Cinidi (516 - d 517)
És el primer bisbe que coneixem. El seu nom figura a les actes del concili provincial de Tarragona, reunit el 6 de novembre de l’any 516 sota la presidència del metropolità Joan. Regentà el bisbat sota el regnat de Teodoric, durant una època de pau en la qual els arrians reduïren llurs atacs contra l’Església. Això li devia permetre l’afiançament de l’organització del bisbat. Al concili de Tarragona el seu nom figura en el penúltim lloc, la qual cosa sembla indicar que no devia fer gaire que era bisbe. El 8 de juny de l’any 517 es trobava al concili provincial de Girona. No sabem l’any de la seva mort, bé que sí que en consta el dia, 16 de març, en un antic martirologi.
Després de Cinidi hi ha un buit de més de seixanta anys en els quals no sabem res de cap successor seu.
Aquilí (589 - d 599)
El dia 8 de maig de l’any 589 consta al lloc 36 entre els 62 prelats que signaren les actes del III concili de Toledo, en el qual el rei visigot Recared es convertí al cristianisme. L’any 592, com que no pogué assistir al concili provincial de Saragossa convocat pel metropolità Artemi, envià com a representant seu el clergue diocesà Esteve, que és qui signà les actes. L’1 de novembre del 599 figura en tercer lloc entre els bisbes signants que assistiren al concili provincial de Barcelona, convocat pel metropolità Asiàtic. No sabem l’any de la seva mort, bé que un antic martirologi diu que mori un 2 d’abril.
Esteve (614-633)
Sembla que fou el successor immediat d’Aquilí i que pot ésser identificat amb l’Esteve que, com a delegat d’aquell, signà les actes del concili de Saragossa de l’any 592, la qual cosa porta a pensar que aleshores devia tenir el càrrec d’ardiaca. El seu nom figura entre les signatures de les actes del concili d’Ègara, celebrat el 13 de gener del 615 i presidit pel metropolità Eusebi. No hi ha cap més notícia seva fins el 5 de desembre del 633, que signa en primer lloc les actes del IV concili de Toledo, davant 55 prelats, la qual cosa fa suposar que en aquell moment era el bisbe més antic de tots els presents, que procedien de les sis províncies dels gots.
Domni (636-638)
L’any 637 ja era bisbe. El 9 de gener del 638 consta com un dels 48 prelats que assistiren al VI concili de Toledo, on signà gairebé al final, només davant de dos altres bisbes, la qual cosa porta a creure que devia fer molt poc temps que havia accedit a l’episcopat. No se’n coneix cap més notícia.
Gueric (643-653)
Probablement fou l’immediat successor de Domni. Aquest bisbe figura al VIII concili de Toledo, començat el 26 de desembre del 653. Entre els 52 bisbes que signaren les actes, Gueric figura al lloc 25, la qual cosa vol dir que ja devia fer molts anys que regentava el bisbat d’Ausona. En aquesta època tingué lloc la guerra del rei Vamba contra el noble Pau, en la qual, mentre Barcelona i Girona es posaren al costat dels rebels, Ausona es mantingué fidel al rei visigot, que féu passar per Ausona una part de l’exèrcit que lluitava contra els revoltats.
Guisfred (683-693)
A causa dels molts anys transcorreguts no sembla pas que aquest bisbe fos l’immediat successor de Gueric. El seu nom surt documentat arran del XII concili de Toledo, començat el 4 de novembre del 683. Guisfred no hi pogué assistir, però hi envià el prevere Clixa, possiblement ardiaca, com a representant seu. El dia 11 de maig del 688 el seu nom figura entre els prelats que signaren les actes del XV concili de Toledo, precedint 37 altres prelats menys antics que no pas ell. El 2 de maig del 693 assistí al XVI concili de Toledo.
Tot i que amb Guisfred s’acaben les notícies dels bisbes d’època visigòtica, no sembla pas probable que pogués veure la terrible invasió dels sarraïns. Durant el període àrab cal suposar que la vida religiosa del país devia continuar molt precàriament i que el bisbat d’Ausona devia funcionar amb una certa regularitat almenys fins a l’any 826, que la ciutat fou destruïda completament en la revolta d’Aissó.
