortificades i començaren, en alguns casos, a anomenar-se castellum. També sorgiren petits poblats rurals, de pagesos lliures o dependents, els quals sovint també foren fortificats. Cal tenir en compte que les grans propietats foren dividides en sortes, una mena d’unitats autònomes d’explotació que els domini havien lliurat als pagesos de diferent condició que servien a les vil·les.

Els temps foren, com ja ha estat dit, d’una gran inseguretat i la situació s’agreujà per tota mena de calamitats naturals — epidèmies, males collites—, revoltes, etc., que produïen una gran pobresa i, com a conseqüència, una regressió demogràfica. Els grans terratinents, motivats per llur ascendent preponderància política i davant la ineficàcia del poder establert, s’organitzaren clienteles armades, que foren veritables exèrcits privats formats per esclaus i servents. Això ja era així al segle V, i anà en augment progressiu. Potser fou aquest el fet més illustratiu de l’acusada degradació sòcio-política.

La crisi continuada, en tots els sentits, arribà a produir una impressionant situació de caos els darrers anys del domini visigot, des del darrer terç del segle VII principalment. L’atomització del poder real, en realitat en mans de l’aristocràcia agrària goda, però majoritàriament hispano-romana, explica en una bona part la facilitat de l’extinció del regne de Toledo a partir de l’any 711.

La crisi estructural d’aquesta societat fou tan profunda que, ja força abans del darrer període esmentat, arreu del territori hi hagué una infinitat de grups d’esclaus fugitius. Es trobaven amagats en valls muntanyenques o bé camuflats en els poblats de pagesos pobres entre els quals havien estat acollits; també n’hi havia a les ciutats i a les vil·les on havien anat a parar cercant un canvi d’amo que els permetés una situació menys desfavorable, fugint de la sobreexplotació. En definitiva, fou la desfeta del sistema esclavista, en una època de clara transició vers el feudalisme, vers el món plenament medieval. Les evasions d’esclaus no foren deturades ni per les fortes lleis repressores dictades amb aquesta finalitat, com les del rei Ègica de l’any 702.

Amb el progrés de la penetració del cristianisme els terratinents construïren capelles a les seves vil·les; els vici i poblats rurals agrupats, de pagesia modesta, també construïren les seves esglésies. Aquests temples anaren esdevenint parròquies amb les quals, sobretot després de l’any 589, s’estructurà l’Església oficial a tot el país, organitzada en diòcesis. Com és sabut,sembla que els territoris dels bisbats foren la pervivència d’unitats administratives d’època baix-imperial romana.

El monaquisme fou introduït, segurament, per monjos africans i orientals a través dels camins importants i sobretot per via marítima, pels ports on els testimonis del contacte amb aquestes terres s’hi han evidenciat, com Roses i Empúries. El cenobitisme fou un fenomen paral·lel a l’esmentat abans, d’organització dels bisbats en parròquies i capelles, però almenys en una bona part tingué unes connotacions socials que divergeixen de les apuntades per a l’Església oficial hispano-visigòtica i el seu clergat. Les notícies sobre comunitats monàstiques en terres catalanes daten ja del segle VI (concili de Tarragona de l’any 516). Sembla que al sector occidental dels Pirineus —Ribagorça i Pallars Jussà, bàsicament— els centres cenobítics foren els encarregats d’expandir la cristianització i els responsables d’organitzar el territori en parròquies d’acord amb el bisbe corresponent.

En aquesta tasca substituïen, doncs, el clergat secular a la zona. En altres llocs, però, tot indica que l’expansió del monacat s’explica —i d’ací la seva força— per haver esdevingut un refugi de les classes populars i dels marginats o vinguts a menys, que l’abraçaven per fugir del servilisme, de l’explotació i per escapolir-se de ser reclutats a les tropes privades dels senyors de la terra. Per alguns cànons dels concilis, hom pot endevinar que la jerarquia eclesiàstica, eixida de l’alta noblesa, tenia un gran recel envers el monaquisme. Hom temia la divulgació de principis poc ortodoxos, o perillosos per a les classes dirigents, per part dels monjos —que hom devia considerar incapacitats doctrinalment i cultural— en el seu proselitisme entre les capes populars.

L’existència d’eremitisme devia encaixar perfectament en una època marcada per la crisi més pregona, l’empobriment general i una religiositat en ple ascens. Alguns vestigis materials es podrien atribuir, hipotèticament, a aquesta època; hom comentarà el cas concret de l’Empordà més endavant, especialment en els capítols monogràfics corresponents. L’existència d’eremites a Hispània és testificada pel concili VII de Toledo de l’any 646. El seu cànon cinquè distingeix entre els eremites dignes i que duen una vida santa dins les seves cel·les i altres d’indignes, ignorants i de costums nefasts, als quals cal desarrelar. No se sap fins a quin punt aquest fenomen religiós era estès a llevant de la Tarraconense i, concretament, a les terres a què hom fa referència; els eremites, evidentment, no han deixat mai documentació. Hom considera que als segles IX i X “l’eremitisme experimentà una certa florida” (M. Riu). La seva existència en temps anteriors ha de restar en el dubte a les nostres terres. En qualsevol cas, sembla que en molts llocs on els eremites vivien pròxims entre si, més o menys sota la regla de sant Basili, feien els principals actes litúrgics en comú; la diferència entre eremitisme i cenobitisme no devia ésser tan clara com en temps posteriors.

Durant aquests segles l’activitat principal resta reduïda al camp. Malgrat el retrocés econòmic generalitzat, sembla que a les nostres terres es produeix un augment d’alguns conreus tradicionals, principalment de l’olivera. També hi ha indicis per a pensar que en molts llocs minvaren les terres ermes, sovint per l’acció de les comunitats monàstiques i, potser, pels grups de refugiats o fugitius que s’installen en terrenys de poca qualitat o difícils de treballar, fins aleshores abandonats.

En aquesta època s’expandí el molí hidràulic, sistema que substituí el molí de sang més utilitzat abans. Fou un avenç d’una importància gran per a l’explotació agrària, el qual pot explicar, també probablement, l’ocupació de terres abruptes, fins aleshores desertes, amb cursos d’aigua apropiats per a aquest tipus d’installació.

A la costa, malgrat els perills i el trasllat de poblats vers l’interior, la pesca fou una font de subsistència en augment. El mateix cal dir de la indústria de salaons, que hom pogué installar quan hi hagué les condicions naturals apropiades, sobretot una important producció de sal. La factoria de salaó de Roses, ja esmentada, fou possible, sens dubte, per les salines properes (el Salatar n’és una pervivència toponímica significativa), que amb el temps foren una de les fonts de riquesa del comtat d’Empúries.

Les consideracions precedents sobre l’antiguitat tardana són vàlides almenys per a tot el sector oriental de la Tarraconense. En diferents punts hom les pot agafar d’una manera més generalitzada encara per a la totalitait del territori del regne visigot.

La Septimània i una bona part de la Tarraconense, sobretot la futura Catalunya —la qüestió dels pobles bascs, mai del tot sotmesos, és diferent—, restà com un país marginal respecte al centre de poder després de l’establiment de la capital a Toledo amb Atanagild (555-567). Sembla endevinar-se una ferma relació entre els comtats de l’un costat i l’altre de l’Albera: el Rosselló i Empúries-Peralada. És una suposició que no es pot provar.

