Primers testimonis. Segles III-VII
Malgrat el desplaçament del centre de poder polític i comercial a Tarraco, ciutat que, com Barcino i altres, ara era més ben situada que els nuclis del litoral empordanès, cal suposar que una terra tradicionalment receptora de les influències diverses de la resta del món romà devia tenir els primers contactes amb el cristianisme també en una data primerenca.
Sembla ben establert que el cristianisme primitiu del país vingué del nord d’Àfrica. La relació comercial entre el territori empordanès i les terres nord-africanes és ben atestada per l’arqueologia, i sembla que es produí d’una manera permanent i intensa almenys des de la segona meitat del segle I dC. Els primers llocs on arrelà devien ésser, lògicament, els nuclis urbans costaners, per expandir-se poc després a la ruralia immediata i també prop de les principals vies terrestres de penetració. Els primers testimonis cristians cal cercar-los, doncs, en aquests nuclis marítims, i fóra possible de trobar-los també vora la via terrestre principal i les seves trames més importants. En el segon cas, no hi ha encara estudis ni troballes casuals prou significatives entre el pas de l’Albera i Gerunda.
Les ciutats d’Empúries (tan decadent que ja no ressorgí com a centre urbà de gran extensió) i Roses (força puixant) continuaren essent els punts receptors dels nous corrents, en aquest cas religiosos, com ho havien estat abans dels cultes pagans portats pels grecs o imposats pels romans. Cal suposar que, un xic més tard, el cristianisme arrelà en altres petits centres del litoral i al rerepaís rural immediat. Com veurem, de tot això, n’hi ha indicis força clars, si bé no anteriors al començament del segle IV. Però el més probable és que les primeres comunitats cristianes d’aquestes terres, fruit dels contactes per via marítima, datin de molt abans. Segurament devien sorgir molt aviat, tot i que hom no les té, per ara, identificades.
De fet, les primeres notícies del cristianisme a les terres catalanes coincideixen amb les primeres persecucions. Concretament, amb la persecució decretada per l’emperador Valerià l’any 259 sabem que a Tarragona fou cremat el bisbe Fructuós amb els seus diaques Eulogi i Auguri. No hi ha notícies anteriors, ja que les comunitats cristianes, en ésser tolerades, no havien originat conflictes.
És, doncs, la mateixa època de la famosa epístola dirigida per Sant Cebrià, bisbe de Cartago, l’any 254 a uns bisbes hispans. Responia a una consulta que aquests li havien fet, juntament amb altres bisbes africans. Això demostra que ja hi havia una organització establerta a les esglésies, almenys en una bona part, d’Hispània i que les seves relacions més estretes eren amb les jerarquies de l’Àfrica proconsular. L’arqueologia demostra —també en el territori empordanès— la certesa d’aquests contactes.
Més nombroses són les notícies sobre els cristians al començament del segle IV, a causa de la ferotge persecució decretada per Dioclecià, que a la Tarraconense fou dirigida pel procònsol Dacià.
Al seu Peristephanon (Himne IV), Prudenci ha transmès els noms de diferents personatges martiritzats en aquest moment —any 304— i que, per aquest motiu, es pot considerar d’historicitat provada, com Cugat a Octavianum (després Sant Cugat del Vallès) i Feliu a Girona: Parva Felicis decus exhibebit I artubus sanctis locuples Gerunda.
Feliu s’endevina com una personalitat molt destacada en la seva missió de predicar el cristianisme a Girona. Tradicionalment hom ha considerat que vingué de terres nord-africanes, i s’afirma així a la Passio sobre la vida del màrtir, d’època força posterior (segona meitat del segle VII probablement). Per això ha estat anomenat després sant Feliu l’Africà, la qual cosa, si no és d’historicitat plenament provada, lliga perfectament amb tot el que hom sap del cristianisme primitiu d’aquestes terres. Tot seguit, sobretot després de l’edicte de Milà (any 313), el seu martyrium adquirí importància com a lloc de culte. Coincideix amb l’actual església de Sant Feliu de Girona, on s’han conservat sis sarcòfags de taller romà, bellament esculpits, pre-constantinians i constantinians, els més antics dels quals hom considera d’entre els anys 305 i 315. Demostren una cristianització ràpida a la ciutat de Girona, fins i tot de capes socialment ben situades que podien importar aquestes peces de Roma. Cal suposar que coetàniament —o potser una mica abans?— succeí el mateix als nuclis urbans de l’Empordà.
El culte al màrtir Feliu s’estengué aviat i hom li dedicà un gran nombre d’esglésies a la Tarraconense i la Narbonesa; moltes esglésies del territori empordanès poden tenir un origen molt reculat. Sabem que a Narbona, l’any 455, el bisbe Rústic li dedicà una basílica. El martyrium gironí de Feliu continuà gaudint d’un gran prestigi durant el regne visigot. Recared li ofrenà una corona votiva en acabar-se el concili de Toledo de l’any 589. Aquesta corona tingué un especial protagonisme temps després. Amb ella es féu coronar rei de les terres nord-orientals del domini visigòtic (la Septimània i la Tarraconense) el duc Pau, l’any 673, quan es rebellà contra el poder central del rei Vamba.
Segons una font ja molt tardana i mancada totalment de fiabilitat, la Llegenda àuria de Iacopo de Varazze (“Jacobus de Voragine”), escrita a la segona meitat del segle XIII, Feliu havia anat a Empúries des de Girona en fugir de la persecució de Dacià i hi predicà. L’únic que es pot mantenir com a cert és que les notícies històriques sobre el seu martiri a Girona i l’existència dels sarcòfags esmentats, del començament del segle IV, coincideixen amb els primers indicis de comunitats cristianes també al territori empordanès.
Els testimonis materials que avui es coneixen —restes arquitectòniques i troballes arqueològiques diverses— no són abundosos, però sí que illustren, a vegades força significativament, sobre l’etapa inicial d’aquest procés de cristianització al territori empordanès.
A Empúries, sobre les ruïnes dels edificis de la neàpolis grega, fou erigida una esglesiola cristiana. Els elements més vells de la seva estructura han estat datats al segle V, si bé no és impossible que l’origen del lloc de culte sigui de la centúria anterior. Perdurà en temps visigòtics, i entorn seu hi ha una extensa necròpoli d’aquestes èpoques. L’anomenada basílica de la neàpolis —per les dimensions reduïdes i la situació en un punt de l’antiga ciutat aleshores força abandonat i ruïnós— no pot ésser el temple episcopal de la diòcesi emporitana documentada als segles VI i VII. Devia ésser una simple cella memoriœ i capella cementirial.
Aquest petit temple fou construït aprofitant elements de l’apoditeri d’unes velles termes, datables en temps d’August; en l’època visigòtica fou una mica reformat. Malgrat això i la seva ruïna actual, és una mostra molt interessant de l’arquitectura religiosa local paleocristiana, sobretot per les influències foranes que evidencia.
L’església consta d’una sola nau rectangular amb capçalera tripartida a llevant. L’absis, de planta semicircular aprofundida, resta inscrit en un mur rectangular que configura els dos pastoforis o sagristies, molt reduïdes, situades a cada costat, la pròtesi al nord i el diacònicon al sud. Hi havia un ampli nàrtex al peu de la nau i un vestíbul d’ingrés lateral (protyron). Aquesta nau tenia dues portes, una al costat de migdia i l’altra, molt estreta, a tramuntana.
Com una bona part de les escasses mostres d’edificis cultuals paleocristians identificats al país, aquest petit temple és clarament d’arrel nord-africana. Hom ha assenyalat sobretot la tipologia de la seva capçalera tripartida. Aquesta estructura aparegué a Síria i es difongué àmpliament per les regions litorals africanes. La seva presència és, en canvi, raríssima a Roma o a les terres itàliques i gàlliques, on foren adoptats els absis semicirculars, ben destacats de les naus, arrelats a les plantes basílicals clàssiques, pre-cristianes. Les capçaleres amb pastoforis d’origen africà es troben ben representades a les basíliques paleocristianes excavades a les Balears. En aquest sentit, l’església d’Empúries s’acosta especialment a la basílica de son Bou, de Menorca, per la planta semicircular de l’absis inscrit, detall que Pere de Palol ha considerat un probable signe d’una major antiguitat davant els absis rectangulars.
La influència és, doncs, indubtablement nord-africana (amb arrels culturals a Síria), la qual es troba majoritàriament en tot el cristianisme primitiu local. La tipologia de la cella memoriœ d’Empúries demostra, a més de l’influx artístic nord-africà, d’altres influxos de caire litúrgic.
Com ja ha estat indicat, aquesta església era el centre d’un extens cementiri. Hi ha tombes a l’interior del temple, i el pòrtic també serví de cambra sepulcral. A l’exterior, la necròpoli s’estén àmpliament tot a l’entorn ocupant, sobretot vers tramuntana, un espai considerable de l’antic nucli urbà de la neàpolis. Les tombes es troben dins cambres sepulcrals, algunes construïdes ad hoc en època paleocristiana i visigòtica, mentre que d’altres aprofitaren murs de les edificacions antigues de l’indret.
Les sepultures presenten una gran varietat tipològica. N’hi ha de modestes, d’àmfora i altres de tègula, de secció triangular; d’altres són de pedra, amb una coberta de grans lloses horitzontals. Sobretot algunes d’aquestes darreres demostren una llarga perduració de l’ús de la necròpoli —i segurament, doncs, de la seva església—, fins al final del regne visigot, probablement, i potser més enllà i tot. Tanmateix, també hi són presents —i són especialment nombrosos— grans sarcòfags tallats en pedra sorrenca, de forma rectangular i llisos, amb tapadores o peces de coberta monolítiques a dos vessants i proveïdes d’acroteris (ressalts als angles i els costats, a imitació de les teulades). Sembla que aquest tipus de gran sarcòfag —del qual hi ha mostres en altres necròpolis emporitanes i de Roses, i fora de l’Empordà (Girona, Caldes de Malavella)— fou utilitzat a partir del segle IV i perdurà en temps visigòtics, potser fins als segles VI-VII.
A la necròpoli, hom hi ha constatat, a més, la reutilització d’elements pagans per la població cristiana. En aquest sentit el més notable són els dos grans sarcòfags romans esculpits que s’hi han trobat. Un d’ells, el magnífic sarcòfag dit de les Estacions (Museu Arqueòlogic de Girona), mereix una atenció especial, ja que pot ésser considerat, dins un mateix context artístic, coetani de les millors peces paleocristianes d’aquest tipus conegudes al país, datables a les primeres dècades del segle IV. El seu front esculpit té al centre la imago clipeata del difunt, sobre una figuració del mite d’Endimió i Selene, i als costats la representació del pas de l’any, amb les figures de les estacions. Hom havia considerat cristiana aquesta peça per la imatge que representa la tardor, en forma de Bon Pastor, idèntica a la figura típica de l’escultura paleocristiana, però el seu simbolisme és, encara, pagà, tot i que la seva troballa al cementiri esmentat indica que devia ésser utilitzada per un personatge de la comunitat cristiana d’Empúries.
D’altra banda, aquesta peça emporitana, tot i la seva temàtica pagana, és —segons que ha assenyalat P. de Palol— d’estil acostat als sarcòfags del notable grup de Sant Feliu de Girona, ja esmentat, que cal atribuir al taller romà dit del sarcòfag del Dogmàtic (Museus Vaticans). Té una clara relació amb l’escultura de l’arc de Constantí, bastit a Roma l’any 315 i inaugurat per l’emperador el 316 (hi pertany també el sarcòfag del Museu Frederic Marès, dit de Laios I, procedent del centre de la Península Ibèrica).
L’existència d’aquestes peces luxoses, importades per famílies ben situades econòmicament, demostren una relació cultural de les primeres comunitats cristianes del país amb Roma i els seus centres artístics. Cal no oblidar aquesta dada, malgrat que, com s’ha indicat repetidament, la relació més estreta i la principal influència en la majoria dels aspectes d’aquestes comunitats provinguin del cristianisme nord-africà.