Gotmar (886-899)
És el primer bisbe després de la reconquesta del país pel comte Guifré el Pilós. Consagrat vers l’any 886 es dedicà a reorganitzar la diòcesi i a reconstruir diversos temples, com la catedral de Vic, que consagrà el 16 de gener del 890 i els monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Erigí parròquies com Tona, Olost, Besora i Sant Martí d’Aiguafreda. Aconseguí del rei Odó la concessió del senyoriu temporal de Vic i d’altres llocs del bisbat com la vall d’Artés i el reconeixement de l’àmbit de la seva diòcesi. A deduir pels testimonis de l’època, fou un home que gaudí d’una gran fama i veneració. Morí el 19 de juny del 899.
Idalguer (899-914)
Fou elegit per la clerecia i el poble després de la mort de Gotmar, de qui continuà la tasca de restauració de la diòcesi. Fou famosa la seva intervenció en el concili de Barcelona de l’any 906 per tal de lliurar la seva diòcesi de pagar cada any el tribut d’una lliura de plata a la metròpoli de Narbona, cosa que aconseguí l’any següent a Sant Tiberi d’Agde. L’any 905 consagrà l’església de Santa Maria de Lluçà i el 906 la de Santa Maria de Manlleu, llocs on s’havien instal·lat unes comunitats canonicals. L’any 909 consagrà l’església de Santa Maria d’Olost. Durant el seu mandat fou construïda i consagrada l’església de Sant Julià de Vilatorta. Estigué molt relacionat amb la casa comtal de Barcelona; així el comte Guifré II el nomenà marmessor juntament amb la comtessa Garsenda, el comte Sunyer d’Urgell i el vescomte d’Osona Ermemir. Tingué fama d’home humil. Després d’una llarga malaltia morí al començament de l’any 914.
Jordi (914-947)
Fou elegit bisbe el 17 de juny del 914 per la clerecia i el poble del bisbat. Augmentà substancialment els béns de l’Església osonenca i recuperà moltes propietats que havien estat usurpades al patrimoni del bisbat. En aquest sentit és important la sentència jurídica de l’any 938 per la qual recuperà una quantitat respectable de béns indegudament apropiats per més de 120 persones. L’any 935 assistí a la segona dedicació de la basílica de Santa Maria de Ripoll. L’any 937 consagrà la primitiva església de Santa Maria de Manresa, on sembla que s’instal·là una comunitat canònica. L’any 939 consagrà la primitiva església de Santa Maria de Moià. L’any 945 confirmà al monestir de Santa Cecília de Montserrat la restauració que cinc anys abans havien fet els comtes de Barcelona. Morí el 19 d’octubre del 947.
No sabem si després del bisbe Jordi fou elegit o no Guadamir. El cert és que del 13 de juliol del 948 data la mort d’un bisbe anomenat Rodulf, el qual potser s’intercalà entre Jordi i Guadamir.
Guadamir (948-957)
Fou canonge de la catedral de Vic on havia cursat els estudis. No se sap de cert si fou el successor immediat de Jordi. Guadamir erigí l’església de Sant Miquel a la catedral de Vic, que aleshores tenia l’església principal dedicada a sant Pere i una altra dedicada a santa Maria. Reorganitzà la canònica de Vic poc abans de morir i també la biblioteca, la qual a la seva mort tenia 53 volums. L’any 957 consagrà l’església del monestir de Santa Cecília de Montserrat, indret en el qual sembla que consagrà també una església dedicada a sant Miquel. Morí el 14 de juny del 957 i els seus funerals foren presidits pel bisbe de Barcelona Guilarà.
Ató (957 - 971)
Format a la canònica de Vic, consta com a bisbe l’any 957. Consagrà les esglésies de Sant Hilari de Vidrà, Sant Joan de Fàbregues, Santa Maria de Llaés, Sant Julià de Vallfogona i Sora i la del monestir de Santa Maria d’Arles. Augmentà de manera substancial les possessions del bisbat. Es féu famós pels seus alts coneixements en ciències naturals i exactes, la qual cosa es pogué notar en el prestigi que aconseguí per a la seu, tant és així que vers l’any 967, atret per la fama de què gaudia, acudí a Vic Gerbert, un monjo d’Aurillac que més endavant fou bisbe de Reims i després esdevingué papa amb el nom de Silvestre II. Juntament amb Gerbert i el comte Borrell de Barcelona Ató emprengué un viatge a Roma per tal de tractar de les necessitats eclesiàstiques que tenia la província. A petició del comte Borrell el gener del 971 el papa Joan XIII transferí a Vic l’antiga dignitat metropolitana que tenia Tarragona, nomenant arquebisbe a Ató i atorgant-li el pal·li cosa que comportà una autoritat sobre les diòcesis d’Urgell, Barcelona i Elna i més tard Girona. Ató morí de mort violenta el 22 d’agost del 971 sense que en sapiguem el motiu.