A l’Empordà, com a totes les terres septimano-catalanes, no hi hagué l’establiment d’immigrats gots. Hi continuà la població, i en una gran part totes les estructures socials, de l’època baix-imperial romana. Sembla poder-se afirmar, doncs, que la immigració popular goda pràcticament no existí ací. Gairebé només hi devia haver un nombre escàs de representants del poder dominant (alts funcionaris del govern amb llur sèquit, alguns caps militars) sempre limitats a les ciutats o nuclis i destacaments castrenses de més importància. Algunes peces de vestidura, d’art menor, típicament visigòtiques, trobades a les necròpolis de Roses i Empúries —sobretot les sivelles, ja esmentades abans—, hi deuen pertànyer.

En una terra de pas i costanera com l’Empordà, sobretot durant les nombroses revoltes i rebellions de caire divers d’aquests segles, hi devia haver establiments militars, de tropes d’ocupació. Cal suposar que foren d’importància numèrica també diversa segons els moments i les circumstàncies. Es devien limitar sempre a les ciutats i, molt especialment, als castells i cluses, vigilàncies dels passos estratègics en els camins importants i de la costa. Més endavant hom esmentarà amb tots els detalls les restes de fortificacions i les troballes que les identifiquen.

A l’Empordà, la romanització havia estat molt primerenca i fou precedida per la presència de les comunitats gregues de Rhode i Empòrion. Durant el domini visigot, tot sembla indicar que hi devia perdurar l’estructura poblacional tardo-romana, afectada progressivament pels canvis produïts per les crisis econòmico-sòcio-polítiques que marquen greument tot el període.

És probable que la distribució del poblament a l’Empordà en aquesta època hagi d’ésser contemplada des de diferents punts de vista. Cal tenir sempre en compte, com és lògic, que el retrocés demogràfic fou generalitzat. A l’Empordà s’observa, en primer lloc, una perduració considerable d’establiments humans que ja existien en època baix-imperial romana, molts dels quals eren d’origen encara anterior. Foren nuclis de població que enllaçaren amb els pobles alt-medievals, la majoria dels quals han arribat fins als nostres dies. Els pobles i esglésies actuals on hi ha vestigis materials d’època romana, que han estat relacionats, responen a aquesta perduració, i n’hi pogué haver molts d’altres.

Hi hagué, doncs, una part important d’establiments humans que no canviaren de lloc. En la majoria dels casos es tracta d’antigues vil·les, centres d’explotació agrària de la plana d’una certa importància, vora les quals sorgiren els vici, nuclis agrupats de pagesos pobres o vinguts a menys, lliures i semilliures, que depenien d’aquestes grans propietats. Els domini de les vil·les edificaren capelles particulars, en una bona part per aconseguir, amb la cristianització, un millor lligam d’aquesta pagesia. Aquestes esglésies es convertiren, a vegades, en veritables monestirs. No sabem si aquest cas es donà a l’Empordà. En tot cas foren el bressol de moltes parròquies.

Les vil·les del litoral, lligades a la pesca i al comerç per via marítima, a més de l’agricultura, també perduraren en general, seguint un procés idèntic. Hom sap que és precisament als nuclis de vora mar on es coneixen testimonis més clars de les comunitats cristianes primitives. També és sabut que perduraren les dues ciutats situades a la costa, si bé minvades, més que res per la regressió demogràfica general, segurament. Empúries fou, però, seu episcopal durant aquesta època. Roses, més pròspera, el primer centre del comerç marítim de la zona, fou una de les seques de la moneda visigòtica.

No fou, en general, fins a l’etapa d’inseguretat —buit de poder i profunda crisi que configura l’acabament de la monarquia goda (darrer terç del segle VII, començament del segle VIII)— que molts establiments costaners foren abandonats a causa del perill d’atacs i ràtzies des del mar. D’altra banda, també foren abandonades antigues vil·les del camp, situades en indrets poc defensables. Aleshores es produí l’inici efectiu del desplaçament característic de la població costanera una mica terra endins, que ja ha estat esmentat. Aquest fou l’origen de les vil·les i els nuclis que han donat lloc a poblacions —i veïnats del seu entorn— com Castell d’Aro, Calonge, Palafrugell, Begur, Pals, Torroella de Montgrí, la Selva de Mar, Llançà i la població medieval de Colera.

La manca d’excavacions arqueològiques impedeix d’assegurar que tots els pobles esmentats siguin el fruit del desplaçament d’uns nuclis marítims propers d’origen romà, i a la dita època. En alguns casos, l’existència de vil·les al litoral, habitades fins al final de l’antiguitat, és ben comprovada; en altres no és així. De tota manera, l’emplaçament d’aquestes poblacions —no gaire lluny de la mar per poder-ne aprofitar els recursos, però amagades dels navegants— és ben típic de la situació d’inseguretat. La naixença d’aquests nuclis ha d’ésser d’aquest moment o no gaire posterior, de l’etapa final del regne visigot, del període de domini musulmà o, com a molt tard, de l’inici de la dominació franca (segles VII-VIII, primera meitat del IX). L’escassa documentació conservada i la pràctica inexistència d’estudis arqueològics no permeten de disposar de dades certes i fiables.

Tanmateix, durant el domini visigot, a més d’aquesta perduració dels llocs habitats precedents, cal acceptar que també es devia produir l’establiment de nuclis totalment nous, en indrets fins aleshores no ocupats. Cal tenir en compte els canvis, més o menys profunds segons les regions, de les estructures d’explotació agrària, fruit de les transformacions socials i dels nous sistemes de conreu. El procés del món rural cap a una economia autàrquica, l’empobriment i la tendència regressiva de la petita pagesia, dels minifundis a favor de les grans propietats, la degradació del sistema esclavista i l’inici de la feudalització, l’ocupació d’espais muntanyencs abans poc o gens explotats, i la inseguretat progressiva, foren algunes de les causes que a la llarga influïren també en la distribució geogràfica de la població.

A l’Empordà sembla clara la perduració de les estructures econòmico-socials del món romà baix-imperial, sense gaires canvis, fins ben bé al final del segle VI. Però, d’alguna manera, i sobretot a partir d’aquest moment —els segles VII-VIII—, la situació apuntada forçosament devia afectar aquest territori.

Ja ha estat dit que a les vil·les existents d’abans, en aquesta època s’hi solen agrupar a la vora nuclis de treballadors del camp que en depenen. Aquestes vil·les, malgrat la influència ascendent dels grans terratinents, perderen l’antic luxe, hi foren edificades esglésies i es fortificaren. La inseguretat dels camins havia d’afectar una terra de pas com l’Empordà. Es començà a configurar, doncs, el que foren els pobles medievals, plenament feudals.

Cal imaginar que, com sembla que succeí a la resta del país, aparegueren també poblats i establiments humans de nova implantació i d’un altre tipus, com a conseqüència de les circumstàncies històriques comentades. La pagesia pobra, minifundista i ramadera, s’agrupà en comunitats per a una més fàcil protecció i defensa. Aquestes comunitats fundaren els seus pobles en indrets de la plana i de les serres del seu entorn. Els nuclis de població agrupada sorgits d’aquesta forma lògicament també foren fortificats i aixecaren les seves esglésies, les quals donaren lloc també a noves parròquies i sufragànies. Aquest tipus de poblament prefigurà, encara d’una manera més clara, el món medieval.

