El pas dels sarraïns per l’Empordà

El domini musulmà de l’Empordà no s’acomplí, com s’ha vist, fins al període dels anys 717-718 al 720, força més tard que a la major part de la resta de Catalunya. La ciutat de Girona es lliurà al poder dels francs l’any 785 per voluntat i iniciativa dels seus habitants. L’esdeveniment evidencia que ja devia fer temps que el poder àrab hi era purament nominal. Si aquest domini era poc efectiu en una ciutat important i estratègica com Girona al darrer quart del segle VIII, menys encara ho havia d’ésser a les terres situades més al nord, a l’Empordà, amb un poblament bàsicament rural, de petits poblats. Resta clar que el domini islàmic a l’Empordà, de durada relativament curta, tingué molt poca intensitat. No pot estranyar que no n’hagin restat vestigis culturals ni materials.

A l’Empordà, com, en general, a les terres de l’antic regne visigot situades al nord de Barcelona, tot fa pensar que l’establiment de població immigrada, africana i oriental, fou pràcticament inexistent. S’hi degueren establir alguns contingents de tropes per controlar unes terres tan allunyades de Còrdova. A les ciutats hi degué haver uns pocs representants de la nova administració. No s’hi pogué produir, doncs, la ràpida arabització (cultural i religiosa) d’una part majoritària de la població de més al sud.

Segons assenyalà Millàs i Vallicrosa, la majoria d’historiadors musulmans, en referir-se a les terres orientals dels Pirineus, les anomenen al-Bort (Port). Aquest espai continuava essent estratègic perquè tenia uns passos naturals, obligats, que calia controlar si hom volia dominar aquestes terres, ara de frontera, marginals.

La llunyania del centre de poder i la situació de frontera són condicions que calia tenir molt en compte. Aquesta llunyania i aquesta marginalitat feren que molt aviat es produïssin revoltes i intents de secessió per part dels caps musulmans mateix, segurament influïts pels dirigents hispanogots de la zona. Aquestes conspiracions tingueren gairebé sempre l’ajut dels francs, que ben aviat iniciaren la penetració en el domini àrab. El que succeïa en terres septimanes a la primera meitat del segle VIII afectà d’alguna manera, com ha passat sempre, el proper Empordà, tot i que només fos per l’apropament expansiu dels francs.

Així, la primera revolta important de la qual hi ha notícia (any 731), la de Munussa, valí de Narbona i gendre d’Odó d’Aquitània, tingué com a resultat indirecte la derrota posterior de les tropes de l’emir ‘Abd al-Raḥmān al-Gāfiqī a Poitiers per part del rei franc Carles Martell l’any 732. Com és ben sabut, és la fita històrica que representa el límit septentrional de la penetració àrab al nord dels Pirineus.

Vint anys després, el 752, el rei Pipí el Breu començà l’ocupació franca de les terres septimanes. Els comtes i jutges gots o autòctons —que havien romàs als seus llocs en haver pactat amb els sarraïns—, lliuraren algunes ciutats importants als francs (Nimes, Agde, Magalona, Besiers). La presència de forces musulmanes hi devia ésser molt minsa. No succeí així a Narbona, on el setge dels francs s’allargà del 752 al 759 (el mateix passà més endavant al sud dels Pirineus).

Sens dubte també fou en aquest moment —any 759 o molt poc després— quan Pipí dominà el Rosselló i establí la frontera amb els sarraïns a la carena pirinenca. En el cas de l’Albera es tractava d’una frontera que, com ja se sap, no ha estat mai una línia de separació ferma ni gaire efectiva. Ha estat sempre un punt d’unió, de comunicació, entre terres amb un substrat cultural comú. Els seus colls i camins eren defensats i vigilats per castells i cluses, però tant aviat podien trobar-se en unes mans com en unes altres, ja que la serralada devia ésser traspassada sovint en ambdues direccions. Es pot ben dir, doncs, que a partir del 759 l’Empordà degué ésser un espai de domini incert.

Les conspiracions continuades dels caps musulmans de la frontera septentrional, pirinenca, afavorits per l’antiga aristocràcia local que havia sabut romandre en posicions influents, desembocaren en una clara revolta vers l’any 774, que continuà els anys següents. La revolta era centrada a Barcelona i Girona, i n’era el cap principal el seu valí Sulaymān, i també en altres ciutats, especialment Saragossa i Osca.

Sulaymān, en nom dels caps islàmics revoltats, aconseguí de fer interessar Carlemany en la idea d’iniciar una campanya d’ocupació franca al sud dels Pirineus, aprofitant el seu ajut i la situació caòtica del país, l’any 777. L’ambiciosa i arriscada campanya de Carlemany és ben coneguda i estudiada pels nostres historiadors. El seu poderós exèrcit hagué d’emprendre la retirada davant la defecció del teòric aliat al-Haysun, valí de Saragossa, i patí la famosa emboscada de Roncesvalls el 15 d’agost de l’any 778.