Fruià (972-993)
Sembla que era oriünd del Lluçanès, possiblement de Santa Eulàlia de Pardines. Potser es tracta del Fruià que l’any 957 formava part de la canònica de Vic. Participà en la consagració de l’església del monestir de Sant Benet de Bages l’any 972, el 974 figura també en la de l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, i l’any 977 en la tercera consagració de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll. Defansà en gran manera els béns de l’Església de Vic per la qual cosa aconseguí del papa Benet VII una butlla de confirmació de béns enfront dels interessos dels senyors feudals. Després d’un conjunt de lluites de tota mena amb el bisbe intrús Guadall, morí en un motí promogut per aquest el dia 18 d’agost del 993.
Arnulf (993-1010)
Descendent dels vescomtes de Cardona i abat del monestir de Sant Feliu de Girona. L’any 1002 apareix en una sentència de l’alt tribunal de Catalunya per adjudicar una finca al monestir de Ripoll. Home molt erudit hagué de lluitar contra les pretensions del bisbe intrús Guadall, la qual cosa l’obligà a recórrer al papa Gregori V l’any 998, que reconegué i confirmà la legitimitat d’Arnulf i deposà Guadall. L’any 1005 obtingué de l’arquebisbe de Narbona unes lletres testimonials per visitar Jerusalem, cosa que sembla que féu juntament amb alguns nobles catalans. Amb els bisbes de Barcelona i de Girona participà en la cèlebre expedició catalana a Còrdova; el dia 21 de juny del 1010 en la batalla d’Akbat al-Bakar, els dos bisbes foren morts i ell caigué greument ferit. Traslladat a Vic hagué d’aturar-se al castell de Calonge, prop de Calaf, on morí el dia 1 d’agost del 1010.
Borrell (1010-1017)
Fill de Borrell i Ingilrada, senyors de Sau. Es formà a la canònica de Vic. A causa de les seves qualitats fou molt apreciat pels comtes Ramon i Ermessenda de Barcelona, que juntament amb el bisbe d’Urgell Sal·la assistiren a la seva elecció episcopal. El papa Benet VIII li ordenà l’execució de la butlla pontificia per la qual s’extingí el monestir de Sant Joan de les Abadesses, donant fi a un llarg plet en el qual participà l’abat de Santa Maria de Ripoll Oliba. Obtingué dels comtes de Barcelona les muntanyes de Calaf i de Ferreria, que passaren a la jurisdicció de la catedral de Vic; aquestes eren terres ermes que Borrell colonitzà. Assistí al concili de Narbona de l’any 1017. Es posà malalt a Girona on morí el 23 de febrer del 1017. Fou enterrat a la cripta de la capella de Sant Miquel de la catedral de Vic.
Oliba (1017-1046)
Fill dels comtes de Cerdanya i besnét de Guifré el Pilós, nasqué l’any 971. Renuncià el comtat per ingressar al monestir de Ripoll l’any 1002. L’any 1008 era elegit abat de Ripoll i pocs mesos després també de Cuixà. El 1018 fou elegit bisbe de Vic. Fou un home molt intel·ligent i un gran emprenedor. Durant el seu mandat se celebraren a Vic dos concilis, l’un l’any 1027 i l’altre el 1029. Fou el promotor de la pau i treva que aconseguí implantar tirant mà del seu prestigi, al qual apel·là també per frenar els intents dels nobles per intervenir en els afers i en els béns de l’Església. Restaurà la vida religiosa de la diòcesi i donà un gran impuls a la litúrgia. Fixà els límits parroquials i emprengué una gran tasca de reconstrucció de temples, introduint un nou estil arquitectònic. Reconstruí el monestir de Ripoll, que fou consagrat l’any 1032 i la catedral de Vic, consagrada el 31 d’agost del 1038. Féu importants obres al monestir de Cuixà, fundà el monestir de Santa Maria de Montserrat, reedificà Santa Maria de Manresa i dugué a terme obres a les parròquies d’Ogassa, Llaés, Catllar, Riuprimer, Estiula, la Vola i la Roqueta. Fou un dels personatges més importants de l’època i la seva fama s’estengué per tot Europa. Conseller de Sanç el Major de Navarra i dels comtes de Barcelona. Morí el dia 30 d’octubre del 1046 al monestir de Cuixà, on fou enterrat.