Ben sovint, ja d’època antiga, els turons i petits pujols que hi ha a la plana de l’Empordà serviren per a l’establiment de nuclis de població. Molts d’aquests indrets en època visigòtica foren escollits per a la defensa del territori. Aquest és el cas, entre d’altres, d’Ullastret.

J. Todó-TAVISA

Hom no dubta que algunes poblacions empordaneses tenen aquest origen, però com sempre cal remarcar que no se’n tenen proves per manca d’interès en l’estudi arqueològic d’aquesta època. Hom pensa, en especial, en alguns pobles situats al cim de pujols o serrats que s’enlairen al mig de la plana o els seus límits, llocs ben triats per a la defensa. Pals, el Far, Castelló, Sant Iscle, Ultramort, Gualta, Fontanilles, Matajudaica, Ullastret, Garrigàs, Ermedàs i d’altres que es podrien citar, poden ser indrets ocupats, o reocupats en aquesta etapa. Cal observar que cap dels noms de lloc, d’entre els esmentats, no és un antropònim. Potser, doncs, no cal cercar llur origen en vil·les o fundus de grans propietaris rurals.

També poden tenir un origen ocupacional idèntic —comunitats rurals modestes— alguns dels poblats situats a les valls i els vessants, sovint no gaire fèrtils, de les serralades que limiten la plana alluvial. En algun cas podria tractar-se de comunitats bàsicament dedicades a la ramaderia.

Hom creu que la vila de Peralada mereix un esment especial. Situada al cim d’un promontori que emergeix de la plana, on hi ha vestigis prehistòrics, vora un dels camins més importants, possiblement ressorgí o s’expandí en l’antiguitat tardana. Com de costum no hi han estat fetes investigacions arqueològiques. És molt probable que, en època visigòtica, Peralada, a l’entorn d’una vella fortalesa, el castell Toló, hagués esdevingut un dels nuclis més importants de l’Empordà, el més destacat del rerepaís immediat a la costa. Amb el domini carolingi donà nom a un pagus o comtat, sense comte privatiu, integrat al comtat d’Empúries, que tingué un territori ben definit, entre el riu la Muga i l’Albera. El fet sembla indicar que, anteriorment, en època baix-imperial i visigòtica, Peralada ja devia ésser el cap d’una unitat administrativa, de la qual el pagus carolingi devia ésser una pervivència gairebé fossilitzada.

Excepcionalment encara es poden identificar vestigis o restes materials d’altres tipus de poblament o d’establiments humans en un espai geogràfic ben determinat: les muntanyes de l’extrem de tramuntana de la comarca, l’Albera i la serra de Rodes i llurs contraforts. És un conjunt de ruïnes disperses per la serralada, que han estat descobertes i descrites força recentment, en la seva gran majoria. Fins i tot alguna resta encara inèdita. El seu coneixement ve a completar, de manera molt important, la visió que hom tenia de l’època tardo-antiga a l’Empordà.

Ja no caldria dir que ací hom es mou també mancat de l’ajut de les investigacions arqueològiques. Exceptuant potser un sol jaciment —el Puig Rom, a Roses—, hom s’ha de fiar exclusivament del que es dedueix de les romanalles de construccions i de les prospeccions fetes al seu àmbit.

Les construccions disperses per la muntanya poden ésser considerades, amb seguretat o amb dubtes, segons els casos, d’època visigòtica. Algunes podrien ésser un poc més tardanes, d’inicis del domini franc. Són d’una marcada pobresa, fetes amb pedres i fang o amb paret seca, però demostren una gran destresa en la construcció, una tècnica constructiva tradicional ben arrelada.

Per llur emplaçament, les característiques de l’edificació i per la possible relació amb dades històriques conegudes, aquestes ruïnes poden dividir-se en tres grans apartats.

I. Casals o edificis de caire rural. Moltes de les restes d’edificació antiga d’aquestes muntanyes són anomenades popularment, encara avui, casals, terme que coincideix amb el que els dóna la documentació alt-medieval. Més endavant hom concretarà les característiques genèriques d’aquests edificis. Per llur situació i configuració, poden ésser atribuïts a col·lectius marginals que proliferen en l’antiguitat tardana, sobretot en el seu període darrer. És a dir, que poden pertànyer a la pagesia minifundista, pobra o vinguda a menys, potser dedicada a l’explotació de terres abruptes, abans ermes o boscoses, que expandeix conreus com l’olivera i, potser, la vinya, en un intent d’escapolir-se de la sobreexplotació dels grans terratinents de la plana. Cal no oblidar, altrament, que aquestes valls tenien condicions excel·lents per a la installació de molins hidràulics, sistema aleshores en expansió. Alguns dels que han perdurat fins a temps molt avançats, dels quals es veuen les construccions, poden tenir aquest origen.

Algunes de les ruïnes també poden pertànyer a grups pastorils, de transhumància, o bé a pagesos reconvertits bàsicament en ramaders en el seu trasllat a la serra.

Finalment, no és gens improbable que algunes de les edificacions esmentades pertanguessin a grups d’esclaus fugitius, un fenomen a què ja s’ha fet referència per la seva proliferació des del començament del regne visigot, i en progressió des del segle V fins al VIII.

Cal tenir en compte que, per a tots els tipus d’hàbitats indicats, en la majoria dels casos, les ruïnes es troben en indrets poc visibles o del tot amagats dels camins importants i de la mar, malgrat llur proximitat.

II. Testimonis d’establiments monàstics. Són molt escasses les restes arquitectòniques que es poden relacionar amb cenobis d’època visigòtica. D’altres hi poden ésser atribuïts només hipotèticament. Les poques romanalles de la muntanya —la serra de Rodes, concretament— presenten unes característiques semblants a les apuntades per als casals o masos. És a dir, que es tracta d’edificacions fetes amb una pobresa de mitjans acusada, si bé hom hi pot endevinar una vella tradició constructiva.

L’escassa documentació i la toponímia indiquen l’existència d’altres centres monàstics dels quals no queden vestigis materials que siguin visibles sense excavar. Indubtablement hom pot afirmar que arreu de l’Empordà, s’han perdut d’una manera pràcticament total els edificis monàstics d’aquesta època; dels quals hom esmentarà certes possibles romanalles més endavant.

Els probables testimonis d’eremitisme presenten, com ja s’ha precisat abans, el dubte de llur correcta datació.

III. Els castells i les cluses. Les construccions d’època visigòtica que s’han conservat al nostre país són escasses i molt fragmentàries. En canvi, a les serralades de l’extrem nord i nord-est de l’Empordà, hi ha estat identificat fa poc temps tot un conjunt de vestigis de fortificacions d’aquests segles, o que hi són atribuïbles amb moltes possibilitats d’encert.

Aquestes fortificacions són de diferents tipus, la qual cosa, juntament amb l’emplaçament, fa endevinar llur funcionalitat. Hi ha les cluses com a defensa dels camins importants, sobretot al seu pas pels colls i als trams més estratègics; els castra o destacaments militars emmurallats per a la vigilància i la defensa també de camins, poblacions, costes i ports de mar; finalment hi ha castells o fortaleses de dimensions més reduïdes, a vegades simples guàrdies, en indrets estratègics, com a suport als punts de defensa més importants.