Interessa constatar que, també en aquest cas, l’Empordà fou escenari del pas d’una part de l’exèrcit franc. Carlemany dividí les seves forces —entre 6 000 i 8 000 homes, segons que sembla— en dos cossos d’exèrcit, que s’havien de trobar enfront de Saragossa. El que era format per aquitans i neustrians, l’encapçalava el mateix rei, penetrà pel Pirineu navarrès i es dirigí vers Pamplona. L’altre, format per combatents del nord i de l’est, passà pel coll del Pertús o pel de Panissars; seguí, doncs, la vella via pública travessant el Rosselló i l’Empordà vers Girona i Barcelona.

Després de la desfeta carolíngia de Saragossa i Roncesvalls, molts habitants d’aquestes terres, sobretot de la zona entre Barcelona i el Pirineu, que eren afectes a la causa franca es refugiaren en terres septimanes. Devien ésser, en general, personatges d’una certa consideració, gots i hispano-romans, que s’havien distingit especialment per l’ajut als francs, i temien la repressió del poder islàmic. Aquests emigrats són els anomenats hispani als quals Carlemany concedí privilegis d’establiment a la Septimània molt generosos, regulats sobretot a partir del 815 amb diversos preceptes. Tot sembla indicar que el seu nombre fou considerable i anà augmentant amb els esdeveniments dels anys successius.

L’emigració es devia accentuar encara amb les noves revoltes dels caps àrabs del nord vers l’any 780, per temor a la campanya de càstig que efectuà ‘Abd al-Raḥmān I.

La penetració carolíngia es féu, a partir d’aquell moment, amb una gran precaució i a les terres més conegudes i properes que no trencaren l’aliança després de l’expedició a Saragossa. És a dir, les regions nord-orientals de la futura Catalunya, començant per l’Empordà que ja devia ésser, com s’ha indicat, un espai fronterer on el domini era incert i oscillant.

Dins aquest context, l’any 785 s’esdevingué un fet d’una gran transcendència. Els habitants de Girona decidiren desfer-se del poder islàmic i lliurar la ciutat als francs. L’esdeveniment tingué uns precedents idèntics en els lliuraments d’algunes ciutats de la Gàllia gòtica a Pipí el Breu, com ja s’ha vist. Cal suposar que, com succeí a la Septimània, els capdavanters de la decisió —personatges influents, hispans, gots o muladites— en devien sortir afavorits i devien continuar a la ciutat amb llurs càrrecs i prebendes. És evident que en aquells moments havia d’ésser molt afeblit el poder àrab a les actuals comarques gironines. En qualsevol cas sembla molt rar que, en una plaça eminentment estratègica com Girona, no hi hagués una forta guarnició musulmana. El més probable és que els caps militars dels contingents armats que hi podia haver fessin també defecció per haver estat lligats a les revoltes recents contra el poder de Còrdova per part de Sulaymàn, valí de Barcelona-Girona. (A Sulaymān, l’havia fet assassinar, al final del 778, el seu “aliat” al Haysun de Saragossa, després d’una altra revolta).

És evident que la cessió de Girona a Carlemany devia ésser influïda per la bona acollida dels hispans emigrats a la Septimània. Sembla, d’altra banda, com si no s’hagués extingit el ferment secessionista d’aquestes terres enfront d’un poder peninsular representat ara per l’emirat. Cal tenir en compte que l’establiment de població immigrada musulmana devia ésser pràcticament nulla al nord de Barcelona i que, fins i tot, l’ètnia dels governadors i funcionaris en molts casos no havia canviat amb el domini àrab (muladites). Hi devia haver, d’altra banda, el desig de superar una època d’inseguretat extrema, marcada per les revoltes i les campanyes de càstig.

Amb l’ocupació de Girona, evidentment el domini carolingi fou ben efectiu, com a mínim en totes les comarques situades al nord i el nord-est de la ciutat, enllaçant amb el Rosselló. Com ha destacat J. M. Salrach, hom degué estructurar immediatament els comtats o pagi de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Abans del 789 les comarques pirinenques més occidentals seguiren el mateix exemple i es posaren sota la protecció dels francs.