Cal pensar que els contactes culturals amb Roma i el món itàlic continuaven afavorits per la facilitat de comunicació per mar i, sobretot, per la via terrestre que propiciava també uns vincles intermedis amb les regions meridionals de la Gàllia. També han aparegut a Empúries un parell de fragments significatius de fronts d’altres sarcòfags paleocristians, amb estrígils. Són d’època força més tardana, del segle VI i hom els considera de tallers septimano-aquitans, potser narbonesos (si no són obres locals, reflex d’aquesta influència). De tota manera, demostren aquesta varietat de relacions i influències.
Com ja s’ha precisat, el temple cristià erigit prop del mar, sobre el nucli fundat pels grecs de Focea, anomenat neàpolis pels arqueòlegs moderns, devia ésser una cella memoriœ, vora la qual sorgí la necròpoli, dedicada a un màrtir o al fundador o dirigent espiritual de la comunitat religiosa local. Cal assenyalar l’existència d’una sepultura localitzada a l’extrem oriental de l’interior de la nau, al centre de l’entrada del presbiteri. Per aquesta situació privilegiada pot ésser identificada, hipotèticament, amb la sepultura del personatge que fou origen o fonament del lloc de culte. És un sarcòfag trapezoïdal, ara sense coberta. No és impossible que posseís, a l’origen, una làpida de mosaic, de tipus africà, la qual cosa no pot passar d’ésser una suposició, ja que no en queda rastre. L’estudi del conjunt fou realitzat amb les campanyes d’excavació antigues, de les primeres dècades del segle, però encara ens manquen informació i moltes dades d’interès.
S’atribueix a aquesta església l’ara que avui es troba al Museu Arqueològic de Girona. És una ara paleocristiana de marbre, rectangular, de tipus força simple. Com a única ornamentació presenta, a tot el volt, un doble ressalt, llis i de mitja canya. De la mateixa tipologia, pràcticament idèntica, és l’ara que hi ha a l’església de Sant Martí d’Empúries (i encara n’aparegué una altra del mateix tipus a Roses). Pertanyen a una forma de mensœ altaris comuna a la Septimània, Catalunya i les illes Balears. Hom considera aquestes ares del segle IV o del V. Ambdues ares emporitanes foren cisellades aprofitant peces de marbre romanes més antigues. La de Sant Martí era, probablement, una làpida que fou repicada. L’atribuïda a l’església de la neàpolis presenta restes d’un relleu escultòric clàssic al revers.
Sembla força clar, per les troballes arqueològiques, que en època paleocristiana la població d’Empúries havia minvat força en el reduït turó de la paleàpolis grega, és a dir, al nucli de l’actual poble de Sant Martí d’Empúries. Els treballs de prospecció dels anys 1960 i 1970 —i certes revisions dels seus materials— apunten vers l’existència d’una densa ocupació a partir dels segles III-IV, amb testimonis de contactes continuats amb el món nord-africà i, secundàriament, però amb certesa, amb l’Orient mediterrani, de la mateixa manera que, amb més empenta, apareixen coetàniament a Roses. Sembla que l’antiga fortificació que circueix el nucli amb una ferma torre circular encara visible, que hom havia considerat grega, actualment és datable, amb força precisió, al moment que hom comenta, és a dir, a l’època baix-imperial romana.
Això fa suposar que l’església de Sant Martí d’Empúries, documentada des de la primera meitat del segle IX, podria ésser la perduració cultual del temple episcopal d’època visigòtica i, potser, d’origen anterior. Els seus vestigis i els dels altres edificis de l’antiga seu es podrien trobar al subsòl de l’actual església gòtica —que no ha estat excavat— i als seus entorns. L’existència de l’esmentada ara paleocristiana a Sant Martí és, com a mínim, indici d’una gran antiguitat del culte cristià en aquest indret.
En aquestes èpoques tot l’espai de les ciutats grega i romana devia quedar pràcticament despoblat o, almenys, molt poc habitat, sobretot a partir del segle IV. Als vessants de ponent del serrat on s’estenia la ciutat romana, a recer de la mar, hi han estat localitzades altres zones cementirials amb capelles. Hi ha grans espais poc o gens explorats on podrien haver perdurat, en aquesta època, barris més distanciats o menys del litoral. Hom no pot descartar la possibilitat que els edificis episcopals no identificats encara es trobessin en aquests barris extramurs de la ciutat romana.
Un detall de les ruïnes d’Empúries, a l’indret on hi ha emplaçades les capelles de Santa Margarida.
F. Tur
Les restes d’algunes de les esmentades esglésies dels afores de l’antiga ciutat han estat excavades (en algun cas només parcialment): les dues capelles dites de Santa Margarida (o Santa Margarida i Santa Magdalena) i Sant Vicenç de les Corts.
Arreu de l’àmbit emporità i els voltants hi hagué altres capelles, avui desaparegudes, que en la majoria dels casos devien tenir, com les anteriors, uns orígens molt reculats. Hom en coneix, a vegades amb tota precisió, l’emplaçament, que no ha estat excavat. Així, sabem que la capella de Sant Eusebi es trobava a tocar del penyal proper a la mar, sobre l’antic port, a l’indret del Pedró. Hi ha alguna notícia sobre Santa Àgata, allunyada dels vells nuclis sobre la Muntanya Rodona. D’altra banda, sembla que l’església de Santa Reparada, edifici del llogaret proper a Cinclaus amb elements pre-romànics i una necròpoli, també devia tenir un origen molt vell.
Cal destacar, a més, que també sobre les ruïnes de la neàpolis, a poca distància vers ponent de la cella memoriœ paleocristiana, hi hagué una església de Sant Salvador. Hom creu que tenia el mateix emplaçament que la capella i després convent de servites de la Mare de Déu de Gràcia (fundat al començament del segle XVII), avui edificis del Museu d’Empúries. També s’ha insinuat que podria ser aquesta la seu visigòtica, la qual hauria, doncs, desaparegut totalment.
Per la seva perduració en l’època medieval i per l’existència d’estructures arquitectòniques pre-romàniques i romàniques en les tres esglesioles excavades que hem esmentat, la present obra hi dedica els articles monogràfics corresponents, als quals hom remetrà. Ara ens referirem, però, breument, a les dades conegudes, els elements i les troballes de llurs etapes inicials.
Cal precisar, tanmateix, que la interpretació de totes aquestes restes dels afores d’Empúries esdevé difícil, complicada. Hom es troba davant uns conjunts, amb temples i necròpolis que podrien tenir orígens paleocristians (això sembla segur en algun dels casos), que s’utilitzen intensament en temps visigòtics i que hi ha una continuïtat en l’època posterior alt-medieval, amb les reformes corresponents. A més, en dos dels temples, el culte hi perdurà fins a l’edat moderna. La degradació de les restes, l’arcaisme i la no-exhaustivitat dels treballs arqueològics efectuats cap als anys 1950-60, i la relativa pobresa dels materials són altres dificultats inherents a aquesta interpretació. Sempre s’ha dit que aquestes capelles dels entorns d’Empúries podrien ajudar a datar el conjunt episcopal de Terrassa. No hi ha dubte —i ja ha estat remarcat recentment— que hi caldria una altra campanya de reestudi profunda, tant de les restes arquitectòniques —tot i que s’han continuat desfent en les darreres dècades— com de les troballes, i també la continuïtat de les excavacions en els jaciments on encara es poden reprendre els treballs. I, evidentment, caldria estudiar altres indrets emporitans possiblement lligats al cristianisme primitiu del lloc on encara és factible d’excavar, com ara Sant Martí d’Empúries, Sant Eusebi, o altres espais extramurs de la ciutat romana.
Si hom es concreta, doncs, als ja esmentats conjunts cristians més excavats o menys i visibles a ponent de la ciutat, cal precisar que la ruïna de l’església de Sant Vicenç, prop del veïnat rural de les Corts, pertany a un petit edifici d’una nau amb absis semicircular i vestigis d’un transsepte que sobresurt en planta. Al costat hi ha la necròpoli amb una diversitat de cambres i naus sepulcrals afegides en diferents moments, i també hi ha sepulcres a l’interior de la capella. L’estructura subsistent de l’església sembla, bàsicament, romànica, del segle XI. Hi ha dubtes puntuals, com ara en la datació dels escassos vestigis d’un transsepte, que també serví de cambra sepulcral. A la capçalera, d’altra banda, hi ha indicis que, pel que fa a la pavimentació i el basament, podrien fer pensar en la possible existència d’una aula precedent, potser dels segles V o VI. Les tombes són molt pobres, en general de lloses de pedra sorrenca o llicorella o bé de pedres o morter, totes recobertes amb una pavimentació d’opus testaceum, com a la zona cementirial de la neàpolis. Al centre de la nau aparegué una sepultura rectangular de grans dimensions, amb l’interior emblanquinat. És significativa la troballa, a la cambra adossada a l’absis, de tres sarcòfags monolítics, del tipus de coberta de doble vessant amb sis acroteris com els de la neàpolis i d’altres necròpolis d’època paleocristiana i visigòtica del país i de la zona septimano-provençal.
Altres troballes demostren que la capella (i potser el cementiri) fou utilitzada al llarg de la baixa edat mitjana fins, almenys, al segle XVI quan fou reformat el paviment. Alguns dels diversos elements descoberts —la tipologia de les tombes, els rastres d’estructures arquitectòniques— sembla que indiquen un origen reculat per al conjunt de Sant Vicenç, potser dels segles V o VI. La gran quantitat de ceràmica romana de cronologia diversa trobada a les excavacions no ho desmenteix i, fins i tot, permet de pensar en l’existència probable d’una vil·la romana en la qual podria haver sorgit el culte cristià en aquest indret. Cal remarcar —sense que la relació amb Sant Vicenç sigui segura— que un dels fragments de front de sarcòfag de marbre del segle VI (amb estrígils i un crater esculpit), aparegué encastat a la façana d’una de les masies de les Corts, molt propera.
El conjunt que hom pot anomenar del pla de Santa Margarida és format per dues esglesioles i una zona cementirial. Ofereix dades interessants, malgrat, també, l’acusada pobresa material.
L’església, avui ruïnosa, que era dedicada a Santa Margarida i que ha donat nom a l’indret, era d’una nau amb absis de planta de ferradura. Encara era oberta al culte —hi havia un benefici— al començament del segle XVII. Els murs de la nau pertanyen, majoritàriament, a una reconstrucció molt tardana. L’absis és una pervivència alt-medieval. No sembla, però, anterior al segle X. L’excavació de l’interior de l’església permeté de descobrir, al bell mig de la nau actual, les restes del basament d’una piscina baptismal, quadrada per fora i hexagonal per dins, recoberta de marbre. També mereix atenció el mur divisori que hi ha entre el sector de nau on es troben les restes de la piscina i el de capçalera; en aquest mur s’observen fragments de paviment d’opus signinum.
Tot i que segurament manquen una exploració i un estudi extensius del jaciment, per dins i per fora de l’església, sembla que aquestes restes pertanyen a un baptisteri d’una tipologia atribuïble al segle VI, o poc posterior, sobre el qual hom devia aixecar el temple. Com ha estat dit, però, noves excavacions podrien aclarir-ne millor els inicis i altres aspectes d’interès.
A poca distància i a migdia de Santa Margarida hi ha les restes d’un conjunt força extens amb una altra capella en una zona cementirial. Ha estat esmentada sovint amb el nom de Santa Margarida II, a causa d’aquesta proximitat, ja que la seva dedicació és desconeguda. No es coneixen dades documentals sobre aquesta església, i les ruïnes ni tal sols són identificades, popularment, amb una capella. Hom ha donat notícia força recentment de l’existència d’un mapa d’aquesta rodalia fet al segle XVIII en el qual hi ha, prop de les ruïnes de Santa Margarida, les de la capella de Santa Magdalena. Devia ésser aquesta darrera, doncs, l’advocació que es devia desconèixer (cal dir, però, que al mapa esmentat la relació topogràfica de les dues esglésies no s’avé amb la realitat).