Tot plegat configura una xarxa militar, defensiva i de vigilància que s’estén per aquest espai dominadora de les vies de penetració marítima i terrestre.

Aquest conjunt de fortificacions té, com és lògic, la seva continuïtat i el seu paral·lel al vessant septentrional (rossellonès) de l’Albera. Allí hi ha algunes fortaleses construïdes, o en ús en aquest moment, les quals són conegudes de fa molt més temps que les empordaneses. En són l’exemple principal les Cluses, a l’accés al coll del Pertús, d’origen tardo-romà. També el castell d’Oltrera és documentat en aquesta època; a més d’altres restes que, com als vessants meridionals, hi han d’ésser atribuïdes.

Durant el domini visigot l’Albera no era un límit o una frontera entre dos països diferenciats. No ho fou pràcticament mai —o només en espais curts de temps— fins al segle XVII, amb el tractat dels Pirineus. L’extrem oriental dels Pirineus, doncs, no separava res, sinó que unia dues terres d’una mateixa cultura i sota un mateix poder, amb una població hereva del món tardo-romà.

Tanmateix, els llocs de passos obligats, estratègics, com els camins que travessen l’Albera, eren vigilats i defensats ja des d’època baix-romana. Les revoltes i aixecaments que proliferaren durant la inestable monarquia visigòtica degueren motivar l’establiment de destacaments i la construcció d’un bon nombre de guàrdies i fortaleses en diferents moments d’aquests segles i per causes diverses. La vigilància i la defensa s’estengué també a les muntanyes que dominen el sector costaner del cap de Creus, ruta estratègica de la navegació en totes les èpoques, i a la població i el port de Roses, el més important del territori.

A l’Empordà, les restes materials de fortificacions, igualment que les de petits hàbitats dispersos i certs indicis d’establiments monàstics, apareixen gairebé exclusivament en terres de l’Albera i a la serra de Rodes. És així, principalment, per les condicions naturals, que eren favorables als diferents tipus d’ocupació humana esmentats en aquest espai muntanyenc ensems proper a les planes i la mar.

De la resta del territori ja s’ha destacat la perduració de vil·les d’origen anterior, al litoral i la plana. Els vestigis de fortaleses al llarg de la via principal i els altres camins, a la plana i les serres més marginals, han desaparegut o bé resten per poblats o construccions de data posterior.

Les restes de les serres de Rodes i de l’Albera empordaneses, en llur gran majoria no han estat localitzades fins als darrers anys, gràcies a un treball de camp intens. Les romanalles arquitectòniques són sovint molt poc vistents i podrien passar fàcilment desapercebudes. Potser hi hagueren guàrdies en alguns turons dominadors d’amplis espais de mar i llurs ports naturals. I és probable que alguns indrets de les Gavarres, pel fet d’ésser passos naturals entre sectors habitats de les planes o de la costa, estiguessin fortificats. (A les Gavarres, alguns rastres aïllats semblen indicar, d’altra banda, l’existència de població dispersa, com a les serres septentrionals de la comarca).

Un altre exemple clar de pas natural vigilat i fortificat és a la muntanya de Sant Julià de Ramis, sobre el congost del Ter i el coll de Costa-roja, que té una relació ben directa amb l’Empordà, si bé resta fora del límit actual de la comarca. Com és ben sabut, és un punt tan estratègic com els colls de l’Albera, travessat des de sempre per la via principal (Via Domitia, després Via Augusta, el “camí francès” medieval), pas obligat entre l’Empordà i Girona, entre la península i la resta d’Europa. Al cim de la muntanya de Sant Julià de Ramis, com és lògic, hi ha vestigis d’una fortificació que pot ésser —com les Cluses— d’origen baix-imperial o bé visigòtic, però que degué estar en funcionament en aquesta darrera època.

Abans de passar a esmentar d’una manera concreta les restes escampades per la zona muntanyenca que es poden relacionar —amb certesa o amb indicis fonamentats— amb l’època visigòtica, convindrà fer un breu repàs dels fets històrics coneguts, durant els quals aquest territori tingué, poc o molt, un protagonisme.

Les dades fiables sobre aquesta etapa de la nostra història són molt escasses i, gairebé sempre, força confuses. Hom ha intentat d’esbossar abans una visió de la situació sòcio-política del país i de l’evolució del seu poblament, segons els pocs elements de judici de què es disposa. Els fets històrics coneguts, tot i la migradesa de les fonts documentals, potser podran ajudar a aquest intent d’aproximació a la cronologia i al possible vincle o la possible connexió d’algunes d’aquestes restes materials amb conjuntures o esdeveniments històrics concrets.

Són nombrosos els esdeveniments de la possible repercussió dels quals a l’Empordà hom no té cap notícia (i, en molts casos això no es pot estendre a tot el territori després català). En alguns casos la impressió que hom en pot tenir pot ésser força desenfocada, o, fins i tot, absolutament equivocada, per manca de qualsevol notícia o referència documental.

No sembla pas, per exemple, que l’Empordà arribés a participar directament del moviment anomenat dels bagaudes, que s’inicià al final del segle II, tingué un gran increment al segle III i continuà fins al segle V. Era una revolta d’esclaus i pagesos pobres, lliures, contra els terratinents, que s’originà a la Gàllia i es propagà a la Tarraconense, sobretot a la seva part nord-occidental, a l’alta vall de l’Ebre. Les notícies són molt escasses, però permeten d’endevinar que la llarga revolta fou d’una importància considerable; sens dubte degué haver-hi una repercussió més gran o menys al nostre territori.

No se sap tampoc si l’Empordà fou una terra poc afectada o molt quan l’any 415 els visigots, sota el poder del rei Ataülf, passaren al sud de la carena pirinenca i s’installaren a Barcelona, centre de la seva ocupació, des d’on Ataülf volia instaurar un govern pro-romà, projecte que acabà amb el seu assassinat a l’agost del mateix any.

Les terres catalanes són, tanmateix, l’únic espai de la Península on durant la primera meitat del segle V encara perdurava, d’alguna manera, el domini imperial romà. El paper dels visigots s’acresqué d’una manera considerable després del 451, amb la victòria de les forces imperials i visigodes sobre els huns als Camps Catalàunics.

A la mort del rei visigot Teodoric II l’any 466, el seu successor Euric no reconegué l’emperador. És un fet d’una gran transcendència. Aleshores començà la veritable ocupació de la Tarraconense per part d’un poble deslligat de l’imperi Romà. L’exèrcit d’Euric passà al sud dels Pirineus dividit bàsicament en dos cossos. Un d’ells penetrà pels passos occidentals comandat pel comte Gauteric. El més important, segurament, travessà el Rosselló i entrà a l’Empordà pels colls de l’Albera, dirigit pel comte Eldefred i el general romà Vicenç. Euric renovà posteriorment el fœdus amb l’emperador Juli Nepos, però trobà una gran resistència per part dels poderosos terratinents de la Tarraconense, que li feren front amb els seus exèrcits particulars. El lligam darrer amb l’imperi restà desfet amb la deposició de Juli Nepos l’any 476 per part d’Odoacre, que representà l’anihilació definitiva del poder romà a les terres occidentals de l’antic imperi.