Guillem de Balsareny (1046-1076)
De família noble i nebot del bisbe Oliba, entrà a Vic com a canonge l’any 1032, on assolí la dignitat d’ardiaca. Fou assessor dels comtes de Barcelona, féu diversos viatges a Roma i algunes expedicions contra els àrabs. Durant el seu mandat es reuní a Vic un concili que promulgà novament la pau i treva. Consolidà els límits orientals del bisbat a la línia dels castells de Veciana i Montfalcó. Participà en la consagració de Sant Julià de Vilatorta, Sant Marçal del Montseny, Sant Martí Sescorts, Santa Maria d’Igualada, Sant Vicenç de Susqueda i Santa Maria dels Prats de Rei. Tingué una brillant actuació en el concili de Narbona de l’any 1055. L’any 1074 féu testament en el qual manifestava els seus desigs de fer-se monjo. L’any 1076 la consagració de l’església de Sant Genis de Taradell, efectuada pel bisbe Berenguer de Girona, el suposava encara viu, bé que sense exercir la seva funció episcopal.
Berenguer Sunifred (1078-1099)
Descendent directe dels senyors de Lluçà Sunifred i Ermessenda, nebot de Guillem de Balsareny, fou abans canonge de Vic. Molt zelós del prestigi de l’Església, lluità sovint contra les pretensions dels nobles feudals. Impulsor de la reforma eclesiàstica, emprengué la restauració de la vida disciplinar a la col·legiata catedralícia de Vic i a les canòniques de Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Manresa i Santa Maria de Manlleu. Durant el seu mandat foren consagrades les esglésies de Santa Maria de Manlleu, Sant Fruitós de Balenyà, Santa Maria del Barri, Santa Maria de Vilalleons, Sant Martí d’Albanells, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Feliu de Terrassola, Sant Tomàs de Riudeperes, Sant Martí de Viladrau, Sant Julià Sassorba, Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Feliu de Terrassola, Santa Maria d’Igualada i Sant Jaume del Clos. Fou un incansable lluitador per assolir el restabliment de la dignitat arquebisbal de Tarragona, que li fou conferida pel papa Urbà II, tot i mantenint el càrrec de bisbe de Vic; aquest fet li valgué una dura represàlia per part del metropolità de Narbona. Durant el seu mandat l’exèrcit cristià aconseguí avançar en l’ocupació de terres properes a Tarragona, bé que no aconseguí de fer-se amb la ciutat. Morí l’11 de gener del 1099, després d’haver assistit a la consagració de la catedral de Montpeller i al concili de Nimes. En morir, el títol arquebisbal passà novament a Narbona.
Guillem Berenguer (1099-1101)
Fou elegit com a successor de l’anterior essent canonge de Vic. La seva elecció topà amb l’oposició del metropolità de Narbona, que es resistí a consagrar-lo si no renunciava a les seves pretensions secessionistes. L’any 1101 consta encara com a electe i el 1102 ja consta el nom d’un altre bisbe, no pertanyent a la canònica de Vic. L’any 1111 residia a Trípoli, la qual cosa sembla indicar que, potser sense haver estat consagrat bisbe, es retirà del bisbat. L’any 1101, però, com a prelat rebé per a l’Església de Vic els castells de Montlleó, Briansó i Pomar de Segarra.
Arnau de Malla (1102-1109)
Pertanyia a la família dels Malla. Era abat del monestir d’Amer quan fou elegit bisbe de Vic. Amb la seva elecció es posà fi al contenciós de l’arquebisbe Berenguer.