La capella, com hem dit, és integrada en una necròpoli extensa, que només ha estat parcialment descoberta i explorada. És compartimentada en cambres sepulcrals rectangulars que s’estenen, sobretot, vers migdia, el sector més àmpliament descobert; tot el conjunt apareix circuït per un mur amb angles rectes.
La petita església té una nau curta, ben diferenciada del sector de llevant o de capçalera, amb un absis de planta rectangular i el que podem identificar com un transsepte. El transsepte té els braços molt destacats, que són petits recintes o cambres sepulcrals situades a cada costat de l’extrem de llevant de la nau. En aquest punt, a la nau i a la intersecció dels braços del transsepte, hi ha un espai intermedi, entre la nau-vestíbul i el santuari, definit per murs de més gruix. Es devia insinuar, potser, la fonamentació d’una torre en aquest punt, sobre l’extrem oriental de la nau. Curiosament, uns passos estrets configuren la comunicació entre els diferents espais de capçalera; sembla que ens trobem ací amb basaments de cancells. Al fons del presbiteri hi ha la base de l’altar, que era feta amb blocs de marbre romans, reutilitzats. L’absis era cobert amb voltes, amb seguretat, mentre la nau ho devia ésser amb fusta. El presbiteri, com algunes cambres sepulcrals veïnes, és pavimentat d’opus signinum.
Hom no es pot estendre ací en les singularitats arquitectòniques de la capella, considerada pre-romànica, però la seva datació exacta ofereix dubtes seriosos, tot i que no és pas impossible que sigui força llunyana. Hom ja havia proposat una possible datació als segles VIII-IX, però no es pot desestimar, almenys per als seus orígens, fins i tot una atribució en plena època visigòtica, la qual cosa lliga millor amb alguns dels elements de la necròpoli. La troballa de vuit monedes comtals d’Empúries als graons del presbiteri indica que l’edifici era, com a mínim, visitat ja en època medieval avançada. Potser aleshores encara hi devia perdurar el culte que, si fos així, no trigà a abandonar-se.
En el conjunt de cambres sepulcrals explorades i a l’interior de la capella, hi foren localitzats uns sepulcres de tipologia semblant, en general, a la dels de Sant Vicenç, i com allí, per tant, en alguns casos de difícil datació.
Hi han aparegut sepulcres fets amb lloses de pedra sorrenca i llicorella, molt simples, grans tombes trapezials, en sarcòfag, excavades a la roca o fetes amb pedres i argamassa, emblanquinades interiorment, i també sarcòfags rectangulars que no tenen o no han conservat cap peça de coberta. Una capa d’opus testaceum cobria les sepultures, almenys en una gran part de la necròpoli. Cal destacar especialment algunes sepultures que eren cobertes amb aquesta capa de calç i picadís ceràmic, curosament allisada, en la qual fou feta una creu en relleu per senyalar la tomba. Aquest tipus de coberta de tomba —que recorda les de mosaic, d’arrel africana, en un nivell molt modest— ha aparegut també a les zones cementirials de la veïna Roses; en altres llocs del país, en canvi, apareix amb molta escassetat. Se n’ha assenyalat la presència a la basílica de son Peretó (Mallorca), i sempre dins contexts que es podrien situar al segle VI. Un altre element a destacar és l’altre fragment de sarcòfag de marbre datable al mateix segle VI (amb estrígils i crismó), la procedència del qual és documentada en aquest conjunt cementirial.
Per les troballes ceràmiques d’aquest àmbit i per les estructures del murs dels recintes sepulcrals, difícils d’interpretar, no és gens improbable que el conjunt cristià tingui la seva arrel en un establiment d’època baix-imperial romana.
Una resta arquitectònica molt destruïda i fragmentària que aparegué a l’extrem meridional del conjunt excavat, la qual és evidentment anterior a algunes sepultures trapezials, sembla insinuar-se com un vestigi d’una petita edificació de planta octogonal interiorment i quadrangular a l’exterior. Per desgràcia, ateses les consideracions fetes pels excavadors, no sembla que hi hagi gaires possibilitats d’aprofundir en l’estudi d’aquest element, ni precisar la seva cronologia. Si la planta al·ludida és la correcta (en resta una quarta part), hi hauria motius ben fonamentats per a pensar en l’existència d’un baptisteri o, més probablement potser, d’un martyrium d’una època paleocristiana o visigòtica en aquest lloc.
Altres grups nombrosos de tombes de l’àmbit emporità pertanyen a l’època baix-imperial, generalment sense troballes materials que es puguin atribuir sense cap dubte a la població cristianitzada, mentre que algunes d’aquestes troballes arriben ja fins al domini visigot. Pot ésser esmentada la necròpoli Martí, situada entre l’antiga neàpolis i la ciutat romana —sobre un vell cementiri grec—, on hi ha pobres sepultures d’àmfora i tègula del segle III fins als segles VI-VIII. ¿Potser tenia relació amb Sant Salvador, església que no es devia trobar gaire lluny?
És força dens el conjunt de necròpolis baix-imperials separades de la ciutat vers ponent, al turó de les Corts i els encontorns, precisament a la mateixa rodalia que els conjunts amb esglésies esmentats (Sant Vicenç, pla de Santa Margarida). La més important és la del Castellet, amb el monument funerari de torre al recinte del qual hi ha sepultures en àmfora dels segles II al IV. La necròpoli del mas Estruc pot ésser datada als segles III-IV.
Al Portitxol, vora mar i a llevant de la neàpolis, lloc on hi hagué necròpolis gregues, hi ha altres sarcòfags de coberta amb doble vessant amb acroteris fora de context conegut, la qual cosa demostra la considerable utilització d’aquest tipus de sepulcres.
Altres troballes emporitanes —no gaire nombroses— representen altres testimonis de la cristianització primerenca del país. N’és un exemple una única làpida sepulcral clarament cristiana, de marbre, trobada encara al segle XIX en un indret imprecís, segons sembla a ponent i extramurs de la ciutat romana. Hi figura el crismó entre l’alfa i l’omega. Hom la data al segle IV. Una altra inscripció emporitana, pintada, del Museu Arqueològic de Girona, és també cristiana.
Una altra troballa d’Empúries que cal remarcar són dues ampulles de Sant Menna (Museu Episcopal de Vic i Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants). Aquestes ampulles servien per a portar records (els eulogia) dels santuaris o martyria famosos, com podia ésser terra o l’oli que cremava a les llànties. Les del monestir de Sant Menna, a Egipte, amb l’efígie del sant, s’estengueren per tot el món mediterrani en l’època paleocristiana. La seva presència a Empúries demostra els contactes de les comunitats cristianes de l’actual Empordà amb l’Orient cristià, i àdhuc els pelegrinatges als seus llocs de culte.
Naturalment, les ceràmiques d’aquestes èpoques també són presents a Empúries, si bé, com ja ha estat indicat, demostren una vitalitat poc acusada del nucli, en comparació de Roses. Cal tenir en compte, tanmateix, que falten dades de les primeres excavacions de la neàpolis. Les notícies provenen dels diaris d’E. Gandia, pels quals hom pot comprovar que les troballes tardanes, sobretot visigòtiques i alt-medievals, eren tingudes en molt poca consideració. És possible que dades d’interès sobre el poblament d’aquestes èpoques haguessin estat negligides, fet que també pot haver succeït en temps més acostats, i no pas solament al començament de segle. També cal pensar que manca l’exploració d’àmplies zones de la ciutat romana i del subsòl de Sant Martí d’Empúries.
S’ha evidenciat, en tot cas, la presència de llànties amb temes cristians i mostres de diferents tipus ceràmics del segle IV i següents (si bé no gaire abundants); en especial des de la sigillata clara D estampada, d’època constantiniana i de tallers nord-africans, fins a les imitacions locals rosades i grises, que arriben al segle VI.
Una placa d’or decorada, potser d’un fermall, considerada del segle VI, i una sivella liliïforme d’una tomba de la neàpolis, del segle VII, són els escassos testimonis a Empúries d’aquestes peces tan característiques del món visigòtic.
En resum hom pot afirmar que el conjunt d’edificis de culte cristià amb les seves necròpolis més o menys estudiats fins ara a Empúries i la seva rodalia tenen un origen paleocristià cert o molt probable. Perduraren al llarg dels segles de domini visigòtic. En el cas de les capelles esmentades dels afores de la ciutat romana hi ha, encara, una continuïtat en temps alt-medievals posteriors (Santa Margarida II o Santa Magdalena), i en algunes, com a simples santuaris, el culte hi roman fins a èpoques molt més recents (és documentat al començament del segle XVII per a Santa Margarida i Sant Eusebi), mentre el convent dels servites sembla que fou fundat al començament del segle XVII sobre l’antiga església de Sant Salvador, després convertida en ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Pel que fa a Sant Martí, ha continuat renovant-se com a església parroquial del lloc.
L’actual coneixement de la ciutat d’Empúries i la seva rodalia indubtablement forneix dades significatives sobre el cristianisme primitiu de l’actual Empordà, des dels segles IV-V fins al final del regne visigot, si bé aquest coneixement és molt incomplet. Hom pot realitzar, però, importants descobertes encara. Pel que fa als edificis de culte i les necròpolis, no hi ha dubte que caldria reprendre i revisar les exploracions i l’estudi dels materials. A més dels llocs ja esmentats (Sant Martí, la neàpolis, les capelles i les necròpolis extramurs) caldria afegir esglésies i jaciments com Cinclaus i Santa Maria de Palau. Aquesta darrera, més allunyada, al sud-est d’Empúries (i de l’Escala, ja en el terme de Torroella de Montgrí), als repeus del Montgrí i prop de l’anomenat “camí d’Empúries”, en un indret ja ocupat en l’època alt-imperial romana.
L'antiga Rhode
Com ja ha estat indicat abans, l’antiga població de Rhode inicià un creixement notable, sobretot a partir del segle III, és a dir, en coincidència amb el procés decadent de la veïna Empúries. L’ascens i la revitalització de Roses fou ràpid i continuà fins a esdevenir el nucli capdavanter del territori empordanès, almenys en l’aspecte comercial i el demogràfic. Aquesta situació es produí al llarg dels darrers segles de la romanitat i continuà en els de domini visigòtic. Les causes pogueren ésser diverses i, en una bona part, desconegudes. Hi devia influir, sens dubte i com ja s’ha comentat, la millor situació de Roses, amb les condicions immillorables per a la navegació de la seva badia i el port natural, i també pel fet de trobar-se a recer de la serra que permetia una defensa més fàcil i un possible amagatall. Així i tot —com més endavant es precisarà—, la seu episcopal fou Empúries, almenys en el període visigòtic.
La situació favorable de l’antiga Rhode és definida pel seu emplaçament entre els vessants de la serra de Rodes i la platja, al fons de la badia, entre les dues rieres que formen dues valls properes, arrecerades i força amagades de la mar: la de la Trencada (antigament Penida) i la de l’Alzeda. El ferm recinte de la ciutadella renaixentista destruí en part i protegí ensems les restes de diferents èpoques. La fortalesa del XVI inclou les ruïnes de la població medieval de Roses, emmurallada, que s’expandí vora el monestir de Santa Maria. La seva església romànica, també ruïnosa, corona el pujol que és el centre de l’extens jaciment arqueològic, un dels més importants i també més maltractats del país. Malgrat això, l’espai més important i central, l’esmentat de l’interior de la ciutadella —la resta és urbanitzada—, és en curs de lenta excavació. Aquesta investigació arqueològica ha estat possible, en una bona part, gràcies a la lluita empresa fa anys, en temps difícils, per Miquel Oliva arqueòleg gironí —descendent de Roses—, ajudat per Francesc Riuró.