La resistència de la població autòctona de la Tarraconense a incorporar-se al regne visigòtic de Tolosa continuà, aferrissadament, durant el regnat d’Alaric II (484-507), fill d’Euric. Aquest rei sembla que aconseguí dominar els darrers focus d’oposició i arribar fins a la ratlla de l’Ebre. Durant aquest regnat se celebrà el concili d’Agde, presidit pel bisbe Cesari d’Arle. Hom procurà reorganitzar els bisbats i convertir l’Església en una institució lligada a l’estat visigot. Hom es pregunta si, dins aquest context, hi cal veure la institució o la consolidació de la seu d’Empúries (documentada des de l’any 516) com a únic bisbat del territori empordanès, potser en detriment del possible antic bisbat de Roses.

Com ja ha estat indicat, amb el trasllat de la capital i el centre del poder visigot a Toledo en temps del rei Atanagild (555-567), enmig d’una de les etapes de crisi profunda del regne, les terres de llevant de la Tarraconense restaren com un país marginal. El país que hom anomenarà septimano-català, fortament romanitzat, amb una societat hereva totalment del món baix-romà, té unes particularitats culturals ben definides, una personalitat diferenciada de la resta de les terres peninsulars que restà reflectida, fins i tot, en la llengua. Ara, més que mai, aquestes terres mediterrànies esdevingueren un possible focus de revoltes; els intents d’escindir-se del poder central hi foren continuats.

Després de l’intent, molt ferm, d’instauració de la monarquia hereditària i estable per part de Leovigild, l’any 578 hi esclata una rebellió contra aquest rei. S’estengué i prengué increment sobretot per les ciutats mediterrànies, a València, Tàrraco, i és documentada a Roses, com també al litoral de la Narbonesa. Era una revolta separatista que tenia el suport, interessat, dels bizantins que ocupaven el sud-est peninsular, fins i tot amb l’ajut del seu estol. Potser hom es pot permetre la llibertat de recordar els antecedents històrics del territori empordanès. La presència bizantina segurament hi podia haver estat ben acollida si hom és conscient de la presència grega molts segles enrere, del passat grec de Roses i Empúries, la qual havia deixat la seva petjada cultural. No es tracta, ara, de mitificar res, només d’assenyalar un fet constatat. S’entén que fóra poc seriós silenciar la pretèrita presència grega —poc o molt transcendent, però certa, ben documentada— a l’Empordà, i el seu més que probable heretatge.

El rei Suíntila (621-631) aconseguí de foragitar els bizantins d’Hispània entorn de l’any 625. Aquest rei, però, fou enderrocat l’any 631 pel duc Sisenand, cap d’un aixecament de l’aristocràcia terratinent de la Narbonesa.

Amb Khindasvint (642-653), succeït pel seu fill Recesvint (653-672), s’esdevingué un període marcat per la política encaminada a enfortir la institució monàrquica hereditària i centralista, en lluita contra el poder dels senyors rurals i les revoltes de les classes pobres i marginades. Recesvint hagué de fer front a una rebellió molt important, encapçalada per Froïa, que era probablement dux de la Tarraconense. El rei dominà la situació al final de l’any 653. Sembla que afectà principalment el centre i el nord-oest de la dita Tarraconense, que tingué l’ajuda dels pobles bascs, com tantes revoltes d’aquests segles, mentre el seu origen i caràcter, com la seva possible influència més a llevant, queden per determinar, tot i que hom pot esbossar unes hipòtesis dins la lògica de la situació social i política d’aquest període.

Fou, però, durant el regnat de Vamba (672-680) (rei elegit per l’aristocràcia a la mort de Recesvint), quan s’esdevingué una revolta d’una gran transcendència, de la qual les terres septimanocatalanes foren plenament protagonistes —potser com altres vegades, però ara en tenim notícies totalment fiables—. De fet, aquestes notícies provenen fonamentalment d’una crònica coetània, de la Historia rebellionis Pauli contra Wambam de Julià de Toledo. Tot i que l’influent arquebisbe Julià de Toledo devia tenir un paper principal en el futur destronament de Vamba, aquesta obra reflecteix la visió del poder i és un panegíric de l’actuació del rei. Tanmateix, la narració dels esdeveniments és una font històrica molt apreciable.

El que s’esdevingué fou, ben clarament, una revolta de caire separatista de les terres nord-orientals del regne. En aquest espai septimano-català —per anomenar-lo d’una manera entenedora— la població, bàsicament autòctona, d’arrel tardo-romana, es devia haver distanciat i deslligat dels interessos de la monarquia de Toledo per la seva personalitat i cultura diferenciades. És probable que el desig de segregació fos força generalitzat entre les distintes capes socials.

L’any 673, quan el rei Vamba es trobava a l’actual Rioja intentant de sufocar un dels nombrosos aixecaments dels pobles muntanyencs del nord-oest de la Tarraconense, principalment dels bascs, s’assabentà de l’existència d’una situació molt més greu per al poder reial en un altre punt del regne. El comte Hilderic de Nimes, amb l’ajut de Gunild, bisbe de Magalona, i de nombrosos magnats de la zona s’havien revoltat i dominaven una bona part de la Septimània, un ampli territori centrat, de moment, a Nimes. Era l’inici d’una veritable escissió, Hilderic s’havia coronat rei a Nimes.

Vamba envià el comte Pau, a qui concedí el títol de dux, al front de tropes reials, per sufocar la rebellió. Però Pau s’afegí a la causa dels revoltats amb l’exèrcit que comandava i es convertí en el seu cap. Tot seguit dominà la Narbonesa i una gran part de les terres catalanes, amb Girona i Barcelona, i per tant amb la indubtable inclusió de l’Empordà.

Aquesta acció tingué el suport de Ranosind, duc de la Tarraconense i dels comandants de les fortificacions —castra i clausurœ— del Pirineu. Pau fou coronat rei a Narbona amb la corona votiva que temps enrere el rei Recared havia ofrenat al martyrium de Sant Fèlix, a Girona.

Sembla clar que la segregació tenia l’adhesió total de les autoritats civils i eclesiàstiques, de la noblesa, i hi ha motius per suposar que també d’una bona part dels habitants de la Septimània i Catalunya.

Pau havia propiciat sublevacions en altres punts, dels bascs i els francs, per debilitar l’acció del poder establert. Però, tanmateix, res no valgué contra l’estratègia i la força militar —segurament més organitzada— de Vamba, l’exèrcit del qual havia d’aconseguir de desfer la rebellió en una acció molt reeixida.

Des de Cantàbria, on lluitava contra els bascs, Vamba, se n’anà vers la Tarraconense i prengué Barcelona i Girona. Un cop ocupada Girona dividí l’exèrcit en tres cossos, amb la finalitat d’atacar i reduir les forces autòctones encastellades en els castra i les cluses pirinenques. Un dels cossos seguí el camí del Segre i, a la Cerdanya, ocupà el castrum Libiœ i altres castells, per seguir vers la vall de la Tet. Les altres forces seguiren el camí de l’Empordà; un dels cossos penetrà per la via interior, del Pertús, on expugnaren les Cluses i hi feren presoners personatges destacats com l’esmentat duc Ranosind, un garding anomenat Hildigís i d’altres magnats. El tercer cos d’exèrcit s’endinsà per la via marítima —el coll de Banyuls— i també expugnà les fortaleses; hi ha notícia de la presa de Vulturaria (castell d’Oltrera) i del castrum Caucoliberi (Cotlliure). El rei seguí aquest camí de l’Empordà i l’Albera.