La consolidació d’aquest avenç carolingi al sud dels Pirineus no produí reaccions entre els musulmans, a causa de les noves sublevacions dels valís del nord (Saragossa i Barcelona) a partir del 788 durant l’emirat d’Hišām I. Un cop dominada la situació, l’estiu del 793 l’emir envià un fort exèrcit comandat pel general ‘Abd al-Malik. Cal suposar que no es tractava solament d’una forta ràtzia d’estiu, sinó que, si hagués reeixit plenament, hom volia intentar de recuperar els territoris perduts davant els francs. Tant les fonts àrabs com les cristianes donen a entendre que l’acció d’‘Abd al-Malik si no aconseguí el seu propòsit final, fou d’efectes terribles per a la població de les terres que travessà. Figura que penetrà vers Girona, ciutat que assetjà; foradà els seus murs amb màquines de guerra, però no prengué la plaça. Després, de camí vers Narbona, durant una bona temporada es dedicà al saqueig del territori que l’historiador àrab ibn Idarí anomenà “país dels Magos”, on cremà masos i arruinà castells. Tot sembla indicar que es refereix a l’Empordà i el Rosselló. Després atacà Narbona on matà molts cristians, però que tampoc no ocupà, i derrotà les tropes del duc Guillem de Tolosa vora l’Orbieu. La resistència franca degué ésser forta, i el fet de no dominar les ciutats importants i aproximar-se el final de l’estiu degueren motivar la retirada de les forces àrabs per la Cerdanya, que també fou terriblement assolada, i la vall del Segre.

També per una font àrab se sap que tres anys més tard (796) el general ‘Abd al-Karim, germà de l’anterior, dirigí una altra expedició i derrotà un exèrcit de prínceps francs.

Aquestes escomeses de represàlia, tan devastadores, degueren afectar una terra de pas i oberta a la mar com l’Empordà d’una manera més greu que les conseqüències de la invasió i l’ocupació musulmanes. Fins i tot, hom entén que és possible que un dels pocs esments o records sobre accions musulmanes a l’Empordà, en la documentació de segles posteriors, hi alludeixi. Es tracta d’un paràgraf de la donació de l’any 976 feta al monestir de Santa Maria de Roses pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna. S’hi constata que en temps de l’emperador Carles, quan els pagans tenien Barcelona saquejaren la regió, o les muntanyes, on hi havia el monestir de Magrigul, que devastaren fins a convertir-la en erm; els monjos abandonaren el lloc i fundaren l’església de Santa Maria de Roses; per aquest motiu vingueren per lluitar contra els pagans i defensar la muntanya els valents cavallers cristians.

Hom apunta com a hipòtesi la possible al·lusió a aquestes expedicions del 793-796 ja que per la seva virulència en devia perdurar el record, i la narració hi lligaria, fins i tot en la semblança curiosa entre els noms de Magrigul i el país dels Magos esmentat per ibn Idarí. Cal reconèixer, tanmateix, que s’hi poden fer altres suposicions amb relació al temps de Carles el Calb (ràtzies sobre Barcelona del 852-856), però no hi ha testimonis dels seus efectes a l’Empordà. En qualsevol cas, cal tenir en compte que es tracta d’un text molt posterior, del darrer quart del segle X.

En aquesta mateixa època, al final del segle VIII, hi ha notícia de la presència de pirateria sarraïna en tot l’arc nord-occidental de la Mediterrània dominat pels francs. S’accentuaven les dificultats de la vida prop de la mar.

Tanmateix, sembla que les incursions del 793-796 són les darreres d’importància que faran les tropes cordoveses al nord de Barcelona; a partir d’aquest moment, les noves revoltes de la frontera nord-oriental dels dominis islàmics produïren una progressió de la presència carolíngia al sud dels Pirineus que desembocà en l’ocupació de Barcelona l’any 801. A partir d’aleshores l’Empordà restava definitivament allunyat de la frontera amb els àrabs.

En realitat el domini musulmà, com ja s’ha indicat, devia ésser de poca durada i d’escassa intensitat en l’aspecte cultural. En contraposició, per la condició de terra de pas (l’Alt Empordà sobretot) i marítima, l’Empordà devia patir intensament les devastacions de les tropes, a les invasions, retirades, i ràtzies i expedicions militars diverses, com també els atacs de la pirateria.

De fet, hom pot parlar d’un domini àrab ben efectiu en aquest espai només entre els anys 717-720 i el 759.

Quan Pipí el Breu, l’any 759, situà la frontera amb els sarraïns a la carena pirinenca, l’Empordà es degué convertir en un espai de domini incert. L’Albera devia ésser una línia insegura, travessada sovint en ambdós sentits. El control de les seves velles fortificacions i guàrdies devia caure en un bàndol i un altre segons les circumstàncies. Aquest control devia ésser, en una bona part, el que determinava el del territori proper, juntament amb la possessió dels ports de mar més estratègics.