Aquests treballs arqueològics han evidenciat, doncs, l’existència d’una etapa d’esplendor urbana i comercial a Roses des del segle III fins al segle V ben bé. En temps visigòtics es devia produir potser una minva de vitalitat i també demogràfica. Tanmateix, la perduració fins al final del regne visigot com a nucli principal del territori resta també ben atestada. Potser el que succeeix aleshores és un canvi en la distribució del poblament de la rodalia, que serà tractat més endavant.
Fent referència concretament a l’etapa baix-imperial, paleocristiana, cal destacar que les troballes materials parlen d’un comerç molt florent. Pere de Palol ha destacat que a Roses s’observa un enllaç ininterromput que porta de la ceràmica sigillata, pròpia del segle III, amb variants de l’anomenada clara D amb formes estampades paleocristianes purament africanes, a una roca gamma de tipus locals de ceràmiques rosades i grises que arriben fins al segle VI. Aquestes troballes demostren un comerç ben establert en aquesta època amb l’Àfrica proconsolar (regió de Cartago). Alguns testimonis de ceràmiques amb decoració de motlle aplicat, de tallers alexandrins, evidencien altres contactes amb l’Orient mediterrani. Els temes cristians en la decoració d’aquestes peces apareixen amb seguretat ja des del segle IV.
La circulado monetaria, molt intensa a Roses durant el Baix Imperi, és una indicadó ben clara del progrés material de la població. Les monedes aparegudes són molt abundants i d’una gran varietat, des de l’època de Galliè fins al segle V. Més tard, durant el domini visigot, a Roses fou encunyada moneda, com es veurà més endavant.
La modernitat dels treballs arquelògics, almenys en una gran part, realitzats a Roses fa que hi hagi restes d’edificació civil ben documentades com si fossin d’època baix-imperial, a diferència d’Empúries, on proliferen els dubtes cronològics. L’element principal són les restes de la vil·la o el gran conjunt edificat que era situat, en el seu temps, a tocar de la mar. Hom ha pogut demostrar que un sector del complicat i extens edifici era dedicat a factoria de salaons; tingué vida des del segle III fins al final del VI, en què fou abandonat.
Els testimonis materials de la primitiva comunitat cristiana de Roses no són gaire importants, però sí suficients per a demostrar la seva existència des dels segles IV-V, tal com ja indiquen les troballes i les relacions comercials amb les regions nord-africanes que havien de comportar una influència ideològica del cercle augustinià. Cal esperar que aquestes restes augmentin a mesura que progressin el coneixement de la ciutat i el seu àmbit d’expansió, si és que aquest progrés es produeix en el futur.
L’únic vestigi d’un edifici dedicat al culte cristià ha estat identificat al subsòl de l’absidiola de migdia de la basílica monàstica de Santa Maria de Roses (del segle XI). Hom hi descobrí un fragment del mur d’un absis de planta semicircular pertanyent a una petita capella o cella memoriœ datable al segle IV o el V. Les excavacions d’aquest indret s’interromperen per dificultats inherents a la fonamentació de l’església romànica i, per ara, no han estat represes. Malgrat tot, queda clar que les restes de la capçalera localitzada —i tornada a colgar— corresponen a un temple paleocristià de clara influència africana, d’acord amb el context del cristianisme primitiu local. Al centre de l’absis hi havia una gran tomba rectangular d’obra, recoberta de morter i picadís, i, a prop, un sarcòfag monolític.
A aquesta església pertanyia, sens dubte, l’ara de perfil rectangular, com les dues d’Empúries i la de la basílica d’es Fornàs de Torelló (Menorca), d’un tipus comú a la Septimània, Catalunya i les illes Balears als segles IV-V. D’aquesta ara resta poc més de la meitat, que fou reutilitzada al segle X com a làpida commemorativa de la reconstrucció de l’església.
La capella paleocristiana devia perdurar en època visigòtica i, potser, fins més tard, enllaçant amb aquesta reconstrucció.
La necròpoli situada a l’entorn de l’església paleocristiana devia ésser molt extensa. L’any 1946 en fou excavat un ampli sector vers el sud-est, entre els murs de les casernes militars modernes. Les sepultures que hi aparegueren són d’una tipologia molt diversa. Hi havia un gran conjunt de sarcòfags de pedra, de dimensions grans, rectangulars, amb cobertes de doble vessant proveïdes d’acroteris; és a dir, el tipus de sarcòfag ja esmentat, que hom ha trobat a Empúries, i que des de les comarques gironines s’estén per l’arc mediterrani del Llenguadoc i la Provença. Hi ha també sepultures de tègula, de secció triangular; altres en àmfora (en general d’infants); sepultures d’obra de pedra i morter amb emblanquinat interior i cobertura d’opus signinum, a vegades amb una creu en relleu, i, finalment, simples tombes de caixa, de lloses de llicorella. La datació d’aquestes tombes és molt àmplia i difícil de precisar, probablement tenen els inicis als segles IV-V (primers tipus de sepultures esmentats), perduren en temps visigòtics i tenen continuïtat en època alt-medieval posterior. Ho confirmen les troballes, amb ceràmiques i vidres dels segles IV-VII —amb alguna sivella visigòtica—, i fins terrissa grisa sense decorar, que en una bona part ja deu ésser posterior. El seu estudi aprofundit no ha estat fet.
Una altra extensa zona cementirial ha estat localitzada més recentment també dins l’àmbit de la ciutadella, més allunyada del turó de l’església, vers el sud-est. Ocupà una part de les ruïnes del barri d’època hellenística i del gran edifici tardo-romà després d’ésser abandonat. Hom ha esmentat sovint aquesta necròpoli, indicant que les tombes són de tipologia semblant a les que hi ha prop de l’aula paleocristiana. Tanmateix, hom la data en època visigòtica. Malgrat haver estat excavada, en una bona part durant les campanyes actuals, els resultats d’aquests treballs tampoc no han estat degudament publicats, per ara.
Hom deixa per a més endavant la referència més concreta sobre la Roses d’època visigòtica i les restes d’aquest període que s’escampen per les valls i les muntanyes properes.
Per al coneixement de la Roses baix-imperial fóra interessant, altrament, investigar amb atenció els testimonis d’ocupació humana, en la majoria dels casos lligats a l’explotació agrícola, dels paratges del seu hinterland.
Les restes romanes que hi ha o que han estat identificades en diferents punts de la vall de l’Alzeda i també —i sobretot— en diferents indrets de la vall de la Trencada o Penida, deuen correspondre en part a una expansió d’aquests moments, o bé a una ferma perduració d’ocupacions d’origen un xic més vell. Tenia especial interès el jaciment arqueològic del Sorral d’En Berta. Pels materials recol·l.its en superfície pot ésser considerat d’origen tardo-romà i perdura en l’època alt-medieval. Era situat al voltant de les restes d’una esglesiola que cal identificar amb la cel·la monàstica de Sant Cebrià de Penida (i no Pineda, com s’havia escrit). Aquesta capella fou, precisament, un dels vells llocs de culte cristià de l’Empordà que va refer o revitalitzar un abat hispà, anomenat Atala, al final del segle VIII. Tot plegat apunta, doncs, vers un origen reculat per a aquesta església, les restes de la qual, com de la major part del jaciment, han estat completament anihilades, sense cap possibilitat d’ésser estudiades.
El mateix es pot dir dels jaciments romans d’altres valls de la serra de Rodes, ensems obertes a la mar i arrecerades, no gaire més allunyades de l’antiga ciutat de Rhode, com ara les de Jóncols i Montjoi. Els paratges de Montjoi s’identifiquen precisament amb el lloc anomenat Magrigul, on la documentació alt-medieval situa el cenobi visigòtic —o el conjunt cenobític— d’on procedien els monjos que fundaren el monestir de Santa Maria de Roses, després de la devastació d’aquestes muntanyes feta pels “pagans”, segons explica un document de l’any 976. L’indret monàstic de Magrigul és, d’altra banda, on s’establí l’esmentat Àtala a la darreria del segle VIII, ja abans del lliurament de la ciutat de Girona al poder franc. Hi ha, doncs, un altre indic i d’una expansió molt primerenca del culte cristià a la rodalia de Roses, en uns paratges on, en qualsevol cas, les ruïnes d’èpoques visigòtica i alt-medieval molt reculada hi han estat descobertes amb una certa profusió, com ja serà explicat en fer referència més concretament als segles de domini visigòtic i als inicis de la represa carolíngia.
Tanmateix, si bé aquestes valls —com altres indrets de l’Empordà— presenten vestigis d’ocupació tardo-romana i, a més —en els dos casos esmentats—, restes d’antigues esglésies, hom no pot assegurar plenament que aquestes esglésies siguin d’origen paleocristià. Podrien haver estat fundades en aquests llocs, ja poblats de força abans, en temps visigòtics.
En canvi, hi ha un testimoni material indubtable del cristianisme primitiu —no pas gaire lluny de Roses, però ja fora del seu terme actual i la rodalia immediata— en el petit fragment de sarcòfag trobat a Sant Joan Sescloses. És una esglesiola, dedicada a sant Joan Baptista (potser d’origen eremític?) que es troba vora l’antiga riba occidental de l’estany de Castelló. Una altra vegada l’antiguitat del lloc de culte és confirmada perquè fou —segons indicis fiables— una de les velles cel·les monàstiques restaurades per l’abat Àtala pels volts de l’any 780.
El fragment d’un gran sarcòfag de marbre era encastat en un dels murs de l’actual santuari, que ha estat molt reformat tardanament. Mesura, només, 40,5 × 30 cm. Avui es guarda al Museu d’Art de Girona.
Tot i ésser reduït i de contorn irregular, el tros de marbre presenta ben clares les restes de decoració esculpida en dos registres superposats, dividits per una motllura horitzontal. Al superior s’hi identifica el tema del pecat original, del qual queda la figura d’Eva, de cintura en avall, i l’arbre amb la serp entortolligada. El fragment del registre inferior és molt més petit encara. Hi ha els caps, de perfil, de tres personatges masculins. Són força malmesos i erosionats; apareixen tots cofats amb capells. El mal estat no permet de confirmar-ho amb tota certesa, però sembla que la figura del centre porta un casquet pla, que recorda el pileus pannonicus propi de les tropes de Constantí. En els altres dos, en canvi, la forma és més clarament de capell oriental o barret frigi. Un dels personatges devia portar un gran objecte, l’extrem superior del qual sobresurt davant seu.
L’escultura és en baix relleu. L’escena del pecat original no ofereix cap dubte d’interpretació, és ben clara. Els personatges del registre inferior poden suggerir, en canvi, diferents suposicions sobre el tema representat. No és impossible que es tracti de soldats, la presència dels quals pot lligar amb una diversitat d’escenes típiques dels sarcòfags paleocristians. Precisant una mica més, hom pot apuntar que, pel nombre de personatges, l’indici dels capells orientals i el possible objecte ja esmentat, pot tractar-se de l’adoració dels reis mags. Altrament —i pels mateixos detalls— hom no pot oblidar tampoc una altra representació característica d’aquestes peces: l’escena dels tres joves hebreus salvant-se de les flames en el forn de Babilonia.
En qualsevol dels casos, els paral·lelismes que es poden trobar amb sarcòfags monumentals, principalment de taller romà, són nombrosos. Si hom es limita a l’extens conjunt de peces escol·l.ides que avui s’exposen al Museu Pio-Cristiano, dins els Museus Vaticans, hi ha un repertori ben ampli de les representacions esmentades. Destaca especialment la comparació que es pot establir amb el famós sarcòfag dit del Dogmàtic (Museu del Laterà, núm. 104), procedent de la necròpoli de Sant Pau Extramurs, datat els anys 300-330. En els dos registres de la seva cara frontal hi ha l’escena del pecat original i just a sota —al registre inferior— l’Epifania amb els reis mags amb barrets frigis. Es a dir, una distribució dels temes que podria molt bé ésser idèntica a la del fragment de Sant Joan Sescloses. (Cal recordar, de passada, que a l’escola d’aquest sarcòfag pertanyen el de les Estacions, d’Empúries, i els de Sant Feliu de Girona, dins l’estil de l’escultura monumental romana de l’arc de Constantí).