Els tres cossos d’exèrcit es reuniren al nord de les carenes pirinenques, un cop superada la resistència dels destacaments que en defensaven els passos. En una sèrie d’accions encertades —en les quals consta la presència de l’estol i del bloquejament per mar— s’empararen de Narbona i, a continuació, d’altres ciutats: Besiers, Agde, Magalona. Finalment caigué Nimes, on Pau, rendit, lliurà la sivella del cinturó en senyal de submissió. Vamba, després de la victòria, restituí la corona d’or al màrtir Feliu de Girona. Féu restaurar les muralles d’algunes ciutats com Nimes i Narbona. De retorn a Toledo dictà noves lleis per al reclutament militar, en un intent d’organitzar millor l’exèrcit reial i evitar noves revoltes.

Com és ben sabut, l’any 680 Vamba fou obligat a abdicar a favor del comte Ervigi, a causa d’una conspiració menada pels seus propis fideles i encapçalada, precisament, per l’arquebisbe Julià. Segons Abadal, Vamba havia pogut dominar externament la rebellió de Pau “…però es veu clar que el ferment d’inconformitat era latent al país […] La sublevació de Paulus si no havia aconseguit fora de les regions del nord-est una adhesió activa, degué obtenir la consideració complaent de moltes jerarquies del Regne […] La direcció oposicionista activa es concretà, però, en elements estranys a la nació goda; així com el fracassat Paulus era d’origen grec, dels futurs triomfadors (els caps del destronament de Vamba l’any 680) Ervigi i Julià, el primer és també de procedència bizantina […]; el segon era de procedència jueva”.

Com ja s’ha indicat reiteradament, la majoria hispano-romana, autòctona, de l’aristocràcia de la terra, de la pagesia i, fins i tot, de les autoritats eclesiàstiques i civils, sembla demostrada per a aquestes terres del nord-est. El bon acolliment al grec Pau, amb el seu ràpid coronament, sembla evidenciar que l’aixecament del 673 podia tenir un caire plenament romano-bizantí, enfront del poder got.

Tanmateix, hi ha indicis importants per a pensar que Pau i els seus intentaven dominar només la Septimània i el sector de llevant de la Tarraconense, i deixar que Vamba continués regnant a la resta del territori visigòtic. Ho fa pensar així el fet que Pau, en una carta dirigida a Vamba, s’atribuís el títol de “rei suprem de l’est”, mentre concedia a Vamba el de “rei del sud”. La revolta devia ésser, doncs, un veritable intent de separació dels països del nord-est, les terres situades a cada costat de la carena pirinenca oriental, ben vigilada i fortificada pels rebels. Sembla poder-se endevinar, per tant, que la població d’aquestes terres septimanocatalanes tenia plena conscíència de la seva personalitat, diferenciada de la resta de la península dominada per la monarquia visigòtica.

No hi ha notícies ben concretes sobre el pas del rei amb les seves forces per l’Empordà ni de la presència del seu estol, que hom endevina molt important per al resultat final de la contesa. No fóra estrany que li hagués calgut pacificar la ciutat de Roses i, potser, utilitzar el seu port natural. Els seus habitants, d’arrel greco-romana, devien estar probablement predisposats a la lluita contra el poder visigòtic establert. De fet, les fonts ja parlen de les represàlies de les tropes de Vamba durant el seu camí per la via empordanesa i de la costa. Segons Julià, el rei castigà durament els excessos dels seus homes en saquejar el país que travessaven, circumcidant els culpables de fornicació. Com ja ha estat indicat en un altre lloc, és significativa l’absència dels bisbes septimano-catalans en els concilis de Toledo durant un llarg període, que comprèn tot el regnat de Vamba i alguns anys més: 665-681, concilis IX al XII.

Dins aquest context potser caldria veure també altres revoltes esdevingudes en aquest territori del nord-est o en alguna de les seves parts al llarg de l’època visigòtica. A vegades hom pot tenir una idea molt desenfocada de les veritables motivacions, per manca de documentació. En podria ésser un exemple la revolta que s’havia produït a la Narbonesa, poc menys de cent anys abans d’aquests fets, després de la conversió de Recared i les disposicions que se’n seguiren al concili III de Toledo, del 589. Els caps rebels d’aleshores foren Athaloc, bisbe arià a Narbona, els comtes Granista i Guildigern i molts altres arians en contra de la fe catòlica. Es tractava d’un veritable intent de destronar Recared; un intent que pot sorprendre sens dubte que tingués un suport important entre la població catòlica. A més, els revoltats no dubtaren pas a demanar ajut a un rei catòlic, el franc Guntram I de Borgonya, el qual envià un gran exèrcit. Aquesta vegada l’aixecament fou sufocat per Claudi, duc de la Lusitània, al front de les tropes reials visigodes, en derrotar el general franc Boso vora el riu Aude. Com a hipòtesi hom creu que no és arriscat apuntar que la revolta del darrer quart del segle VI, amb l’excusa i el ferment de la resistència ariana, podia haver estat originada, bàsicament, pel sentiment segregacionista de les terres nord-orientals. Podria ésser, doncs, com una mena d’antecedent de la rebellió de Pau contra Vamba de l’any 673 acabada de comentar, més estesa territorialment, però igualment fracassada.

Després de Vamba, els regnats d’Ervigi (680-687) i del seu gendre i successor Ègica (687-702) es caracteritzen per l’enorme progressió de la crisi que marca l’etapa final de la monarquia visigòtica. Segurament el que més pot illustrar sobre l’agreujament de la situació són les notícies i els indicis diversos sobre la fam a tot el regne i que confirmen el gran augment durant aquests anys de l’empobriment de la petita pagesia lliure, de les tropes particulars i les fortificacions dels grans terratinents, dels grups d’esclaus fugitius, del racisme, etc.

En referència a l’Empordà, cal suposar que la proximitat de la mar devia ésser cada vegada més perillosa per als habitants poc protegits, i que els espais muntanyencs més amagats es devien anar poblant. Les fortaleses militars en els passos naturals i sobre el litoral devien continuar en ple ús i segurament hom en devia bastir de noves.

Ervigi manà als bisbes reunits al concili XIII de Toledo l’any 683 que fos revisada la sentència contra els conspiradors implicats en la rebellió de Pau. L’amnistia fou aplicada només als rebels de condició noble, als quals foren retornades les propietats confiscades. És un indici més de la importància que tingué aquesta revolta, que hom intentava d’evitar que es reproduís.

En temps d’Ègica hi ha diverses notícies sobre l’estat calamitós de la població de la Narbonesa. El mateix rei, al concili XVII de Toledo de l’any 694, en sollicitar que fos dictada la més terrible de les lleis antijueves de la monarquia visigòtica, n’exceptuava els jueus que vivien a la Narbonesa, ja que aquesta província havia estat tan assolada per una gran epidèmia i pels atacs dels francs que es trobava molt despoblada. Hom no pot saber si l’epidèmia esmentada afectà també les terres empordaneses veïnes, si arribà al sud de l’Albera; però això entra dins el probable.