Tot i l’escassa documentació, hom posseeix una data significativa en aquest sentit. Alguns anys abans del lliurament de la ciutat de Girona a Carlemany, pels volts de l’any 780, o abans, arribà “de les parts d’Hispània” un abat anomenat Atala acompanyat de monjos, lliberts i servents, als confins de Peralada, al lloc anomenat Magregesum o Magregerum (és a dir, l’indret monàstic de Magrigul, cenobi visigòtic precedent del de Roses, que ja ha estat esmentat, situat a les muntanyes de Rodes (a la rodalia de Montjoi exactament). En aquest territori l’abat emigrant trobà (és a dir, revitalitzà o restaurà) unes esglésies antigues que havien estat destruïdes pels pagans, les de Santa Maria, Sant Esteve, i Sant Fruitós, al cim de la muntanya la de Sant Pere i una altra al lloc de la Garriga. Aquestes esglésies s’identifiquen amb Santa Maria de Roses (o de Magrigul), Sant Esteve de la Selva de Mar, Sant Fruitós de la vall de Santa Creu, Sant Pere de Rodes i Sant Feliu de la Garriga. És a dir, totes al sector muntanyenc de la serra de Rodes, on hi havia el lloc monàstic de Magrigul, menys la de Sant Feliu de la Garriga, que és a la rodalia d’Empúries.

Després d’haver deixat unes petites comunitats al servei de les cel·les de l’Empordà, pocs anys més tard —vers l’any 782, sembla— Àtala es desplaçà més al nord on en terres septimanes fundà el monestir de Sant Policarp, al comtat de Rasès.

Àtala, doncs, fou un dels hispani que en aquesta època —darreres dècades del segle VIII— es refugiaren a la Septimània i s’acolliren a l’estatut concedit per Carlemany; és un dels casos coneguts perquè es tracta d’un abat que contribuí a l’expansió del monaquisme a l’un costat i l’altre del Pirineu. En el seu pas per l’Empordà anava acompanyat d’Agobard, que devia ésser molt jove, un personatge que devia aconseguir encara molta més notabilitat com a arquebisbe de Lió (fins el 840) i una personalitat de gran influència dins el regne franc durant el regnat de Lluís el Piadós.

Totes aquestes dades figuren en un precepte de Carlemany per al monestir de Sant Policarp, de data imprecisa. És evident que quan Àtala i Agobard s’installaren en terres del pagus de Peralada —el 780 o abans, com s’ha dit— a tot el territori empordanès hi devia haver un veritable buit de poder. És probable que ambdós provinguessin d’un cenobi de terres catalanes de més al sud. Tot fa pensar que devien ésser personatges religiosos involucrats en les rebellions contra el poder musulmà, segurament lligats a l’ajut a l’expedició de Carlemany del 777-778. Si no fos així, no hi hauria hagut motiu per a l’emigració; precisament es constata que entre els anys 778 i 782 hi hagué llibertat de contactes entre l’Església franca i la mossàrab; un clergue franc de nom Egila viatjà a Hispània amb l’intent d’apropar ambdues Esglésies. Atala i Agobard es devien incloure, per tant, en el rengle dels hispani que hagueren de refugiar-se al nord per la seva significació política pro-franca. Si com a religiosos no sembla que haguessin d’ésser perseguits en aquests moments, cal suposar que llur emigració fou deguda als motius polítics esmentats. Si ocorregué així, la seva estada i el seu proselitisme a l’Empordà semblarien voler dir que, aleshores, el territori, si no era sota la influència franca de facto, ja no era dominat d’una manera efectiva pels àrabs. Com a mínim hi devia haver un cert buit de poder. La prova n’és que pogueren deixar les esglésies restaurades en funcionament, servides per unes petites comunitats. Les notícies, directes o indirectes, que hi ha sobre l’actuació d’Àtala i Agobard indiquen que no fou el resultat d’un pas precipitat ni d’un establiment momentani.

Amb el temps, al monestir atalià de Sant Policarp, li fou confirmada la possessió de Sant Feliu de la Garriga. La seva comunitat devia litigar per intentar fer valer uns drets sobre les altres quatre cel·les de l’Empordà. D’aquestes, dues figuren al precepte de Carlemany esmentat (Sant Fruitós i Sant Pere), mentre que les altres dues no hi apareixien: Sant Cebrià de Penida i Sant Joan Sescloses. Les notícies confirmen que la intenció d’aquests personatges fou de redreçar el monaquisme al territori. En part la prova que reeixiren és la perduració comprovada de les petites cel·les, de les quals més endavant alguna, també, es convertí en monestir important (Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Roses).