Per raons de la semblança en la factura de la decoració, hom pot esmentar, del mateix museu, el sarcòfag que procedeix de la necròpoli Vaticana (Inv. 152), el qual té els laterals esculpits i presenta les escenes del front dividides per columnes. Aquesta cara frontal és esculpida en alt relleu i, en canvi, els costats ho són en baix relleu, fet normal en aquest tipus de peces. En aquests espais laterals hi ha, a l’esquerra, l’escena del pecat original i, a la dreta, la dels tres joves salvant-se de les flames. En un altre interessant sarcòfag que té els temes del front en alt relleu centrats per la figura d’un orant (Museu del Laterà, núm. 161), hom troba la mateixa factura dels sectors esculpits. En un lateral també hi ha l’escena del pecat original (Adam i Eva i, al mig, l’arbre del paradís amb la serp) en baix relleu.
Ambdós sarcòfags romans són considerats de mitjan segle IV o de la segona meitat. En ambdós relleus del pecat original, hom hi pot observar una semblança amb el fragment de Sant Joan Sescloses. És remarcable, sobretot, en el cos d’Eva, i més especialment, potser, en el darrer sarcòfag esmentat. No és del tot impossible, doncs, que aquest fragment trobat a l’Empordà pertangués a un dels laterals d’un sarcòfag que podia tenir el seu front esclupit en alt relleu.
En alguns dels sepulcres historiats apareguts a la Península Ibèrica, però també de tallers romans, hi ha els temes d’Adam i Eva i l’Epifania, com al sarcòfag del Museu Frederic Marès, de Barcelona, dit de Laios (del centre peninsular), i el d’Adam i Eva en uns altres dos, un del Museu Arqueològic de Còrdova i l’altre del Museo Nacional de Madrid, que procedeix de San Justo de la Vega (Astorga). Totes aquestes peces són d’època constantiniana. Els tres joves salvats del foc figuren en un fragment de sarcòfag del Museu de Cadis de la segona meitat del segle IV.
Vista aèria de la ciutadella de Roses on hi ha la part excavada, amb un sector del barri hel·lenístic, delimitat per un carrer, a la part superior dreta de la fotografia, i la part de la vil·la romana, on ha estat identificada una factoria de salaó de peix. Superposats a les restes, hi ha els fonaments d’un edifici pertanyent a les construccions de la ciutadella.
J. Todó-TAVISA
Les escenes de l’Antic i el Nou Testament esmentades són, doncs, corrents en la iconografia sepulcral paleocristiana, sobretot a partir del segle IV. El tema dels joves salvats de les flames ja apareix en l’art cristià d’època força anterior, com en una pintura mural de les catacumbes de Priscilla, a Roma, de mitjan segle III. Tot sembla indicar que l’adoració dels reis mags i el pecat original són dos dels temes que, a partir del final del segle III, s’afegeixen al repertori fins aleshores tradicional de l’escultura dels sarcòfags. Com és sabut, tots ells foren habituals al llarg del segle IV.
El relleu de Sant Joan Sescloses pertany, doncs, a un sarcòfag paleocristià que cal de suposar monumental, ja que posseïa decoració en dos registres superposats. La seva datació ha d’ésser situada dins el segle IV, potser a la segona meitat. No és, però, impossible que pugui pertànyer a les primeres dècades d’aquest segle, com el sarcòfag romà del Dogmàtic i els exemples afins d’Empúries i Girona.
El cristianisme primitiu del país rebé el seu impuls més important dels contactes amb el món nord-africà de l’Orient mediterrani. Ho demostren les troballes arqueològiques i les restes arquitectòniques. Això no obstant, l’existència de les peces esmentades demostra que en aquesta època no s’havia pas extingit, ni de molt, la relació amb les terres de l’arc nord-occidental de la Mediterrània, principalment amb Roma, com és lògic, i altres regions com la Provença.
El fragment de sarcòfag i el lloc on fou trobat, plantegen diferents incògnites. Hom es podria imaginar que pot haver estat portat a Sant Joan Sescloses des de les ruïnes d’alguna necròpoli de qualsevol de les ciutats antigues del territori; és a dir, d’Empúries o de Roses. La darrera és, evidentment, la menys distant. El fragment aparegué reutilitzat com a simple material de construcció en un mur d’església, però d’aparença molt tardana. No és impossible que es pogués produir aquest trasllat des de Roses, sobretot. Tanmateix, la distància no és prou reduïda per a fer del tot convincent la suposició.
D’altra banda, cal no rebutjar la possibilitat que hi hagi hagut al mateix indret de l’església de Sant Joan Sescloses, o en algun paratge proper, un gran mausoleu d’època baix-imperial romana, al qual podria pertànyer el luxós sarcòfag. Si fos així, estaria relacionat amb un fundus o vil·la d’algun propietari rural important, situat en aquest sector de la plana on predominaven els estanys i els aiguamolls, l’emplaçament exacte del qual resta per identificar. L’antiguitat del lloc de culte cristià de Sant Joan Sescloses —renovat al final del segle VIII—, no deixa d’ésser un indici favorable a aquesta hipòtesi.
Com ja s’ha indicat, els altres vestigis de comunitats cristianes primitives de l’Empordà han estat localitzats principalment als nuclis costaners i, en tot cas, en altres indrets de la plana no gaire allunyats de la mar, com és el cas de Sant Joan Sescloses. Probablement la manca d’exploracions en els jaciments de la resta de la plana i les serres que la limiten, sobretot al llarg de la xarxa viària antiga, i, molt especialment, la situació de la majoria d’aquests jaciments en els mateixos llocs que els nuclis habitats actuals, impedeixen el coneixement d’altres testimonis situats més a l’interior. No hi ha dubte que han d’existir, poc o molt, en una regió de pas com l’Empordà.
Tanmateix, aquesta presència de vestigis del cristianisme primitiu al llarg de la costa és, de fet, una constant en tot el territori català. Així, a l’extrem meridional del Baix Empordà, a la petita subcomarca guixolenca o de Castell d’Aro, espai de fricció amb les comarques veïnes de la Selva i el Gironès, hi ha un conjunt de restes significatives. De fet, els nuclis d’aquesta zona, actius i pròspers en temps baix-imperials, semblen formar una continuïtat geogràfica amb els situats poc més a migjorn, a les cales del litoral proper de la comarca de la Selva. Es tracta, lògicament, de la coneguda i força estudiada vil·la Vitalis (els Ametllers) de Tossa, amb els seus mosaics, la qual perdura, potser, fins al final del regne visigot. També és tardana la perduració —documentada, però sense troballes significatives— de la ciutat de Blanda i el conjunt del jaciment del terme de Lloret de Mar, dels quals cal destacar les molt probables restes d’un temple cristià amb la seva necròpoli a Sant Quirze, que semblen les úniques restes cristianes, amb una certa seguretat, de l’esmentat espai selvatà.
Vista del conjunt medieval de Sant Feliu de Guíxols, erigit a l’indret on antigament hi havia establert un important centre d’activitats comercials.
J. Todó-TAVISA
A Sant Feliu de Guíxols els testimonis arqueològics i arquitectònics d’època baix-imperial tenen un gruix considerable. Com a evolució del poblat d’origen pre-romà, encastellat al promontori de Guíxols (el Fortim), s’hi desenvolupà una població estable al llarg dels segles de domini romà. Les restes tardo-romanes que avui s’hi identifiquen es troben a l’extrem meridional d’aquesta badia, sota el puig Castellar, després anomenat de Sant Elm. En aquest mateix indret, al final del segle IX o primera meitat del X, entre els anys 881 i 947, hi fou fundat el monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols.
Precisament, incorporades a les edificacions pre-romàniques i romàniques del monestir hi ha restes arquitectòniques i romanes, mentre tot a l’entorn s’han obtingut troballes diverses de la mateixa època. Són d’un gran interès les restes de construccions romanes integrades en els basaments de les dues grans torres de defensa medievals del cenobi: la Torre del Corn i la Torre del Fum.
La Torre del Corn, quadrangular, es dreça sobre les restes d’una ferma construcció feta amb filades uniformes de carreus ben escairats de pedra sorrenca de grans dimensions. Pel seu aspecte aquest basament, no ben explorat, és, sens dubte, romà, molt probablement d’època baix-imperial o, al més tard, d’època visigòtica.
Molt significatives, en el seu estat actual que permet una clara identificació de l’estructura original, són les restes d’edificació que hi ha incorporades a la base de la Torre del Fum (pre-romànica). Es tracta d’un edifici de planta central, quadrada a l’exterior (5,5 m de costat) i interiorment octagonal (1,80 m de costat), el qual era cobert amb una cúpula. Al seu interior hi havia quatre fornícules; tenia una entrada al costat de tramuntana.
Al basament d’aquesta torre s’han conservat parcialment dos dels costats de l’octàgon i un petit fragment d’un altre. Els murs perimetrals eren de pedra amorterada i la cúpula era feta amb rajoles i arrencava d’una cornisa prominent, també de terrissa. El mur d’una altra construcció incidia en el seu angle nord-est.
A la vora hi havia una necròpoli de la qual foren descobertes tombes triangulars, de tegulœ, tardo-romanes, i altres sepultures de caixa de lloses, segurament més tardanes. Els sondeigs arqueològics en aquests espais a l’entorn del cenobi medieval han proporcionat mostres abundants de ceràmiques datables entre els segles II i el començament del V. Evidencien una certa importància de l’hàbitat en època paleocristiana (s. III-V): ceràmica sigillata africana A i D, amb mostres de decoració estampada, i ceràmica lucente, amb aplicacions en relleu a barbotina.
Tot plegat demostra l’existència, a l’indret on devia haver establerta la comunitat monàstica alt-medieval, d’un establiment tardo-romà important, fins al començament del segle V i, probablement, amb una perduració més tardana. L’edifici cupular, segons les primeres conclusions de P. de Palol, devia ésser probablement un baptisteri cristià del segle IV, del qual assenyala paral·lelismes amb altres tipus orientals de Síria o Egipte i amb el baptisteri de Santa Sofia de Constantinoble. Devia estar relacionat, potser, amb un martyrium o temple cristià d’un important fundus situat al mateix paratge, a l’actual àmbit, doncs, del monestir guixolenc.
Potser per la dificultat d’admetre l’existència d’un baptisteri, com a edifici exempt, als segles IV-V, sense seu episcopal, el mateix autor ha parlat, posteriorment, de la possibilitat d’identificar aquesta construcció amb un mausoleu del tipus del de Centcelles, cristià o no, datable al segle V o, potser, ja al VI.
Si bé aquesta darrera és la hipòtesi més acceptada actualment, els arguments per veure-hi un baptisteri paleocristià continuen pesant, malgrat les reserves esmentades. L’estructura arquitectònica —planta central quadrada o octagonal, amb cúpula i fornícules interiors— és clarament acostada als exemples orientals i també a alguns de coetanis de la Mediterrània occidental, com pot ésser el baptisteri d’Albenga, a Ligúria, per esmentar un exemple ben conservat.
A la rodalia guixolenca, en terres del proper Castell d’Aro, fortament romanitzades, com ho demostren diversitat de jaciments fins avui identificats, hi ha nous indicis de les comunitats cristianes primitives, de les terres empordaneses.