L’any 700 el rei Ègica associà al tron el seu fill Vítiza. El 702, poc abans de morir, publicà una llei contra els esclaus fugitius, la més severa de les nombroses lleis dictades sobre aquest tema des del segle VI, la qual cosa evidencia les grans proporcions que el problema havia arribat a tenir per al poder visigot. Fa l’efecte que, en aquest moment, els esclaus s’havien escapolit massivament dels seus amos. El rei reconeix que no hi havia cap ciutat, fortalesa, poble, vil·la o posada on no s’amaguessin esclaus. D’ací que la llei arribés, excepcionalment, a considerar penes corporals fins i tot per als clergues i alts funcionaris que no denunciessin els esclaus fugitius. La descomposició del sistema esclavista i, fins i tot de l’administració del regne, són evidents.

Durant el període de govern conjunt d’Ègica i Vítiza, consta que un cap got anomenat Tudmir derrotà l’estol bizantí en un atac naval del qual hom ignora el lloc on es produí. Segurament devia ésser al sud-est, ja que Tudmir apareix més endavant, en la penetració àrab, com a senyor d’Oriola, l’únic que s’enfrontà amb una certa força als musulmans, amb els quals pactà el traspàs de poders al seu territori que continuà governant amb una certa autonomia. Sobre un fet tan important no se’n coneixen altres detalls, per això sembla tan insòlit. És una demostració del poc coneixement que hom té de la situació real del país i les seves circumstàncies.

L’associació al poder i la successió hereditària de Vítiza representà, sens dubte, una mena de desafiament a la noblesa goda tradicionalista. Degué ésser un dels ferments de les grans revoltes i el rebrot de la tendència disgregadora del regne, durant els primers anys del segle VIII. Un veritable caos polític i social que afavorí el final de la monarquia visigòtica i permeté la increïblement fàcil ocupació musulmana, en un país fragmentat en una infinitat de petits poders de senyors pre-feudals.

Vítiza regnà en solitari des de l’any 702 fins a la seva mort, el 710. El seu govern fou benèvol amb la noblesa i els terratinents, la qual cosa no va fer més que accelerar l’afebliment del poder monàrquic, la disgregació, el desinterès de les classes populars i la situació caòtica, de buit de poder, generalitzada.

Al final de l’any 710, quan morí Vítiza, la crisi veritablement delirant, la situació caòtica, desembocaren en l’esclat de tota una sèrie de lluites dinàstiques o de successió. Un sector de la noblesa i dels funcionaris palatins de Toledo elegiren rei un personatge anomenat Roderic, duc de la Bètica, segons les normes tradicionals. Tanmateix, no sembla pas que l’elecció fos recolzada pels bisbes, per aquest motiu alguna font coetània el pot qualificar d’usurpador. Al mateix temps un altre sector important dóna suport als fills de Vítiza; és a dir, a la continuïtat de la casa d’Ègica.

A la mort de Vítiza, malgrat la crisi profunda, hi hagué, doncs, entre els visigots dominants i els hispanoromans influents, grans divergències, amb enfrontaments entre els partidaris de la norma de successió hereditària que els temps havien anat imposant i els cercles més tradicionals de la noblesa germànica, defensors de la monarquia electiva. Aquests darrers, més influents a la capital, segurament, són els que elegiren i recolzaren Roderic, enfront d’Akhila, fill i hereu de Vítiza, segons que sembla. Fou un moment, doncs, de plena disgregació del regne. Es produeix una situació altament significativa. Mentre Roderic i els seus partidaris dominaven la capital, Toledo, i les regions del centre i l’oest peninsular (el sud, la Bètica, restava com una incògnita), els vitizans controlaven tot el llevant, des de la Septimània fins a la Cartaginesa marítima, incloent tot el sector oriental de la Tarraconense i les illes, per tant totes les terres avui catalanes. Malgrat la jovenesa d’Àkhila —hom coneix el nom del seu tutor, Requesind—, Roderic i els seus partidaris ni tan sols sembla que intentaven dominar els territoris de l’est en poder dels vitizans, als quals s’endevina com a molt forts al seu territori.

Els manuscrits de la Chronica regum visigothorum, en la versió d’aquestes terres nord-orientals, desconeixen totalment el nom de Roderic i diuen que, després de Vítiza, Àkhila regnà tres anys (710-713).

Es tracta d’una situació molt significativa. En aquests anys que precedeixen el final del regne visigot, la població de les seves terres nord-orientals sembla haver pogut aprofitar, finalment, la situació caòtica i de buit de poder per aconseguir la segregació desitjada. Era un sentiment que s’entreveu ben arrelat malgrat l’escassetat d’informació. L’antecedent més clar fou la revolta, ja comentada, que encapçalà Pau durant el regnat de Vamba. En aquell moment Àkhila es prefigurà com el “rei suprem de l’est”, tal com es declarà al seu dia l’esmentat Pau. La seva pretensió, probablement, no era pas la de dominar la resta de la península en mans de Roderic i els seus partidaris.

Cal considerar també molt significatives les troballes numismàtiques d’un rei i l’altre. De Roderic només són conegudes dues encunyacions, a la capital, Toledo, i a Egitània (Idanha), al nord de la Lusitània. Les monedes conegudes d’Akhila són molt més nombroses i el confirmen regnant a la Narbonesa i el nord-est de la Tarraconense. L’activitat de les seques de Narbona, Tarragona i Girona és ben atestada. Han aparegut monedes d’aquest rei a Narbona i a tres punts del Rosselló, un dels quals —les illes— a tocar dels passos més transitats de l’Albera. També ha estat trobat un trident d’Àkhila a l’Empordà, a la fortalesa del Puig Rom, a Roses. Les troballes numismàtiques, amb l’existència de dos tipus de moneda a la seca de Narbona, confirmen plenament la implantació del poder d’Àkhila, principalment al nostre territori i la Septimània.

Sembla clar, doncs, que just en vigílies de la ràpida expansió del domini islàmic a partir del 711 s’hauria fet realitat la segregació de les terres nord-orientals del regne visigot. Amb les virulentes lluites dinàstiques que es produïren a la mort de Vítiza, els vitizans, el partit hereditari, saberen aprofitar l’ambient propici per a dominar aquests països, on fou coronat rei Àkhila. Com sostenen diferents autors, cal creure que en aquest moment Àkhila es devia convertir en el “rei de llevant”; és a dir, que el trencament dels territoris nord-orientals respecte de Toledo es devia realitzar en donar suport aquesta part del regne als vitizans. La causa d’Àkhila hi trobà recolzament, gràcies a l’esperit secessionista, enfront de Roderic, elegit per una part de la noblesa de la cort i del funcionariat palatí.

Per explicar l’inici del domini islàmic hom posa molt d’èmfasi en l’enfrontament entre els partidaris del rei elegit i els vitizans, als quals s’atribueix, com és sabut, un requeriment d’ajut als àrabs, que passaren l’estret i derrotaren l’exèrcit de Roderic al juliol del 711 sota el comandament de Tāriq, valí de Tànger, i ràpidament ocuparen el territori dominat per aquest rei amb la capital, Toledo. Amb l’arribada de Mūsà ibn Nusayr, governador d’Ifriqiy i cap superior de Tāriq, amb un gran exèrcit de reforç, hom pensa que es devia produir un canvi transcendent: els musulmans passaren d’aliats dels vitizans a conqueridors seus.