És evident que, si l’estada d’Àtala fou realment de pocs anys, degué trobar la col·laboració dels habitants del país, potser d’un monacat local o qui sap si també de grups eremítics. Per l’emplaçament de les esglésies hom pot veure que Àtala i Agobard, des de llur refugi al centre monàstic de Magrigul, a la serra de Rodes, promogueren principalment la refecció de vells temples d’aquestes mateixes muntanyes i valls i dels seus vessants: Sant Fruitós, Sant Pere, Sant Cebrià i també Santa Maria i Sant Esteve, si la identificació realitzada és correcta. Però llur intervenció no es limità pas a aquests paratges de la serralada més amagats o menys, sinó que s’estengué obertament per la plana (Sant Joan Sescloses, vora l’estany de Castelló) i arribà fins a la proximitat d’Empúries (Sant Feliu de la Garriga).

Un cop acabada la seva tasca a l’Empordà, Àtala i Agobard passaren l’Albera per incorporar-se al moviment dels hispani refugiats a la Narbonesa. Cal suposar que aquests emigrats, sobretot els d’un nivell cultural alt, com els religiosos, devien contribuir a crear el ferment favorable per a la penetració dels francs al sud dels Pirineus, la qual afavoriren amb uns arguments ideològics que es devien escapar als mateixos dirigents francs.

És difícil apuntar quina podria ésser la situació del poblament d’aquestes terres durant el domini sarraí i quins canvis transcendents produí. L’Empordà, per la seva situació geogràfica, com a corredor natural de les invasions, convertit en diferents etapes en territori de frontera i obert a la mar, és de difícil adscripció. Probablement no hi són adaptables del tot els esquemes d’altres regions properes.

Les conseqüències del desgavell social del segle VII es devien accentuar en aquest període. Hi hagué, sens dubte, una continuïtat, una part important dels habitants hi romangueren. Per a la Catalunya Vella hom ha assenyalat, en l’aspecte de la societat, continuïtats, però també ruptures importants (Salrach). La resistència d’una part de l’aristocràcia de la terra a la invasió, la seva desaparició o fugida a les muntanyes, originà un trencament del procés de feudalització. La petita pagesia degué seguir més aferrada a la terra i degué recuperar, en una bona part, uns sistemes de vida tradicionals. Probablement hi hagué una recuperació de les petites propietats, de la fragmentació de la terra. Les comunitats pageses modestes prengueren la importància que mantingueren en la reorganització del país amb la represa carolíngia.

Hom imagina que a l’Empordà hi hagué una considerable minva de població, per les conseqüències dels fets bèl·lics, les calamitats naturals i, sobretot, l’emigració al nord. Aquesta darrera, en una bona part, retornà al seu terrer al cap de pocs anys.

És evident que es produïren alguns canvis en la distribució del poblament. Hi hagué una minva demogràfica a la plana i sobretot a la costa, i un augment en petites comunitats disperses per les serres marginals, a voltes ben a prop del mar, però amagades, principalment a la serra de Rodes. Fou el moment final de molts poblats i vil·les del litoral, pel perill de la pirateria, i d’algunes vil·les del pla. A la plana, les vil·les rurals i els nuclis agrupats més ben fortificats o en posició de millor defensa devien perdurar o es recuperaren aviat. Hom pot dir que en aquest moment la ruralització era pràcticament total. Les dues ciutats marítimes es convertiren en nuclis insignificants. Roses, que els darrers segles era la més puixant, segurament vingué a menys a causa de la seva situació estratègica; el castrum que la vigilava —el Puig Rom— era ocupat i en ple funcionament durant aquests moments de trasbals: l’inici i el final del domini sarraí. També la pogueren afectar les ràtzies i els atacs pirates que continuaren en temps posteriors. El mateix degué succeir a Empúries, però els francs recuperaren la vella ciutat com a capital del comtat del seu nom i del pagus de Peralada, que formaren una unitat. L’emplaçament d’Empúries —en aquesta època més marginal i menys important que Roses, amb el seu port amb menys condicions nàutiques— motivà que, paradoxalment, es mantingués com un petit nucli. El cert és que Empúries conservà l’antic prestigi i donà nom al comtat medieval i, a través d’ell, a la futura regió de l’Empordà. Fou la capital i la residència dels comtes durant els primers segles altmedievals, fins al seu trasllat a Castelló en un moment indeterminat, entre els segles X i XI.

A Roses, probablement, ja hi havia de temps enrere un procés d’abandó dels seus habitants que podien fàcilment cercar recer a la serralada propera. Roses, després del domini sarraí, apareix com un lloc gairebé abandonat o, almenys, un nucli insignificant, en el qual es desenvolupà un centre monàstic que, a la llarga, aglutinà la recuperació d’un nucli de població agrupada al seu entorn.