Vers la part central de la vall d’Aro, una mica allunyada del mar, a la vila de Santa Cristina d’Aro, hi fou excavada parcialment una petita esglesiola d’origen paleocristià amb la seva necròpoli. És una capelleta de dimensions reduïdes, de nau rectangular, capçada per un absis també rectangular que és envoltat per un mur de la mateixa planta, el qual permet l’existència de dos minúsculs espais a cada costat, possibles reminiscències dels pastoforis de les capçaleres dels temples paleocristians d’arrel siríaca i africana. Es tracta, tanmateix, d’una petita construcció modesta i pobra. L’interior del petit santuari tenia un paviment d’opus signinum sota el qual hi havia una tomba de tegulœ tardo-romana. Al voltant del temple aparegueren rastres d’altres estructures arquitectòniques i tombes de tègules, però també de caixes de lloses, la qual cosa sembla indicar una perduració de la zona cementirial fins a època alt-medieval o, almenys, fins als darrers temps del domini visigot. Els materials ceràmics que es recuperaren no són gaire significatius, però demostren una ocupació del lloc des dels segles II-III fins a un moment molt posterior que no pot ésser determinat exactament.
El petit temple era probablement una cella memoriœ i pot ésser datat vers el segle VI. Alguns indicis poden fer pensar que es podria tractar d’una capella d’una vil·la d’una certa importància, d’aquesta època o poc anterior, que perdurà, efectivament, com a cel·la de necròpoli fins a una data força avançada. Algun autor ha suposat que l’esglesiola devia tenir dues èpoques: la capella paleocristiana devia ésser ampliada amb una costrucció pre-romànica a la qual poden correspondre els murs externs de l’absis, que devien enllaçar amb l’actual parròquia de Santa Cristina —a uns 300 m de distància—, que és un edifici encara pre-romànic de proporcions força grans.
A la mateixa vall, el llogaret de Bell-lloc d’Aro —topònim ben significatiu— té la seva església de Santa Maria, erigida sobre les restes d’un establiment romà amb orígens d’època alt-imperial i llarguíssima perduració. Al costat de tramuntana d’aquesta església (pre-romànica, d’estructura força singular), han estat excavades recentment les restes d’un conjunt d’edificacions cultuals que tingueren comunicació amb l’església. L’edifici més antic és una rotonda a la qual hi ha afegida una aula rectangular a migdia, l’extrem de llevant de la qual és un absis o santuari, proveït d’altar, com la mateixa rotonda. L’edificació circular no devia tenir cúpula pel gruix escàs del seu mur perimetral, i devia ésser coberta amb fusteria. Probablement el que ha aparegut és una part d’un edifici un xic més gran, d’estructura força singular i complexa. Quan s’ensulsià fou substituït per una capella romànica. És probable que el lloc de culte fos dedicat al protomàrtir Esteve, advocació documentada en època medieval. No han estat publicats els resultats de l’excavació i és difícil apuntar una datació per a l’edifici circular amb aules rectangulars. Provisionalment, hom pot suposar una data pròxima a la que ha estat establerta per a la rotonda o martyrium de Sant Eudald de Sorba; és a dir, la segona meitat del segle VI.
L’església pre-romànica de Sant Martí de Romanyà s’erigeix damunt les restes de construccions romanes no estudiades encara.
F. Tur
Altres llocs de poblament romà de la vall d’Aro, si fossin més coneguts, potser ens descobririen més rastres cristians en aquesta zona. El lloc que ofereix més possibilitats, a priori, és el gran jaciment del Pla de Palol o Platja de N’Artigues, vora el mar. Per les troballes conegudes, presenta un ventall cronològic des del segle I fins al segle V (ceràmiques africanes i orientals) amb perduració molt probable tot al llarg dels segles de domini visigòtic. Cal destacar també, que l’església pre-romànica de Sant Martí de Romanyà de la Selva, en un planell de la serra de les Gavarres orientat a la vall d’Aro, es dreça sobre restes de construcció romanes, que no han estat estudiades.
Al mateix Baix Empordà, una mica més a tramuntana, hi ha les valls i els vessants que s’obren vers l’àmplia badia de Palamós i la de Castell (municipis de Calonge, Palamós i Vall-llobrega). Tenen una densitat considerable de vil·les romanes identificades, amb topònims tan clars com Bell-lloc, Vila-romà, el Palau, o el Vilar. La perduració tardo-romana i, àdhuc, visigòtica, d’algunes d’aquestes vil·les, com el Palau i la del promontori de Sant Esteve de Mar, entre les cales de la Fosca i s’Alguer, és comprovada malgrat la manca d’exploracions.
En aquest espai, sembla, però, especialment destacable la vil·la situada al promontori que és el centre de les platges de la badia de Palamós; és a dir, el Collet, a Sant Antoni de Calonge, que és coronat per l’església romànica de Santa Maria del Collet. El seu origen pot ésser força antic, però tingué segurament el seu moment d’esplendor a partir de la romanitat tardana. Al final del segle XIX hi aparegué, d’una manera casual, un dipòsit de bronzes amb peces notables considerades del segle IV dC i altres de visigòtiques, del segle VII. Això fa suposar que el poblat devia perdurar fins al final de l’època visigòtica, i, posteriorment, hi devia romandre l’església —després monestir femení—, que com a lloc de culte pot tenir un origen molt reculat. Com de costum, cal lamentar la manca d’excavacions, fet que sovint hom estalvia de comentar per evitar reiteracions, però que ha de quedar sobreentès si no s’indica el contrari.
A les cales dels actuals municipis de Mont-ras i Palafrugell i al planer del rerepaís immediat, s’hi detecta també una escampadissa d’estacions romanes com, de fet, a tota la franja costanera empordanesa. El poblament d’aquesta rodalia era aglutinat pel gran establiment romà de la cala de Llafranc, sota la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda, on hi ha el poblat pre-romà que n’és el precedent. S’ha demostrat que la població romana de Llafranc, d’orígens força anteriors al canvi d’era, s’havia dedicat, almenys en una gran part, a la producció terrissera. A més de l’activitat dels forns, hom coneix, de fa temps, la situació de restes arquitectòniques, ja desaparegudes, sobre el promontori situat al mig de la cala, on també hi havia una necròpoli, del tot destruïda. Les esparses notícies que hi ha indiquen amb claredat l’existència en aquest lloc de sepulcres d’època baix-imperial (d’opus signinum, de tegulœ). Les troballes, a l’extens àmbit del jaciment, evidencien una ocupació intensa i una vida activa, sobretot a partir dels segles III-IV dC, i una perdurado fins al final del domini visigot. Hi abunden les ceràmiques africanes, algunes estampades, les de decoració impresa, rosades i grises, com també les grises, més bastes, sense decoració, ja plenament visigòtiques.
Llafranc és un dels escassos llocs de poblament romà de l’Empordà —a excepció de Roses i Empúries— d’on hom pot treure un testimoni material indubtable de cristianització. Al final del segle XIX, Josep Pella i Forgas donà notícia d’un fragment de làpida sepulcral cristiana de Llafranc, la qual estudià Fidel Fita i, després, J. Vives. El text és en hexàmetres; hom l’ha datat al segle V. Per desgràcia, aquesta làpida avui resta perduda. L’intens poblament tardo-romà i les restes d’una necròpoli, en una bona part de la mateixa època, al costat d’unes restes arquitectòniques, juntament amb la troballa de la làpida paleocristiana, fan suposar que en aquest promontori hi devia haver un petit temple cristià. És a dir, una cella memoriœ en relació amb el cementiri.
D’entre els poblats antics de la rodalia de Llafranc sembla d’especial interès per a rastrejar els orígens, o bé la primera evolució de la comunitat cristiana, el lloc de Santa Margarida o la Vilarnau, una mica terra endins, on hi ha restes d’una capella pre-romànica i troballes de tègula de tipus romà.
Més a tramuntana, el dens poblament romà dels voltants del Montgrí presenta també vestigis tardo-romans, amb algun indici clar de cristianització. D’aquest àmbit ja s’han anomenat els llocs propers a Empúries. A migdia del massís hi ha tot un escampall de vil·les romanes dins el terme de Torroella de Montgrí. En algunes resta clara la pervivència, amb força vitalitat, fins a època baix-romana i, àdhuc, al final del món antic (Torre Ponça, Torre Gran, la Fonollera). Per la importància de les troballes i la seva extensió cal esmentar especialment el Camp de la Gruta. Les nombroses ceràmiques d’importació, gàlliques, africanes i orientals presenten un ampli mostrari des dels segles III-IV fins al segle VII.
Probablement el poblat més significatiu d’aquests moments és el de Santa Maria del Mar o dels Masos, ara allunyat del litoral, però antigament situat vora mar. Presenta uns materials, trobats en superfície, com els del Camp de la Gruta. Nosaltres mateix hem pogut recol·l.ir-hi mostres, d’entre les quals destacaríem diversos fragments de ceràmica grisa estampada (segles V-VI), un d’ells amb tema ornamental cristià. Aquesta vil·la enllaçà, segurament, amb la cel·la monàstica de Santa Maria de Càrcer, documentada com a possessió del monestir de Sant Medir-Amer des de la primera meitat del segle IX. La capella o santuari que hi ha i dóna nom a l’indret n’és la pervivència com a lloc de culte. Cal dria investigar la possible necròpoli del Camí dels Ruscs, paratge no gaire llunyà, potser en relació amb Santa Maria.
L’església de Sant Feliu de la Garriga, erigida en un indret ja poblat en època romana.
F. Tur
Al sud-oest i a ponent del Montgrí hi ha altres vil·les que tenen un moment final molt tardà i que, fins i tot, poden haver enllaçat amb el poblament alt-medieval, com és el cas del Palau —amb l’església de Santa Maria i rastres de construccions medievals, ja esmentada abans amb relació als encontorns d’Empúries—. També, al terme d’Ullà, el vilar de Purtos citat al segle IX. Altres indicis de poblament romà, han estat rastrejats als actuals nuclis de les viles d’Ullà (a la seva església de Sant Andreu, amb restes alt-medievals) i Algons (església dedicada a Sant Cugat, alt-medieval). Una mica més enllà, podríem dir el mateix de Cinclaus (Santa Reparada), Palauborrell (Santa Eulàlia), Viladamat, Sant Feliu de la Garriga, Marenyà i altres llocs encara.
En aquesta zona de l’Empordà hi ha un cas paradigmàtic de com s’han menystingut l’exploració i l’estudi dels jaciments altmedievals i, també, romans, en fer obres de restauració en els monuments, principalment esglésies. Si aquests edificis es troben damunt restes més antigues, aquestes restes han estat, en el millor dels casos, netejades sense excavar, o fent-ho de qualsevol manera, i en el pitjor dels casos, destruïdes sense miraments.
L’església pre-romànica i romànica de Sant Joan de Bellcaire —de tres naus— ha estat restaurada fa pocs anys. Es troba a ponent del Montgrí i una mica separada vers llevant de la vila de Bellcaire, que és emplaçada al cim d’un pujol que emergeix del pla, ocupació característica dels poblats antics de la comarca. Abans dels treballs de rebaix del sòl, ja era evident que als murs del temple hi havien estat reutilitzats elements d’un edifici romà, —grans carreus de pedra sorrenca, una columneta estriada—, que calia suposar emplaçat al mateix lloc o als entorns immediats.
Les obres de restauració —acabades l’any 1984— han produït la descoberta d’elements arquitectònics desconeguts abans, com la planta de la capçalera pre-romànica. També fou descoberta una bona part d’una necròpoli medieval amb sepultures de lloses, que hom tornà a soterrar menystenint la seva investigació. Sota les naus de l’església aparegué el basament d’una aula rectangular, anterior a l’edifici pre-romànic. És possible que aquestes restes pertanyin a una primitiva església, la qual, doncs, podria ésser paleocristiana, d’època visigòtica o dels primers temps del domini carolingi. Hom no té però, la certesa de res de tot això, malgrat que en un fullet divulgatiu de la inauguració de la restauració, de text anònim, editat per la Diputació de Girona, hi hagi estat anunciada la troballa d’un temple paleocristià. La presència d’arqueòlegs, dels serveis corresponents a Girona, durant aquestes obres, sembla que fou molt esporàdica. Els pocs materials recuperats, guardats al Centre d’Inventari Arqueològic de Girona, no són gaire significatius, i resta evident que foren recuperats sense excavar metòdicament. (Es tracta de ceràmiques alt-imperials romanes i medievals; pocs fragments podrien ésser atribuïts, i encara amb dubtes, al Baix Imperi).