Aquesta elecció, que tingué lloc el dia 17 de febrer del 1102, fou determinada pel legat del papa el cardenal Ricard, amb la condició que Arnau fos consagrat bisbe pel papa. Treballà per activar la reforma eclesiàstica de les col·legiates de Manlleu i Manresa, mentre anava augmentant l’exemple de la canònica de Vic. Fou un gran defensor dels béns i privilegis de l’Església enfront dels senyors feudals. Intervingué en la consagració de les esglésies de Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Aiguafreda, Sant Miquel d’Ordeig, Sant Esteve de Vinyoles d’Orís i Sant Marçal del Montseny. Morí el 22 d’agost del 1109 i fou enterrat al monestir de Santa Maria d’Amer.
Ramon Gaufred (1109-1146)
Gran amic del bisbe Oleguer de Barcelona a qui ajudà en la reconstrucció definitiva de la seu de Tarragona. Fou molt estimat pels comtes de Barcelona, així Ramon Berenguer III el nomenà marmessor i Ramon Berenguer IV li encarregà que intervingués en els conflictes que tenia amb el senescal de Catalunya Guillem Ramon de Montcada. Treballà per la salvaguarda dels bons usos i costums, la immunitat de l’Església i la independència enfront del monestir de Ripoll, que era regit pels monjos de Sant Víctor de Marsella. Assistí a les corts de Catalunya i participà a diversos concilis, com el de Narbona i el de Clarmont-Ferrand. Durant el seu mandat s’estengué l’orde del Sant Sepulcre, al qual donà l’església de Santa Maria dels Prats de Rei i la de Santa Maria de la Manresana. Consagrà l’església del monestir de Santa Maria de l’Estany, erigit en abadia, i la de Sant Pere d’Osor. Participà a la consagració d’esglésies extradiocesanes, com Sant Julià d’Alfou, del bisbat de Barcelona, i la de Tolva, al regne d’Aragó. Morí a Cardona el 26 de novembre del 1146 i el seu cadàver fou traslladat a la catedral de Vic.
Pere de Redorta (1147-1185)
Molt amant de la justícia, fou molt dur amb els malfactors. Obtingué del papa Eugeni III una butlla de confirmació de béns del bisbat. Intervingué en la consagració de les esglésies de Sant Pere d’Ars, Sant Joan de les Abadesses, Sant Martí de Sentfores, Santa Llúcia de Puigmal, Santa Eugènia de Berga i Sant Quirze de Muntanyola. Durant el seu mandat s’acabà la construcció de l’església de Santa Maria de la Rodona, que s’erigia davant la catedral. L’any 1179 assistí al III concili del Laterà. Participà en els setges de Tortosa i Lleida i el 1183 rebé la visita d’Alfons II d’Aragó. Durant el seu mandat els béns de l’Església de Vic varen créixer d’una manera considerable, de manera que l’any 1176 hagué de crear 12 prepositures que s’encarreguessin de recaptar els tributs. Morí el 4 de setembre del 1185 i fou enterrat a la catedral.
Ramon Xetmar (1185-1194)
Descendent de la noble família dels Xetmar de Castellterçol. Vers l’any 1142, essent molt jove, fou lliurat a la catedral de Vic com a canonge. Al final del 1185 ja actuava com a bisbe tot i que no consta la data de la seva elecció. Augmentà els béns de l’església i féu importants obres al palau episcopal. L’any 1187 consagrà l’església de Sant Vicenç d’Espinelves i el 1190 la de Santa Anna de Mont-ral, que aleshores era dedicada a Santa Maria. Intervingué com a àrbitre en diversos plets. El 18 d’abril del 1194, en ésser assassinat l’arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, fou elegit per ocupar aquella seu el 14 de novembre del mateix any.
Guillem de Tavertet (1195-1233)
Fill de Pelegrí i de Saurina, de la família dels Tavertet. L’any 1181 essent molt jove ingressà com a membre de la canònica de Vic. L’abril de 1195 fou elegit bisbe. Fou conseller de Pere II d’Aragó fins que aquest rei prengué partit a favor dels albigesos. S’enfrontà diverses vegades amb els Montcada a causa del control de la ciutat de Vic. Dedicà a la catedral els altars de Santa Maria, Sant Sepulcre, Santa Magdalena i Sant Benet. Obtingué del rei diversos privilegis per a l’església vigatana i el papa Honori III li atorgà una butlla de confirmació de béns. Intervingué en les corts de Barcelona del 1228, que decretaren la conquesta de Mallorca i al IV concili del Laterà defensà la primacia de Tarragona enfront de les pretensions metropolitanes de Toledo. A causa de la seva edat dimití al començament de l’any 1233 i es retirà, com a monjo, al monestir de Sant Pere de Casserres, on morí el 22 de novembre del mateix any.