A l’Empordà, doncs, sembla que en aquesta època només hi havia poblats de pagesos reduïts que hom devia haver fortificat, i vil·les també murades (palaus). Potser només Peralada, que donà nom a un pagus carolingi, i, com ha estat dit, Empúries fins a un cert punt es mantingueren com a nuclis d’una certa dimensió. En el cas de Peralada el fet és molt probable, però no se’n tenen proves documentals ni materials.

De fet, aquesta impressió de la situació del territori al final del segle VIII no es pot fonamentar en estudis arqueològics aprofundits d’aquesta època, que serien imprescindibles ja que les fonts escrites són tan escasses i obscures. Cal esperar que amb les noves generacions, dins la ciència arqueològica del país, es desvetlli algun interès per aquests períodes de la nostra història. Només, per a uns pocs establiments romans del pla i la costa, sembla ben atestat que es produí un abandó entre els segles VII i VIII.

A l’Empordà, doncs, es produí una continuïtat del poblament d’arrel autòctona, hispanoromana. Els successius pobles dominants des del segle V, els visigots i, molt menys, els sarraïns, hi devien tenir una implantació de contingents d’immigrats. Hom ha dit que només hi devia haver establiments de tropes, sobretot a les ciutats i els destacaments i les fortaleses, i alguns elements del funcionariat, lligat al poder.

Tot i l’enorme trasbals que es produí com a conseqüència del final caòtic, en tots els sentits, del domini visigot i pel pas dels sarraïns, aquesta continuïtat poblacional resta demostrada per la pervivència de topònims pre-romans i, sobretot, romans. És així, tot i que les planes transitades com l’Empordà són terres propenses als canvis de noms de lloc per la major recepció de les influències culturals que els originen. Malgrat tot, l’Empordà i el Rosselló són els llocs, dins la zona catalana, on hi ha més topònims originats en l’època romana. Els d’arrel pre-romana són escassos, però existeixen en un nombre prou significatiu per a ésser testimonis importants d’aquesta continuïtat.

Cal destacar també que la mateixa zona (Empordà-Rosselló) i les terres veïnes foren, així mateix, les més denses en topònims germànics. Ara bé, cal tenir en compte que es tracta, pràcticament sempre, d’antropònims. Com ha indicat J. Coromines “…que el nom d’una persona sigui tret d’una llengua no vol dir que aquell individu pertanyés al poble que la parlava. De fet sabem que en una època que va aproximadament del segle VIII fins al XIII, va ésser una moda general a Catalunya de posar a la gent noms germànics […] fos quina fos la raça a què pertanyien, tant o més sovint hispano-romana que goda o franca”. No hi hem de veure, doncs, la presència de terratinents gots. Sí, en canvi, una influència indirecta rebuda per la població local, ja que aquestes terres reberen molt aviat la implantació del domini dels francs i, d’altra banda, en temps anterior, havien rebut també primerencament el poder visigot, i foren les darreres regions peninsulars a ésser dominades pels àrabs.

El nombre elevat d’antropònims d’arrel germànica pot significar —a més de l’expansió d’aquesta moda entre la població local, romana— l’existència dels canvis de propietat i la seva distribució i altres canvis en els emplaçaments dels hàbitats, que ja han estat esmentats abans. Demostren també la receptivitat cultural d’aquest territori, fet que defineix tota la seva història.

Com és lògic, hom pot dir que a l’Empordà no hi ha topònims àrabs ni mossàrabs. No s’ha d’insistir més en la gairebé nulla influència del domini sarraí en aquest territori i la, segurament, inexistent o insignificant presència de mossàrabs durant el curt període d’ocupació efectiva.

J. Coromines assenyala un sol arabisme toponímic a l’Empordà (Jafre) i, a parer seu, es tracta probablement d’un nom masculí i creu que pot respondre al desplaçament d’un personatge mossàrab vers el nord, on devia cercar refugi i s’hi devia establir, potser ja després d’implantat el poder carolingi. Si hom tingués en compte la toponímia menor probablement només hi hauria un nombre reduïdíssim d’altres noms que, generalment amb dubtes, hom podria considerar aràbics i, en tot cas, amb un probable origen dins el mateix context apuntat (Calassanç, a Sant Feliu de Guíxols; Farena, a Palafrugell ?).