Tanmateix, és molt positiu que els vestigis arquitectònics trobats al subsòl de l’església de Bellcaire hagin estat deixats visibles i que hom pugui accedir per unes trapes al nou paviment. Malgrat això, serà difícil precisar la funció i la datació de les construccions sense haver estat excavades adequadament. És ben probable que Sant Joan de Bellcaire tingui uns precedents en un temple paleocristià. Pensem en la proximitat d’Empúries i en la perduradó molt tardana de la majoria de les vil·les romanes d’aquesta zona de la plana empordanesa. Per desgràcia, però, hom creu que ací s’ha perdut —com en altres indrets de les comarques gironines— una oportunitat immillorable per a esbrinar-ho. Han estat destruïts o menystinguts els documents arqueològics que ho podien haver confirmat o desmentit.
També a la plana, tant al Baix Empordà com a l’Alt Empordà, hi ha altres vestigis o indicis de comunitats cristianes força primitives. En tot cas, hom esmentarà les que semblen anteriors al pas dels sarraïns; gairebé sempre, per desgràcia, hi ha molts dubtes, sobretot de datació. En general, hom farà referència a llocs situats una mica més a l’interior (en algun cas no gaire) que els esmentats fins ara. Aquest detall, en una terra de les característiques geogràfiques de l’Empordà, no té cap significació especial.
La majoria d’aquests indicis pertanyen a necròpolis —sovint només sepultures aïllades que en són la mostra—, en molts casos situades al costat d’esglésies alt-medievals.
Un exemple dels més interessants el tenim al llogaret de Canapost (municipi de Peratallada), emplaçat en un indret on són evidents les restes de poblament romà, amb una important vil·la en els camps dels entorns, i altres vestigis dins l’actual nucli. Les troballes de la vil·la, dita del Mas Saló o Mas de Dalt, presenten un ventall cronològic del segle I dC als segles IV-V. Les restes del poble fan pensar que és molt probable que l’hàbitat d’època baix-romana enllaci amb el de l’alt-medieval. Efectivament, al costat de l’interessant església pre-romànica (i romànica) de Sant Esteve de Canapost, a la seva sagrera hi ha una antiga necròpoli amb grans sarcòfags de pedra dels quals eren visibles només, fins fa poc temps, dues cobertes de doble vessant, de pedra sorrenca, i fragments d’altres cobertes emprats com a material en la tanca moderna del cementiri. Una de les cobertes té una creu esculpida en baix relleu. Uns altres dos relleus, amb creus inscrites dins un cercle i un oval, són reutilitzats també en murs tardans. Els darrers anys ha estat destruïda una bona part de la necròpoli en rebaixar el terreny. Han aparegut, remoguts del seu lloc, trossos de sarcòfag i grans lloses planes, ben tallades.
Algun autor ha escrit que aquests sarcòfags de Canapost són del segle V, ja que serien idèntics als ja esmentats de les necròpolis paleocristianes de Roses, Empúries i altres llocs de les comarques properes, com el Llenguadoc i la Provença. En realitat, però, hi ha unes diferències remarcables. Les cobertes del sarcòfag de Canapost no tenen els sis ressalts o acroteris, característics. També és singular l’existència d’un relleu amb una creu en una d’elles. Com a hipòtesi de treball hom apunta que es podria tractar d’una evolució tardana de l’esmentat tipus de sarcòfags. Potser els de Canapost podrien datar de plena època visigòtica, dels segles VI-VIII (fragments dels sepulcres són reutilitzats en un mur pre-romànic de l’església, del segle IX o X).
Al mateix terme de Peratallada, vora l’antiga església de Sant Climent de Peralta, documentada des del 844 com a establiment monàstic, en una recol·l.ida vall de les Gavarres, hi ha estat detectada l’existència de tombes de tegulœ.
La vila de Peratallada, de tant interès des de tots els conceptes, presenta indicis d’un molt probable origen romà o, almenys, de temps tardo-romans o visigòtics. Ho semblen demostrar les notícies de troballes materials imprecises i algunes estructures excavades a la roca descobertes dins el castell palau i la rodalia. L’exploració arqueològica del lloc segur que donaria resultats sorprenents. El nucli defensiu del castell, sobre el seu alt basament de roca tallada, sembla presentar pervivències molt velles, potser d’època visigòtica, en la part inferior del mur que el circueix, fet amb carreus. A l’entorn de la població han estat identificats jaciments arqueològics —Ca n’Aliu, la Muntanya d’en Turró— amb ceràmiques tardanes, com a mínim dels segles III-IV.
El dens poblament d’aquesta rodalia pot estar estretament lligat a l’explotació de les pedreres de pedra sorrenca del Terrat del Moro (Peratallada) i els Clots de Sant Julià de Canapost; aquest darrer lloc amb testimonis, a més, de població estable i d’eremitisme. Són llocs arqueològics d’una singularitat marcada, fins al punt de fer pensar en més d’una ocupació i més d’un ús, sobretot en el cas dels Clots de Sant Julià. De tota manera, la seva cronologia és ignota a causa de la manca d’exploracions. Tanmateix, la seva explotació en època romana sembla força clara —hi arriben ramals del camí d’Empúries—. També ho sembla la perduració o la nova ocupació en època alt-medieval: grafits amb creus en ambdós llocs i un ermitatge en part excavat a la roca als Clots de Sant Julià de Canapost.
En altres indrets han estat identificades zones cementirials antigues, no gaire lluny dels suara esmentats del Baix Empordà. A Vulpellac, al costat de l’església de Sant Julià i sota una part del castell, aparegué una extensa necròpoli amb presència de grans sarcòfags rectangulars, segurament de temps visigòtics, i altres d’antropomorfs i tombes de lloses, ja alt-medievals. A Ullastret, en un indret proper a l’estany dit el Camp de les Lloses, aparegueren sepultures de caixa de lloses, però també de tegulœ. D’especial significació sembla la necròpoli amb sepulcres de tègula descoberta dins el nucli medieval emmurallat de Palau-sator, al peu i a migdia del pujol on es dreça la gran torre alt-medieval que, com a apellatiu, integra el nom de lloc. D’altra banda, el topònim Palau pot provenir del poblat que lliga amb la necròpoli baix-imperial o d’època visigòtica, la qual fou descoberta durant unes obres a la via pública, en una part que fou tot seguit anihilada, sense haver-se estudiat.
També té orígens tardo-romans el poblat alt-medieval de Sidillà (Foixà), amb una interessant església pre-romànica.
A la plana de l’Alt Empordà, vora el poble de Saldet (Torroella de Fluvià), en una antiga illa del riu Fluvià, hi ha una zona cementirial amb orígens alt-imperials romans —formada per tombes de tègula i de lloses, sense estudiar—, que perdurà àmpliament fins al Baix Imperi i, fins i tot, més tard. També hi ha indicis de sepultures de tegulœ a Sant Pere Pescador i a la necròpoli, a tocar de la via romana, del barri de Tapís, a Figueres, on també hi havia grans sarcòfags de pedra sorrenca.
D’altres nombrosos jaciments de la plana alt-empordanesa presenten uns materials que permeten de suposar-hi una perduració en època baix-imperial i, sovint, més enllà, fins a temps visigots o amb continuïtat amb el poblament alt-medieval i posterior: vil·les de Viladamat, Arenys d’Empordà, Cabanes, Siurana i en altres indrets diferents, però gairebé sempre cal refiar-se de materials recuperats en prospeccions superficials.
Mereixien un interès especial les restes descobertes al subsòl de l’església de Sant Tomàs de Fluvià —monestir des del final del segle XI—, amb troballes del segle II aC als segles VII-VIII dC. D’aquesta darrera època sembla que devien ésser els vestigis arquitectònics d’un edifici que els excavadors consideraven els fonaments d’una església.
Fóra d’un gran interès estudiar les restes del priorat medieval de Sant Nicolau de Calabuig, al Mas Pagès o Margall. Hi ha importants restes d’un edifici romà que tot fa creure que fou aprofitat per a installar-hi el cenobi medieval, al terme de Bàscara.
Un altre lloc interessant, amb indicis d’una comunitat i llocs de culte cristià, almenys de temps visigòtics, és la vila de Lledó. El monestir augustinià de Santa Maria fou fundat l’any 1089 en un indret on ja hi havia unes esglésies —Santa Maria i Sant Joan—, molt antigues, les quals havien tingut un gran prestigi. Aquesta informació documental és recolzada per la troballa d’algun fragment escadusser de terrissa romana. A la mateixa població, de la necròpoli del costat de l’església parroquial de Sant Feliu procedeix, de troballa casual, un fogonet de bronze, funerari o votiu (avui al Museu Episcopal de Vic). Pere de Palol considera aquesta peça de possible origen copte i la data pels volts del segle VI.
Altres llocs de culte primitius els suggereixen a vegades els topònims, lligats ensems a emplaçaments significatius i a restes materials antigues. Per posar alguns exemples, podem esmentar l’església de Sant Pau de la Calçada, a Figueres —al costat de la calçada (Via Augusta) i en un passatge amb restes romanes—; també el pujol de l’Església d’Amunt, a Llançà. En aquest darrer indret no són visibles rastres d’edificació, però el topònim és aparellat als testimonis evidents d’un jaciment romà d’origen alt-imperial i llarga perduració.
Hom deixa per a més endavant l’al·lusió a les relativament nombroses restes arquitectòniques, principalment de fortificació o d’hàbitat dispers, que s’escampen sobretot per la serra de Rodes i l’Albera. Pertanyen bé a plena època visigòtica o es troben, possiblement, entre el final del regne hispano-visigot, el curt espai de domini sarraí i l’inici del domini carolingi.
Ja ha estat dit que són poquíssims els llocs on hi ha testimonis ben clars i evidents paleocristians o d’època visigòtica. En un primer terme Empúries, Roses, Sant Feliu de Guíxols, la Vall d’Aro, Llafranc, Lledó i Sescloses (?); en segon lloc, ja amb certs dubtes, Santa Maria de Càrcer, Canapost i Bellcaire, mentre que per als altres que s’han esmentat hom ha de conformar-se amb simples indicis, només purament insinuats. Una vegada més cal al·ludir a la manca d’excavacions arqueològiques i el menysteniment de l’arqueologia medieval, fins i tot amb la destrucció de jaciments per part dels serveis dependents de les institucions culturals.
Hom ha precisat que, de gairebé tots els jaciments, se’n tenen notícies i troballes gràcies a l’activitat dels prospectors, que han fet serveis substitutius, molt importants per al coneixement del món antic i medieval d’aquesta zona i altres zones del país.
L’experiència de treball de camp porta a concloure que, a l’Empordà, és important la pervivència dels nuclis medievals en els mateixos indrets d’ocupació romana. L’existència de restes de vil·les en el subsòl de les poblacions actuals queda confirmada plenament per l’observació atenta dels aparells dels edificis antics d’aquests pobles; sobretot les esglésies. Als seus murs hi ha, reutilitzats com a simples materials de construcció, fragments de terrissa romana. I això en molts casos. Aquest fet demostra una coincidència d’emplaçament entre els hàbitats medievals i els d’època anterior. Per deixar clara aquesta afirmació, publiquem, en un mapa, la nòmina completa de les esglésies (a vegades acompanyades d’edificis veïns antics, com un castell, muralles, palaus, etc.) on es poden observar aquests materials antics i la relació d’esglésies medievals que —conservades del tot o en una part, o bé reedificades— amb tota certesa foren erigides sobre ruïnes d’edificis més antics.