Fruit de la situació esmentada devia ésser l’acció diplomàtica de Mūsà damunt Àkhila i els prepotents senyors territorials que, més o menys, segons els llocs i les circumstàncies, li donaven suport. M. Coll i Alentorn afirma que Àkhila devia renunciar a la corona a canvi de la restitució del riquíssim patrimoni familiar de Vítiza (de la casa d’Ègica). L’acord sembla que es produí al començament de l’any 713. Abans del febrer del 715 els fills de Vítiza —Àkhila i els seus dos germans, Olmund i Ardabast—, devien viatjar a Damasc on el califa els devia ratificar llur situació de gran privilegi sobre les comunitats mossàrabs i els devia assegurar la possessió del patrimoni, potser incrementant-lo i tot, situat sobretot a l’entorn de Còrdova i també de Sevilla i Toledo.

Tanmateix, l’escassetat, l’ambigüitat i la foscor de les fonts documentals sobre tota aquesta època, impedeixen de tenir-ne una visió segura, i ni tan sols els fets que semblen ben establerts es lliuraren d’ésser objecte d’una gran diversitat d’opinions i de les hipòtesis més dissemblants. Així, Miquel Barceló ha sostingut que Àkhila no era fill de Vítiza. Aquest historiador creu que Àkhila era un cap del moviment secessionista del nord-est que no havia deixat d’estar latent després de la revolta de Pau. Àkhila, doncs, devia ésser escollit rei per l’aristocràcia d’aquestes terres a la mort de Vítiza, quan la situació de lluita dinàstica i de veritable buit de poder afavorí la separació desitjada, el trencament definitiu amb Toledo. És una hipòtesi molt atractiva, que s’acorda bé amb la realitat del país —almenys des de Tarragona a Girona i l’Empordà i tota la Septimània—, segons deixen entreveure les fonts existents.

L’any 713 Àkhila fou succeït per un rei Ardó al qual la Chronica regum visigothorum atribueix un regnat de set anys (713-720). Si la versió esmentada de la renúncia d’Àkhila, suposant-lo fill de Vítiza, és la certa, no hi ha dubte que els habitants dels seus dominis no devien acceptar la seva decisió i es devien disposar a rebutjar la penetració sarraïna.

Tot sembla indicar que devia ésser precisament des dels voltants de Barcelona que es devia produir una veritable resistència. En contraposició a la rapidesa de la invasió en els territoris de Roderic, la conquesta de Barcelona cap al nord —la regió anomenada Afrany pels àrabs— durà uns set anys, els que s’atribueixen al rei Ardó. Tot i que sembla que al territori ja devien arribar expedicions de tropes de Tāriq abans del 714 que devien atacar fins i tot la Narbonesa i, per tant, també l’Empordà, aquest primer intent d’ocupació devia fracassar. El nord-est català no pogué ésser dominat per Mūsà ni pel seu fill i successor ‘Abd al-‘Azīz ibn Mūsà ibn Nuṣayr, malgrat diversos preparatius en aquest sentit.

El domini sarraí fins a la ratlla pirinenca, amb la inclusió, doncs, de l’Empordà en últim terme, sembla que es produí en temps del governador al-Ḥurr, entre els anys 717-718, expedició que començà pacificant les terres de més al sud (des dels volts de Tarragona) encara no ben sotmeses. S’ignora, doncs, fins a quin punt fou efectiu el domini de l’Empordà en aquest moment. Alguns autors consideren que hi hagué ciutats que capitularen sense lluita davant les forces d’al-Ḥurr, entre les quals Barcelona i Girona, i així se salvaren de la destrucció. Hom creu que altres fortaleses i poblacions resistiren i devien ésser, més o menys, destruïdes. Hom sol esmentar, entre les darreres, el nom d’Empúries. En qualsevol cas, cal dir que no hi ha evidència documental ni arqueològica d’aquesta lluita i destrucció. Si Empúries, després del domini sarraí, no recuperà la categoria de seu episcopal —fet a tenir molt en compte—, en canvi fou la capital d’un dels comtats carolingis. L’estudi dels nivells arqueològics tardo-antics i medievals del nucli de Sant Martí d’Empúries i d’altres punts de la ciutat podrien donar molta llum sobre aquesta qüestió. Altrament, seria de gran interès saber què passà a Roses, localitat que hom sap que era defensada i/o vigilada per la fortalesa del Puig Rom i que es trobava amb una situació estratègica important. Sembla clar que el castrum de Puig Rom era ocupat aquests moments. La presència de forces resistents a la invasió i després, segurament, dels ocupants, devia estendre’s per tota la xarxa de fortaleses i destacaments del cap de Creus i l’Albera, que tingueren tant protagonisme durant la rebellió del país, dita de Pau, poc més de quaranta anys abans.

L’acció contra els dominis d’Ardó fou feta per la força militar, en especial contra algunes places i ciutats importants que s’enfrontaren als ocupants, però també per la negociació, sense necessitat d’operacions destructores, seguint una estratègia doble. Així sembla desprendre’s de l’Anònim de Còrdova en informar que l’ocupació tingué lloc debellando et pacificando amb la presència, també, d’altres tropes de reforç que establiren pactes de pau i obligaren a pagar tributs a les poblacions.

D’altres fonts indiquen que molts dels habitants hispanogots vivien aleshores dins els castra i altres llocs fortificats, o bé en petits poblets. Molts d’ells —com els d’algunes ciutats— fugiren en aquest moment cap a les muntanyes.

Aquest comentari de la Crònica Profètica pot explicar el final o l’abandó definitiu o momentani d’algunes vil·les i poblats del pla i el litoral empordanesos. M. Coll i Alentorn parla d’una ocupació musulmana des del Xúquer fins a la Muga i el Pirineu central després de la campanya militar d’al-Ḥurr. Situa el límit de la Muga perquè “el recinte fortificat visigòtic de Roses sembla haver estat en servei en aquest moment […] pel fet d’haver-s’hi trobat una moneda d’Àkhila (que) indica una nova utilització, pels vititzans, en aquesta època, que no podia ser justificada més que per haver estat el pern oriental d’una línia de resistència contra uns enemics procedents del sud. Cal assenyalar que alguna altra de les poques monedes conservades del fill de Vítiza ha estat trobada en la zona fronterera entre l’Empordà i el Rosselló, on van muntar la guàrdia i percebre llurs pagues durant dos o tres anys els guerrers de les hosts d’Ardó”, (hom parlarà més endavant de les restes materials d’aquesta línia de defensa).

Efectivament, fou el valí al-Samh, que obtingué el càrrec la primavera de l’any 719, qui emprengué l’atac al nord dels Pirineus. L’estiu de l’any 720 ocupà el Rosselló i prengué Narbona per la força, després d’una lluita brutal. És significatiu que aquest mateix any acabés el regnat d’Ardó segons les fonts escrites. L’any 7 al-Samh fracassà i morí en l’intent de prendre Tolosa davant la defensa del duc Odó d’Aquitània. Aquest fet devia contribuir a l’organització de la resistència per part de les romanalles del poder got a la resta de la Septimània. Aquesta resistència durà fins l’any 725, quan el valí Ànbasa aconseguí que les ciutats capitulessin sense lluita.

Per tot el que hom acaba de comentar, és indubtable que l’Empordà, al peu dels passos naturals vers la Narbonesa, si no fou sotmès d’una manera ben efectiva l’any 718, ho devia ésser definitivament el 720, quan la molt probable línia de resistència de l’Albera devia quedar superada i les seves fortaleses ocupades pels nous dominadors.