S’hi pot afegir la referència a un altre cas d’antropònim àrab, avui perdut, sobre el qual hi ha una informació preciosa en un text del segle IX, que explica el seu origen i transmet uns fets, potser anecdòtics, però que poden illustrar possibles presències mossàrabs a l’Empordà, sempre esporàdiques. Es tracta del vilar anomenat Abderrama (o Abderama), situat dins el terme de Bàscara, al comtat d’Empúries, just al límit amb els de Besalú i Girona, que és documentat des de l’any 844 fins al 922. En un judici celebrat l’any 893 sobre la possessió d’aquest vilar, disputada entre el bisbe Servusdei de Girona i un personatge de nom Reveli, aquest darrer manifestava que el tenia perquè l’havia adquirit a Galderic, qui l’havia heretat. Hom sentencià que Galderic no tenia potestat de vendre’l ja que, per donació de l’emperador Lluís el Piadós, tot el terme pertanyia al bisbat. Hom fa observar que la propietat ja havia estat concedida temps enrere al bisbe Gondemar, el qual guanyà un judici sobre el comte Alaric (d’Empúries) i sobre Pipí, conegut també amb el nom d’Abderrama, el qual era avi de l’esmentat Galderic.

La duplicitat de noms, que denuncia un canvi de patronímic, de l’avi de Galderic pot admetre probablement més d’una interpretació. Potser era un mossàrab vingut de més al sud i arrelat ací, el qual havia canviat de nom amb l’arribada dels francs, adoptant, precisament, el de Pipí. No és, però, necessàriament així. Res no impedeix de suposar també que podia ésser un petit magnat o un terratinent local d’ètnia incerta (romà, got), a qui podia haver estat imposat el nom d’Abderrama (‘Abd al-Raḥmān) més pel prestigi i la influència de la cultura àrab que no pas per motius religiosos o estrictament polítics. Cal admetre, en tot cas, que són molt significatius els dos noms —l’àrab i el cristià—, lligats ambdós d’una manera tan evident a les dinasties omeia i carolíngia. El document esmentat, del final del segle IX, retreu uns judicis celebrats en temps del bisbe Gondemar, del qual hi ha notícies entre els anys 841 i 850, i del comte Alaric, que ja era mort el novembre del 844. No és impossible, per tant, que Abderrama-Pipí hagués viscut, al darrer quart del segle VIII, el final del domini sarraí d’aquest territori-; amb l’etapa de buit de poder i l’inici efectiu del domini franc a partir del 785. El canvi de nom sembla, en tot cas, clarament oportunista.

Cal dir també que un altre vilar de Bàscara, documentat coetàniament al d’Abderrama, s’anomena Amiton o Adniton, un altre probable antropònim aràbic. Altrament, aquest és el nom d’un dels homes bons que figuren en un judici de l’any 841 sobre la propietat de terres d’aquest mateix terme.

L’adopció de noms personals i costums àrabs per part de cristians, com a conseqüència del prestigi i l’ascens d’aquesta cultura, es produí arreu de la península, fins i tot, en alguns casos, entre el clergat cristià. És, però, molt estrany, en terres allunyades tan aviat del poder sarraí, com les del nord-est català. Els possibles casos aïllats s’expliquen, com sempre, perquè l’Empordà és una terra de trànsit i oberta als camins de la mar. Hom no pot descartar tampoc l’emigració i l’establiment ja esmentats d’algun magnat mossàrab vingut de més al sud. Aquest devia ésser el cas d’un personatge anomenat Zoleiman, que figura entre un grup d’hispani —tots els altres amb noms llatins o germànics— en un precepte de Carlemany de l’any 812. És significatiu que només hi hagi aquest nom aràbic amb certesa entre els quaranta-dos hispani que es queixaren a Carlemany d’haver estat despullats de llurs aprisions pels comtes de la Narbonesa i també pels de Barcelona, Girona, Rosselló i Empúries. Com ja assenyalà Abadal, es devia tractar de gent influent, que hagueren d’emigrar vers el nord després de l’expedició de Carlemany a Saragossa, al qual devien haver ajudat; d’altres —els installats de l’Empordà en avall— devien venir més recentment. La regulació de la situació d’aquests importants refugiats fou ordenada per Carlemany en aquest precepte de l’any 812 i després, seguint les seves ordres, promulgada per Lluís el Piadós en sengles capitulars dels anys 815 i 816. No és impossible, tanmateix, per tot el que ha estat exposat, que ja des dels volts del 780 (cal recordar el cas d’Àtala i Agobard) hi hagués l’establiment de refugiats al sud de l’Albera, sobretot en terres de l’Alt Empordà.