El repàs del mapa arqueològic de l’Empordà, en l’estat en què és conegut, podria fer pensar que la densitat d’establiments romans hi és certament gran, però que no s’hi troben gaires exemples de grans vil·les. En la majoria dels casos, aquestes vil·les de tipus senyorial —dintre els límits propis d’aquesta part de la Tarraconense— deuen ser les que coincideixen amb l’emplaçament dels nuclis que han perdurat fins als nostres dies, a través de l’enllaç amb el món alt-medieval. Per aquest motiu les seves restes ens són poc conegudes.
En resum, hom creu poder afirmar amb moltes possibilitats d’encert que, entre els segles III-IV i els segles V-VI, el cristianisme s’estengué arreu de l’Empordà. Cal tenir present que la comarca no té espais de muntanya de difícil accés; només —i encara exagerant— es pot pensar en un cert buit a les terres nordoccidentals, de transició amb l’alta Garrotxa.
L’Empordà és, altrament, una regió solcada des de temps remotíssims per camins terrestres molt transitats, esdevinguts de primera importància durant el domini romà. Els contactes per via marítima, foren transcendentals per a l’arribada i l’expansió del cristianisme.
Els bisbats als segles VI-VII
Una qüestió desconeguda de l’època cristiana inicial és tot el que fa referència a la seu episcopal d’aquest territori empordanès, l’anomenada diòcesi d’Empúries. A partir del començament del segle VI hi ha notícies del bisbat d’Empúries, però només es coneixen els noms dels bisbes que assistiren als concilis des de l’any 516 al 693. Hom no sap absolutament res més d’aquesta seu episcopal que podia haver existit de molt abans i que perdurà fins al final del regne visigot, però que no devia ésser restablerta després del domini sarraí amb la reorganització carolíngia, com es veurà més endavant.
Hom no sap res dels orígens del bisbat d’Empúries. Una notícia, dubtosa, permet de mantenir la hipòtesi d’un possible episcopat a Roses anterior al segle VI. Es tracta d’una inscripció sepulcral datable al segle V, localitzada a les catacumbes de Siracusa (Sicília), pertanyent a un personatge hispànic de nom Auxentius, que fou bisbe de Rotdon. Aquest bisbat no s’identifica amb cap de conegut i hom ha suposat que podria identificar-se amb la Rhode empordanesa, tot i que no n’hi hagi altres notícies. Cal acceptar que aquest sol indici presenta poca consistència. Potser algun dia l’arqueologia o la investigació històriques podran confirmar que hi hagué una seu episcopal a Roses.
Ja ha estat indicat que Roses era un nucli urbà molt puixant, en tots els sentits, durant la baixa romanitat i també al llarg de l’època visigòtica, a diferència d’Empúries, on s’observa una marcada decadència i una recessió demogràfica. Els contactes comercials i culturals de l’antiga Rhode amb terres nord-africanes —especialment amb Cartago i l’Àfrica proconsular— s’hi evidencien importants per les troballes arqueològiques, fins als primers temps del domini visigòtic. També hi hagué contactes amb l’Orient mediterrani i amb Bizanci. Sembla que durant el domini visigòtic, a Roses, hi fou encunyada moneda —no és així, en canvi, a Empúries—; J. Vives ha destacat, com a argument d’una possible identificació del bisbat de Rotdon, que les seques visigòtiques més velles solien trobar-se a les mateixes ciutats que les seus episcopals.
Sigui com vulgui, el suposat bisbat de Roses podria haver existit durant els segles IV i V, però no després. Ja s’ha dit que a partir de l’any 516 les actes dels concilis són signades pels bisbes d’Empúries. No hi apareix mai el nom de cap bisbe de Roses.
D’altra banda, hom desconeix els inicis del bisbat d’Empúries, les úniques notícies del qual són els noms dels bisbes que assistiren als concilis de l’església visigòtica als segles VI i VII. No es coneixen, per exemple, ni tan sols l’emplaçament o les restes del temple i el conjunt arquitectònic episcopal, ni l’extensió del territori de la diòcesi. L’existència d’aquesta seu episcopal demostra que, malgrat la decadència d’Empúries, la ciutat mantenia un prestigi com a antic nucli capdavanter d’aquestes terres. No cal oblidar que si perdé la condició de seu episcopal després del pas dels sarraïns, en canvi es convertí aleshores en capital d’un dels comtats carolingis de la Marca Hispànica, al qual donà nom.
Hom pot establir, per a la diòcesi d’Empúries, l’episcopologi que es mostra a continuació. Hom coneix, com ja ha estat indicat, només els noms de set bisbes per les actes dels concilis de l’església visigòtica.
Episcopologi d’Empúries
| Pau (abans del 516 - després del 517, o potser del 527) | Figura al concili de Tarragona de l’any 516 i al de Girona del 517. Potser és el mateix bisbe Pau que, sense especificar el nom de la seu a la qual pertany, signà al concili II de Toledo de l’any 527. |
| Caronci (abans del 540 - després del 546) | Assisteix al concili I de Barcelona, de l’any 540, i al concili de Lleida de l’any 546 |
| Fructuós (abans del 589) | En les actes del concili III de Toledo, de l’any 589, signa l’arxipreste Galà, en la seva condició de vicari del bisbe Fructuós d’Empúries. |
| Galà (abans del 592 - després del 598) | Assisteix al concili II de Saragossa de l’any 592. Aquest mateix any el seu nom figura entre els bisbes del districte financer de Barcelona que signen una carta adreçada als numerarii (recaptadors) nomenats pel comes patrimonii per a aquell any, d’acord amb el control sobre els funcionaris del tresor concedit a l’Església pel rei Recared. L’any 598 assisteix al concili II de Barcelona. |
| Bisbe de nom desconegut (any 614) | En les actes del concili d’Ègara d’aquest any no s’indiquen les diòcesis dels dotze bisbes i dos vicaris episcopals que hi assistiren. Una devia ésser la d’Empúries. |
| Sisuld (abans del 633 - després del 638) | L’any 633 assisteix al concili IV de Toledo. Signa una sentència dictada al concili VI de Toledo, de l’any 638, en les actes del qual curiosament no figura. |
| Donumdei (abans del 646 - després del 653) | L’any 646 assisteix al concili VII de Toledo i el 653 ho fa al concili VIII de Toledo. |
| Gaudilà (abans del 683 - després del 693) | Al concili XIII de Toledo, de l’any 683, assisteix un abat, de nom Secori, el qual signa com a vicari de Gaudilà, bisbe d’Empúries. El bisbe Gaudilà en persona assisteix al concili XV de Toledo, de l’any 688, i al concili XVI de Toledo, de l’any 693. |
(JBH)
Després d’examinar aquest episcopologi, hom pot comprovar que les llacunes en la seqüència de l’episcopologi adjunt de dos segles són significatives i importants. No hi ha dubte que es desconeix el nom d’alguns bisbes també en aquest període. Cal destacar, per exemple, que entre la darrera notícia sobre el bisbe Caronci i la del bisbe Fructuós hi ha un espai de quaranta-tres anys, i que entre Donumdei i el darrer bisbe conegut, Gaudilà, el silenci documental és de trenta anys. Aquesta darrera llacuna és produïda per la no-assistència, en massa, dels prelats de la Narbonesa i el territori català als concilis toledans durant un llarg període (concilis IX al XII, anys 655-681). Una absència que tenia unes raons ben conegudes en l’agitació de caire independentista en aquestes terres nord-orientals del domini visigòtic que, l’any 673, durant el regnat de Vamba, desembocà en la revolta encapçalada pel duc Pau. Era una situació de lluita contra el centralisme afavorida per la personalitat diferenciada de les terres septimanocatalanes en sentit sòcio-polític i, molt probablement, també cultural.
Així, doncs, hi havia una comunitat cristiana a Empúries ja al segle IV, però no tenim proves que en aquesta època existís la diòcesi emporitana de la qual no hi ha notícies anteriors al començament del segle VI.
Si realment hi hagués hagut una diòcesi de Roses abans del segle VI, hi hauria més d’una possibilitat a considerar. Podria ser que el suposat bisbat de Roses hagués estat un precedent del d’Empúries i que s’hagués produït un canvi en l’emplaçament de la seu. Hom pot pensar també que —malgrat la proximitat— ambdues diòcesis podien haver coexistit durant algun temps, fins a la desaparició de la de Roses.
Alguns autors han suposat que la desconeguda demarcació territorial de la diòcesi d’Empúries podria haver perdurat en el territori del comtat carolingi homònim, amb capital a l’antiga ciutat greco-indigeta-romana. Els comtats establerts al començament del segle IX sovint respectaren delimitacions administratives anteriors, a vegades d’arrel molt remota, i foren, amb seguretat, en una bona part restauracions de la distribució territorial d’època baix-imperial romana i visigòtica.
En el sentit apuntat, és significatiu el límit ponentí del comtat carolingi d’Empúries-Peralada. La línia divisòria amb el comtat de Besalú seguí, amb escasses excepcions, el traçat de la Via Augusta. L’ús dels camins com a límits (tant de simples propietats com d’unitats territorials importants, de caire administratiu, geopolític), ha estat una pràctica utilitzada des d’èpoques antiquíssimes.
No pot ajudar a concretar aquests límits l’anomenada “Itació de Vamba”, una suposada nòmina dels bisbats visigòtics amb la delimitació de llurs territoris, definits per quatre noms de lloc, els quals devien seguir els punts cardinals. La crítica moderna ha rebutjat l’autenticitat d’aquest document, el qual és considerat una falsificació medieval, d’època molt posterior al final del regne visigot (del segle XI, sembla). No és possible de determinar si és basada en llistes de diòcesis d’època visigòtica i, si fos així, si pot contenir algun element fiable. No serveix de res, per tant, una hipotètica identificació del topònim que hi apareix com a possible extrem occidental de la diòcesi d’Empúries (Beorcam, Brecam…) amb Bàscara, la qual cosa hauria confirmat les consideracions precedents sobre la probable condició de límit administratiu de la via romana. Malgrat tot, hom vol deixar-ne constància.
Respecte a la possible dualitat episcopal Empúries-Roses abans del segle VI, cal apuntar encara una altra consideració, si bé molt hipotètica, com a simple suggeriment. S’ha al·ludit suara a la possibilitat que el territori del comtat emporità coincidís amb el de la diòcesi visigòtica d’Empúries, que no devia ésser restaurada després del domini sarraí. Hom es pregunta si la demarcació del comtat o pagus de Peralada pot tenir un origen semblant. El comtat de Peralada apareix, amb el domini franc, en reestructurar-se administrativament el país, amb un territori ben definit (grosso modo, entre la Muga i l’Albera), sense un comte privatiu, unit al comtat d’Empúries, però diferenciant-se sempre els dos comtats en la documentació. ¿Podria haver estat, el comtat peraladenc, una pervivència territorial de la suposada diòcesi de Roses, antiga ciutat pertanyent al seu espai geogràfic?
Així, doncs, no hi ha cap dada certa, ni aproximada, que indiqui quin era l’àmbit territorial de la diòcesi d’Empúries en època visigòtica. D’altra banda, l’existència d’una altra seu episcopal a Roses abans del segle VI no és, ni de bon tros, provada. En època carolíngia, en no ésser restaurada la diòcesi d’Empúries, el seu territori jurisdiccional restà inclòs en el bisbat de Girona, al qual pertangué el comtat d’Empúries-Peralada i tot l’actual Empordà. En temps medievals, en diferents moments, hi hagué intents de restauració de l’antiga seu episcopal emporitana, per motius diversos. No reeixí cap d’aquests projectes.
Fossin quins fossin els límits de la diòcesi d’Empúries, sembla que les terres empordaneses (les dues comarques actuals), abans del domini musulmà, devien estar dividides en dos bisbats, el d’Empúries i el de Girona. A aquest darrer probablement pertanyien les contrades situades a ponent de la Via Augusta —potser també una part de l’actual Baix Empordà—.