Bernat Calbó (1233-1243)
Nascut vers l’any 1180 al Mas Calbó, de Reus. Bon literat i jurista, emprengué la carrera militar, la qual abandonà després d’haver tingut una greu malaltia. L’any 1214 entrà com a monjo a Santes Creus, monestir del qual fou elegit abat l’any 1224. Elegit bisbe de Vic el 10 de setembre de 1233. Home molt zelós, consagrà les esglésies de Santa Maria de Caselles i Sant Pere d’Huïre i l’altar de Sant Andreu de la catedral. L’any 1235 fou elegit inquisidor per a tota la província eclesiàstica de Tarragona pel papa Gregori IX. L’any 1237 juntament amb sant Ramon de Penyafort i el bisbe de Lleida fou escollit per proveir les diòcesis d’Osca i de Mallorca i per rebre en nom de Roma la renúncia del bisbe de Tortosa. Assistí a les corts de Montsó i al setge i conquesta de València, per la qual cosa el rei Jaume li concedí per al bisbat diverses possessions. Morí el 26 d’octubre del 1243.
Bernat de Mur (1244-1264)
En ésser elegit bisbe tenia el càrrec d’ardiaca de l’església de Tremp. Amb el rei Jaume el Conqueridor canvià les possessions que el monarca havia donat al seu antecessor al regne de València pel castell de Sallent. A canvi d’alguns privilegis, cedí el castell de Gurb i mitjançant alguns concordats acabà diversos conflictes amb els abats de Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Benet de Bages. S’enfrontà amb el rei i els Montcada-Bearn per causa de la possessió de determinades propietats. L’any 1252 tingué lloc un sínode diocesà, en el qual hom tractà dels costums de l’època. Fou un gran jurista, amic de sant Ramon de Penyafort. Intervingué a la Cerdanya i a l’Urgell en la lluita contra l’heretgia. L’any 1246 assistí al concili provincial i l’any 1247 a les corts de Lleida. Treballà molt per la dignificació i l’esplendor de la canònica de la catedral i restablí la dignitat abacial al monestir de Santa Maria de l’Estany. Al final de la seva vida entrà a l’orde de predicadors. Mori a Barcelona l’11 de novembre de 1264 i fou enterrat a l’església de Santa Anna del convent de predicadors de Barcelona.
Ramon d’Anglesola (1264-1298)
Fill de Guillem i Sibil·la, senyors de Bellpuig. Igual que Bernat de Mur, estudià dret a Bolonya. Fou canonge d’Urgell i de Vic. Elegit el 1264, sembla que fou consagrat el mes d’agost. Augmentà considerablement els béns de l’Església i emprengué la restauració de la catedral, per a la qual creà una confraria el 22 d’agost del 1268. Consagrà a la catedral els altars de Sant Esteve, Santa Anna i Sant Martí, reedificà el de Sant Pau i féu instal·lar a la part exterior del cor unes imatges de pedra. Treballà per la dignificació del culte. Intervingué en sis concilis provincials i el 1270 celebrà un sínode diocesà. Atorgà la regla de sant Agustí a les monges de Santa Llúcia de Rajadell i l’any 1281 assistí a Tarragona a l’elecció de l’arquebisbe. El manteniment del senyoriu episcopal de la ciutat l’obligà a enfrontar-se sovint al rei i a la casa dels Montcada. Morí a Barcelona el 14 de gener del 1298 i fou enterrat a la catedral de Vic, a la capella de Sant Pau.
Berenguer de Bellvís (1298-1301)
Descendent de la família dels Bellvís, fou canonge de Vic i encarregat de les escrivanies públiques de la ciutat. Fou elegit el 24 de febrer del 1298 essent sagristà major de la catedral. Molt apreciat pel rei Alfons III. Recopilà les constitucions dels sínodes, celebrats anteriorment i ell mateix celebrà un sínode diocesà l’any 1299. El seu mandat es caracteritzà per les lluites que hagué de sostenir amb Guillema de Montcada, vídua de l’infant Pere. Morí el 25 de novembre del 1301 i fou enterrat a la catedral, vora la capella dels sants Cosme i Damià.