Hi ha ben pocs exemples més de noms personals aràbics en la documentació alt-medieval de l’Empordà. Així, força anys més tard dels fets suara esmentats, ja al començament del segle X, en els interessants documents relatius a un judici de l’any 913 emprès pel comte Gausbert contra els pagesos aloers de petites propietats del terme de Vilamacolum i la posterior venda de la meitat d’aquest terme, hi figuren els noms dels habitants del lloc. Aquests, juntament amb els testimonis, notables, auditors, jutges, etc., formen una nòmina de més de cent setanta-cinc noms personals. La immensa majoria són patronímics d’arrel germànica, d’acord amb les modes imperants; n’hi ha alguns altres de llatins, uns quants d’hebraics (bíblics) i algun d’arrel grega. Un sol personatge, anomenat Abderrahem, posseeix clarament un patronímic àrab.

Els sarraïns no deixaren rastres materials a l’Empordà, almenys que s’hagin identificat fins avui. Hom coneix només una peça curiosa que s’hi podria relacionar, de la qual només ha estat publicada una notícia curta. Es tracta d’una llosa esculpida, probablement una estela, avui en una col·lecció particular. Fou trobada casualment, fora de qualsevol context arqueològic clar, a les muntanyes del terme de Roses (sector sud-oriental de la serra de Rodes), al paratge del Pla de les Gates, fa uns trenta anys. És tallada en pissarra negrosa, de forma rectangular. En una de les cares grans hi fou esculpit en baix relleu un escut de guerrer circular i dos alfanges encreuats darrere seu. Aquest detall i les dimensions de la llosa permeten suposar que es tracta d’una estela funerària àrab (o potser bizantina?). Cal tenir en compte, a més, que la troballa prové de la rodalia on hi ha el castrum de Puig Rom, sobre Roses, que hom creu que estigué en ús durant les lluites de l’inici del domini sarraí. A la serralada, d’altra banda, hi havia altres fortificacions i població dispersa. La decoració admet la hipòtesi d’atribuir-la a un guerrer. Cal dir que, en tot cas, la majoria d’esteles considerades musulmanes en terres peninsulars solen ésser molt diferents, primordialment de formes discoïdals.

Com a la resta del país cal imaginar que a l’Empordà hi devia haver ja una població jueva en època romana i visigòtica; potser abans que en altres contrades més occidentals, per la facilitat de comerç que proporcionaven els ports de mar i la via terrestre. No n’hi ha, però, notícies documentals. No són documentades tampoc les comunitats jueves que, en una data imprecisa, però molt reculada, originaren sens dubte el nom de dos pobles empordanesos: Matajudaica, al Baix Empordà, i Vilajuïga (Villa Judaica, al segle X), a l’Alt Empordà. Per llur situació, ambdues allunyades del litoral, hom pot pensar que foren establiments de jueus que abandonaren les antigues ciutats d’Empúries (Matajudaica) i Roses (Vilajuïga) en algun moment indeterminat de l’ampli període crític que va del segle VII a l’establiment del poder franc. Cal dir, en tot cas, que els primers documents coneguts sobre aquests pobles (segles X-XII), si bé la majoria dels casos són simples cites de confirmació de possessions, no alludeixen per res a la presència de jueus. En canvi anomenen aviat les esglésies d’ambdós llocs.

No és impossible que aquestes colònies jueves rurals fossin aviat restablertes en ambients ciutadans, per l’interès dels mateixos governants del país de vitalitzar el comerç i l’artesanat. En tenim un exemple documentat ben a prop de l’Empordà, el qual podria respondre a una actuació semblant i més o menys coetània. Pels volts de l’any 888 el comte Delà —precisament comte d’Empúries, associat al govern del seu germà Sunyer—, actuant com a comte en funcions de Girona, pel que sembla, adquirí la vil·la de Juïgues, al comtat de Besalú, als seus habitants jueus. El comte installà a la ciutat de Girona aquesta comunitat jueva. Juïgues —un altre topònim d’etimologia clara: Judaicas— és emplaçada al terme municipal de Vilademuls (parròquia de Vilamarí), a l’actual comarca del Pla de l’Estany, en territori de transició vers l’Empordà.

Alguns noms patronímics que apareixen en la documentació alt-medieval de l’Empordà semblen indicar l’existència de jueus entre capes socials diverses del territori, si bé és evident que alguns noms bíblics no són fiables i poden portar a confusions en aquest sentit.

D’altra banda, en un text datable l’any 921 o el 925 hi ha una al·lusió a la “via mercadera” en fer referència al camí principal, a la rodalia de Bàscara. Segons ha escrit Bonnassie, l’esment “…permet afirmar que la pràctica del negoci a llarga distància no cessà mai totalment i que alguns grups de mercaders professionals (jueus?) continuen freqüentant les vies que duen de França a Espanya, igualment com solquen encara (o, ja?), a la mateixa època, les rutes llombardes”. Evidentment, aquesta comunicació i el pas de la via per l’Empordà havien de donar com a resultat l’existència de població jueva estable al territori des de molt antic.